07 nov. 2020
Després de les eleccions
Veiem que totes les agències de notícies, sobretot Associated Press, han proclamat Joe Biden guanyador 4 dies després de l’elecció. Sens dubte és veritat però cal fer notar que a cada estat les eleccions depenen del Secretaris d’Estat i que un candidat ha guanyat només quan prou estats ho han declarat per garantir la seva majoria, cosa que generalment passa en unes setmanes (i ningú se’n preocupa). Però Biden ha guanyat. Pel que fa als recomptes, que en aquest cas no importen perquè te mes estats dels que calen, a Geòrgia és automàtic quan la diferència és mínima; a alguns estats es pot demanar però cal pagar; altres estats ho fan de franc.
El Col·legi Electoral
Què fan els estats quan l’elecció ja s’ha acabat? El lector quedarà sorprès de llegir-ho. Al principi al S XVIII els electors comissionats eren triats pel seu parlament estatal com a homes de seny que sabrien què calia fer. No va durar gaire. En l’actualitat com tothom sap estan lligats al resultat electoral del candidat guanyador. Com es trien? Generalment cada govern estatal tria senyors o senyores respectables que reben les ordres de per qui han de votar segons els resultats de l’elecció. Fins ara en aquest sistema, hi ha hagut sempre electors “faithless” (infidels) que prefereixen seguir la seva consciència enlloc de la voluntat popular. No van aconseguir canviar mai res, però ara fa un any el Tribunal Suprem Federal va acabar amb ells: tots els comissionats estaven sota l’obligació d’obeir les instruccions cosa que clarifica que no serveixen de res. Es reuneixen cap al 10 o 12 de Desembre a la seva capital, fan el diguem-ne vot i el seu Secretari d’Estat fica els vots a un sobre i els envia a Washington, on el Vicepresident sortint es presentarà al nou Senat acabat d’elegir el dia dels Reis, 6 de Gener, obrint els sobres, llegint el contingut en veu alta, i fent el resultat oficial. En Pence haurà de proclamar en persona que ell i Trump han estat derrotats. Tot això és una mica com quan els Anglesos posen al Parlament servidors amb vestits antics. Si paguen i els entreté… Tot allò que fan els electors està predeterminat.
Què passa quan cap candidat ha tret 50% o n’hi ha 2 amb el 50%? Ha estat el cas tres vegades. En aquesta circumstància l’elecció passa a la Cambra de Representants (anomenada la Casa) on cada estat té només un vot (o sigui que si l’estat té 30 diputats al Congrés, s’ho han de fer entre ells i decidir a quí atorguen el vot únic de l’estat). El Vice-president, en canvi, ha de ser elegit pel Senat. Aquest drama ha passat històricament tres vegades, la darrera en 1876, que va acabar amb l’elecció del Republicà Rutherford Hayes contra el Demòcrata Samuel Tiden DOS dies abans de la presa de possessió. El cas era infernalment complicat. Tingué lloc pocs anys després de la Guerra Civil i els Republicans hereus de Lincoln manaven a Washington mentre que els antics estats confederats amb majoria del Partit Demòcrata seguien ocupats militarment amb autogovern limitat. El problema es va presentar perquè els dos partits feien interpretacions molt diferents de l’elecció i alguns estats enlloc d’una sola llista d’electors, n’havien enviat dues diferents que no podien resoldre el conflicte. Es tractava sens dubte d’un greu conflicte polític que fou resolt in extremis: els Republicans van renunciar a l’ocupació militar del Sud sense haver arribat a establir-hi lleis antiracistes i discriminatòries que haurien prohibit la segregació i discriminació. Rutherford Hayes fou elegit a l’esquena de la població negra del Sud.
Les enquestes tornen a fallar (en part)
Una altra qüestió en la boca de tothom, seria perquè les enquestes de totes les moltes companyies van fallar en gran part: Biden ha guanyat per poc (tot i obtenint més d’un milió d’advantatge al vot popular), però els Demòcrates han fet poca via al Senat sense reprendre (de moment, perquè queden eleccions de repesca) la majoria i han perdut alguns escons a la Casa. Com a conseqüència, Biden ni podrà augmentar els impostos ni fer una reforma ferma de l’Assegurança de Malaltia. El 2016 la pífia fou molt pitjor, però el 2018 les prediccions de les enquestes van ser gairebé perfectes. Què ha passat? Els professionals n’hauran de parlar a fons però molta gent diu que tenen un model d’estat caducat. Diuen per exemple que a un barri de certa ciutat hi ha molts evangèlics que voten per la dreta, a un altre barri son negres o jueus que voten pels demòcrates, que a certes ciutats petites tothom se sent republicà,… Interpreten les trucades telefòniques que fan com confirmació o avís que el barri està canviant i ho projecten a tot el país. Però els EUA estan canviant molt. A més els telèfons mòbils creen un problema mal resolt.
