Els EUA són diferents

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

Tags: 155, Independència de Catalunya, Negociacions, PP, PSOE

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Dos partits que es consideraven demòcrates, un de dretes el PP, i un altre el PSOE pretenent ser d’esquerres però amb un programa corresponent al centre-dreta, sense consultar amb els seus aliats catalans però confiant fortament amb el “A por ellos” ambiental a l’Estat espanyol, que prometia tants vots, van suprimir els drets civils de 7.5 milions de catalans i van empresonar i fer processar alguns dels nostres millors polítics elegits. Parlar molt del PP es en va: son l’Espanya Negra que sembla sorgir de l’ADN de grans sectors de la població espanyola i ha aparegut en públic i en la nostra història moltes vegades, però la participació del Sr Sánchez en aquest assalt a la nostra llibertat, i la dels seus subordinats catalans fou notable. Ni tan sols va expressar dubtes o va consultar o va iniciar arguments conciliatoris. Va considerar la situació electoral i es va tirar “A por ellos”, manant al seus fiscals continuar la feina iniciada pel PP. Diuen que son Constitucionalistes. A mi em recorden els maniàtics de les armes privades als EUA que també pretenen ser Constitucionalistes que defensen la Segona Esmena de la Constitució, que permet la possessió d’armes pel manteniment de les llibertats públiques i l’ordre constitucional. Només que es neguen a considerar altres aspectes de la Constitució i el fet que no hi havia fusells d’assalt amb magatzems per 100 bales al segle XVII. I tampoc consideren els milers de suïcidis, els tiroteigs amb policies, els assassinats de nens d’escola i altra gent innocent. És intolerable enganxar-se a un sol rengle de la Constitució i ignorar la resta, les circumstàncies i necessitats del món on vivim. Es diuen constitucionalistes gent amb poca educació que probablement no han llegit mai la Constitució.

Història del PSOE

Fou fundat a Madrid com un partit marxista revolucionari per un grup d’activistes que incloïa Pablo Iglesias, de fet el segon d’Europa el 2 de Maig de 1879. Després van creat el sindicat UGT. Els comunistes de Lenin eren en aquell temps el grupet insignificant anomenat bolxevics. En aquells temps aquest grups creien en una revolució universal de la classe obrera que establiria una dictadura del proletariat i després d’eliminar la classe dominant, crearia un paradís terrenal per a la Humanitat. El triomf leninista de l’Octubre de 1917 fou una gran sorpresa inesperada i no sempre benvinguda. Un cop acabada la Guerra Mundial, un Lenin desenganyat pel Socialisme alemany que havia accceptat les regles polítiques liberals va canviar el nom del seu partit de Socialista a Comunista en honor de la Comuna de Paris. La Internacional Socialista va quedar dividida irremissiblement. Poc edesprés la presa de poder de Stalin, un dictador competent però salvatge i immensament cruel, i aviat la Guerra Freda van desprestigiar el nom Comunisme i també en part Socialisme per sempre mes.

En 1910 Pablo Iglesias va aconseguir entrar al Parlament de l’Estat per primera vegada tot sol. Un test molt gran de l’esperit democràtic del PSOE fou la suspensió de la Constitució Espanyola pel rei Alfonso XIII i la pujada al poder del Dictador Primo de Rivera (pare del José Antonio enterrat al costat del Franco). Sectors del PSOE, sobretot Largo Caballero i Indalecio Prieto van decidir col·laborar amb la Dictadura i acceptar càrrecs mentre que van  decidir entrar a un Parlament inconstitucional de broma, l’Asamblea Nacional Consultiva, ignorant i saltant la Constitució suspesa pel rei. Es veu que  o eren constitucionalistes encara.

El verdader test dels sentiments i capacitats democràtiques del PSOE el va representar la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, quan van pujar al poder després de l’elecció del Front Popular prometent que ho arreglarien tot. Els noms de pròcers, ben diferents i mal avinguts d’aquell període serien l’oportunista Largo Caballero, l’intel·lectual Julian Besteiro que fou president del Parlament i Indalecio Prieto, molt difícil de qualificar perquè fou de tot. En 1934, al final del Bienni Negre de la Dreta,  van afavorir la mitja revolució fallida que va portar a Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dintre de la imaginària República Federal Espanyola. Van arribar a tenir gent empresonada per sedició, però mai tan cruelment i per tant temps com els presos polítics dels nostres dies. Al final van entrar nominalment al govern Negrin sota la dominació de facto dels Stalinistes i ja sabem com vam acabar tots. No van aconseguir cap glòria.

