Els EUA són diferents

Vaig poder votar per primera vegada en la meva vida després de nacionalitzar-me als EUA. Quina il·lusió tan gran! Quantes vegades havia llegit amb enveja als diaris els reportatges de països on els ciutadans havien aconseguit canviar el seu destí a les urnes de vot! Quan jo creixia d’això no n’hi havia a casa. Les explicacions de qüestions polítiques es trobaven al Cole a l’assignatura de Formació de l’Esperit Nacional, obligatòria, amb exàmens finals des de Pàrvuls fins al tercer any de Llicenciatura a la Universitat. Era molt millor, deien aquells, tenir un Caudillo, responsable només davant de Déu i de la Història, que partits polítics i eleccions. Com podria tenir el vot d’un analfabet la mateixa vàlua com el d’un Professor d’Universitat? De fet, jo ja havia estat Professor d’Universitat als Estats Units molt abans de votar. Em sembla que els feixistes sobrevaloraven el seny(sinó la intel·ligència) d’alguns Professors d’Universitat. La prova és que hi havia a les nostres Unis en aquells temps molts professors feixistes i de l’Opus. I que seria absurd, afegien, voler resoldre amb un vot la qüestió de l’existència de Déu. Calia, doncs, demanar al Generalíssimo que es pronunciés sobre aquest i altres dogmes de fe d’una per totes les vegades? Potser ficaria a la presó a tots els no-creients.

Mentre tant, ja vaig aprendre que les urnes, malgrat totes les seves imperfeccions, són absolutament el camí únic i legítim per arribar al poder, per adquirir el dret de manar a tota una nació, i tot això només per un període limitat de temps. Però també caldria fer notar que, encara que les eleccions universals i secretes siguin la primera, més indispensable i més absoluta condició per establir legitimat, no són l’única. La gent del PP haurien d’entendre que l’acció de govern per ser legítima ha d’estar dirigida al benestar de la nació i no als desigs llunàtics dels governants que menystenen la seva oposició i el diàleg i les opinions populars i els drets de les minories. N’hi ha que es pensen seriosament que guanyar una elecció i tenir majoria absoluta els dona el dret a fer i dictar les lleis que vulguin i que qualsevol cosa que facin, ara com en els temps del Generalíssimo és legal. Però això deixem-ho per un altre dia.

Votem cada dos anys segons les lleis dels Estats
Cap de les dues Cambres del Congrés Federal, ni el Senat ni els Representants ha estat mai dissolta d’ençà de la fundació de la República fa més de 250 anys. Els mandats duren fins al 31 de desembre a mitjanit, i els nous diputats juren el càrrec en els primers dies de Gener. Hi ha per tant sempre setmanes entre el nou Parlament i el vell, anomenat temps de l’ànec moribund (“lame-duck”) perquè no pot ni cridar, ni volar, ni fer res, però encara té tota l’autoritat per qualsevol cosa que calgui. El President, sobretot si acaba de perdre la majoria, sempre intenta a la desesperada fer aprovar alguna llei durant aquestes setmanes tan doloroses de l’ànec. Els membres de la Cambra de Representants són elegits només per dos anys; els del Senat per sis, però en aquesta cambra sempre de forma escalonada. Al Senat, doncs, cada dos anys es renova individualment un terç. Les reemplaçaments es fan al gener, sense que la Cambra quedi mai dissolta. Hi ha a Catalunya qui s’indigna si algú vol renovar el Parlament als dos anys. Els Americans ho fan sense problemes des de fa segles.

