Els EUA són diferents

Em permeto repetir aquí un comentari tret d’una entrevista a Rony Brauman, antic president de Metges Sense Fronteres, recentment publicada a la revista HARPER’S.

El Govern evidentment té dret i fins i tot sovint l’obligació de respondre a qualsevol incident que altera l’ordre públic. Però això no pressuposa res sobre la raó dels manifestants ni la justícia del seu cas. Les Nacions Unides han recollit en els seus estatuts una series de principis de la llei internacional acceptada pels països civilitzats consistents amb acceptació de la llibertat i democràcia a les que tenim dret tots. Un d’ells és que qualsevol reacció del Govern a la situacio ha de ser proporcionada. Respostes a l’estil del Ordeno y Mando i prou són dictatorials. Ningú de la meva edat ha de ser recordat de com acabaven les manifestacions més pacífiques, impotents i inofensives de l’era franquista, amb detencions, cops de porra, ruixaments amb aigua roja, tortures i judicis al Tribunal anomenat d’Ordre Públic. Molts van acabar patint tortures i empresonament per actes legítims d’importància mínima.

Fa uns anys quan jo treballava a un Hospital de Nova York a un secretari, acabat d’arribar de la Unió Soviètica, se li va acudir anar al davant de l’edifici on es celebrava la Convenció Republicana que declararia candidat a la Presidència a George Bush. Hi ha va haver empentes i alguna bufetada amb la policia i el van arrestar. Va passar un parell d’hores a la Comissaria i res més. No el podien acusar ni de sedició ni de rebel·lió armada. No el van acusar de res, perquè només havia utilitzat la possibilitat d’exercir en públic els seus drets de lliure expressió i aquestes coses passen a les manifestacions. Els policies ho saben, poden defensar-se, van armats i protegits molt bé i no passa res.

Una altra cosa seria quan hi ha verdadera violència com cremades, cops de roques, destrucció de vehicles i altres activitats similars. En aquests casos els policies si poden arresten els culpables que poden acabar davant d’un jutge pero no van a la presó per anys ni són acusats de sedició i rebel·lió ni els organitzadors de la manifestació són acusats de res.

Ho veiem cada dia a la televisió o a l’internet. Al memorable aldarull de Charlottesville, Virgiínia, quan un grup supremacista blanc amb esvàstiques es va enfrontar a un grup de demòcrates pacífics i una dona fou assassinada per un supremacista amb un cotxe, només l’assassí fou inculpat. I Trump va dir que hi havia bona gent als dos bàndols. Es veu que hom pot ser del KuKluxKlan i lluir esvàstiques sense deixar de ser mol bona persona. Ho diu el President.

I també veiem cada setmana a la TV els disturbis amb les armilles grogues a Paris amb violència. Els organitzadors ni tan sols són coneguts, perseguits o castigats. I veiem a Veneçuela cada dia més manifestacions violentes amb demandes explícites d’un cop militar per enderrocar el govern i un grup de hackers de país desconegut simpatitzant amb l’oposició van apagar la llum a tot el país. I ni així hi ha hagut acusacions de rebel·lió i sedició.

I els tribunals europeus han rebutjat plenament les acusacions de rebel·lió i sedició formulades en el judici grotesc que està tenint lloc a Madrid.

El Gobierno d’Espanya ha ignorat el principi legal de la proporcionalitat de la resposta sense que la comunitat internacional hagi reaccionat tant com calia. Els ciutadans foren agredits per la policia perquè volien votar i res mes! Hi havia vells, ningú duia la cara tapada, ningú anava armat i una força paramilitar com la Guàrdia Civil els acusa de violents? La recent declaració d’un GC que havia vist i reconegut l’odi a la cara dels votants frustrats mereixeria ser immortalitzada. Va veure odi o indignació per la violació de drets? Va tenir por aquest senyor? Va patir lesions emocionals? Potser caldria recollir diners per ajudar-lo amb el tractament i la psicoteràpia. I em plau que aquest benemèrit no hagi vist mai la meva cara quan em faig un tall a la cara afaitant-me.

I si no fos pels detinguts polítics que segueixen patint una prossecució injusta a presons immerescudes, faria riure. Potser l’odi el senten ells. Ens ho ensenyen cada dia.

Joan Gil

Tags: judici a Madrid

Sempre m’ha agradat sentir notícies per la ràdio i com milions de Nord-Americans això ho faig escoltant l’emissora local de la National Public Radio (NPR). Durant el dia llegeixen un butlletí cada hora pero al vespre o la nit el que fan és difondre les notícies de la BBC cada mitja hora. Fa dos dies em van fer gràcia quan anunciaven el judici imminent a Madrid. El locutor va llegir un resum objectiu del projecte i la locutora, gairebé esverada el va interrompre: “Sedició? Rebel·lió? Això sona medieval!” El seu company gairebé va riure, encara que no hi havia res per riure. Avui, dia 12 han tornat a dedicar al tema un comentari molt llarg. El tema de la independència de Catalunya ha tornat a ser discutit. Segur que no és el que volien a Madrid.

Avui hi han tornat, explicant que una manifestació de l’extrema dreta acusava el Primer Ministre de traïció! Com es menja això? Encara no li ha dit ningú ni a Trump.

Aquest judici és un dels disbarats més absurds comès per Espanya d’ençà de la fi de la Dictadura feixista. Com els Americans diuen, s’han disparat un tret al peu. Han oblidat com van acabar les acusacions de rebel·lió i sedició presentades pel Jutge Llarena a Europa? Es pensa que algú fora del país ho acceptaria aquesta vegada? Si tinguéssin seny haurien publicat una Amnistia total per protegir la reputació del seu país i evitar el ridícul de la Judicatura. En canvi, amb aquest judici tan espectacular davant de corresponsals de tot el món s’han ficat tots sols en un embolic que ni sabran ni podran resoldre. El cas té una certa similaritat amb els “show trials” stalinistes. Només que enlloc de riure, com el món farà, nosaltres ens hem de preocupar pel benestar i la llibertat dels nostres 12 presos polítics, empresonats per haver fet allò que el seu poble volia. I el món veurà Espanya com un país a punt de caure una altra vegada en les urpes d’extremistes com Polònia, Hongria i potser aviat molts d’altres, sobretot França.

La independència judicial només vol dir que els jutges tenen el poder de dir com volen. En general qüestions civils i criminals es resolen bé a tot arreu. Casos polítics són sempre diferents, perquè els jutges van ser triats per la seva forma de pensar, una inversió molt segura que no ha canviat ni canviarà mai.

El PSOE no té un passat històric clarament democràtic. Vell con és, aquest partit no ha aconseguit produir cap figura política memorable o admirada, sobretot el partit que va quedar després que Felipe Gonzàlez eliminés el PSOE històric que havia aguantant més de 40 anys a Tolosa del Llenguadoc Hom recorda el suport a la Dictadura de Primo de Rivera, hi ha moltes coses rares i un fracàs total i tràgic a la Segona República, on de fet no van arribar mal a manar de debò, la catalanofòbia de sempre i ara, en els nostres dies amb el seu 155 han eliminat d’un cop tots els drets civils i democràtics de set milions i mig de Catalans, manant a

ls diputats de la seva agrupació local a Catalunya a afegir-s’hi. Ja fa temps que malgrat el nom, no són ni socialistes ni obrers, sinó que es presenten com un partit capitalista i globalitzador de Centre Dreta

I ara s’han equivocat i hauran de pagar un preu

Joan Gil

Tags: Independència judicial, judici a Madrid