Els EUA són diferents

Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

JOANOT 

Tags: Avortaments, Estats Units, Extrema Dreta Religió, Foster Mothers, nens, violència

Ja ho diu el títol d’aquest bloc: Nova York és diferent, i és diferent dels altres nord-americans i els nord-americans són diferents dels catalans. La raó és sempre la mateixa: és el resultat d’una barreja de raons històriques i ambientals, que cal entendre si es vol entendre com són els ciutadans d’un país.

El començament a la Pradera

Els EUA són ara i han estat sempre des del començament un país d’immigrants  (o emigrants, si us agrada més). Això tot sol els fa molt diferents dels europeus.

Cal posar-se al lloc dels immigrants originals britànics: els que van arribar a Plymouth el dia de l’Acció de Gràcies que tan aviat commemorarem eren protestants Puritans. Els qui van arribar a Jamestown i després a Williamstown, primera seu de govern britànica a Amèrica, eren més aviat Anglicans (que aquí als EUA s’anomenen Episcopalians). Quelcom que hagi estudiat la història d’Anglaterra de la Renaixença ja sens dubte reconeix el problema: els dos grups estaven a matar i de fet es van perseguir, executar i torturar mútuament unes quantes vegades. Després de la Reformació a Anglaterra, els protestants es van trobar dividits en dos grups: els anglicans que volien viure separats de Roma i que els capellans es casessin però mantenint una litúrgia i teologia gairebé iguals a les del catolicisme; els puritans que veien els bisbes i sacerdots anglicans com a institucions sacrílegues i volien que cadascú llegís en anglès i interpretés la Bíblia al seu parer. Ara que aquests dos grups havien arribat a les Amèriques buscant entre altres coses la llibertat de religió, començarien a perseguir-se i matar-se entre ells una altra vegada? Aviat s´hi van afegir altres religions: els luterans alemanys, els jueus sefardites del Brasil, els catòlics, els russos ortodoxos. Com acabaria? Hi havia perill.

Els pares fundadors, com els americans anomenen els autors de la Declaració d’Independència i de la Constitució, que eren homes de seny  van reconèixer el perill i van trobar una solució nova i original, que probablement és la forma definitiva de resoldre el problema: les religions ni serien adoptades oficialment ni serien simplement  tolerades: estarien al MARGE  i fora de la política. L’Estat no les podria ni afavorir ni prohibir ni tocar. Els americans serien per sempre més  lliures de triar i ningú els molestaria.

Desconfiança de l’Estat

Els europeus en general esperen protecció i ajuts del seu govern. Els americans, no. Només volen viure amb tan poc govern com possible. “Keep the government off our backs”, criden. Paguen els impostos més baixos del món industrialitzat, però contínuament es queixen dels alts impostos i volen rebaixar-los.

Una altra vegada, cal recordar qui eren i de fet qui som els emigrants americans. Eren (i som) gent que gairebé sempre van marxar del país original perquè en tenien prou d’abusos, de monarquies oligàrquiques, d’aristòcrates escanyapobres i alts impostos, perquè no volien aguantar antisemitisme i persecucions religioses i opressions, perquè en tenien prou d’haver d’estudiar ideologies, un dia del feixisme, l’endemà l´Stalinisme que deien coses rares i acabaven bastint camps de concentració. Perquè no volien seguir vivint a un lloc on no hi havia esperança d’un futur millor per als pobres.

I aquí els teniu baixant del transatlàntic a Ellis Island i arribant a un país enorme i obert. Amb imaginació ja podeu sentir-los cridant: Prou de Governs, Prou d’Impostos, Prou d’Exèrcits. Ara viuré tranquil amb la meva família i ja m’ocuparé jo mateix de resoldre els meus problemes. Si vull religió, ja me la triaré jo mateix.

I aquesta actitud es va transmetre a les generacions que van seguir i encara marquen el caràcter col.lectiu dels americans, que no volen saber res del govern i creuen moltíssim en la “self-reliance” que el meu Larousse tradueix molt malament com a independència però és l’expressió del desig de dependre d’ells mateixos només.

Armes de Foc

Molta gent ridiculitza els americans perquè es neguen a abandonar o reinterpretar l’article 2 del Bill of Rights que clarament (com acaba de decidir el Tribunal Suprem Federal) els dona el dret intocable de comprar armes. Diuen que a Europa això no passa encara que per exemple a Suïssa i Finlàndia el percentatge d’armes de foc en propietat privada és més gran.

A Nova York i a Washington tampoc no ens agraden les armes de foc. El Tribunal Suprem no ha prohibit mai als governs locals que regulin la possessió d’armes, només que les facin il.legals. A Nova York per comprar una pistola  cal tenir un permís que és molt difícil d’obtenir. I si la Policia et troba pel carrer amb una arma amagada la pagaràs molt cara. Dissortadament, els criminals encara poden prendre el cotxe i anar a estats el sud a poques hores de cotxe, com per exemple a Carolina del Nord i comprar-ne fàcilment. Però cal transportar lamercaderia i si t’agafen tindràs un problema molt gran.