Tots els 50 estats tenen l’obligació de substituir o reelegir els membres de la delegació de l’Estat a Washington, cosa que la majoria d’estats fan el primer dimarts de novembre els anys parells, amb poques excepcions, que no he entès mai perquè. Les lleis electorals, no obstant, sempre són les pròpies de cadascun dels Estats en tot: requisits, quines màquines s’utilitzen (avui en dia sovint electròniques), format de les paperetes, horaris d’apertura. Absolutament tot, excepte el dret individual de votar que és intocable i protegit pels federals. No hi ha dia de refredament abans de votar sense campanya com passa a Catalunya i en general l’única cosa prohibida és fer propaganda a l’interior dels col·legis durant el vot i fins a cent peus de l’entrada. Cada dia hi ha més estats que a més concedeixen el dret de començar a votar amb dies d’anticipació. Aquí a Texas comencem una setmana sencera abans de la data oficial. Jo per exemple vaig anar a votar a un dels 4 o 5 locals que tenia per triar el dimecres abans de la data oficial i va estar molt bé perquè hi havia poca gent i el temps fou magnífic, mentre que el dimarts, la data oficial, feia molt de fred amb ventades i xàfecs. Aquest sistema està molt bé i promou la participació, sobre tot de gent d’edat, ciutadans malalts o discapacitats i ames de casa. No entenc perquè no es fa a Europa. Em va anar molt bé que a la Mesa tinguessin temps, perquè era la primera vegada per a mi a Texas, tot era completament diferent de Nova York i vaig haver de demanar que un senyor de la Mesa vingués a explicar-m’ho i a respondre preguntes.

Què és un “Gerrymander”? Sort que no en pot haver a Catalunya
És una desgràcia electoral que el Tribunal Federal Suprem no ha volgut aturar mai. Potser també, per altre banda, és la contribució més original a la ciència electoral del segle passat. Els districtes electorals del Senat són els Estats individuals (dos Senadors per Estat) i no es poden canviar ni manipular però en canvi els districtes de la Cambra dels Representants no poden estar fixats per sempre perquè el nombre d’escons a la Cambra de Representants sí que és fixe, com sabem molt bé els qui hem passat l’examen de ciutadania (són més de 400) mentre que el nombre de ciutadans que en tria cada un ha de ser variable per necessitat. Això obre la porta a un abús que no se’ls va acudir mai als Pares Fundadors i per tant no està prohibit a la Constitució. Al país no va bé equiparar els districtes electorals amb les “counties”, com semblaria natural. Vet aquí què se li va acudir a un polític. Hi havia fa més d’un segle a l’Estat de Massachussets un Governador anomenat Gerry, una mica brut i truculent. Instintivament, però amb moltíssima raó va veure que la majoria de vots era sovint la mateixa en eleccions consecutives als petits districtes on vivia la gent i que els resultats electorals només variaven quan el tipus de residents variava. Els districtes electorals han de ser revisats sempre per l’Assemblea de cada Estat cada deu anys, després del Cens federal obligatori, i aquest era el moment de formar nous districtes configurats d’una manera que permetés esbrinar per endavant els resultats del vot. Està clar que els votants no estaven agrupats per partits (diguem de la Granvia a Diputació Republicans i de Diputació a Aragó Demòcrates) però el districte es pot configurar, irregularment si es vol, de forma per exemple que un petit barri demòcrata quedi tancat dintre d’un precinte Republicà de tal manera que els vots demòcrates quedin diluïts i desapareixen sense comptar per res. En un extrem, es pot arribar, manipulant la forma del districte, a un resultat al qual encara que el 60% de votants siguin republicans contra 40% de demòcrates, els elegits sempre siguin diputats republicans i mai cap de demòcrata. És un joc brut, però no està prohibit enlloc La forma del districte a un mapa pot fer riure. L’original del Governador Gerry fou anomenada Gerrymander per un diari perquè verdaderament un dels districtes se semblava a un llangardaix (salamander). El nom, fet en burla sintetitzant el nom del governador amb la forma d’un llangardaix segueix en plena força. Del que es tracta doncs és de guanyar les eleccions a l’Assemblea estatal cada cop que hi ha una revisió dels Districtes per convertir tot l’estat en un agregat de Gerrymanders. Els especialistes poden determinar avui en dia amb certesa la intenció de vot probable de cada barri basant-se en coses com nivell d’ingressos, educació, resultats anteriors, religió, etc. Amb això ja es poden dissenyar els Gerrymanders i la victòria electoral d’un partit està assegurada per deu anys, fins al pròxim cens. Els Tribunals Federals, el Suprem inclòs, no han tingut cap entusiasme per enderrocar el sistema, tot i reconeixent la fal·làcia. La darrera setmana van arribar al Suprem dues queixes contra dos Estats del Sud, un d’ells Alabama perquè és evident que els Gerrymanders en aquest cas serveixen per reduir el nombre de negres a la delegació estatal a Washington. Els lletrats dels Estat no ho negaran per res, sinó que simplement argumentaran que els seus Estats són lliures i sobirans, i poden fer com vulguin i que això els pares fundadors així ho volien.

