Els EUA són diferents

El Constitucionalisme verdader, una ciència important practicada per certs advocats, jutges i altres estudiosos, tracta en articles, llibres i reunions aspectes fonamentals d’un text constitucional escrit fa molts anys o centúries en un altre temps ja passat i en un llenguatge sovint canviat o caducat. Algun cop, els que s’autoanomenen constitucionalistes no han llegit la Constitució,  ni l’entenen del tot, ni en saben gaire. Sovint ignoren fins i tot el context de les coses que afirmen i es pensen que es tracta nomes de combatre els drets dels Catalans. Obliden que qualsevol mandat, benefici o prohibició ha de ser interpretats en context, i tenint en compte que l’objectiu d’aquesta llei ha de ser servir els ciutadans, i enfortir els seus drets, no pas eliminar-los. La gran part de persones que afirmen que un referèndum d’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides i molts països democràtics, només serviria per impedir injustament que Catalunya assoleixi la Llibertat a la que aspira des de més de 300 anys, privant-nos d’un dret que tots compartim i tots vam rebre. Per fer entendre certes expressions de paraules velles, a vegades conflictives, seria sempre útil examinar l’admirada  Constitució Nord-Americana, que segueix en força i en el text original des de 1789.

Una Nació neix al final del Segle Divuit

Els colons Americans es van alçar contra l’opressió i l’abús financer dels colons anglesos i de la monarquia que representaven, guanyant al final i rescatant la llibertat amb la Guerra Revolucionària de 1776. El país estava governat per un Congrés rebel establert a Filadèlfia que durant la guerra decidiria el futur polític dels combatents: cadascuna de les 13 províncies originals en rebel·lió declararia la independència per separat sota els Articles de la Confederació escrits pels congressistes durant la guerra, incloent un Parlament sense autoritat ni diners a Nova York, dirigit pel President de la Cambra que esdevindria Cap d’Estat per un any. El desastre subseqüent va durar prop de 10 anys fins que la República Federal i Democràtica dels Estats Units es posà en marxa. Els polítics havien après la lliçó.
I com es va resoldre el problema de fer acceptar la nova polític a tothom? El Pare Fundador més destacat i pràcticament autor tot sol de la Constitució final s’anomenava James Madison, que aviat esdevindria President dels EUA. Va aconseguir que tots els Estats enviessin representants a un Parlament Constituent convocat a Filadèlfia el 17 de Setembre de 1787, que va redactar pel Congrés rebel el text final acceptat per tots els estats, que seguirien sent sobirans però compartint la seva sobirania amb la dels Estats Units, cosa que no sempre van rebre bé. En Madison tenia un altre problema: el nou text definia bé i delineava bé les responsabilitats i autoritat dels estats membres: compartirien la sobirania amb el Govern Federal però els estats seguirien tenint autoritat en gairebé tot. Semblava que el nou Govern només dirigiria les guerres, els afers estrangers i també el servei de Correus i de fet els Estats serien responsables de tot excepte per les coses explícitament atribuïdes al govern federal (el contrari del que passa a l’estat espanyol). Però en Madison veia encara un altre problema molt difícil d’arreglar. El text presentat a l’Assemblea Constituent explicava molt bé els drets i autoritat dels governs tant estatals com federals, a vegades de forma una mica fosca, però no deia res de quins Drets Fonamentals adquiririen els ciutadans, que havien de ser millors que el que hi havia en el temps de la Monarquia britànica. La gent es preocupava sobretot de problemes amb jutges, propietat, drets civils i impostos. Calia identificar, fer entendre i explicar bé com seria la nova llibertat i com es protegiria encabint aquests nous conceptes a la Constitució. Els grans problemes eren que els Estats no es posaven d’acord i que molts es negaven a obrir el text per ficar-hi coses noves. Van tenir un acudit molt original: no tocarien ni una lletra del text ja aprovat, sinó que escriurien un BILL of RIGHTS, un grup de lleis definint breument els drets fonamentals adquirits. Aquestes noves lleis serien aprovades o rebutjades al mateix temps i afegides a la Constitució com a Esmenes Constitucionals, que serien acceptades per tothom com parts integrals de la Constitució. Hom va sotmetre a les dues Cambres un total de 19 esmenes, moltes aviat rebutjades al Senat o la Cambra de Representants i al final només 10 van ser aprovades com esmenes addicionals i van entrar a la Constitució amb el nom d’Esmenes 1-10. Conjuntament aquestes primeres 10 esmenes segueixen sent anomenades Bill of Rights i representen un element fonamental del Dret americà  amb un pes enorme per l’administració de justícia, drets de possessió de propietats immobiliàries i problemes amb els governants i la policia. Hi ha en l’actualitat un total de 27 esmenes constitucionals, o sigui 10 del Bill of Rights i 17 addicionals que són molt difícils d’aprovar perquè molts legisladors tenen sempre por de textos constitucionals. Un cop acceptat el text per 2/3 dels Representants de a Cambra Baixa i per 2/3 dels Senadors, calia enviar-lo als Estats. Els congressistes dels Estats han d’obtenir ratificació  també en un mínim de menys 2/3 de tots els Congressos Estatals. Aleshores hom pot tornar-lo a portar-lo al President que l’haurà de firmar. Es dificilíssim fer aprovar una esmena constitucional, en aquest moment impossible perquè ningú te una majoria de 2/3 a cap Cambra.

La jurisprudència de sobre si la Constitució s’ha violat arriba fins al Tribunal Suprem dels Estats Units, dirigit sempre i exclusivament per nou jutges sota les ordres d’un d’ells amb una sala única que ha de fer de tot. No hi ha els diferents tribunals suprems que es veuen a Europa. El sistema dels nou totpoderosos no s’ha pogut modificar mai, encara que un President ho va intentar en va el segle XX. Cada any es presenten a aquest gremi molt més de mil peticions de gent amb molts diners que ja han perdut el judici anterior i una apel·lació. Els suprems es miren les peticions i p0den acceptar-les o rebutjar-les sense donar cap mena d’explicació. Aquesta decisió és terminal i el procés queda tancat. Sens cap dubte els Suprems tenen sempre paraula final, però és just això? Dissortadament des de fa segles dos partits, el Demòcrata i Republicà tenen autoritat per confirmar o rebutjar nous jutges presentats per la Casa Blanca, i així és com la política entra en joc de forma sovint calamitosa. El sistema de confirmacions de jutges federals és tan feixuc (i cínic) que sembla intocable. Així és com el President Trump va aconseguir cobrir 32 vacàncies amb justícies suprems triats per les seves inclinacions . Vet aquí alguns exemples:

1) Actualment hi ha 5 justícies conservadors i 4 que no en són (una majoria de 5/4). Fa molts anys un Tribunal Suprem progressiu va dictar que totes les dones tenen dret protegit per la Constitució Federal de demanar un avortament, però ara fa uns mesos, un nou tribunal de fe reaccionària va dir que aquest dret federal  no existeix i que cada estat pot decidir si tolera o no avortaments. Hom es pregunta si en aquest cas la Constitució ha canviar d’opinió.

2) Avui en dia la Unió pateix un munt de violència amb assassinats degut a la impossibilitat de prohibir la compra de certes armes, com ara fusells d’assalt que tothom amb seny preferiria prohibir. La culpa la té el Suprem que va decidir que la Segona Esmena Constitucional, part del Bill of Rights, atorga a tots adults de més de més de 18 years el dret sagrat de comprar en quantitats il·limitades armes de foc perilloses. Això és una absurditat que estem pagant molt cara. El text diu que tenir una arma de foc és necessari per poder participar a un grup de defensa o milícia organitzat similar als Sometents (al Segle 17 amb armes molt diferents amb pedrenyals), no es pot prohibir que els ciutadans en comprin, i molts les usen per cometre crims o suïcidis. Fins i tot han fet legal portar les armes al descobert  com es veu a les pel·lis sobre l’Oest. I es veu que no passem d’aquí. Troba algú que seria racional i lògic pensar que els Fundadors no haurien permès mai a nois jovenets comprar pistoles i metralladores amb cent bales? Vet aquí que aquest tractament de la Segona Esmena ha generat un perill real enlloc de protegir els ciutadans.

3) Si hom llegeix la Constitució en la forma original, resulta que un esclau negre és l’equivalent només de 2/3 homes, cosa contradita fortament a unes quantes Esmenes constitucionals que van seguir. Protecció dels drets civils individuals i del dret a voler viure en llibertat foren negats  amb comentaris i comparacions odioses a la sentència del Suprem anomenada “Dred Scott v. Sandford”. Discutit en detall en una entrada anterior d’aquest web (fa uns anys) en el text original, els drets dels negres foren negats per molts anys per Justícies, igual com el dret al vot i a l’escola, i la segregació racial a les escoles. L’infame sentència del “Dred Scott” es permetia fer comparacions entre un desventurat esclau negre anomenat DRED i altres productes materials comprats a una botiga amb diners. Hom podria incloure llistats llarguíssims d’ultratges coberts durant anys amb suposades determinacions constitucionals, que després foren considerades falses en determinacions posteriors de nou Jutges Suprems. En què quedem: que drets fonamentals poden canviar sí o no? I no poden ser injustos? En el cas de l’avortament, les opinions dels jutges conservadors s’accepten molt malament, però l’oposició i el grups activistes s’han vist obligats a sotmetre queixes inconcebibles: tenen els estats dret a imposar un temps de gestació màxim abans d’avortar? De quant de temps? 5, 10, 20 setmanes? Tenen els estats dreta a castigar amb multes i fins i tot presó a qui compri medicines legals per causar la interrupció? Pot l’Estat impedir que una resident triï anar a un altre estat a avortar? Pot l’Estat prohibir que es venguin a les farmàcies certes medicacions? I així molt més, paralitzant molts jutjats, fent la vida impossible a moltes dones. En tots els casos, es tracta sempre de coses noves inventades i falsament atribuïdes a la llei federal per molestar i fer plegar clíniques.