La possessió d’armes es comprén només revisitant el passat del poble immigrant vivint tot sol a un país nou on calia practicar la “self-reliance” i defensar la família dels perills perquè ni havia ni ningú volia un govern. Va quedar enregistrat en l’esperit dels ciutadans per sempre més.

Els Baptistes  Evangèlics del Sud i l’Extrema Dreta Religiosa

Hi ha mols grups i grupets religiosos protestants, alguns formant part d’esglésies nacionals, altres simplement com a comunitats de veïnat que paguen un predicador pels sermons, casaments i serveis religiosos. A l’arrel de tots hi ha els Baptistes que de fet són els successors dels Puritans que van arribar d’Anglaterra i Països Baixos. Llegeixen pel seu compte i interpreten la Bíblia literalment i volen viure seguint les seves prescripcions.

Entre ells hi ha hagut grups extrems que s´han deixat utilitzar per esdevenir el braç de la dreta religiosa. Repeteixen sempre els solgans “socials”: estan contra l’avortament, el matrimoni gay, la contracepció, contra les aventures extramatrimonials, per l’ensenyament públic dels 10 Comandaments a l’escola. I gràcies al cinisme de Karl Rove, l’operatiu infame de George Bush que els va fitxar i convertir en la base del Partit republicà, també estan a favor de l’economia de mercat. No afavoreixen la justícia social sinó la caritat i generositat personals, com feien els primers immigrants. I afavoreixen entusiàsticament l’actuació d’Israel a Palestina. Un cop els jueus posseeixin tota la terra, Jeucrist tornarà per la segona vegada i a Armaggedon, com diu l’Aocalipsi, tindrà lloc la batalla final entre les forces del Bé i del Mal. Després d’això els jueus seran convertits al Cristianisme i serà la fi del món. S’oposen radicalment a la Teoria de l’Evolució i la lluita contra la ciència ja ha durat gairebé cent anys. Un dels problemes és que interpreten el mot “Teoria” malament com si volgués dir hipòtesi sense fonaments, que tothom pot rebutjar racionalment.

Aquesta és la basis del Partit Republicà. Aquests grups existeixen perquè existien al començament del país i s´han transmès l’actitud de pares a fills. Si un americà et dona el condol per una mort, et dirà sempre que “et recordarà a les seves pregàries”. I a un nen petit se li desitja “que Déu el protegeixi”. I els bitllets de banc diuen “In God we Trust”. I tots els perdedors i guanyadors d’una elecció accepten el resultat amb un discurs que acaba sempre en “Déu beneeixi Amèrica” De fet quan pregunten a Obama perquè s’oposa al matrimoni gay (qüestió absurda, posat que el dret familiar és de competència estrictament estatal i el President no hi pot fer res) l’Obama respon que exclusivament per raons religioses

Els Pares Fundadors i l’Elecció Presidencial

Molts es pregunten que perquè no hi ha elecció popular directa del President. Els Pares Fundadors van fer la seva feina a finals del S. XVIII precedint la revolució francesa i van crear una verdadera república, la primera que fou democràtica, l’edifici polític i constitucional més original i valuós que el món hagi vist mai.

Molts comentaristes han dit que els Pares Fundadors en la seva saviesa no es fiaven del tot del poble i van preferir fer elegir un Col.legi electoral de gent que sabés de què anava. Potser és veritat, però hi havia raons pràctiques.

En primer lloc la Constitució que van escriure establia clarament que totes les eleccions són exclusivament estatals i que no hi ha cap elecció federal. I així ha quedat. Sense eleccions federals l’elecció directa és evidentment impossible. Però encara es pot anar més enllà: les eleccions al segle XVIII consistien en reunions d´homes al veïnat amb discussió dels candidats, discursos de suport i al final un vot o en veu alta o alçant les mans o separant-se en grups (com es fa encara als Caucus). Evidentment aquest sistema no es podia quantificar i una elecció per un milió de ciutadans era impossible d’organitzar amb la tecnologia del temps. No va ser fins molt entrat el S XIX que es va inventar el “sistema australià”, el vot amb butlletes de paper que ho va canviar tot.

Perquè no ho canvien ara. primera perquè la Constitució no es toca sense motiu greu. després perquè ha anat sempre molt bé. En Lincoln, en Johnson, en Clinton van ser elegits també sense majoria de vots . En W també, però deixem-ho córrer. Era l’excepció. Si el Col.legi no es pogués decidir, l’elecció seria feta per la Casa de Representants, cosa que ha tingut lloc dues vegades, l’ultima a primers del segle XIX.

I els Pares Fundadors ho van preveure tot: els perills de la religió organitzada, els perills d’un Govern llunyà, la necessitat de garantir la independència de la gent i la necessitat de tenir jutges lliures i independents.

I sobretot van introduir la separació entre les branques executiva,  legislativa i judicial, un dels principis polítics més grans que s´hagin formulat mai

Tags: EUA Eleccions, Extrema Dreta Religió