Els EUA són diferents

Un desastre inesperat pot revelar tots els problemes amagats d’un país, les injustícies socials, els equilibris inestables, les tensions amagades a punt d’explotar, el descontent amb el govern. També obre una oportunitat per a polítics ambiciosos per establir dictadures com Orban a Hongria, Duterte a les Filipines i el Sr Sánchez, il·legítimament  prenent el poder a les Comunitats per satisfer els seus somnis tronats d’Unitat, sense entendre que cada regió té problemes i necessitats i recursos diferents que només els locals poden entendre i resoldre. Prou que les conseqüències estan a la vista.

El President Trump havia començat dient que el problema del virus xinès era un truc demòcrata per fer-lo caure a les eleccions; quan li van dir que ja hi havia 15 malalts als EUA, va respondre que desapareixerien ràpidament o que la malaltia era tan poca cosa com un grip. Ara ja s’ha vist obligat a canviar d’opinió, almenys en públic, encara que els seus tuits segueixen exposant la mateixa amargor i cinisme de sempre. Ara dona conferencies de premsa diàries, on tots els participants han de començar donant-li gràcies pel seu (inexistent) fantàstic lideratge, expressant barbaritats, falses promeses i mentides que els experts al grup es veuen obligats a negar. Quin espectacle! Només el Governador de Nova York Andrew Cuomo està guanyant la batalla de la popularitat amb la seva lluita i lideratge.

Fa més d’una setmana el Congrés, molt espantat per la possibilitat d’una gran Depressió a nivell mundial, va aprovar un rescat grandiós de 2.2 bilions de dòlars, només que no van aprovar al mateix temps una llei d’implementació, deixant-lo en mans del Departament del Tresor. Els restaurants i petits empresaris tenien dret a anar a a un banc i demanar un préstec garantit pel govern federal, que en molts casos no hauria de ser re pagat i tot començaria ahir 3 d’abril. Milers i milers d’empresaris estaven esperant ahir al matí entrant als bancs, telefonant i buscant l’internet però les normatives federals no van aparèixer fins la mitjanit del 2 al 3 d’abril. No cal imaginar-se com va anar tot.

Cada contribuent rebria immediatament 1,300 $ en efectiu, potser el mateix 3 d’abril. Meravellós! Però resulta que només els contribuents que tenen un compte bancari registrat amb l’agència tributària (IRS) rebran els diners en les pròximes setmanes. En canvi, els pobres desgraciats que no tenen comptes bancaris hauran d’esperar potser uns mesos i fer tràmits. Al final, sí que rebran els diners. Probablement.

Per tot arreu hi ha hagut acomiadaments, perquè fora dels queviures i medicines no es ven res als EUA. La darrera setmana es van inscriure degut a l’atur 3,2 milions de ciutadans; aquesta setmana ho van fer 6.2 (!!!!) arribant a un total prop dels 10 milions. El pronòstic es que aviat n’hi haurà 20 milions. La TV ha fet entrevistes entre aquesta gent, treballadors i classe mitja. Tots explicaven el mateix: cues llarguíssimes als locals, temps d’espera al telèfon de 4 o 5 hores, per res, internet webs on no es podia entrar, Es palpava la desesperació. Molts vivien d’un sou setmanal, sense estalvis i ho perdien tot: lloguer, assegurança de malaltia, estalvis, menjar,… Quant de temps duraria la crisi? Els tornaria a prendre l’empresa (si seguia existint)?

Quant de temps duraria? El Dr Fauci en privat sembla que diu que potser finals d’abril, o més probablement de maig. Al Secretari del Tresor Mnchin se li va escapar comentar que potser fins juny. Qui li havia dit? Fauci avisa que el pic es reconeix quan els nou casos consistentment baixen, cosa que hauria de ser seguida per una disminució de les morts si és veritat, però avisa del perill d’obrir les portes i tornar a la vida normal després de passar el pic. Això causaria amb seguretat un segon brot que podria ser encara pitjor.

Com va el confinament? La policia diu que a molts llocs el nombre de trucades per abús domèstic (el “machismo” com diuen els espanyols) ha augmentat un 20%. Segons els xinesos el nombre de divorcis augmenta al final. Només les queixes per abús infantil han disminuït, probablement perquè les víctimes troben difícil queixar-se.

Curiosament els polítics al poder semblen haver ignorat el perill immens per a la pau social creat pels sous miserables de milions d’empleats amb un conseller delegat cobrant milions. Aquesta gent, molts empleats del Walmart o Amazon, no obstant estar empleats sovint havien de recórrer a l’assistència pública, sobretot si tenien família amb nens. El menjar i el lloguer i els vestits els havien de pagar amb el salari setmanal i no tenien reserves. Els nens a molts estats segueixen rebent esmorzars i dinars gratis (a Nova York fins i tot sopars si ho demanen) gràcies als estats i a les butxaques de milionaris misericordiosos. Hi ha anomenats Bancs de Menjar com el Food Bank de NY que alimenta la població pobre de la ciutat. Avui han dit que a molts dels seus centres de distribució tenien cues de 600 persones tot el dia. I com que a Amèrica a molts llocs fins i tot els pobres necessiten cotxe hem vist avui a la TV cues de cotxes de més d’un quilòmetre per recollir paquets amb menjar.

Les escoles estan tancades a gairebé tot arreu i com queda dit, la majoria de nens pobres poden menjar a altres llocs. Però què aprenen? Molts districtes escolars han establert programes per internet, però estaven preparats per a fer-ho? Tenen l’equipament que cal? I tenen totes les famílies connexions rapides a l’internet? Tenen tots els nens accés a ordinadors? Si no, què aprenen?

En el dia d’avui hi ha 42 dels 50 estats amb ordres de confinament. A vuit hi ha administracions republicanes que, com en Trump, estan massa preocupades per les conseqüències econòmiques d’un atur comercial gairebé total i es neguen a fer-ho. El dimarts pròxim hi haurà una elecció primària dels dos parits a Wisconsin. El governador va convocar ahir el seu parlament per demanar permís per ajornar el vot i fer-ho per correu només. Els diputats republicans li van negar el permís. No calia exagerar. El problema es que el virus havia estat concentrat fins ara a pocs llocs, sobretot a NY, l’estat de Washington i Califòrnia, però ara s’ha estès a tos els voltants de NY, fins Nova Jersey i Connecticut, i ha aparegut a la Florida i seguirà avençant, tant si els republicans ho volen o no. La policia o la guàrdia nacional no fan com a Europa. Tècnicament hi ha multes i penes de presó, però els policies es limiten a dissoldre grups de gent, preguntar on volen anar els cotxes i vianants i explicant la llei. Fa dos dies, dos Pastors de comunitats religioses baptistes (sovint part de la molt reaccionària dreta religiosa, sempre trumpista) van convocar assembles de feligresos a les seves capelles. Com que això era una provocació que hauria pogut costar un focus greu de la malaltia, la policia va arrestar els dos Pastors.

Encara que hauria estat inimaginable que el govern federal volgués prendre el control de tots els estats, com ha fet Sànchez, sí que tenia l’obligació d’oferir ajut en certes coses i en Trump ha fallat. En els darrers anys, tots els articles d’us comú havien estat manufacturats  a la Xina, cosa intolerable al parer de molta gent. Quan els estats van intentar comprar equip de protecció com màscares, túniques, ulleres, i sobretot ventiladors, va resultar que no n’hi havia perquè el mercat interior xinès els havia esgotat per us propi. El governador Cuomo va deixar caure que ell havia arribat a oferir diners extra, però ni així. Ara que els xinesos s’han recuperat i no necessiten tota la seva producció, estan venent i fins i tot regalant equipament a Nova York. Els federals havien activat la Llei del Subministre en Temps de Guerra, que autoritzava al president a manar a fabriques fer coses necessàries. Trump diu que ell va preferir demanar favors i que GM ja li havia promès que farien ventiladors però en dues setmanes no havien fet res i al final va manar l’ordre. Ara dues fabriques estan fent ventiladors d’un model ja aprovat.

