Els EUA són diferents

El Sr. Sánchez, dirigent autoritari  del partit que antigament fou Socialista Obrero i actualment aspira a quedar-se vivint de franc a la Moncloa per un mínim de quatre anys més, em va sorprendre després del gloriós trasllat amb funeral d’estat molt immerescut de la mòmia feixista. Va aparèixer en públic anunciant que aquest pas ajudaria a la reconciliació!!! Reconciliació de qui amb qui? De què està parlant, Sr Sánchez?

Entre Catalunya i Espanya seguríssim que no. Sánchez va contribuir amb els seus fiscals a les brutals sentències contra els nostres presos polítics i se segueix negant radicalment a treure’ls de la presó o a negociar res amb els Catalans, almenys no pas abans de les eleccions. I els  ciutadans catalans de totes les edats pateixen pel carrer dures agressions i violacions del seu dret d’expressió i manifestació. Ni tan sols els fidelíssims subalterns de Sánchez a Catalunya protesten. Es diuen constitucionalistes aquells que no han llegit mai la Constitució ni saben de què parlen. Constitucionalisme és un sinònim d’Anticatalanisme. A tot el món es fan contínuament modificacions a les Constitucions per confrontar nous problemes i realitats i satisfer els ciutadans. Als EUA hom ha aprovat 27 esmenes de la Constitució i gràcies a això vivim en pau. Però aquí només repeteixen sempre la mateixa absurditat ignorant. Les coses que no els agraden son il·legals, com passava sota el franquisme. Què pensen de les manis a HongKong, a Xile, al Vietnam, al Líban, a l’Iraq, a altres llocs? Hauria la policia xinesa acabar amb els anticonstitucionalistes de Hong Kong? Com és que en aquests casos el govern fa concessions?

Potser entre Catalunya i Ciutadans? Els Cs no semblen compartir la mala memòria que tenim molts del feixisme, dels nostres morts i exiliats, de la nostra opressió i intent transparent de genocidi cultural. Potser troben que la immersió a les escoles en la llengua castellana i les bufetades als nens que gosaven parlar català no estaven malament del tot. S’han passat uns trenta anys insultant-nos a tots, als polítics com als ciutadans i Catalunya i refusant l’ús de la nostra llengua amb el propòsit evident de crear una mini-divisió social  a Catalunya que no existeix malgrat la minoria que es comporta com fan els colonialistes, perquè Catalunya ha demostrat per segles ser un país obert i tolerant, respectuós amb totes les cultures, que acabava integrant tots els immigrants. I els Cs no aconseguiran destruir-ho amb la seva mala educació i manipulacions de gent ignorant.

I si volgués la reconciliació amb els Catalans que vam patir 40 anys d’una Dictadura criminal? Si parlen de mí, NO, perquè van fer ells tots sols la Transició i no em van demanar perdó ni reconèixer res, ni restaurar el nostre Autogovern. Jo vaig nàixer el 1940. Al meu pare, que era de dretes i no s’havia ficat mai en política el van tractar poc abans del meu naixement de perro catalán i una criatura amb camisa feixista d’uns 16 o 17 anys el va amenaçar pel carrer amb una bomba de ma. Recordo el meu primer dia al Cole. Ens van formar al pati i vam haver de saludar amb el salut feixista i escolar cançons i música d’ells. I al carrer hi havia pintades: Habla el Idioma del Imperio (de quin imperi parlaven aquests ximples) Si eres español, habla el español. Por Dios y por España. Viva Franco, Arriba España. No toleraremos el separatismo. España Una, España Grande, España Libre! Perquè deien Espaya Una? Nosaltres no volíem fundar cap altra Espanya. També pintades del cap de José Antonio Primo de Ribera, fundador de la Falange, un home enlluernat pel nazisme que jeia al costat de Franco al Valle i no han explicat mai què en volen fer. Fou executat a Alacant durant la guerra (sort er Franco) i els feixistes van dur un taüt amb les restes a peu d’Alacant fins a l’Escorial. M’han quedat moltes coses al cap d’aquells temps. España tiene voluntad de imperio. La plenitud histórica de España es el Imperio. El Diario de Barcelona que el meu pare comprava va explicar com els enginyers no sabien com fer la creu del Valle de los Caídos, però el Caudilllo els va ajudar fent tot sol els càlculs. I com l’adulador professional Luis de Galinsoga, director de la Vanguardia Española enviava targetes postals anunciant la destrucció del català i com un cop va fer una entrevista al Caudillo i va escriure que no podia entendre com un home de més de 60 anys havia pogut seure al despatx més d’una hora sense haver hagut d’anar al vàter. Hi va haver d’anar ell? Al final va fer la burrada de cridar que los Catalanes son una Mierda i deixar la seva targeta de visita a Sant Ildefons de Gràcia, que és quan Jordi Pujol i els seus amics al final el van fotre. Jo vaig distribuir alguns dels seus fulls, amb tinta blava. Al Cole, d’ençà del primer grau hi havia l’assignatura  Formación del Espíritu Nacional que vaig haver d’estudiar durant tot el Batxillerat i els primers tres anys a la Facultat de Medicina, sempre amb exàmens finals. Calia aprendre ximpleries sobre la història i la voluntat imperial de Castella i la ramaderia i l’ Obra Civilitzadora d’Espanya a American i com España volverá a buscar la Gloria y la Grandeza por las Rutas del Mar. Si el resultado de las urnas fuere peligroso para los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas. Calia estudiar llibres de text o una mena de llibre fotocopiat. Al professor a la Facultat de Medicina, semblava com li fes una mica de vergonya i aprovava a tothom. I per treure el diploma del Batxillerat, per matricular-me a la Universitat i treure el meu diploma de metge calia anar a la Falange al Passeig de Gràcia i obtenir un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional (pagant, naturalment). I el meu millor amic i company fou detingut i maltractat a la Via Laietana i jutjat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, i xicots a la meva escola tenien una pare marcat (fugitiu) o més sovint empresonat i molts coneguts havien estat desterrats a petites ciutats. A una biografia he llegit com el Dictador sopava molt feliçment amb tota la família al Pardo i després es retirava al seu despatx on firmava les penes de mort. Es feia declarar fill predilecte de totes les ciutats que visitava perquè li agradava fondre les medalles que exigia per fer-ne lingots d’or. L’Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, sempre amb les perles al coll, era tan afeccionada a les joies, que joiers destacats a Madrid i Barcelona van haver d’establir un fons solidari d’indeminatzacions per cobrir el preu de les peces que la Egregia Dama es feia regalar. Per no parlar de les mentides diàries i insults que calia escoltar als dos Diarios Hablados de RNE que obligatòriament totes les emissores de radio espanyoles estaven obligades a transmetre en directe. amb prohibició de qualsevol altre servei informatiu. Finalmente, cal recordar que els feixistes també tenien una de les 8 Constitucions que hi ha hagut a Espanya: el Fuero de los Españoles. Potser Sánchez i els Cs a vegades parlen d’aquesta Constitució (encara que jo em quedo amb la de 1931, la de la Segona República). Es veu que a Madrid els agrada molt escriure Constitucions. En canvi de la Constitució de la Primera República (República Federal Española) no en volen parlar mai

