Els EUA són diferents

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

JOANOT

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes

Me´n vaig anar a passar unes setmanes amb la família a un suburbi de Washington DC que va poder acabar molt malament per culpa d’un dels excessos meteorològics que aquest país pateix de tant en tant. Una franja de territori enorme estesa des de Carolina del Nord a Nova Jersey amb centre a Washington va patir sota els efectes d’un derecho, una tempesta estival molt rara que en general només es forma a l’Oest, sobre tot a l’estat de Nou Mèxic. A la sortida del sol, quedarien uns 40 morts, gairebé tots víctimes d’arbres caiguts i una apagada de llum que a alguns llocs arribaria a durar una setmana degut als pals elèctrics destruíts.

Un Avís de la Tele

Per ara, el temps no es pot influenciar ni canviar i les tempestes arriben amb molt poc avís. El servei d’avisos d’emergència del Govern federal funciona força bé, però no disposa de prou temps per alertar. Ningú pot avisar d’una cosa que ni existeix ni encara es pot veure.  Diuen que  gràcies a instruments de radar Doppler van fent progrès.

Eren ja dos quarts d’onze i jo estava mig adormit al meu cottage (una casona petita situada a un racó del jardí, fora de la casa principal) estirat a una butaca mirant la Tele. Feien a la CBS el “Blue Bloods” un programa de dretes destinat a glorificar la policia novaiorquesa. Vaig veure com sortia una franja roja al peu de la pantalla amb un missatge que no em vaig molestar a llegir. Sovint porta anuncis de tràfic i problemes que mai m’afecten. Però la franja no desapareixia i se li va afegir un so estrany, com de clàxon de cotxe, que no deixava entendre el programa, i lletres grosses es movien per sobre de l’escena, molestant-me. I això ara què és? Però l’alerta no va arribar a despertar-me del tot i vaig seguir mirant el programa. Que pleguin fent aquests sorolls, pensava.

De sobte un quadrat roig va ocupar gairebé mitja pantalla i un locutor va aparèixer. Va explicar que una formació tempestuosa molt perillosa s’havia format als cels damunt la nostra regió i que el servei aconsellava sortir immediatament del carrer, assegurar la casa contra temporals si es podia i si no, fugir, i baixar al celler a protegir-se. Jo, adormit encara, vaig pensar: Apa, ximples, deixeu-me acabar de veure la peli!

Però no em van deixar. Aviat ens vam quedar a les fosques, jo tot sol al meu cottage. Vaig sentir una pluja fortíssima dirigida contra les finestres i portes. Feia por fins i tot anar al llit. Vaig sentir una ventada esfereïdora i cops molt forts com martellades picant sobre la teulada, que eren causats per branques d’arbre caient. I ara què? De moment la primera necessitat era trobar una llaterna. I anar al llit. El sostre no es va ensorrar i fora tot era molt fosc amb aigua per terra. I malgrat la tempesta feia calor i havíem perdut l’aire condicionat.

El derecho, identificat i presentat al públic de Washington

L’endemà, per la ràdio de piles vaig sentir que la tempesta fou identificada com un derecho, una cosa que ningú recordava haver vist mai a la regió. No ho sabia de segur ningú, però sembla que el nom fou donat per colonialistes europeus a l’oest volent contrastar i marcar la diferència amb els tornados, molt més comuns i generalment perillosos. (Vegeu una nota meva sobre això al final) Rars a Europa, aquí els derechos apareixen a un corredor que va desde el Golf de Mèxic i Califòrnia al Nord-Est Atlàntic, on visc jo. Vegem què són les dues formes de tempesta:

