Els EUA són diferents

Els Esclaus tornen al Món!

La nació líbia va caure en caos i desintegració després que els EUA i nacions de la UE bombardegessin el país per treure un dictador repugnant (com Saddam Hussein i ara Assad) que no obstant era l’únic capaç de mantenir l’ordre i la integritat del país. Ara ha sortit un vídeo digne de crèdit ensenyant una venda pública d’homes i dones africans a una ciutat líbia per un preu d’uns 100 € per esclau. Fins aquí hem arribat i prou. És difícil contenir-se.

Causes

La Unió, que comparteix la culpa en té molta i no sols pels bombardejos que va acceptar tan entusiàsticament. Una de les causes  actuals immediates és que Itàlia paga a algun dels governs libis diners per interceptar per la mar els bots dels fugitius i dur-los per força indefensos a Líbia, on queden en mans de bandits. També els europeus paguen als turcs per enxampar emigrants en bots i enviar-los a la Turquia, on no esdevenen esclaus però s’ho passen molt malament i queden defraudats. Està clar, els EUA també paguen als mexicans per aturar els fugitius centreamericans (Hondures, Guatemala i El Salvador, sobre tot) de camí cap al nord esperant poder viure-hi i treballar. Amb els Rohingyes, ara la senyora que diu que mig mana, afirma que després d’haver viscut a Birmània per generacions i haver tingut membres al Parlament, no són ciutadans, que ni el seu nom deixen pronunciar, que són ells els qui han cremat els seus pobles per fer creure al món que eren  els Budistes i l’exèrcit que ho feien, i que els 600,000 desplaçats  ja estan bé a Bengladesh, un país en la misèria del que no parlen ni tan sols el llenguatge. Ha dit o fet alguna cosa la Unió? L’establiment dels musulmans a Birmània fou l’obre del Regne Unit. Només el Papa Francesc ha mogut un dit, el mes menut. Països africans han trencat relacions diplomàtiques amb Líbia i diuen que Rwanda està preparant alguna intervenció més contundent. Però la Unió res. Només estan preocupats pel desconcert, desunió, autoritarisme, avarícia i picabaralles al seu sí. La manca de democràcia, en canvi, no els preocupa.

Què són els valors europeus i perquè no els apliquen?

A Catalunya hem tingut sempre molts europeistes, que deien que la Unió promou els valors  europeus sense enunciar mai quins són aquests valors, ni contrastar-los amb la política actual d’una Comissió, dominada com Espanya i la República Catalana pel PP i el luxemburguès Juncker. Potser al començament hi havia qui s’ho pensava, encara que el Tractat Constitucional mai va definir aquests valors. Segur que no són ni la democràcia, ni els drets dels pobles, ni la llibertat, ni la justícia social, però deuen estat associats amb l’euro i els interessos de la República Federal Alemanya.

Com va començar a girar la truita? Sens dubte amb el Canceller Helmut Kohl, reunificador de la pàtria alemanya, fa poc enterrat amb glòria prop de la tomba de Carlemany. És extraordinari que una cosa de tantíssim pes com admetre nous membres, es pugui decidir sense consulta, ni tan sols notificació popular, fins i tot contra la voluntat de la població que s’en assabenta llegint els diaris. Fou Kohl qui va manar obrir la Unió als països antigament  a l’esfera soviètica, perquè els alemanys no tenien prou fills i al capdavall els polonesos, hongaresos, i búlgars eren gent blanca. Obert el camí, ja van admetre i negociar amb molt altra gent com ara Malta i la Turquia, aviat Montenegro, que és molt menys important que Catalunya. On estan aquests països, i quines llengües parlen, ara que tenen el dret de veto sobre interessos nostres? Aquests països de l’est, fortament nacionalistes i acabats de sortir de la dominació soviètica, no sabien res dels misteriosos valors europeus… i molt poc de la democràcia. L’única cosa que esperaven és la prosperitat econòmica i el mateix nivell de vida dels occidentals, una cosa legítima que no tothom va assolir. I ningú els va preguntar sobre la seva estima dels valors europeus. Com s’arregla això? Aviat vindran bestieses perilloses com l’admissió d’Ucraïna i Geòrgia i després de la Turquia potser Irak, Síria i l’Iran,  que esdevindran països veïns a Europa, a les seves fronteres.