Si es volguessin reconciliar, potser algú hauria pogut repetir aquestes cosetes quan van treure la mòmia coberta amb l’escut de Duc que SM Don Juan Carlos, agraït, li havia concedit, i això davant de la Ministra de Justícia, tots esperant un helicòpter del Govern duent-lo a un lloc on ja hi havia una concentració de feixistes disposats a cantar el Cara al Sol (que a mi me’l va fer aprendre també) i fent el salut feixista. Quina vergonya i quina ofensa als milers que encara ens en recordem. Ningú ens ha demanat mai perdó i les víctimes no foren compensades i segueixen enterrades en piles al costat de carreteres. La Transició se la van fer entre ells i per a ells tots sols.

La verdadera reconciliació que el Sr Sánchez busca és sens dubte primàriament amb el Partido Popular, que sempre ha tingut sentiments mixtos sobre el franquisme. Els sembla que el franquisme estava fonamentalment bé, però potser va anar massa lluny. Aquest partit probablement seria essencial per formar una majoria parlamentaria després de l’elecció que permetés al Sr Sánchez quedar-se al Palau tan confortable on actualment viu. Seria la unió desitjada de la dreta espanyola, l’anomenat PPSOE.

Joan Gil

Tags: Franco, Jose Antonio, Memories del franquisme, Mòmia feixista, Pedro Sánchez, PP, PSOE

Potser molts lectors no s’adonen que aquestes dues coses, que els Catalans hem patit, són conceptes de les ciències socials i polítiques que tenen un significat clar i diferent. El primer estudi seriós fou publicat pel Professor Juan José Linz que havia nascut a Alemanya però va esdevenir ciutadà de l’estat espanyol i va fer la seva carrera als EUA, arribant a l’honor extraordinari de rebre una Càtedra Anomenada a la gran Universitat de Yale. Fins i tot li van arribar a donar un premi príncep d’Astúries.

Totalitarisme

Començant per donar exemples de totalitarisme (sovint feixistes), els més clars són evidentment Hitler, Mussolini i Stalin, però n’hi ha hagut i n’hi ha molts més, com ara el Franco Bahamonde que vam patir nosaltres, Oliveira Salazar al Portugal, Mao a la Xina, Un a Corea del Nord, Perón a l’Argentina i molts més. En temps antics, la majoria de monarques eren totalitaris.