Tornado. Un tornado sembla com si fos un embut amb parets rotatòries fetes de material de núvol. Comença amb un núvol relativament baix i paral.lel a la terra del qual, en un moment surt una mena de cilindre fet de núvol que té una cavitat al centre i comença a allargar-se cap al sòl, semblant-se cada moment més i més a un embut o potser a una d’aquestes llaunes tancades de lubricar amb oli. En el moment que toca terra, la formació esdevé un tornado oficial. La paret de l’embut consisteix, com queda dit, de núvol: vapor d’aigua, aigua, materials diversos, etc i gira a una velocitat extraordinària, com si fos una perforadora, però amb una obertura cilíndrica a l’interior que va des del sòl probablement fins al núvol, com si fos una palla. L’obertura és relativament petita (potser 1 o 2 qm) i està envoltada d’un buit molt fort generat localment. I com que sobre el sòl la pressió és o alta o normal, el buit de l’embut funciona degut a la diferència de presió com una aspiradora treballant de terra cap amunt que ho aixeca i llença tot per l’aire. Potser algun lector haurà vist films de vaques i camions volant per l’aire sota la punxa de l’embut. Hi ha pocs tornados tan poderosos, però cal no oblidar el perill tan gran que hi ha sempre. El tornado va saltant d’un lloc a l’altre com si fos una peça d’un joc de dames i destrueix tot allò que toca. El grau de destroça en aquest moment està només en mans del cel. Encara que la formació és perillossísima, la majoria d tornados no progressen gaire sobre el sòl, potser només un parell de quilòmetres.  El tornado pitjor registrat als anys 1920′ no obstant va arribar a marxar prop de 400 qm abans de disoldre’s causant danys immensos. Tot això vol dir que per molt més aviat que es poguessin detectar els tornados, un cop vist no es pot fer gran cosa per predir quant de mal farà ni encara menys per aturar-lo o desviar-lo. Hi ha gent que pretenen haver vist l’interior (l’ull) del tornado i diuen que és un lloc preciós amb llum i estrelles. Qui sap, però els homes de ciència es pensen que l’interior de l’ull deu ser completament fosc com la nit degut a la impenetrabilitat per la llum de les parets.

Doncs això no és el que va passar durant la meva estada a Washington però deixeu-me aclarir quelcom que tothom ha entès sempre malament: l’origen del nom tornado, que és castellà però no té res a veure amb la rotació perquè es deia originalment per escrit tronado, en referència a l’aparell de llamps i trons que l’acompanyen sempre, paraula que en aquells temps era d’ús freqüent. Però com que era molt evident que el vent i l’aigua es giraven (en sentit contrari a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord) els indis sotmesos a la immersió lingüística escolar encara incompleta, el va convertir en tornado, mot inventat que invocava el moviment. Per a les tempestes que no es giraven, a l’inrevès, va quedar la designació derecho Hem arribat

Derecho. Això és el que vam patir tots nosaltres aquell vespre a Washington, un derecho. Com que els Americans no saben pronunciar-ho, en diuen quelcom que se sembla a darishu, que jo voldria preservar per accentuar la proximitat creixent entre la llengua anglesa i la del PP.

Un darishu és com el nom indica, una tempesta horitzontal, sense parts que girin. Es gairebé estacionari (amb totes les excepcions que volgueu) i el nostre era com una catifa màgica volant, format per l’enganxament d’unes nou tempestes d’estiu que quedaven com cosides una a l’altre. Per dir-ho més clarament, al final és com si en període d’una o dues hores nou tempestes fortes descarreguessin al mateix temps damunt el mateix territori, causant el dany que hom es pot imaginar per l’aigua i les caigudes d’arbres i branques. Deixant de banda les morts, la destrucció al sòl no passava de moderada. El problema era la temperatura d’estiu (entre els mig 80 i els 100 Fahrenheit) i la manca d’aire condicionat domèstic que va fer partir molt a tothom i podia ser perillosa per a la gent d’edat, els malalts crònics i els nens menuts. Fou molt fotut haver d’aguantar 4 dies.

En un moment donat el primer dia, carregats amb ordinadors, revistes i llibres, i sobretot un xic preocupats pel benestar del nen petit que tenim a casa vam decidir anar a un refugi de la Creu Roja al nostre barri. No hi havia gaire gent, i els pocs eren hispans o negres. S´hi estava bé. Hi havia aire condicionat molt fort, tota mena de jocs per als nens, màquines venedores de begudes fredes, dutxes amb aigua calenta i la Red Cross fins i tot distribuïa menjar, cafè i altres begudes. Tenien per tot arreu una mena de llits de campanya pels que hi volien passar la nit. Una dona negra amb nens es va acostar prop meu al mostrador. Va preguntar amb angoixa evident quant calia pagar per dia. Va respirar fortament en sentir la resposta. A mí ni se m’havia acudit que potser caldria pagar però els pobres sempre acaben obligats a pagar en efectiuper tot. La dóna que sembla dirigir l’operació és una senyora de la raça blanca, d’uns cinquanta, amb un somriure molt ampli que desarma. Res, lady, aquí no es paga per res i tenim coses que potser l’interessarien. Què estan bé els nens? Que els falta alguna cosa? Quin món tan terrible. Vaig fer bé de no voler prendre la pizza que oferia la Creu Roja.

