Potser molts lectors no s’adonen que aquestes dues coses, que els Catalans hem patit, són conceptes de les ciències socials i polítiques que tenen un significat clar i diferent. El primer estudi seriós fou publicat pel Professor Juan José Linz que havia nascut a Alemanya però va esdevenir ciutadà de l’estat espanyol i va fer la seva carrera als EUA, arribant a l’honor extraordinari de rebre una Càtedra Anomenada a la gran Universitat de Yale. Fins i tot li van arribar a donar un premi príncep d’Astúries.

Totalitarisme

Començant per donar exemples de totalitarisme (sovint feixistes), els més clars són evidentment Hitler, Mussolini i Stalin, però n’hi ha hagut i n’hi ha molts més, com ara el Franco Bahamonde que vam patir nosaltres, Oliveira Salazar al Portugal, Mao a la Xina, Un a Corea del Nord, Perón a l’Argentina i molts més. En temps antics, la majoria de monarques eren totalitaris.

La pràctica i expressió de poder incontrolat i molt arrogant (inflexibilitat, desig d´humiliar) és igual tant a l’autoritarisme com al totalitarisme. Altres característiques els diferencien clarament: el totalitarisme és una doctrina política basada en l’estat omnipotent (que comparteixen feixistes i comunistes) que pretén canviar substancialment el sistema polític i social del país i fins i tot del món, si es pot. Recordem la Falange amb la seva “democràcia orgànica”, les Cortes amb tres terços, els sindicats verticals, les missions històriques de la joventut… Era un món nou i diferent.  La segona característica és tenir un Dictador popular, promogut i exaltat pel règim, carismàtic,  del que tothom parla sense poder discutir les seves decisions. Els Russos es van inventar el nom tan encertat de “culte de la personalitat,” que és un dels elements essencials del totalitarisme. A vegades em recordo dels locutors de Ràdio Nacional parlant amb emoció del seu Caudillo. L’home feia discursos vulgars i avorrits però els seus titelles deien que en aquell primer moment només podien presentar anàlisis preliminars d’aquell discurs tan transcendental. Però Franco no era ni de bon troç tan impressionant com el seu admirat Hitler. Massa gras i amb veu massa fina.

Cal afegir que no té res de fàcil establir un nou sistema totalitari (feixista). Només és possible enmig d’un ambient revolucionari o una guerra. En canvi un govern autoritari es pot establir a molts països amb tradicions democràtiques febles

Autoritarisme

Vol algú saludar el Sr Rajoy Brey com a exemple gairebé perfecte? A diferència del cosí totalitari, autoritarisme no ha estat mai una doctrina política, sinó un mecanisme social. A una societat cal sempre tenir un mecanisme dirigent per fer decisions: els bons demòcrates  trien la discussió i els vots, els autoritaris esperen la decisió i les ordres del cap, que es pensa que ho sap fer tot millor. A diferència del totalitarisme, els autoritaris no en fan mai menció durant una elecció, perquè és de fet només un mecanisme social més que polític, mai una part del programa. Els autoritaris viuen dintre d’un sistema polític tècnicament democràtic del que tenen tots els fils a la mà. És una qüestió de gustos si el txef es anomenat Dictador o President. Depèn. No hi ha cap regla per decidir si un polític és un Dictador, però es pot veure sempre si és totalitari o autoritari.  En el cas dels autoritaris, una bona elecció ho pot resoldre tot, a cals totalitaris no. Diuen que una elecció lliure és un intent de cop d’estat per enderrocar el govern legítim.Els autoritaris simples no tenen ni programari per canviar el món ni culte de la personalitat dedicat al cap del gobierno.

En Linz mateix va notar el problema dels règims presidencials, com als EUA. Són autoritaris per definició? Pel que fa referència als EUA, m’hi hauria d’oposar, encara que a vegades ho pot semblar  El sistema constitucional en força des de fa més de 200 anys, que veu tots els ciutadans com a lliures i iguals, no afavoreix cap grup o estat sobre els altres i dona drets sense prohibir gaires coses (com ara l’esclavatge), estableix un sistema de “checks and balances” amb jutges independents que frena la majoria d’abusos presidencials. El govern desastrós de Trump en seria un exemple. Als 9 mesos, no ha aconseguit fer cap de les bestieses que volia. A altres països, en canvi, un nou President podria sentir-se més temptat que un primer ministre parlamentari. En qualsevol cas, un primer ministre autoritari pot ser reemplaçat per un altre més democràtic. A un país com Espanya, però, en vista dels pocs instints democràtics de molts partits, la successió podria posar les coses pitjor.

La transició: del Totalitarisme a l’Autoritarianisme

La transició va deixar caure per acord i negociació (única vegada) els elements doctrinals del feixisme, descrits més amunt, que eren absurds i no permetien anar pel món ni ser admesos a organitzacions internacionals, afegint-hi l’indult incondicional i impunitat, sense Comissió de la Veritat, per a tots els col·laboradors feixistes. Van obrir també un sistema democràtic amb vot universal i governs parlamentaris. Catalunya i els seus drets i esperances fou reduïda un altre cop a la condició de minoria desprotegida, sotmesa per sempre més a una majoria amb la que no s’aconseguiria mai res de res, mai, mai. Els que manaven no veien problemes acceptant el vot universal. La famosa Espanya Negra garantia el futur.

Un dictador vell acabava de morir i es tractava d’acabar amb les seves manies i liquidar el totalitarisme i el seu Movimiento. Tot havia de canviar perquè res canviés.

Joan Gil

Darreres Notícies dels EUA:

Ahir m’estava mirant al canal MSNBC un periodista del NYTimes que feia acusacions greus en el cas encara no resolt de la col·lusió electoral entre Trump i Rússia. Aquí en aquests casos, els canals sempre inviten el denunciat a respondre (cosa que tant debò fessin a Madrid). Va sortir un senyor molt indignat de la Casa Blanca, que va anunciar que ja sabia d’on sortia aquesta mentida. Era igual que el cas de “Caledònia” a Espanya, on els Russos havien agitat propagant mentides!!! Els de Can Trump són així, igual en moltes com els del PP. Diuen la primera cosa que se’ls acut. La veritat té poc interès. Si a Madrid s’assabenten, podrien fer un Consell de Guerra per traïció a tots els membres del Govern. El totalitari Franco els hauria afusellat.

Tags: Autoritarisme, Dictadura, Franco, Juan José Linz, Totalitarisme

Té quelcom de còmic que tants Catalans haguessin confiat en el suport de la UE, una organització econòmica dominada pels partits populars europeus i pel govern alemany, que segueix negociant l’admissió de la Turquia i ha actuat feblement contra l’extremisme hongarès i polonès i fou inútil durant la dissolució de Iugoslàvia. Diuen no obstant que, sense preocupar-se de contradiccions, suporta la independència d’Escòcia per donar una lliçó al Regne Unit

La mediació tan necessària no pot ser esperada d’aquests sinó únicament els mediadors de les Nacions Unides, amb una oficina creada per aquests problemes i que actuen sempre en secret. Si cal, criden professors i politòlegs per ajudar. Sense que l’obliguin, el Rajoy no acceptarà mai una mediació, perquè ell s’ha negat sempre a acceptar Catalunya com un igual, de tu a tu amb el que calgués negociar. Ell només vol parlar amb els catalans asseguts a la taula del Cafè para Todos, com Cantàbria i Múrcia, una província més.