La pràctica i expressió de poder incontrolat i molt arrogant (inflexibilitat, desig d´humiliar) és igual tant a l’autoritarisme com al totalitarisme. Altres característiques els diferencien clarament: el totalitarisme és una doctrina política basada en l’estat omnipotent (que comparteixen feixistes i comunistes) que pretén canviar substancialment el sistema polític i social del país i fins i tot del món, si es pot. Recordem la Falange amb la seva “democràcia orgànica”, les Cortes amb tres terços, els sindicats verticals, les missions històriques de la joventut… Era un món nou i diferent.  La segona característica és tenir un Dictador popular, promogut i exaltat pel règim, carismàtic,  del que tothom parla sense poder discutir les seves decisions. Els Russos es van inventar el nom tan encertat de “culte de la personalitat,” que és un dels elements essencials del totalitarisme. A vegades em recordo dels locutors de Ràdio Nacional parlant amb emoció del seu Caudillo. L’home feia discursos vulgars i avorrits però els seus titelles deien que en aquell primer moment només podien presentar anàlisis preliminars d’aquell discurs tan transcendental. Però Franco no era ni de bon troç tan impressionant com el seu admirat Hitler. Massa gras i amb veu massa fina.

Cal afegir que no té res de fàcil establir un nou sistema totalitari (feixista). Només és possible enmig d’un ambient revolucionari o una guerra. En canvi un govern autoritari es pot establir a molts països amb tradicions democràtiques febles

Autoritarisme

Vol algú saludar el Sr Rajoy Brey com a exemple gairebé perfecte? A diferència del cosí totalitari, autoritarisme no ha estat mai una doctrina política, sinó un mecanisme social. A una societat cal sempre tenir un mecanisme dirigent per fer decisions: els bons demòcrates  trien la discussió i els vots, els autoritaris esperen la decisió i les ordres del cap, que es pensa que ho sap fer tot millor. A diferència del totalitarisme, els autoritaris no en fan mai menció durant una elecció, perquè és de fet només un mecanisme social més que polític, mai una part del programa. Els autoritaris viuen dintre d’un sistema polític tècnicament democràtic del que tenen tots els fils a la mà. És una qüestió de gustos si el txef es anomenat Dictador o President. Depèn. No hi ha cap regla per decidir si un polític és un Dictador, però es pot veure sempre si és totalitari o autoritari.  En el cas dels autoritaris, una bona elecció ho pot resoldre tot, a cals totalitaris no. Diuen que una elecció lliure és un intent de cop d’estat per enderrocar el govern legítim.Els autoritaris simples no tenen ni programari per canviar el món ni culte de la personalitat dedicat al cap del gobierno.

En Linz mateix va notar el problema dels règims presidencials, com als EUA. Són autoritaris per definició? Pel que fa referència als EUA, m’hi hauria d’oposar, encara que a vegades ho pot semblar  El sistema constitucional en força des de fa més de 200 anys, que veu tots els ciutadans com a lliures i iguals, no afavoreix cap grup o estat sobre els altres i dona drets sense prohibir gaires coses (com ara l’esclavatge), estableix un sistema de “checks and balances” amb jutges independents que frena la majoria d’abusos presidencials. El govern desastrós de Trump en seria un exemple. Als 9 mesos, no ha aconseguit fer cap de les bestieses que volia. A altres països, en canvi, un nou President podria sentir-se més temptat que un primer ministre parlamentari. En qualsevol cas, un primer ministre autoritari pot ser reemplaçat per un altre més democràtic. A un país com Espanya, però, en vista dels pocs instints democràtics de molts partits, la successió podria posar les coses pitjor.

La transició: del Totalitarisme a l’Autoritarianisme

La transició va deixar caure per acord i negociació (única vegada) els elements doctrinals del feixisme, descrits més amunt, que eren absurds i no permetien anar pel món ni ser admesos a organitzacions internacionals, afegint-hi l’indult incondicional i impunitat, sense Comissió de la Veritat, per a tots els col·laboradors feixistes. Van obrir també un sistema democràtic amb vot universal i governs parlamentaris. Catalunya i els seus drets i esperances fou reduïda un altre cop a la condició de minoria desprotegida, sotmesa per sempre més a una majoria amb la que no s’aconseguiria mai res de res, mai, mai. Els que manaven no veien problemes acceptant el vot universal. La famosa Espanya Negra garantia el futur.

Un dictador vell acabava de morir i es tractava d’acabar amb les seves manies i liquidar el totalitarisme i el seu Movimiento. Tot havia de canviar perquè res canviés.

Joan Gil

Darreres Notícies dels EUA:

Ahir m’estava mirant al canal MSNBC un periodista del NYTimes que feia acusacions greus en el cas encara no resolt de la col·lusió electoral entre Trump i Rússia. Aquí en aquests casos, els canals sempre inviten el denunciat a respondre (cosa que tant debò fessin a Madrid). Va sortir un senyor molt indignat de la Casa Blanca, que va anunciar que ja sabia d’on sortia aquesta mentida. Era igual que el cas de “Caledònia” a Espanya, on els Russos havien agitat propagant mentides!!! Els de Can Trump són així, igual en moltes com els del PP. Diuen la primera cosa que se’ls acut. La veritat té poc interès. Si a Madrid s’assabenten, podrien fer un Consell de Guerra per traïció a tots els membres del Govern. El totalitari Franco els hauria afusellat.

Tags: Autoritarisme, Dictadura, Franco, Juan José Linz, Totalitarisme