31 gen. 2022
Més de 6 milions d’indígenes viuen als EUA
Nens Sioux us saluden
Felicitació de Nadal bilingüe. El President es diu Shortbull (toro curt)
Els indígenes, que als EUA prefereixen ser anomenats Nadius i consideren les seves tribus Nacions Sobiranes, representen un 2% de la població, encara que aquesta quantitat inclou els indígenes d’Alaska i Hawaii. Hi ha moltes disputes sobre el seu nombre quan els primers colons van arribar: potser 3 milions, potser 15. Un 40%, representant en general els nadius de pura sang, viu a les reserves, mentre que un 60% d’indis, sovint amb descendència mixta incloent altres races (sobretot europees i africanes), resideixen a les ciutats o allà on volen, perquè una llei federal de 1924 els va fer ciutadans i una altra en 1968 els va reconèixer drets civils similars als rebuts pels negres. Moltes tribus mantenen arbres genealògics, perquè cal tenir un cert percentatge de sang indígena per poder ser acceptat com a membre de la tribu. Els estats amb més indígenes residents són sobretot Califòrnia i també Arizona i Oklahoma, on sovint tenen mútues i ajuts i celebren trobades, danses i festes. En general el nivell de vida és modest, per sota del dels negres i latinx (hispans) però com sempre hi ha excepcions amb gent de carrera i benestant. Un Vicepresident dels EUA fou indi i ara una dona índia és la Secretària federal de l’Interior. Avui en dia són ben vistos i respectats per la població nord-americana, però a l’inrevès els indis tenen moltes queixes i han organitzat la seva resistència civil pròpia amb el suport de molts progressius. La seva demanda principal és sempre el respecte a la seva sobirania, que ells veuen com similar a la sobirania compartida que existeix entre els 50 Estats individuals i la Unió Nord-Americana, un punt que és reconegut i respectat però que presenta molts problemes en la pràctica. Les reserves són plenament autònomes amb jutges, lleis, eleccions, president elegit, cossos policials i molts poders comparables als que tenen els estats i són inviolables, sense cap 155. En molts casos reconeixen només el govern federal, prohibint cap mena d’actuacions o intervencions legals als estats dintre les reserves. Si de cas hi hagués un problema molt greu, caldria dirigir-se directament a un Jutge federal o potser a l’FBI, que és la policia federal, mai a una autoritat estatal. Hi ha alguna excepció. En 1916 el Congrés va aprovar l’Acta d’Apropiacions Índies que establia que les nacions índies reconegudes no eren països independents sinó que havien d’acceptar certes limitacions del seu poder. Les baralles sobre aquest punt, que és extremadament sensible pels nadius, han estat freqüents resultant en incidents, algun cop còmics, altres vegades gens còmics. En l’actualitat el govern de la Unió reconeix 574 nacions indígenes amb noms rarament coneguts, aproximadament la meitat titulars de reserves. Probablement aquests indis es deriven de 4 o 5 grans nacions originals antigues que van quedar fragmentades en bandes o tribus, un problema infernalment complicat per als historiadors. Per exemple els Sioux són simplement una banda dels Lakotas. Moltes tribus sota pressió nord-americana van perdre del tot o en part les seves llengües originals, que els indígenes, havent establert una forma d’escriure-les, en l’actualitat estan protegint i defensant desesperadament.
Indis i cavalls
Tots hem vist pel·lícules de lluites entre cowboys i indis a cavall, però quan Colom i els seus aventurers van arribar, no quedava ni un sol cavall a cap racó de les Amèriques. Els arqueòlegs hi han trobat esquelets molt antics però que ja havien desaparegut al segle XV. D’on se´ls van treure els indígenes? Dintre d’allò que avui en dia és l’estat de Nou Mèxic habitaven entre altres molts indis (uns 40,000) de l’ètnia anomenada pels invasors espanyols “Pueblo” perquè eren agricultors que vivien en petits pobles al cim de turons, un nom que s’ha quedat i és usat actualment pels Nord-Americans. Els indígenes Pueblo són els mateixos que havien bastit i abandonat cases de pisos a certes cavernes naturals a llocs avui en dia desèrtics, el més famós dels quals és el Parc Nacional de Mesa Verde. En 1,680 la nació Pueblo es va alçar contra la dominació estrangera i els espanyols sobrevivents van haver de fugir a peu cap a El Paso, deixant enrere una quantitat considerable de cavalls. Sembla (sense que hi hagi proves contundents) que els indis Comanches de Texas, conscients de la seva utilitat, els van adoptar i van començar a criar-los i vendre’ls, escampant-los aviat per tot el país. Els espanyols van tornar 16 anys després. Aquest animal, instrument de mobilitat, migració i lluita canviaria la història de la nova nació.
