Què celebrem avui?
La festa del Quatre de Juliol, aniversari de la revolució dels colonistes angloparlants contra la Monarquia Britànica que va acabar en la Independència, ha tornat com cada any. La festa nacional es commemora de moltes maneres. Molts diaris imprimeixen a tota plana i algunes emissores de ràdio llegeixen íntegrament la Declaració tal com fou signada pels compromissaris de totes les províncies nord-americanes a la ciutat de Filadèlfia el 4 de Juliol de 1776. A altres llocs hom fa concerts públics i al vespre sempre es disparen focs artificials. Oficialment era la revolució contra un Rei que feia pagar impostos, espoliava i negava drets fonamentals. En realitat aquell moviment introduiria al món per primera vegada, encara imperfectament si voleu, la noció de llibertat política, la crítica i protecció contra el poder excessiu d l’Estat, la democràcia i govern legitimat pel vot universal, dintre dels límits imposats per la tecnologia del temps. Tot això fou assumit anys després per la Revolució Francesa. La legitimitat ja no cauria com els desastres bíblics “per la gràcia de Déu”, una blasfèmia que usava el Caudillo Franco, ni pel dret de conquesta. Potser no hem aconseguit encara tenir una democràcia perfecta però la FE en la possibilitat d’atansar-la no s’ha perdut mai malgrat tots els desenganys. Té això alguna cosa a veure amb Catalunya? Més del que sembla perquè a diferencia de moltes colònies sud-americanes, no es va lluitar primàriament per la independència sinó per la llibertat i la justícia i perquè els Nord-americans, a diferència de tantes nacions desventurades que hem vist fracassar recentment a les places públiques després d’un sacrifici tan heroic com inútil del seu jovent, tindrien com a líders al seu servei un grup extraordinari d´homes elegits, de lletres i de seny, disposats a definir i posar en marxa els seus objectius. Eren gent que van saber interpretar i explicar als Anericans com al món què volia dir democràcia. Els podria comparar algú amb certs polítics catalans contemporanis? On tenim els Pares Fundadors que tanta falta ens fan? En això no ens semblem gens als líders americans del 1776. I els britànics també van aprendre la lliçó. Ni el Canada, ni Austràlia, ni Nova Zelanda ni l’Índia van haver de lluitar per guanyar la llibertat. I al final, fins i tot els britànics van desitjar, i van rebre, la llibertat per a ells mateixos.
La desfilada
Al barri de la ciutat de Fort Worth, TEXAS, prop de la Universitat, on tant jo com la família vivim, el dia 4 al matí es da sempre una petita desfilada familiar per tothom que vulgui participar-hi o mirar-se-la. Les meves nétes hi van amb les bicicletes guarnides amb estrelles, cintes i betes de colors i banderetes que aquí no són cap símbol de nacionalisme sinó d’alegria. La néta més gran es va tornar a trobar una granota molt petita que es deixa agafar i sembla viure al jardí del darrere (el “backyard”). Se la va ficar a una butxaca però aviat ens fa saber en crits indignats (jo usaré el el llenguatge fi que escau a la festivitat) que la bèstia havia buidat desconsiderament la seva bufeta dintre la butxaca. La seva mare la fa sortir de moment de la casa i tornar al jardí per si de cas. Jo la consolo, pobre nena, explicant que a diferència d’ella, la granota no està ben educada perquè no pot anar a una escola tan bona com la que té ella. Per un moment estic a punt d’afegir “com passa amb moltes minories” però m’ho guardo per a mí. Potser a altres estats seia una burla legitima, però els Texans són molt reaccionaris però no semblen tan xenòfobs com altres. La nena no queda convençuda. A vegades em penso que no entén el meu humor.
La desfilada és sempre molt maca de veure. És sobretot pels nens, però els grans també per un dia recuperem la innocència perduda i ens ho passem bé. Estic assegut a una cadireta portàtil de platja que poso donant l’esquena a una petita riera urbana canalitzada però la majoria de la gent jeuen tirats per la gespa. Jo faré d’espectador. Tothom va vestit de pícnic, potser en preparació del dinar de hot dogs i hamburgers cuinats sobre foc de carbó al backyard o al parc que ens espera a tots d’aquí a una estona.
