Els EUA són diferents

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

Tags: drets civils, Guerres, Immigració, Obama, Protecció ambiental, Republicans

Molts ens recordem del dia feliç quan va esdevenir clar que la Guerra Freda s’havia acabat. Una nova era de pau, desarmament, rebaixa d’impostos, democràcia i respecte als drets humans havia començat. Quin desengany tan gran! Només cal llegir els titulars dels diaris o les pàgines web: Afganistan, Iraq, Síria, Palestina, tensió social creixent, injustícia econòmica, indiferència als canvis ambientals, desastres nuclears, aiguats…
No sé si la premsa ibèrica ha explicat bé l’horror de la tragèdia dels nens centroamericans enviats tots sols en mans de criminals a provar d’entrar als EUA. Surten del seu país amb despeses pagades amb els darrers estalvis dels pares a intentar l’entrada il.legal als EUA, separats per sempre més dels progenitors, en un intent de resultat molt incert, en perill de mort, testimonis vivents dels horrors i injustícies del país on van nàixer. Això passa de debò? I tant, només que, comprensiblement, pocs en volen parlar.

Precedents
Els EUA són una nació immigrant a excepció dels indígenes que són nacions separades. Aquí estem molts per demostrar-ho però això no vol dir que no hi hagi hagut mai problemes entre nativistes i els acabars d’arribar. La llei actual d’immigració (i que consti que n’hi ha hagut moltes) no està bé perquè la immigració il.legal, descontrolada, segueix existint i les circumstàncies han canviat molt. Diuen que crea problemes i costa diners, cosa que té com a menys dos costats. Per una banda, cal tenir més hospitals, molts immigrants necessiten ajuts econòmics, hi ha certes formes de crim dutes pels estrangers, calen més escoles, n’hi ha que no aprenen l’anglès; però també venen disposats a treballar, n’hi ha que són gent ja educada, professionals, gent disposada a prendre les feines pitjors. La cara més visible del problema són els immigrants hispans, però coses semblants passen amb els xinesos, indis, països en guerra, filipins, europeus orientals,… La resstència contra la situació ve sobretot de la Dreta Republicana anti-Obama (no obstant que sota Obama el volum de la deportació i lluita contra il.legals han augmentat molt).

La immigració és de competència exclusiva federal però, si volen, molts Estats poden sucar-hi tomàquet amb lleis, prohibicions i detencions. A mí m’ha molestat sempre que hom tracti de “nazis” tan fàcilment als adversaris polítics, però el govern i parlament de l’Estat d’Alabama s’ho mereixien. Segons la seva llei anti-hispànica, en gran part i gràcies a Déu anul.lada per jutges, la policia tenia el dret i l’obligació d’aturar gent pel carrer (molts hispans no són blancs del tot) i demanar els papers provant que eren ciutadans. Si no els duien, podien ser arrestats en l’acte i posats a la llista de deportació. Era allò de sortir a comprar llet i no saber si hom tornaria a casa o no. Hi havia limitacions serioses amb l’habitatge i a més els estrangers perdrien el dret a l’assistència mèdica i els nens no podrien anar a l’escola. Al segle XXI…

L’Administració Obama ha proposat una nova llei que ningú sembla haver llegit però segons els diaris està força bé, només que els Republicans en l’actualitat s’oposen a absolutament qualsevol cosa que el Govern Obama intenti fer, sigui com sigui. Això ha creat molt mala llet i ja no es pot creure res del que els polítics diuen. Obama es defensa i en principi té raó perquè veu com els seus mandats s’acaben sense que hagi pogut fer ni canviar res al país, fora de la llei de salut pública, però tampoc cal pensar-se que el Sr Obama sigui cap angelet i les discussions que fan són agres, amb mala fe i amb moltes mentides, algunes d’elles grotesques. L’altre dia un senador republicà exigia a crits certes mesures que ja estaven incloses al projecte de llei, que ell ni havia llegit. No fa res!!! Hi ha programes de ràdio que diuen bestieses encara pitjors. Avui he sentit dir que l’organització de defensa de drets civils dels mexicans americans es diu “La Raza” perquè són racistes com el KKK i volen assassinar blancs. Així van moltes coses. La gent hauria de llegir diaris seriosos i veure o escoltar bons programes, però no ho fan.

