02 des. 2016
Dient la veritat als poderosos: la dona que es va queixar a Hitler de l’Holocaust
Hi ha molts turistes que visiten Salzburg, però pocs van al lloc on estava el Berghof (casa de muntanya), la residència principal del Führer, aquí nomenat AH. Cal prendre un auto, creuar la frontera alemanya amb Baviera per una carretera secundària cap a Berchtesgaden, pujar per una carretera alpina meravellosa fins arribar a un edifici onejant la bandera de l’orgullós estat lliure de Baviera: és el Memorial Històric bavarès amb un museu i un centre de documentació i informació erigit al lloc on havia estat el Berghof, un edifici tan gran com lleig amb una terrassa sobre l’aparcament a l’entrada. De la seu hitleriana no queda res, excepte els subterranis, encara intactes, que es poden visitar. La primera brigada americana que hi va arribar, va calar foc a l’edifici. Després una brigada d’enginyers ho va arrasar tot.
Només es va salvar de la destrucció el famós Niu de l’Àguila (Kehlsteinhaus), la caseta construïda al cim d’una muntanya de prop de 2,000 m, accessible només a l’estiu per una carretera molt espectacular (oberta només per autobusos oficials) muntanya boja, el regal del Partit a Hitler pel seu 50è aniversari. Com que és impossible arribar per carretera a un cim tan petit, a l’aparcament hi ha un ascensor que puja més de 100 m. Un regal molt bo, pagat pel poble alemany! Resulta que al Führer no li va agradar mai, però hi va fer pujar molts visitants i va esdevenir famós. Avui en dia dintre la casa hi ha un restaurant obert al públic i molts turistes hi van. La vista és fabulosa, però com sap molta gent, la visibilitat als Alps és molt dubtosa. Hi ha gent que es pensa que AH vivia al lloc, una cosa absurda. És petit i accessible només uns quants mesos. Vivia més abaix, al Berghof.
Obersalzberg
Al lloc hi havia un poble d’aquest nom que agradava molt al jove AH, el qual hi passava vacances i hi convocava reunions. Va pagar malament l’hospitalitat. Arribat al poder va comprar al preu que va voler amb amenaces i xantatge tot el poble amb església i tot, el va enderrocar i s’hi va construir el Berghof, on ell viuria amb Eva Braun i la seva cort molt mes sovint que a Berlin. Al costat hi havia la caserna de la Companyia d’Acompanyament, la seva escorta militar quan anava de viatge, i als voltants va permetre que els seus capitostos més notables hi construïssin petites casones. Excepte els subterranis, no queda res, però cal visitar el museu del Centre de Documentació. A més, hi ha al costat mateix la sortida d’una pista d’esquiar molt maca
Tenien moltes coses, velles fotos i entrevistes amb vídeo de gent que ho van viure tot, però jo el que no puc oblidar és un dels pocs papers exposats oficials que queden al lloc: és un document de l’oficina del Führer manant el començament del programa d’eutanàsia que va costar la vida a uns 200,000 minusvàlids. Com de costum, no està firmat per AH, que escrivia poquíssim, sinó per un assistent descrivint una entrevista al despatx del Führer amb certs oficials, on es va decidir allò. Hi ha una petita firma d’un desconegut a la part alts esquerra amb un segell validant l’autenticitat.
Era una ordre executiva (un Real Decreto a Espanya).
Amb el programa que va conduir a l’extermini de milions de jueus europeus, probablement va anar igual. A AH no li agradava escriure. El seu famós Mein Kampf, un llibre molt desorganitzat i mal escrit, fou dictat a companys empresonats com ell, probablement Rudolf Hess, sobretot. AH va expressar moltes vegades la seva febre antisemítica, malaltissa i irracional, i no hi cap dubte que el projecte exterminador va venir d’ell en persona, però no hi ha en canvi papers traçant-lo directament a ell, simplement perquè només donava ordres verbals.
Glòria a l’única persona a Alemanya que va gosar anar al Berghof a retreure-li.
Cara a cara: L’aventura de Henriette Von Schirach
Ho sabem gràcies a la secretària personal de Hitler que va presenciar la confrontació i pel vídeo d’una entrevista que Henriette va donar a la BBC, que he vist dues vegades.
Henriette era la filla d’un fotògraf que fou un dels primers militants nazis a Múnic i AH anava freqüentment a la casa a sopar i fins i tot a tocar el piano, òpera sobretot. El va conèixer quan era una nena de 9 anys i en AH li parlava de Tu, mentre que ella el va tractar sempre de Vostè i fou una de les poquíssimes persones que l’anomenaven Herr Hitler enlloc de Mein Führer com tothom. Era una noia atractiva que fins i tot va acabar sortint amb ell unes quantes vegades, no obstant la gran diferència d’edat, uns 30 anys. Al final es va casar amb Baldur Von Schirach, cap de la Joventut Hitleriana i després governador de Viena que fou condemnat a 20 anys de presó a Nüremberg. La Henriette es va divorciar.
El destí va dur la Henriette a Amsterdam durant l’ocupació alemanya, on va presenciar des de la finestra de l’hotel una escena esgarrifosa, de soldats i policies colpejant de mala manera, maltractant i empenyent un grup de jueus per fer-los pujar a trens de mercaderies. Va baixar a preguntar què era tot allò i li van explicar. Aleshores, deia ella, un soldat alemany també indignat, va afegir que tot estava molt malament i que serviria només per fer més enemics contra Alemanya. I que la pròxima vegada que anés al Berghof, que li expliqués al Führer. Sí, home…
Henriette va fer exactament això. Arribada a Múnic, va trucar al Berghof demanant una entrevista privada a AH, que li fou concedida. El Sr Hitler, com ella deia, la va rebre a la seva oficina, no pas en privat sinó envoltat d’assistents i la secretària. Què volia?
Henriette va començar dient que havia vist una cosa que estava malament i que estava segur que ell no en sabia res i per això volia cridar la seva atenció i va descriure l’escena d’Amsterdam. El color de la cara del Führer va canviar i va respondre sarcàsticament que ja veia que ella era una dona molt sentimental. Henriette va tirar endavant i la conversa va pujar de to i degenerar, amb el Führer molt enrabiat i cridant a tot pulmó. A la BBC, Henriette va descriure com va acabar:
“Sr Hitler, això que vostè fa està malament i no ho hauria de fer”
“Cada dia perdo al front 10,000 dels meus millors soldats, mentre que la gent als camps de concentració segueix vivint i això està alterant el balanç biològic europeu”
Ni la Henriette ni el seu marit van ser invitats mai més al Berghof, però en Baldur va mantenir la seva posició a Viena, on va continuar perseguint els jueus locals, fins al final.
Joan Gil