El segon dia, un parent  que viu a Virgínia, al Sud del Districte de Colúmbia, ens va trucar dient que ja tenia corrent a casa seva i a més havia decidit anar-se amb la seva muller a les muntanyes d’un Parc Nacional a passar’hi la festa del 4 de Juliol. Si volíem, posava la seva casa a la nostra disposició. No ens ho va haver de repetir dues vegades. El darishu s’havia acabat.

Adéu-siau

JOANOT

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem dels EUA

El proppassat 11 de Setembre el benvolgut i admirat Jordi Basté va venir amb el seu equip de RAC1 a Nova York pel desè aniversari del desastre de les Torres Bessones. Em va preguntar a l’entrevista si als EUA també ens cobraven alguna cosa com aquest famós euro per recepta que vol fer pagar la Generalitat ara per cada visita mèdica. Desconcertat per una pregunta que no esperava, li vaig respondre que és impossible comparar i que què més voldríem. Em va semblar que hauria d’intentar respondre millor… si puc, perquè és molt difícil. Doncs a veure. Si el lector ho entén, felicitats, que poca gent ho han aconseguit.

L’assistència mèdica als EUA és sempre privada

El Medicare és un programa federal per a la gent  de més de 65 anys que funciona força bé en cooperació amb el sector privat, i dicta el preu i les regles de l’assistència mèdica als ancians oferta pel metges locals. Gràcies a la influència immensa de les lobbys sanitàries al país, li està prohibit per llei negociar el preu dels medicaments o limitar l’assistència oferta per excloure certes malalties. Diuen sempre que no tenen temps d’espera per a operacions, però jo crec que no és veritat. A diferència de les assegurances privades per a la gent que encara treballa, Medicare no es pot negar a pagar per res que hagi demostrat ser útil, sigui quin sigui el preu. Hi ha molts experts especialitzats en munyir el sistema de Medicare i es guanyen la vida molt rebé, malgrat el perill de ser acusats d’estafar al Govern federal.

Que l’assistència sigui privada vol dir que si et cal consultar amb un metge, n´has de trobar un que hagi firmat per acceptar Medicare com assegurança (cal acceptar el pagament fixat per MEDICARE  per saldar tot el deute) i estigui disposat a prendre’t entre els seus malalts. Tret d’una urgència el metge et pot acceptar com a malalt al seu despatx o no, segons com ell vulgui i l’aniràs a veure a la seva oficina. No hi ha cap limitació en el nombre de malalts que un metge pot acceptar.

Vol dir això que, si vols, podries anar a veure els cirurgians o especialistes més famosos del món que tenim a NY? En principi sí, però no, perquè el més probable és que la telefonista et contesti per telèfon que no hi ha dades obertes al despatx fins d’aquí un any. O pot resultar que no accepti MEDICARE, o que està tancat per a nous malalts. Al final els vellets amb MEDICARE acaben anant a un metge de barri, que probablement serà un indi o xinès immigrat (que són, com tants catalans a NY, metges excel·lents) Costa molta feina per a metges immigrants obtenir la llicència de l’estat on visquis per poder practicar la medicina liurement (en particular aquí a Nova York), però és possible.