Perquè no hi ha ni política internacional ni defensa europees?

I la política exterior i la defensa? Jo per descomptat sóc completament lleial als EUA i la seva seguretat, però no em penso que el nostre país tingui raó suficient per imposar-les als europeus ni a ningú. Quan surt un ximple com Trump, això posa a tothom en perill. En Kohl, com el Rajoy, no era cap home brillant. Sobre aquest tema de les relacions amb la potència hegemònica es recordava ell (i repetia sovint) que després de la II Guerra Mundial ell i els seus papàs no tenien res per menjar i de sobte van aparèixer bondadosos soldats americans amb paquets gratis de tot el que es necessitava, i que després d’aquest episodi tan maco, tant en política com en defensa per anar segurs el millor era acatar les ordres dels EUA i fent-ho res podria anar malament. Però el Tractat havia previst que hi hauria un exèrcit europeu i una persona amb autoritat fent política exterior. Tot això ha acabat en una burla. El seguidisme havia esdevingut la llumenera principal. Hauria una EU políticament independent estat a favor de recomençar la Guerra Freda contra Rússia? No hi havia altres formes de tractar el problemes de les minories russes confrontades amb un estat jove ultranacionalista a les zones frontereres? Prou que deuen saber que és impossible que Putin o qualsevol successor es retiri i aquesta situació costarà molts milions i posa en perill el Continent. Les sancions permanents perjudicaran molt als que es guanyen la vida exportant a Rússia.

Potser hi ha un terreny on la Unió sí que ha fet bona feina, que és la protecció als consumidors, on han sabut sovint anar molt més enllà dels EUA. Certa gent parlaria també de les finances i del Banc Central Europeu, només que això no ha estat pas per tothom. Cal recordar les demandes durant les crisis aGrècia i Espanya.

L’episodi inconcebible des del punt de vista democràtic que Catalunya acaba de viure gracies al també PP Juncker i els seus neoliberals em fa dubtar de la viabilitat i interès de mantenir i ser part d’aquesta organització que tant ens ha defraudat. Que trobin altres formes de fer milions.

La migració humana i el futur

En l’actualitat la major part de migracions i desesperació humana a l’Orient Mitjà i Àfrica tenen arrels polítiques, militars i religioses, però també en part ja són el resultat de l’escalfament global, que cada dia esdevindrà pitjor i més amenaçador. Sense això, moltes coses serien diferents. Els efectes de la calor i la sequera són claríssims sobre tot al Txad i als països veïns com Nigèria i Mali, on un llac enorme més gran que Catalunya del que vivien potser molts milers i potser milions, està a prop de desaparèixer. La misèria i la desesperació i la indiferència dels grans i poderosos han obert les portes a l’Estat Islàmic a la regio. Fins i tot Trump hi ha ficat un exèrcit de per ara uns 8,000 soldats. Una altra guerra que podria durar molts anys. Una més.

No és fàcil veure un escenari on els nombre de refugiats i fugitius, ja en xifres rècord, pugui caure i per tant l’emigració d’africans i aviat d’asiàtics, empitjorarà sense que ningú estigui fent preparatius ni se’n vulgui preocupar. Hi ha qui suggereix que una verdadera solució consistiria en obrir a l’emigració Sibèria, però segur que això trigarà molts anys abans de realitzar-se.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Unió Europea

Potser abans de respondre la pregunta caldria aclarir que és i com s’origina un huracà. Per cert, “Huracan” era el nom d’un déu maia molt  perillós, que va passar als indígenes ja desapareguts que vivien a Cuba i l’Hispaniola en la forma “Juracan”, que els invasors europeus van assumir. A l’esquerra a dalt, Irma, abaix Katrina