L’èxit més notable d’aquest grup de l’ONU fou la resolució del conflicte de Timor-Leste (East Timor), una antiga colònia portuguesa amb guerrillers (cosa que gràcies a Déu ni tenim ni necessitem per res). Després d’enderrocar el règim feixista deixat per Oliveira Salazar, amic íntim del Franco Bahamonde, el nou govern portuguès es va retirar unilateralment en 1975. Un dels dos grups guerrillers locals van prendre el poder i van fer un referèndum declarant tot seguit la independència. La Indonesia del Dictador Suharto, propietària de mitja illa de Timor, va entrar a sang i foc a Timor-Leste i la va declarar una província indonèsia. Un grup professional de mediadors de les NU hi va haver de treballar per anys. Al final van establir un autogovern i fixat 1999 com a any per l’estatus final amb un Referèndum. L’enderrocament del Dictador Suharto a Indonèsia va ajudar molt. El referèndum fou guanyat i Timor-Leste proclamà la independència. El govern legal fou immediatament enderrocat per constitucionalistes amb suport indonesi. Al final, un exèrcit australià de cascs blaus va desembarcar per restaurar la pau i el govern legítim i fins ara. A mí em sembla que el cas de Catalunya i Espanya seria molt més fàcil, i no és fàcil plantar cara a funcionaris de les NU. Perquè perdem temps amb Europa?

El Referèndum: prohibit o il·legal?

No entenc perquè el govern no ha combatut millor la protesta de Madrid d’il·legalitat o il·legitimitat, perillosíssima i molt ben triada. Els Catalans la van acceptar sense intentar desvirtuar-la. Em recorda una mica de quan els fills nascuts fora de matrimoni eren  “il·legítims” i se’ls prohibia accès a moltes coses, sobretot per l’Església. No hi ha ni homes il·legítims ni referèndums il·legals per la seva pròpia natura.

Els espanyolistes van triar aquest camí (probablement per consell d’una companyia professional seguit no sols pel PP sinó també sense precisions pels partits satèl·lits, el PSOE o C, ni opinions alternatives o matissos). L’efecte fou que els nostres greuges, frustracions i raons no van ser discutits i segueixen essent desconeguts pels pobles espanyols. Només es discutia la “il·legalitat”

El problema és que l’adjectiu”il·legal” designa un culpable i es podia acceptar i utilitzar per actituds anticatalanes sense haver d’afegir o explicar res. Encara pitjor: feia la discussió de les causes i justificacions del procés irrelevants. He llegit a diaris i revistes estrangeres que molts corresponsals estrangers s’en va adonar: en deien “referèndum probibit, o no permès” que posava la culpa on correspon i requiria explicacions Perquè el prohibien? Això de la constitució no convenç a cap observador imparcial del tot. Aquestes coses s’arreglen quan hi ha la voluntat. Però no hi havia voluntat, era una excusa. Caldria considerar les condicions i els temps on aquesta Constitució es va escriure i les múltiples demandes de reforma revelen problemes que cal discutir, però que el Gobierno es nega a fer. I la separació dels jutges i l’executiva com funciona a l’estat espanyol? Es pensa el Gobierno de debò que la judicatura és simplement una arma a disposició del govern central? Són els jutges un braç de l’executiu com en temps del feixisme? I les sentències immediates per qüestions que en altres països cal debatre per mesos?

És precisament això, la violació de la separació de poders entre l’executiu i els jutges allò que és profonament inconstitucional i en violació dels drets dels homes, i hauria d’interessar algun tribunal internacional.

És massa tard? No, sempre s’està a temps per aprendre

Joan Gil

Tags: Catalunya, East Timor, independència, Madrid, Nacions Unides, Referendum

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedició. Era aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

Joan Gil

Tags: Feixisme, General Franco, Guerra civil, Referendum, República

Tots hem estat educats en el principi que els jutges són gent de seny, amb educació, independència i les millors intencions. Quan jo era jove, sota el franquisme, reflexionava sovint sobre si tenia l’obligació d’obeir les lleis feixistes opressives, o si obeir la llei és un principi que cal examinar o matissar. Molts jutges eren sovint del Glorioso Movimiento Nacional i em feien por. Creien ells en la llei? El cas del Dred Scott vs. Sandford , sentenciat pel Tribunal Suprem dels EUA en 1857  fa pensar molt. No és sols que fos fals, és que llegir la sentència posa malalt, és un ultratge, un insult i una traïció a la fe democràtica i sentit de la decència de la nació americana. Abraham Lincoln en va parlar molt. La sentència, que va produir una commoció, havia empès el país a la baixada que conduiria ràpidament a la Guerra Civil. Els Estats Units no van oblidar mai aquella vergonya ni han amagat mai res. Els nens estudien a l’escola el Dred Scott i s’hi can escrit molts llibres. Jo no he gosat mai parlar-ne amb un negre per por d’ofendre. Llegiu si us plau una reproducció d’un apunt original publicat el 25 de Juny de 2010 (sense il·lustracions):

==============================================

ROGER B. TANEY (1777-1864).
Roger Taney, Chief Justice of the U.S. Supreme Court, handing down his decision on the Dred Scott case, 1857. American illustration.

Molts Europeus menystenen la vàlua i originalitat dels principis de la Revolució Republicana de la que van nàixer la nació Americana i la seva Constitució, la més antiga del món. Una de les coses que la seva Constitució va introduir fou la independència de la judicatura i que els tribunals poguessin resoldre conflictes entre ciutadans i l’Estat. La idea ja s’havia defensat en llibres de filòsofs coneguts als cercles progressistes, però no s’havia aplicat mai. Els primers que en van sentir parlar només van riure: un jutge podrà donar ordres a l’Estat? Que vagin en compte, doncs, o acabaran a la presó! O pitjor! –Als EUA hi ha un Tribunal Suprem Federal a Washington i un altre Tribunal Suprem a la capital de cadascun dels 50 Estats. Però els jutges ni són infal·libles, ni, ai las, viuen fora de l’esfera del conflicte polític. Què fem, doncs, quan els jutges fallen i fan una barrabassada o es fiquen on no els importa? Ha passat molt, però el cas més notable  i amb més conseqüències que jo conec fou el de Dred Scott, que fou sentenciat pel  Tribunal Suprem Federal el 6 de Març de 1857.

L’esclau Dred Scott

L’infortunat Dred era un negre nascut en l’esclavatge domèstic en 1795. Era un bon home, molt hàbil i treballador, que sabia fer moltes coses. El seu amo el va vendre per $500 (més o menys 10.000  $ d’avui) a un metge cirurgià de l’exèrcit que estava obligat a canviar sovint de residència quan  li manaven. En general els esclaus no podien casar-se perquè no tenien la capacitat d’acceptar obligacions civils ni firmar contractes, però quan en Dred va trobar una esclava maca i simpàtica, el propietari d’aquesta els va deixar casar i va regalar la noia al propietari de Dred perquè estiguessin junts. Tots dos van tenir fills i filles (de fet en queden descendents avui en dia). Els desplaçaments del militar van incloure una estada a l’estat de Montana, que en aquell moment ja tenia prohibida l’esclavitud. Fixeu-vos en aquest detall, que va tenir molta cua. L’amo s’en va anar de Montana tot sol però en casar-se poc després a l’estat de Louisiana va escriure a Dred exigint-li que vingués amb la dona a servir-lo, cosa que la parella esclava fa fer. Anys després l’amo es va morir deixant els seus esclaus en propietat a la seva vídua. Aquesta senyora de moment tenia pocs diners, i va llogar en Dred a un negociant (o sigui que en Dred treballava i la seva mestressa cobrava el sou). En Dred, disgustat va intentar comprar la seva llibertat per $300 amb ajut dels fills del seu primer propietari, a la qual cosa la propietària es va negar. Li agradava rebre cada setmana el sou.