La crisi dels 57,000 nens immigrants per any
Els Republicans diuen sempre que la frontera, que mesura milers de qm de llargària, no està protegida. Poques coses al món són tan falses. La meva família va anar fa uns mesos a un gran Parc Estatal meravellós situat al llarg de la frontera. Semblava com si fos una zona sota ocupació militar amb muralles dobles, reixes, armes i gent uniformada a tot arreu. A més, a les carreteres interiors pròximes aturaven i escorcollaven a fons cotxes amb famílies dintre i hi havia torres de vigilància amb homes armats, helicòpters i avions. No hi havia forma de queixar-se de res a ningú. No obstant els Republicans criden cada dia que Obama hauria de posar totes les Guàrdies Nacionals a la frontera. Quan els Govern federal respon que s’ho estudiaria i potser es podria fer en part però que és molt complicat i car i afebleix les reserves de soldats per guerres exteriors, els Republicans es posen a cridar una altra vegada que Obama es nega tancar la frontera, que es podria fer fàcilment mobilitzant la Guàrdia Nacional. Qualsevol bestiesa s’hi val, mentre es pugui repetir en veu alta i sigui massa complicada per ser entesa fàcilment.

Fa uns anys, durant l’Administració republicana de Bush, certes organitzacions van denunciar que els nens enxampats per la policia de fronteres quedaven exposats a molts perills, sobretot d’explotació sexual i esclavització. I van passar una llei força bona i ben intencionada per evitar-ho, la qual, ai las, està a l’arrel de la present crisi. Feta la llei, feta la trampa. Podríem afegir, feta la llei, feta la mala interpretació i l’abús per treure’n diners. Diuen que les parets de l’infern estan cobertes amb diplomes premiant bones intencions.

Llei fatal
Els coyotes com en general s’anomenen els contrabandistes que venen els seus serveis a un preu caríssim i guanyen molts diners explotant la misèria dels desesperats que es volen jugar (i sovint perden) la vida mirant d’entrar als EUA van veure com en vista de l’enduriment de la vigilància a la frontera, els seus ingressos anaven minvant. Calia pensar en alguna altra cosa. La van trobar: la llei de protecció als menors estrangers.

Perquè i Com?
Va molt fàcilment. Els coyotes, ara ja agents de viatge quasi legítims, prenen càrrec dels nens d’una família desesperada, els transporten gairebé sempre legalment fins a la frontera nord-americana i creuen per algun lloc tranquil. Quan la policia d’immigració es presenta, ja a dintre el territori americà, l’acomanyant dels menors anuncia que amb ell que facin com vulguin però que els nens demanen refugi emparats en a llei de la què hem parlat. Penseu com vulgueu, els policies han jurat obeir la llei i no tenen cap tria. Resulta que en el dia d’avui hi ha exactament 253 jutges d’immigració ocupant-se d’aquests casos, que arriben als 375.000. Dividiu 375.000 per 253 i veureu què passa. El resultat és que els coyotes han guanyat als EUA i legalment! Resulta a més que en els darrers 12 mesos han arribat 57.000 nous nens!! Sembla que els coyotes cobren uns $5.000 o mésper nen transportat, que ningú entén com poden pagar els pares. Vol multiplicar algun lector? És per això que costa tant resoldre el problema. Cada dia hi ha més coyotes que riuen com mai havien rigut. Han fotut als EUA! Què passarà amb el temps? Sens dubte a Washington acabaran canviant la llei, però per ara els temps d’espera arriben a un mínim de 4 a 6 anys. Els nens creixen i moltes coses passen. Probablement no seran deportats mai. Hi compten.

Resulta que Mèxic acaba de signar un tractat amb Honduras i Guatemala garantint el pas legal per la República Mexicana dels trens i autobusos transportant nens fins la frontera. Treient foc pels caixals i parlant d’una declaració de guerra, autoritats nord-americanes han advertit que ells no garanteixen que els nens es puguin quedar, i que és irresponsable fer gastar els diners als pares, que sovint arriben a vendre’s la casa. En qualsevol cas, és una explotació brutal i molt desvergonyida de la bona fe de voler protegir nens indefensos, amb finalitats que probablement són criminals. Vet aquí un cas on nens són tractats com bestiar. Personalment jo crec que molts advocats felicitarien a qui sigui que ha tingut l’acudit. Però burlar-se dels EUA deu ser molt perillós. Molts tindrien por de fer-ho. No tothom té els recursos de Snowden.