La marxa, com de costum a tot arreu és oberta per un camió dels bombers, que passa tocant les sirenes, pintat de groc amb un parell de bombers voluntaris d’uniforme, rebuts pel públic amb grans aplaudiments. El cos de la manifestació consisteix en nens i famílies senceres, alguns vestits amb roba patriòtica o duent barrets de copa amb estrelles. Molts llencen caramels als espectadors. Una senyora una mica grassona mexicana en recull un i me’l ofereix amb un somriure molt temptador. Home, no, que sóc vell i això no em convé. La senyora torna a riure però no respon. La seva obra de caritat pel dia ha quedat frustrada. Potser he fet malament. De tant saludar, els braços em fan mal.
Acabades les famílies, arriben els cotxes esportius i macos, sobretot els descapotables. Tothom que en té un ve a ensenyar-lo i vangloriar-s’en. Als seients dintre dels cotxes s’hi han ficat tants homes i dones i nens com caben. També llencen per l’aire llaminadures, molt més cares que les dels peatons. La senyora grassa també n’enxampa una però se la queda per a ella tot sola. Li cal més disciplina o se seguirà engreixant. Els conductors són gairebé sempre senyors amb barret de copa guarnit amb les barres i estrelles.
Una sorpresa molt gran és un soldat de la Guàrdia Nacional de Texas, que de fet és un exèrcit al servei de l’Estat que el govern federal pot prendre quan li falta gent per fer guerres. Tant com es burlen a M. d’un exèrcit català! A Nova York la Guàrdia es deia oficialment “Exèrcit de l’Estat de Nova York” i té aviació i vaixells de guerra. L’home va uniformat sense armes però li han deixat treure del dipòsit un camió enorme de la Guàrdia Nacional, pintat de color verd, que ell ha carregat de tants nens com ha pogut. Les rodes són gairebé tan altes com jo. Deu servir per ficar-se dintre de l’aigua o pel fang. És rebut també amb aplaudiments. Un espectador pregunta cridant quant li costa omplir el tanc de gasolina. Una mica molest, el soldat respon que els fan rebaixes. Finalment apareixen els cotxes antics. Hi ha molta gent que en col·lecciona i no falten mai a aquestes festes. Curiós és el cas d’un cotxe Ford com els que surten a les pel·lis dels bandits Bonnie i Clyde. Va marxant amb impuls propi, però cada dos per tres el motor s’atura i al conductor li costa tornar a posar-lo en marxa. Aleshores, invariablement joves espectadors salten a a carretera i fan empentes fins que el cotxe es torna a posar en marxa, enmig dels aplaudiments de tothom. El deu conèixer tothom al barri. El veig desaparèixer. Al final un cotxe de la Policia tanca la processó. He de riure cada vegada que veig un dels cotxes de patrulla perquè molts duen un petit lleopard pintat a la porta. Un lleopard? A què ve això? Diuen que després de la Guerra Civil, Fort Worth, una ciutat del Sud que havia viscut de vendre carn als exèrcits, va quedar arruïnada i gairebé va desaparèixer del mapa. Segons un diari, la població va arribar a caure per sota dels 50 residents. Un periodista famós que escrivia per un diari de Dallas va venir a veure què passava i va escriure que la ciutat estava tan deserta, que va veure un lleopard dormint a la polseguera al carrer davant del jutjat de la County. Potser la bèstia devia estar cansada per haver vingut de molt lluny perquè verdaderament de lleopards n’hi ha pocs al continent. En qualsevol cas, la policia va adoptar el lleopard com a símbol. Probablement van copiar la imatge, que sembla noucentista, d’algun llibre. De tigres i elefants per ara només se n’han observat al zoo. Si algun rei jubilat que no té res més a fer està buscant elefants per matar-los, que no vinguí aquí perquè ens estimem molt els que tenim al nostre parc.