Als Tribunals, als Tribunals!

El conflicte quedava definit: amb l’ajut d’advocats abolicionistes, Dred Scott es querellaria contra la seva propietària demanant la llibertat. El cas es va fer famós immediatament i  va durar molts anys. De primer van anar als tribunals de l’Estat de Missouri, on vivien, afirmant simplement que durant la seva estada a un territori sense esclavatge de Montana, en Dred havia quedat automàticament emancipat. Van acabar al Tribunal Suprem de Missouri que va fallar contra Dred.  L’escalfament anava creixent al pais. Els advocats abolicionistes van decidir provar fortuna amb els Tribunals Federals amb una afirmació més complicada: en Dred Scott havia quedat alliberat durant la seva estada a un territori lliure i per tant havia esdevingut ciutadà dels EUA. Un ciutadà no podia ser reduït a l’esclavatge. Les jurisdiccions als EUA són exclusives, i qüestions de ciutadania són sempre federals.

Interferències: el cas cada dia es complica més

La que s’havia armat ja era molt grossa. En aquells moments el país estava ja molt dividit entre abolicionistes (representats pel Partit Republicà de Lincoln) i esclavistes (Partit Demòcrata del Sud). L’apel·lació  a aquest Tribunal Suprem fou temerària, gairebé suïcida. L’Alt Tribunal estava dominat per ultraconservadors (com ara), dos o tres dels quals eren propietaris d’esclaus. El Justícia en Cap, Roger Taney (adalt, a la foto) era un partidari ben conegut de l’esclavatge i dels estats del Sud. Tot havia d’acabar malament (però no necessàriament tan malament com va acabar).

Tots els diaris parlaven del cas però un que s’hi interessava molt (massa) era el President Buchanan, acabat d’elegir. L’home tenia el seu principi: no barallar-se mai amb ningú, ni dir què pensava en públic i mirar que els altres resolguessin els seus problemes tots sols. L’assumpte de l’esclavitud ell ni el tocaria (a diferència dels ciutadans, que no parlaven de res més). O sigui que es va posar a discutir en secret el cas de Dred amb el seu amic  Taney i va acabar enviant cartes a un altre justícia perquè canviés d’opinió. Tot això és tan horrorós, il·legal i intolerable que només de pensar-hi fa tremolar a qualsevol advocat. L’arma secreta del Sr President Buchanan seria que l’Alt Tribunal dictés una sentència tan ben feta que resoldria tot el problema de l’esclavitud per sempre més amb l’autoritat i el prestigi del Tribunal Suprem Federal. De fet el dia que Buchanan va prendre possessió, el Justícia Taney que administrava el jurament li va dir a l’orella que no es preocupés més, que el cas de Dred Scott anava pel bon camí i que hi hauria una sentència molt àmplia. Les sentències del Suprem cal acatar-les i tothom ho faria. Així de senzill ho veia el President Buchanan.

La sentència

El Tribunal va dictar la sentència amb una majoria de 6 a 2 amb una sola abstenció i en Taney va insistir que cada jutge havia d’escriure una opinió. Qui vulgui, trobarà totes les actes i sentència del cas a l’Internet però les diverses opinions se les haurien hagut d’estalviar com veurà qui segueixi llegint. El text és molt fort: lectors aprensius haurien de deixar-ho córrer.

Ni en Dred, ni cap Negre, ni cap Esclau, ni cap Africà són ni poden ser ciutadans

Amb això haurien pogut plegar. Com que al seu parer en Dred no era ciutadà dels EUA, evidentment no tenia dret a presentar una petició i no hi havia res més a discutir. Però no van acabar aquí: del que es tractava, no era resoldre aquest cas, sinó destrossar i ensorrar per sempre la causa abolicionista. La Constitució, van afegir pel seu compte, sense que sigui fàcil veure d’on s’ho van treure, veia “els negres com a éssers d’un ordre inferior, incapaç i indignes d’associar-se amb la raça blanca ni socialment ni políticament, i tan inferiors que no posseeixen cap dret que els blancs tinguin l’obligació de respectar” Que la Constitució els negava la ciutadania, no tenien dret a dir-ho perquè molts estats van permetre als negres votar durant la ratificació de la Constitució quan els Pares Fundadors encara vivien. Donen no obstant exemples de perquè els negres no poden tenir drets: “això donaria a les persones de la raça negra el dret d’entrar a qualsevol estat quan volguessin… tindrien la llibertat de parlar en públic o en privat  de les mateixes coses que els ciutadans,  podrien organitzar mítings en públic i posseir armes”  Intolerable, verdaderament. Quin acudit. Un dels justícies va afegir en la seva opinió separada que la recerca científica moderna havia demostrat que els blancs i els negres són dues espècies diferents i que per això Déu mateix havia posat els blancs i els negres a continents diferents (Europa i Àfrica).

Apart d’anular simplement un pacte aprovat pel Congrés que no els importava (en el què s’emparava en part la petició de Dred Scott) cosa que ningú havia demanat als Suprems de fer, van invocar una de les provisions més sagrades de la Constitució, la protecció i respecte de la propietat privada, per justificar l’esclavatge. Van dir que els esclaus són propietat privada i cap Estat té dret a separar un ciutadà de la seva propietat ni impedir-li disposar-ne com volgués. Com pot ser que una cosa et pertanyi a un estat i si creues una frontera ja no et pertanyi i si tornes al primer estat et torna a pertànyer? La degradació dels negres era total. Quedaven reduïts a articles de propietat personal.

I la gran final: qualsevol intent d’emancipar els esclaus seria un atentat contra la propietat privada i per tant inconstitucional. Quedava prohibit per tant que qualsevol estat o el Govern federal fessin res per eliminar l’esclavitud, identificada com un dret ciutadà. Hi hauria esclavitud per sempre! I acabava molt prop d’estendre-la per primera vegada per decisió judicial a TOTS els Estats i fer-la obligatòria, tant si volien com si no. Es van aturar a molt poca distància de fer-ho. Potser s´ho guardaven per la pròxima vegada

El President Buchanan estava content. El problema quedava resolt per sempre gràcies a la seva discreta intervenció.

Reacció

Potser els Jutges suprems es pensaven seriosament que amb aquesta sentència liquidarien per sempre el moviment abolicionista i que l’esclavitud duraria fins als nostres dies. De fet va enrabiar molta gent i es van sentir coses que a més d’un li semblaran familiars: el temps que havien trigat, la política, que eren incompetents, una conspiració política contra els Republicans abolicionistes, una denigració per a un tribunal que havia estat prestigiós, una ofensa a la voluntat popular, prepareu-vos a la lluita, estan posant a prova la vostra virilitat, deien els abolicionistes en editorials incendiaris. Per acabar-ho de complicar tot, la sentència va desfermar una crisi econòmica molt greu que va afectar molt els Estats del Nord però no els del Sud, convencent a molta gent que el Sud no necessitava el Nord per a res.

Però Abraham Lincoln ja estava a punt de començar la seva campanya. L’esclavitud s’havia d’acabar i si els estats del Sud no ho volien, aniria a la guerra. Ho deia així de clar. Coneix el lector un altre cas de guanyar una elecció prometent una Guerra Civil? I el bon Abe Lincoln esdevindria el President més astut i hàbil de la història de la República. El dia que fou elegit, molts estats del Sud van separar-se, fundant la Confederació rebel el dia que va prendre possessió. La Guerra esclataria setmanes després.

