27 maig 2022
Ulysses S Grant: d’embriac fracassat de 39 anys a gloriós heroi nacional als 43
Diuen que Amèrica és el país de l’oportunitat, com demostra el cas d’Ulysses. Quan va nàixer a un poble perdut d’Ohio, l’àvia materna li va imposar el nom horrorós de Hiram. El seu pare no va poder evitar-ho però per triar el segon nom va fer escriure paperetes amb suggeriments a tothom i en va treure un que deia Ulysses, i així fou anomenat tant en vida com als llibres d’història. El seu pare vivia d’una adoberia de cuir, que no va agradar mai a Ulysses, el qual s’interessava només pels cavalls. El pare es ficava en política en el partit Whig, com Abraham Lincoln, que aviat esdevindria el Partit Republicà, en aquells temps, al revès d’ara, el partit progressiu i contra l’esclavatge, enemic dels demòcrates sempre tan esclavistes i reaccionaris. El noi entenia que l’esclavitud estava malament però no s’hi volia ficar. El van educar a diverses escoles, on no es va distingir per res. Al final, contra la seva voluntat expressa, el pare el va ficar a West Point, prop de Nova York, l’acadèmia militar de la Infanteria. Es va graduar als 22 anys amb el número 21 de la classe. Ell va intentar ficar-se a la cavalleria, però no hi havia places, ni tampoc a les bones unitats i va acabar acceptant ser asignat a fer d’intendent (quartermaster) de l’exèrcit, que són la gent que es preocupen que els soldats tinguin menjar, botes, uniforms, mantes, llocs per dormir… Són gent importantíssima que un general en càrrec d’un exèrcit hauria de prendre molt seriosament o es podria quedar sense subministres durant una campanya. Només que a l’Ulysses no li agradava. Ningú es fiava d’ell. Aviat trobaria una noia, però el problema era que el seu pare era un agricultor amb molta esclaus. El Sr Grant pare, indignat, es va negar a assistir al casament.
Així van passar uns quants anys fins la Guerra de Mèxic, que va començar perquè la República Independent de Texas havia estat admesa com a un nou estat a la Unió nordamericana, com desitjaven tots els colons de parla anglesa, mentre que pels mexicans Texas seguia essent una província en rebel·lió. Preocupats, els mexicans van intentar fer prudentment marxa enrere però el nou President Polk, un Demòcrata, va declarar que segons els documents de la compra de Louisiana, Mèxic ocupava il·legalment territoris al nord del Rio Grande (!) i va declarar la guerra, en la qual Polk volia annexionar Califòrnia i territoris veins, gairebé mig Mèxic (com ara acusen a Putin de voler fer), una empresa en la què va succeir totalment. L’Ulysses hi va anar d’intendent però va cridar i protestar fins que li van donar un comandament de soldats i ho va fer bé, i va entar amb l’exèrcit a la Ciutat de Mèxic. Va tornar als EUA de capità però disgustat. No li agradava gens allò que havien fet els EUA contra un enemic tan inferior. De fet Abraham Lincoln, llavors en el seu primer i darrer terme com a Representant a la Cambra Baixa, va plegar per una raó similar de desencís després de barallar-se amb el President Polk.
Quan comencà a beure massa l’Ulysses? I a fumar un puro darrere l’altre? El van avisar i no en va fer cas. Al final fou acusat d’haver-se presentat begut a una guàrdia i forçat a dimitir per estalviar-se el consell de guerra que l’hauria expulsat per borratxo. Ulysses, sense diners i ja amb dona i quatre fills, no va tenir cap remei sinó anar a treballar a la propietat agrícola del sogre amb esclaus. El descens en la pobresa i els deutes havien començat. Al final el sogre li va donar una petita granja per tal que pogués guanyar-se la vida tot sol, però va haver de comprar en Dan, l’esclau únic que el serviria per quatre anys fins que Ulysses, castigat per la seva consciència, el va emancipar. Algú li va preguntar si sabia que es pagaven fins $1,000 per esclaus com Dan, però Ulysses, malgrat el seus deutes, tenia principis i el va alliberar de franc.
