29 març 2023
Wichita (Kansas), ciutat aterrida per un criminal per 30 anys
Wichita és la ciutat més gran de Kansas, i així i tot actualment no passa dels 400,000 habitants a la ciutat i uns 650,000 a l’àrea metropolitana. La ciutat té poc més de 100 anys, però l’any 1541 una expedició d’aventurers espanyols dirigida per Vasco de Coronado va visitar la regió buscant or o joies dels nadius per robar-les i es va trobar a la regió els indígenes Wichites, que ni sols sabien què és l’or. La ciutat és famosa per la indústria de l’aviació i els pous de petroli i gas. La gent hi vivia bé fins que en 1974 es va obrir una crisi aterridora que duraria 30 anys sense que la policia hi pogués fer res: un criminal desconegut, un home verdaderament malvat i cruel, va començar una seva sèrie de crims que ningú sabia aturar. En general, només assassinava dones que vivien soles i no va actuar mai a cap altre lloc que la petita Wichita.
A Catalunya ara també es veuen films de crims reals, que als EUA ja fa temps que són molt exitosos. L’autor pot rebre al televisor amb la petita antena d’interiors, segons el temps que fa, entre 40 i 50 programes, 3 dels quals fan només això les 24 hores amb afegits addicionals de la NBC i la CBS; també puc sintonitzar una cadena gratis de 120 emissores transmeses per internet, 12 de les quals només ensenyen el mateix, crims i policia. Em consta que n’hi ha més. Els films són majoritàriament nord-americans amb contribucions sobretot canadenques, però també britàniques i australianes. Hom es pregunta perquè aquests programes tenen tant èxit, però és que el públic ja fa molts anys que veu pel·lícules amb crims, guerres i violència inventades. Aquestes mostres no tenen res de nou, amb l’única diferència que són històries verdaderes i ensenyen coses que poden passar i a vegades s´hi veuen coses verdaderes però amagades sobre la societat.
Gener de 1974 a Wichita: el començament
Un desconegut sinistre i molt perillós entra en acció, penetrant a la casa de la família Otero, assassinant el pare i la mare, sotmetent dues filles a terribles abusos i matant-les també al final. Un fill de 15 anys aconsegueix fugir en vida i acaba ajudant a un dibuixant a fer un esborrany de la cara, que està molt ben fet però no va servir per res. L’assassí deixa una mostra de líquid seminal, cosa que no es repetirà mai, però no hi ha res per comparar els resultats amb un DNA conegut. Fa quaranta anys la ciència no estava tan desenvolupada, pero el material fou preservat per us futur.
A l’Abril del mateix any, el desconegut tan perillós maltracta, abusa i mata una altra dona, que el troba dintre de casa seva esperant-la. Dispara un tret al germà que ve amb ella. Aquesta segona vegada el cadàver està cobert de ferides per lesions rebudes quan estava lligada a les mans. No obstant, la policia troba pell de l’atacant sota les ungles que conté el mateix DNA, però és evident que la víctima s’ha defensat molt. Molts van començar a pensar si hi havia un problema greu, que sí que n’havia. Al mes de Desembre per primera vegada la policia troba un missatge del criminal a una llibreria pública dintre d’un llibre, identificada per un breu missatge rebut a un diari o TV. L’home ha escrit en un estil arrogant i insultant, desafiant la policia i firmant “el vostre CULPABLE” seguit pel nom que s’havia donat ell mateix: el criminal BTK, que eren les inicials de Lliga, Tortura i Mata (Bind, Torture, Kill). Seria conegut per sempre per aquestes tres inicials.
No passa res més fins Març del 1977, quan la policia es pensa que potser l’home havia mort o estava a la presó per altres raons. Una mare amb fills mor després que BTK tanqués els nens al bany. Quan molts especulen que probablement ell no era el mateix dels casos anteriors, en BTK, indignat, envia un altre missatge afegint-hi fotos i records del crims previs. Està escrit en un to arrogant i odiós, freqüentment insultant les víctimes o descrivint-les amb burles, poemes grollers i algunes vegades petites nines lligades de la mateixa forma que les dones, amb imatges pedofíliques afegides. Desafia la policia, que efectivament no sap que fer, posat que no hi ha cap lligam o contacte conegut entre les víctimes i l’agressor. L’assassí és molt intel·ligent, no s’equivoca mai i no comet errors. Calia esperar fins que cometés un error.