Indis de l’Est i de l’Oest (separats pel riu Mississipí) i el començament d’una tragèdia
Ja els Pilgrims anglesos arribats a Massachusetts i els fundadors de la colònia de Virgínia van topar immediatament amb tribus diferents d’indígenes evidentment de l’Est. Aviat el gran problema es va fer palès: els indis no reconeixerien mai la propietat privada individual de la terra, que veien com un present dels déus perquè els homes poguessin compartir-la en llibertat i extreure’n beneficis com conreus, aigua i bestiar per caçar. Els anglesos, el que volien era tenir terra de propietat envoltada de tanques i amb animals domèstics propis reservats per a ells. Vist així, tots els nous arribats eren enemics que venien a destruir la vida i els recursos ancestrals dels indígenes i a excloure’ls. La lluita, una verdadera guerra, duraria fins finals del S. XIX. Què es van pensar els indis que van cobrar diners dels holandesos per vendre l’illa de Manhattan? No se´ls havia acudit mai que això fos possible. Com ho van interpretar? Com si haguessin venut l’aigua del mar? L’últim episodi de la confrontació seria la guerra amb atacs constants de tribus indígenes a mig Amèrica, l’espai entre l’Est i l’Oest que les caravanes de nous colons havien de travessar anant a l’Oest, inclosa la meravellosa Califòrnia.
Al Nord-Est molts residents indis eren ciutadans de la Confederació Índia Iroquois, la qual demostrava com tribus completament separades es podien entendre i ajudar mútuament. Diuen que en certa forma van servir de model als fundadors dels EUA i als autors de la Constitució perquè ensenyaven a respectar els drets dels altres. El problema dels Iroquois foren les aliances equivocades, primer amb els Francesos del Quebec, després amb els Britànics, sempre contra els nous colons. En acabar la Revolució nord-americana els va semblar prudent retirar-se al Canadà.
Uns altres indis molt notables de l’Est foren els Cherokees, que compten avui en dia amb 400,000 membres, que són els qui més raó tenen per queixar-se. Eren agricultors molt bons establerts al Sud de la costa Atlàntica. Un d’ells, que devia ser un geni, va aconseguir per primera vegada entre els indis desenvolupar una forma escrita de la seva llengua Cherokee, que segueix en existència. Determinant que les lletres romanes no feien justícia al seu idioma, es va inventar un nou alfabet. Els Cherokees eren particularment forts a l’estat de Tennessee i altres llocs dels sud, sempre prop de grans rius. Van treure la conclusió que no hi havia res a fer contra els nous colons i van decidir imitar-los. Van construir cases, granges, intensificar l’agricultura i van arribar a escriure una verdadera Constitució similar a l’americana per a la seva nació sobirana. Sota pressió dels colons blancs, van arribar a comprar esclaus. Volien ser americans com tothom. Però ai las, els Americans no els volien i cobejaven les seves terres.
El President dels EUA era el famós Andrew Jackson de Tennessee, un populista fundador del Partit Demòcrata, que de militar havia fet guerres contra diverses tribus del Sud (no obstant tenir un fill indígena adoptat) i havia expulsat els espanyols de la Florida. Poc a poc les queixes contra els indis originades en l’odi i la cobeja van acabar en una llei expulsant, previ pagament de compensacions miserables, tots els indis de l’Est del Mississipí enviant-los a un nou Territori Indi a l’actual estat d’Oklahoma. Aquesta neteja ètnica tan odiosa va acabar en la Marxa de les Llàgrimes que va costar moltes morts i desgràcies i que els Cherokees no han oblidat mai. Havien intentat integrar-se i no fou tolerat. Ara que tots els indis no van poder ser enxampats ni expulsats mentre que també molts no-Cherokees foren expulsats. Encara en queden bastants.
A l’Oest del Nord les tribus que més van lluitar contra la colonització foren els Lakota (Sioux) i Cheyennes al nord i centre i al Sud els Navajos (amb la reserva més gran que avui en dia també arriba als 400,000 membres) i els Apaches, tots dos (Apaches i Navajos) formant un grup que segons l’ADN és diferent dels altres indis. A Texas vivien els temuts Comanches, guerrers terribles que ocupaven la Comancheria, com en deien els Mexicans, un territori gran com Catalunya del què cap blanc prou agosarat per entrar-hi podria sortir viu. És això allò que ensenyen els Westerns.
Incidents sobre la sobirania
La lluita pels drets indígenes, sobretot la sobirania atorgada per escrit pels EUA en molts tractats ignorats i violats, no va despertar-se fins després de la II Guerra Mundial, però no ha acabat mai encara. Casos divertits? Una vegada un grup d’indígenes es va presentar a la frontera amb passaports expedits per la tribu. En un altre cas, una tribu molesta per una carretera construïda sense permís a la seva Reserva, va enviar una carta certificada a Washington declarant la guerra als EUA i van tancar la carretera exigint peatges. Aquests casos eren de fet molt complicats i van haver d’anar-hi gent del Buró d’Afers Indis a arreglar-ho. Coses que no feien riure? Advocats tribals han exigit dels tribunals federals retorn de territoris de la reserva ocupats des de fa més de cent anys per colons; lluites contra pipelines de petroli; negació de serveis federals (els Navajos tenen pobles sense aigua corrent i mala electricitat i poc Internet). Fa anys venien cigarretes importades il·legalment de Mèxic sense pagar impostos. També han obert Hotels amb Casino dintre la reserva a estats on el joc està prohibit.
Declaració del Congrés dels EUA annexa a la llei del pressupost de defensa de 2009
En nom del seu poble, els Estats Units demanen perdó a tots els Pobles Nadius pels nombrosos casos de violència, mal tractament i negligència infligits als Pobles Nadius per ciutadans dels Estats Units.
Que ho diran a Madrid aviat també?
Joan Gil
llibertat del seu poble, com calia per un americà.