Per moltes raons, des de fa molts segles els Jueus han estat al centre de la mirada universal. Sense que molts ho entenguin, han estat objecte d’admiració, d’odi, de l’antisemitisme més vil. Hi ha universitats on alguns estudiants demanen la mort dels jueus o els persegueixen, tirotejos amb morts a la sinagoga (ells en diuen “temple”), acusacions increïbles… Potser això passa per falta de contacte, de comprensió i de respecte. Era poc comú a Catalunya quan jo era petit, però per casualitat la meva mare tenia una bona amiga Sefardita que havia immigrat amb la família des de la Turquia entre les dues guerres mundials. Quina sort i oportunitat vaig tenir, perquè per la resta de la meva vida profesional, vivint entre científics, directors, col·legues, va resultar que per casualitat i amb una sola breu excepció TOTS els meus directors, co-autors i molts bons companys i amics van ser jueus, i vaig culminar la meva carrera amb uns 23 anys seguits treballant d’Attending, una mena de metge d’hospital facultatiu titular als EUA, al famós Hospital MountSinai a Nova York. No vaig desaprofitar l’oportunitat de tractar-me amb ells i mirar d’entendre´ls, vaig seure a les seves taules i invitar-los a la meva, vaig anar alguna vegada a cerimònies religioses pels seus fills, vaig encaixar amb alguns rabíns, els vaig felicitar per les festes. Vaig menjar i oferir-los aliments i begudes kosher. Sovint no estan lliures d’alguns prejudicis, potser derivats dels horrors de fa uns 100 anys que no poden ni volen oblidar. Tots en tenim. No creuen ni poden fer proselitisme, i una conversió espontània de Cristians a la seva religió podria ser prohibida. Només les comunitats ortodoxes, sobre tot les d’Israel, poden acceptar conversos.
Hi ha gent que es pensa que tots els jueus són iguals segons van aparèixer les caricatures nazis, amb un nas lleig, color de cara fosc, i avarícia incontenible. La veritat és que com a totes les comunitats, n’hi ha de tota mena amb interessos polítics en totes les variants socials i personals, des d’amics fantàstics i estimats a tot el contrari, amb lladres i homes modèlics. N’hi ha a aquí agrada explicar coses sobre el seu passat, la seva família, els avant-passats famosos, els carrers de Tel-Aviv amb noms d’avis. Els Catalans rarament ho fem. Un em va preguntar si la meva família havia viscut a Espanya molts anys. Fou un bon amic a qui no se li havia acudit mai fins aquell moment a la cafeteria que jo no era un d’ells. N’hi ha també que són pobres i poc espabilats, però, i aquí cal ajupir-se amb admiració, han demostrat col·lectivament al món una penetració extraordinària a les grans Universitats i centres d’investigació que cal contemplar amb enveja. Tant debò poguessim tenir els Catalans un xic més d’èxit més gran en aquesta esfera. Enxufes? Sens dubte, com és molt natural, però no tants com a Catalunya. Un cop m’en van oferir un que vaig rebutjar.