Hi ha huracans a molts llocs de l’Atlàntic i el Pacífic als dos hemisferis amb diferents noms, que designen el mateix. Al Carib es diuen huracans, al Pacífic Nord typhoons i al Pacífic Sud ciclons. En canvi el Monsoon, com un que fa uns dies potser va matar més de 100,000 persones a l´Índia, no és cap huracà, sinó un capgirament de la direcció del vent entre dues masses d’aigua de temperatura diferent, que causa sempre inundacions catastròfiques. Ara mateix tothom es preocupa per l’Irma, que amenaça la Florida, però al mateix temps Katia ha tocat terra a Mèxic i ningú sembla preocupar-se’n. I el José què farà? Mentre no vingui als EUA…

Hom paga molta atenció als huracans que venen als EUA i molt poca atenció als ciclons del sud-oest asiàtic que són els pitjors i més mortífers, no obstant que els mitjans rarament en parlen. En 1970 un cicló va matar uns 100,000 ciutadans de Bangla Desh, o potser molts més, no se sap. Els huracans presenten tres perills diferents: 1) el vent, associat amb la rotació central que recentment al Harvey prop de Houston, va arribar als 225 qm/hora; un vent així destrueix tot el que troba, però només a la costa, perquè perd força ràpidament damunt terra ferma. Diuen que a l’Irma acaben de mesurar 280 qm/hora, que seria un rècord, però els mesuraments són variables; 2) la pluja deguda als núvols arrossegats al voltant de l’huracà, que es queden a la terra després de la desaparició del cicló, com Harvey que va causar un desastre inundant tota la regió metropolitana de Houston; i finalment, 3) la pujada de nivell de l’oceà, que va causar tanta mort a Bangla Desh, un país a nivell molt baix i molt pla. Rebran molt amb l’escalfament climàtic. Diuen que l’aigua de mar podria pujar més de 10 m. En general passen les tres coses, però en proporcions variables.

Huracans no són cap exclusiva de la terra inhabitada per humans. A l’interior i centre de la terra, a molta profunditat, al contacte entre el ferro fos del centre i la capa que l’envolta, també n’hi ha d’huracans difícils d’imaginar i impossibles de veure, probablement perquè totes dues capes giren a diferent velocitat. I als planetes, sobretot a Saturn, es veuen huracans enormes i estables, que no semblen acabar mai. Demostren les lleis de Física en acció, que són universals.

Origen dels Huracans

Al Carib són sempre tropicals. La història, resumida, és la següent: Als tròpics, molt amunt, hi ha al cel una mena de catifa sub-tropical amb aire a pressió alta. El segon element que cal, és que es presenti a l’altura normal, sota la catifa, una tempesta comú tan forta que arribi a desorganitzar la catifa superior. La tempesta cau damunt l’aigua, que està calenta i s’energitza amb la calor, que sembla ser l’únic combustible que existeix. Tot seguit, la rotació de la terra intervé: la terra gira a molta velocitat, però no pas l’aire. Hi ha un principi de física que explica com aquesta fricció genera la rotació al centre de l’huracà, el remolí que es veu sempre i que sovint, quan gira engega o captura capes de núvols. L’ull central es forma perquè la calor de l’aigua crea columnes de vapor pujant enlaire que sostenen i augmenten els núvols perifèrics, (una mica com l’Ou com balla del Corpus a la Catedral) però no poden entrar al centre, del qual tots els núvols cauen i desapareixen esdevenint un forat buit, l’anomenat Ull (que pot arribar fàcilment a tenir un diàmetre de molts qm. Sandy, l´huracà monstre que va tocar Nova Jersey i Nova York fa pocs anys tenia un diàmetre que mesurava 1,800 qm, però 60 0 70 són més comuns. Dintre l’ull hi ha una pressió baixa negativa que és important determinant la força del cicló, com als tornados i pot aixecar objectes per l’aire com un aspirador. Els que hi han estat dintre i segueixen vius diuen que fa un temps fantàstic i asolellat, encara que sovint es queixen de sentir al pit la baixa pressió. Les pressions exteriors són una de les característiques més importants d’un huracà, i són responsables per la pujada de l’aigua de mar.