En Summary: Contrariàment a allò que certs activistes es pensen, fins i tot els “drets” poden ser canviats per evitar tensió i dissidència social i administrar justícia considerant desitjos socials i existència de molts canvis deguts a l’evolució del pensament i a noves tècniques de les què els pares fundadors no en sabien res. I el mateix passa a Catalunya amb la prohibició d’organitzar referèndums d’autogovern. Les lleis, inclosa la Constitució, son possibles nomes per ajudar a tothom a resoldre conflictes, no pas per instituir-ne encara més i colgar les crisis.  Que facin recomanacions amb seny per acabar per sempre amb el problema de forma democràtica.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Petit afegit: per tal de celebrar ahir al vespre la Diada, vaig obrir el meu Prime vídeo sistema d’Amazon veient que contenia alguns films presentats amb subtítols en diferents llengües, entre elles la Catalana. Imagineu-vos: seure a una cadira a casa al pis a un suburbi de Washington i trobar dos videos  amb subtítols catalans.

En Joe Biden, President dels Estats Units, nasqué el 20 de Novembre de 1942, cosa que vol dir que en aquest moment té 80 anys però en complirà 81 en Novembre i seguirà tenint-los el dia de l’elecció presidencial. L’any vinent, el de l’elecció, en tindrà 81 i quan prengui possessió del segon mandat l’any 2025 en seran  82 i es jubilarà del càrrec als 86. La seva biografia és fàcil de resumir. Obtingué el títol d’advocat, superant un petit episodi de plagiarisme el primer any i encara molt jove fou elegit senador federal representant el petit estat de Delaware sense interrupció per molts anys, càrrec que va abandonar per esdevenir Vice-President amb Obama. S’havia presentat per President feia uns anys, repetint un altre episodi de plagi copiat d’un politic anglès. Va demostrar ser un polític molt social,  hàbil i eficaç, però poc brillant que al costat d’Obama esdevingué inspirador de la seva política militar i estrangera. Fa anys era tartamut però ho va arreglar, encara que segueix essent un orador feble.  Li agrada molt repetir “look” (mira) cada pocs segons. Sempre repeteix que està perseguit per la seva memòria d’un accident de cotxe horrorós patit per la seva primera muller amb tres nens petits dintre del cotxe, un dels quals tenia menys d’un any. El cotxe sortí del parking fent marxa enrere sense mirar i es va estavellar contra un camió, causant la mort de la dona i la nena de 10 mesos, mes  ferides greus als dos fillets. Biden es va tornar a casar i ara té ara una altra filla. Els dos nois  sobrevivents es van recuperar. El més gran esdevingué Fiscal General (ministre de Justícia) a Delaware, va triar anar voluntàriament a la guerra, va retornar sà per morir al poc temps d’un tumor al cervell. L’altre fill, Hunter, sembla haver estat un poca vergonya amb problemes mentals i abús de drogues, que sembla haver fet uns $200 milions amb negocis amb referències constants al nom i posició del seu pare. Ara els Republicans volen denunciar un escàndol investigant quines relacions brutes tenia Hunter en els negocis amb el seu pare. El President es nega a comentar i molts creuen que ell no va tenir res a veure. Ja veurem com acaba.

És la senilitat inevitable?

Probablement sí, però a edats i en formes molt diferents. Els vells perden força muscular i una mica de coordinació gairebé  sempre i pateixen sovint dificultats recordant coses, a més de necessitar observació mèdica constant pel perill gairebé inevitable, de patir un nombre (sovint creixent) de malalties físiques, com ara la diabetis, artritis i hipertensió entre altres. Com tots els darrers Presidents, Biden ha vingut a l’Hospital Militar a Bethesda (Maryland) a fer-se examinar per metges. Li troben coses, però han dit sempre que són normals a la seva edat i que altrament està molt sà. És veritat això? Difícil de saber.

Els Republicans exploten sempre de forma desvergonyida els problemes de salut del President, ignorant el respecte mínim que hem d’oferir als altres humans. El republicans trumpistes (l’extrema dreta), no paren de pintar-lo com si fos ridícul, corrupte i dement. Si hom mira programes de TV fets per la gent d’extrema dreta, com que hi ha càmares a tot arreu, ensenyen el President caient per terra (sis vegades fins ara), equivocant-se quan parla, la forma com camina, les vegades quan és difícil entendre’l. Ensenyaven un video de Biden un diumenge a la platja envoltat de les seves forces de seguretat i vestit només en un banyador molt gran que deixava veure unes cames gairebé esquelètiques i tenia moltes dificultats caminant sobre la sorra. L’altre dia li va passar una de molt grossa, gairebé inconcebible. Com que els Presidents sempre han d’anar als llocs que han patit desastres, Biden va volar amb la senyora a Maoi, a Hawaii, on la població, encara molt agitada, acabava de veure tota la ciutat destruïda pel foc, més de 200 veïns morts i restes humanes cremades molt difícils d’identificar. Se li va acudir a Biden  fer un discurs evidentment improvisat referint-se al seu patiment feia anys per la mort de dos fills i una esposa, i en mala hora va afegir que també havia patit més recentment d’un foc a la seva cuina que va amenaçar un cotxe antic que s’estima molt a més de matar un gat i amenaçar moltes coses estimades. Quan va marxar, un grup d’homes el van escridassar cantant-li una vulgaritat que prefereixo no repetir. Cal afegir que les grans emissores i periòdics eviten referir-se a aquestes coses. Des de lluny, hi ha qui sospita que Biden pateix de Parkinsonisme, una malaltia dolenta però no fatal. Potser algun lector recorda els anys finals de Joan Pau II.

Militarisme

és la cosa que preocupa a molta gent, perquè el President té una autoritat il·limitada sobre l’exèrcit, el nombre de bases a l’estranger, guerres i soldats llunys del seu país a fronteres estrangeres. Això no està directament controlat pel Congrés. És evident que quan fou elegit, l’Obama no en sabia res ni d’aquestes coses ni de relacions internacionals, creient en la imatge tan estesa i simplificada al país de la rectitud i justícia justificades dels programes militars americans contra dictadors i terroristes. Obama va entrar a la Casa Blanca dient que Afganistan era una guerra “de necessitat” i els bombardejos de Líbia i Síria es veu que també eren necessaris. Fins i tot es referia a la possibilitat de fer “guerres justes”. Ara en Biden sembla estar tirant endavant pel mateix camí o encara més enllà. S’ha negat sempre a parlar de les bombes atòmiques, tant les de de bombardeig (com a Hiroshima i Nagasaki) com tàctiques, més petites, que poden ser usades per l’exèrcit durant una guerra com arma militar. La generació actual ja no en sap res de l’horror i por que aquestes armes inspiraven. Tant els EUA com la Federació Russa en tenen prous (5 ó 6,000) per destruir-nos a tots però la dreta sempre ha afirmat que els EUA podrien acabar amb qualsevol adversari. Ja en Trump ho deia: de què serveix tenir una cosa si no es fa servir? Però, com diu Biden, ell està tranquil. Hi ha molta gent que sí que s’en preocupa.

Altrament Biden va començar a oferir  l’ajut massiu amb armes a Ucraïna, que han resultat en una tragèdia horrible, rebutjant i negant-se a discutir ni a negociar les arrels del conflicte. I a l’Àsia ha creat un grup militar anti-xinès amb les Filipines, Corea del Sud, Japó i Austràlia. I a l’Àfrica, incapaç d’evitar o aturar  l’avenç de la Federació Russa i la Xina i no ser capaç d’eliminar els grups musulmans terroristes, segueix participant en múltiple accions bèl·liques. Què passarà si Trump tornés? A ell Putin li era simpàtic, l’OTAN gens i mica (fins i tot parlava de retirar-se’n), afegint que si  és reelegit la Guerra d’Ucraïna s’acabaria en l’acte, la frontera amb Mèxic seria completament tancada i tots els estrangers deportats.

I si el Partit Demòcrata no pot o no vol evitar-ho, Biden es presentarà a l’elecció. Malament amb un, pitjor amb l’altre.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Molts lectors han notat sense dubte la disminució considerable d’informació diària als mitjans d’informació sobre Ucraïna, cosa que molt probablement reflexa l’aparent fallida de l’atac ucraïnès. Hom pot trobar a la Internet nombroses descripcions de la verdaderament extraordinària línia defensiva sense precedents que els russos han bastit i a molts militars els sembla impossible de passar. Dissortadament les fotos de satèl·lit dels diaris no es poden copiar  però es poden trobar fàcilment amb un ordinador. Hom recomanaria el material  de la BBC, que té un servei de verificació molt dur abans de deixar publicar res, i també del NYTimes que sempre h0 ha de confirmar tot. Fa un any l’exèrcit de la Federació Russa va donar un espectacle grotesc d’incompetència amb el seu intent d’anar a Kyiv com si fos un passeig triomfal que seria rebut amb al·leluies i banderes. Va acabar molt malament, però era absurd menystenir, com molts van fer, la capacitat russa de pensar-s’ho i tornar a començar. Vet aquí com semblen estar actualment les coses.