Allò que debò és trist és pensar en la motivació dels pares, sobretot a Honduras, freqüentment anomenada la capital del crim del món. El país té el porcentatge d’assassinats per capita més alt del món i la població viu en el terror. Enviar nens, en algun cas de 4 o 5 anys, fins a 12 o 13 anys, tots sols amb desconeguts en un viatge més que perillós sense protecció ni supervisió? Quins pares són capaços de fer una cosa així? On aniran a parar? Per quants anys? En mans de qui? Fa angúnia només de pensar en una cosa així. Com està de malament el món.

Reaccions
I els polítics, com s’ho prenen? Malament. Diuen de tot. Hi ha, gràcies a Déu qui veu la tragèdia humana i la verdadera causa,i fa propostes raonables. Hi ha qui es queixa del retràs de a nova llei d’estrangeria. Hi ha qui va a les llars de refugi i surt dient bestieses: que costen massa diners, que estan millor que a casa seva, que són il.legals que es volen ficar per cobrar de la beneficència i anar de franc a l’escola, que molts són teenagers que no parlen l’anglès i només volen viure de la beneficència. L’Obama volia establir un centre de recepció a Dallas, una ciutat petroliera riquíssima. Al començament tothom deia que sí, pobres nens, pobrets, però ara ja resulta que costaria massa i hi hauria problemes i cal pensar-s’ho molt. Obama ha demanat fons d’emergència però també hi ha afegit a veure si es colaven parts de la llei atascada al Congrés.

Potser, com deia un altre, es cremaran tots al foc de l’infern.

Joan Gil

Tags: EUA, Immigració, Nens immigrants, Obama

Aquells que s’ofeguen busquen desesperadament un lloc on amarrar-se. Imagineu-vos les il.lusions i esperances d’una nació en dues guerres, una crisi econòmica desesperant, la pitjor d’ençà de la Gran Depressió, una moneda que a vegades cau, inflació dels queviures, atur massiu, mala reputació al món, una situació desastrosa a Palestina, un deute public apocalíptic, perill de perdre la casa, bancs que tanquen… Els Lubavitchers esperen el Messies, però els Americans també. Quin pes tan gran damunt les espatlles d’aquest home. És un gran orador. Aviat veurem què més és.

Per als negres, el dia d’avui és un de glòria. No es pot posar en dubte llur alegria i sinceritat. L’Obama per a ells és un home gairebé miraculós, la prova de l’alliberacio. A la TV els vells que van participar a les lluites dels drets civils ploraven. Quin dia I quin esdeveniment tan improbable!

Vaig llegir al diari que hi havia grans monitors de TV públics instal·lats a quatre indrets diferents de Nova York, i vaig decidir anar a la plaça davant les oficines de l’Estat de Nova York al carrer 125^th. Fa un fred terrible. Després de la Independència, el president prenia possessió el 3 de marc, però al segle XIX ho van canviar al 20 gener perquè era massa temps per esperar sense un President amb poder intacte. Potser s’ho haurien de repensar.

Passo davant l´edifici de l’oficina de Bill Clinton (l’edifici de maons vermell alt) que no té cap placa amb el seu nom. Segur que ell (tothom en deia el “Bubba”) està a Washington. Deu venir la Hillary al despatx? Tenen una casa molt cara a Washington DC. La pobra Hillary. Tothom li havia assegurat que esdevindria la primera Presidenta! Va tenir mala sort de topar amb un individu de la magnitud de Barack Obama, que n’hi ha ben pocs. Al començament ni tan sols el va prendre seriosament. Diuen que li va costar aprendre’n el nom (com a molta gent). El destí és el destí, Hilària. Una de les bromes preferides dels còmics és que la falta d´hotels a Washington és tan gran que el Bubba i la Hillary han hagut de compartir habitació.

No es veu gaire gent pel carrer. Alguns porten al coll mocadors palestins I hi ha venedors ambulants amb tota mena de records cursis. Un hispà ven xurros. Són diferents dels que jo comprava a la Gran Via fa anys perquè no estan tallats amb cissures sinó que acaben en una mena de doms geodèsics.

