Els EUA són diferents

El virus Zika era conegut als viròlegs com una de moltes causes virals de malalties lleugeres (n’hi ha moltes) de poca importància trobat a Àfrica, Sud-est Asiàtic i illes dels Pacífic des de mig Segle XX. Era propagat per dues especies del mosquit Aedes, un dels molts virus coneguts dels que no calia preocupar-se fins que el 2015 sobtadament es va declarar una epidèmia associada amb malformacions congènites al Brasil, que aviat es va estendre a molts altres països, on va resultar causava malformacions rares però molt greus als fills de dones afectades. Se sap que la malaltia és transmesa per dues varietats de l’Aedes, un mosquit que només pot viure a països tropicals o subtropicals i per tant no arribarà directament per exemple ni a Catalunya ni la resta d’Espanya. Als EUA el mosquit només existeix per ara a Puerto Rico i les Illes Verge i a les colònies del Pacífic però probablement arribarà a l’estiu a alguns llocs del Sud. El problema no obstant és que en els nostres dies a tot arreu hi ha malalts que s’han infectat durant una visita i també perquè com la SIDA es transmet sexualment i probablement també per transfusions.

La infecció a un home sovint ni tan sols és diagnosticada perquè sembla un refredat: febre, erupció a la pell,
ulls vermells, dolors a les articulacions. Si un home infectat manté relacions sexuals hauria de seguir les mateixes recomanacions que es fan per la SIDA, sobretot ús d’un condó. A les dones en principi igual, només que si la dona està embarassada hi ha perill de malformacions que naturalment espanta molt, no sols per microcefàlia (un cervell i cap mal desenvolupats que molt probablement causarà deficiències intel·lectuals) sinó altres problemes neurològics diversos que aniran sortint. Afortunadament això passa en casos rars. A Puerto Rico hi va haver un sol cas fins ara i la mare va triar un avortament electiu al segon trimestre després de veure l’ultrasò. Al continent nord-americà, acaba de nàixer un nadó a termini malformat a Nova Jersey. La mare havia visitat un país infectat.

Cal saber també que el problema afecta desproporcionadament la gent pobre perquè a casa no estan ben protegits contra els mosquits: sovint no tenen ni malles a les finestres ni aire condicionat.

L’única forma de combatre l’epidèmia és fer desaparèixer un dels Aedes mosquits que la transmeten exclusivament

La Salut Pública aprèn una lliçó molt dura
Deu fer uns vint o trenta anys quan els diaris locals de Nova York van reportar que una malaltia neurològica estranya havia aparegut a Queens. Aviat la causa fou identificada: era el Virus del Nil (East Nile Virus en anglès), una malaltia desconeguda als EUA transmesa per mosquits, només que Queens és on està l’aeroport JFK que rep vols diaris de tot el món. La Salut Pública s’ho va prendre molt seriosament. Havien identificat el perill molt aviat i es van posar a treballar. Dia i nit van començar a fumigar insecticides a tota l’aigua estancada a Queens. La població civil es va sublevar dient que els insecticides farien mal als nens, però els de la Salut Pública no volien afluixar. L’estiu es va acabar i també van acabar els nous casos. Havien guanyat al risc d’emmetzinar tots els nens del barri, tot per una malaltia que semblava tan poc important? Un any després, a l’estiu el virus va reaparèixer a un territori molt més gran que Queens. Van tornar a fumigar i van tornar a fracassar. Des de fa molts anys el virus del Nil és endèmic a tots els estats de la Unió. Hi ha hagut milers de casos, seqüeles i alguna mort. Fou una humiliació terrible pels que havien reconegut el perill i intentat protegir la ciutadania.

Anys després la Salut Pública va aconseguir amagar als diaris que hi havia una epidèmia de febre Dengue a Key West (anomenada Cayo Hueso sota la dominació colonial, l’illa al sud de Miami més pròxima a L’Havana). Hi viu poca gent, però ja tenien uns 83 casos confirmats. Aquesta vegada ja se sabia molt més sobre el mosquit Aedes. Tothom sap que surt de l’ou a aigües estancades però la gent es pensava falsament que viu a l’exterior. En realitat els mosquits Aedes busquen casa immediatament i estan disposats a passar el grapat de dies que viuen a l’interior d’un habitatge i fumigar a l’exterior com havien fet a Queens no serveix de res. Aquesta vegada un verdader exèrcit d’homes de la Salut Pública es va presentar a Key West amb mapes detallats. Es van concentrar a un punt de la costa i van avençar lentament casa per casa entrant a cada habitatge i buscant aigua estancada a les cuines, als patis, als testos amb plantes, a la comuna, als pneumàtics vells, a llocs que a ningú se li havia acudit. A les dues setmanes l’epidèmia ja era memòria. La Salut Pública havia aquesta vegada guanyat la guerra. Però això es pot fer a tot arreu?