Felipe González i els Socialistes Alemanys Willi Brandt i Helmut Schmidt

A l’exili, el PSOE, completament impotent sota el franquisme, es va establir a Tolosa del Llenguadoc sota la direcció del poc conegut  Rodolfo Llopis, que seguia representant la branca radical original del Partit i va acabar topant amb el jove advocat sevillà Felipe González i un amic que el van ensorrar i mantenir fora de la Transició i de les negociacions. Jo era part d ‘un grup de Teatre Universitari que va anar a Tolosa a interpretar Los Cuernos de Don Friolera de Valle Inclán. Vaig preguntar si en Llopis va venir a la funció però ningú ho sabia. En Llopis va tornar a Madrid. Com els altres exilats fou rebut a Barajas amb un ram de flors. Es va presentar a les primeres eleccions amb el PSOE Histórico. Fou escombrat pels votants. En González l’havia liquidat fundant de fet un nou partit centrista.

El món democràtic va veure la pujada al tro de Juan Carlos I i l’anomenada Transició (jo en diria Adaptació) amb sospita i no van agradar gens l’enterrament i funerals que va rebre el Dictador mort. Poca gent es va presentar a Madrid fora del Dictador xilè Pinochet… i Willi Brandt, encara Alcalde-Governador de Berlín, heroi de la resistència antinazi, aviat Canceller Federal, cap de l’històric Partit Socialista alemany de l’Oest (SPD) i ara de tota Alemanya.

La revista Der Spiegel va publicar un llarg article explicant com va anar. A Brandt li semblava que la Transició estava bé i tenia possibilitats. Ell i el seu company i successor Helmut Schmidt es van fer amics de Felipe González i el van invitar a Alemanya per parlar del futur i fer amistat. Li van explicar com havia estat de mal vista i aïllada l’Espanya del feixisme, i que ell no havia rebut l’educació política que calia. Per exemple, com es que en Felipe s’oposava a entrar a l’OTAN? Li calia saber que els països benestants i exemplars de l’Europa occidental, als que ell hauria d’afegir Espanya, eren un club benestant que tenia les seves regles. l’OTAN i la Unió Europea encara embrionària del temps eren organitzacions de les que calia ser membre i en trauria molt i el seu país pujaria en categoria. El Sr González ho va entendre molt bé. Probablement en Felipe va entendre també que per ser membre d’un club sempre cal pagar les quotes. Va tornar a Madrid molt entusiasmat amb la Transició i afavorint l‘entrada a l‘OTAN i les bases nord-americanes. I sobretot, res de marxisme. N’hi hauria prou dient que era d’esquerres i no calia cap objectiu clar.

Si hom imagina les inclinacions polítiques d’una nació com una regla de fusta amb la dreta dura dura i l’esquerra als dos extrems oposats, si hi ha un govern de dretes per molts anys i aconsegueixen dirigir i influenciar el discurs públic i tenen ràdios i TV, poc a poc amb l’esperança de tornar al poder, l’esquerra va relliscant cap la dreta, esdevenint primer centre esquerra, després centre dreta (com el PSOE) actual) i final esdevé neoliberal i globalitzadora oferint nomes retocs socials, sense canviar la situació ni treballar de cara a la igualtat d’oportunitats i benestar de tots els homes. Ja hi hem arribat. El PSOE ni és socialista ni obrer. Només espanyol.

Oportunitat Menystinguda

El conflicte català ja ha durat mes de tres segles, no s’ha acabat mai, continua provocant crisis internes polítiques a l’Estat, com l’actual i ha jugat un paper en els moments pitjors de la història de l’estat. No seria hora d’acabar-ho amb discussió i conciliació, enlloc d’empresonar polítics ? Seran capaços de conduir eleccions generals amb la repressió contra Catalunya com a tòpic principal? Ja ho estan fent, no obstant els problemes  socials i econòmics de l’estat.

Hi ha els exemples recents de llocs com el Quebec i Escòcia i abans el cas famós insoluble de la independència de Guinea-Nova Papua contra Indonèsia que mediadors de les Nacions Unides van resoldre de forma exemplar. I fins a cert punt, caldria recordar la història del llarg i gravíssim conflicte irlandès, acabat amb l’acord del Divendres Sant gràcies a la mediació del Senador nord-americà Mitchell.

En general és millor (o necessari) tenir mediadors.Encara que no n’hi hagi, les negociacions a les que Espanya s’oposa,  tenen tres fases:

1) Presentació i discussió dels greuges. Els espanyols fins ara ni tan sols han respost a greuges Catalans presentats per escrit.

2) Intent de la potència dominant de resoldre el cas fent concessions, cosa molt exitosa al Quebec, amb l’esperança que els ciutadans agreujats se sentin satisfets i abandonin el projecte d’independència. A Espanya, d‘això no en volen saber res.

3) Fixació d’una data per a la resolució final, en general un vot d’autodeterminació un o dos anys després.

I en el fons no passa res, les relacions segueixen essent fortes, hi ha reconciliació i havent acabat amb el problema, la política esdevé millor i més clara. I el govern es preocupa més pel benestar dels ciutadans.