Un pidolaire se m-acosta demanant diners per a comprar un cafè. Abans de la inflació un cafè pel carrer costava $.65, però ara ja és sempre $1.00. Per demostrar la seva bona voluntat, l´home m’ensenya que ja té més de 40 cèntims. Li donaré la resta? M’ho posa bé de preu. Li dono $1.00. Potser no ho hauria hagut de fer perquè ara l’he animat. M’ensenya una lent fotogràfica. Diu que segur que jo sé què és, perquè ell no. Penso que potser se l’ha trobat i potser l’ha robat. Quan puc, jo miro de no comprar coses robades. Me’n vaig.

Arribo a la plaça de les oficines estatals, on el dia de l’elecció hi va haver una gran festa. Està ple, però no hi trobo del tot la gentada que jo esperava. Tothom es mira la pantalla amb gran interès, criden i aplaudeixen. El moment del jurament, hi ha un esclat apocalíptic. Hi ha qui s’abraça. Perquè hi ha tants policies? Sempre diuen que és per protegir contra el terrorisme, però no tenen molta por del terrorisme aquí. No ho veig clar.

Tiro endavant. A poca distància hi ha el famós teatre APOLLO, on també fan una transmissió directa. No hi he estat mai dintre. Em penso que potser seria l’oportunitat, però un policia a la porta em diu que ja hi ha massa gent I no es pot passar.

Hora d’anar-se´n

Veig botigues amb grans descomptes, una que està fent liquidació general perquè pleguen.

Et necessitem, Obama. Sobretot necessitem tot allò que ens pensem que tu ets. Un superhome, un home just, un gran economista, un reformador. Un pare de la pàtria. En seràs? I l’esperança, ens la prendràs?

Reparteixen exemplars gratis del Daily News. Em va bé, perquè tenen tots els ninots que altrament jo busco a l’Internet. Tenen un bon dia avui. El de la BLONDIE, que és el meu preferit, ensenya el Gerent assegut a la sala de reunions a la taula voltat dels empleats. I diu: “Ja sé que no sóc gaire bon orador, però si agafo algú amb un joc a l’ordinador…”

La tira del Doonesbury és famosa per les seves critiques socials i polítiques tan sarcàstiques. Avui hi ha un nou personatge. Ens explica que de professió és un artista que dissenya tons de telèfon mòbil. És una feina dificilíssima. Ha de trobar una forma d’expressar en deu segons la personalitat i problemes del propietari i comunicar-ho a tot l’entorn.

Finalment un breu diccionari presidencial:

1) Bubba: Bill Clinton

2) Dubbya (per “W” en dialecte) George W Bush

3) Bam: Obama

JOANOT

Tags: Harlem, Nova York, Obama

Els que ens interessem per la política, ens ho estem passant molt bé aquest any. La lluita electoral és de bon troç la millor, més emocionant i entretinguda que s’hagi vist mai al país. Resulta que ahir Dijous 28 d’agost, 38 milions d’americans vàrem veure la gran exhibició de competència i professionalisme de les telecomunicacions d’Obama i el seu equip al nou estadi de football de Denver. L’Obama és un dels millors oradors naturals que s’hagin vist mai al país i un home d’una astúcia i intel.ligència poc comuns (que les necessitarà totes dues) i ens va oferir un espectacle magnífic, gairebé com el de Pequín als Jocs Olímpics amb xistes, personalitats, discursos bons i dolents, entretenidores, dos escenaris espectaculars i un estadi ple amb 90,000 espectadors. I tot això gratis! Prepara´t, Mc Cain, vam pensar tots: La CNN va enxampar els tècnics de TV fent experiments amb quatre vestits de diferents colors davant el fons blau: eren de la Hillary, que al final en va triar un de color taronja. Jo prefereixo mirar les transmissions de les cadenes de pagades pel Congrés anomenades C-SPAN, perquè no tenen cap mena de presentadors. Ho ensenyen tot amb les càmares dirigides a l’escenari sense cometaris ni explicacions i hom s’estalvia haver d’aguantar els comentaris de teleespecialistes de CNN o les altres xarxes que es pensen que ho saben tot i només es repeteixen. Al final del discurs d’Obama ja vam donar  la campanya per finalitzada. Fins i tot en McCain s´hi va afegir. En una acció sense precedents, va pagar un anunci a les televisions nacionals dient a l’Obama que l’endemà es tornarien a barallar però que aquell vespre, felicitats “for a job well done”. Caram! Els polítics s’havien civilitzat. Ara que la gent dels anuncis per TV no s´havien civilitzat. Van fer seguir el salut del vellet amb un anunci d’un plan d’inversions per a la jubilació i amb un altre d’una medicina per fer créixer els cabells. Les oportunitats cal aprofitar-les.