Què fan els mosquits Aedes?
Cal entendre com infecten. Només les femelles piquen, mai els mascles. La raó és que les femelles necessiten les proteïnes de la sang per poder fer ous. La primera vegada que piquen, no passa res però si la víctima estava infectada, el virus penetra al mosquit i el virus, empassat, entra aviat a la circulació de l’insecte instal·lant-se aviat a les glàndules salivals. Quan la femella pica per segona vegada, aquesta vegada sí que infecta la víctima amb la saliva. Evidentment no tothom picat desenvoluparà la infecció i poques dones embarassades tenen fills malformats, però això sí que pot passar i és una amenaça terrible i molt real. Hi ha altres formes de combatre els mosquits, com xarxes a les finestres, aerosols, locions, etc. Els laboratoris d’investigació consideren altres coses per interferir amb el cicle dels mosquits, com lliurar versions de mascles amb ADN alterat.

Com se sap que el virus és responsable per les malformacions?
En aquest cas, se li va acudir a molta gent immediatament, però la història de la medicina ens ensenya molts casos quan tothom creia i veia molt clars i estaven convençuts, que van acabar sent identificat com falsos. Cal tenir proves. Per això hi ha una branca de la Salut Pública que es diu Epidemiologia i estudia la relació entre el medi ambiental i la salut humana. No sé perquè a Catalunya hi ha qui es pensa que els epidemiòlegs són metges que estudien malalties infeccioses (!!!!) que no és veritat. Pocs epidemiòlegs són metges i mai tracten malalts. S’ocupen entre altres coses d’esbrinar les causes i forma de transmissió de malalties infeccioses, però també de la medicina del treball o les malalties dels miners o l’amiant i coses similars. El que fan és establir amb proves una relació certa de causa i efecte entre un problema ambiental i una malaltia. Donen diplomes a les Escoles de Salut Pública a nivell de College, de Masters o de Doctorat. Treballen sobretot amb entrevistes, fan estudies de cartes mèdiques, dades complexes i sobretot estadístiques molt complicades.

Tornant a les malformacions causades pel Zika, en aquest cas van decidir fer allò que ells anomenen un “estudi de casos”. Per aquest propòsit van decidir anar a Colòmbia i reclutar per l’estudi unes 3,000 dones embarassades del grup en perill d’estar infectat. Aquestes participants (la gent de la Salut Pública només treballen amb subjectes informats afiliats voluntàriament com exigeix la llei nord-americana) van ser entrevistades. La Salut Pública sempre té entrevistadors professionals que saben com fer-ho sense molestar, i van seguir observant cada cas anotant totes les coses que anaven passant i els metges trobaven. I calia esperar que aquestes dones donessin llum o terminessin l’embaràs per veure si els seus nadons eren normals o no.

El pròxim pas era comparar el nombre de malformacions al grup registrat amb el nombre de malformacions de causa desconeguda a la població general de control (que és molt difícil de triar) que no estava en perill conegut. Si no hi ha cap diferència, queda demostrat que el virus no fa res i el cas queda tancat. Però en el cas del Zika sí que hi havia una diferència. Així i tot, el problema podria tenir una altra causa ambiental encara desconeguda. Per acabar l’estudi, calia comparar al grup estudiat les malformacions entre les dones del grup que resultaven estar infectades amb les malformacions entre dones que no estaven infectades i fer les estadístiques per veure si la diferència era significant o un resultat de la casualitat. I ara sí que hi havia proves.

