Etiqueta arxiu 'Indis Pueblo'

20 nov. 2018


La sublevació indígena de 1680 a Santa Fe de Nou Mèxic contra Espanya

Classificat com a General

Estem vivint, no sols als EUA sinó a gran part de Sud-Amèrica i Mèxic, una revifalla de l’atenció al patiment i les llengües dels pobles indígenes destruïts per la colonització. Cristòfol Colom no se’n salva. Recentment estàtues seves han caigut, noms de carrer han desaparegut. El Columbus Square a Manhattan probablement se n’ha salvat gràcies a l’adhesió i orgull que els Italians senten pel navegador.

El Pueblo de Taos recentment.

Fa només uns mesos va passar un incident a la ciutat de Santa Fe, estat de Nou Mèxic. Certes personalitats d’origen mexicà (“hispans”) havien volgut organitzar una festa amb vestits colonials per atreure turistes. Dissortadament se’ls va acudir fer sortir uns quants “Conquistadores” d’uniforme. La reacció dels indígenes locals (en queden molts) fou gairebé violenta i tothom va recordar l’any 1680 i els dotze anys de llibertat que van gaudir després de la fuga de l’exèrcit espanyol, gràcies a l’anomenada Revolta dels Indis de l’ètnia “Pueblo”. També entre nosaltres caldria recordar-ho.

Precedents

Hi havia moltes tribus i nacions índies per tot el Continent les quals en pocs casos estaven organitzades per poder defensar-se, com per exemple els Imperis Inca i Asteca. En general, els Conquistadores, com després els colonistes britànics van trobar només tribus aïllades, sovint nòmades  i desconnectades parlant moltes llengües diferents que no van poder resistir la invasió ni protegir la seva cultura, propietats i religió. El cas de Nou Mèxic i Colorado fou diferent: els residents vivien no pas a tendes sinó a llars sovint de dos i tres pisos, apilades a llocs protegits, com una cova o el cim d’una muntanya, que pels espanyols semblaven pueblos. El nom col·lectiu de Pueblo Indians que van donar al conjunt d’aquestes tribus segueix en us i està acceptat universalment. Ells mateixos no s’havien donat mai cap designació fora del nom del Pueblo on residien. Aquests Pueblos, cadascun seu d’una tribu independent separada sovint amb llengua i religió pròpies, eren sempre entitats polítiques acostumades a lluitar per sobreviure pero com tots els Americans nadius, encara vivien en l’edat del bronze i patien d’una inferioritat tècnica molt gran. Van haver de lluitar molt, però van aconseguir sobreviure fins al nostre temps.

El sistema de colonització (i dominació i esclavització) dels nadius a l’Amèrica espanyola era similar: obligaven els indígenes a viure a una Missió, on eren forçats a adoptar la religió cristiana, aprendre la nova llengua i perdre i rebutjar totes les seves característiques culturals. Quan sortien després d’aquest rentat de cervell  ja havien esdevingut Mexicans. Sovint acabaven assignats a una Encomienda propietat d’un home poderós, on havien de treballar i obeir sense tenir dret a marxar. Els capellans, sovint monjos Franciscans, com veurem més abaix sovint fundaven i dominaven entre els Indis una societat teocràtica on ells manaven, sempre protegida pels Tribunals de la Inquisició. En honor a la veritat cal afegir que els Castellans van produir lleis d’Indies intentant protegir els drets indígenes, només que no era fàcil fer-les complir i alliberar els esclaus quan tenir-los era tan lucratiu.

Al tot el territori Pueblo, la situació era diferent i es van construir poques Missions. El que passava era que un franciscà s’instal·lava al bell mig del Pueblo i començava a donar ordres. Fins i tot en el seu zel s’allunyaven del respecte degut a les autoritats colonials civils.

Els Conquistadores van arribar al territori dels Pueblos en 1540, on hi vivien uns 40.000 indis,  i la primera trobada va acabar molt malament. Al final en 1598 l’espanyol Juan de Oñate es va presentar amb 129 soldats i 10 frares franciscans fundant la ciutat de Santa Fe, on va construir un palau fortificat pel governador que encara es pot visitar. Va haver de fer guerra contra el Pueblo Àcoma (situat al cim d’una muntanya que també es pot visitar, encara hi viuen alguns). Oñate va matar o esclavitzar centenars d’indis i va manar tallar els peus a tots els indis de més de 25 anys trobats als Pueblos. Els Franciscans en van prendre

Una postal ensenyant el palau del governador de Santa Fe i molts indis

possessió i van començar a convertir. Però ningú  havia oblidat. El sistema de Pueblos teòricament cristianitzats va substituir les Missions.

La corona espanyola va decidir abandonar el territori, massa perifèric, pero els frares van organitzar un gran bateig públic de 7000 indis (hi va haver franciscans que protestaven) que fou molt convencent. Un governador va intentar ficar-s’hi però el van denunciar a la Inquisició que va donar raó als Franciscans. Els indis creien molt en la seva religió i en les seves cerimònies secretes. Un frare va manar prohibir-les totes i destruir els símbols, manant que tothom es fes cristià. La mesura fou mal rebuda. El Governador va fer detenir homes acusats de bruixeria i falsa medicina. En va penjar quatre, però molts més foren torturats i tancats a la presó. Molts líders dels Pueblos es van posar en marxa amb tots els seus homes cap a Santa Fe. El governador estava preocupat per atacs dels Apaches (que no eren Pueblo) i hi havia enviat molts soldats que estaven massa lluny. Va optar prudentment per ser conciliador i alliberar els empresonats. Una equivocació molt gran. Un dels presoners es deia Ohkay Owingeh, cosa que els espanyols amb la seva coneguda facilitat per llenguatges van traduir com Popé (i els Anglesos com Po-Pay), una estàtua del qual està exhibida a la Cambra de Representants de Washington com un heroi que va lluitar per la llibertat del seu poble, com calia per un americà.