Joan Gil

Tags: Catalunya, Historia del PSOE, independència, Negociacions, Pedro Sánchez, PSOE, Willi Brandt

Hom ja ha parlat molt de Facebook, una companyia que per anys cobrava pels seus anuncis dirigits, basats en les manifestacions, comentaris i fotografies innocents dels usuaris més que totes les companyies publicitàries nord-americanes juntes. Era aixi d’efectiu. Què devia passar a Catalunya? El Sr. Zuckerberg tenia prou per pagar pel maquillador teatral diari que el fa aparèixer en públic com un ninot desagradable. Ja ha hagut de declarar i retirar mentides en públic manta vegada, però coses noves surten cada dia. El molestaven els veïns al voltant de la seva residència i  no va tenir més remei que comprar les quatre cases més pròximes. La seva intimitat el preocupa més que la  nostra.

Ell i la seva dictadora associada Sandberg deien que mai vendrien texts privats a altres, però el NYTimes ha demostrat que va guanyar molts milions venent precisament això, de fet incloent totes les adreces i coses que Facebook sabia d’una persona en els seus propis mots, perquè el comprador els pogués estudiar millor.

El preu de les seves accions ha caigut brutalment. Segueix estant en un perill molt greu per la qüestió de les lucratives inversions russes començades molt abans de la campanya del 2016. Sembla que Rússia va investir a Facebook per la campanya de Trump més de 30 milions.  Caldria ser molt ingenu per no entendre què feien. No sols Mueller sinó múltiples agències federals tenen i sovint publiquen els noms dels funcionaris russos implicats, gairebé tots des d’ una companyia privada a Saint Petersburg. No era tan sols Rússia: Facebook malgrat queixes i denùncies va permetre la campa

I això els Russos perquè ho feien? S’ho creien ells mateixos que Trump podria guanyar? Qui sap, probablement no. Allò que trobaven aprofitable era enxampar, donar força, veu, arguments i audiència als seguidors de Trump, grups poc educats sovint de classe treballadora i rural amargada pels desenvolupaments econòmics al país,  la pèrdua constant de nivell de vida i la desesperança.

Fa un segle, després de la guerra mundial, els capitalistes sabien que calia compartir els guanys amb tres grups necessaris de forma raonable: els accionistes, els treballadors i els clients. Per molts anys el nivell de vida de tothom va pujar, però avui en dia  els diners van sols als multimilionaris, als accionistes, mentre que els treballadors són empleats al preu mínim que es veuen obligats a acceptar i perden beneficis socials. Molta  gent esperaven una formulació d’un líder carismàtic i fàcil d’entendre: “Doneu-me poder i tornaré a fer gran Amèrica” La idea era efectiva però gens original: Hitler i els seus Nazis l’havien utilitzat molt bé. Els membres, jo diria víctimes d’aquestes tendències que només els perjudiquen, estan disposats a creure qualsevol bestiesa: xenofòbia, antisemitisme, supremacisme blanc, creus esvàstiques, dret a dur pel carrer armes de guerra,   racisme descarnat i queden contents sentint mentides que els agraden i estan disposats a repetir. I trien ignorar as fake news les informacions sobre la corrupció i incompetència dels seus líders, pensant que ells en trauran alguna cosa. I Trump proclama que hi ha molta bona gent entre ells.

Això esperaven els de Putin: estimular, fer agressius, visibles i amenaçadors aquests grups d’homes i dones, en el fons víctimes de les seves mentides, destruir, posar en ridícul i fer mal a la democràcia nord-americana, desprestigiant-la per toy el món. Com totes les guerres, és una guerra bruta amb víctimes. A l’incident de Charlesville va morir una dona jove i molts altres foren ferits.

Com la cara de la Dictadura moderna ha canviat

Hi va haver un temps quan els dictadors com Franco, Oliveira Salazar o Hitler es reconeixien com a tals: no hi havia eleccions, ficaven a la presó  o executaven a qui volien i no permetien cap premsa no controlada. A la ràdio només se sentien mentides.

Els beneficiaris del sistema van entendre que això és antiquat i no fa falta per mantenir-se al poder: es poden fer eleccions, es pot tenir una Constitució de qualsevol mena i interpretar-la com es vulgui,  es poden tolerar diaris adversaris perquè hi ha formes de manipular les eleccions, premiar o castigar líders, dominar els grans mitjans de comunicació. Hi ha governs elegits a Espanya però segueixen fent presos polítics i insulten i maltracten milions de ciutadans, hi ha eleccions a Nicaragua, a Veneçuela, a Polònia, a Hongria, a la Turquia, fins i tot a certs països àrabs i a la Xina. Tots afirmen see com Espanya democràcies vibrants. I al Myanmar, que va fer una neteja étnica dels Rohingyes després d’una campanya d’odi i difamaciò ben pagada a Facebook que ara diu que dissortadament no tenien proud gent que parlés la llengua.

I on més? No end cal cap altre Franco.