Per acabar amb el capítol cal afegir que l’edat mínima de MEDICARE, per ara els 65 anys, és absoluta i sovint inflexible i NO TÉ RES A VEURE AMB LA JUBILACIÓ. L’edat de la jubilació per rebre la pensió de jubilació, l’anomenada Social Security (que, per repetir-me, no te res a veure amb Medicare) està canviant. Ara ja és al voltant dels 66, però pot començar als 62 o més tard dels 66 si el ciutadà accepta cobrar menys o més  del que hauria cobrat als 66. Està basada en el sou mig els darrers 40 anys de vida laboral. Com queda dit el dret de cobrar retirament o tenir MEDICARE està lligat a l’edat i no pas a l’estatus laboral. Vull dir que diguem arribant als 65 pots tenir MEDICARE i als 66 la pensió de retirament tots dos TANT SI ENCARA TREBALLES COM SI NO. Per a molts treballadors, els darrers anys són els més feliços de la vida perquè pot cobrar doble, la jubilació i el sou a la feina. Hi ha estrangers que no s’ho volen creure, quan això s’explica. Però és la llei.

Generalitats: què ha de pagar el malalt?

Quan vaig respondre a en Basté que què més voldríem que pagar només un euro, em va sortir del cor. Vet aquí en general què cal pagar:

MEDICARE A. Prestacions a l’Hospital (privat o públic, com vulguis), hospici, llar.       Prima mensual (si has treballat al país i hi vius) Zero, està pagat                       Deduccions de les prestacions: El pla no cobreix res pels primers 60 dies d’hospitalització, fins que el pacient hagi pagat de la butxaca  els primers $1156. Després dels 60 dies paguen sigui $289/dia o $578 fins al dia 150                                                                                               Vegeu no obstant l’apartat sobre Assegurança Suplementària, que tots els que podem tenim.

MEDICARE B: Prestacions quan es visita un metge  o s’accepta tractament   (raigs X, radioteràpia, biòpsies,  però cap medicació).                                                                          Prima Mensual que et dedueixen del pagament de la pensió de la Social Security:               Al mes: $99.97  (per ingressos fins $87000-214000/any, solters-casats) Per damunt dels ingressos màxims suplements de $40 a $219.80 al mes. Per determinar els ingressos obtenen de l’agència tributària una còpia de la declaració de la renda. Tenen massa ordenadors

Deduccions a prestacions Hi ha una auto-assegurança de $140 que cal pagar de la butxaca cada any abans que MEDICARE cobreixi res. Després, un cop pagats cada any els primers $140 de la butxaca, MEDICARE comença a pagar però sempre amb un deductible de 20% per cada prestació. Si un metge t’envia un rebut de $200, Medicare pagarà $160, i el pacient ha de pagar de la butxaca $40 per cada visita per la resta de l’any. Vegeu no obstant l’apartat de l’assegurança suplementària, que (en el meu cas) cobreix la meitat tant de l’auto-assegurança com del deductibl o sigui que pagarà $20.

MEDICARE C: Deixem-ho córrer. Ningú ho entén, però és pels plans dirigits, que ara ningú vol.

L’ASSEGURANÇA SUPLEMENTÀRIA

L’assegurança suplementària és una cosa que cal tenir si no vols acabar demanant caritat. N´hi ha que són accessibles a tothom seguint certs patrons imposats per MEDICARE però gairebé sempre venen de companyies d’assegurança privada on el pacient queda molt explotat. Molts jubilats de grans companyies rebem una generosíssima assegurança suplementària que depèn dels anys de servei (però no ensenyen mai els números) i cobreix típicament la meitat dels deductibles i auto’-assegurances de Medicare B i A i a més molts deductibles de les assegurances de medicaments a més de tapar el donut hole. Aquí també els preus són molts diferents. No us servirà de res, però a mí em costa $294.48 al mes, que em fan domiciliar a un banc. O sigui que comences a sumar: Medicare, Suplementària, Medicines… i al final què et queda? Tal com diuen els Republicans al Congrés, em queda la millor medicina del món, per qui se la pugui permetre… que per ara puc. I et sobren diners per un hot dog.

Capítol Final: Com sap Medicare quins preus ha de pagar?

Es una cosa que ha irritat sempre molt tothom que ha volgut examinar un compte d’Hospital. Diguem que Medicare paga $3000 per una certa operació. Com ho saben quin pagament està bé? Què pensa l´Hospital?