Duració de l’escrutini
Perquè ha durat tant la tabulació dels vots a alguns estats on la diferència entre els candidats era molt menuda? Resulta que Biden havia suportat fermament l’ús de les mascaretes i la separació social, aconsellant els seus partidaris que evitessin les aglomeracions dels col·legis electorals i votessin o per correu o a una bústia (drop-in) especial; Trump en canvi es feia el macho, repetia que la pandèmia no era res, només una insignificant grip, i convocava manifestacions i mítings de masses sense cap protecció (cosa que sens dubte ha contribuït al brutal rebrot actual amb 120,000 nous casos cada dia). Volia un vot presencial, no pas per correu, del seus republicans. Com a conseqüència la majoria de vots demòcrates van ser per correu i els votants en persona foren republicans. El dimarts al vespre, els resultats del vot presencial lògicament afavorien a Trump que per això volia que algun jutge prohibís o llancés a les escombraries tots els vots per correu, un disbarat horrorós i impossible perquè votar és un dret sacrosant intocable de tots els ciutadans i el vot per correu és legal als 50 estats. Així i tot, Trump segueix afirmant sense proves que tot el vot per correu és una estafa dels Demòcrates i que en realitat és ell qui ha guanyat.
Imavineu-vos una ciutat relativament petita, capital d’un estat, on els funcionaris i empleats del servei d’eleccions estaven acostumat als vots presencials ja tabulats presentats per ordinadors i potser uns milers de vots pef correu. Aquest cop van rebre millions de sobres. Tots havien de ser oberts manualment. Dintre hi havia un segon sobre amb el jurament firmat del votant, on calia comparar la firma amb l’arxiu, obrir el sobre, treure i desplegar la butlleta, assegurar-se que no hi hagués errors, escanejar-la i arxivar-la. Molts es queixaven que a més les butlletes hagin esdevingut llarguíssimes, ocupant dues fulles de paper als dos costats: president, senador, representant, governador, diputats estatals, jutges, ministre de justícia, tres o quatre referèndums… Tot això en la presència d’observadors hostils que molestaven fent preguntes, amenaçant i a vegades tocant coses. Jo crec que ho van fer molt bé malgrat el retràs. A Filadèlfia, capital de Pennsilvàni, el Secretari d’Estat va ampliar el personal a tres torns de 62 empleats. Les autoritats i treballadors dels estats, inclosos els republicans estaven molt irritats per les queixes de frau i estafa de Trump i volien que expliqués com es podia fer un frau en vista de les mesures de seguretat sense que ningú en sabés res. I a la sortida hi havia la policia, grups cridaners i amenaçadors amb armes de foc.
S’ha acabat el malson del Govern Trump?
Em sap greu haver de dir que no ho crec, que el pais ha tingut l’experiència d’una mena de govern neofeixista elegit, mentider, cruel, autoritari, corrupte, inflexible, dominant. Per a aquest home el poder extraordinari que tenia no era una eina per protegir i millorar el país, sinó una joguina per satisfer la seva vanitat usat sense informar-se de les conseqüències.
Els votants mes forts han estat els treballadors blancs tant industrials com agrícoles. Hi ha partits a Europa que es pensen que la classe treballadors vota sempre pels anomenats socialistes, pero prefereixen els altres. Potser passarà igual a Europa si Vox, AfD o Action Nationale arriben algun dia al poder solitari. Saludeu sens dubte el mèrit de la Constitució i el sistema americà que ho han liquidat, no obstant els disturbis que encara semblen possibles pel carrer i els intents de venjança que Trump anuncia. La bona reputació es una d’aquelles coses que nomes es poden perdre una vegada i la d’Amèrica, fins ara el model lluminós de la democràcia mundial sens dubte ha patit. Tornarà Amèrica a ser reconeguda políticament com la potencia hegemònica que te la vocació de ser?
Joan Gil