La situació econòmica va empitjorar tant que Ulysses, ja incapaç de pagar els deutes, va prendre una resolució. Va carregar una pila de fusta tallada al seu carro i se´l va endur a la ciutat pròxima de Saint Louis on va començar a oferir fusta per cremar als vianants a les cantonades del carrer. No hi havia ni petroli ni electricitat, o sigui que la fusta era important i es venia. Un antic amic de l’exèrcit se´l va trobar fent això. Va resultar al poc temps que el seu pare s’havia apartat del negoci de l’adoberia de cuir i els dos germans que l’havien substituït i li van oferir una feina de dependent a la botiga atenent els clients que volien comprar cuir. Era poc però va poder pagar els deutes. Quin desengany tan gran veure un home de 39 anys amb una carrera tan malament! Seria per l’alcohol?
Era l’any 1861 i la Guerra Civil entre la Unió del Nord a Washington presidida per Lincoln i la Confederació del Sud amb capital a Richmond (Virgínia) presidida per Jefferson Davis havia esclatat. Tot canviaria. Hi hauria oportunitats perquè ningú sabia com organitzar un exèrcit, com Ulysses va ajudar a fer als estats d’Illinois i Nova York. Tenia molts enemics però els seus èxits lluitant al front de l’oest (volia dir a l’oest de les muntanyes d’Appalachia) sobretot la impressionant conquesta de Vicksburg al Mississippi que de fet va tallar Texas de la Confederació i altres èxits van anar cridant l’atenció de Lincoln, molt descontent amb els seus generals, que feien batalles gloriosíssimes i patriòtiques i parlaven molt però que tenien por de ficar-se dintre el territori de la Confederació per liquidar-la. Malgrat la seva edat encara massa jove, l’alcoholisme i l’odi declarat dels altres generals, Lincoln el va veure com l’home capaç d’acabar la guerra, un que no reculava mai, amb una serenitat i sang freda impressionant, que s’atrevia a tot, que sabia valorar totes les situacions. Van bescanviar correspondència unes quantes vegades però al final Lincoln, desesperat er la falta de progrès de la guerra, el va cridar a la Casa Blanca per fer-lo Comandant Suprem dels seus exèrcits, que esdevindria un dels encerts més grans de la seva presidència. Abans de la girada de truita de Grant, ja hi havia a la Unió molts que parlaven de negociar i acabar amb la guerra. Lincoln no volia, perquè sabia que els sudistes voldrien preservar l’esclavatge, cosa que ell no acceptaria mai. Sense les victòries tan prometedores de Grant, probablement hauria perdut la segona elecció. La conquesta i crema de la gran ciutat d’Atlanta pocs dies abans de la jornada electoral, va convèncer que la fi s’acostava i Lincoln va guanyar la reelecció.
El Desenllaç
L’ascens insòlit d’Ulysses Grant va culminar el 9 Abril 1865. En aquell dia, en un poble de Virgínia desconegut anomenat Appomatox Courthouse, el General Ulysses S. Grant, gràcies a la visió d’Abraham Lincoln cap suprem dels exèrcits federals, va entrar a una gran residència a acceptar la rendició del seu enemic, el General Robert E Lee i manar la dissolució del seu exèrcit de Virgínia del Nord, posant fi a la rebel·lió confederada i fent possible l’alliberament de milions d’esclaus. Què va pensar o sentir aquest home en aquell moment? Tenia només 43 anys i acabava de guanyar una guerra molt feroç amb un total de 360,000 soldats morts al Nord i uns 230,000 al Sud. El reelegit President Lincoln semblava molt feliç. Va visitar Richmond, la capital enemiga conquerida per Grant i tornat a casa, va sortir a una finestra de la Casa Blanca a fer un discurs delirant d’alegria. Un home dolent a l’audiència va dir a un amic que Lincoln havia pronunciat el seu darrer discurs. Una setmana després el va assassinar, nou dies després de la victòria. El seu Vicepresident Johnson el va substituir per la resta del segon mandat.
Però qui fou elegit al final del segon mandat original de Lincoln? Probablement tots els lectors ho han endevinat: Ulysses S Grant, l’home que feia poc temps havia venut encenalls de fusta pel carrer per alimentar la dona i els fills. Va governar per dos mandats, o sigui vuit anys. Es va morir jove per un càncer de gola causat per l’hàbit de fumar puros constantment i va seguir essent un alcohòlic fins al final. Té una estàtua a cavall molt maca davant el Capitoli. Milers de persones van assistir al seu enterrament, no pas a un cementiri sinó al Mausoleu, una tomba enorme construïda només per a ell i la seva dona al mig d’un petit parc al nord de Manhattan, amb vistes al riu Hudson. Està oberta al públic amb una petita exhibició.
Joan Gil