Com calculen el preu és relativament fàcil d’explicar. Fa molts anys un senyor amb molta paciència treballant per Medicare va determinar el preu raonable dels serveis mèdics simplement vigilant i cronometrant quina estona ha de passar un metge amb el malalt i afegint-hi el cost de coses accessòries, com despeses d’oficina, assistentes, cost dels instruments. Aleshores havent definit arbitràriament una Medicare Unitat, pot decidir quantes Unitats Medicare cal pagar per cada procediment o diagnosis i això es va ajustant cada any. El Senat federal cada any vota per establir el preu de cada unitat, que és un moment de gran intensitat per als metges i les seves organitzacions

Quan les assegurances privades  negocien amb grups de doctors els seus preus, sempre utilitzen també les unitats Medicare i al final miren de convèncer els seus metges perquè firmin acceptant pagar 1.25 o 1,50 Medicares per les prestacions cobertes. O potser 1 Medicare o fins i tot menys d’un, que és molt miserable.

Tornem al pobre pacient que no té cap assegurança. Ell veu que el preu imposat per Medicare són $3000. I el preu negociat amb les assegurances privades és $4750. I per a la gent que no té assegurança? Resulta que per aquests desgraciats, a punt de perdre la casa o acabar amb el sou embargat per molts anys, com que no tenen cap contracte que ho eviti, han de pagar (o perdre, o com sigui) diguem $7000 o més. O sigui que hi ha preus diferents, depenent de qui hagi de pagar. Com pot ser? Això s´ha denunciat moltes vegades, però els Hospitals simplement responen que $7000 és el preu que ells han calculat discutint amb Medicare i que si el rebaixessin a qui volguessin, els Federals vindrien i els acusarien d’estafa. I això mai! O sigui que el desnonament els sap molt greu. Però és la vida!

A reveure

JOANOT

Què es deuen pensar els lectors de la ciutat de Nova York? Què hi ha escenes criminals contínues? Que el món està controlat per un grapat de nanets foscos, d’edat avençada que bescanvien la muller per una de més jove un cop a l’any, treballen a Wall Street i es creuen damunt la llei? O per la gent que dicten la moda internacional? Tot això té quelcom de verdader, però Nova York és una ciutat de nou milions d´habitants., on la vida és tan dura com meravellosa. Per desfogar-se, cal fer broma de tant en tant.

Jo vaig pels carrers sempre amb orelles i ulls ben oberts, escoltant i veient coses, a vegades ben gracioses. Potser qui més be ha retratat la classe mitjana novaiorquesa, sobretot la de la Upper East Side de Manhattan, que és on ell ha passat tota la vida, és probablement en Woody Allen. Aquest home no és gens popular a la ciutat i sovint avorreix. Perquè? Qui voldria passar l’estona guaitant la imatge pròpia a un mirall? Diuen que l’Allen hi troba un aspecte nou cada dia… Però es concentra en ell mateix, no ha pogut descobrir mai   ningú més.

En qualsevol cas, les històries que segueixen les he escoltat jo en viu i les escric en la meva llengua. Dissortadament no tinc ni remotament el geni d’en Woody Allen… però m’interessa sempre tothom.

Actors

N´hi ha hagut i n´hi ha encara moltíssims. Si t’interesses per la història, acabes veient l’espectre dels qui van morir misteriosament fa molts anys. Un d’ells fou el gran Rodolfo Valentino, gran i suprem trenca-cors del cinema mut, que va morir a NY jove encara. El seus estudis a Hollywood li havien bastit, homosexual com era, la reputació de ser l’heroi de totes les dones que volia. Per això feia sempre d’heroi àrab amb un harem que el perseguia per tot arreu. A Manhattan només hi ha un sol tanatori per a la gent prominent, rica, per als arquebisbes i cardenals, grans polítics, la Jackie Kennedy i el seu fill (en els meus dies). Només hi he estat un cop a dintre, per atendre el funeral d’un company. Els homes anaven de negre, les dones en vestit de cocktail i escots enormes. Una senyora et recollia a l’entrada i t’acompanyava al teu lloc. L’anomenada del lloc fou adquirida amb motiu del funeral d’en Valentino. Als estudis se´ls va acudir dir, sense pensar-hi gaire, que el primer milió de ciutadans (i ciutadanes, s’entén) que es presentessin abans de les nou podrien entrar i veure el difunt. Desgraciats! L’anunci va bloquejar completament tota la part de la Upper East Side on està situat, creant el primer caos de tràfic mai vist a la ciutat amb ferits i crits. I poca gent va arribar a veure el difunt.