Cal recordar una altra vegada que el combustible de l’huracà és l’aigua calenta; per això afortunadament el centre s’afebleix moltíssim i es debilita ràpidament després de tocar terra. El que sí que queden són els núvols que l’huracà ha importat del Carib a la terra, de regal, a la seva perifèria, els quals es queden i descarreguen la pluja, formant una tempesta tropical que ja no és tan perillosa, però penetra a l’interior i sens dubte pot encara fer molt mal a llocs lluny de la costa per on va entrar.. I n’ha fet a molts llocs.

Vigilància i Recerca

Als Estats Units, mentre no la desfaci el Sr Trump, tenim la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency, http://www.noaa.gov, l’agència federal oceanogràfica, que té una secció encarregada de la vigilància i recerca d’huracans http://www.nhc.noaa.gov.) el National Hurricane Center. El problema és anar recollint informació sobre el que passa dintre l’huracà per poder predir on anirà, que segueix essent difícil i insegur, i és potser el problema mal resolt pitjor que queda. La força, en canvi, o sigui el mal que potencialment pot fer, és més fàcil de predir.

Hi ha vigilància contínua per satèl·lit per identificar-los i un sistema nou de balons atmosfèrics per saber-ne una mica més. Potser algun lector s’admirarà sentint que els estudis, quan el cas és prou important, els fan amb avions especials tripulats que volen a dintre o a través de l’huracà recollint informació. Sembla que els pilots tornen vius. Diuen que el lloc més important per saber on vol anar és la zona de contacte entre el remolí d’aire i la carpeta d’aire subtropical que té al damunt. Alguna vegada deixen anar proves dintre de la tempesta però es veu que per ara els drons no van prou bé. En qualsevol cas, el cicló més gran mai vist es va originar al Pacífic Sud, lluny de la costa i no va tocar terra mai.

Han intentat coses per “matar” a temps els huracans, però fou un fracàs i ara ho han deixat córrer. L’intent més famós fou l’administració de pols de sal de plata, que es pensaven que causaria un “sobre refredament” del vapor d’aigua. Dues vegades van aconseguir ficar l’agent dintre de l’huracà. La primera vegada va recular una mica però l’alegria es va esvair quan va tornar encara amb més força; la segona vegada va canviar de direcció tocant una ciutat encara més gran que no s’havia preparat. En l’actualitat aquests intents estan rebutjats perquè la base científica no era correcta. De fet, hi ha aigua “sobre-refredada” (vol dir a temperatures sota zero, però encara és líquida) dintre de tots els huracans. Caldrà investigar més però ningú té el futur molt clar.

Abaix, foto presa avui de José, a la dreta i Irma, a l´esquerra. Per estimar la mida, compareu amb l´illa de Cuba i la península de la Florida visibles a l´esquerra

Escalfament global

Hi ha molta gent que diu que la situació actual, tres huracans al mateix temps, un darrere l’altre, dos d’ells fortíssims i a mes a poc temps del desastre del Harvey a Texas, és un altre esdeveniment derivat de l’escalfament global. Vet aquí què diuen els especialistes:

La hipòtesi és atractiva i possible, però serà molt difícil provar que és correcta. La prova d’un canvi dependria d’estadístiques convincents, molt difícils en aquest cas degut a l’extraordinària variabilitat de totes les manifestacions i dades d’huracans. Per exemple, pot mesurar de diàmetre un parell de qm, o 60, o com queda dit una vegada 1,800. Irma tenia uns 500 qm. La velocitat de l’aire Al remolí és molt variable, n´hi ha que sobretot destrossen, altres que fan ploure i altres que fan pujar el nivell del mar.

Pel que fa a la freqüència, el rècord el té l’any 2,005 amb 15 huracans caribenys, però l’any 1983 només en va haver dos. La temporada comença al Juny, quan hi ha molts pocs huracans, però un any en va haver 8 o 9. Considerats tots els llocs als dos hemisferis on hi ha ciclons, se’n compten per la mitjana uns 87 per any, els pitjors sempre a l’Àsia. Què passa dintre segueix sense estar clar del tot. Amb aquesta mena de dades, costarà feina fer estadístiques. Hi ha no obstant l’observació que cada any pugen més cap al nord i que semblen ser més forts.