L’Escola de Salut Pública de la Universitat Johns Hopkins  de Baltimore (fundada pel Sr Bloomberg) fa les estadístiques i compta els morts a tot el món. Avui, dissabte 4 d’abril, a mitja tarda, als EUA hi havia prop de 300,000 casos i de 8,000 morts. Probablement a hores d’ara el Sr Trump ja ha tret la conclusiu que no era cap “hoax” (mala broma) dels Demòcrates.

Quan aquest autor era petit, la gent es moria sovint al seixanta-tants anys i si algú arribava als setanta, ja era molt vellet però mireu: potser l’any 1940 (quan jo també vaig néixer) fou un bon any. Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra Baixa i cap de l’oposició, va complir els 80 anys fa una setmana; Anthony Fauci, que sembla ser l’epidemiòleg mes famós i respectat del mon, els farà al Desembre. Bernie Sanders nomes te 78 anyets i Joe Biden  77. Qualsevol d’aquests dos compliria els 80 a la Casa Blanca, com el Sr Trump si és reelegit, cosa molt possible i fins i tot probable. Deien als anys 1970 que el mon pertanyia als joves i ningú volia saber res del vellets. La nostra generació va experienciar una primavera dues vegades.

Joan Gil

AFEGIT 5 abril 2020 (diumenge de Rams). Fa menys de 24 hores no n’hi havia tants, però ara ja arribem als 360,000 casos confirmats i unes 9,300 morts. En aquest moment, els dos homes amb més credibilitat als EUA son el Dr. Anthony Fauci i el Governador de NY Andrew Cuomo, que estan introduïnt una nova tècnica fins ara desconeguda pels polítics: dir sempre la veritat i reconèixer els errors quan en fan. La fallida més gran de la Salut Pública al començament de la crisi  fou no usar la prova diagnòstica de la WHO, sinó un test desenvolupat pel Centre de Control de Malalties americà, que per error donava massa falsos negatius, una taca en el seu magnífic historial que no oblidaran. El Sr Trump es va passar setmanes repetint que no hi havia cap problema i que tothom que volgués podia fer-se la prova, que no era veritat I tothom denunciava amargament. M’ha interessat sentir dir aquest matí a un corresponsal de TV3 que en vista del seu èxit molta gent demana que Cuomo es presenti a les primàries per President, cosa que sembla impossible. La raó és el descontent amb la candidatura de Joe Biden que té un historial fosc amb moltes coses negatives i de qui els trumpistes es burlen contínuament dient que te “deficiències cognitives” que vol dir que és senil. Virtualment tots els progressius americans estaven a favor de Bernie Sanders, que el Comitè Nacional Demòcrata ha fet caure com van fer fa quatre anys. Biden es un candidat abocat a un desastre electoral molt gran. A més, està essent oblidat durant l’epidèmia i sembla que no te gran cosa a dir. Per part seva, els republicans segueixen oposant-se a la idea de fer totes les eleccions que queden per correu, sense acceptar el vot o les sessions parlamentaries telemàtiques. Com en Trump, creuen que cal tornar a la normalitat i reactivar l’economia. El Congrés, en canvi, està preparant un segon paquet d’activació, aquest cop dirigit a fer obres públiques (infrastructura) i tornar a enviar diners als ciutadans.

Tags: Consequencies, Crisi econòmica, Epidèmia, Estats Units

Quan el desastre va començar, tothom, llevat evidentment dels Xinesos, va infravalorar el perill immens del Coronavirus, un agent que ha provat amb quina velocitat pot viatjar i com és d’encomanadís. Els Estats Units son tan grans i diversos que és difícil fer una ullada a tota la situació, que sens dubte és tan greu com a Europa. Avui han dit que el nombre total de casos s´ha duplicat en un dia. Ara tots els diaris parlen d’epidèmies passades, com si poguéssim aprendre’n res. Fins mitjans del segle XX, la veritat és que els serveis de Salut Pública, quan existien, no podien fer res i el govern només es preocupava de protegir els capitosts i amics. El poble tot sol prenia mesures, generalment poc efectives. Ara sí que tenim governs i veiem com gairebé tots han reaccionat, generalment massa tard. Però com son d’efectives les mesures?

El President Trump amb els seus tuits es fa seguir molt, però d’altra banda, deixa darrere seu un trajecte que el retrata. La seva primera reacció quan va sentir parlar del virus per primera vegada? Que era un altre hoax del Partit Demòcrata per fer-lo quedar malament. Hoax es un mot de mala traducció. La millor que se m’acut es mala passada, una mentida inventada per fer mal. Trump ho repeteix molt sovint, cada cop que alguna cosa el molesta. Es pensa que tot allò que passa al país es refereix a ell. No obstant els avisos de les autoritats sanitàries federals sota la seva autoritat, va anunciar repetidament que no hi havia cap problema, que el virus no arribaria a Amèrica i que en tot cas no seria pitjor que un mal refredat. I com a bon supremacista, afegia que es tractava d’un virus estranger. Els mitjans de comunicació i alguns experts van començar a avisar sense que ell canviés la seva posició o fes res. Només algunes autoritats locals i moltes agències ho van entendre i van encetar els preparatius. Quan el problema es va fer palès fa només uns dies i una epidèmia greu amb morts es va declarar primer a l’estat de Washington (a la costa del Pacífic, no pas a la capital) i després es va anar estenent fins arribar a tots els racons del país i crear una crisi econòmica que ja és tan tràgica com dolenta. Ara Trump diu que se sent com un President en temps de guerra. De fet, ja fa molts anys, més de vint, que estem en guerres absurdes, però només es realitza què vol dir quan passa a casa.

Trump va reaccionar creant una comissió presidida pel seu titella obedient, el Vicepresident Pence. Qualificacions d’aquest senyor tan religiós i conegut com adversari dels avortaments i homosexuals? En tenia a l’inrevés: va declarar una vegada que fumar no té res a veure amb el càncer; com a Governador d’Indiana es va haver de confrontar amb un brot greu del SIDA, associat amb el consum de drogues intravenoses. Els de la Sanitat li exigien que legalitzés el subministre d’agulles netes, però es va negar fins que l’empitjorament de la crisi no li va deixar cap alternativa. Pence i Trump, després de grans desgràcies públiques com huracans, tiroteigs, inundacions, sempre recorden primer al públic la importància de pregar i estimar-se mútuament. Aquesta setmana han fet conferències de premsa envoltats de trumpistes incondicionals donant informació parcial i accentuant que cal combatre la por i la histèria. Tots els participants en aquestes conferències contestaven molt malament les preguntes crítiques sobre temes preocupants dels periodistes presents, potser perquè no en sabien res. En Trump es va felicitar i atorgar un 10 ell mateix per la seva reacció tan ràpida i eficaç. Al final, ha acabat declarant que vol que els 50 estats s’ocupin sols primàriament del problema i que el govern federal, si cal, ja els donarà suport si ho necessiten. (Sonava com el català “No m’emprenyeu més”) El contrari del que passa a Espanya, on el govern vol imposar una resposta uniform ignorant les diferències i necessitats locals i a més de ser lent i poc eficaç aprofita l’ocasió per repetir el 155, que sembla ser l’obsessió única a Madrid. Trump està tornant a presentar-se, aquesta vegada llegint texts preparats per gent que hi entén i insistint molt en la vàlua de la indústria i el capital privats en la resolució del problema. Insisteix en anomenat el virus “xinès”, no obstant les protestes dels periodistes que comenten que els xinesos americans estan patint discriminació. El públic català s’estranyaria escoltant a la ràdio o TV com son de dures les preguntes dels periodistes. En qualsevol cas torna a fer conferències de premsa cada dia, sempre envoltat dels seus minyons.