Final: Dred Scott esdevé al final un home lliure i mor

Tal com passa de vegades, el seu cas, tan seriós com havia estat, va acabar amb un número de pallassos. En Dred i la seva família van tornar a ser propietat de la vídua del metge militar. Aquesta senyora va decidir al final tornar a casar-se amb un polític local, que era un abolicionista convençut i militant. Sembla que la senyora s’havia descuidat d’explicar-li que ella era la propietària de l’esclau més famós de tota Amèrica. Un adversari polític membre de la mateixa cambra se’en va adonar i va posar el nou marit en un compromís. En un fit de ràbia, va manar a la seva dona que tornés Dred Scott al propietari original de franc, cosa que ella va fer. Els fills del propietari original el van emancipar immediatament.

En Dred, ja un home lliure, es va quedar a Saint Louis de Missouri treballant a un Hotel de maleter i retenint el sou que guanyava aquesta vegada. Era un home molt famós i esdevingué una gran atracció local per a l’hotel, però es va morir de tuberculosi set mesos després de la publicació de la sentència.

És difícil saber quins mèrits tenia aquest home o si entenia del tot de què anava la lluita entre abolicionistes i esclavistes que ell havia fet possible però avui en dia els ciutadans d’origen Africà i els lluitadors pels drets civils veneren el seu nom, que a més tots els nens d’escola coneixen. Jeu a una tomba molt maca a Saint Louis.

L’esclavitud s’acaba

Com tothom sap, Lincoln va liquidar l’esclavitud amb una Proclamació. Cal afegir que potser recordant el problema creat pels jutges, va publicar la Proclamació no com a President dels EUA sinó invocant els seus poders com a Comandant en Cap d’una nació en Estat de Guerra.  De fet no va poder abolir mai l’esclavitud a tota la nació, sinó, com un càstig,  selectivament només als Estats que s’havien separat de l’Unió i anaven essent reconquerits.

La solució final la va introduir el Congrés dels Estats Units poc després de la mort de Lincoln aprovant l’esmena XIII de la Constitució que Lincoln havia demanat: “…slavery shall not exist within the United States” I encara millor amb l’esmena XIV: “All persons born or naturalized in the USA are citizens of the US and of the State wherein they reside”

Dred Scott va acabar guanyant plenament.

JOANOT

Tags: Dred Scott, esclavatge, Esclavitud, Jutges, Lincoln, Tribunal Suprem dels EUA

Potser abans de respondre la pregunta caldria aclarir que és i com s’origina un huracà. Per cert, “Huracan” era el nom d’un déu maia molt  perillós, que va passar als indígenes ja desapareguts que vivien a Cuba i l’Hispaniola en la forma “Juracan”, que els invasors europeus van assumir. A l’esquerra a dalt, Irma, abaix Katrina

Hi ha huracans a molts llocs de l’Atlàntic i el Pacífic als dos hemisferis amb diferents noms, que designen el mateix. Al Carib es diuen huracans, al Pacífic Nord typhoons i al Pacífic Sud ciclons. En canvi el Monsoon, com un que fa uns dies potser va matar més de 100,000 persones a l´Índia, no és cap huracà, sinó un capgirament de la direcció del vent entre dues masses d’aigua de temperatura diferent, que causa sempre inundacions catastròfiques. Ara mateix tothom es preocupa per l’Irma, que amenaça la Florida, però al mateix temps Katia ha tocat terra a Mèxic i ningú sembla preocupar-se’n. I el José què farà? Mentre no vingui als EUA…

Hom paga molta atenció als huracans que venen als EUA i molt poca atenció als ciclons del sud-oest asiàtic que són els pitjors i més mortífers, no obstant que els mitjans rarament en parlen. En 1970 un cicló va matar uns 100,000 ciutadans de Bangla Desh, o potser molts més, no se sap. Els huracans presenten tres perills diferents: 1) el vent, associat amb la rotació central que recentment al Harvey prop de Houston, va arribar als 225 qm/hora; un vent així destrueix tot el que troba, però només a la costa, perquè perd força ràpidament damunt terra ferma. Diuen que a l’Irma acaben de mesurar 280 qm/hora, que seria un rècord, però els mesuraments són variables; 2) la pluja deguda als núvols arrossegats al voltant de l’huracà, que es queden a la terra després de la desaparició del cicló, com Harvey que va causar un desastre inundant tota la regió metropolitana de Houston; i finalment, 3) la pujada de nivell de l’oceà, que va causar tanta mort a Bangla Desh, un país a nivell molt baix i molt pla. Rebran molt amb l’escalfament climàtic. Diuen que l’aigua de mar podria pujar més de 10 m. En general passen les tres coses, però en proporcions variables.

Huracans no són cap exclusiva de la terra inhabitada per humans. A l’interior i centre de la terra, a molta profunditat, al contacte entre el ferro fos del centre i la capa que l’envolta, també n’hi ha d’huracans difícils d’imaginar i impossibles de veure, probablement perquè totes dues capes giren a diferent velocitat. I als planetes, sobretot a Saturn, es veuen huracans enormes i estables, que no semblen acabar mai. Demostren les lleis de Física en acció, que són universals.

Origen dels Huracans

Al Carib són sempre tropicals. La història, resumida, és la següent: Als tròpics, molt amunt, hi ha al cel una mena de catifa sub-tropical amb aire a pressió alta. El segon element que cal, és que es presenti a l’altura normal, sota la catifa, una tempesta comú tan forta que arribi a desorganitzar la catifa superior. La tempesta cau damunt l’aigua, que està calenta i s’energitza amb la calor, que sembla ser l’únic combustible que existeix. Tot seguit, la rotació de la terra intervé: la terra gira a molta velocitat, però no pas l’aire. Hi ha un principi de física que explica com aquesta fricció genera la rotació al centre de l’huracà, el remolí que es veu sempre i que sovint, quan gira engega o captura capes de núvols. L’ull central es forma perquè la calor de l’aigua crea columnes de vapor pujant enlaire que sostenen i augmenten els núvols perifèrics, (una mica com l’Ou com balla del Corpus a la Catedral) però no poden entrar al centre, del qual tots els núvols cauen i desapareixen esdevenint un forat buit, l’anomenat Ull (que pot arribar fàcilment a tenir un diàmetre de molts qm. Sandy, l´huracà monstre que va tocar Nova Jersey i Nova York fa pocs anys tenia un diàmetre que mesurava 1,800 qm, però 60 0 70 són més comuns. Dintre l’ull hi ha una pressió baixa negativa que és important determinant la força del cicló, com als tornados i pot aixecar objectes per l’aire com un aspirador. Els que hi han estat dintre i segueixen vius diuen que fa un temps fantàstic i asolellat, encara que sovint es queixen de sentir al pit la baixa pressió. Les pressions exteriors són una de les característiques més importants d’un huracà, i són responsables per la pujada de l’aigua de mar.

Cal recordar una altra vegada que el combustible de l’huracà és l’aigua calenta; per això afortunadament el centre s’afebleix moltíssim i es debilita ràpidament després de tocar terra. El que sí que queden són els núvols que l’huracà ha importat del Carib a la terra, de regal, a la seva perifèria, els quals es queden i descarreguen la pluja, formant una tempesta tropical que ja no és tan perillosa, però penetra a l’interior i sens dubte pot encara fer molt mal a llocs lluny de la costa per on va entrar.. I n’ha fet a molts llocs.