Pel que fa a la seva Religió, les comunitats jueves es divideixen en tres grups o categories de “Temples”que es diferencien de les Esglésies protestants cristianes en un punt important molt clar: les tres direccions dels jueus creuen exactament en la mateixa teologia basada en la Bíblia, que és una situació diferent de les del Cristianisme, on segons la religió de la comunitat presenten considerables diferències de creences sovint molt clares. La Bíblia, sobre tot el Pentateuch que els jueus anomenen “Torah” és el centre absolut de gairebé totes les creences i teologia jueves. Tan aviat com els nois o noies han crescut prou, van al Temple on llegeixen davant la família i els amics o bé canten, envoltats per altres adults, fragments del text bíblic. Un cantor s’afegirà a la celebració i hi haurà un sermó. Tornant al cas de les diferències que identifiquen i separen les tres direccions de les sinagogues, són identificables gairebé només per la severitat amb la què s’accepten i segueixen amb fidelitat total els manaments bíblics divins expressats pels autors materials inspirats per Dèu en la Bíblia. Així passem del grups que se senten totalment integrats en el món on viuen i tenen potser una rabí femenina, i no diuen a tothom que són jueus, sovint són progressistes i semblen molt similars a tota l’altre gent que veiem pels carrers a Nova York, i els altres dels dos grups addicionals de creients disposats a obeir i prendre en grau diferent els ensenyaments divins. La qüestió de la dieta és molt important i cal informar-se abans d’invitar una família religiosa a casa. El grup més liberal i tolerant podria ser majoritari als EUA, i és on hi ha més indiferència o fins i tot oposició a la política israeliana sobre (o sovint contra) els Palestins. Alguns quan tenen família a Israel hi van de visita però rarament amb intenció de quedar-s’hi. Si vol, cada jueu té dret a immigrar i quedar-se a Israel.
Al final de l’escala de les comunitats més observants trobem ja gairebé separats els ortodoxos, sovint gent de dreta molt estrictes que obeeixen cegaments totes les prescripcions bíbliques sobre el menjar i totes les altres coses, que crec que són una mica més de 600. Se´ls pot reconèixer sabent quins son pels vestits de carrer gairebé normals, però foscos i on una mena de tela blanca penja als dos costats de l’americana i fora del pantaló amb una cobertura al cap negra o fosca, la “kippa” (als EUA anomenada Yarmulka). Són gent estrictament religiosa, entusiastes amb Israel i amb la Dreta radical, altrament de caràcter personal variable com tothom, sovint agradable. L’únic estudiant graduat a qui vaig guiar fins obtenir el doctorat de l’escola de Mount Sinai és molt ortodox i seguim enviant-nos emails. Vam ser i seguim essent bons amics. Per poder convidar-lo a menjar, vaig haver de dur-lo una vegada a un Restaurant jueu. El menjar kosher és molt bo, però sovint més car. Al restaurant de l’Hospital sempre l’oferien i molts feien cua per comprar-lo. A vegades em fa riure llegir a un diari o revista com, rebent a una llar cristiana un grup de turistes ortodoxos jueus, aquests es neguen a prendre el menjar local que els és oferit i els hosts s’indignen perquè els sembla que haurien de fer una excepció quan van de visita. Seria igual com demanar a un grup de monges i capellans cristians que trepitgessin una hòstia consagrada. Ningú coneix el sentit d’aquestes regles i prohibicions. Si hom pregunta a un rabí el perquè, rebrà la resposta qué és arrogant i absurd pretendre entendre la voluntat de Déu i les seves motivacions.
I ara arribem als Haredi, en plural Haredim, o jueus ultra-ortodoxos, o també anomenats Hasidic, que fan interpretacions molt literals i extremes de les lleis bíbliques i tot, i sovint creuen que tots els altres, més lliberals i tolerants, no són verdaders jueus i que ells són els únics guardians verdaders de la Torah. (Una cosa similar passa també amb certes comunitats cristianes). La majoria són originaris d’Europa Oriental, però també n’hi ha de russos i també d’origin sefàrdic (referint-se als sephardites originaris de l’Orient mig i Àfrica del Nord, no pas als Espanyols). Estan dirigits per quasi reial famílies de Rebbes (rabís molt prominents). Molts Catalans segur que han vist o coneixen els Lubavitxers, molt prominents a Nova York. Són reconeguts pels vestits especialíssims negres amb camisa blanca i barrets sorprenents, que volen, sempre que poden, viure a cases i barris tancats exclusius per a