Un cas memorable va tenir lloc fa un parell d’anys a l’Assemblea de l’Estat de Texas, sempre Republicana. Els dissenyadors de la majoria republicana havien format Gerrymanders electorals molt desvergonyits a tot Texas que pràcticament garantien la supremacia republicana a aquest Estat i la seva delegació a Washington DC durant els propers deu anys i molt probablement més enllà. Els Demòcrates no podien fer-hi res. Les repetides queixes a tribunals no havien dut mai a un prohibició, sinó només a canvis i ajustaments modestos. Però segons la Constitució de l’Estat de Texas, per aprovar aquesta mena de lleis calia tenir a la sala un quòrum (un mínim de legisladors). Els demòcrates van decidir boicotejar la sessió quedant-se a casa. L’speaker va reaccionar manant al Sargent d’Armes del cos que busqués, arrestés i arrossegués per força a la sala als parlamentaris en vaga. No s’havia acabat res. Els demòcrates van formar una caravana de cotxes dirigint-se a la frontera de Texas més pròxima, que era la de Nou Mèxic, on el partit ja havia reservat cambres a un Motel fora del territori texà. Enmig de les rialles de tota la nació, aquesta situació de fuga parlamentària va durar moltes setmanes fins que al final es va mig arreglar, no gaire bé. La delegació texana a la Cambra de Representants federal segueix incloent molts pocs demòcrates.

Evidentment, caldria distingir entre les coses que estan prohibides i les que estan només malament i demostren abús i mala fe. A Madrid es veu que no ho sap ningú, però hi ha moltes coses perfectament legals que la gent decent no fa.

Present i futur
A Washington hi ha moltes coses amagades no pas a les lleis sinó al reglament de les dues cambres que ho compliquen tot. Cada senador té per exemple el dret de boicotejar amb un sol vot personal qualsevol mesura amb la què no pugui viure i que l’enrabiï. Ho poden fer només rarament, o queden exposats a la ràbia dels companys, que li podrien prendre el privilegi o castigar-lo durament, però en general si el senador és un home de bona reputació es respectaria el seu dret al boicot. El darrer cas que jo puc recordar és el de Lieberman, l’ex Vice-Presidencial candidat d’Al Gore. Amb grans esforços, Obama havia reeixit a convincer la majoria que encara tenia de muntar en part l’assegurança de malaltia no amb companyies privades sinó amb Medicare, l’assegurança federal actualment limitada als ancians que és més barata i funciona força bé. Amb ràbia, la prima dona Kleinerman va convocar la premsa i va anunciar el seu boicot personal a tot la llei si Medicare s’obria a la gent més jove com Obama pretenia. I la cosa es va acabar. Potser les companyies privades van saber com agrair l’esforç de Lieberman (que tant de mal està fent), ja al final de la seva carrera i prop de la jubilacio.

Curiosament, la majoria al Senat no són 50 vots dels 100 que hi ha al Senat, sinó 60. El que passa és que només amb 50 (més el vot del vice-president que en fa 51) no es pot interrompre cap filibuster, el dret de seguir debatent per temps indefinit fins que els espònsors es cansen i resulta que en cal 60 per tancar el debat i forçar un vot final. Ara que els senyors senadors com que sovint són vellets s’ho han fet molt fàcil, han fet adaptacions del seu reglament permetent que el debat sigui purament nominal: n’hi ha prou amb declarar obert el filibuster sense haver d’aixecar-se i parlar, només mirant el rellotge des del seu escó confortable. Després ja se’n poden anar a la cafeteria a beure cafè amb llet mentre duri el “debat” tan nominal i es pugui votar o no votar. Aquesta i moltes altres mesures amagades al reglament fan la vida dels Senadors fàcil i porta els ciutadans i periodistes a la desesperació. I la cambra a la inèrcia total. I els debats són purament nominals sense que ningú s’hagi d’avorrir escoltant arguments ximples. L’orador parla davant una sala buida a les càmeres d’una de les xarxes públiques de TV que gairebé ningú es mira (i té prohibit ensenyar que la cambra està buida)