Això fou el gran descobriment de la Transició: el Dictador era antiquat: hi havia formes millors de frustrar els somnis catalans, escapar càstig i deixar que tot seguís igual com era. Fins i tot no caldria gastar tants diners en sous als treballadors. I si calia, hi hauria formes de tancar patriotes catalans a la presó. Els dos partits principals, un representant la dreta espanyola reaccionària tradicional i els ex-socialistes van firmar un acord per permetre, per breus períodes de temps, l’alternança de poder necessària en un règim que es presentava com si fos democràtic.

A Espanya no hi ha hagut mai bones constitucions. En més de 300 anys als EUA només n’hi ha hagut una, a Espanya segons el web del Congrés han estat 8, una pitjor que l’altra i això sense comptar la de la República Federal Espanyola, que el web del Congrés ignora. Tots els borbons han estat, potser amb la breu excepció d’Alfonso XII, mort de tuberculosi als 28 anys, sempre contra la constitució vigent que han suprimit arbitràriament moltes vegades. Els casos pitjors foren Fernando VII, “el rey felón” com li deia la gent pels crims que cometia i Alfonso XIII que va suprimir una Constitució legitíma i anomenava el seu amic i dictador Primo de Rivera orgullosament “el Mussolini español”. (No tenia la categoria). L’entusiasme constutucionalista dels dos darrers borbons té un vessant sorprenent considerant les posicions arrelades de la seva família.

Qui són els qui només parlen insultant

A Espanya i Europa cal seguir allò que hem après de la intervenció russa als EUA. L’AfB el FPÖ austriac, el Front Popular Francès es fan sentir incitant l’odi i demanant els vots de les minories xenòfobes que hi ha als seus països i odien els immigrants. Grups políticament similars a Espanya utilitzen com a arma única la vella i sempre segura catalanofòbia que alguns pensen que els pot dur al poder.

Diguem que a qualsevol país civilitzat, com ha passat tan sovint, la darrera vegada a Bèlgica, quan una dissensió greu apareix i milers de persones surten pacíficament al carrer demanant els seus drets democràtics, el que cal immediatament és negociar i parlar amb qualcun que sigui representatiu, no alçar la veu amb insults i amenaces i 155s. En un cas com Catalunya, els negociadors internacionals immediatament exigirien aturar les hostilitats, augmentar el poder i atribucions del país frustrat escoltant les queixes (com es va fer al Québec i a Escòcia) per veure si això satisfà prou o no, i establir un temps per a una solució final, un referèndum d’autodeterminació en uns quants anys quan tothom s’hagi calmat.

A Espanya en canvi hem tingut una explosió odi, judicialització i intolerància de la immensa majoria dels partits espanyols, el PP, el PSOE (inclosos els ex-socialistes provincials), Ciutadans, VOX. Tothom, llevat de Podemos que és ben poc. Catalunya és el país més obert i acollidor de l’estat i potser d’Europa, per això ens anomenen xenòfobs, som els més democràtics de l’estat, per això ens diuen nazis. Com ensenya en Trump, qualsevol mentida és acceptable si se sent de bon grau i es pot repetir tranquil·lament.

Gent com Casado, Rivera, Carrizoso, Arrimadas… hi ha algú que es pensi que volen reconciliar-se amb els catalans i fer la pau i restablir la democràcia que ells han trencat?? Ben al contrari. Ells saben que els seus seguidors són una minoria que volen fer créixer les seves minories dividint la societat civil per crear conflicte (A por ellos!), volen donar permís als seus simpatitzants per alçar la veu, amenaçar insultar i oprimir els catalans, assumint que pot acabar de forma violenta, que esdevinguin activistes anti catalans, fent possible una destrucció del país que els pogués dur al poder. De pau, reconciliació res, només dominació i un camí al poder com ja ha passat amb grups similars a altres països.

No cal preocupar-se’n gaire. No recordeu quan el PP pretenia que el valencià no era una variant oriental del català sinó que ja el parlaven els ibers (!!!). On han anat a parar els descobridors d’aquesta bestiesa? Algun esta a la presó i no pas per raons polítiques com els nostres empresonats. Aquesta gent que cada dia ens insulten acabaran igual, derrotats i oblidats, ofegats en la seva ignorància i manca de rècord. Cal evitar seguir-ne l’exemple. Violència i mal llenguatge MAI, MAI, MAI, perquè es el que ells voldrien i cauran tots sols. La manca de violència els ensorrarà a ells i als nostres els durà a la victòria. Sabeu una cosa que deia el President del Consell d’Europa Tusk que ens aniria bé? “Si necessiteu que algú us doni una mà ajudant-vos, mireu la que teniu al final del braç.”

I aquesta colla d’oportunistes que volen fer carrera al nostre coll,  acabaran com va començar el seu ambiciós  líder Albert Rivera: en pilotes.

Bon Nadal i bon Any Nou a tots, sobretot als nostres Presos Polítics.