ells, depenent sempre d’un rabí que els dirigeix i mana què han de fer en tot (inclòs com votar) inclosos els afers familiars i econòmics. Tenen molts fills que pateixen sovint malalties i deformitats pel costum de casar-se entre ells dintre d’una petita comunitat, amb escoles pròpies. Molts dels altres jueus més tolerants i diferents, no obstant diferir en opinions i religiositat, els veuen com creients molt religiosos i més sants, similarment al que alguns catòlic pensen del capellans o monjos cristians de clausura. Històricament han patit sovint a Europa central molta discriminació, gairebé esclavatge i persecucions. Cal afegir o aclarir que la convivència amb ells no és fàcil i sovint no és desitjada. Els contactes només poden ser breus. Sovint hom admira la velocitat i cura amb què compleixen encàrrecs o fan certs favors, però altres vegades… deixem-m’ho córrer. Recentment aquest diari ha publicat que els ultraortodoxos algun cop s’oposen a Israel i el sionisme. N’he vist al Capitoli durant certes ocasions sobre l’herba, amb cartells anti-israelians en anglès. La raó és que aquests seguidors consideren el sionisme una verdadera heretgia anti-jueva perquè l’estat israelià legítim només podria ser creat després que el Messies s’hagués revelat i hagués vingut a instal·lar-lo. Amb l’èxit creixent d’un Israel cada cop més atractiu, la majoria de grups hasídics van anar renunciant a poc a poc a aquest rebuig, que encara persisteix dintre de certs grups petits, però fa anys això ho feien tots.
Finalment, com són les relacions entre els jueus americans i Israel?
No és fàcil d’esbrinar, gens fàcil. Com a foraster, jo vaig pensar que era millor no ficar-m’hi, per la gran quantitat i barreja d’elements històrics i emocionals molt importants que jo respectava però no eren meus. Si em trobava al costat d’un grup de metges, companys o empleats que començaven a parlar-ne, preferia tancar la boca i limitar-me a escoltar. En la meva opinió, que no sé si és compartida o no, la majoria, sense ser indiferents, preferien no parlar-ne però hi ha certs mitjans revistes i publicacions que expressen considerable reserves sobre la qüestió palestina i les activitats, sovint violentes i molt desconsiderades de Netanyahu i els seus radicals. Altres participants semblaven també allunyats i silenciosos, però contra Netanyahu no es podia parlar, i finalment la unanimitat dels ortodoxos reconeguts expressava sempre suport incondicional a Netanyahu. Aquests darrers podrien ser la majoria. Ells repeteixen sempre els slogans Israelians, dient que Israel té dret a defensar-se (que és veritat a totarreu però és absurd seguir repetint-lo monòtonament no sols per perquè tothom en té dret sinó perquè els països ocupats com Palestina també el tenen reconegut per les Nacions Unides). També repeteixen sovint que Israel no té cap partner en la discussió del problema Palestí, una falsedat intolerable. O que tots els Palestins es neguen a reconèixer Israel, cosa negada en públic per Arafat i altres PLO members fundadors de l’Autoritat Nacional Palestina en firmar el desventurat acord d’Oslo que va conduir a l’assassinat de Rabin. Molt pateixen els Palestins a Transjordània avui en dia sota el President Mahmud Abbas, de 88 anys i les restes de desventurada Autoritat Palestina que no pot defensar ni protegir ningú contra l’agressivitat dels colons jueus a Palestina. Queixes o protestes no serveixen de res. Terreny pot ser confiscat pels Colons amb ordres judicials per bastir nous edificis amb recursos millors que els dels Palestins.
Sobre la tragèdia mai legítima de Hamàs (perquè en una lluita entre dos homes que s’odien, ningú té cap dret a treure una pistola i matar l’altre), el 7 d’Octubre un grup de 1,000 lluitadors de Gaza van sortir molt ben organitzats en tres fases: uns van anar a peu a la muralla a mirar de volar-ne fragments i destrossar totes les càmeres de vídeo de vigilància israelianes, un segon grup es va enlairar en una mena de velos volants i va saltar les muralles per l’aire i un tercer va sortir en barques cap a territori israelià prop de les fronteres. El que va passar és història: uns 1,400 israelians innocents foren morts i uns 240 (no se sap bé) homes, dones i nens van ser agafats per força com ostatges. Notable és un nen de 9 mesos. Un mes després, ja 10,000 palestins han mort passant fam, set, sense aigua, generalment dones i nens, tirats pels carrers sense hospitals ni tràfic motoritzat ni llocs per fugir. Al món no li ha agradat.