Reflexions
Va ser una festa maca, innocent i divertida que va exposar un dels molts costats bons i el sentit de l’humor i la vida familiar del poble americà. I què en diem quan la comparem amb la nostra trista commemoració del 11 de Setembre de 1714? Hom podria dir que ela Americans poden celebrar llur victòria mentre que nosaltres bevem cava amb neules recordant amb tristor la nostra desfeta, els segles que van seguir plens d’humiliació i sense llibertat, la nostra defensa heroica i gairebé increïble mde la llengua que parlem, cosa de la què hauríem d’estar encara més orgullosos. Els Americans van trencar la cadena que els lligava a una monarquia més llunyana, però també molt més tolerant i menys violenta contra els seus ciutadans que l’espanyola. Ela Anglesos havien descobert que era més segur, civilitzat i lucratiu explotar que oprimir.
Serà això només? No tenen aquestes festes sempre un rerefons social i econòmic? No sé si “sempre” és el mot més escaient, però “sovint” estaria ben triat. Als rics i poderosos, que són dues categories molt semblants, els cauen sempre engrunes de la taula on mengen, que diuen els conservadors que representen un mecanisme fonamental de l´economia i són la clau del benestar. El President Reagan parlava d´un degoteig des de la taula dels rics que per mecanismes meravellosos enriquia, feia feliços als pobres i greixava els mecanismes de l´economia. Apujant els impostos als rics ho faria tot malbé, acabant amb les engrunes i deixant els pobres sense menjar. Que aquesta senyora tan rica es compri un abric de pell, que jo gràcies a això potser podré comprar mitjons calents i se’n aprofitaran tant les indústries dels abrics de luxe com la dels mitjons. Hi ha molta gent de dretes, fins i tot als EUA que creuen molt en l’efecte beneficial d’aquestes engrunes celestials, similars al manà del poble hebreu, impossibles de mesurar, sempre tan delicioses i nutritives. Ells no les han hagut de tastar mai, però els seus criats diuen sempre que a aquestes engrunes ho devem tot. Si fem bondat potser ens deixaran parlar la nostra llengua en família i treure feines que ells no necessitin pels seus amics. Si no fem bondat… ai, més val no parlar-ne, però hi ha coses que no es poden tolerar.
Hi ha altres països on la casta governant no ha estat d´aquesta manera. Engrunes tirades per terra? Al voltant de la taula? Ai no, de cap manera. Cal esperar que aixequin la taula i recollir-les amb cura amb un ganivet i posar-les a plats nets i augmentar-les si les coses van bé, fins i tot en forma de pa amb una mica de tall afegit si n’ha sobrat prou. I quan els poderosos saben fer-ho bé tot això, el poble està sempre content i no demana res més. Dues maneres de fer molt diferents. Aquí només hem conegut la pitjor de les dues. Potser per això hi ha qui plora cada 11 de Setembre enlloc de beure cava. O es compra una marca de cava amarg.
Bon i Feliç Quatre de Juliol a tothom. Allò que avui hem celebrat no té res a veure amb la política ni amb guerres actuals o recents que potser amoïnen a més d’un ciutadà català. No és un dia per parlar del Vietnam, de la Guerra Freda, dels telèfons vigilats, de les guerres de l’Orient mig, de les armes de destrucció massiva de l’Irak. Els pares fundadors dels EUA no en sabien res de tot això. Mentre a la nostra Península llavors patíem dels primers estralls causats per la dominació borbònica, aquells homenots ja parlaven de llibertat, democràcia, protecció contra els abusos de poder de l’Estat, de drets civils, de les eleccions amb sufragi universal com única forma de donar legitimitat al govern. Res d’això ha canviat i segueix essent l’esperança de tots els oprimits, a aquest país i a la resta del món, sobretot dels que ara fa tan poc, a diferència dels EUA es van sacrificar sense arribar a trobar dintre la seva Revolució qui els guiés i sabés fundar un nou Estat. No cal perdre l’esperança, perquè el 4 de Juliol torna cada any, us asseguro.
Joan Gil
Tags: 4 July, Democracia, EUA, Llibertat, Revolucio Americana