L’única cosa que sembla interessar al Sr Trump és el problema gravíssim de l’economia, que aviat entrarà en una recessió a nivell internacional que podria semblar-se a la gran depressió dels anys 1930. Treballadors estan essent acomiadats a totarreu. Qui tindrà diners per comprar? Ha proposat per ara enviar a la gran majoria dels ciutadans un xec per 1,000 US$, (potser 2,000?) El Congrés ho està estudiant. Sembla bé, però hi ha coses a dir. A més, el preu final seria un trilió americà (un bilió aritmètic de $). Què passaria amb el dèficit? Crearia inflació? Quina gent el rebria exactament? I els immigrants legals o il·legals? I els que no tenen assegurança de malaltia? Ja veurem. En qualsevol cas, la idea ve d’un economista, no de Trump mateix. A més, diuen que pagaran subvencions als petits autònoms al bord de la ruina (restaurants, bars i molts més), que cobriran 75%  dels sous perduts per treballadors i salvaran de la ruina les línies aèries.

Mesures en força actualment

És diferent a cada estat i moltes mesures semblen progressives: neixen a un lloc i son assumides per altres. El governador Cuomo de Nova York ho ha fet molt bé en les seves actuacions i explicacions públiques. Hi ha alguns estats amb un problema de moment petit que no semblen preocupar-se’n gaire.

Cal entendre que no hi ha per ara ni vacunes ni tractament contra aquest virus. Molts laboratoris estan treballant en aquestes coses, però és incert i trigarà temps. Al començament el Center for Disease Control (CDC.gov) va cometre un error inconcebible: va distribuir tests diagnòstics mal fets. A més, amb aquests tests tothom havia d’esperar un mínim de tres dies. Ara sembla que Roche ha trobat un test millor. Si jo ho entenc bé, està basat en la tècnica per detectar l’embaràs, o sigui identificant un anticòs contra el virus. Diuen que aviat podrien produir un test contra el virus mateix. De moment segueix essent molt difícil trobar un test a Amèrica, però alguns laboratoris privats sembla que molt aviat començaran a distribuir el nou test. Trump i els seus segueixen repetint que el test està a totarreu i se’l pot fer qui vulgui, que no és veritat.

Una altra cosa que cal entendre és que l’objectiu dels programes en existència no és eliminar la malaltia, cosa impossible, sinó reduir el nombre de malalts que es presentin  al mateix temps  que podrien excedir la capacitat dels hospitals com sembla que ha passat a Itàlia. Només hi ha un nombre limitat de llits, de metges, d’infermeres, de terapistes auxiliars i de ventiladors a la sala de cura intensiva. El propòsit del confinament és alentir la velocitat de propagació per aconseguir que els malalts es vagin presentant a l’hospital més lentament, sense excedir en cap moment les capacitats existents. La declaració d’emergència permet al govern prendre possessió de clíniques privades i fer treballar les fàbriques en allò que fa falta. Als EUA és molt poc probable que això passi, però de moment tenen dos vaixells-hospital de guerra de la Marina, un d’ells de camí a Nova York, l’altre ja a Califòrnia.

Quarantenes o confinaments: Aquest autor en coneix dues, una a la ciutat de San Francisco i una altra a una petita ciutat, New Rochelle, al nord de Nova York i potser n’hi ha hagut també a l’estat de Washington. Es fa més sovint a barris que a tota la ciutat. No se sap com els ciutadans americans tolerarien aquesta mesura si fos generalitzada. Ningú ha parlat de treure l’exèrcit federal al carrer, però hi ha les guàrdies nacionals de molts estats desplegades. No semblen haver utilitzat mai força, detingut o multat ningú per haver trencat l’aïllament.

L’èmfasi de les autoritats es en el distanciament social: cal evitar acostar-se a la gent a menys de sis peus (1.82 m), no encaixar mai ni fer petons o abraçades i sobretot cal rentar-se les mans molt sovint, que és efectiu perquè el virus a l’exterior és  molt poc resistent. A gairebé tot arreu han estat prohibits els grups de més de 10 persones i molts llocs, restaurants, cinemes i locals d’entreteniment han estat tancats o obligats a tallar la seva capacitat per la meitat o deixar un seient buit entre espectadors. Als restaurants, hom permet els “take-outs” o sigui comprar menjar per endur-se’l a casa però no deixen seure. Pràcticament tots els esports i tots els estadis i fins i tot les esglésies estan tancats. És bastant cruel pels avis residents a una llar, pels que reunions i grups son importants. El missatge: Aïllament personal és l’única protecció.

La forma de transmissió es una altra cosa que cal conèixer: en primer lloc, hi ha l’aerosol de líquid amb virus que surt quan el malalt tos; en segon lloc el tocament de superfícies dures cobertes a l’interior que han atrapat petites gotetes que anaven caient de l’aerosol causat pels malalts tossidors. Quan hom toca aquestes superfícies (de metall o plàstic sobretot), el material es passa a la pell humana que sempre és humida. Aleshores, la persona encara sana es toca la cara, cosa que fem tots i és molt difícil d’evitar. En general la pell humana està coberta per un epiteli que és molt difícil de penetrar, però no pas la mucosa que cobreix la boca, els nassos i els ulls, que son els llocs vulnerables. La infecció te lloc quan la ma toca aquestes àrees, que formen una mena de triangle.

Molts especialistes son escèptics sobre l’us que es fa de les mascaretes. Un home que treballa a l’Àfrica intentant evitar que l’Ebola vingui a Europa o Amèrica deia que ell no ho fa mai, perquè el sol emet radiació ultravioleta i perquè l’espai és massa gran. En canvi a lloc tancats el malalt sí que hauria de dur una mascareta i sobretot el personal sanitari. Hi ha qui confon els respiradors (que son mascaretes amb un filtre, i son allò que el personal sanitari hauria de tenir sempre) amb els ventiladors, les màquines que a les sales de cura intensiva fan respirar al malalt greu. Sembla que als EUA no hi havia prou ventiladors i en Trump diu que en volen comprar milers (!!)… si que els troba i sobre tot si sap com entrenar prou gent per utilitzar-los. Fins ara les companyies diuen que no n’ha encarregat cap i els hospitals expliquen que son molt cars. Els metges estan llicenciats per treballar només a un estat però el govern federal ha aprovat una regulació temporal que permet a un metge treballar a l’estat que vulgui. També alguns estat permeten als metges jubilitats tornar-se a registrar fàcilment.

Sobre la qüestió de les escoles, hi ha opinions molt diferents. Molts estats i ciutats (com Nova York i l’estat on jo visc) les han tancat, altres s´hi neguen. El problema és pels pares i mares treballadors de nens d’escola. Com s’ho faran? Un segon problema molt greu és que moltíssims nens pobres necessiten l’esmorzar i el dinar que ofereixen les escoles. Hi ha administracions disposades a ocupar-se’n i algunes caritats també. Arribarà això a tots els nens?

Les ordres de manar a les companyies, si poden, deixar treballar els empleats a casa ja és vigent a la majoria dels estats, cosa que ha reduït molt el tràfic de carretera però ha destrossat els petits restaurants i venedors de menjar que hi havia als voltants de l’empresa. L’internat està massa carregat i no tothom té una connexió ràpida. Un estat ha arribat a manar que totes les companyies han de reduir el nombre d’empleats treballant a l’oficina pel 50%.

I ningú pot dir quant de temps durarà tot això ni si hi haurà sempre prou llits i personal als hospitals. I què passarà als malalts que no pateixen del virus? Els cuidarà algú?

Si algú vol informar-se millor sobre els problemes mèdics, pot llegir els articles ara gratuïts del New England Journal of Medicine (NEJM.org) o encara millor visitar el web del Center for Disease Control (CDC.gov) que és la seu oficial i catedral de la Salut Pública nord-americana i on es poden trobar les darreres  xifres.

