Els EUA són diferents

Els Almoràvits
Els Almoràvits havien fundat un imperi molt pietós nord-africà amb capital a la ciutat de Marraqueix, del nom de la qual es deriva el del Marroc. Quan Alfons VI de Castella va conquerir la ciutat i el regne de Tulaytula (Toledo), el seu rei va escriure a Marraqueix demnant auxili. El devot emperador Yusuf ibn Taixfun va accedir, arribant a establir-se a Còrdova i derrotant decisivament als Castellans. Teòricament només havia vingut a ajudar, però li va semblar que els ciutadans taifes no eren prou devots i se semblaven massa als cristians. Una referència diu que els musulmans locals es negaven a fer de policia religiosa i que els almoràvits es van veure obligats a pagar Cristians Mosàrabs per vigilar que la Sharia fos observada en públic. Els almoràvits aviat van ocupar militarment tots els regnes taifes (als Països Catalans van eliminar els successors del Cid al Regne de València trencant el somni castellà d’un port mediterrani). Finalment van cometre l’error de prendre també el Regne de Saragossa. Aquesta ciutat està molt al Nord i prop dels Pirineus, i tant al Papa Inocenci com a molts europeus, el perill d’una nova invasió musulmana d’Europa s’els va fer palès. El Papa va predicar una mena de Croada i el rei aragonès Alfons I el Batallador, en aquells moments sobirà de tots els estats cristians peninsulars excepte Catalunya, va assetjar i conquerir la ciutat el 1118, afegint-la a Aragó i no pas a Castella com els castellans volien.

Els Almohades
La vida a Al-Àndalus era tan agradable que afeblia la religiositat dels invasors. Algú va escriure al Califa Almohade, un poble molt més religiós que els Almoràvits, d’origen berbere, que acabava d’establir-se a Marraquesh tot i conquerint un gran imperi nord-africà, que els Almoràvits deixaven als porquets viure amb es ciutadans als pobles i que permetien a les dones passejar-se amb la cara descoberta. El Califa no va voler sentir res més i va creuar l’estret de Gibraltar. Semblaven a punt d’empassar-se tots els regnes Cristians, quan una coalició més o menys dirigida pel nostre Pere el Catòlic, els va aturar a la batalla de les Navas de Tolosa. Els Almohades no van traslladar mai la seva capital a la península, establint només un centre administratiu a Sevilla enlloc de Còrdova.

Vet aquí, doncs, que els gihadistes de diferents nacionalitats i tipus foren els responsables de la extraordària duració de la Guerra de la Reconquesta d’uns 800 anys, fent-la potser la més llarga de la història. Els musulmans no l’han oblidat mai. En una de les seves darreres entrevistes en Bin Laden va dir que Palestina no acabaria igual que Al-Àndalus. I el mes de Març proppassat, aquests gihadistes tan agressius de l’Estat Musulmà, o com es diguin, van publicar un mapa de les seves ambicions territorials que incloia plenament tota la Península Ibèrica. Igualment un video de reclutament d’un militant europeu que parlava l’Anglès amb fort accent Portuguès es referia a l’alliberament inevitable de Portugal pel bé de la Humanitat. El presentador fou identificat pels serveis secrets britànics com a un Portuguès gihadista conegut. Caldrà començar a preocupar-se de tot això?

Les guerres diferents que volen fer ara
Lluny queden els temps que van seguir la fi de la Guerra Freda, quan ens prometíem una pau llarga amb prosperitat i la supremacia de la llei estesa per tota la terra. Quin desengany tan terrible! El que estem veient a vegades sembla medieval i molt pitjor que molts episodis de la Guerra Mundial. Quants refugiats a quants països! Quin odi ètnic i religiós! Quantes ciutats destruïdes! Quanta fam i quanta mort de civils innocents!

Com pot ser que parlin amb indiferència de “dany col·lateral” referint-se a ciutadans innocents? Des de quan hi ha “guerres humanitàries”? Les Nacions Unides foren fundades per evitar guerres. Com és que ara n’aproven i les anomenen “legals”? Perquè no tornen a fer bloqueigs d´armes o de diners o tancament de fronteres enlloc d’anar-hi amb armes i matar encara més gent?

Ara fa un parell d’anys, quan van començar a utilitzar drones contra grups suposats de ser terroristes el famós programa de la CBS “60 Minutes” va ensenyar un centre de control a Nevada. Un home es mirava l’escena a monitors, apretava els butons, estudiava el resultat, pujava al cotxe i se n’anava à casa a sopar amb la dona i els fills. I quan s’equivocaven? Deien sempre que farien una investigació però els errors són inevitables. Està clar, coses inevitables no es poden evitar i no cal preocupar-se’n massa. I aquell senyor que premia el butons com si fos un joc electrònic tenia dret a pair el seu sopar en pau.

El President Obama parla molt de la guerra. Potser en memòria del seu Premi Nobel de la Pau a vegades concedeix medalles no sols per guerres actuals sinó a vegades per injustícies oblidades durant la guerra del Vietnam o, l’altre dia, una dels temps de la Guerra Civil. Ho fa sempre explicant al públic amb tots els detalls la feta gloriosa del guardonat i tots els detalls de la situació militar associada i el nombre i noms de morts. Es veu que la guerra l’interessa i potser el fascina o el commou. Al començament de la Guerra d’Afganistan anava a la base militar a Delaware on aterrien els avions amb els cadàvers i s’ho mirava en silenci, a vegades pregant. Jo voldria saber què pensava. Potser s’absolvia ell mateix de tota culpa. Si podia. Dona la impressió de viure perdut a un labirint impenetrable de complicacions, sense saber què fer ni on anar. Es contradiu, anuncia coses que no estan aprovades, planteja als aliats coses que aquests no volen fer. Anuncia línies roges que després es salta tranquil·lament. S´ha empatollat sense necessitat a Rússia. Es creu que pot obtenir tot el que vulgui fent un discurs ben fet que convenç. No sap on va, quins objectius concrets té ni quant de temps durarà allò que vol fer. Se´l veu com un nàufrag despistat, mirant de navegar per escenes inescrutables de la història del món, confiant en el seu destí.

Ara diu que augmentarà els atacs aeris però, això sí, sense posar “botes americanes al sòl” com ell i els seus amics diuen sempre. Ho canvia tot això? Han resolt el problema dels innocents? És la guerra des de l’aire més humanitària i innocent que la guerra amb canons i baionetes? Jo ho dubto. Què senten els soldats que hi participen sense exposar-se a res? No trobeu terribles aquests dubtes? Com vol participar a una guerra entre multiples bàndols amb objectius i aliances tan diferents? Poden els turcs ajudar als kurds iraquians mentre que ells mateixos tracten els kurds de Turquia de terroristes? I els àrabs sunnis voldran ajudar els xies? I els Saudis, no començaran a atacar enemics seus que estiguin aliats amb els EUA?

Però sobretot i damunt de tot, quin és exactament l’objectiu d’aquesta nova guerra i quan es podrà declarar acabada?
Si no s’en volen preocupar i respondre a aquestes preguntes, voldria que es recordessin de la Guerra de Reconquesta dels 800 anys, de les intervencions de tants partits i de tants gihadistes diferents, amb una o dues semi-croades internacionals. Que pensin, abans de declarar la guerra, en la dificultat en terminar-la i la crueltat i el patiment que van tenir lloc. Els verdades herois són els qui fan la pau i no la guerra.