Les eleccions són sempre per districtes individuals, mai amb llistes de partits. En qualsevol cas, el vot a la cambra legislativa és sempre lliure, mai obligatori seguint ordres del partit però un que no vulgui obeir els consells del seu lideratge s’exposa a represàlies greus, sovint equivalents a la pèrdua de l’escó. Només cal negar-li ajuts per trobar els milions que cal gastar per fer-se reelegir. Està clar que sempre queda el recurs de la corrupció, acceptant dinerets a canvi del suport entusiàstic a certes lleis. Però també és veritat que hi ha gent innocent i honrada.

En general, els parlamentaris que es presenten a l’elecció següent són molt sovint reelegits, cosa que dilueix molt les possibilitats de renovació. Diguem que un Estat té 40 escons a Washington i que d’aquests 25 són demòcrates. D’aquests 25, 20 seran probablement reelegits amb molt poc esforç i molt poca campanya electoral. Dels 5 que queden, dos no es presenten a la reelecció però probablement seran substituïts per gent del mateix partit. Els 3 restants són escons oberts de debò, de fet els únics que estan en competició a l’Estat. En aquest cas, és evident que la baralla no s’estén a 25 escons sinó exclusivament als 5 que són lliures i sobretot als tres en contenció i aquests rebran milions i milions en ajut material per pagar anuncis a la TV i presentacions en viu de Clinton i companyia a rallis i mítings. Als altres districtes, el votant notarà poc de l’elecció. Evidentment, els termes d’aquesta batalla electoral són completament diferents dels que coneixem a Europa. De què serveix comptar el nombre total de vots

En Resum: Eleccions? Sí, per descomptat, sempre, o si no no hi ha legitimitat de cap mena. Totes les alternatives són pitjors. N’hi ha prou amb eleccions? No. El vot és una condició absoluta, però insuficient! Cal considerar les intencions, ideologia, capacitats i habilitats realístiques i història dels participants. Ai dels pobres que van vessar llàgrimes el dia del primer vot durant la transició del Feixisme i es pensaven que amb el vot tot havia quedat arreglat. A vegades me’n recordo i jo també voldria plorar

Joan Gil

Tags: corrupció, eleccions, EUA Eleccions, Gerrymander, política

Ja ho diu el títol d’aquest bloc: Nova York és diferent, i és diferent dels altres nord-americans i els nord-americans són diferents dels catalans. La raó és sempre la mateixa: és el resultat d’una barreja de raons històriques i ambientals, que cal entendre si es vol entendre com són els ciutadans d’un país.

El començament a la Pradera

Els EUA són ara i han estat sempre des del començament un país d’immigrants  (o emigrants, si us agrada més). Això tot sol els fa molt diferents dels europeus.

Cal posar-se al lloc dels immigrants originals britànics: els que van arribar a Plymouth el dia de l’Acció de Gràcies que tan aviat commemorarem eren protestants Puritans. Els qui van arribar a Jamestown i després a Williamstown, primera seu de govern britànica a Amèrica, eren més aviat Anglicans (que aquí als EUA s’anomenen Episcopalians). Quelcom que hagi estudiat la història d’Anglaterra de la Renaixença ja sens dubte reconeix el problema: els dos grups estaven a matar i de fet es van perseguir, executar i torturar mútuament unes quantes vegades. Després de la Reformació a Anglaterra, els protestants es van trobar dividits en dos grups: els anglicans que volien viure separats de Roma i que els capellans es casessin però mantenint una litúrgia i teologia gairebé iguals a les del catolicisme; els puritans que veien els bisbes i sacerdots anglicans com a institucions sacrílegues i volien que cadascú llegís en anglès i interpretés la Bíblia al seu parer. Ara que aquests dos grups havien arribat a les Amèriques buscant entre altres coses la llibertat de religió, començarien a perseguir-se i matar-se entre ells una altra vegada? Aviat s´hi van afegir altres religions: els luterans alemanys, els jueus sefardites del Brasil, els catòlics, els russos ortodoxos. Com acabaria? Hi havia perill.