ACTUALITZACIÓ 2O MARÇ 2020

Al final els Republicans han acceptat enviar a cada persona adulta que guanya menys de 75,000/any la quantitat de 1,200 $ en efectiu amb 500 $ per cada fill menor. Així un matrimoni amb dos fills rebria 3,400 $ en total. Cal afegir que els demòcrates s’oposen a molts aspected d’aquest projecte de llei que afavoreix massa el capital privat. Ja veurem. Aquest pas demostra fins quin punt els economistes temen una recessió desastrosa que podria acabar com la Gran Depressió. Tots els economistes que en parlen expressen sorpresa. En això no hi havia pensat ningú. S’ha sabut que quatre senadors republicans pocavergonyes després de ser informats en secret d’allò que estava venint, van vendre quantitats enormes d’accions abans del col·lapse de la Borsa. I resulta que les autoritats sanitàries havien avisat del perill que s’acostava fa un any, mentre la Casa Blanca seguia tallant el pressupost de la Salut Pública (potser per seguir construint la muralla) i dissolia un comitè creat per vigilar aquests perills.  Molts comentaristes han demanat que Trump deixi d’aparèixer a les rodes de premsa diàries pels disbarats falsos que diu i els atacs polítics que fa. Ahir va crear un problema parlant de possibles medicaments sense saber què deia. El director de la Food and Drug Administration el va haver de corregir. Hom no pot prescriure medicines sense saber si son segures i efectives! Els humans no som conillets d´Índies. Trump ha dit repetidament que tothom que vulgui pot fer-se el test diagnòstic i obtenir mascaretes, però no és veritat. Com a Europa, molts estats han manat confinaments però els guardies nacionals es limiten a parlar amb la gent i ajudar amb emergències i donar consells, per ara res de multes o detencions (cap “ordeno y mando” estil espanyol). La Florida ha tancat de cop totes les platges perquè s’havien omplert d’estudiants de College de festa. Parlen d’habilitar hotels i vaixells per rebre malalts sense explicar d’on treuran personal competent i equipament. El Governador de Nova York fa notar que l’exèrcit federal sí que personal sanitari. I l’estat de West  Virgínia acaba d’anunciar finalment els primers casos de Covid-19. El virus ja està a tota la Unió!

ACTUALITZACIÓ 21 MARÇ 2020 (darrera vegada)

Ahir al vespre vam sentir que tos dos estats, Califòrnia i Nova York estaven ja sota confinament, al qual aviat es va ajuntar Illinois. Amb això, el total de gent confinada al país havia arribat als 70 milions. No obstant les ordres d’evitar els contactes socials i tancar restaurants i bars, les imatges dels estudiants en „spring break“ entretenint-se a les platges i bars de certs estats van indignar molt. Els joves no estan fora de perill i els governs van prendre acció per acabar-ho. A Washington ahir va començar l‘espectacle del floriment dels ametllers, que també es va omplir. El govern municipal del Districte (que no té governador) va reaccionar tancant dues estacions de metro i reduint la freqüència dels trens a un cada mitja hora. Molts governs estan considerant fer complir les ordres per primera vegada amb us de la policia i les guàrdies nacionals. El pitjor espectacle com de costum el va donar el Sr Trump en la roda de premsa diària. Els professionals al seu voltant van donar breument informació útil, però ell va insultar els periodistes acusant-los de mentiders i de propagar el pànic. Alguns periodistes parlaven per damunt d‘ell al mateix temps. Se li veia la satisfacció explicant com havia tancat la frontera de Mèxic i acabat amb la immigració i.legal (era com Sánchez parlant de la unitat nacional: ara no toca i no té res a veure). Es va empatollar en una discussió ridícula amb Anthony Fauci, (l’epidemiòleg més respectat) sobre el possible us de la hydroxyquinidina (una versió millor de l‘antiga quinina) per prevenir la infecció dient que a ell li semblava bé i sempre tenia raó (!!). La substància està aprovada per la malària, el lupus i l‘artritis reumàtica i la pot receptar qualsevol metge). En Fauci li va respondre que tota l‘evidència és anecdòtica i que caldria provar que és segur i eficaç, cosa que triga temps. La majoria de participants van començar felicitant Trump pel seu gran lideratge. Molt trist.

Un problema greu és el suministre. Els treballadors sanitaris diuen que s‘els acaba tota la protecció contra infeccions i aviat no tindran ni màscares. Tothom es queixa de la dificultat fent-se el test diagnòstic, però Trump contesta que tots els americans ja poden fer-ho i comprar mascaretes. Els supermercats tenen molts prestatges buits. Al final una bona idea: mobiliitzar FEMA, l’agència federal de desastres, per organitzar la distribució d’articles escadussers en temps de crisi: ho han fet moltes  vegades després d´huracans, terratrèmols i tornados a molts països.

I així ens quedem, mirant el futur amb preocupació i mal govern central. Sort que molts governadors d’estat ho fan millor, tenen autoritat i toquen terra.

Joan Gil

Tags: confinament, Coronavirus, Epidèmia, Estats Units, President Trump, Salut Pública

Potser abans de respondre la pregunta caldria aclarir que és i com s’origina un huracà. Per cert, “Huracan” era el nom d’un déu maia molt  perillós, que va passar als indígenes ja desapareguts que vivien a Cuba i l’Hispaniola en la forma “Juracan”, que els invasors europeus van assumir. A l’esquerra a dalt, Irma, abaix Katrina

Hi ha huracans a molts llocs de l’Atlàntic i el Pacífic als dos hemisferis amb diferents noms, que designen el mateix. Al Carib es diuen huracans, al Pacífic Nord typhoons i al Pacífic Sud ciclons. En canvi el Monsoon, com un que fa uns dies potser va matar més de 100,000 persones a l´Índia, no és cap huracà, sinó un capgirament de la direcció del vent entre dues masses d’aigua de temperatura diferent, que causa sempre inundacions catastròfiques. Ara mateix tothom es preocupa per l’Irma, que amenaça la Florida, però al mateix temps Katia ha tocat terra a Mèxic i ningú sembla preocupar-se’n. I el José què farà? Mentre no vingui als EUA…

Hom paga molta atenció als huracans que venen als EUA i molt poca atenció als ciclons del sud-oest asiàtic que són els pitjors i més mortífers, no obstant que els mitjans rarament en parlen. En 1970 un cicló va matar uns 100,000 ciutadans de Bangla Desh, o potser molts més, no se sap. Els huracans presenten tres perills diferents: 1) el vent, associat amb la rotació central que recentment al Harvey prop de Houston, va arribar als 225 qm/hora; un vent així destrueix tot el que troba, però només a la costa, perquè perd força ràpidament damunt terra ferma. Diuen que a l’Irma acaben de mesurar 280 qm/hora, que seria un rècord, però els mesuraments són variables; 2) la pluja deguda als núvols arrossegats al voltant de l’huracà, que es queden a la terra després de la desaparició del cicló, com Harvey que va causar un desastre inundant tota la regió metropolitana de Houston; i finalment, 3) la pujada de nivell de l’oceà, que va causar tanta mort a Bangla Desh, un país a nivell molt baix i molt pla. Rebran molt amb l’escalfament climàtic. Diuen que l’aigua de mar podria pujar més de 10 m. En general passen les tres coses, però en proporcions variables.

Huracans no són cap exclusiva de la terra inhabitada per humans. A l’interior i centre de la terra, a molta profunditat, al contacte entre el ferro fos del centre i la capa que l’envolta, també n’hi ha d’huracans difícils d’imaginar i impossibles de veure, probablement perquè totes dues capes giren a diferent velocitat. I als planetes, sobretot a Saturn, es veuen huracans enormes i estables, que no semblen acabar mai. Demostren les lleis de Física en acció, que són universals.