Hi ha arguments bons a favor: si el combustible del cicló és exclusivament la temperatura de l’aigua, sembla evident que un escalfament els hauria de promoure; igualment amb la disponibilitat de més aigua i el desenvolupament de més tempestes, dos factors perillosos.

JOAN GIL

Tags: CICLONS, Escalfament global, Estats Units, HURACANS, Recerca, TYPHOONS

Hem arribat al punt on finalment existeix una opinió pública sobre un problema tan real, greu i amenaçador com és l’escalfament global i això vol dir sempre que hi ha política. En un règim més o menys democràtic una conseqüència inevitable és que estan en joc les eleccions i els polítics ho saben i els cal trobar una forma d’adaptar-se i aprofitar-se’n.

Preferentment, sembla que als polítics agradaria una resposta que no exigís responsabilitat i lideratge, enlloc de la demagògia que sempre estan preparats a oferir. Dissortadament l’opinió publica és sempre oportunista i incoherent, mentre que el problema, en aquest cas, es dificilíssim de resoldre i demana usar els cervells i coneixement de científics que probablement ni saben com influenciar el públic ni dominen la política. De fet, ni tan sols saben com parlar i convèncer al públic votant. L’objectiu d’aquest apunt és identificar la situació actual als EUA, que no és bona malgrat els esforços considerables dels activistes i l’administració Obama i el paper destacat de la ciència americana i fins i tot de sectors considerables de la indústria, que han entès bé el perill inevitable i la necessitat d’adaptar-se.

La temperatura a la superfície del planeta ha estat sempre variable
Les raons per aquesta variabilitat són diverses. El descobriment s’atribueix a un grec deixeble d’Aristòtil (tràgicament) anomenat Teofrast, que va escriure que eliminar un bosc fa apujar la temperatura perquè els arbres fan ombra i sense arbres el sòl s’escalfa més. En Teofrast havia reconegut encertadament que la radiació solar es pràcticament l’única font de calor que tenim.

Hi ha altres factors naturals capaços de canviar la temperatura que semblen més importants. Un exemple d’ells, anomenat albedo es refereix entre altres coses a l’àrea ocupada per gel, perquè el gel reflecteix la radiació solar retornant-la a l’espai i impedint que escalfi i fa baixar la temperatura; a l’inrevés, la pèrdua de gel entra a un cercle viciós i potencia la influència del desglaçament actual perquè augmenta i empitjora tota sola l’escalfament. Un altre factor és l’activitat solar, que canvia periòdicament. L’activitat volcànica finalment és un factor ben conegut perquè la cendra emesa durant l’activitat atura l’arribada de llum. De fet, la mini edat glacial viscuda als voltants de la guerra dels Segadors al 1640 s’atribueix a una activitat volcànica molt intensa combinada amb canvis solars. Tot això està fora del control humà, però en els milers d’anys que hem viscut a la terra no ha fet mai gaire mal. En canvi, l’efecte hivernacle (greenhouse en anglès) degut a la producció de molt més diòxid de carboni del que la Terra pot eliminar, causat per la humanitat i per la crema de carbó pel desenvolupament industrial, és responsable del problema que tots coneixem.

És veritat que en general el CO2 és inofensiu, però depèn de la concentració. Un accident horrorós al Camerun el 1986 il·lustra el problema, encara que la causa de la tragèdia fou natural i no industrial. Un volcà actiu havia causat una cavitat natural tancada que es va omplir de quantitats molt grans de CO2, el qual un dia fou alliberat. Uns 1700 homes que vivien als voltants van morir.

Els científics

L’interès científic en la temperatura de la Terra i les publicacions sobre el problema venen de molt lluny, fins i tot segles i no és legítim ni possible identificar una sola persona com a autor del descobriment ni cap destacat científic o laboratori que lideri la recerca. En canvi es pot parlar d’un home que fou i segueix essent més responsable que ningú cridant l’atenció i mobilitzant recursos al començament de la crisi actual. Parlo del Professor James Hansen, fins fa pocs anys Director de l’Institut Goddard de la NASA per Estudis Espacials i encara Professor a l’Institut de la Terra de la Universitat Columbia a Nova York.