Els pares fundadors, com els americans anomenen els autors de la Declaració d’Independència i de la Constitució, que eren homes de seny  van reconèixer el perill i van trobar una solució nova i original, que probablement és la forma definitiva de resoldre el problema: les religions ni serien adoptades oficialment ni serien simplement  tolerades: estarien al MARGE  i fora de la política. L’Estat no les podria ni afavorir ni prohibir ni tocar. Els americans serien per sempre més  lliures de triar i ningú els molestaria.

Desconfiança de l’Estat

Els europeus en general esperen protecció i ajuts del seu govern. Els americans, no. Només volen viure amb tan poc govern com possible. “Keep the government off our backs”, criden. Paguen els impostos més baixos del món industrialitzat, però contínuament es queixen dels alts impostos i volen rebaixar-los.

Una altra vegada, cal recordar qui eren i de fet qui som els emigrants americans. Eren (i som) gent que gairebé sempre van marxar del país original perquè en tenien prou d’abusos, de monarquies oligàrquiques, d’aristòcrates escanyapobres i alts impostos, perquè no volien aguantar antisemitisme i persecucions religioses i opressions, perquè en tenien prou d’haver d’estudiar ideologies, un dia del feixisme, l’endemà l´Stalinisme que deien coses rares i acabaven bastint camps de concentració. Perquè no volien seguir vivint a un lloc on no hi havia esperança d’un futur millor per als pobres.

I aquí els teniu baixant del transatlàntic a Ellis Island i arribant a un país enorme i obert. Amb imaginació ja podeu sentir-los cridant: Prou de Governs, Prou d’Impostos, Prou d’Exèrcits. Ara viuré tranquil amb la meva família i ja m’ocuparé jo mateix de resoldre els meus problemes. Si vull religió, ja me la triaré jo mateix.

I aquesta actitud es va transmetre a les generacions que van seguir i encara marquen el caràcter col.lectiu dels americans, que no volen saber res del govern i creuen moltíssim en la “self-reliance” que el meu Larousse tradueix molt malament com a independència però és l’expressió del desig de dependre d’ells mateixos només.

Armes de Foc

Molta gent ridiculitza els americans perquè es neguen a abandonar o reinterpretar l’article 2 del Bill of Rights que clarament (com acaba de decidir el Tribunal Suprem Federal) els dona el dret intocable de comprar armes. Diuen que a Europa això no passa encara que per exemple a Suïssa i Finlàndia el percentatge d’armes de foc en propietat privada és més gran.

A Nova York i a Washington tampoc no ens agraden les armes de foc. El Tribunal Suprem no ha prohibit mai als governs locals que regulin la possessió d’armes, només que les facin il.legals. A Nova York per comprar una pistola  cal tenir un permís que és molt difícil d’obtenir. I si la Policia et troba pel carrer amb una arma amagada la pagaràs molt cara. Dissortadament, els criminals encara poden prendre el cotxe i anar a estats el sud a poques hores de cotxe, com per exemple a Carolina del Nord i comprar-ne fàcilment. Però cal transportar lamercaderia i si t’agafen tindràs un problema molt gran.

La possessió d’armes es comprén només revisitant el passat del poble immigrant vivint tot sol a un país nou on calia practicar la “self-reliance” i defensar la família dels perills perquè ni havia ni ningú volia un govern. Va quedar enregistrat en l’esperit dels ciutadans per sempre més.

Els Baptistes  Evangèlics del Sud i l’Extrema Dreta Religiosa

Hi ha mols grups i grupets religiosos protestants, alguns formant part d’esglésies nacionals, altres simplement com a comunitats de veïnat que paguen un predicador pels sermons, casaments i serveis religiosos. A l’arrel de tots hi ha els Baptistes que de fet són els successors dels Puritans que van arribar d’Anglaterra i Països Baixos. Llegeixen pel seu compte i interpreten la Bíblia literalment i volen viure seguint les seves prescripcions.