Com Popé va expulsar el Governador, els Franciscans i l’exèrcit de Santa Fe.

Popé es va establir al Pueblo de Taos (una gran atracció turística en els nostres dies) i va intentar formar una Confederació dels diferents Pueblos. Va atraure tots els que estaven prop de Santa Fe, pero els Pueblos més cap al Sud, ja a la vall de Rio Grande estaven ja bastant espanyolitzats i no eren de confiança. De fet el van trair denunciant als espanyols com Popé enviava els missatges. El plan de Popé era simple i fácil d’entendre. Al mateix dia, l’11 d’agost de 1649, els indis matarien tots els espanyols que es trobessin als Pueblos o a prop i tot seguit marxarien cap a Santa Fe per atacar el Palau i matar tots els espanyols i autoritats que s’hi trobessin. Començarien robant els cavalls espanyols perquè no es puguessin fugar, tallant l’accés a l’aigua de tota la ciutat i saquejant totes les hisendes i cases escampades, matant sense pietat homes, dones i nens. En total van morir uns 400 espanyols i 21 dels 33 Franciscans. El pla era senzill pero no va fallar.

El Governador estava sota setge i ell i tots els sobrevivents estaven en perill de mort. A la desesperada va formar un pelotó que va sortir trencant el setge a un punt i va fugir. Els indígenes el van seguir però sense atacar. Aviat van arribar a la vall de Rio Grande i van  aconseguir fugir amb un  grapat d’homes fins ElPaso. Alguns indis del sud que no havien participat s’hi van afegir i establir a ElPaso, on els seus descendents encara segueixen. Popé no va voler interferir i els va deixar marxar.

El breu regne de Popé

Poques vegades un líder ha aconseguit una victòria tan total i els espanyols no van poder tornar fins dotze anys després. Popé era un polític amb grans idees i ambicions que no tots els Pueblo indians compartien. Ell volia formar una mena d’estat permanent Pueblo amb una autoritat central, però els Pueblos només volien anar a casa seva i que ningú  es fiqués amb ells. Popé va predir que els deus antics els permetrien restaurar el món ja perdut que havia existit abans d’Espanya, i podrien esborrar tot allò que els ibers havien dut i fet, recreant els símbols i la religió, cosa de gran importància, i eliminant l’agricultura i ramaderia dels espanyols (sens dubte superior). No tothom ho veia clar. Hi va haver una sequera catastròfica i els Apaches i Navajos (tribus molt guerreres que no pertanyien a l’ètnia Pueblo) van atacar i fer molt de mal. En Popé fou destituït un any després de la victòria i va desaparèixer de la història per sempre.

Al segon intent, els espanyols tornen a Santa Fe dotze anys després

Un militar ho va intentar ja en 1681. Va sortir de ElPaso avençant per la vall de Rio Grande fins prop del llavors encara inexistent Albuquerque (que és on van situar la series “Breaking Bad”). Els Pueblos del Sud estaven destruïts pero hi vivia gent. Va guanyar una petita batalla enviant una delegació cap al Nord exigint la rendició dels Pueblos. El Conquistador frustrat va tenir coneixement que un gran exèrcit Pueblo s’estava formant al davant seu i va triar el camí prudent de retirar-se cap a ElPaso. Molts indis Pueblo del sud, enemistats amb els seguidors de Popé, van seguir els espanyols cap a ElPaso, augmentant la comunitat exiliada a aquesta ciutat (on es van quedar per sempre).

El 13 de Setembre de 1692 Diego de Vargas va tornar pacíficament i sense trobar resistència a Santa Fe. Duia 60 soldats, un franciscà i 7 canyons. Uns 1,000 indis Pueblo es van presentar pacíficament a Santa Fe i ell va els oferir pau, germanor i amor etern si acceptaven la religió cristiana i juraven lleialtat al Rei. Després de moltes discussions li van respondre que no se’n fiaven i l’atmòsfera va enfosquir-se. Vargas es va retirar però no cap a ElPaso sinó a veure el Virrei a Mèxic i va tornar amb 800 homes, dels quals uns cent eren soldats, els altres colonialistes. Aquesta vegada Vargas va topar amb resistència: uns 70 indis i les seves dones i fills li van plantar cara davant de Santa Fe. Vargas va executar els 70 guerrers i esclavitzar les famílies. Va haver de continuar per un parell d’anys una guerra petita separada contra certs Pueblos, però la resistència havia acabat. Molts indis van fugir cap a les planes americanes centrals o es van afegir als Apaches. Els franciscans també havien après la lliçó: la teocràcia es va acabar i van predicar només als indis que els volien sentir. La vella religió encara es practica, sovint barrejada amb elements cristians.

 

Joan Gil

 

 

 

 

 

 

No hi ha resposta