Vigilància i Recerca

Als Estats Units, mentre no la desfaci el Sr Trump, tenim la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency, http://www.noaa.gov, l’agència federal oceanogràfica, que té una secció encarregada de la vigilància i recerca d’huracans http://www.nhc.noaa.gov.) el National Hurricane Center. El problema és anar recollint informació sobre el que passa dintre l’huracà per poder predir on anirà, que segueix essent difícil i insegur, i és potser el problema mal resolt pitjor que queda. La força, en canvi, o sigui el mal que potencialment pot fer, és més fàcil de predir.

Hi ha vigilància contínua per satèl·lit per identificar-los i un sistema nou de balons atmosfèrics per saber-ne una mica més. Potser algun lector s’admirarà sentint que els estudis, quan el cas és prou important, els fan amb avions especials tripulats que volen a dintre o a través de l’huracà recollint informació. Sembla que els pilots tornen vius. Diuen que el lloc més important per saber on vol anar és la zona de contacte entre el remolí d’aire i la carpeta d’aire subtropical que té al damunt. Alguna vegada deixen anar proves dintre de la tempesta però es veu que per ara els drons no van prou bé. En qualsevol cas, el cicló més gran mai vist es va originar al Pacífic Sud, lluny de la costa i no va tocar terra mai.

Han intentat coses per “matar” a temps els huracans, però fou un fracàs i ara ho han deixat córrer. L’intent més famós fou l’administració de pols de sal de plata, que es pensaven que causaria un “sobre refredament” del vapor d’aigua. Dues vegades van aconseguir ficar l’agent dintre de l’huracà. La primera vegada va recular una mica però l’alegria es va esvair quan va tornar encara amb més força; la segona vegada va canviar de direcció tocant una ciutat encara més gran que no s’havia preparat. En l’actualitat aquests intents estan rebutjats perquè la base científica no era correcta. De fet, hi ha aigua “sobre-refredada” (vol dir a temperatures sota zero, però encara és líquida) dintre de tots els huracans. Caldrà investigar més però ningú té el futur molt clar.

Abaix, foto presa avui de José, a la dreta i Irma, a l´esquerra. Per estimar la mida, compareu amb l´illa de Cuba i la península de la Florida visibles a l´esquerra

Escalfament global

Hi ha molta gent que diu que la situació actual, tres huracans al mateix temps, un darrere l’altre, dos d’ells fortíssims i a mes a poc temps del desastre del Harvey a Texas, és un altre esdeveniment derivat de l’escalfament global. Vet aquí què diuen els especialistes:

La hipòtesi és atractiva i possible, però serà molt difícil provar que és correcta. La prova d’un canvi dependria d’estadístiques convincents, molt difícils en aquest cas degut a l’extraordinària variabilitat de totes les manifestacions i dades d’huracans. Per exemple, pot mesurar de diàmetre un parell de qm, o 60, o com queda dit una vegada 1,800. Irma tenia uns 500 qm. La velocitat de l’aire Al remolí és molt variable, n´hi ha que sobretot destrossen, altres que fan ploure i altres que fan pujar el nivell del mar.

Pel que fa a la freqüència, el rècord el té l’any 2,005 amb 15 huracans caribenys, però l’any 1983 només en va haver dos. La temporada comença al Juny, quan hi ha molts pocs huracans, però un any en va haver 8 o 9. Considerats tots els llocs als dos hemisferis on hi ha ciclons, se’n compten per la mitjana uns 87 per any, els pitjors sempre a l’Àsia. Què passa dintre segueix sense estar clar del tot. Amb aquesta mena de dades, costarà feina fer estadístiques. Hi ha no obstant l’observació que cada any pugen més cap al nord i que semblen ser més forts.

Hi ha arguments bons a favor: si el combustible del cicló és exclusivament la temperatura de l’aigua, sembla evident que un escalfament els hauria de promoure; igualment amb la disponibilitat de més aigua i el desenvolupament de més tempestes, dos factors perillosos.

JOAN GIL

Tags: CICLONS, Escalfament global, Estats Units, HURACANS, Recerca, TYPHOONS

Perquè se li acut a algú venir a Barcelona a assassinar gent innocent i desconeguda sense cap explicació o raó? Tenen queixes contra nosaltres? Què n’han tret? El problema dels terroristes va començar de forma discreta en el clima d’entusiasme i falses  esperances desenvolupat a la fi de la Guerra Freda i no semblava gran cosa.

El nom de bin Laden va començar a aparèixer als diaris, sempre en petites notes. Deien que era un milionari boig saudita (entrenat pels Americans en la guerra prèvia contra la URSS) que organitzava i pagava atacs contra els EUA de la seva butxaca. Al-Qaeda? Què era això?

Van iniciar els inesperats atacs antiamericans: el bombardeig d’Ambaixades americanes a Àfrica, sobretot a Nairobi; després l’atac a un vaixell de guerra a un port d’Aden, on va anar  de  poc que no l’enfonsessin i mariners van morir; l’episodi de l’helicòpter abatut a Somàlia amb soldats americans arrossegats per terra. El President Clinton per primera vegada els va prendre seriosament i va fer disparar dos míssils, un d’ells contra el camp d’entrenament de bin Laden a Afganistan anomenat Tora Bora, un sistema molt extens de coves a la Cordillera Blanca, descobertes i habilitades per Amèrica durant la guerra dels talibans contra la Unió Soviètica. En bin Laden estava aquell dia a Kabul i no li va passar res. Al-Qaeda fou molt diferents de l’ISIS responsable per Les Rambles. Feien coses molt complicades que requerien molts participants, sempre amb molt poca tecnologia. I tenien certs principis i límits que ISIS no reconeix. No volien fer guerra contra els xiïtes, no volien ocupar territori i es limitaven a atacs amb algun sentit (al seu parer)

Després va arribar el primer atac contra les Torres Bessones a Manhattan el 26 de Febrer de 1993, ara sovint oblidat. La cèl·lula dirigida per un imam egipci cec de Nova Jersey va explosionar una vagoneta amb un material molt perillós aparcada al garatge subterrani de la Torre Nord. Va fer un forat enorme a una paret de formigó armat i va deixar escapar gasos molt verinosos. Van morir 6 ciutadans i 1000 foren ferits. Per primera vegada durant el procés, el públic que seguia el procés al NYTimes va poder llegir una explicació coherent de què era Al-Qaeda, que poca gent va prendre seriosament en aquell moment..

Després coses encara pitjors van seguir: el segon atac a les Torres Bessones l’11 de Setembre del 2001, les guerres fallides d’Afganistan, Iraq i Síria, l’emergència d’Al-Qaeda a llocs nous,  sobretot a Iraq, la formació d’un satèl·lit a l’Iraq dirigit per  al-Zarqawi, un home immensament cruel que odiava els EUA tant com els xiïtes, el que feia decapitacions i atacs amb cinturons de bombes i execucions per nens. Expulsat per Al-Qaeda, un amic i successor anomenat Baghdadi assumint Zarqawi’s ideologia després de la seva mort (dues bombes pesants nord-americanes sobre el seu amagatall) va fundar ISIS. I així estem. La resposta americana ha  estat molt fluixa. La invasió d’Iraq deguda a les famoses “armes  de destrucció massiva” inexistents fou una equivocació molt, molt gran, que va contribuir al patiment de la població i la situació actual. La desastrossa reacció occidental a la prometedora “primavera àrab” de la que no quedaria res, fou un altre factor important. Al-Qaeda i ISIS inesperadament van aconseguir escampar-se per Àfrica.