Joan Gil

Tags: 155, Alfonso XIII, Arrimadas, Casado, Catalunya, Ciutadans, Constutucions Espanyoles, Fernando VII, PSOE

Un article publicat avui a l’edició nord-americana del New York Times ha sumariat la situació actual al Quebec poc abans de les eleccions, a les quals per primera vegada en més de 20 anys, ningú, inclòs el Parti Quebecois, ha volgut parlar de la independència. És escaient comparar la reacció del Regne Federal del Canada davant les demandes quebequeses i els dos referèndums fallits (1980 i 1995, aquest darrer perdut per només 50.58%) amb la trista situació sense sortida previsible i l’ocupació policial patida i repressió amb empresonaments polítics a Catalunya. Els resultats són ben diferents

El moviment independentista quebequès té com el català una arrel molt profunda en allò que hom anomena angoixa cultural. Si hom no feia res, la llengua desapareixeria, els ciutadans perdrien la seva identitat i el Québec desapareixeria com a nació separada. Encara que tots els problemes nacionals són diferents en els detalls, en això sempre són idèntics.

No és difícil imaginar-se com els quebequesos veien el seu país fins als anys 70: la llengua francesa era gairebé insultada i ignorada com un dialecte de camperols (recorda algú el famós “Habla cristiano” dels temps del feixisme, equivalent en angles a “Speak White”, parla la llengua dels blancs); la llengua no es veia per molts carrers, els immigrants exigien aprendre l’anglès enlloc del francès, gent a Montréal o no sabien o es negaven a parlar francès, els periòdics en anglès eren preferits.

Finalment el 1977 el Parti Quebecois va guanyar les eleccions i va aprovar al seu Parlament immediatament la famosa Llei 101, sobre el règim lingüístic encara vigent: francès esdevindria la llengua del govern, dels tribunals, de les escoles i del comerç. Així mateix, sense qualificatius. La llei fou denunciada amb gran hostilitat i insults a gairebé tot l’estat canadenc i a l’estranger, però el Govern central no tenia autoritat per ficar-s´hi Com a Catalunya, moltes firmes comercials se’n van anar, sovint per sempre, del Québec. Sembla familiar? Allò que no ens és familiar del tot fou la resposta raonable i respectuosa del Govern Federal unionista, dirigit en aquells temps pel Premier Elliott Trudeau, pare de l’actual Justin, que també era quebequès i parlava l’anglès amb una mica d’accent. I entenia el problema i les arrels que tenia.

Trudeau pare va intentar explicar el problema i trobar reivindicacions culturals i polítiques on calia i es podia fer concessions i adaptar-se a una nova realitat. La majoria dels governs provincials no en volien saber res com a Espanya, però Trudeau va fer aprovar una nova Constitució Federal plena de possibilitats. Ell parlava clar contra la independència però ni insultava ni amenaçava ni feia ficar ningú a la presó i va fer concessions reals.

Avui en dia, a ningú se li acudiria derogar la famosa Llei 101, que ha esdevingut part integral de Québec. Molts ciutadans, probablement la gran majoria parlen bé o almenys es defensen amb l’Anglès i visiten sovint els webs en anglès per descarregar pel·lícules. Vaig seguir a la Tele la primera visita del Premier Justin Trudeau a la Casa Blanca. Va fer mig discurs en anglès i mig en francès al costat de Trump, que va haver d’usar la traducció automàtica. Els  periodistes canadencs van fer preguntes en les dues llengües. Fa poc un polític canadenc va declarar que renunciava a aspirar a la Presidència perquè no sabia prou francès. La llengua és no sols tolerada sinó oficial a tot el Canadà (hi ha fracòfons a molts llocs). La ràdio pública transmet programes en francès a tot el país. El govern quebequés ha rebut molt autogovern addicional, les finances han millorat, hi ha uns quants partits al parlament quebequès i ningú veu cap raó per demanar la independència, donat que han assolit gran part del que volien. La llei 101 no sols no era opressiva, sinó que va reafirmar la identitat del país i va crear una situació satisfactòria. L’angoixa cultural s’havia acabat, i l’estat ja no se’n preocupa. El Parti diu que no hi haurà cap altre referèndum fins almenys el 2022. La nació canadenca es va quedar tan tranquil·la com el Québec.

Com es compara això amb Catalunya, amb persecució judicial, presos polítics insults i amenaces feixistes pel carrer constants, limitacions de la llibertat d’expressió, exposició de la manca de judicatura  lliure i el ridícul a tot Europa?  A quants països europeus s’han posat en evidència acusacions falses de violència (venint de gent sovint molt violenta),  de cops d’estat (!), de voler destrossar Espanya, de trencar la Constitució, d’empresonament de polítics? El problema ve de molt lluny. El nostre problema es molt diferent del quebequès principalment perquè al Canada no hi havia ni Rajoys, ni Casados, ni Riveras. Potser és més fàcil d’entendre mirant el cas de Gibraltar. Québec no és diferent de Catalunya, però Espanya sí que és molt diferent del Canadà. Els espanyols ni entenen ni volen tolerar cap forma d’autodeterminació i demanen obediència, no pas sobirania popular.