Tothom que ha viscut molts anys a Manhattan ha acabat trobant (potser topant estaria millor dit) amb un actor d’anomenada. A la meva escala de col.leccions, el membre més notable és en Dustin Hoffman. Va sortir per una cantonada a pocs centímetres quan jo m´hi acostava. Anava amb una senyora jove que li estava explicant històries tot gesticulant amb les mans. En Dustin s´ho escoltava amb escepticisme, amb l’aspecte intel.lectual que tants espectadors li retreuen i tants estudis temen. No sé si em va fer cas.

I prop d’on visc, a vegades em passejo davant la modesta casa on els Germans Marx van nàixer i crèixer. La mare, una actriu de Times Square de poca anomenada fou la primera que va fer sortir en Groucho a l’escena, fins que va decidir anar-se amb tota la família per sempre més a Chicago.

Actors més moderns

En Dominic Chianese no sols va nàixer al nostre barri: viu encara a casa meva. Potser algú no pot recordar qui és aquest senyor, però per recordar-lo, només cal mirar les fotos de la famosa sèrie televisiva The Sopranos, per molts espectadors la millor de tots els temps. El bon Dominic és un vellet, que feia de Corrado “Junior” Soprano, oncle i cap teòric de la branca mafiosa dirigida per en Tony dels Sopranos, un actor regular fins al final malgrat la seva edat (va nàixer el 1931). Fa poc va tornar a sortir més breument a l’Imperi del Boardwalk. El Dominic real   fou mig actor, mig intèrpret de cançons italianes i tocador de guitarra. Quan les coses no anaven bé, es guanyava la vida tocant la guitarra. Era molt amic del propietari d’una botiga de queviures, a la qual anava a animar el negoci tocant la guitarra.  A vegades també tocava a un restaurant molt bo que hi ha al costat. Ara ho fa cada dijous i probablement guanya molts més diners que abans, quan era més jove i tenia millor veu, però ningú el coneixia. Per molts anys Domenic. Alguna vegada se´l veu pel nostre jardí igual com sortia als Sopranos. Llàstima que sembla haver perdut molta veu.

Parlant de gent velleta que hom veia pel nostre barri, hi havia el cas d’Anthony Quinn  (nascut el 1916), un senyor igualment gran. Vivia a a algun pis a la Segona Avinguda i hi ha fotos seves als llocs on anava a esmorzar, sobre tot un Diner a un parell de cantonades de casa. En Quinn era fill d’una mexicana i d’un Irlandès, nascut a Mèxic i crescut a El Paso, que inesperadament havia assumit molts dels trets físics associats amb poca civilització. Dos Oscars va guanyar en poc temps i va esdevenir una celebritat en films fets a Itàlia amb la inoblidable Giulietta Es notable que un dels seus Oscars el va guanyar sortint a la pantalla al Viva Zapata per 8 minuts. Contràriament al que tothom esperava, va aconseguir establir-se com a un actor de caràcter amb gran èxit. No tenia cap accent, ni en anglès ni mexicà. Un entreteniment al que estava molt dedicat eren les faldilles que el van haver d’envoltar per tota la vida. A més del nombre extraordinari de mullers, diuen que passava dels 80 quan va neixer el seu darrer fill. I més d’una vegada he entrat al diner per mirar el lloc on s’asseia i es dedicava a saludar la gent que reia mirant per la finestra. Sempre tan content.

Però parlant d’actors, penseu en l’excitació quan es va saber que el gran Roberto de Niro havia vingut a mirar-se un pis a casa nostra. En De Niro també és novaiorqués, però no pas del barri nostre sinó dels de la Little Italy. De petit tenia un color de pell molt blanc i li deien “Nen de la Llet” (Bobby Milk).