Com queda dit, la majoria d’infeccions del Zika són banals i sense conseqüències, però hi ha no sols el perill de malformacions fetals diverses (relativament petit però molt preocupant) sinó també de casos com la Síndrome de Guillain-Barré que avui en general es pot superar però sovint acaba a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital i podria deixar seqüeles. I algunes altres coses rares, com el porto-riqueny mort recentment d’una púrpura trombocitopènica, una reacció immunològica contra els trombòcits de la sang i algunes altres coses dolentes que encara se segueixen estudiant. Sovint, fer vacunes contra un virus es difícil. No en tenim cap contra el SIDA. Hi ha molt pocs antibiòtics bons contra virus. Verdaderament, ja teníem prou problemes sense aquest virus i ens ha deixat una situació que no sabem si podrà ser resolta o si es quedarà amb nosaltres per sempre.

Qui vulgui informar-se sobre qualsevol problema relacionat amb Zika pot visitar la web del Center for Disease Control d’Atlanta a Georgia, (CDC.gov), la central del servei de salut pública federal.

Joan Gil

Tags: Brasil, Dengue, Epidemiologia, Epidemiologistes, Malformacions, Puerto Rico, Salut Pública, Zika

Els espanyols parlen amb gran entusiasme i afecte de Puerto Rico. Jo no sé si és que se l’estimen o no, però ho fan perquè hi veuen molt absurdament una entrada de la seva llengua a la potència hegemònica. La idea és una verdadera ximpleria. En canvi, mentre s’hi viu un cataclisme econòmic sense precedents i la població es veu obligada a emigrar a la Florida, i si no i resta a l’illa tria quedar-se exposada a patir misèria, en canvi no en parlen gaire. Ara fa més o menys un any el Governador García Padilla va anunciar que l’illa tenia un forat d’uns 43 mil milions, que ja ningú li comprava obligacions i que no podien pagar. I que de fet tenien problemes garantint la continuació dels serveis públics, per no parlar de les coses que seguien funcionant malament. I de la pèrdua d’indústries i de l’atur que obliga a l’emigració com passava una generació abans.

Els espanyols segueixen repetint que com a Estado Libre Asociado, un títol que es pensen que vol dir alguna cosa, té un estatus especial que li permet fer negociacionsamb els EUA gairebé com iguals. Qui vulgui pot llegir el meu sumari històric publicat fa poc el 4 d’abril, (només cal entrar la paraula Puerto Rico a la finestreta de recerca; alguns poden simplement mirar més abaix). Puerto Rico és oficialment un territori no-incorporat (volent dir que no és un estat membre de la Unió) com ara Guam, les Marianas o les Illes Verge (voldria afegir les Illes Marshalls o Palau que diuen ser independents però fa riure dir-ho) i això és el nom que els EUA donen a les colònies. L’únic nom oficial que tenen és Commonwealth of Puerto Rico, fixat per llei americana en 1950.

Si el primer Governador nadiu Muñoz Marín o el poble porto-riqueny van intentar o poder negociar per res el nivell d’autogovern com es pensa tanta gent a Espanya (i fins i tot Catalunya) a mí no em consta, no ho he llegit enlloc i ho dubto. L’autogovern fou una concessió originada a Washington durant l’administració Eisenhower per acabar amb l’independentisme, acabar amb els disturbis i aturar el perill que l’illa esdevingués comunista com Cuba. La Constitució que de cap manera inclou sobirania fou escrita per advocats del Departament d’Estat, traduïda per Muñoz Marín i confirmada per una Assemblea Constituent nominal. Els funcionaris nord-americans havien rebut instruccions d’atorgar autogovern i ho van fer, com era molt lògic, mirant les constitucions dels 50 estats membres de la Unió, tots ells lliures i amb sobirania compartida amb la Unió, i treient i adaptant totes les disposicions aplicables considerant que Puerto Rico no esdevindria ni membre de la Unió ni sobirà. Per exemple els PR no juraven obediència a la Constitució Americana, sinó al seu esperit llibertari i democràtic, que és molt diferent. La nova Constitució de PR dissortadament no va donar bons governants al país, però va atorgar gairebé tantes llibertats personals i internes com tenim els ciutadans americans, cosa molt diferent de la situació sota la monarquia espanyola. Els Catalans no hi arriben ni de lluny. No haurien de pagar impostos federals ni podrien enviar representants amb vot a Washington ni triar el President, però adquirien el dret d’emigrar als EUA sense restriccions quan i com volguessin i ser tractats com ciutadans des de l’arribada.