Com negocia Espanya amb el Regne Unit sobre Gibraltar

Com negocien l’estat espanyol i el Regne Unit el futur de Gibraltar? L’únic problema és que Espanya es nega a tolerar cap mena d’autodeterminació. La llei, tant la seva vuitena Constitució actual com el Tratat d’Utrecht està sempre al seu costat. Els espanyols volen acabar amb el Gibraltar lliure i democràtic a l’esquena de la població, imposant un canvi de sobirania i de forma de govern acordats entre el Regne Unit i Espanya, sense que els gibraltarencs tinguin cap dret a expressar-se. En el segle XXI cap estat democràtic com el Regne Unit acceptaria aquest disbarat, i no es així com l’Imperi Britànic fou dissolt. Durant els anys d’Aznar Espanya va fer clar que no toleraria mai que un gibraltarenc segués a la taula de discussions. Durant els anys del PSOE, en un moment donat els espanyols van permetre a representants del govern local entrar a la sala i seure separats dels britànics, sense poder dir gran cosa ni decidir res. Mariano Rajoy va acabar amb aquest abús inconcebible i pretenent que l’afer afecta només E i el UK. Sempre parlen del tractat d’Utrecht firmat a primers del segle XVIII, quan encara hi havia monarquies absolutes i un món molt diferent. Diferent només per gent amb pensament democràtic, no pas per a tothom. A Gibraltar hi ha uns 35,000 residents, tots ciutadans britànics, vivint oficialment en un territori britànic d’ultramar, amb una forma d’autogovern govern molt democràtica que Espanya posaria en perill. El Regne Unit només ha retingut autoritat sobre Gibraltar en els afers estrangers i la defensa. La resta, sense excepcions és competència única final  i exclusiva del govern gibraltarenc. Es pensa algú que Espanya, el país de les semi-autonomies esquifides podria reconèixer això? Només Utrecht compta per tots els segles. Què més voldrien els Catalans!

Per segles, el govern britànic havia vist Gibraltar simplement com una base militar estratègica on vivien alguns civils sota l’autoritat de Londres i de l’exèrcit local. La Segona Guerra Mundial ho canviaria tot. Degut al perill transparent que Franco entrés a la Guerra com ell volia al costat de Hitler i estant indefensos contra atacs aeris nazis, les autoritats van manar l’evacuació obligatòria de tota la població civil a llocs exòtics, com el Marroc, Jamaica, Bermuda,… Acabada la guerra, els civils van ser repatriats però malament i massa poc a poc. Molts van pensar que això havia passat per culpa de no tenir autogovern i la política va entrar oficialment al Penyal. El RU els va atorgar des de Londres una mena de Constitució genèrica i un primer Parlament va obrir les portes. Espanya, horroritzada,  va formular explícitament les seves exigències basades en Utrecht. Van arribar a acordar una sobirania compartida amb el Regne Unit sense entrar en detalls. Els britànics, no obstant, van insistir en fer un referèndum al Penyal ignorant queixes i amenaces espanyoles. El projecte fou molt mal rebut perquè la gent sospitava que acabaria amb una invasió de Gibraltar i establiment d’una administració satèl·lit no elegida obeint ordres de Madrid. Hi hauria democracia, això sí, però amb el vot gibraltarenc com Catalunya diluït l’ocèan de l’Espanya centralista dominant. En 2002 el Referèndum va tenir lloc. Només un grapat petitet de ciutadans va votar a favor. La idea de la sobirania compartida havia mort, com hauria passat amb l’autogovern i la llibertat política. Els espanyols es van indignar, arribant a dir que el Referèndum era il·legal (!!!), violava els drets sacrosants d’Espanya i fins i tot de la Carta de les Nacions Unides. Oi que sona familiar? Les negociacions amb Londres es van concloure. Segons els britànics el Penyal podria declarar la independència si volia, però que ells no podrien fer res per evitar una annexió forçada a Espanya. Els gibraltarencs en 2006 van fer un altre referèndum constitucional, aquesta vegada per enfortir l’obligació de Londres de protegir el dret a l’autodeterminació local, que fou ratificat a Londres. Els votants i la Gran Bretanya hi van estar d’acord i el cas fou mes o menys arxivat. No se sent parlar gaire sobre negociacions i en qualsevol cas el Gobierno de Madrid, tant si és PP o PSOE s’oposarà sempre a qualsevol forma d’autodeterminació. Només volen parlar del Tractat d’Utrecht. I de la Constitució del 78. No som els únics.