Origen dels Huracans

Al Carib són sempre tropicals. La història, resumida, és la següent: Als tròpics, molt amunt, hi ha al cel una mena de catifa sub-tropical amb aire a pressió alta. El segon element que cal, és que es presenti a l’altura normal, sota la catifa, una tempesta comú tan forta que arribi a desorganitzar la catifa superior. La tempesta cau damunt l’aigua, que està calenta i s’energitza amb la calor, que sembla ser l’únic combustible que existeix. Tot seguit, la rotació de la terra intervé: la terra gira a molta velocitat, però no pas l’aire. Hi ha un principi de física que explica com aquesta fricció genera la rotació al centre de l’huracà, el remolí que es veu sempre i que sovint, quan gira engega o captura capes de núvols. L’ull central es forma perquè la calor de l’aigua crea columnes de vapor pujant enlaire que sostenen i augmenten els núvols perifèrics, (una mica com l’Ou com balla del Corpus a la Catedral) però no poden entrar al centre, del qual tots els núvols cauen i desapareixen esdevenint un forat buit, l’anomenat Ull (que pot arribar fàcilment a tenir un diàmetre de molts qm. Sandy, l´huracà monstre que va tocar Nova Jersey i Nova York fa pocs anys tenia un diàmetre que mesurava 1,800 qm, però 60 0 70 són més comuns. Dintre l’ull hi ha una pressió baixa negativa que és important determinant la força del cicló, com als tornados i pot aixecar objectes per l’aire com un aspirador. Els que hi han estat dintre i segueixen vius diuen que fa un temps fantàstic i asolellat, encara que sovint es queixen de sentir al pit la baixa pressió. Les pressions exteriors són una de les característiques més importants d’un huracà, i són responsables per la pujada de l’aigua de mar.

Cal recordar una altra vegada que el combustible de l’huracà és l’aigua calenta; per això afortunadament el centre s’afebleix moltíssim i es debilita ràpidament després de tocar terra. El que sí que queden són els núvols que l’huracà ha importat del Carib a la terra, de regal, a la seva perifèria, els quals es queden i descarreguen la pluja, formant una tempesta tropical que ja no és tan perillosa, però penetra a l’interior i sens dubte pot encara fer molt mal a llocs lluny de la costa per on va entrar.. I n’ha fet a molts llocs.

Vigilància i Recerca

Als Estats Units, mentre no la desfaci el Sr Trump, tenim la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency, http://www.noaa.gov, l’agència federal oceanogràfica, que té una secció encarregada de la vigilància i recerca d’huracans http://www.nhc.noaa.gov.) el National Hurricane Center. El problema és anar recollint informació sobre el que passa dintre l’huracà per poder predir on anirà, que segueix essent difícil i insegur, i és potser el problema mal resolt pitjor que queda. La força, en canvi, o sigui el mal que potencialment pot fer, és més fàcil de predir.

Hi ha vigilància contínua per satèl·lit per identificar-los i un sistema nou de balons atmosfèrics per saber-ne una mica més. Potser algun lector s’admirarà sentint que els estudis, quan el cas és prou important, els fan amb avions especials tripulats que volen a dintre o a través de l’huracà recollint informació. Sembla que els pilots tornen vius. Diuen que el lloc més important per saber on vol anar és la zona de contacte entre el remolí d’aire i la carpeta d’aire subtropical que té al damunt. Alguna vegada deixen anar proves dintre de la tempesta però es veu que per ara els drons no van prou bé. En qualsevol cas, el cicló més gran mai vist es va originar al Pacífic Sud, lluny de la costa i no va tocar terra mai.

Han intentat coses per “matar” a temps els huracans, però fou un fracàs i ara ho han deixat córrer. L’intent més famós fou l’administració de pols de sal de plata, que es pensaven que causaria un “sobre refredament” del vapor d’aigua. Dues vegades van aconseguir ficar l’agent dintre de l’huracà. La primera vegada va recular una mica però l’alegria es va esvair quan va tornar encara amb més força; la segona vegada va canviar de direcció tocant una ciutat encara més gran que no s’havia preparat. En l’actualitat aquests intents estan rebutjats perquè la base científica no era correcta. De fet, hi ha aigua “sobre-refredada” (vol dir a temperatures sota zero, però encara és líquida) dintre de tots els huracans. Caldrà investigar més però ningú té el futur molt clar.

Abaix, foto presa avui de José, a la dreta i Irma, a l´esquerra. Per estimar la mida, compareu amb l´illa de Cuba i la península de la Florida visibles a l´esquerra

Escalfament global

Hi ha molta gent que diu que la situació actual, tres huracans al mateix temps, un darrere l’altre, dos d’ells fortíssims i a mes a poc temps del desastre del Harvey a Texas, és un altre esdeveniment derivat de l’escalfament global. Vet aquí què diuen els especialistes:

La hipòtesi és atractiva i possible, però serà molt difícil provar que és correcta. La prova d’un canvi dependria d’estadístiques convincents, molt difícils en aquest cas degut a l’extraordinària variabilitat de totes les manifestacions i dades d’huracans. Per exemple, pot mesurar de diàmetre un parell de qm, o 60, o com queda dit una vegada 1,800. Irma tenia uns 500 qm. La velocitat de l’aire Al remolí és molt variable, n´hi ha que sobretot destrossen, altres que fan ploure i altres que fan pujar el nivell del mar.

Pel que fa a la freqüència, el rècord el té l’any 2,005 amb 15 huracans caribenys, però l’any 1983 només en va haver dos. La temporada comença al Juny, quan hi ha molts pocs huracans, però un any en va haver 8 o 9. Considerats tots els llocs als dos hemisferis on hi ha ciclons, se’n compten per la mitjana uns 87 per any, els pitjors sempre a l’Àsia. Què passa dintre segueix sense estar clar del tot. Amb aquesta mena de dades, costarà feina fer estadístiques. Hi ha no obstant l’observació que cada any pugen més cap al nord i que semblen ser més forts.

Hi ha arguments bons a favor: si el combustible del cicló és exclusivament la temperatura de l’aigua, sembla evident que un escalfament els hauria de promoure; igualment amb la disponibilitat de més aigua i el desenvolupament de més tempestes, dos factors perillosos.

JOAN GIL

Tags: CICLONS, Escalfament global, Estats Units, HURACANS, Recerca, TYPHOONS

Per acabar amb el misteri i ajudar als qui no s’interessen pels problemes de pronunciació que tenen els estrangers amb l’anglès, vet aquí la solució:
La pronunciació catalana que s’acosta més a l’original és sens dubte TROMP, amb O, no pas A. Ara bé: les vocals són sempre diferents i constitueixen el problema més greu dels accents i falsa pronunciació. Per mirar d’arreglar-ho, jo recomanaria pronunciar la O, però fent-ho obrint la boca més del que l’obrim normalment els catalans per dir O.
Crec que el signe fonètic és [o].

Per cert, Trump acaba de nomenar el que serà el seu futur chief of staff, que a Europa probablement seria anomenat el Ministre de la Presidència i potser encara més, perquè és el segon home a l’executiu nord-americà. (El Vicepresident no pinta res). El terrible nom: REINCE PRIEBUS. Ja hi ha fins i tot webs amb la seva pròpia veu explicant la pronunciació. En català aproximadament seria RÀINS PRÍBUS que és sorprenentment fàcil. Potser a la ràdio en faran versions originals i creatives.

Regles de pronunciació
De fet, la veritat és que desgraciadament pels Professors i estudiants no n’hi ha cap. Tot està regulat pel costum i la voluntat popular.