Pel que fa al famós Estado Libre Asociado, cal recordar que Muñoz Marín es veia assediat pels independentistes que havien boicotejat l’Assemblea Constituent i aquesta traducció de Commonwealth que no volia dir res, i ha estat sempre un tema de discussió a Puerto Rico i evidentment a Espanya, els va fer molt de mal. Muñoz fou sempre un polític molt hàbil. Els governants saben aprofitar la confussió popular. No vol dir res. Puerto Rico segueix essent una colònia.

Estat de la Bancarrota
La conducta obstruccionista de la Cambra de Representants i la seva indiferència vers PR són difícils d’entendre i cruels. La disposició 11 de la llei de bancarrotes americana diu que una companyia en suspensió de pagaments pot anar a un jutge amb un plan de reorganització. Si el jutge queda convençut que el plan pot succeir, atorga la protecció de la llei. Querelles judicials dels creditors contra el deutor queden prohibides i la companyia pot negociar la reducció del deute (vol dir pagar cèntims per cada dòlar nominal) i pot sol·licitar nous prèstecs que seran repagats amb prioritat sobre els anteriors. Molts se n’han sortit, com per exemple recentment la ciutat de Detroit, ara ja lliure de deutes. PR va demanar permís per fer el mateix però el Congrés ho va probibir dient que era un truc per no pagar i estafar els creditors i triar quins creditors cobrarien i quins no. Parlen sovint en aquest to dels hispans. PR va anar al Tribunal Suprem a queixar-se. Li van respondre que ells tampoc ho entenien, però que dissortadament el Congrés és el dipositari i titular de la sobirania nord-americana i que no tenien cap recurs.

El Departament del Tresor, el representant sense vot de PR al Congrés, el Comitè responsable i fins i tot l’Speaker i Cap del Republicans Ryan s’han passat mesos intentant fer aprovar amb urgència una llei resolvent la situació en termes molt durs, sobretot l’anomenament d’un Comitè d’Homes Negres basat a Washington amb autoritat absoluta sobre totes les qüestions econòmiques, autogovern o no. I no hi forma. Els congressistes republicans es neguen a votar repetint sempre el que queda dit. És el que han fet els darrers dos anys: negar-se amb insults a aprovar qualsevol llei que vingués d’Obama i aprovant lleis sabent que Obama les havia de votar. Per això els seus votants afavoreixen Trump. El poble pateix del “Winter of our Discontent” (Shakespeare a Ricard III). Amb tota la raó. Només que no hi cap líder millor.

La situació actual
El govern de PR ja no ha pagat alguna vegada. Diuen que tenen dret a continuar oferint serveis públics. El primer problema greu fou avui (era el 1 de Maig però ha quedat el 2, perquè era diumenge) on han deixat de pagar 422 milions. El Parlament de l’illa havia aprovat un moratori autoritzant el govern a no pagar. Els diners haurien anat a les institucions que paguen pensions als ancians. Segur que se les arreglaran, però el pròxim problem és molt més greu. El 1 de Juliol han de pagar uns 2 mil milions, aquest cop als mercats americans. Per poder vendre el deute, ai las, havien promès prioritat absoluta garantida per la seva Constitució. Què manarà un jutge quan els creditors hi vagin a demanar els 2,000 milions que PR ni té ni pot pagar?

He vist l’al·locució del Governador García Padilla queixant-se amargament de l’actitud del Congrés i repetint que ell no havia demanat cap ajut o pagament (cosa que hauria estat completament en va) sinó simplement el dret de negociar. Però el Congrés diu que ja se les arreglaran i es defensaran dels processos legals inevitables. Diuen que si acceptessin la reducció dels deutes, l’estat d’Illinois que té un problema similar voldria fer el mateix. Què potser acabaran desnonant l’edifici del Parlament o la residència del governador? Ni així cobririen el forat.

El Zika
No és el tema, però evidentment no ajuda. Tenen ja milers de casos i acaben d’informar de la primera mort al país i als EUA. Era un home que va patir una reacció autoimmune contra els trombocits, cosa molt infreqüent. Hi ha unes 200 o 300 dones (parlo de memòria) infectades que estan embarassades. Unes 20 ja han tingut fillets completament normals. El virus està a punt d’entrar al sud dels EUA.
Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Estado Libre Asociado, Puerto Rico

Ahir els diaris espanyols van parlar amb gran entusiasme del Congrés de la Llengua Espanyola celebrat a aquesta illa de Puerto Rico, amb un interès i entusiasme que no semblen sentir per la nostra llengua. Però el més probable és que els ciutadans de la martiritzada illa en aquest moment estiguin més preocupats per la desastrosa situació econòmica, la bancarrota, l’atur gairebé total, els deutes impagables del govern i l’emigració massiva de ciutadans desesperats als EUA. No tinc cap número, però diuen que en poc temps la població ha caigut més del 50%.