I ara hem arribat al punt decisiu. Espanya no reconeix de fet cap forma de poder sorgit del poble, insistint que tothom ha de doblegar el genoll davant el govern  de tal forma que els Gibraltarencs no puguin fer res sinó obeir les ordres espanyoles “sense privilegis” per sempre més. I com ells sempre controlen les majories a Espanya, no hi ha cap perill que aquest i altres problemes puguin ser resolts democràticament

Opcions democràtiques

N’hi ha alguna a Catalunya? La història i l’actualitat demostren una Catalanofòbia forta amb immobilisme absolut per la major part de l’estat. A diferència de la majoria de nacions europees, a Espanya no ha existit mai un moviment democràtic o una revolució trimfant de base, que hagués reafirmat la sobirania popular. Hi ha hagut guerres al segles XIX i XX, revolucions i 8 o 9 Constitucions diferents, però hom no troba cap instància on un govern democràtic hagi pujat al poder de forma estable amb verdader suport popular. Sempre han acabat guanyant els poderosos capaços de controlar i manipular les opinions i els resultats electorals, on el  vot català queda diluït i marginat per ser sempre minoritari. I ens fan el sermó de sempre explicant que aquest mecanisme, vot manipulat i sense opcions que dura ja mes de tres segles, es la democràcia.

Reflexionant sobre l’experiència quebequesa, cal reconèixer que és la victòria electoral local de l’independentisme i la famosa llei 101 la que ha fet possible una evolució lliure i pacífica. L’autor de l’article mencionat al NYTimes ho diu explícitament: compareu com ha anat al Québec, on gairebé totes les aspiracions culturals i polítiques han estat ateses i com està anant a Catalunya on el Gobierno segueix retallant el poc autogovern que teníem. Pels carrers de Catalunya grups violents  afins a un cert partit, que utilitzen Catalunya i la Catalanofòbia tan esteses per Espanya com a un instrument per arribar al poder a Madrid, la política tant a Barcelona com a Madrid ha esdevingut un caos total i tothom en surt perjudicat. Quin futur tenim i quants patiments addicionals rebrem? Al Québec en canvi la gran majoria viuen contents. Canadà era diferent.

Durant la Transició per un moment va semblar com si alguna cosa havia canviat a Espanya, com si tot anés a ser resolt amb converses civilitzades. Però la Transició fou només un encobriment amb poca substancia que garantia la supervivència de la classe dirigent del règim franquista amb impunitat i per a nosaltres no significava gran cosa enllà d’il·lusions que acabarien en desengany. No era el resultat de cap moviment democràtic de base sinó un altre cop de força del poder centralista i el seu “ordeno y mando”

PSOE i PP

El PP representa la vella dreta reaccionària espanyola tradicional que ja existia al segle XIX, amb arrels fortíssimes i sense escrúpols. I el PSOE què? Podria o voldria resoldre el problema de les nacionalitats espanyoles irredemptes?

Cal mirar la història. El PSOE original de Iglesias era sens dubte un partit socialista d’esquerres defensant les capes més humils i indefenses de la població amb voluntat d’establir-hi un cert nivell de justícia social, sempre dintre del marc de l’espanyolisme més tronat. Queden referències del temps de la guerra civil. “España, antes roja que rota”. I que una dictadura militar no es tan dolenta, “perquè només dura uns anys, però que si Catalunya es feia independent, seria per sempre” Aquesta actitud trencava el caire suposadament democràtic del partit, que s’oposava frontalment, abans com ara, a qualsevol forma d’autodeterminació o politica al nivell de base. Només volien allò que els dirigents manaven. Alguns d’ells tenien bona voluntat a Madrid, però altres no en tenien gens ni mica i la gestió de la Segona República per aquest partit fou un desastre.

No era la primera deriva autoritària del partit. Increïblement, es va aliar amb el govern d’Alfonso XIII per formar i sostenir la Dictadura de Primo de Rivera pro Mussolini, a la qual alguns peixos grassos del PSOE van poder alimentar-se bé. El Partit sempre fou i es molt centralista. Perquè van suportar sense cap mena de criticisme o reticència tot el paquet anticatalà del PP? Amb el 155 i les detencions polítiques d’antics companys al Parlament sens dubte han creuat una línia roja que serà difícil d’oblidar. En l’actualitat el PSOE ha deixat de ser un partit d’esquerres dedicat a la millora econòmica i social de la classe treballadora. Ells diuen que fan política “progressista” però volen dir només mesures de caire general que estan be i ajuden alguna gent però no tenen ni la més remota possibilitat de canviar substancialment la condició de la classe treballadora. Se’ls veu com an club polític competint pel poder amb l’altre club de dretes del PP. Son instruments de la globalització i l’estil autoritari antidemocràtic i centralista de la història d’Espanya. Verdaderament el PPSOE viu i governa permanentment! No és  ni socialista ni obrer i veu la classe treballadora com una propietat personal que ells necessiten per pujar al poder.