Les llengües europees, català inclòs, tenen regles de pronunciació generalment segures: hom llegeix un mot desconegut i gairebé sempre sap exactament com pronunciar-lo. No pas en anglès. Els professors donen guies aproximades, però la regla suprema és el poble. Llegiu un llibre de fonètica: “Pronunciació correcta és la de les persones que localment tenen l’anomenada de pronunciar bé”. Per descomptat els diccionaris normatius (als EUA el Merriam-Webster, però sobretot el gloriós Diccionari Oxford llarg, que molta gent respecta com autoritat suprema, ensenyen en parèntesi les pronunciacions acceptades, però usant dissortadament els signes fonètics internacionals, que no tothom pot llegir). Els diccionaris senzills com el que el lector deu tenir a la taula, en canvi sovint usen alfabet corrent, que és més fàcil però fals, només una aproximació. La veritat final és que per estar segur cal preguntar a un que en sàpiga i que cal mirar sempre la pronuncia ió que diu el diccionari.Jo voldria saber, perquè les emissores de ràdio i TV enlloc de malpronunciar no fan abans una trucada a l’adjunt cultural del Consolat Americà més pròxim? Estic segur que respondria.

El cas mig tràgic de “OO”
Hi ha llibres que diuen que es pronuncia U. És una informació molt incompleta, sovint falsa. “OO” té cinc pronunciacions reconegudes, 2 o 3 freqüents i altres rares. “U” és sens dubte la més freqüent, només que arriba a les orelles en dues versions que en anglès són molt diferents: una “u” molt llarga (moon, food) i una altra molt breu com una estampida (book, good, cook) que no es poden confondre si hom vol ser entès.

En altres casos, “oo” es pronuncia com una “o” molt llarga seguida d’una R breu: floor, door, poor. Em recordo amb horror de “l’Standard and PUR” radiofònic i televisiu absurd que encara ens segueix martiritzant les orelles. Es diu “POOO(r)”, en cap cas PUR.

La pitjor “oo” és la dels dos mots sempre usats com exemple: blood, flood. Seguríssim que no és ni Blut (que seria alemany) ni Flud. Els Nord-americans pronuncien bastant clarament una A, més o menys com “Blat” i “Flad” però he trobat webs que ho fan d’una forma molt més difícil amb una vocal que és impossible de reproduir en català, però se sembla sempre bastant a l’A, que seria la millor aproximació.

Finalment, per gent instruïda, hi ha les paraules tècniques com “Coordinate o Cooperate” que es pronuncien com ho fem nosaltres.

Un cas curiós que potser molts estrangers no entenen, és el de la paraula “route” (ruta o carretera). Hi ha americans que diuen “rut” i altres que prefereixen “raut” com jo. Tots tenim raó. Estin segur que a Espanya no es toleraria mai.

I com ho ha de saber tot això un pobre català? Doncs estudiant, llegint amb cura el diccionari i preguntant. Quan jo estudiava alemany em recordo que degut a l’arbitrarietat dels gèneres en la llengua calia sempre aprendre una paraula nova precedida de l’article que correspon, “der, die, das” (com per exemple, “el lluna, la sol, lo nen”). Amb l’anglès per sort no hi ha gèneres, però cal estudiar i aprendre la pronunciació de cada paraula. Amb el temps, l’estranger, com els nens americans, desenvolupa una mena d’intuició analògica per reconèixer la pronunciació de certs grups de lletres.

I amb els noms propis?
Això sí que pot ser un problema considerable. Pel que fa al primer nom, els registres civils americans ho permeten absolutament tot, fins i tot noms inventats i faltes d’ortografia intencionals o apòstrofs (com fan a vegades els negres) excepte noms polítics o obscens que prohibeixen per protegir el nadó. A més, fa un segle, els funciionaris d’immigració americanitzaven a l’arribada cognoms estrangers que trobaven massa difícils, però ara ja no ho deixen fer i els estrangers de tot el món segueixen arribant. El principi és que cal respectar la pronunciació triada pel titular. Quan l’immigrant es nacionalitza, si vol deixen canviar el nom. Quan el NYTimes publica un nom estrany, hi escriuen al costat entre parèntesi una transcripció fonètica en alfabet comú.

Què fa un ciutadà americà quan topa amb una paraula que no sap pronunciar? Ho vaig preguntar a dos companys universitaris, persones molt educades. Van respondre tots dos el mateix (després de mirar insegurament amb els ulls tota l’habitació, per veure si hi havia algú que en sabés més). En un cas així, intenten recordar una paraula similar que coneguin i n’adopten la pronunciació.

Els Anglesos i els Americans
Jo saludo entusiàsticament els anglesos per no haver canviat mai el nom d’Anglès a Britànic com han fet altres (Castellà-Espanyol) i haver creat pel món la llengua franca més poderosa. I han tolerat les llengües gaèl·liques d’origen celta encara parlades. Un problema per a estudiants estrangers és que parlen en moltes variants i dialectes, que per a mi almenys poden ser difícils d’entendre. Us imagineu un estranger confrontat amb el castellà que parlen andalusos o extremenys? És aquest dialecte allò que els estrangers haurien d’aprendre? Les persones poc educades i humils són sempre el problema pitjor. A mí m’interessen personalment les primeres pel·lícules que Alfred Hitchcock va fer al Regne Unit abans de venir als EUA i en tinc bones còpies però confesso que la llengua parlada em fa patir.

Els Americans parlen allò que clarament és un dialecte anglès que ara s’està estenent pel món com a nova Llengua Franca, com abans fa segles el llatí, el grec koinè i L’arameu. La nova llengua franca no és l’anglès d’Anglaterra sinó el dialecte nord-americà. Considerant el tamany del país i la varietat dels residents, és verdaderament extraordinari que hagi aconseguit mantenir la unitat lingüística que té. Els nens aprenen a l’escola que l’anglès és l’element central que lliga i cementa aquesta nació d’emigrants. Potser, diu algú, no hi hauria EUA sense llengua anglesa i veuen el cas potser més intensament que els catalans parlant de la a llengua. Això no vol dir que no hi hagi accents i variants regionals que no són cap problema. Un cas una mica diferent és el dialecte que alguns grups d’Afro-Americans parlen a certs barris negres, que no és sempre fàcil d’entendre per estrangers. Recorda el lector la famosa sèrie televisiva The Wire que estava ambientada sobretot en barris negres a Baltimore? Jo personalment necessitava els subtítols, però els Americans nadius més o menys ho entenien. Acabo de veure el primer episodi d’una nova sèrie televisiva que ensenya les vides de dues dones negres grans i ben educades a una ciutat. Al començament una de les dues es presenta com a nova mestre a una classe de nens negres i fa un petit discurs d’entrada en la línia habitual d’aquestes coses fins que una nena l’interromp: “I vostè perquè parla com una dona blanca?” Ho recordaré. Sens dubte s’entenien perfectament. Els presentadors de ràdio i TV parlen sempre amb l’accent dels estats centrals americans, ben acceptat per tothom. I l’assessor lingüista és una oficina importantíssima.

Però d’Anglès només n’hi ha un i val molt la pena estudiar-lo, ara com demà.

