23 ag. 2014
Aldarulls, Policia, Llei i Constitució
Ferguson és un suburbi, fins ara poc conegut, de la gran ciutat de St Louis, a l’Estat de Missouri, que ha produït una de les sorpreses més desagradables d’aquest estiu als EUA: aldarulls racials. El cas no ha estat mai aclarit del tot. Sembla que un jove negre de 18 anys havia robat una caixa de “cigarilos”, una mena de cigars barats d’una botiga. Va fer una empenta al propietari que el volia aturar i diuen que duia un ganivet (cosa disputada, com gairebé tot). Una estona després un policia va topar amb dos xicots negres que anaven pel mig de la carretera molestant els automobilistes. Va intentar arrestar un dels dos, però va acabar matant a trets l’altre jove, que sembla ser el lladre de la caixa de cigars, el qual el policia diu que va reconèixer per la descripció a la ràdio. L’autòpsia va demostrar sis forats de bala, quatre al braç i dos al crani, indicant que la víctima tenia el cap ajupit, intentant defensar-se. No estava armat. Tot seguit, molts peatons van procedir a prendre fotos del cadàver que semblava abandonat pel carrer en una posició lletja i desagradable, cobert de sang i exposat a la curiositat pública. Va seguir una explosió d’indignació amb aldarulls de la població negra (Ferguson és una ciutat mixta). La policia, molt arrogant, va respondre amb una exhibició absurda de força gairebé militar, amb vehicles cuirassats, fusells d’assalt, cascos d’acer i gas lacrimògen, per no parlar de les detencions en massa. Era l’Ordeno y Mando, que els catalans coneixem tan bé. Després de molts incidents, fins i tot el President i el Fiscal General federal (que també és negre) van haver d’intervenir.
Es tracta verdaderament d’un incident racial? Sí, però no del tot. Els bons ciutadans blancs de St Louis no tenen cap reputació de ser racistes i els periodistes diuen que estan molt astorats. Els únics que en són semblen ser els policies, que sens dubte actuen a Ferguson com a molts llocs, amb prejudici contra els ciutadans negres. Del verdader problem, no en parla ningú. Els negres pateixen desmesuradament dels problemes econòmics del país. Són ells els qui no troben feina, perden l’orgull vivint de la beneficència i no veuen cap futur millor. En un grup així sempre hi ha un augment de la delinqüència i un gran nombre de conflictes amb la policia, que acaba developant una actitud hostil de sospita constant, amb detencions freqüents i arbitràries, que violen els drets civils dels negres. El problema és social, econòmic i polític i és absurd (i opressiu, sens dubte) pensar que es pugui resoldre amb repressió policial. Se sembla una mica al vell problema dels gitanos a l’Estat.
En una societat feliç on les coses funcionen bé, si és que n’hi ha, la policia hauria de ser un membre estimat de la societat. No volem ser robats, ni patir agressions, ni resoldre els nostres conflictes a cops de puny i per això necessitem policies. Però hem donat a la policia una força i autoritat sobre nosaltres i un poder extraordinari, que els policies poden utilitzar bé o malament. Em tornen a la memòria els agents grisos de la Policia franquista de la meva infantesa a Barcelona. Aquells no eren membres de la nostra comunitat, sinó enemics i ocupants que castigaven per parlar la nostra llengua i contínuament demostraven el menysteniment de la ciutadania amb insults i mals tractes contra els que no hi havia recurs. A diferència del cas actual a Ferguson, aquells ho tenien tot al seu costat: lleis injustes, el Fuero de los Españoles, jutges regulars i especials, la premsa. Aquí almenys res d’això passa. Fins i tot el govern central ha intervingut i hem escoltat moltes discussions crítiques. I el policia que va disparar serà castigat. I la Constitució Federal és l’esperança de tothom.
Això ens porta a un problema molt greu que tenim. Què cal fer quan el govern, la policia, la seva llei i fins i tot certs articles de la Constitució no són membres de la nostra comunitat o de la nostra nació i estan escrits amb hostilitat contra el nostre poble per suprimir drets que teníem abans que ells neixessin i que són ben nostres. Els que volen evitar que aconseguim allò que és nostre i ens volen oprimir criden que cal obeir la llei, cosa que és senzilla i fácil d’entendre però està contra nosaltres i ens perjudica sempre. Hi ha lleis escrites contra les aspiracions i drets naturals d’un poble i de molts ciutadans. Què cal fer? És molt ingenu pensar que una minoria tingui els mitjans democràtics per canviar la llei ni cap govern té el dret de diluir la minoria dintre d’un grup més gran sempre hostil a les aspiracions minoritàries.
Una Constitució justa i tots els seus articles han de ser un SÒL que permeti la convivència i resolució pacífica dintre del marc democràtic de tots els nostres conflictes, un lloc on podem créixer, aspirar i viure en pau, però MAI un sostre per limitar les aspiracions dels ciutadans, majories i minories que viuen a l’Estat.
Moralment, el cas està clar: lleis injustes són un ultratge, una vergonya i un escarni a la democràcia i fins i tot la religió i ningú té cap obligació d’obeir-les. El problema és que la policia al servei del govern té el poder d’imposar-les per força, ara com en el temps del franquisme. I així és com un bon ciutadà, membre d’una minoria, acaba entre l’espasa i la paret. Caldria en aquests casos tenir bons líders. On els trobarem?
Joan Gil