La barrera defensiva no fou bastida al lloc dels combats, sinó alguns qm enrere, basada sobretot en el banc sud del Riu Dniper. Els russos van introduir i desenvolupar màquines anomenades en anglès Trenchers, que poden excavar el sòl a gran velocitat i crear trinxeres de gran profunditat a una velocitat de més de 0.8 qm per hora. La barrera, originalment concebuda amb una llargària de 60 qm paral·lela al riu Dniper aviat fou allargada a prop de 1,000 qm pels dos extrems originals cap a l’oest i cap al nord incloent la costa marítima i la frontera de terra arribant a cobrir tota l’antiga frontera entre Rússia i Ucraïna, bloquejant  de fet tots els moviments ucraïnesos per terra en totes les direccions. És com si hagués atrapat i tancat al seu interior un fragment gros d’Ucraïna que no volen retornar. Les costes, tant a Crimea lluny dels ucraïnesos com a les zones de proximitat russa, han quedat fortament  fortificades. La barrera no és única. Hi ha una segona paral·lela alçada a alguns qm darrera la primera, encara que més curta, limitant-se a les zones més perilloses. Per si això no fos prou, els russos han buidat i envoltat amb trinxeres pròpies una petita ciutat anomenada Tokmat que ha estat buidada de civils i omplerta amb armes i soldats russos, una mica com un castell a l’edat mitja. Com que això no era prou, van estendre una línia ofensiva sortint de la barrera en llarg de la carretera E105 per on russos estan actualment avançant cap a Kharkiv (i potser, qui ho sap, fins Kyiv). La barrera contra tancs es encara mes impressionant. Tornant a les trinxeres de les muralles defensives, estan elles mateixes protegides pel davant i darrera per trinxeres addicionals amples i profundes contra tancs, que, a més, es trobarien si  arribessin a creuar aquestes precaucions amb grans concentracions per terra de dragon’s teeth, (dents de drac) obstacles igualment dedicats a no deixar passar els pocs tancs que hi poguessin arribar. Una altra innovació son certes màquines que poden excavar petites trinxeres circulars on hi caben dos o tres soldats confrontats al foc enemic fora de la trinxera normal i amb necessitat de protecció.
I deixant de banda la línia defensiva, com ha anat amb l’ajut rebut dels EUA i membres de OTAN? És variable i difícil d’informar-se. Un cas notable fou el dels HIMARS, les armes anti-projectil nord-americanes ensenyades tan sovint a les pantalles de televisió, que es consideraven invencibles. Sembla que la indústria militar russa va reeixir desenvolupant un mètode per neutralitzar-les i és per això que en l’actualitat els projectils llençats pels russos semblen poder arribar on volen sense poder ser aturats pels HIMARS. Al començament de la guerra molts membres de l’OTAN, sobretot Alemanya, van enviar diners i moltes armes però en l’actualitat sembla que només els nord-americans ho continuen fent. A molts països ja hi ha queixes, sobretot de l’extrema dreta. A Washington, l’ala Republicana trumpista a la Casa dels Representants més radical del Congrés, de fet comparable a la dreta ultra a Europa, amenaça amb bloquejar els 21,000 milions que Biden està demanant ara, cosa que faria pujar el total de les donacions americans fins ara a 70,699 milions. Dubto molt que aquest bloqueig de diners arribi a ser aprovat, però els congressistes podrien reduir la quantitat de la donació o exigir un temps límit per acabar. Fora interessant saber quant cobren els  fabricants d’armes que treballen dia i nit.

El cas de les remeses de blat des dels ports del Mar Negre sí que és un problema intolerable, perquè en aquest moment hi ha pel món un 300 milions d’éssers humans que no saben si ells i els seus nens trobaran  menjar demà i depenen exclusivament de les Nacions Unides i organitzacions benèfiques.  Molts d’aquests no tindran absolutament res si no són ajudats i els nens petits són els que més hi pateixen i més aviat moren.  La culpa d’aquest problema tan greu sens dubte la té l’OTAN. S’haurien d’haver presentat amb els EUA a l’ONU demanant que es declarés un estat d’emergència alimentària mundial i es permetés a algun vaixell americà o neutral supervisar els bots carregats sortint del Mar Negre, sense ficar-se en res més. Enlloc d’això el Sr Erdogan de la Turquia va organitzar un petit tractat quasi comercial entre ell, la Federació Russa i Ucraïna, que ha acabat malament. A més, els russos havien descobert que Ucraïna exportava grans també utilitzant un riu que anava a Croàcia i entrava al Mar Negre i ho van bombardejar. Els ucraïnesos igualment estan buscant una altre sortida pel Danubi que no sembla prometedora.

I les famoses sancions contra la Federació Russa anunciades pel President Biden a la TV sense poder controlar la seva ràbia? Hi ha de tot, però molt èxit no van tenir. A mi em molesten les sancions perquè quan jo era un nen vaig veure a tot arreu les cues per comprar pa negre i patates, cafè dolent de Riu Muni barrejat amb herbes i coses rares, dies sense carn, dies, dies, dies… targeta de racionament. Fou part de la decisió de l’ONU de bloquejar totalment l’Estat espanyol degut a la Divisió que Franco, fent costat a Hitler, havia enviat a la Unió Soviètica per lluitar amb els alemanys durant el setge de Leningrad (avui St Petersburg). Els ciutadans en van haver d’aguantar  les conseqüències, però no en tenien cap culpa. Nosaltres en vam haver de patir per anys, però el Dictador i els seus subsidiaris van seguir engreixant-se i jo em penso que deu passar sempre igual. Tot perquè?  Molts ni sabien que era Leningrad. Rússia ha trobat molts ajudants. La Xina fins ara no ha enviat armes de guerra, però sí altres coses, sobretot els xips necessaris per fer armes. Diuen els experts que 2/3 parts de xips electrònics de projectils russos trobats a Ucraïna són de fabricació americana. La indústria de l’armament russa sembla haver tirat endavant força bé.

Pronòstic?  Hom recordarà que Zelinsky havia manat incorporar-se a l’exèrcit a tots els homes fins l’edat de 60. Molts homes a Ucraïna com a Rússia han fugit a l’estranger. Ha creat un problema terrible. Els ucraïnesos han patit pèrdues molt greus,  però ara amb aquest atac que estem veient, les pèrdues de soldats joves han estat esfereïdores, fins al punt que ara els militars han de fer els seus atacs amb soldats més entrats en anys.  Segons els consellers estrangers disposats a parlar d’amagat amb els periodistes, no sembla que ells considerin altes les possibilitats de guanyar la guerra que tenen els ucraïnesos, i que ja pensen que aviat caldria obrir negociacions. Hi ha qui diu que els russos potser plegarien amb un 20% de guanys territorials, cosa que els ucraïnesos rebutgen absolutament. Potser amb 10%? Això serien els russos qui probablement ho rebutjarien.   L’única cosa important és que això s’acabi. Amb negociacions abans de la guerra, Rússia hauria pogut recuperar part del territori fronterer de l’ètnia russa perdut al caos de la ruptura i les declaracions d’independència al final de l’URSS, però qualsevol cosa hauria estat millor que de l’atrocitat abominable que hem estat contemplant. És el problema que hi ha ajudant un dels participants a una guerra: gràcies a l’ajut molts més soldats i civils moren i al final gairebé sempre tot acaba com hauria acabat. No és fàcil trobar una aproximació de les morts que han tingut lloc a Ucraïna, però hi ha qui sospita que són unes 250,000 amb uns 2-3 milions d’exiliats (no confirmat). És el que passa quan es regalen armes a combatents. La Guerra no és mai la Resposta.

=======

Quina sorpresa haver sentit parlar a la Tele i els diaris de NIGER, un país africà molt pobre que poca gent coneix i tothom confon amb Nigèria. Uns militars acabaven de fer un cop d’estat i empresonat el President elegit. Cops militars no són cap novetat gran (!), que ja ha passat moltíssimes vegades tant a aquest mateix com a molts altres estats africans pobres. Al país hi havia una guarnició francesa (que sembla que Macron, amargat, ja ha retirat), uns quants espanyols i uns 1,100 soldats americans, cosa menys coneguda. Es tracta de l’últim país pro-Occidental del SAHEL, una banda transversal gegant de terra desèrtica que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic. La major part d’estats del Sahel s’ho passen malament, estan atacats contínuament per bandes jihadistes, alguns estan ocupats pels de Wagner, amb participacions xineses i riquesa mineral (or, diamants) amb poca aigua i molt desert. Niger era ja pràcticament l’únic SAHEL estat encara connectat amb França i els EUA. Declarant que es tractava com a Ucraïna  d’una lluita entre la Democràcia i una Dictadura, una organització de països de l’Oest africà anomenada ECOWAS sembla haver escoltat el consell dels americans i es prepara a fer la guerra (no obstant que hi ha hagut moltíssims cops d’estat previs sense que ningú fes res i que l’Organització Pan-Africana no hi esta d’acord). Perquè? Altres països del Sahel s’afegirien als militars i qui sap si els Wagners també i fins ningú havia dit res. Havia oblidat una cosa: a Niger es troba un jaciment d’urani a cel obert que produeix 5% de l’urani mundial. Es el millor que hi ha al continent africà. A més, acaben de descobrir un segon jaciment, que començarà a ser explotat tan aviat com hagin obert una carretera.

=============

Una baralla de caire comercial entre la nova Xina i els països més rics de l’occident (diguem els USA i la Unió Europea) ja es veia venir des de fa anys i semblava haver culminat amb en Trump, que odiava els xinesos. De fet, els tractats comercials  previs es van firmar quan la Xina encara era un país pobre i subdesenvolupat, però ara els termes dels contractes semblaven abusius. Amb en Biden ha resultat pitjor encara. No sols ha introduït moltes sancions (que aparentment fan riure als Xinesos) sinó que va començar a tractar la Xina d’adversari polític, encara que hom no entenia perquè, ni ningú havia notat accions amenaçadores contra països estrangers que semblessin agressives i costava entendre què volia dir el President. Biden sense deixar de repetir que els xinesos són verdaders adversaris, va organitzar una mena d’OTAN sud asiàtica per vigilar la Xina, amb les Filipines (on els USA han afegit NOU noves bases militars addicionals,  Austràlia (que ha rebut submarins nuclears) i Japó, que tenia fins ara un exèrcit exclusivament defensiu però ara gràcies a Biden ha estat ampliat per poder fer guerres si cal. Aviat hi participaran altres països, com per exemple Corea del Sud. A més polítics americans i també unitats militars van començar moltes visites i manobres anti-xineses provocatives a l’entorn de Taiwan. Ens feia falta, tot això? Cal entendre que una cosa així sempre esdevé una cursa d’armes perquè la Xina sense cap mena de dubte se sentirà obligada a enfortir la seva frontera.