N’hi ha prou amb protecció policial  o militar? Del tot no ho sembla. Després de més de vint anys, tres països molt antics  han estat destruïts, vivim una crisi humanitària sense precedents, amb una invasió de fugitius i refugiats que ha amenaçat l’existència i estabilitat de la Unió Europea fent-la trontollar, milers i milers de morts, angoixa pel terrorisme, avenç dels  partits xenòfobs d’extrema dreta, islamofòbia, mesures de seguretat que molesten i posen en perill els drets civils, problemes d’aviació,… Quin desastre!

Ja ha passat prou temps per poder analitzar qui són els terroristes i intentar desenvolupar mesures eficaces addicionals en contra sense haver de confiar sols en protecció i repressió. Per això se m’ha acudit reproduir l’article sobre Sayyid Qutb, vist universalment com a idealog principal de tot el moviment Gihadista. Fou publicat originalment de forma un xic diferent el 5 d’Agost de 2015.

=======================================================

Hi ha qui es pensa que el mestre d’escola egipci Sayyid Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor i pensador sunnita tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme sunnita gihadista. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta.   Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica, un magnífic regal de Déu a la humanitat. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho dintre del marc de la tradició (o secta) salafista o wahabita (tots dos noms volen dir gairebé el mateix, però els salafistes troben el mot “wahabisme” insultant; en qualsevol cas, aquesta religió és la d’Aràbia Saudita i la majoria d’emirats de la costa). Es tracta de tornar al segle VII. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme. La religió no podia ser actualitzada.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans per exemple ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures, escoltaven música i al final acabaven sempre amb un ball. El pastor l’acceptaria encara que fos musulmà.

Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curiós que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que diu que va sentir dir a  una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant.

En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I al marit li podien prohibir el divorci?

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta. Certs estudis quedarien prohibits, com la Creació del món o l’evolució.

Els principis teològics de Qutb

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mitjà És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a Catalunya a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si en tinguessin la culpa. De fet, tots els musulmans normals tenen raó per sentir-se amenaçats,  sobretot els Xiïtes. La religió que els gihadistes volen imposar no és la de la majoria de musulmans.

La restauració de l’Islam verdader establert a l’Alcorà s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

Hom arribaria al punt final i definitiu: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. Què caldria fer amb els que no volen acceptar el salafisme medieval: Qutb no ho va dir mai, però la resposta que hom rep dels gihadistes és que caldria matar als qui no volguessin creure.

En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, quan va quedar involucrat, probablement sense raó, en l’assassinat del President Sadat. Fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina, sovint anomenada Qutbisme

Una cosa bona que va deixar

Sense Qutb, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat reconegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduïda i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clergue que era germà seu va difondre molt efectivament Qutb’s ideologia. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Al-Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company, alumne i amic Osama bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del germà de Qutb. Aquesta teoria político-religiosa i nacionalista fou oficialment acceptada i difosa per Al-Qaida.

Pel que fa a ISIS, bin Laden va acceptar al seu moviment el jordanià Zarqawi, un home violent, capaç de qualsevol cosa (sovint feia ell mateix les decapitacions que sortien a la TV)  immensament cruel, que no reconeixia cap línia roja impassable, però també un organitzador i líder notable, fundador de Al-Qaeda in Iraq. Fou nomenat Emir del País dels Dos Rius. Aviat es va barallar amb binLaden. Zarqawi volia atacar els xiïtes de Bagdad i establir un estat al territori conquerit. Bin Laden, no obstant ser Sunnita, no havia volgut mai tocar els xiïtes. Fou destituït i el seu càrrec va passat a Baghdadi, el qual va trencar amb Al-Qaeda. Un segon Baghdadi va fundar ISIS al seu territori ocupat, autodenominant-se Califa. Zarqawi, en canvi, fou identificat entrant un cau secret pels Americans que li van deixar caure al damunt dues bombes, matant-lo a ell, dues de les seves quatre dones i un nen. La ideologia de Qutb havia estat acceptada per ISIS per a la nova organització. Els nous reclutes l’aprenen. No se senten lligats a les comunitats musulmanes existents, o sigui que caldria deixar en pau als musulmans que viuen entre nosaltres.

Sap el lector què responen els gihadistes quan se’ls retreu que fan terror contra gent innocent? Diuen sempre que no és terrorisme respondre al terrorisme i violència que pateixen els àrabs.

Joan Gil

Tags: Iraq

Encara és estiu. Em permeto tornar a la història de Mary Mallon, una persona verdadera coneguda als llibres de Medicina i als diaris de Nova York com a “Typhoid Mary”, una desventurada immigrant que no havia fet res però va perdre la seva llibertat. Publicat en 2008.

====================================

Els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi ha qui no, però a pocs dels nostres els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.

La desventurada Mary

La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa de la casa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. També podia passar per beure aigua contaminada.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment s’en va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va       identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper s’en va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància). Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n’hi havia prou, van pensar tots.

La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis i tres morts,   però un tercer portador sà d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.

Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

Tags: Epidemiologia, Immigració, Tifus, Typhoid Mary

Francesc va introduir canvis profunds a l’Església que li van guanyar el reconeixement tant dels creients com dels que no en són. Sense canviar ni un punt de la doctrina, en va reformar a fons l’estil. Resumint en un rengle, ell va obrir les portes de l’Estat Vaticà, per tal que els que hi treballen dintre veiessin per primera vegada en molt temps el món on viuen els homes i dones del nostre segle i els problemes que tenen. No es tractava de rumiar i repetir constantment les prescripcions i manaments que calia fer observar, (sobretot en matèries sexuals) sinó de contemplar la injustícia social, les desigualtats en tot, les guerres tan cruels, l’armament, els palestins, els problemes de la immigració, la islamofòbia, l’escalfament global… Era d’això que calia parlar. Va topar amb molts a la Cúria que no hi estaven d’acord, però va tirar endavant i el món va aplaudir.

El problema de la pedofília estesa tolerada pels Bisbes esclata a Boston en 2002

Tot va començar amb un article d’investigació del diari Boston Globe (en aquells temps propietat del NYTimes) que exposava els abusos sexuals de cinc capellans de la diòcesi. Al mateix temps una periodista d’una publicació petiteta també havia descobert el problema però no va tenir prou diners per publicar abans que el Globe, que fou guardonat amb el Premi Pulitzer. En 2015, van fer una pel·lícula titulada Spotlight que guanyaria aquell any l’Oscar. Allò que el Globe no es podia ni imaginar ni potser entendre, és que l’escàndol animaria a sortir  i parlar en públic molts adults que de nens havien estat víctimes de la rapacitat d’un capellà per tot el país i aviat per tot el món, causant la crisi i l’escàndol més greu de l’Església Catòlica en segles. Aviat van arribar centenars, milers de queixes. Econòmicament, als EUA la crisi ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars. Pederàstia és un crim però els fiscals es van trobar que la majoria de casos havien expirat. Els governs dels estats van aprovar noves lleis retroactives, però molts abusadors van acabar sent jutjats per un sol assalt recent que no havia caducat. La magnitud de la tragèdia va espantar: carreres destruïdes, suïcidis, bisbes encausats, difamacions… De pas, encara que no tenia res a veure, molts casos d’homosexualitat van ser exposats

Geoghan i Shanley

Paul Shanley i John Geoghan, tots dos capellans de la diòcesi de Boston per molts anys, foren els pitjors dels cinc clercs inicialment acusats. El cas de Shanley fou particularment repugnant: era un des fundadors d’una societat per internet odiosa, que volia estendre i facilitar “l’amor entre nens i adults”.