Joan Gil

Tags: Anglaterra, Anglès, Estats Units, Pronunciació anglesa

Un ciutadà circulava pels carrers d’un barri pobre de Fort Worth quan va veure un nen d’uns 2-3 anys caminant tot sol pel centre del carrer  L’home va trucar la policia i un cotxe patrulla es va presentar. Als policies  els va semblar que la pobre criatura estava massa bruta i semblava mal alimentada i van decidir trucar l’Agència de Protecció de Menors. Les inspectores d’aquesta agència, que té molta autoritat, són dones d’edat madura que ho saben i entenen tot sobre la vida familiar entre la gent humil. El primer que van fer, fou canviar el panyal, cosa que probablement no s’havia fet en 2 o 3 dies. Dintre hi havia insectes i escarabats. Mentre tant, els policies  ja havien trobat la mare. Era una prostituta adicta a les drogues. Va explicar que ella tenia quatre nens i que havia sortit al matí amb la canalla a prendre la fresca i es veu que s’havia descuidat un a fora. Les agents de Protecció de Menors li van prendre en l’acte els quatre nens i se’ls van endur. Això ho vaig veure pocs dies abans de Nadal a una tele local. I ara què passarà? Les agents presentaran el cas a un Jutge de Família, demanant que el jutge cancel.li la potestat paterna de la mare i entregui els quatre nens a la custòdia de l’Estat. Si està d’acord, com que no hi ha orfanatges, l’agència donarà els nens a una “foster mother”, una dona que a canvi d’un modest pagament, s’encarrega dels nens. No és fàcil de suggerir alternatives, però el sistema funciona malament (amb tantes excepcions com volgueu). Els nens dintre el sistema reben un tractament similar als residents d’una pensió. Tenen vestits, una mica de menjar a la taula, a vegades van a l’escola, on no aprenen res, però ningú els estima ni es preocupa d’ells ni vol escoltar els seus problemes,  i ho aprenen tot pel carrer. En general, creixen amargats i amb resentiments contra tothom. La majoria acaben a les capes ínfimes de la societat, potser treballant de peons, o es fan criminals i acaben a la presó.

Un altre cas que no he pogut oblidar: quan vaig arribar als EUA fa molts anys encara quedaven alguns edificis equipats amb un incinerador de brossa (ara prohibit per raons de contaminació ambiental). Una noia molt joveneta acabava de donar llum a un bebé i, acabat l’embaràs volia reprendre la vida alegre i despreocupada d’abans. Els seus amics li van organitzar una festa de retorn i ella va pensar que buscaria un cangur i hi aniria. Però no va trobar ningú i ja li havien dit que no es pot deixar tot sol un nen petit. Desesperada, va llançar el nadó a l’incinerador i va anar a la festa.

En el contexte d’avortaments, hom parla sovint dels perills d’una terminació d’embaràs feta per avortadors incompetents. Quan jo era estudiant, tots els metges del servei havien diagnosticat una dona ingressada com a víctima d’un mal avortament. Vaig parlar amb ella unes quantes vegades. Tenia quatre fills ja, un pis massa petit i molts pocs diners però negava en absolut estar embarassada ni haver tingut un avortament. En els temps de la dictadura, això es castigava molt durament, i per això la malalta va seguir negant-ho fins la mort, que no va trigar gaire a arribar. Vaig anar a la Secció forense de la sala d’autòpsies del Clínic perquè jo no em volia creure que fos un avortament. Sí que n’era! El metge forense ens va ensenyar una matriu completament destroçada per algun instrument groller no identificat. Ens va dir que no recordava cap avortament tan mal fet com aquell.

Aquí als EUA els grups del complexe político-religiós de l’extrema dreta, sempre obsessionats per l’avortament, repeteixen continuament que la vida comença el moment de la concepció. Quan s’havia acabat? La vida a la Terra és una propietat que  es va originar un cop per tots fa molts milions d’anys i s’ha anat transmetent de pares a fills. Fins ara ningú ha aconseguit crear vida ni és fàcil entendre de què depén.

Tres històries verdaderes per recordar que amb el neixement d’una criatura no s’ha acabat res, sinó que un procés llarguíssim que canvia la vida dels pares i imposa continues obligacions, acaba de començar. Els éssers humans necessitem molts anys abans d’arribar a ser capaços de viure tots sols. Naixem amb un cervell que no passa del 10% del d’un adult  i seguim sent indefensos i irresponsables fins ser declarats adults uns 18 anys després. Seria interessant demanar a una mare un llistat de les coses que ha hagut de fer per educar els seus fills i els sacrificis que ha hagut de fer. I tot això es fa de bon grat si els pares estimen al nen, si l’han acceptat, fins i tot si l’han volgut. I jo em pregunto si les dones que consideren un avortament estan disposades i tenen una posició que els permeti acceptar aquesta responsabilitat tan gran i de tant significat social. Es pot creure que ho faran bé? S’estimaran el nen? O el faran créixer en un infern? Cal considerar la indefensió total dels nens contra mals tractes. Hi va haver recentment a l’estat espanyol un govern que es preocupava molt de la violència familiar, però només parlava de les dones. Potser es pensaven que els homes que maltracten dones no fan res als nens.

És evident que el propòsit primari dels instints i activitats sexuals és la reproducció. Potser pels nostres avantpassats i pels Neanderthals era l’únic objectiu però els homes moderns som éssers molt complicats amb estructures emocionals i intel.lectuals molt complexes que tenim una visió molt més àmplia, que sense negar la funció reproductiva, tampoc hi està sempre lligada. La gent que es nega a reconèixer això, no veuen la desproporció entre un encontre de poca importància i l’obligació d’estimar i educar un fill, patir per ell, ajudar-lo a l’escola i gastar molts diners pels pròxims 18 anys.

JOANOT 

Tags: Avortaments, Estats Units, Extrema Dreta Religió, Foster Mothers, nens, violència

Sovint els participants als fòrums catalans s’interessen per l’assumpte de la situació legal de la marihuana o haixix als EUA, entenent malament les notícies que es reben de tant en tant anunciant-ne la legalització. Sovint els EUA serveixen de model a tot el món, diuen alguns amb il·lusió gens dissimulada. Encara que jo personalment no he fumat mai marihuana, reconec que la humanitat s’ha interessat sempre i sembla que necessiti estimulants com ara el cafè, el te, la cervesa, el vi, la coca i probablement altres coses. La vida és dura i a vegades ajuda prendre’s llicències. Al capdavall fumar marihuana no és ni més ni menys perillós que fumar tabac (que per cert en els nostres dies no seria mai aprovat per l’ús lliure).  Vet aquí com està la cosa.

Fumar per tal de millorar la salut

Hom troba a tot arreu afirmacions i descripcions de les propietats curatives meravelloses dels derivats del cànnabis, la qual cosa es repeteix una i altra vegada pel propòsit principal de promoure´n la legalització. El que es diu més sovint és que combat la nàusea i el dolor que acompanya gairebé totes les formes de quimioteràpia i que tortura molt els malalts de càncer. Altrament també sembla ser un ajut combatent molts dels símptomes de la SIDA més avançada. És veritat?

La resposta és que potser sí però que no se sap de segur. Per poder saber si una substància és o no és eficaç  cal fer un clinical trial, un estudi clínic, cosa que als EUA per ara és impossible de fer (mireu més abaix perquè). A alguns països d’Europa probablement es podria fer legalment, però això costa moltíssims diners (milions de $) i anys de feina.En resum, les observacions sobre efectes beneficials del cànnabis són allò que els metges en diuen “anecdòtiques” que vol dir que  potser són veritat però no estan confirmades. Ja fa anys que als EUA es venen pastilles d’un medicament que és cànnabis purificat, la substància activa de la planta. És una medicina molt controlada (com per exemple la morfina) però els metges registrats a la DEA la poden receptar lliurement i ho fan, sobretot per a malalts que eren usuaris regulars de la droga. Què passa? Les observacions semblen indicar que alguns malalts en treuen els mateixos beneficis atribuïts a la marihuana i altres no. O sigui que és un més de tants medicaments que a vegades van bé i a vegades no però no és cap cura meravellosa.

Ara que hi ha tanta divulgació mèdica, probablement tothom ha sentit parlar dels receptors. Són molècules a l’exterior de les cèl·lules  que reconeixen el medicament i inicien la resposta cel·lular. Doncs bé: hi ha dos receptors que queden activats al fumar marihuana o prendre les pastilles que la contenen: els receptors del dolor i els receptors del plaer. Els efectes beneficials cal atribuir-los als receptors del dolor, i l’estimulació del receptors que acaben produint efectes mentals i emocionals  és una cosa molt diferent. En general en aquests casos les farmacèutiques proven de modificar la substància, si és possible,  per tal que afecti només un dels receptors desitjats i no l’altre. Jo crec, sense cap ànim de censurar ni jutjar a ningú, que és l’estimulació del plaer i benestar allò que motiva els usuaris que en demanen la legalització. Els efectes mèdics que s’addueixen, en canvi, són els derivats de l’activació del receptor del dolor. Mai fins ara havien tingut els malats greus uns advocats tan entusiastes, per sospitosa que sembli la cosa.

