30 abr. 2020
Visitant la ciutat del 1 de Maig original
Quan vivia a Fort Worth se’m va acudir prendre el tren (i no l’avió) per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El tren anomenat Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard. Era interessant. Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) allò que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA s’anomena Haymarket Riot i no és commemorat perquè durant la Guerra Freda el Congrés absurdament va declarar que el 1 de Maig era una festa comunista. Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució leninista i si de cas hauria estat una festa anarcosindicalista, perquè hi ha havia molts pocs socialistes als EUA al temps. En qualsevol cas, la massa obrera, alemanya i americana, era majoritàriament anarquista i els anarquistes, que no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper importantíssim en la lluita per les vuit hores. El Congrés es va inventar una festa del treball al final de l’estiu que no commemora res.
A aquest lloc, ara per a nens i famílies, va començar la tragèdia
Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per dues boles gegants recobertes de material que reflecteix les imatges deformant-les per fer riure, on famílies senceres s’entretenen, i un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors on els nens juguen.
En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé, potser amb 80,000 participants, molts en vaga a favor de les 8 hores, i havia estat completament pacífica. Aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir què farien. Tots els participants serien detinguts dos dies després acusats de sedició i conspiració per enderrocar el govern dels EUA.
Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre sota la pluja
Van convocar una manifestació de protesta de masses que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (cosa que estava a punt de passar). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc matant (amb els seus trets, sens dubte) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents que coneixien començaren, per sedició, naturalment. La veritat es que tret del desconegut que va llençar la bomba, cap d’ells havia fet res que fos il·legal.
Aqui estava el Haymarket Square
Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago. La ciutat, tipa de les manifestacions de dretes que van seguir l’incident i de les d’esquerres durant la
guerra del Vietnam, van construir una
El monument als màrtirs del 1 de Maig
Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors
autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. Així i tot hom pot prendre el metro i sortir a l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, per trobar al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat. Al voltant hi ha plaques commemoratives i una breu història objectiva del conflicte.
Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois
El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa, un va cometre suïcidi el dia abans de l’execució, els altres foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es va estendre pel món.
Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai no volien fer mal a ningú ni atemptar contra el *govern dels EUA.
Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit a la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.
Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere
Reconeixement del Govern Federal
De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc morts i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també està enterrada a prop. I una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut, per més que va tenir lloc en una lluita justa molt digna del país i els vuit condemnats ho van ser injustament.
Noms dels martirs Plaques mostren els noms dels indultats
Adéu-siau
Joan Gil