Geoghan, el nom més recordat d’aquells anys, sembla haver violat un mínim de 130 nens i nenes, alguna vegada amb violència i el van deixar treballar en molts llocs on tenia l’oportunitat de seguir atacant nens. En molts casos, el Bisbat acabava rebent una queixa. A Boston sembla que feien (o no) un examen psiquiàtric, es reunien amb la família explicant que era un cas raríssim i que si en parlaven, ajudarien als qui volien fer mal a l’església i que era millor no dir res més, i tornaven a enviar el capellà en qüestió a una altra parròquia, on la història es repetia moltes vegades, una mudança darrere l’altre. Per tancar el cas de Geoghan, aquest home fou condemnat a la presó per l’únic cas que no havia expirat, rebent la sentència màxima de nou anys. Ara bé: el fiscal, que havia interrogat en públic i acusat el Cardenal Bernard Law, lamentant no poder també ficar-lo a la presó, estava profundament ultratjat i ell tot sol va condemnar Geoghan a mort. El va ficar a una presó per criminals violents enlloc d’alguna detenció a un lloc més tranquil, sabent que la majoria de criminals greus van ser abusats quan eren nens i que odien a mort els pedòfils. Geoghan va ingressar el 2003 i va morir assassinat d’una ganivetada un any després. Fou justícia?

Sobre la qüestió de l’actitud del Bisbat, caldria afegir algunes coses que haurien degut recordar, tant si aconseguien tapar l’escàndol o no. En primer lloc que, contrari al que molts capellans semblen haver pensat, l’atac a un nen és sempre una violació no consentida (perquè un menor no pot consentir) enlloc d’un “pecadillo”, una d’aquelles coses sense importància que poden passar a tothom. Fa molt de mal a la víctima, que sovint patirà trastorns en el seu desenvolupament emocional i més d’una vegada acabaria cometent suïcidi. La primera preocupació hauria de ser sempre assistir i tractar la víctima enlloc d’ignorar-la com feien sempre.

El segon comentari és que haurien de saber deslligar completament els conceptes de pecat i de crim, que són coses molt diferents. Moralment, l’església pot perdonar qualsevol transgressió, però això no inclou mai protegir de la llei ni ignorar-la. La pedofília no és cap equivocació, sinó una activitat perillosa sortida d’un cervell probablement anormal contra víctimes indefenses i l’estat i la justícia tenen el dret i l’obligació de ficar-s’hi. Un jutge no perdona mai. Cal fer entendre al pecador que un sol acte d’aquesta mena li pot costar anys d’empresonament, entrar al registre de predadors sexuals per tota la vida, tenir fitxa policial, a més de la ruïna econòmica i pèrdua de la seva família i de la seva carrera. Així i tot hi ha qui reincideix. A alguns estats, la tercera vegada resulta en tancament a un manicomi per criminals per tota la vida, sense recurs. Hi ha gent que pateixen de certs trastorns que tenen impulsos tan perillosos que és molt problemàtic deixar-los en llibertat i no hi ha tractament. És el cas dels psicòpates criminals, com són els assassins serials. És un tema molt difícil del que ja es comença a parlar, però la societat te en qualsevol cas dret a ser protegida. No té res a veure amb la doctrina catòlica del penediment, confessió i absolució.

El Vaticà i la Crisi

L’actitud del Vaticà depèn sobretot del Papa. En Carol Wojtyla (Joan Pau II) en principi no en volia saber res i es va limitar a publicar un document dient les coses que tots sabem sense fer res. Les queixes en aquells anys acabaven sempre a la taula del Cardenal Ratzinger, que aviat esdevindria el seu successor. Una comissió nord-americana amb juristes i tones de documentació va anar a Roma i es va passar dies anant d’una oficina a l’altre demanant veure el Cardenal. Al final es van tornar a Chicago. En el moment d’aterrir, van rebre un e-mail anunciant que Ratzinger els rebria immediatament. Es van girar i van tornar a Roma. En Ratzinger els va rebre bé i es va passar molta estona escoltant amb una cara molt seriosa. Només va respondre que tot això li havien explicat a ell de forma molt diferent.

El Cardenal sens dubte va dur el cas a Wojtyla i no sabrem mai com va anar, però no es va prendre cap acció mentre l’escàndol s’anava estenent pels confins de la terra. Ratzinger no havia oblidat mai i un cop Papa va intentar resoldre el conflicte.  Era transparent que part del problema, potser la part principal, eren els Bisbes i va intentar disciplinar-los i enviar ordres. El NO fou un furiós, enrabiat i unànime crit de tota la Cúria. Els bisbes eren intocables (com els membres de la Cúria, molts d’ells amb problemes sexuals propis). El Papa Benet era un home de gran integritat personal però dissortadament un dèbil administrador.

El Cardenal Law, arquebisbe de Boston i responsable de l’inici de la crisi era un home prestigiós que fins i tot havia estat considerat “papable”. Fou la diana i objectiu principal del Fiscal General (Secretari de Justícia) de l’estat de Massachusetts que el va denigrar en una declaració institucional contra ell escrita després del procés de Geoghan. Molts fidels es manifestaven amb cartells a l’exterior de la seva residència i li giraven l’esquena a l’interior de la Catedral quan sortia a fer un sermó. Law es va veure forçat a dimitir i se’n va anar a Roma. Enlloc de ser castigat, va rebre una bona parròquia romana, una residència espectacular i va participar en molts comitès importants. Que jo sàpiga, encara és viu.

En canvi, el Cardenal australià George Pell esdevindria un mal problema pel Papa Francesc, que encara no està resolt.

El paper del Cardenal Pell a Roma

Fa uns mesos un apunt d’aquest blog descrivia els problemes de tota mena existents a la Cúria Vaticana exposats per dos llibres recents. Francesc havia comentat parlant dels llibres que ell ja ho sabia tot el que els autors explicaven. El problema més urgent era el caòtic estat de les finances vaticanes… amb els robatoris que tenen lloc sempre en aquestes situacions. Francesc va buscar un home dur amb coneixements econòmics, capaç de posar-hi ordre i va triar en George Pell. En Pell va esdevenir una mena de Super-ministre d’Economia i Finances i aviat va esdevenir membre clau d’un consell de cardenals que assessora el Sant Pare. Diuen que personalment era un home ben triat pel càrrec. Tenia l’estil dur i autoritari que calia donant ordres a gent de la Cúria, no aguantava ximpleries ni desobediència. Francesc no té l’aparença de ser un home dur i li venia molt bé tenir al costat una persona amb l’estil de Pell dirigint la política com ell volia. En resum, Pell era un home molt poderós en possessió del suport total del pontífex.
Fins que un dia el van obligar a tornar a Austràlia, probablement a ser jutjat.