Pel que fa a la Transició, caldria debatre si el PSOE simplement fou eviscerat i utilitzat per la Dreta que necessitava algú per mantenir sense perill l’aparença d’alternança al Gobierno, però en qualsevol cas tot el paquet Catalanofòbic havia quedat incorporat fins als nostres dies. Almenys per aquest costat, la discussió pacifica  que havia resolt el problema del Québec, seria impossible. El Partit simplement jugaria la carta anticatalana a les eleccions com feia el PP. On anirem? Si el problema de l’angoixa cultural no pot ser resolt, cada dia hi haurà més perills de convivència i fins i tot de violència, sense que això dugui enlloc. Els Catalans podem estar orgullosos d’haver evitat el perill de la violència oberta i les provocacions dels grups que ens voldrien fer creure que al país hi ha confrontacions. Hi ha diferent opinions com a tots els països quan els comicis s’acosten, però cap confrontació. Tant de bo que el nostre exemple sigui reconegut i que la gent que pateix abusos i amenaces pel carrer obtingui el reconeixement que mereix.

Joan Gil

Afegit: sobre el Sr Sánchez

El Presidente Sánchez acaba d’il·luminar la nació explicant que l’exili dels polítics Catalans elegits a països lliures europeus seria “com el Governador de Nova York fugint al Québec” Probablement si el Governador de NY declarés la independència, l’únic lloc on es podria refugiar seria un manicomi. Doncs miri, Sr Sánchez, durant la Revolució Americana els Articles de Confederació escrits per l’Assemblea Continental (fàcils de trobar a l’Internet) a l’article 2 establien que els tretze estats originals de l’Unió eren LLIURES, SOBIRANS i INDEPENDENTS (NY inclòs). Com que la Confederació funcionava malament, en 1787 van escriure la Constitució Federal en força, segons la qual i segons les Constitucions dels Estats membres, els Estats deixaven de ser independents però seguien essent lliures i sobirans, perquè exerceixen les seves atribucions de forma exclusiva sense que els Federals s’hi puguin ficar. Les competències estan clarament dividides. La sobirania és compartida però molt real. Els novaiorquesos són ciutadans orgullosos dels EUA sense queixes de la natura de les dels Catalans. Qualsevol demanda d’independència de l’Estat de NY faria riure com una bestiesa. I els nostres exiliats estan a països europeus que a diferència del Québec són independents. On veu aquest oportunista d’opinions variables de la Moncloa la semblança? Diu que és un doctor? Torna a demostrar la profundidat, ignorància i irracionalitat dels prejudicis anticatalans del PSOE

Tags: ?, Autodeterminacio, Catalunya, Espanyolisme, Gibraltar, Pedro Sánchez, PSOE, Quebec, Violència Política

No hi pot haver democràcia parlamentària sense oposició. Prou que ho saben els dictadors que guanyen eleccions amb el 90% dels vots o més. Per aconseguir que el sistema funcioni,  l’oposició té certes obligacions que es poden i cal complir per mantenir el govern en ratlla i amb absoluta lleialtat al país.

Diguem el 155. Era un pas insòlit que mai havia tingut lloc i deixava moltes qüestions obertes, una de les coses que en qualsevol país normal haurien desfermat fortes discussions tant al Congrés com als diaris.  No era acceptable que el cap nominal de l’oposició anés al President i anunciés suport incondicional d’ell i dels acòlits a Catalunya sense condicions ni preguntes, aliat amb el PP i amb C sense condicions ni crítica, partits que semblaven tan allunyats de la ideologia socialista. Era una aliança? Ho haurien hagut d’explicar.

Després a les sessions parlamentàries, la situació, el problema més greu del’estat per centúries, hauria hagut de ser discutida. Quant de temps duraria el 155? Què feia el Gobierno d’amagat? Es respectaven les lleis de Catalunya i la Constitució del 78? Què fa el Gobierno contra la violència anticatalana pel carrer? Es protegeix la llibertat de premsa? No és estrany que tots els diaris de Madrid parlin igual de Catalunya? Està la independència judicial essent respectada? Com veu Europa els presos polítics? Quan negociarà el Gobierno la convocatòria d’un Referèndum pactat com demanen en privat tant els polítics com els diaris europeus? Què pensa el Gobierno del ridícul de jutges espanyols a múltiple països europeus? Sobretot, una altra vegada, quins plans té per acabar. Volen que els Catalans no tornem a parlar la nostra llengua, com va exigir el Caudillo feixista per 40 anys sense èxit? Amb el 155 que no atorga al Gobierno ni la meitat del poder de la Dictadura?

Però el Sr Sánchez no ha fet res d’això. Ha preferit callar i seguir en silenci les directives del PP i Ciutadans. En un país normal en cas d’una disensió civil greu, tant el Gobierno com els intel·lectuals i el Cap d’estat haurien parlat de reconciliació, tolerància, discussió i respecte als co-ciutadans. Aquí el Gobierno minoritari critica i insulta els independentistes per no arribar al 50%, ajuda els que lluiten per crear una verdadera divisió pel carrer a Catalunya, predica la catalanofòbia i no té plans per tornar a la normalitat i salvar la reputació de l’estat.

I el Sr Sánchez, què fa? Puja el to anticatalà encara més per por de Ciutadans i convoca un vot de confiança sense haver-ne parlat primer amb els que necessita.

No hi ha cap polític amb classe i seny a Madrid?

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Oposició parlamentària, Pedro Sánchez, PSOE