La situació a Amèrica: els Estats sobirans versus els US

És curiós però els Americans, parlant o escrivint entre ells no es refereixen gairebé mai al Govern Federal ni as Federals sinó als US (sempre US, mai en aquest context USA), o als United States, que és una mica desconcertant perquè sembla que parlessin d’un altre país i no del seu Govern Central. Els Estats Units no ho volen, diuen ells, com si fossin sud-americans o africans. De fet els 13 Estats originals fundadors de la Unió eren països lliures que no van perdre ni la llibertat ni la sobirania per firmar la Constitució, com no la van perdre els Estats que s´hi van afegir més tard. La jurisdicció dels Estats per tant ho cobreix tot excepte les matèries que la Constitució reserva als US, que es el contrari del que passa a a l’Estat espanyol. Com que la Constitució federal no diu res de marihuana, la jurisdicció pertany exclusivament als Estats. El consum o la prohibició de la marihuana és una d’aquestes coses que només els Estats tenen dret a regular i ja hi ha 14 que n’han aprovat l’ús, però exclusivament per aplicacions mèdiques (llegiu més abaix com funciona això).

Però en aquest cas, hi ha una complicació que ha obert les portes al govern dels EUA per embolicar-se en l’afer. Després de la II Guerra Mundial, les Nacions Unides per tal de combatre les drogues van introduir una classificació en quatre classes de les substàncies estupefaents que presenten perill d’addicció.  Els EUA tenen la tradició d’ignorar tractats internacionals, però a diferència d’altres països, aquesta classificació si que la van acceptar reservant-se el dret de classificar les substàncies en qüestió com els semblés. I la marihuana-haixix, ai las, va quedar classificada com membre de la classe I (substàncies amb poder d’addicció MOLT gran i CAP ús mèdic reconegut (com diguem l’heroïna o l’àngel dust) i que per tant no es pot receptar i els humans no la poden consumir. Ni es pot usar en”clinical trials”, ni per la investigació. De fet la impossibilitat d’obtenir la droga legalment ofegava totes els projectes d’investigació. Al final el NIH va aconseguir que la Universitat de Michigan pogués cultivar i vendre a certs investigadors marihuana. Perquè no compar-la pel carrer, que és tan fàcil? Primer perquè els US et poden ficar a la presó i segon perquè la qualitat i composició són variables i fora de control.

Durant els anys de l’enyorada Administració Bush, els agents federals a Califòrnia en un parell de casos van detenir i iniciar accions legals contra gent que havien comprat emparats en la llei de Califòrnia. Recordo una foto ensenyant cotxes de policia californians enfrontats amb cotxes del FBI, encara que no van arribar a disparar. Els casos van ser arxivats però van servir per espantar molta gent. Ara fa poc l’Administració Obama va distribuir una ordre als seus fiscals aturant aquests casos tan ridículs d’un policia contra l’altre. Els fiscals han d’imposar la llei però tenen discreció decidint quines coses s’han de perseguir judicialment i quines no.

El model de Califòrnia: els dispensaris mèdics de marihuana

Glòria a Califòrnia per l’acudit. I també a l’Oregon, un estat muntanyenc preciós, conegut per la tossuderia i originalitat dels seus ciutadans.

Com que l’argument usat pels partidaris de la legalització eren sempre els beneficis mèdics, a la Legislatura californiana se li va acudir autoritzar-ne la venda sempre i quan estigués reservada a malalts que poguessin presentar un certificat mèdic (una targeta, em penso). Per evitar que els “dispensaris” compressin de negociants il·legals o criminals de drogues, van establir certs llocs llicenciats, sovint a les muntanyes, on es permet el conreu i venta al per major de marihuana. A mes els propietaris del dispensari havien de ser corporacions sense anim de lucre, i no podien en cap cas rendir profit ni ser propietat individual.

Si aquest bloc fos interactiu, ara seria l’hora de preguntar els lectors com es pensen que això funciona en realitat a Califòrnia.  No sé si la fan a Catalunya o no, però l’any passat HBO va presentar una temporada del “Weeds”(weed és un dels noms més populars de la marihuana) centrada en una dona negociant de marihuana on es van passar l’any fent broma amb els “dispensaris”, ensenyant tot el que probablement passa. Tenien a la porta una placa amb el nom i adreça d’un metge de confiança que donava les targetes certificant malaltia i els mafiosos lluitaven pel dret de vendre als dispensaris, que eren molt bons negocis particulars enmig de la complicitat o indiferència total de la policia. A mes, a l’Estat hi ha tants dispensaris, que hom es preocuparia per l’estat de salut dels californians. No ho he vist, però m´ho crec.

Califòrnia és molt especial i és evident que cap autoritat es vol prendre el “problema” seriosament, però l’onada de descriminalitzacions ha arribat a Estats a l’Est que no fan broma mai, ni saben com fer-la, com ara el de Nova Jersey. Nova Jersey, que és lleig, massa industrialitzat i del que tothom es burla, és de fet el que té més anomenda amb lleis “socials” i de família. Acaben d’aprovar la venda de marihuana als dispensaris però han organitzat una estructura de vigilància per evitar usos alternatius que fa por. Han fet callar per descomptat tots els que anaven a l’Internet a parlar a favor dels pobres malalts de càncer. No tenen sentit de l´humor. No s´hi val.

El futur

El futur no el coneix ningú, encara que hi ha gent que s’ho pensa. Probablement la majoria d’Estats acabaran com Nova Jersey (o com Califòrnia). I a nivell dels US?

No caldria cap llei federal per acabar amb molts dels problemes, sobretot la falta d’investigació. L’administració podria avui mateix, si volgués i no tingués por dels Republicans en un any electoral, reclassificar la marihuana des de la Classe 1 a qualsevol altre. Amb això sol, gent interessada podria organitzar estudis clínics per veure què és veritat i què no ‘és i també es podrien fer estudis científics. Però no hi ha perill que ho facin. tenen altres problemes menys perillosos i més urgents. A més, la gent no ho entén la situació que queda descrita, o sigui que no s’en trauria cap capital polític.

Pel que fa als usuaris diguem-ne no mèdics, és difícil predir res. Acabaran venent marihuana lliurement als estancs? Jo ho dubto molt. En qualsevol cas la idea de legalitzar-ne als Estats individuals l’ús lliure (que s’està considerant a alguna de les nostres capitals) per ara no té ni la més remota possibilitat. Acabo de llegir que a Califòrnia, estat capdavanter en tantes coses volen fer un referèndum de debò el 8 de novembre d’aquest any amb l’objectiu de des-regularaquesta substancia i deixar-la vendre lliurement.

El cas del cafè o a la cervesa no és ben bé comparable, perquè hi ha quantitats de cafè o de cervesa que són segures i només hi ha perill quan hom abusa. En canvi la marihuana s’ha de fumar, que és sempre dolent, i no hi ha hagut mai una quantitat de tabac segura de no causar malalties. Entre els pacients que abusen la marihuana, els metges observen pràcticament totes les malalties i tots els efectes negatius que són causats pel tabac. Obrir la porta a la marihuana per a tothom probablement reproduiria la tragèdia del tabac. Els funcionaris de carrera no polítics que vetllen per la salut publica a Washington DC son professionals que no es deixen impressionar fàcilment.

I la lluita continuarà, perquè hi ha molta motivació. Vegeu el capítol pròxim

JOANOT

Tags: Estats americans, Estats Units, General, marihuana