En DeNiro, és un dels actors més importants del nostre temps (té tres films a la llista dels millors 100 de tots els temps) i 2 o 3 Oscars com a mínim. No fou mai un intel.lectual i de fet tothom reia als seus acudits i pretensions de simplicitat. Un dia, quan encara estava lluitant per establir-se, li van presentar a una festa a Manhattan un senyor que es deia Martin Scorsese. Va resultar que havien estat veins de joves.  En Martin, amb qui faria alguns dels seus films més importants, se´l va quedar mirant. “Jo a tu t’he vist abans” Contentíssim, en DeNiro respongué que sí, que cada dia era més famós, sobre tot la darrera pel.lícula amb el seu admirat Marlon Brando. Però l’Scorsese el va tallar en sec: “No home, no. A tu et deien en Bobby Milk i t´havia vist descarregant caixes de cervesa per a un bar al Carrer Hester” Se´n desenvoluparia una amistat profundíssima.

Diuen que sí que en DeNiro va venir al final a mirar-se un pis. Nosaltres estem molt contents del lloc on vivim, però em costa imaginar-me que gent amb les finances d’ en DeNiro volgués viure-hi. Si volia especular, no s’entén, perquè la nostra Junta no permet llogar els pisos comprats, que és com fan els especuladors per no perdre diners. Fou ell qui va fundar el Festival de Cinema de So-Ho que ara va molt bé. Jo no hi he anat mai perquè és impossible identificar els locals i les pel.lícules que hi fan.

La Font dels Rumors

Si us mireu vídeos vells de Law and Order o altres sèries criminals fetes a la ciutat, ja haureu notat que els doormen, els porters uniformats, una de les institucions més glorioses de la ciutat, ho saben sempre tot sobre els residents. Tenen un sindicat molt fort i poderós. Gairebé tots els porters en són membres. Tenen una bona paga, vestits, beneficis socials, formació professional, vacances, i encara més. Però també són les fonts d’informació ( i a vegades hom diria d’espionatge quan passen coses sucoses) Ells carreguen i descarreguen les maletes i bosses de compra, transmeten missatges, s’asseguren que no es perdin documents i sobres que algun missatger ha de venir a buscar.

I moltes coses més. Què et fa falta una ama de casa o una minyona? O una mainadera o cangur? O algú per netejar els vidres de fora o les catifes? El doorman és on cal anar. Ell ho sap tot. Es pràcticament sempre un home amb excepcions raríssimes.

La meva housekeeper va ser recomanada per un d’ells, naturalment. Es una dona que havia fet un Masters en Justícia Criminal amb un curs especial i examen de qualificacions en  poligrafia forense (els que diuen si algú està mentint o no) i curiosament, no va plegar a casa quan va acabar amb tots els diplomes que cal. Al final, no obstant, un dia em va dir que ja no podia més perquè ja era gran i que li calia plegar. Jo ja sabia què fer. Vaig anar al doorman i li vaig dir que la housekeeper no tenia més remei que plegar i que a veure si me’n trobava una altra. El bon porter es va posar gairebé a tremolar d’emoció. Quina notícia tan important. Només li acabava de girar l’esquena quan veig que ell anava corrents a un dels ajudants i li deia en veu alta, gesticulant. Imagina´t. La M. ara ha de plegar treballant amb en X i ara ja vol una altra housekeeper! I a mí no m’havia dit res! Renoi, quina notícia tan important! El porter ja no podia ni esperar per convocar un cercle informatiu més regular. Potser enviarà un twitter? Que n ‘és d’emocionant la vida d’un doorman!

A l’autobús

Doncs l’autobús és el lloc on els novaiorquesos practiquen una part important de la seva vida social. Un ciutadà com cal ha d’aprendre a dirigir la paraula a gent desconeguda a l’autobús demostrant la correcció deguda en aquests contactes socials   tan  delicats. Això és una cosa amb la què els estrangers amb accent estem molt disavantatjats. Hi ha gent que es pensen que els que tenim accent som tontos i no entenem ni som capaços de dir quelcom d’ingeniós o divertit. Es fàcil de dir que ells s’ho perden, però no és ben bé veritat.

Un dia feia mal temps i probablement per això tothom semblava empipat i neguitós. Els busos tenen lloc per dues cadires de rodes amb seients separats (en els nostres dies gairebé sempre elèctriques) i bancs laterals per gent que caminen assistits amb “walkers” o coses semblants. Quan puja un d’aquests passatgers, cal que el xofer s’aixequi a ajudar i immobilitzar les cadires i els walkers al sòl del vehicle.