El paper de Biden i del Secretari d’Estat Blinken tampoc ha agradat a ningú. Per una part Biden es va presentar inesperadament a TelAviv anunciant que defensaria a qualsevol preu incondicionalment Israel amb noves armes i milions de $. Al mateix temps, però en veu baixa va començar a explicar a Netanyahu les seves preocupacions pel destí dels Palestins, exigències humanitàries, la necessitat de crear dos Estats i la brutalitat i falta de programes existents pel futur de Gaza. Què volia fer Netanyahu un cop reconquerida Gaza? No tenia cap plan. Biden i Blinken ploraven en silenci veient com més de la meitat de víctimes del exèrcit eren nens i dones i patien tant. Netanyahu, que no en volia saber res, va acabar fent petites concessions, però va triar tirar endevant maleïnt sempre Hamàs, un aggregat d’animals perillosos, on tots els habitants de Gaza odien Hamàs (cosa poc probable) i havien de ser exterminats, encara que gent innocent també patís. Va intentar, encara comptant amb els Americans, declarar la guerra a Hezbol·là al Líban (cosa que Biden va prohibir, mentre segueix mantenint dos portaavions al Mediterrani vigilant que no hi hagués cap atac d’Hezbol·là). No obstant que el Govern Americà permet als Israelians seguir atacant Gaza, això sí amb la brutalitat una mica més reduïda, segueixen horroritzant les Nacions Unides i el Consell Europeu que criden i denuncien crims de guerra. Biden és ignorat. Natanyhu repeteix que exterminarà totalment i sense excepcions tota la gent de Hamàs a qualsevol preu, cosa que els Americans no han aconseguit mai ni amb Osama bin Laden ni amb l’Estat Islàmic. I els EUA insisteixen en la necessitat dels dos estats, cosa que estaria molt bé però que molts dubten que sigui possible ni que els Israelians ho permetin. En Blinken segueix a l’Orient Mitjà lluitant per Biden, però ja sembla impotent i en ridícul. Els aliats de la Dreta Extrema i Netayahu dintre els EUA, poderosos com són, segueixen afirmant que qualsevol atac o oposició al Govern Legítim d’Israel és un acte d’antisemitisme. Sembla com si el pobre Biden ja hagués rebut. A mí em sembla que la crítica política oberta a qualsevol govern és legítima i necessària. I als EUA se senten queixes de la gent que no reben prou assistència social i veuen com els seus diners volen a l’estranger, on el govern ni tant sols és respectat.
Fa pocs dies era Dissabte i vaig mirar al vespre el famòs programa tan antic de la cadena NBC’s “Saturday Night Live”), una mena de cabaret d’estil alemany presentat cada setmana per un invitat prominent, amb escenes barrejant la burla política i social amb números musicals. Aquest dissabte l’invitat era un actor de cinema i TV, ben conegut, que no va voler fer d’entrada el monòleg còmic usual. Molt seriosament, davant un fons negre va anunciar que ell era jueu i que quan era nen el seu pare ja havia estat mort per un terrorista, i que estava terroritzat per tot el que estava veient. Ell desitjava pau i una solució justa tant per als jueus com per als palestins i no desitjava que morís ni un jueu ni un palestí més, sinó que trobessin una forma de conviure junts en pau. Rebé una gran ovació. En queden molts més com aquest!
Joan Gil
Tags: Gaza, Hamas, Jueus Americans, Netanyahu, Palestins, Secretari Blinken