Els primers crits seriosos d’alarma es van sentir en els anys 1970 provenint sobretot de Hansen que predeia la inundació irreversible de zones costeres, però a certs cercles ja s’hi parlava des dels 1950 i es van publicar alguns articles de periòdic amb poc impacte.

El GISS es un laboratori de la NASA interessat en planetes considerats globalment. Els fundadors des de la NASA sens dubte pensaven en els nous planetes que s’anirien descobrint, dels que no sabíem res però la Terra quedava enclosa i una de les coses que l’institut feia era recollir i publicar (al seu web ara) les temperatures de tota la superfície de la Terra. Aquí és on Hansen va veure el problema.

El President Jimmy Carter en va sentir parlar i, preocupat, va manar a l’Acadèmia Nacional de Ciències fer un estudi (any 1979), en principi simplement una revisió de la literatura amb testimonis personals d’experts. Pel poc que se sabia, aquest grup ho va fer molt bé i van escriure i publicar el primer avís seriós. En Hansen era un gran científic però tenia idees fixes que no sempre eren populars i potser cridava massa (com ha tornat a fer recentment a Paris). El seu argument constant és que ja hem perdut el tren i que totes les mesures d’alleujament ara proposades pels activistes, per exemple netejant i substituint el carbó, com tants han repetit a Paris, son una pèrdua de temps i que el sorpasso dels 2 graus de temperatura mitja ja està cantat o encara pitjor. Per a ell, la solució seria una política fiscal d’impostos a les companyies d’energia al centre de la crisi i també al mateix temps atractius fiscals ensenyant a les companyies que podrien treballar aturant l’escalfament i encara fer diners. Afavoreix a més l’energia nuclear, tan poc estimada pels activistes ambientals.

La credibilitat de Hansen augmentà molt gràcies a les prediccions puntuals d’escalfament que va ser capaç de fer i van ser realitzades exactament. Vet aquí que l’inoblidable President George W Bush en va sentir parlar i va manar a l’igualment inoblidable Vicepresident Dick Cheney trobar-se i parlar en persona amb Hansen. Després Hansen fou invitat a donar una conferència amb diapositives a un grup selecte de membres de l’administració i congrés. No va servir de res i el Professor va rebre el rebuig frontal i total de l’administració. En Bush ja va anunciar que tot eren teories i especulació i que esperaria fins que tot estigués demostrat. Al poc temps van prohibir a Hansen anar a conferències i van reclamar el dret de censurar prèviament qualsevol publicació sobre el tema d’empleats federals. Igualment, les taules amb dades sobre temperatures al món van haver de ser eliminades al web. Alguns estats van arribar a prohibir escriure enlloc les paraules escalfament global o fer investigacions sobre l’assumpte. Cal tenir en compte que la NASA és una agència federal que, a diferència de les Universitats, no garanteix la llibertat acadèmica. I Bush era Bush i era el President. Hansen va haver d’obeir.

Per tancar el tema, caldria afegir que l’Administració Nacional d’Oceanografia i Atmosfera (NOAA) també va participar com era la seva obligació, en els esforços inicials de Hansen a divulgar el problema de la pujada del nivell d’aigua oceànic amb al mateix resultat. En qualsevol cas, els webs d’aquestes dues agències federals són interessantíssims. Aquí hom pot trobar dades i exemples dignes de confiança, on es poden comprovar moltes coses que a vegades se senten dir sense saber si són veritat o no.