I mentre tant, la tragèdia de l’escalfament global empitjora sense resposta ni pressupostos escaients, amb temperatures i sequeres mai vistes, la guerra d’Ucraïna genera molt CO2, les guerres als països pobres empitjoren (veieu si no Iemen, Sudan, Sudan del Sud, Palestins, Myanmar, Jihadistes,…), el nombre de fugitius i gent sense menjar ni metges augmenta, un gran moviment migratori interminable de gent desesperada s’està estenent pel món, sobretot a la frontera de Mèxic i a la costa Mediterrània. Què caldria perquè els polítics fessin al final alguna cosa?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

El Camp de la Bota, situat a l’àrea del Fòrum on aquest autor va exercir breument la medicina després de rebre el títol, fou un barri enorme d’immigrats espanyols pobres, molt ben descrit a la Viquipèdia. Fundat per un exèrcit francès invasor, la caserna i el camp de tir van adquirir mala anomenada degut a les moltes execucions que hi van tenir lloc, i van anar passant de mà a mà fins al franquisme. Les barraques estaven a ran de la platja i tocaven la vora del Besòs. El nou règim va continuar els afusellaments  per castigar i intimidar. Vaig arribar a conèixer algunes persones que hi vivien i la majoria eren gent agradable i amistosa. A més un antic professor de la meva escola, el Pare B, un home molt progressiu hi residia a una barraca com a “sacerdot obrer”, una categoria introduïda sobretot per l’Església Francesa. Els metges del dispensari dormíem una o dues nits a l’edifici. Un dia un policia gris espanyol em va dir que era molt perillós dormir tot sol a aquell lloc. No m’ho va semblar mai. La majoria de residents eren bones famílies pobres que només volien viure a Barcelona, trobar feina i un pis. Vet aquí què va passar un dia.

Dos residents falangistes

No hi havia tants cotxes com ara. Per anar al Camp de la Bota calia prendre un autobús que arribava fins una mena de plaça amb una sortida al costat del mar que semblava única. Un parell de vegades, arribant a treballar el cap de setmana, vaig veure a la cua pel bus dos homes d’edat mitjana en l’uniform falangista de gala, boina roja incluïda, que havien sortit del Camp, probablement per anar a alguna reunió.. La cosa cridava l’atenció i no em vaig poder estar de preguntar a un conegut qui eren i què feien. Estan bojos, em van respondre. Tots dos havien lluitat amb els Nacionales durant la Cruzada (com anomenaven la Guerra Civil) i havien guanyat medalles i conegut gent poderosa i haurien pogut treure’n molt, però ells enlloc d’aprofitar-se’n preferien viure com tants espanyols en la miséria lluitant per la justícia social. Possiblement podrien ser una parella homosexual, però en aquells temps ningú mencionava una cosa tan terrible.

La Falange era un partit fundat per l’encara jove José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador militar del mateix nom i aristòcrata. En JA es va inspirar en la ideologia i estructura del Partit Nazi que l’enlluernava. Era un home jove, arrogant i poc simpàtic, que utilitzava un llenguatxe que sonava heroic i antiquat, a més de pretensiós. “Tenemos Voluntad de Imperio. Creemos que España volverà a buscar su gloria y su grandeza por las rutas del mar.” Qui s’hi interessi, pot llegir els 20 punts programàtics escrits per al seu partit. En els seus discursos ell sonava sovint amenaçador i cruel. Perquè calia ser amistós i tolerant amb gent que molestaven? Ell defensava la dialèctica necessària dels cops de puny. Degut a la forta connexió alemanya molts afiliats de la Falange eren antisemites, però ell no en volia parlar mai. Escamots seus armats atacaven i mataven adversaris, igual que les SA de Hitler. En 1933 es va juntar amb les JONS castellanes, un grup antisocialista obrer que deia lluitar per la justícia social  i estava dirigit per Ramiro Ledesma.  En JA fou elegit diputat a les penúltimes Cortes d’abans de la Guerra i va començar a intrigar per fer intervenir Hitler a Espanya i acabar amb la República, enviant representants a Berlin. L’elecció del Front Popular en 1933 li va anar molt malament: FE de les JONS va treure només 0’7 % del vot total  i en JA va perdre l’escó. Tingué la desgràcia de ser arrestat per traïció promovent a l’estranger la guerra contra la República i en Març de 1936 fou traslladat a la presó d’Alacant poc temps abans del “Movimiento Nacional”. Ja durant la guerra civil, fou sentenciat a mort per afusellament per un jurat legal de ciutadans. Diuen que la República va oferir a Franco un intercanvi de presoners per salvar-lo, que fou rebutjat. Franco no volia haver de coexistir al costat de JA que li faria molta nossa i no va respondre. JA morí afusellat en Novembre i fou enterrat localment. Franco, content d’haver-se lliurat d’ell, va trobar útil introduir el cult de la personalitat de José Antonio, prenent el Dictador control total del partit, que seria aviat bandejat. Després de la Guerra grups de falangistes van desenterrar en JA ( la seva tombs va quedar oberta, la “huella” del seu cos fou celebrada com una relíquia). El taüt fou traslladat a peu d”Alacant fins l’Escorial i fou enterrat davant de l’altar de la Basílica del Monestir de l’Escorial, fins ser traslladat anys després al Valle de los Caidos. Recentment, quan les coses van canviar, la seva família el va desenterrar per tercera vegada i dur al Cementeri de Sant Isidro a Madrid. El General Franco va començar a usar tots els senyals, expressions i algun principi  de la FE de las JONS, i es va proclamar líder total del partit. En canvi aquest “anti-partit” com deien ells va perdre tot el poder, ignorant les promeses (falses) de “ justicia social” fetes pel partit. L’incident descrit tot-seguit demostra com era de verdadera la “seva justícia social”.

Compra-venda de barraques al Camp de la Bota

Els que ja tenim molts anys recordem encara el problema gravíssim, algun cop tràgic, de la falta d’habitages, que en aquells temps eren sempre pissos, i que va durar molts anys acabada la Guerra. Degut a l impossibilitat de trobar un pis, molta gent  sobretot jove no es podien casar o havien de seguir vivint a un racó de la casa dels pares. Entre les mesures populistes introduïdes pel règim, el Govern franquista va inventar una absurditat greu que va empitjorar-ho tot: va prohibir les pujades de lloguer totalment. Oi que sembla bé? El problema és que quan no es poden  guanyar diners o almenys recuperar l’investiment, els propietaris no volen ni fer millores, ni arreglar coses trencades ni construir res perquè perden diners. La catàstrofe lògicament va empitjorar. L’emigració del camp espanyol on no hi havia feina, cap a ciutats com Barcelona i Madrid va augmentar i els immigrants van acabar bastint i vivint en barraques sobretot a Barcelona el Camp de la Bota i Can Tunis a Montjuïc.  En aquest moment, una nova forma d’abús i falta de vergonya va aparèixer: durant una transacció algú amb autoritat insistia en cobrar un traspàs no inclòs al preu  o qualsevol altra despesa legal, que calia pagar addicionalment per poder llogar o comprar un habitatge. De gent que insistia en cobrar aquest traspàs tan cruel n’hi havia a tot arreu.

Una ordenança municipal prohibia vendre la barraca d’una família a una altra. Si alguna família se’n anava o intentava vendre la barraca, un equip municipal es presentaria immediatament disposat a buidar i enderrocar la residència en l’acte i sense compassió. Ara que naturalment pagant un traspàs a un cert funcionari, l’ajuntament no en sabria res i la venda podria tenir  lloc. I aquí és on es va armar la grossa, perquè com això era un robatori  il·legal a gent pobre, tant el nou com l’antic propietari s’havien negat a pagar res. Segur que la llei i la policia els defensarien. Potser ho deien de broma.

Era el matí quan la brigada municipal es va presentar amb homes i màquines per eliminar l’objecte de la discòrdia. Com que molts n’havien sentit parlar, grups de residents van intentar evitar l’enderrocament ficant-se al voltant i dintre, però l’equip municipal venia acompanyat de policies. En aquest moment el capellà obrer, Pare B va intervenint aconsellant als residents indignats que seguissin ocupant la barraca per protegir-la. Era com una petita insurrecció i el capellà seguia cridant i repetint en veu alta les raons. La policia estava a punt d’arrestar-lo, però en aquell moment els dos falangistes residents que coneixien el cas i també estaven indignats, es van presentar, dirigint-se als policies i treballadors per denunciar la injustícia i afegir que com ells dos, antics lluitadors per Déu i per Espanya a la Cruzada, volien recordar a tots els presents que el Movimiento Nacional (títol que els franquistes usaven referint-se a la Falange) havia lluitat i molts havien trobat gloriosament la mort en defensa no sols de la pàtria sinó de la justícia social que no existia a Espanya. Si els agents gosaven destruir la barraca per una denúncia d’un empleat corrupte, ells, tots dos, anirien en l’acte a l’oficina del Governador i “Jefe Provincial del Movimiento”, el seu superior, exigint l’atur del crime i el càstig de tots els culpables. Sense tenir por, els policies i empleats van arrestar per una estona el capellà per treure’l del lloc enviant a casa els residents que seguien protestant. Fet això, van procedir a enderrocar la barraca ignorant al mateix temps els dos falangistes. I aquests desgraciats que havien vist amb els seus propis ulls quina mena de justícia social els franquistes havien imposat, van anar primer a la comissaria de policia, sense treure’n res i després a l’oficina del Governador Civil (actualment representació del Gobierno a Catalunya). A aquest lloc ningú en volia saber res, ni volia acceptar cap denúncia ni prometre res. Els van anar enviant d’una oficina a una altra perquè Su Excelencia el Gobernador Provincial estava ocupat. Desesperats, sens dubte els dos homes havien finalment entès la trama. Gairebé plorant van tornar el vespre al Camp de la Bota dirigint-se a la barraca del capellà catòlic, el Pare B, a qui els policies van alliberar després de l’incident. Els Falangistes van descriure els seus esforços tan sicers com inútils i, quadrant-se davant del religiós, van alçar al mateix temps els braços fent el salut feixista.

Fou un espectable molt trist. Una família necessitada havia perdut la residència i dos homes van aprendre la falsedat del partit a qui havien dedicat tota la seva vida. Havien trobat que tot havien estat mentides.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Molts intel·lectuals i universitaris s’ocupen  a tot el món d’estudiar Ciències Socials que volen aclarir la formació i la conducta de grups humans. Molts lectors probablement es pensen que poca gent s’hi interessaria o ho entendria, però vet aquí el cas extraordinari de l’anomenada Teoria Racial Crítica, desenvolupada per aclarir la causa de  la discriminació existent contra la població negra. Fou desenvolupada entre els anys 1970 i 1980 sobretot per tres universitaris  negres, Derrick Bell, Kimberlé Crenshaw i Richard Delgado. Quan anys després al final els polítics van entendre de què anava la Teoria, se’n va armar una de molt grossa, sobretot perquè hom pretenia introduir el seu estudi a les escoles elementals obligatòries. La reacció sobretot (però no exclusiva) dels Republicans i altres grups o de gent indiferent a la discriminació contra negres aviat fou discutida i mencionada als diaris, a la ràdio i fins i tot als Parlaments estatals dominats per Republicans. Actualment 5 estats han prohibit per llei parlar-ne a l’escola i molts llibres han estat retirats de les biblioteques escolars. El tema apareix ja a les campanyes electorals iniciades. Els demòcrates en general no en parlen gaire.