La segona dona amb una cadira de rodes elèctriques em va fer mala espina immediatament. Era grassa, rossa, de la raça blanca i semblava exigent i indiferent amb la gent al seu voltant. Un dels probemes d’aquests busos de dos vehicles és que elsd passatges han de fer un viratge molt fort  només entrar al passadís després de la porta. Al seient més a prop de la curva seia un senyor molt gran i prim, que es mirava la cadira de la rossa amb preocupació i neguit. “Miri, senyora, que no em toqui la cama, que em fa mal” Perquè no augmenta la curva? Li puc ensenyar com es fa” Aquí el conductor havia d’haver intervingut, però el nostre conductor semblava indecís i molt indiferent.

Un segon més tard, la catàstrofe se sent per tot el bus. La cadira de rodes ha mig estripat el pantaló de l’home grandet, que ja està cridant a fons i gairebé s’ha estavellat de dolor per terra. La dona rossa també crida. Es que jo soc una minusvàlida, cal tenir consideració amb mi. L’home assegut a l’entrada, el sobrevivent, és un home de paciència (de fet és un negre) Aleshores la cadira de la rossa intenta entrar a l’aparcament que el xofer ha buidat per a ella. Endavant i endarrer, endavant i endarrere. La dona fa com si rigués, mentre tots els passatgers fem com si haguéssim de mirar en una altra direcció. Endavant, endarrere. El xofer mira de donar instruccions, però la dona no vol sentir res. Al fin, una gran sorpresa.

La dona s’atura i arrenca la manta que li cobreix les cames. “Saps què? Prou m’ho pensava que arribaríem a haver de fer aquest pas” La dona s’aixeca sense cap dificultat i es posa tota dreta. Enxampa els braços de la cadira per dos llocs diferents, aixeca la cadira en l’aire i la posa al lloc on cal. Aleshores, sense fer cas a ningú,

s’asseu i torna a cobrir les cames amb una manta. El xofer té por i no diu res. Si hagués estat una cosa que m’importés, jo tampoc hauria dit res.

Una veu molt fresca

Dintre l’autobús, sec a una cadira tota sola que forma un rengle on cada seient està tocant a la finestra però sense tenir ningú més al costat. Sento una veu darrere meu. Es una veu agradable, amb un to característic de les dones del sud, molt diferent del novaiorquès estàndard. Una miqueta de canvi, em penso. La dona parla per un telèfon mòbil. Penso que només fa uns 4 o 5 anys, encara em pensava que els telèfons cel.lulars serien una moda passatgera, un “fad”. I ara ja sóc l’únic que no en du cap.

La dona misteriosa del darrere vol preguntar una cosa:

“Mama, yes madam. I temporarily need some funds for surgical care and I wonder if you could be of some help”

Rebufa, em penso. Es la primera vegada en tota la meva vida que sento com algú demana diners per a un avortament. He de saber com acaba.

No hi ha cap problema. El tràfic és lent i en tinc per tres parades. Em giro discretament. Tal com ja havia sospitat, és una dona negra, relativament jove, que sembla molt ben educada i amb un vocabulari exquisit. Ara sent sense interrompre com la mare parla. Evidentment ja esperava la negativa, però no sembla amoïnar-la gaire. Segueix somrient. Em sembla que ha de contenir les ganes de riure.

“I understand perfectly, mother. If this is so, would you allow me to ask if you would be capable of coming to my apartment to assist me after the surgery? I am so sorry, madam. I wish I could ask somebody else” Me la torno a mirar. Ja no tinc dubtes que la nena s’està burlant. Ara fa una cara còmica de sorpresa.

“Sóc tan feliç, mare! Sempre m’heu estimat més que als altres fills. Si jo sabés com he fet per merèixer aquest privilegi i com podria tornar-lo”

La veu a l’altre telèfon s’alça fortament. Torno a mirar per darrera vegada la filla, que ha retirat la seva boca del micròfon i s’està rient obertament però en silenci.

Voldria, m’agradaria, em faria goig, mala…seria capaç de…

…clavar-li un cop de puny a la boca.

Però ningú farà res.

Saluts des de Nova York

JOANOT

Tags: Anglès

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Tags: Republicans, Tea Party

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunals espanyols