Però l’endemà, el vellet McCain complia els 72 anys i en tenia preparada una de molt grossa. Va anunciar que presentaria el seu company/a de ticket aquell dia a un petit estadi (comparat amb el de l’Obama) per a 8-9,000 espectadors a Dayton, estat d’Ohio, que és un dels grans estats que no es pot predir com votaran i per això són molt importants. El vespre anterior, després de veure l’Obama ja els periodistes havien començar a discutir qui seria el company i tots estaven seguríssims que ho sabien i repetien el mateix nom. El divendres, cap a les 9 del matí, enmig de la sorpresa i desconcert generals, la CNN va anunciar que feia hores un avió particular de propietari desconegut havia aterrit, no a l’aeroport comercial de Dayton sinó a un aeroport petit de districte a 35 milles, enmig de grans precaucions i secret total, del que van sortir una dona amb marit i fills, que fou identificada aviat com la Governadora Sarah Palin, republicana, d’Alaska. Tothom va entendre. La Vice-Presidenta havia arribat.

Mira que és difícil desconcertar a la gent de CNN i els competidors, però en McCain ho havia aconseguit. Els presentadors es van quedar gelats. No tenien ni fotos, ni biografia, ni en sabien res d’aquesta senyora. Es possible això? Ho he vist jo mateix o sinó no m’ho creuria. Un presentador fins i tot va arribar a preguntar si algú sabia com cal pronunciar “Palin”. La veritat és que la senyora sí que estava a la llista, però ningú l’havia pres al seriós.

La presentació oficial a l’Estadi de Dayton començava a migdia. Quan les càmares van començar a trasmetre, es va veure el contrast catastròfic amb la perfecció d’Obama. Per entretenir, només tenien unes cheerleaders que eren nenes molt jovenetes d’una escola secundària amb uniforms lleigs que no aconseguien fer cridar els slogans del dia i sovint ni podien ballar ni es feien escoltar. Quan el McCain va entrar l’angle visual de les càmares estava completament bloquejat per banderoles i pancartes i no se’l veia. Al final, quan va començar a parlar, ens vam adonar d’una cosa que s’ha dit moltes vegades: el McCain té por de parlar en llocs molt grans. Se´l veia malament, incòmode, de mal grat, nervós. A vegades li deia als admiradors que deixessin d’aplaudir (increïble!). L’Obama verdaderament el fot obligant-lo a parlar davant audiències grans.

I la Sarah va comparèixer. Es una senyora de 44 anys i amb cinc fills, molt ben conservada i atractiva, amb un pentinat molt diferent al que portava recentment (es veu que sí que tenen professionals els Republicans). Té, com el Biden, un fill gran que està a punt d’anar a l’Iraq amb la Infanteria, està casada amb un senyor que ella diu que és un esquimal i que viu d’un negoci de pesca comercial. Un dels fills, l’últim, va néixer amb la síndrome de Down. Ella ho va saber durant l’embaraç, però consistent amb les seves creences antiaborcionistes, el va portar al món. Es partidària de buscar petroli a tot arreu a Alaska. Va fer la seva carrera fulminant acusant la gent de corrupció, amb la qual cosa va fer saltar el governador previ, també un republicà. No va néixer a Alaska, però l´hi van portar quan tenia tres mesos i no ha viscut mai enlloc més, excepte pel College que el va estudiar a Idaho. A l’escola jugava a basquet i l’hi deien Sarah la Barracuda, que en anglés sona mig ofensiu, mig afectuós.

L’opinió prevalent és que aquesta tria tan inesperada i desconcertant ha estat molt ben feta. El seu discurset a Dayton va anar molt bé. La idea és pescar (com diria el seu marit) totes les dones ex-clintonianes disatisfetes, que són moltes. Però ella té molts enemics. Això de la lluita contra la corrupció està molt bé, però és molt perillós. El Senador senior d’Alaska està als tribunals ara i era molt amic seu. Segur que a hores d’ara tots els professionals demòcrates ja estan burxant.