Què estableix la Teoria? Triem algun exemple fàcil (una simplificació): al món hi ha gent bona i caritativa que pretèn ser justa i s’acosta a homes pobres i famílies sense diners, malalts, vivint a un mal habitatge, sense menjar assegurat i els dona ajut per caritat a canvi de res. Són els bons que no es pensen que ells són racistes. Altra gent, en canvi, és indiferent al patiment dels pobres, els explota si pot i sovint diu que ells mateixos en tenen la culpa. Aquests són segon la visió clàssica els dolents, els racistes, una minoria irredimible de gent inhumana culpable de la situació. La discriminació seria un problema creat per una minoria de gent que s’en aprofita.

És veritat aquesta formulació? No, responen els nous Crítics. De fet, tots els membres dels dos grups de gent benestant descrits al paràgraf previ són culpables del mateix racisme, discriminació  i explotació que pateixen els negres. Perquè? Perquè la situació aprofita a tots dos amb diners, millors feines, millors sous, millors cases, millor educació, coses molt cares negades als pobres. Si els negres rebessin millor educació i igualtat de tracte tota la societat blanca en patiria les conseqüències econòmiques i és per això que no es tolera. Qui s’hi senti millor, que faci caritat per creure’s que és innocent, però segueix rebent els mateixos beneficis disfrutant de privilegis negats als negres.

En una discussió com aquesta, sempre s’acaba triant exemples. Veiem el cas de les línies roges al voltat de certs barris que els bancs traçaven entorn dels barris negres per negar’ls-hi hipoteques per poder comprar cases noves. Evidentment els que en patien eren els negres, que s’havien de conformar a no rebre hipoteques i acabaven amb un pis dolent i massa petit. En surtien guanyant sempre tots els blancs que tenien més fàcil accès a les hipoteques tant si eren caritatius i es negaven a acceptar que allò fos discriminatori, com si no. El punt de vista dels negres i de molts mestres d’escola és que cal explicar això als nens, perquè en prenguin consciència o si no, no s’acabarà mai. Hom pot triar altres exemples, però aquest autor no pot descriure bé la ràbia i la tensió que la Teoria està produint. Tracta d’hipòcrites i aprofitats a gent que es pensen ser honrats i religiosos. Una minoria acusa la majoria de causar el problema.

Es pot aplicar aquesta Teoria Crítica a la situació de Catalunya dintre de l’estat espanyol?

I tant que sí. El problema apareix potencialment sempre quan un cert grup s’oposa a un altre. En el cas dels espanyols existeix una oposició gairebé total i immortal a l’exercici dels drets polítics pels catalans, a l’ús del seu llenguatge, al seu poder polític, artístic i cultural, història pròpia separada, reputació al món, i fe democràtica. Per quina raó? En part deu ser hereditari perquè llegint textos històrics antics es veu que ja passava fa molts segles, i s’expressa sempre associat amb males cares, rebuig i signes de superioritat, sovint amb insults. Va cridar l’atenció fa unes setmanes com el Sr Pedro Sánchez anava cridant als grups electorals que gràcies a la seva repressió la tensió independista havia desaparegut (probablement per sempre) i tothom era feliç, cosa que hom podria traduir fàcilment com una victòria personal seva en la lluita per l’assimilació total de Catalunya amb l’ajut del seu PSOE-PSC. Sap què, Sr. Sanchez? El Caudillo Franco també s’ho pensava. Es tractava només d’un intent més amb el suport dels seu partit per destruir la identitat separada catalana per sempre amb uns quants processos judicials de càstig i entrebancs al Govern de la Generalitat seguits d’indults caritatius. En general per molts anys els espanyols han tret beneficis econòmics, polítics i culturals expressant la seva hostilitat i voluntat de submissió contra el nostre país, mentre nosaltres no teníem diners ni per trens de rodalies. Van ser ells una força imperial molt gran i molt rica i van acabar com molts altres imperis, però a Catalunya se la volien quedar, i aquest desig no canviaria per segles. Això ho veuen com un gran èxit, una glòria i un dret col·lectiu absolut dels espanyols. Si algú no ho creu, que es miri els mítings del PP, o que llegeixi ElMundo o l’ABC. Si de debò fóssim compatriotes, quin dret tindrien d’insultar-nos contínuament? Cal començar a pensar com fer entendre el contrari.

Potser els independentistes haurien de pensar més sobre com resoldre el problema. Fiar-se d’un partit? Mai, cal confiar sols en societats civils determinades a mantenir la lluita pacífica contra un poder central. I sobretot estudiar quins mitjans culturals i mediàtics hom podria utilitzar per fer entendre als espanyols quantes nacions petites s’han declarat independents d’ençà de la Guerra Mundial i que no passa res, i no hi ha cap dificultat mantenint relacions culturals i econòmiques amb un vell veí. Fa ja molts anys, el President Pujol va financiar una exposició didàctica a Madrid sobre la natura, història i desitjos del poble català. Qui sap, potser es podria repetir amb més èxit.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Tags: Anticatalanism, Teoria Racial Crítica

Els partits d’extrema dreta estan avançant a molts països del món, incloent Espanya i el sector fortíssim del Partit Republicà que tornaria a votar per Trump als Estats Units. Quina sorpresa tan desagradable pels que crèiem que la fi de la Guerra Freda significava el triomf final de  la gloriosa democràcia basada en eleccions lliures. Cada dia hi ha més llocs governats per un home o un partit amb un sistema electoral pseudodemocràtic i manipulat on un governant es reelegit sense perill  tant com vulgui, com passa a la Turquia, Hongria, Rússia, Bielorússia, Xina i altres llocs a l’Amèrica Llatina i Àfrica. Potser això podria ser en molts casos el resultat d’un sentiment d’hostilitat i menyspreu de molts sectors contra classes polítiques democràtiques sovint corruptes o ineptes que semblen fer-ho tot malament. Allò que sembla més difícil d’entendre es perquè aquest partits guanyen eleccions amb el suport massiu de votants amb mitjans econòmics limitats. Es lògic això? No sembla que aquests ciutadans en traurien mes votant per l’esquerra? Els votants treballadors en tenen prou, no voler seguir aguantant la situació i voten per gent que podria finalment canviar les coses. Volen canvi i votaran per homes forts que ho prometin. Canvi a qualsevol preu.

Els partits han de preocupar-se sempre per la gent modesta perquè aquests representen la majoria de vots. Teòricament el sistema electoral hauria de servir per poder pensar analitzant els problemes i preocupacions actuals i poder oferir un programa per resoldre  aquestes dificultats i fomentar l’economia, però  el resultat del vot no depèn ben bé d’això, sinó de la forma com els votants (i no els polítics) veuen la situació econòmica, el futur,  l’ordre públic, l’educació i sobretot els sous i els habitatges que troben. Aquesta actitud és absurda perquè en el món actual un govern pràcticament no pot fer gran cosa per millorar l’economia i rarament és culpable de les crisis, depressions, inflació i bancarrotes que arriben puntualment.  Enderrocar un govern per posar-ne un altre no canviaria gran cosa. Si de cas, caldria vigilar què fan els grans banc centrals estrangers que són els únics amb el poder de canviar la direcció de l’economia, si els convé. Resumint, el resultat electoral dependrà sobretot d’allò que la gent creu, i no pas de les opinions d’economistes experts o del contingut de  la propaganda electoral. El cas històric més clar conegut es probablement el de l’Alemanya Nazi i el grup que Hitler intel·ligentment nomenava oficialment Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys. El camí al poder i realització  de les idees feixistes passava primer per crear i desenvolupar un suport agraït i obedient dintre de la classe treballadora alemanya, obtingut amb millores de sou, bons habitatges, hotels i platges de vacances, vaixells creuers per anar pel món fent turisme, aviat un cotxe VW per a tothom… També van jugar una part naturalment els agents vigilants de la GESTAPO, i conferències, ràdio i pel·lícules oficials. Una vegada feta la millora, la nova felicitat garantia al Führer una posició poderosíssima al timó del país unificat que no existia abans. Els rics van prosperar i disfrutar la pau social encara més que els treballadors. Tot això era un engany ple de mentides i al final ho van haver de pagar tots molt car. Potser la gent que vota en els nostres dies per l’AfD ni hi era en aquells temps ni en sap res. Repetiran?

Expliquen alguns partits que a gairebé a tots els parlaments lliures elegits hi ha sempre dos grups adversaris disposats a jugar l’alternança en el poder per sobreviure per molts anys: 1) els conservadors (com ara el PP) que creuen en el comerç gairebé lliure i es pensen que conduirà a la prosperitat, detesten lleis però escriuen lleis i decrets durs per castigar la dissensió, voldrien mantenir costums socials antics, demanen un exèrcit  fort, jutges estrictes, interés militarista moderat per guerres estrangeres amb suport limitat als milions d’emigrants i fugitius. Aquí als EUA algun polític demòcrata fa anys va resumir dient que aquests no volen fer res per la gent pobre, sinó que es pensen que els treballadors poden viure molt bé de les engrunes que cauen de la seva taula i que si els treballadors són lleials, la situació millorarà encara més i les engrunes esdevindran millors i més saboroses.

2) el segon partit o grup de partits que existeix sempre són els progressistes, com ara el PSOE o la seva sucursal catalana, que abans es deien socialistes però que després de la II Guerra Mundial i encara més després de la Guerra Freda van renegar de qualsevol ideologia socialista, limitant-se a fer promeses electorals, parlar de forma compasionada intentant ajudar a la gent senzilla i als grups socials necessitats en dificultats degut a abusos dels conservadors. Altrament la seva ideologia suposadament progressiva i els plans econòmics i polítics coincideixen amb el mapa dels conservadors. Hi ha qui diu que la seva raó d’existir és permetre  l’alternança al poder,  que podria resoldre pacíficament situacions abusives perilloses. Al marge d’aquests dos grups majors hi ha sempre alguns que no lliguen del tot amb l’esquema però també es presenten a les eleccions, com ara el VOX a la dreta i la CUP a l’esquerra, confiant en ser considerats per coalicions.