El Papa i la pedofília

Fins i tot aquest autor es preguntava fa uns mesos com era possible que el Sant Pare posés en un càrrec tan visible i poderós un home que tenia una espasa de Damocles penjant sobre el seu cap. Pell ja havia estat acusat de pedofília ell mateix i d’haver fet possible una llarga sèries d’actes d’aquesta mena comesos per capellans sota la seva jurisdicció. La investigació havia durat  anys i semblava impossible que acabés sense responsabilitzar el Cardenal pels encobriments. Quant a l’acusació de pederàstia personal, es tractava d’un sol cas quan ell era encara un seminarista i les autoritats havien conclòs que el cas no era digne de crèdit i no hi havia proves. Cal tenir en compte que a Austràlia només 25% de la població és catòlica, però que Pell era un home d’anomenada i prestigi considerables. La comissió que ha investigat Pell afirma que un 7% dels capellans catòlics australians són pederastes. Sembla molt alt. No he vist enlloc cap xifra per altres països.
I Francesc no va valorar el perill d’aliar-se tan a fons amb aquest home? I si acabés condemnat i anant a la presó?

El nou Papa va condemnar durament la pederàstia al començament del seu Pontificat, com havien fet els seus dos darrers predecessors i moltes conferències episcopals. No podia ser d’altra manera. El problema era saber què més estaven disposats a fer els autors d’aquests declaracions. En molts casos als EUA el que volien dir era que els Srs Bisbes ja ho havien arreglat tot i ja no calia preocupar-se’n més. Alguna cosa va canviar, però no prou per satisfer els crítics o les associacions de víctimes.

El problema semblava senzill: totes les discussions havien assenyalat que la culpa principal havia estat l’encobriment episcopal. Encara més: com era possible que en un assumpte tan espinós pràcticament totes les diòcesis dels cinc continents haguessin fet el mateix? No hauria pogut ser una instrucció vaticana resultant de la indiferència i menysteniment de l’església vers aquest problema, que molts veien com si fos petit? Qui en tenia la culpa? És sabut que tots els capellans esdevenint bisbes per primera vegada han de fer un curset d’iniciació al Vaticà.  És això el que aprenen?

En Francesc d’entrada ho va tenir molt clar i va crear una Comissió Pontifical sobre la pedofília dirigida específicament als bisbes, que serien disciplinats. I aquí Francesc va topar frontalment i massiva amb tota la Cúria com havia passat al seu predecessor. Ningú podia tocar els bisbes. Això MAI, MAI i MAI. El temps va passar i la nova Comissió Pontifical va deixar d’existir sense haver fet res.
Com s’ho va prendre Francesc? Naturalment, ningú ho sap. Potser va acabar creient que de fet castigar bisbes podria acabar malament. Un indici? Fa poques setmanes fou instal·lat a Xile un nou bisbe antic col·laborador d’un arquebisbe previ de mala memòria completament desprestigiat sobretot pels casos de pedofília. Moltes víctimes es van presentar a la cerimònia cridant dintre la Catedral i girant l’esquena al nou bisbe. Un micròfon indiscret  va enxampar en Francesc parlant amb un altre eclesiàstic mentre mirava un vídeo de l’incident. “Son estúpidos e izquierdistas” va dir.

Afegit:

El Cardenal Pell de 76 anys es va haver de presentar davant el jutge avui dimecres 26 de Juliol (dia local) a Melbourne. Va entrar envoltat per policies d’uniform i advocats. Fou una sessió administrativa de pocs minuts de duració. Es va declarar innocent i el jutge va fixar el començament del procés pel 6 d’octubre. Diaris i TVs de tot el món han anunciat que es presentaran. Fins Octubre!

Joan Gil

Tags: 2, Església catòlica

El 4 de juliol, aniversari de la Declaració de la Independència ha tornat. La Revolució nord-americana fou desfermada pels mals tractes i abusos de les administracions reials britàniques de les tretze províncies. A un observador no li sembla que la Revolució fos un esdeveniment primàriament nacionalista. Era, això sí, tan legítim com profundament il·legal. Llegint o escoltant avui per la ràdio la Declaració escrita per Thomas Jefferson, hom té la impressió que està demanant perdó a l’imperi britànic per fer allò que havien de fer. L’assemblea continental reunida a Philadelphia havia enviat a Londres un memorial de greuges, al que només van respondre amb insults i amenaces.

Thomas Jefferson fou un home difícil de caracteritzar. Fou sens dubte un verdader geni de la teoria política de la democràcia. No totes les seves idees foren originals i algunes havien estat publicades per filòsofs anglesos, però mai realitzades en la pràctica. Per exemple, les tres branques del govern, la independència judicial, la forma republicana de govern elegit, el vot universal amb eleccions periòdiques, la Constitució en el sentit modern. Tot això continua sent sagrat al país.

TJ va tornar a oferir la seva inspiració quan la Constitució federal vigent fou finalment escrita 10 anys després de guanyar la guerra revolucionària, però no va ser mai un gran líder respectat com ho va ser en Georges Washington. Va esdevenir finalment el tercer President i va comprar de Napoleó el “Louisiana Purchase”, que va doblar el territori dels EUA. Però era un home truculent i rancuniós ple de contradiccions, buscat només per les seves dots intel·lectuals i per la capacitat de escriure molt bé, a més de ser un arquitecte notable. Va escriure que tots els homes neixen iguals però va tenir molts esclaus i va mantenir per molts anys relacions amb una esclava que li va donar molts fills, tots ells esdevenint esclaus a casa seva. Cohabitació amb una esclava era sempre una violació, perquè la dona no es podia negar.

La sorprenent religió secreta de Tom Jefferson
Avui en dia el Partit Republicà està dominat per polítics que semblen haver assumit públicament els tenets principals de la Comunitat Baptista amb les seves lectures literals de la Bíblia i l’hostilitat ferotge contra avortaments, contracepció, homosexualitat i la creença que és possible gràcies a les pregàries i devoció obtenir favors personals i premis de Déu, com per exemple èxit i diners. A vegades, els creients poden rebre missatges de Déu i un pla personal de vida. Hi ha extremistes al grup que afegeixen que la pobresa podria ser un càstig diví. En general creuen en la caritat personal però no volen que el govern gasti un cèntim en “enginyeria social.” Bategen els adults que esdevenen “born again”, renascuts. Potser algú es pensa que fou sempre així, però els Pares Fundadors eren molt diferents.

La majoria de ciutadans eren anglicans (dits episcopalians als EUA), la religió oficial protestant de la corona anglesa. Si algú visita Nova York i va al lloc on s’alçaven les Torres Besones, pot visitar també una església anglicana al costat que va ajudar molt com a lloc de descans i magatzematge pels treballadors del rescat. Us ensenyaran el banc on seia Washington. Però als segles XVII i XVIII hi havia un corrent de gent farta de les guerres religioses anomenat Deisme, que mantenia la fe en l’existència de Déu, però negava que es preocupés dels homes i els seus actes. Es preocupa algú pel destí de les abelles individuals i pel que fan? Sens dubte, la major part dels Pares Fundadors eren deistes.

I aquí és on Tom Jefferson es va tornar a distingir de forma única. Ho va fer en secret i la Fundació Smithsonian on està dipositat el document que ell va produir, no l’ha volgut exhibir mai a cap dels seus museus.

TJ va prendre una Bíblia i un llibre en blanc i, ignorant l’Antic Testament, va estudiar el nou, identificant, retallant i adherint al llibre en blanc tots els llocs on les paraules de Jesucrist eren recollides literalment. Va ignorar i treure tots els miracles i coses sobrenaturals. Només les paraules de Jesús l’interessaven i així es va crear una mena d’Evangeli personal. El llibre va anar a parar a la seva filla (de la muller blanca, s’entèn), la qual després de molts anys el va vendre a l’Smithsonian, on està dipositat. Jefferson fou i és un home icònic i calia estalviar-li coses controversials.

Un cas inesperat, que fa pensar molt

Joan Gil