Fa generacions, els porto-riquenys anaven a Nova York, però ara prefereixen el sud de la Florida. La població a Puerto Rico s’està minvant molt dolorosament. Fins als anys 70, PR tenia la millor economia llatinoamericana. Què ha passat? En aquest cas es fàcil d’explicar. Els anys 50 el Congrés nord-americà actuant dintre del programa Manos a la Obra (en anglès Bootstrap) havia atorgat a l’illa privilegis fiscals extraordinaris i molt efectius. En aquells temps, les multinacionals ja havien descobert que hom pot traslladar fàbriques al tercer món per produir a preus més baixos. Perquè no a PR? L’illa estava a prop dels EUA, no tenia problemes polítics perillosos i a PR (això no ho ha negat ningú mai) hi ha una força treballadora abundant, bona, competent, disciplinada que fins i tot parla l’anglès i accepta sous baixos. Moltes companyies s’hi van instal·lar i de sobte hi havia feina i diners per a tothom.

Els anys 70, tot havia canviat i a Washington necessitaven diners. Van considerar que PR ja no necessitava cap ajut després de 20 anys d’exempció fiscal i el Congrés van revocar l’exemptció d’impostos. Poc a poc totes les companyies multinacionals van plegar veles i se’n van anar com havien arribat, sense deixar res. Una llarga agonia del declivi que està culminant ara havia començat. Un govern arruinat ja no pot seguir oferint tots els serveis públics i les pensions dels ancians ja no són segures. El suministre d’aigua va molt malament. I la Salut Pública anuncia un desastre imminent amb l’epidèmia del virus Zika. Hom es preguntaria perquè PR no havia aconseguit desenvolupar durant els anys de les vaques grasses una indústria local, diguem-ne normal o turística que pogués alimentar la gent i evitar que se’n haguessin d’anar a la Florida per poder menjar?

El problema està en mans sobretot del Senat nord-americà, dominat per una colla de Republicans fanàtics. Fins ara no han volgut fer res. N’hi ha que a vegades en parlen a la TV. Un deia que per arreglar-ho caldria incorporar PR com a Estat a la Unió; altres diuen el contrari: caldria fer-los independents i enviar-los a… Ja se sap què volen dir. PR té un representant elegit però sense vot a la Cambra de Representants federal que ha treballat amb l’Administració Obama i alguns demòcrates per trobar una solució. Fins ara, la majoria republicana ho ha bloquejat tot amb comentaris sovint insultants i el menysteniment anti-hispà que semblen sentir. Ja veurem com acaba. Alguna cosa han de fer. A la campanya electoral per President, fins ara cap candidat n’ha parlat. PR no ha pintat mai res als EUA. PR ja ha fet oficialment fallida amb certes obligacions però al Juliol vencen deutes majors que seria catastròfic deixar de pagar. Com Catalunya, PR no pot sol·licitar diners als organismes internacionals, ni es veu fàcilment quines garanties podrien oferir.

Al Juliol de 2015 vaig publicar una història detallada de la situació política a Puerto Rico i el seu origen. Si algú no te res a fer durant la Setmana Santa, voldria oferir-la per llegir-la o rellegir-la (amb alguns canvis). En qualsevol cas Bones Pascues a tothom!