Un cas addicional és el dels partits interessats principalment en un problema especial únic, com l’Independentisme a Catalunya, un problema molt complicat, que ja dura més de 300 anys i ha fet impossible governar el país en pau com els dos partits principals haurien volgut, però així i tot han seguit bandejant-lo i causant problemes greus i injustícies i no pot ser tractat com un problema entre els molts que té l’estat i no mereix ser tractat amb proritat. L’estat ha recorregut a mesures com el memorable 155 manat conjuntament fa uns anys pels Srs. Rajoy i Sánchez.

Amb saluts

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Tags: eleccions, Partit Conservador, Socialisme, Treballadors i política

Em sembla molt bé que el Tribunal Internacional del qual ni els EUA ni Rússia s’han dignat ser membres i que fins ara s’ha limitat a casos de Iugoslàvia i de l’Àfrica accepti ara denúncies de crims de guerra. Caldria afegir que a la Guerra d’Etiòpia contra els separatistes de Tigray ja s´han declarat moltes més víctimes que a Ucraïna. Cal sempre considerar el nombre de ciutadans exposats, però el mateix es pot dir es pot dir de les guerres entre el militars de Myanmar i els molts nacionalistes d’altres races, i del Jemen, i tirant enrere de Líbia, de Síria, de l’Irak, d’Afganistan. Perquè serà que es veu tan poca cosa de les víctimes innocents i ciutats destruïdes? Podria ser que aquesta distinció passa perquè només els Ucranians són de la raça blanca?

Tot i celebrant els processos per crims de guerra, caldria també no limitar-se al cas d’Ucraïna, sinó que caldria extendre això a TOTES LES GUERRES, cada dia més absurdes, cruels  i intolerables. Com pot tenir un govern el dret d’armar ciutadans joves i enviar-los a matar gent desconeguda? I oferir medalles i monuments en memòria seva? Se li ha acudit a algú a les Nacions Unides discutir seriosament la noció de “Guerra Total” en la què molts exèrcits creuen? I com és que els participants mai semblen parlar de negociacions? I perquè els ciutadans només veuen informació unilateral?

En la qüestió sens dubte important del moviment de l’OTAN per incorporar tots els països europeus previament sotmesos a la influència soviètica malgrat que  molta gent al món esperava que després de la dissolució voluntària del Pacte de Varsòvia presidit per la URSS, l’OTAN, ja desaparegut el perill, faria el mateix i que això obriria un temps de pau i prosperitat desconeguts al món. L’ OTAN s’hi va negar, preferint l’opció de seguir arraconant i fent petita Rússia. Un espanyol que va participar en aquesta decissió d’engrandir l’OTAN fou el Sr Javier Solana, un ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol. Ell era un físic que va arribar a ensenyar a una Universitat i estava en el grup que al voltant de Felipe Gonzàlez volia reactivar el PSOE. Aquest partit, en aquells temps encara socialista,  sota les directives de Gonzàlez i amb assessoria del partit socialista alemany, seguia oposant-se a l’OTAN i Solana va publicar un llibre identificant 50 raons per votar contra l’entrada. Però tot va seguir el camí, en Gonzàlez va fer marxa enrera i el poble espanyol va consentir per refèndum. En aquell temps el grup de líders es va quedar amb el nom PSOE però retirant tota la ideologia socialista, preferint com feien als alemanys, esdevenir un partit conservador moderat, espanyolista amb alguna inclinació progressiva. El PSC a Barcelona era el resultat d’una fusió de tres partits que de fet volien formar a Madrid un grup parlamentari propi, una aspiració evidentment absurda, que va durar fins el President Maragall. Gonzalez va començar la feina de controlar aquest partit fins que esdevingués una simple agrupació territorial sota les ordres d’un supervisor triat a Madrid.

I a què ve tot això? Javier Solana va esdevenir Ministre d’Afers Estrangers i poc després Secretari General de l’OTAN entre 1995 i 1999. Va tenir oportunitat de lluir-se molt en els episodis finals de la desintegració de Iugoslàvia, els problemes amb Bòsnia i al final amb Kosovar. I sota el seu mandat, la direcció en control de l’OTAN va manar el moviment cap a l’Est integrant tots els països ex-comunistes. Als EUA sembla que la població ho va veure amb indiferència (la Guerra Freda ja havia acabat). La Casa Blanca va decidir fer venir a explicar-ho el Secretari Solana, anant de ciutat en ciutat donant entrevistes de ràdio i TV i fins i tot conferències. Fou un fracàs estrepitós. No obstant els esforços del govern, tothom el va veure com un funcionari estranger sense rang o importància. Només una sola estació local de TV de Los Angeles el va invitar.

El Secretari actual, el norueg  Jens Stoltenberg en canvi, va fer una entrada molt espectacular a la TV Americana després de l’escena de Biden fa més d’un any després de la seva baralla final per telèfon amb Putin, quan molt enfadat va prometre-li sancions molt greus, que Putin ni sabia què eren i que a més Putin no tenia dret a aquedar-se al càrrec (ouch!) Stoltenberg tot seguit va formular un discurs profundament militarista, sense dubtes però amb moltes amenaces assegurant que tots els països de l’Otan estaven d’acord en anar a la guerra, que seria guanyada. I sembla increible però aquests dos senyors foren seguits per un tercer, un representant de la indústria de l’armament, que va descriure quines armes especials es podrien fabricar (!!!)

• AFEGIT, 9 de Juliol 2023

Ahir, poc després d’acabar l’apunt, vaig escoltar l’anunci que els EUA acabaven de prometre a Ucraïna el lliurament de Cluster Bombs, que es veu que en català s’anomenen Bombes de Fragmentació, una arma prohibida per les Nacions Unides i per 120 països del món com a crim de guerra, però no pas  pels Americans, Russos o Ucraïnesos. Aquestes bombes són més llargues que les normals i tenen al centre un tub longitudinal cilíndric paral·lel a l’eix. A tots els costats el cilindre està envoltat per per petites bombes agregades individuals, els bomblets, que semblen com raïns enganxats només per un costat, es despeguen i cauen sobre el terreny atacat. Mentre que la majoria dels bomblets exploten tocant el sòl, estan fabricats de forma que un cert percentatge no ho fan, però explotaran molt temps després quan un home o nen, intrigat, n’agafi o toqui una, fins i tot mesos o anys després. La qualitat de la bomba depèn del percentatge de bomblets que NO exploten, cosa que queda infuenciada per si el sól és dur o tou. Tenen un color i forma agradables i per això atreuen molt als nens, que són les víctimes civils preferides. S’han utilitzat a molts llocs, sense que s’en parli. Els defensors d’aquest lliurament diuen que cal equipar els Ucraïnesos perquè ja tenen poques bales de combat i la indústria està sobrecarregada i sense les cluster bombs Ucraïna podria perdre la guerra. És una mica com dir que si estàs a punt de ser derrotat, tens dret d’utilitzar gasos de guerra o bombes atòmiques. Alguns duen que aquestes bombes només són il·lícites quan s’ataca o envaeix un país, però no quan s’usen per defensar-se, un argument que caldria presentar a un Professor de Lògica. En qualsevol cas, Rússia n’ha utilitzat i Ucraïna també, algunes rebudes d’un país amic no identificat.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Tags: Bombes de fragmentació, Ucraïna

Fins fa poc Juneteeth era una paraula poc coneguda que es refereix al dia quan els darrers esclaus a Texas negres foren emancipats, cosa que va acabar finalment amb la institució de l’esclavatge als EUA. A moltes comunitats negres es parla una forma lleument dialectal de l’anglès i JUNETEETH es una contracció de JUNE i THIRTEENT (13 de juny) que commemora la terminació de l’esclavatge el dia 13 de juny de 1865, a l’últim lloc on subsistia, a l’estat de Texas, dos anys després que el President Lincoln firmés encara durant la guerra l’ Emancipació dels esclaus encara existint a la Confederació. L’original Thirteenth va acabar aquell dia amb el desembarc al port de Galveston (en els nostres dies una mena de platja llunyana de Houston) del General de la Unió George Granger amb uns 200 or 300 soldats, que venia a explicar als texans que la Guerra Civil ja s’havia acabat i per aclarir qualsevol dubte que pogués existir sobre la prohibició de l’esclavitud, l’abolició de la qual Texas, que havia lluitat amb els Confederats, seguia ignorant. El General va prendre possessió a la ciutat i va escriure i publicar una sèrie d’edictes incloent l’Ordre General Nr. 3 molt clara: “El poble de Texas queda informat que, com indica la proclamació de l’executiva dels Estats Units d’Amèrica, tots els esclaus son lliures”. Segons sembla, hi van haver lectures públiques de l’Edicte d’Emancipació i el General es va trobar amb propietaris, explicant que no podien evitar que els esclaus marxessin a qualsevol lloc si volien i que si necessitaven treballadors, els caldria pagar sou. El Parlament de Texas en va prendre notícia… finalment.

Tècnicament el Decret d’Emancipació no va acabar amb l’esclavatge, cosa que només fou efectiva durant la Guerra Civil als territoris encara sota el control de l’exèrcit confederat. Fou així perquè Lincoln era un polític molt astut i sabia que seguia necessitant els quatre estats  esclavistes (Maryland, Delaware, Missouri i Kentucky) que s’havien quedat a la Unió. L’efecte del Decret de Lincoln, no obstant, fou que tothom va entendre que el cas quedava tancat. El gran Lincoln havia triat el moment molt bé: els polítics de la Confederació intentaven desesperadament guanyar el suport d’Anglaterra, que hauria fet molt de mal a la Unió, però els Anglesos s’havien pronunciat molt fermament contra l’esclavitud; i a més aquesta Declaració, que aviat seria ben coneguda al Sud, obria la porta a tota mena de problemes militars i nous perills, preconitzant de fet l’alçament dels esclaus que encara vivien al territori Confederat. Això vol dir que el final de la guerra no va acabar del tot amb l’esclavitud, però la fi s’acostava. Abans de morir, Lincoln havia enviat al Congrés un projecte de canvis constitucionals per fer-la il·legal, que al poc temps van esdevenir la breu Esmena constitucional 19. Qualsevol  resistència fou eliminada.