Entre ells hi ha hagut grups extrems que s´han deixat utilitzar per esdevenir el braç de la dreta religiosa. Repeteixen sempre els solgans “socials”: estan contra l’avortament, el matrimoni gay, la contracepció, contra les aventures extramatrimonials, per l’ensenyament públic dels 10 Comandaments a l’escola. I gràcies al cinisme de Karl Rove, l’operatiu infame de George Bush que els va fitxar i convertir en la base del Partit republicà, també estan a favor de l’economia de mercat. No afavoreixen la justícia social sinó la caritat i generositat personals, com feien els primers immigrants. I afavoreixen entusiàsticament l’actuació d’Israel a Palestina. Un cop els jueus posseeixin tota la terra, Jeucrist tornarà per la segona vegada i a Armaggedon, com diu l’Aocalipsi, tindrà lloc la batalla final entre les forces del Bé i del Mal. Després d’això els jueus seran convertits al Cristianisme i serà la fi del món. S’oposen radicalment a la Teoria de l’Evolució i la lluita contra la ciència ja ha durat gairebé cent anys. Un dels problemes és que interpreten el mot “Teoria” malament com si volgués dir hipòtesi sense fonaments, que tothom pot rebutjar racionalment.

Aquesta és la basis del Partit Republicà. Aquests grups existeixen perquè existien al començament del país i s´han transmès l’actitud de pares a fills. Si un americà et dona el condol per una mort, et dirà sempre que “et recordarà a les seves pregàries”. I a un nen petit se li desitja “que Déu el protegeixi”. I els bitllets de banc diuen “In God we Trust”. I tots els perdedors i guanyadors d’una elecció accepten el resultat amb un discurs que acaba sempre en “Déu beneeixi Amèrica” De fet quan pregunten a Obama perquè s’oposa al matrimoni gay (qüestió absurda, posat que el dret familiar és de competència estrictament estatal i el President no hi pot fer res) l’Obama respon que exclusivament per raons religioses

Els Pares Fundadors i l’Elecció Presidencial

Molts es pregunten que perquè no hi ha elecció popular directa del President. Els Pares Fundadors van fer la seva feina a finals del S. XVIII precedint la revolució francesa i van crear una verdadera república, la primera que fou democràtica, l’edifici polític i constitucional més original i valuós que el món hagi vist mai.

Molts comentaristes han dit que els Pares Fundadors en la seva saviesa no es fiaven del tot del poble i van preferir fer elegir un Col.legi electoral de gent que sabés de què anava. Potser és veritat, però hi havia raons pràctiques.

En primer lloc la Constitució que van escriure establia clarament que totes les eleccions són exclusivament estatals i que no hi ha cap elecció federal. I així ha quedat. Sense eleccions federals l’elecció directa és evidentment impossible. Però encara es pot anar més enllà: les eleccions al segle XVIII consistien en reunions d´homes al veïnat amb discussió dels candidats, discursos de suport i al final un vot o en veu alta o alçant les mans o separant-se en grups (com es fa encara als Caucus). Evidentment aquest sistema no es podia quantificar i una elecció per un milió de ciutadans era impossible d’organitzar amb la tecnologia del temps. No va ser fins molt entrat el S XIX que es va inventar el “sistema australià”, el vot amb butlletes de paper que ho va canviar tot.

Perquè no ho canvien ara. primera perquè la Constitució no es toca sense motiu greu. després perquè ha anat sempre molt bé. En Lincoln, en Johnson, en Clinton van ser elegits també sense majoria de vots . En W també, però deixem-ho córrer. Era l’excepció. Si el Col.legi no es pogués decidir, l’elecció seria feta per la Casa de Representants, cosa que ha tingut lloc dues vegades, l’ultima a primers del segle XIX.

I els Pares Fundadors ho van preveure tot: els perills de la religió organitzada, els perills d’un Govern llunyà, la necessitat de garantir la independència de la gent i la necessitat de tenir jutges lliures i independents.

I sobretot van introduir la separació entre les branques executiva,  legislativa i judicial, un dels principis polítics més grans que s´hagin formulat mai

Tags: EUA Eleccions, Extrema Dreta Religió