$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$

Afegit d’última hora (25/març/2016) Acabem de conèixer que l’Speaker de la Cambra de Representants i Cap dels Republicans Paul Ryan, un comitè congressional i el Departament del Tresor (Hisenda) acaben de sotmetre al Congrés un projecte de llei amb un pla conjunt per resoldre el drama, i que no sembla probable que agradi gens als porto-riquenys perquè ignora moltes demandes del govern de PR. Imposarà un Comitè de Cinc Membres elegits pel President Obama, dels quals només dos hauran de ser residents de l’illa i que s’establirà a Washington i a San Juan. Resulta que la Constitució dels EUA té una clàusula territorial que permet al Congrés manar allò que calgui sense límits. Molts porto-riquenys ho anomenen colonialisme i jo crec que ningú ho nega. Un territori és una colònia. PR va fallar fa poc davant del Tribunal Federal Suprem, on demanava que se li concedís el Capítol 9 de la llei que regula bancarrotes i que el Congrés li havia prohibit. Els suprems van respondre que no entenien la prohibició del Congrés dels EUA, però que PR no tenia cap recurs contra la seva autoritat. El comitè tindrà poder d’examinar totes les branques del govern per estalviar diners, i intentarà restructurar els deutes i balancejar un presupost. I si no poden, faran tot allò que calgui fer, que vol dir retallar serveis públics i feina del govern on faci falta. Un cop complertes les condicions, estaran protegits contra querelles judicials. A Washington estan preocupats per les dades del sistema de pensions que són una burla per absurdament baixes i la Companyia d’Electricitat que cobra preus horrorosos i perd diners i ningú sembla saber perquè. I pel suministre d’aigua. I que ningú sap què fer amb l’epidèmia de Zika que inevitablement s’acosta (probablement hauran d’acabar pagant els EUA perquè el perill és per tothom) I per moltes altres coses, que hom podria interpretar com una fallida de l’autogovern. Des de fa anys anaven arrossegant un dèficit que cada any era més gran fins el moment on ja no podien pagar i o tenien plans per arreglar-ho. I encara que la llei final estigui una mica millor que aquesta proposta de llei, jo crec que del Comitè dels Cinc Homes Negres amb poder il·limitat no se salven. En canvi, no hi haurà ajut econòmic ni probablement cap plan per millorar la situació econòmica al futur. I que el somni que va començar fa més de seixanta anys patirà un entrebanc.

Sobre l’Estado Libre Asociado

El Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa al Juliol de 2015 va deixar caure que el deute de PR ha caigut en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat a la Unió dels EUA, com per exemple Guam, les Marianas, o les Illes Virgin nord-americanes. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, Tennessee, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van autoproclamar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual) i van ser admesos com a membres amb igualtat de drets a la Unió. Els darrers, números 49 i 50 foren Alaska i Hawai. Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i problemes de sobirania i incorporació a la Unió només passen pel Senat, titular final de la sobirania dels EUA. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia ja superior a les que la monarquia espanyola havia concedit, i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No-Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més problemàtics de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat política i és un títol compartit per uns pocs estats, com ara Massachusetts i Virgínia, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució amb autonomia (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents. El govern federal no s’ho va prendre a l’espanyola sinó que va buscar una solució negociada.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista (eren els temps de la Guerra Freda) i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria immediatament un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic del bootstrap amb millora del nivell de vida i Muñoz fou anomenat primer Governador nadiu de l’illa i segur que podria fer-se elegir de Governador més tard. Què diu Sr. Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” i va demanar permís a Washington per utilitzar-lo a la versió castellana. A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era l’anglès, Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA. Aquesta Constitució està molt bé i és molt generosa. Ja la voldríem per nosaltres els Catalans.

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada. L’autogovern de Puerto Rico està bé no pas pel ridícul incident amb aquest títol que no és oficial i ningú sap què vol dir, sinó perquè els funcionaris nord-americans del Departament d’Estat, verdaders autors de la Constitució, no es podien imaginar l’autogovern i la llibertat interna de l’illa de cap manera diferent de les llibertats que gaudeixen els seus propis estats. No hi va haver negociacions serioses sobre el nivell d’autogovern, com les que hem hagut de patir a Catalunya. Ningú a Washington hauria tret res de retallar l’autogovern. Per moltes crítiques que es facin a la política exterior dels EUA, aquesta nació té un vessant profundament democràtic i llibertari que no es pot ignorar i que sovint aflora a la superfície.

La constitució porto-riquenya està bé i no posa en cap perill la unitat de l’Estat com diuen sempre els espanyols quan volem aprofundir l’autogovern. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, tret de certs temes. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana (posat que no estan incorporats a la Unió) sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i sens dubte, tot i ser una colònia, tenen molt més autogovern que Catalunya. La llei americana ha introduït una curiosa solució lingüística al tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També han de passar duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, se’ls donen passaports dels EUA, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans amb plenitud de drets el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no han estat mai immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès. Una administració nacionalista porto-riquenya fa uns anys va intentar fer la llengua espanyola oficial, cosa immediatament guardonada pels espanyols entusiasmats amb un premi. La llei fou abrogada gairebé immediatament.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Deutes, EUA, Puerto Rico