Si hom va preguntant, resulta que a la majoria d’Estats la població blanca en els nostres dies no sabia res del Juneteenth, ni havia escoltat ni llegit mai el mot. Els negres, no obstant, si que el coneixien i van començar a celebrar-ho molt aviat. El significat que tenia per ells és transparent. Van començar a cebrar-ho a les Esglésies, generalment baptistes, seguint amb música i cants al carrer, i àpats col·lectius, pero només ells ho sabien i la majoria blanca no en feia cas.

Ara fa pocs anys amb la visió per televisió en detall de l’l infame assassinat tan indignant de George Floyd a Minneapolis, un bon home acusat d’un petita transgressió, va acabar amb una activació de les manifestacions negres (amb suport de molts que no en són) que van denunciar racisme, mals tractes i continues vexacions i violacions dels drets civils de ciutadans no-blancs per la policia amb repetides morts i mals tractes racistes. Les manifestacions que van seguir no s’havien vist des dels temps de Martin Luther King, que ni amb  seus drets civils havia pogut acabar amb la discriminació i abusos dels negres. El Juneteenth havia d’esdevenir una segona festa nacional perquè uns sis milions d’homes i dones no havien estat ciutadans lliures mai fins aquell dia a Galveston. El President Biden al començament del seu govern va fer-ne una verdadera festa nacional amb festes, actes públics i focs artificials, que seria segona nomes al 4 de juliol.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Estem escoltant cada dia com Putin amenaça usar armes nuclears mentre que Biden diu que no cal preocupar-se, perquè tot està controlat. És molt preocupant. En els anys després de la II Guerra Mundial, el perill nuclear era sens dubte el tema principal i més temut de la Guerra Freda. A tot arreu hi havia avisos identificant refugis, els nens d’escola havien d’aprendre a amagar-se sota les taules, hi havia escrits oficials a moltes parets, al meu primer pis a Berna hi havia un subterrani amb WC, reserves de menjar i aigua, i durant la crisi dels coets nuclears soviètics a Cuba durant el mandat de Kennedy vam arribar a estar no pas un centímetre sinó a mig mil·límetre d’un holocaust mundial. No hi ha perill ara? Hom pensa que Putin parla de bombes atòmiques tàctiques, mai estrenades fins ara, que es poden utilitzar pels exèrcits com si fossin artilleria i poden destruir una àrea d’un quilòmetre quadrat, i no de míssils intercontinentals (quina sort!). Si us plau seguir llegint, voldria presentar una petita memòria que absurdament em va fer entendre la realitat nuclear al voltant dels anys finals dels 60′.

Jo treballava a la Universitat de Berna a l’Institut d’ ER Weibel, el meu director, amic estimat i co-autor, en aquells temps probablement el microscopista electrònic mes famós del mon (i qui em va ensenyar com fer-ho). Ens dedicàvem tots dos a fer investigacions sobre la funció del pulmó, sobretot jo, perquè ell s’interessava molt més pel mesurament tridimensional d’estructures microscòpiques a qualsevol òrgan. Un dia vam rebre tots dos inesperadament la mateixa carta dels EUA, invitant-nos a  anar de franc i invitats a Richland (estat de Washington) als EUA a participar en un col·loqui sobre la funció pulmonar, al que assistirien els investigadors de l’àrea millor coneguts. Vam acceptar immediatament. Llegint els documents enclosos vaig trobar no obstant una cosa que em va sorprendre i amoïnar bastant. Deia que participants de nacionalitat estrangera (vol dir no americana) necessitaven per poder participar un permís del Departament d’Estat Nord-americà necessari per poder entrar a Richland. (!) I ara! L’amic ERW s’ho va prendre a la fresca. Com a ciutadà suís ell tenia dret d’entrar a qualsevol lloc sense permís. Punt. Jo, recordant la mena de gent que manaven a Madrid, no n’estava gens segur i vaig decidir escriure l’Ambaixada a Washington demanant que obtinguessin per mi un permís del Departament d’Estat per poder anar a Richland, una ciutat quasi desèrtica perduda a la vora del Riu Columbia de la que ningú sabia res. La pròxima sorpresa fou que l’Ambaixada em va respondre immediatament i em va adjuntar una còpia d’una nota oral (una mena de teletip per telèfon que hi havia en aquells temps) rebuda del Departament d’Estat. Llegint-la es feia palès que el Departament ja ho sabia tot sobre aquest petit simpòsium i afegia que com que jo havia estat invitat (que era veritat, pero com ho sabien?) no em calia cap autorització per entrar. Era difícil recuperar-se de la sorpresa i el cas semblava verdaderament absurd.

L’aeroport de Richland era petit i provincial, sense res interessant, pero a l’Hotel ens van donar el sobre habitual dels organitzadors amb el programa i aleshores ho vam entendre. Cap al final del programa, els que volguessin quedaven invitats a visitar el laboratori de recerca sobre inhalacions tòxiques que estava a la reserva enorme de Hanford, a una distancia considerable pero que ja ens hi durien en autobús oferint-nos per després un sopar a la residencia també a Hanford d’un senyor molt important. Aquest institut havia organitzat la trobada, probablement per seguir la investigació actual.

Hanford!   Ni el Govern ni l’exèrcit en parlaven mai, però no era cap secret després de terminar la guerra i algunes publicacions se’n havien referit. La petita ciutat de Richland, triada fora de la zona prohibida, i molt petita abans del projecte, fou de fet creada per allotjar els treballadors vinguts a construir el lloc molt de pressa durant la Guerra Mundial en 1943, a un quasi desert molt poc poblat. Volien i van aconseguir terminar les guerres. El primer reactor nuclear del món que funcionava havia estat encès a la Universitat de Chicago pel físic italià Enrico Fermi, pero a Hanford es tractava de crear molt ràpidament una operació tan gegant com urgent amb dos objectius: construir, encendre i operar simultàniament nou reactors nuclears i cinc plantes productores de plutoni que sota el lideratge d’un grup tan dur com competent, va aconseguir èxits molt notables en física nuclear. I sobretot, van produir en temps record els explosius utilitzats en la primera bomba atòmica de proves a Nevada i després van enviar a la central de Projecte Manhattan a Los Alamos  també el plutoni que calia per destruir Hiroshima i Nagasaki. L’existència de Hanford fou anunciada i feta pública  als EUA a l’agost de 1945 perquè ningú sabia d’on havien sortit les bombes. La central va seguir produint el plutoni necessari per les explosions de recerca fetes en aquells temps i després de la prohibició dels tests, pels milers d’armes nuclears emmagatzemades que van seguir. També van construir la primera planta nuclear del món productora d’electricitat. En el temps de la nostra inesperada visita ja havien començat a considerar i preparar l’apagament dels reactors, que van quedar decomissats els anys 70. En l’actualitat el lloc es un monument nacional obert al públic i fins i tot l’àrea dels reactors pot ser visitada.

Sí que vam anar de visita, pero no pas a veure els reactors sinó un altre edifici. Vam poder des del bus no obstant la planta nuclear bastant a prop. Era molt lletja, amb parets formant línies rectes i cubs. En ERW es va molestar molt perquè li van confiscar la càmera fotogràfica. A més  un o dos homes seguien el grup per assegurar-se que ningú marxés. Vam arribar al banquet i em vaig quedar sense saber qui era aquell senyor important que el patrocinava, però tenia dues medalles d’or del govern dels EUA molt grans a la paret i n’estava molt orgullós.

El començament

Els EUA estaven governats durant gran part de la Guerra Mundial pel famós Franklin Delano Roosevelt i fou ell qui va posar en marxa el projecte Manhattan per crear la bomba del que era part Hanford, encara que al final el bombardeig de Hiroshima i Nagasaki fou manat pel seu successor Harry S Truman. La situació a Universitats de l’Est dels EUA, era que hi havia molts professors eminents fugits del Nazisme. Els físics s’anaven trobant i rebien noticies d’Alemanya. Ells foren els primers en saber que hi havia un projecte molt ben establert i finançat per desenvolupar una bomba atòmica dirigit per un físic renegat sens dubte molt competent i capaç de crear una bomba atòmica abans que els Americans. Aquesta informació molestava moltíssim als exiliats, els únics que entenien prou de què anava, i així és com van acabar demanant la intervenció d’ Albert Einstein. La carta d’Einstein a Roosevelt i la resposta immediata del President es poden admirar exposades a la llibreria i antiga residencia de Roosevelt a New Hyde Park, al nord de la ciutat de New York. Es interessant perquè no obstant de ser un missatge tan important, esta mecanografiat amb una maquina d’escriure manual, a un sol espai, amb lletres fora de lloc i correccions visibles. Einstein va intentar explicar al President breument de què es tractava sense anomenar Hitler. La ciència havia descobert com extreure enormes quantitats d’energia i causar una explosió molt greu i que en la seva opinió, tot això era factible. Einstein acabava dient que si això era inevitable, preferia que ho tinguessin els Americans abans que altres. Roosevelt li va agrair l’avís va afegir que ja havia començat a formar immediatament una comissió per resoldre el problema. Einstein, no obstant seguir-ho tot molt de prop, es va negar en absolut a participar al Projecte Manhattan. Hanford es va posar en marxa concentrant plutoni en un temps increïble  i en 1945, en menys de tres anys, va poder lliurar a la central de Los Alamos  plutoni per fer probablement 4 bombes atòmiques.