El Grand Old Party (GOP) i l’escalfament global, avui
Sempre hi ha hagut coses al mon que són difícils de creure, com ara l’actitud del Partit Republicà en la crisi ambiental. Jo he cregut sempre que convé que al món hi hagi partits conservadors i progressius que creguin en l’alternança, suposat no obstant que tots dos siguin civilitzats, intel·ligents i prioritzin l’interès del país com a motivació suprema. Potser la formulació és massa idealista i caldria demanar-ho als Reis Mags. El gran problema dels Republicans es que el Partit ha caigut en les mans d’una clique d’extremistes afins al Tea Party, que són llibertaris de dretes (també hi ha llibertaris d’esquerres, com ara el CUP, però no pas als EUA). Aquesta gent, sens dubte molt minoritaris al conjunt del país, es mantenen per l’escadussera proporció de votants (menys del 5%) que van a les primàries de rutina i també per la magnitud de donacions que atreuen. El partit no sap què fer per lliurar-se d’ells. Utilitza el partit un mitjà ideològicament seu amb tanta influència com la cadena FOX per atacar contínuament i mirar d’aturar el candidat Trump i no serveix de res. Els candidats radicals són molt populistes i desinhibits, interessats en expressions breus i fortes (one-liners) de l’estil sentit a converses de taula familiars o als bars, que generalment són bestieses. No volen coses complicades i sempre acaben parlant dels avortaments, d’anul·lar la llei d’Assegurança de Malaltia obligatòria, del creacionisme o interpretació literal de la Bíblia, la immigració il·legal (gairebé inexistent en l’actualitat), de la necessitat d’acabar amb els diners de bitllets de paper i tornar a usar l’or, de la homosexualitat i dels Cristians (com ells se’ls imaginen; fa uns dies vaig sentir un dir que pregava a Déu per una victòria americana contra els musulmans (sic))

Respecte a la conferència de Paris, cal recordar que els Republicans dominen totes dues cambres federals, la Cambra de Representants i el Senat. El President Obama sap molt be que no pot firmar cap tractat internacional, perquè el Senat no el confirmaria mai i està intentant preparar acords alternatius que no necessitin confirmació. Ja han indicat que s’oposen a qualsevol enteniment o oferta que Obama pugui haver fet a Paris i que miraran de bloquejar-lo amb lleis. Pel que fa als límits en la producció d’òxid de carboni per les centrals elèctriques, diuen que cap llei serà aprovada i que n’escriuran les que faci falta per aturar ordres en aquesta direcció. Si cal, aniran als Tribunals fent plets contra l’Administració i que el nou President Republicà elegit un any d’ara anul·larà tota la legislació i regulacions ambientals d’Obama. Es queixen sempre que els xinesos i els indis no fan prou sense considerar que no han acabat encara el seu desenvolupament i ignorant els projectes de protecció ambiental molt avençats i les inversions altíssimes de la Xina.

Fa uns dies, un representant Republicà, president d’un Comitè, dient que hi ha una conspiració de mentides entre els investigadors, ha enviat una subpoena (una citació) a un centre d’investigacions per fer enviar al seu comitè documentació explicant les investigacions que fan i les dades obtingudes. Diu que tot és una estafa, que demostrarà que les conclusions són inventades i que ell ho exposarà. Anem bé perquè els pallassos alegren molt la vida.

Una altra coseta. Em permeto traduir les declaracions del cap de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, publicades al New York Times d’avui diumenge 13 de desembre: “Abans que els socis internacionals obrin les ampolles de xampany, haurien de recordar que l’objectiu del tractat és impossible d’assolir i està basat en un plan d’energia domèstic que és probablement il·legal, que la meitat dels estats han presentat recursos judicials en contra i que el Congrès ja ha votat per rebutjar-ho” El diari explica a més que tots i cadascun dels candidats republicans a la presidència han denunciat com a falsa i rebutjat la ciència del canvi climàtic i s’oposen als punts de vista del President Obama. Acabo d’escoltar a la ràdio com el Senador Ted Cruz de Texas ha anunciat que les dades sobre temperatura indiquen que el món s’està refredant i que tota la ciència és falsa. Mentre tant, ja hi ha evidència d’inundacions greus a la Florida, on la frontera entre l’aigua salada i dolça cada dia entra més a l’interior i casos documentats de sequeres i inundacions abans desconeguts. Però el Partit Republicà per ara mana i no ho veuen així.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Goddard Institute, James Hansen, Temperatura global