Hi ha una cosa que a mí no m’agrada gens ni mica: és una partidària entusiasta de la possessió privada de tota mena d’armes (hi ha fotos seves disparant armes automàtiques que semblen de guerra) i tal com el seu pare és una caçadora entusiasta. Però sabeu quin bestiar caça? Ants (“mousses”) i caribous! A mí em sembla terrible. Jo no faria mal a cap d’aquests animals tan grans i macos. Diu que el seu pare té la paret coberta de caps de bèsties dissecades. Cadascú amb el seu gust que jo no comparteixo gens ni mica. Això és gairebé com matar braus a la Monumental.

Hi va haver a principis del SXX un president, el Theodore (Teddy) Rooselvelt que a mi m’agrada perquè va lluitar per alliberar Cuba i pel qual és anomenat el “Teddy Bear” , que es feia dir el “Mousse” (l’Ant). No era perquè li agradés matar-los. Vet aquí la història:

En Roosevelt era un home una mica bèstia que feia discursos electorals llarguíssims sense ser un bon orador. Un dia, anat a un míting, un desgraciat li va disparar un tret amb una pistola al pit. Enrabiat el Teddy va manar a la policia que li portessin l’assessí fallit per interrogar-lo a l’escena. El va agafar pels cabells i sacsejant-lo va demanar que qui l’havia enviat a assassinar-lo(ell tenia sospites). Però el pobre delinqüent era un transtornat que només deia bestieses, o sigui que el Roosevelt el va deixar anar i se´n va anar a fer el seu discurs com si no hagués passat res. Cap al final, es va aturar i va obrir dramàticament la seva jaqueta, ensenyant una camisa coberta de sang i va anunciar èpicament que no l’importava morir per la pàtria i les llibertats (de fet el plec de papers amb el discurs havia mig aturatla bala) I abans que se l’enduguessin a l´Hospital encara va ponunciar la frase que el va fer famós: “Cal disparar més d’una bala per matar un “mousse””

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, Sarah Palin

Com poden ser tan ingenus els Berlinesos? Jo no sortiria mai al carrer a expressar entusiasme per un candidat. Tots sabem què vol ell. Es el mateix que volem nosaltres? Perquè el van rebre tan bé a Berlin? Perquè era negre? Perquè parla molt bé? Sí que parla bé, però és retòrica, sense dir mai res. Potser perquè vol acabar la guerra, o perquè té bona figura? La guerra la vol acabar només a l´Iraq. No, jo no em fio de ningú.

Qui és l’Obama? Vet allí allò que tants Americans es pregunten. L’adversari que l’Obama ara té, a diferència de la Hillary, fa riure i no és competitiu. Es coix, parla de les moltes cicatrius que té (i del perill de mort pel melanoma) , s’equivoca i es contradiu contínuament, va dir que si cal, es pot continuar la guerra a l’Iraq per cent anys, es pensa que encara vivim als temps de la guerra del Vietnam, té mal geni, no li donen diners, el sector d’extrema dreta del seu partit li té mania… Serà una elecció això? En McCain per acabar-ho d’arreglar, té por de parlar en públic, si no és a llocs petitets, en família. Però els discursos són el punt fort del seu adversari!

Una elecció, no. Però la gent encara està estudiant en Barack Hussein Obama. D’aquí uns tres mesos faran un referèndum sobre l’Obama: Obama sí, Obama no. I si surt l’ Obama no, el senyor vellet de 72 anys acabarà guanyant i esdevindrà President sense haver fet res per merèixer-ho.

I qui és l’Obama, aquest home que ha sortit per sorpresa del no res i d’una embestida sembla haver conquerit el món? Tothom sap que el seu pare era un musulmà de Kenya i que ell va créixer a Indonèsia i no sembla ser veritat que hagi estat mai musulmà ell mateix en persona ni que hagi anat a una Madrassa, com contínuament repeteix l’extrema dreta. Es de debò un progre, com es pensen al PSOE?

El jove Senador Obama és un home que en acabar la carrera d’advocat a Harvard hauria tingut l’opció de practicar dret corporatiu com els altres graduats i guanyar milions. Però ell va decidir fer carrera política, cosa que no va amagar mai, ben al contrari. Els negres, la seva única base possible d’accés al poder, són una població urbana que només té pes de debò a Harlem, aquí a Nova York, i a Chicago. Totes dues ciutats fa molt de temps que estan dominades pel Partit Demòcrata però l’ambient és molt diferent.