El que es curiós es saber perquè els alemanys que havien començat més aviat i tenien la capacitat tècnica de fer bombes atòmiques no van reeixir,  una cosa que per cert hauria acabat molt malament. No és cap secret, però poca gent ho entén i per això és perquè no se’n parla. A mi m’ho va explicar un físic conegut que havia escrit la tesi doctoral sota la direcció d’un dels científics més notables del Projecte Manhattan. El director del programa alemany havia comès un error fenomenal. Hi havia recomanacions  a la literatura de diferents mètodes possibles per concentrar el plutoni i a ell se li va acudir apostar per l’aigua pesada, que es troba naturalment a gairebé tots els ocèans, a la qual l’hidrogen H està substituït per un isòtop radioactiu anomenat deuteri D. En aquells temps aquest isòtop era tan rar que calia concentrar-ho a partir de moltes tones d’aigua treta del mar, pero hi ha llocs, com per exemple la costa de Noruega (país ocupat pel nazis en aquell temps) on la concentració natural del Deuteri és molt més alta. Els alemanys van establir una mena de fàbriques processadores i concentradores de Deuteri a Noruega per enviar al grup nuclear. El director es va entossudir, negant-se  a acceptar la veritat que el que feia era era impossible i va fracassar, probablement salvant parts del món. Segurament els Americans van triar el mètode de la ultracentrifugació d’urani, com fan ara els iranians. Ho van aconseguir amb una velocitat difícil de creure.

El famós actor Kirk Douglas va protagonitzar un film poc conegut sobre el problema. Ell es va presentar al poble de la costa noruega on havia nascut com a membre de la resistència anti-nazi amb l’objectiu únic de destruir un dipòsit local d’aigua pesada custodiat per soldats alemanys. El primer intent li surt bé i tots els tancs d’aigua pesada queden perforats i destruïts. L’alegria no dura gaire. Kirk Douglas veu amb horror com els alemanys substitueixen tots els tancs i equipament perduts en un temps record increïble, potser de dues setmanes. L’home designa un altre mètode: sabent quan i com es transporta el material en un vaixell, hi amaga una bomba. Alguns companys li retreuen que essent noruec causarà la mort de gent local innocent, pero el personatge de l’actor respon que estan en guerra, que molts moren cada dia, i que cal absolutament guanyar. Acaba naturalment salvant la vida d’una antiga amiga amb un nen petit per fer el Happy End. Ni una paraula de bombes atòmiques. Perquè volien els alemanys l’aigua pesada?

Després de la fi

La central històrica de Hanford no duraria per sempre. Un dia els residents a la vora del Riu Columbia van començar a queixar-se d’un nombre exagerat de càncers i alguna evidència de radioactivitat que suggeria un escap del residus nuclears (que fins ara ningú sap com eliminar). Els directors van cridar l’enginyer responsable pel drenatge i cura de les restes radioctives per exigir que valorés la seva quantitat als depòsits. Una revista en aquells temps va explicar que aquest enginyer s’havia tancat al despatx un dia sencer amb papers i instruments. Al final va sortir… amb una carta de dimissió a la ma. Sí que hi havia hagut pèrdua de residus radioactius. La premsa va anar seguint aquell incident, ja públic, pero era difícil obtenir detalls. Al començament hom es pensava que el metall usat pels tancs enterrats havia permès la filtració. També es parlava d’un altre accident, quan un túnel on estaven aparcats vagons de tren plens de material radioactiu s’havia ensorrat, creant un espai subterrani molt difícil de delimitar. En el fons, els qui van construir el reactor en els 40′ no havien pensat mai en el perill de contaminació, que no era conegut.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Aquest incident va tenir lloc a l’aeroport del Prat el 2 de juliol de 2015 a les 15.30 hores. Quan el president Laporta, acompanyat pel seu guarda-esquenes, va intentar passar la seguretat establerta abans de poder pujar a un avió que el portaria a la Xina, va tenir una diferencia d’opinió amb els agents empleats localment. Ho sabem nomes perquè al seu darrere hi havia per casualitat el periodista José M Garcia-Hoz que ho va publicar a ABC.

Segons sembla, el senyor Laporta va dipositar primer els articles metàl·lics que duia a la butxaca a la taula i es pensava que fet això podria  passar l’instrument magnètic. Fou rebutjat. Disgustat, va trobar altres coses a les butxaques que va treure i afegir a les primeres … amb el mateix resultat. Visiblement indignat, va entrar en una discussió amb els empleats, que li van respondre que devia tenir alguna una altra cosa als pantalons. Malgrat els intents de tranquil·litzar -lo fets per l’acompanyant, un furiós Laporta va descordar els seus pantalons, traient -los i dipositant-los en una de les cistelles, quedant-se literalment en calçotets. La resta és confusa. Sembla que un empleat va intentar protegir-lo de la vista publica amb un gran pany, mentre que un agent de seguretat l’acompanyava a una sala tancada, des d’on va sortir una estona després amb els pantalons posats en breu però extremadament furiós. L’incident fou publicat repetidament a la premsa i Laporta fins i tot es va disculpar.

Perquè hi ha seguretat als aeroports

Quan era jove, tothom podia entrar sense documents ni autorització fins la sortida o arribada a la sala on entrava l’avió. La família o els amics podien acostar-se a la porta retrobant un parent o amic, i els menuts també s’ho passaven bé veient com els avions s’enlairaven. Pel que fa al temps quan calia arribar per poder pujar a un vol, jo mateix vaig córrer dues vegades amb un maletí arribant quan el personal ja tancava la porta i només em van ajudar. A més, si es perdia un vol, hom podia anar amb el mateix bitllet a qualsevol altra empresa d’aviació a canviar-lo pel mateix preu. Ara cal arribar amb una o dues hores d’antelació, posar-se al final d’una cua llarga, ensenyar documentació, patir insults, sovint males maneres i tractament autoritari, tolerar que li prenguin coses inofensives, i a mes desesperadament revisar tots els articles personals i fins i tot ens fan treure les sabates. I tot això perquè, durant quants anys caldrà aguantar-lo i quan acabarà?

El motiu és fàcil de recordar per a aquells que som majors. A la segona meitat del segle XX, inesperadament, molts passatgers van començar a entrar a avions amb armes i intents de robatoris i raptes de tot l’avio amenaçant de mort la tripulació i els viatgers, obligant l’avió a desviar -se, a aterrar on volien i exigir milions de dòlars en rescat sota amenaces de mort. No cal dir que les autoritats ho van prendre molt malament, sobretot l’FBI, però cada cop passava més coses com si es poses de moda. Amb el pas del temps, tot el tràfic, tant nacional com internacional es va desordenar i va empitjorar encara mes quan s’hi van afegir als lladres incidents polítics, per exemple entre Palestins i Israel, o persones que fugien dels països comunistes… Recordo alguns casos, com ara quan la policia terrestre va rebre demandes de paracaigudes perquè els lladres poguessin saltar de l’avió en vol, i els policies van cosir xips elèctrics que van transmetre la posició per ràdio. El cas sens dubte més famós va ser el d’un viatger mai identificat que va fer aterrar l’avió a un aeroport llunya demanant dòlars i un paracaigudes. Un cop a l’aire, va demostrar a la tripulació que l’home sabia que feia, posant-se be el paracaigudes, obrint tot sol la porta del darrere i saltant a un lloc que era un enorme bosc perdut sense carreteres. La policia el va buscar intensivament al sol sense poder trobar -lo. Fa uns mesos, molts anys després, una noia que feia exploracions de la natura al lloc, va trobar un rotllo de  bitllets de $100. L’FBI va determinar pels números de sèrie llegibles que aquells diners formaven part del rescat pagat feia molts anys. L’home, mai identificat, va esdevenir una llegenda. Crec que fins i tot van fer una pel·lícula. Un altre cas que recordo va ser el d’un viatger gras i molt alt que es va embarcar a un avió als Estats Units en un vestit militar de campanya amb una motxilla plena d’armes de foc penjada a l’esquena. Va arribar amb l’avio i tots els passatgers a l’aeroport de l’Havana, on es va rendir i desaparèixer. I també molt trista i memorable fou la destrucció amb una bomba d’una maquina molt gran de l’aerolinia PANAM  quan anava sobrevolant Escòcia, feta per un guerriller pagat per Líbia’s dictador Ghadaffi.

I aquestes mesures opressives i inconvenients que vivim ara cada cop que volem viatjar han posat fi al problema? En general, sí, però no sempre. Els quatre guerrillers que van causar el desastre de les Twin Towers a NY (més de 2.000 morts) van aconseguir entrar sense problemes a diferents aeroports. I de tant en tant, els periodistes denuncien com és de fàcil passar armes prohibides amagades per aquests punts de control i realitzar experiments per publicar-ho als diaris.

El cas d’haver de treure’s les sabates em sembla particularment intolerable. La raó per aquesta exigència és un noi jove guerriller a qui els seus van convèncer fa anys perquè amagués un explosiu entre el peu i la sola, cosa que va acabar en un desastre per ell. L’explosiu no es va poler encendre bé i va petar quan el terrorista s’havia ficat al lavabo causant un petit foc. Probablement el noi, que va arribar als EUA sa i estalvi, segueix a una presó federal. I per això el govern dels EUA mana que a tot el món milions de viatgers s’hagin de treure i tornar a posar les sabates per sempre mes, fins i tot els vells? Fa uns anys van decidir que l’obligació durava fins als 75 anys només. Moltes gracies. Ai las, qui pogués ser jove i tornar a tenir només 75 anys!

Conclusions

Potser aquest incident insòlit ha fet riure a molta gent, però sense raó. És evident que la crisi dels avions sequestrats s’havia d’acabar a qualsevol preu, però no és igual haver de prendre mesures d’emergència immediates per acabar amb una crisi greu encara que molestin a molta gent, com altrament introduir un procediment feixuc i emprenyador que dura hores i causa neguit, problemes i desatisfacció, inclosos nens i ancians, per un temps il·limitat, amb introducció periòdica de més demandes i cap millora pels passatgers. Ja han passat molts anys i pel món  hi ha hagut molta recerca per trobar mitjans de resoldre problemes bé sense molestar al públic o el govern. El disgust del President Laporta el comparteixen molts ciutadans que veuen aquest procés feixuc i desagradable que no millora mai. S’hauria de fer d’una altra manera. Un conegut que treballava fa anys en comitès estudiant procediments per assolir seguretat en tots els vols, em va dir una vegada que potser acabarien exigint que els passatgers haurien de presentar-se a la seguretat en roba interior.
En resum, en l’afer discutit, Laporta va demostrar seny i una irritació compartida per molts, que veuen com avui és pitjor que ahir i que demà encara serà pitjor que avui.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com