L’Obama va decidir-se, sense tenir-hi ni amics ni connexions per Chicago, una ciutat on el Partit és una màquina hermèticament tancada. Per entrar-hi cal haver nascut o crescut a la ciutat i ser presentat per amics o pares que ja tenien connexions. Es comença molt baixet amb un càrrec de no res i si hom sap com fer-ho i és lleial i digne de confiança, va pujant i pujant fins que el deixen presentar-se a una elecció. I a l’elecció, el Partit sovint s’assegura que el seu candidat guanyi perquè el poder i la influència continuïn.

Com s´ho va fer l’Obama sense amics? S´ho havia estudiat. Es va ficar a un bufet d’advocats que es dedicaven als drets civils. Amb organitzacions negres, va fer campanyes, més d’una vegada amb el suport del famós Reverend Wright i la seva església. Li agradava que li presentessin gent. I sempre preguntava al nou conegut que a qui coneixia. I a qui més. I els anava a veure a presentar-se fins que va reeixir a parlar amb els líders.

Es curiós que ell mai deia que volia ser President, però molts que el coneixien li ho deien a la cara: Tu seràs el primer President negre. Així ho va aprendre tot de la màquina de Chicago, com s’obtenen diners, com cal distingir entre poderosos i gent comú, quines coses cal dir, com s’ensenya la lleialtat. Es va casar molt bé, amb la Michelle que també era advocada i venia d’una família amb connexions. Connexions, amics… és com cal fer-ho.

I va arribar a Senador per Illinois, on va aprendre l’ofici parlamentari. Va fallar en un intent d’esdevenir Representant a Washington però ell es va examinar sense pietat per entendre la seva fallida i fer autocrítica. I al final va sortir una mica per casualitat la gran oportunitat d’anar al Senat de Washington. I quan es va presentar de candidat a la Casa Blanca, pocs que no el coneixien el van prendre seriosament, inclosa la Hillary que feia anys que es veia Presidenta i encara no s’ha recuperat de la sorpresa . La seva anomenada a nivell nacional(molt relativa) la va guanyar amb el seu discurs tan retòric a la darrera Convenció demòcrata. El discurs va agradar molt. es per això que ara el repeteix, amb modificacions, contínuament

I és progre o no? Em sap greu desenganyar a ningú, però és difícil dir-ho i jo ho dubto. Hi ha el problema del seu estil oratori maco però grandiloqüent i generalment buit. S’escolta ell mateix i sona una mica pedàntic i arrogant. Però tot això és estil i no té res a veure amb el seu programa, excepte que la oratòria que ell practica és poc apreciada per la gent senzilla. Un altre problema que té, és que totes les enquestes assenyalen que el poble americà dubta que ell comparteixi els mateixos “valors” com diuen aquí i no he sabut mai com traduir. Vol dir: què pensa de la religió? I de l’avortament? I dels matrimonis gays? I de la disciplina fiscal? Suporta els nostres soldats? Perquè no du la bandera al cau? Es patriòtic? I és negre! Ningú ho diria mai, però molts trobarien altres raons per no votar per ell. Tot plegat, si vol guanyar d’aquí tres mesos, ja pot començar a girar cap a la dreta. Ell es compara amb el Kennedy. El talent potser sí que el té, però en Kennedy tenia un “charm” personal irresistible, mentre que l’Obama sembla fred, llunyà. Jo personalment crec que no té cap ideologia. A Chicago era “progre” perquè la màquina n’era. Ja veurem què fa a l’Oficina Oval si hi arriba. Comparat amb en GW Bush tothom és d’esquerres.

Li he sentit dir alguna cosa bona: Sobre Bill Clinton, que com a polític, admirava molt el seu estil i èxits, però coma ciutadà la seva ètica l´ha deixat a vegades apavarat.

I sobretot, en va dir una que val la pena recordar: un polític no ha de mentir mai als seus electors prometent coses impossibles; el que ha de fer és presentar les alternatives realistes que existeixen i acceptar la tria que el poble fa . Santa paraula. Si s’en recorda.

Tags: eleccions, EUA, McCain, Obama, política