La tragèdia va continuar fins arribar als 10 assassinats, sempre dones que vivien generalment soles a Wichita, amb la desesperació i ràbia de la policia. Hi va haver una dona que tenia per alguna raó molta por i al vespre havia acabat anant a dormir a la casa d’uns amics. Quan va tornar a casa, va trobar damunt la taula una carta firmada per BTK, explicant que havia estat esperant hores i que li sabia molt greu no haver-la trobat. En un altre cas, BTK va trucar en persona la policia avisant d’un assassinat que acabava de cometre ell mateix. En un dels darrers crims, BTK va dur el cadàver de la morta dintre el maleter del seu cotxe per fotografiar-la en diferents posicions obscenes, llençant-lo després a un barranc. Era un malson. Cal notar el temps que passava entre un cas i el següent, sovint un o més anys, que ho ho feia tot molt més difícil. La policia pot avisar el públic d’un perill, però ningú en farà cas després d’anys. El darrer crim diguem-ne oficial, tingué lloc en Gener del 1991. Va passar tant de temps després d’aquest delicte que la policia va tornar a pensar que potser en BTK s’havia mort. Doncs va resultar que no, però sembla que sí que volia plegar. Van donar el cas per perdut, i un diari en va publicar un resum l’any 2005. BTK va protestar gairebé en l’acte, tornant a enviar un missatge deixant-lo amagat i donant pistes, com sempre feia, amb fotos i coses grolleres, insultants i obscenes mai publicades per provar que era ell. Se li havia acudit una altra idea. Preguntava a la policia que en cas que tornés a escriure podia incloure el missatge enregistrat en un disc “floppy”. Això només la gent gran ho recorda, però els discs floppy eren més grans que els discs de magatzematge actual i sobretot flexible i de poc pes. LTB preguntava directament si aquest sistema es podia utilitzar per perjudicar-lo. La policia va respondre posant un anunci a un diari: no, dissortadament, cap d’ells podria seguir la pista d’un floppy, que era molt segur (!). Molt content, BTK va respondre enviant-ne un. Inesperadament, el compte final havia començat, però no sense una sorpresa sensacional. La seva arrogància el va perdre. Feia massa temps del darrer crim i si hagués callat, ningú l’hauria pogut identificar.
La caiguda inesperada de BTK
La policia no va trobar res interessant al disc floppy, però se´ls va acudir dur-lo a un funcionari que entenia molt d’ordenadors. L’home hi va trobar enregistrada al disc una metadata, un missatge invisible excepte pels especialistes experts. Deia: Dennis Christ Luteran Church. Què era allò? Aquesta església protestant era molt coneguda i estava al centre de la ciutat però qui era aquest Dennis? La policia ho va investigar. Dennis es deia Dennis Rader, era el President del consell de la parròquia, un home religiós, molt devot i rígid que sovint feia de caixer i anava a l’Església cada diumenge. Era Dennis el famós BTK? Evidentment aquesta informació no era suficient per justificar un arrest, perquè cap jutge firmaria l’autorització d’arrest sense més proves i el cas provocaria un escàndol. Van decidir investigar d’amagat en Dennis, un home de 59 anys amb bona reputació, sense dir res. El primer resultat era el cotxe que conduïa, un Jeep vell de model antic. Hi havia fotos de les investigacions preliminars anteriors i testimonis que parlaven d’un Jeep sospitós aparcat al lloc dels crims. Ara sí que els policies s’ho van creure de debò. Va resultar que Dennis es guanyava la vida fent de guàrdia d ‘ordenances municipals sobre la construcció i la cura de les cases i jardins. Això li permetia passar hores passejant per la ciutat en cotxe observant dones que vivien totes soles i a quines hores. Probablement havia parlat amb algunes de les víctimes. En qualsevol cas, era un home molt estricte a qui agradava donar ordres i amenaçar amb multes. Era una feina perfecta. La seva perdició fou la seva família, que consistia en una muller i una filla, totes dues cansades d’aquest home. La policia va fer una cosa per demostrar que ell era en BTK, que era insòlita, de legalitat dubtosa, mai utilitzada en cap altre cas. No van explicar mai res i no està clar a qui se li va acudir o autoritzar-lo però el resultat era indiscutible i més que suficient per tancar en Dennis a la presó per sempre. Molts haurien preferit la pena de mort, però aquesta detenció tingué lloc durant els anys quan el Tribunal Suprem l’havia prohibit temporalment. Vet aquí com va anar: la filla de Dennis, una senyora ja gran, participava en el programa mèdic contra el càncer del coll de la matriu i li calia anar periòdicament al ginecòleg a que li fessin un anomenat Papanicolau, obtenint cèl·lules de la matriu per veure si contenia o no elements d’un càncer. Els policies van obtenir, no se sap com, materials amb cèl·lules d’aquest origen per analitzar-les i veure el DNA i poder-les comparar amb el líquid seminal i la pell de l’agressor sota les ungles de la víctima dels primers crims feia 30 anys. El resultat fou que la senyora era verdaderament la filla d’aquell criminal. Ara sí que el podien arrestar. Sobre el procediment, no van explicar res. Si la filla estava d’acord, hauria estat molt mes fàcil prendre una prova de l’interior de la boca.
Pocs dies després quan en Dennis tornava a casa en el seu Jeep pel dinar, uns cotxes de la policia li van tallar el pas envoltant-lo i acostant-se a peu amb pistoles a la mà. El cap de la policia va preguntar a Dennis si sabia perquè l’aturaven. Dennis va respondre que ho sospitava, però que volia demanar-li favor. Que podria notificar la seva dona que arribaria tard pel dinar?
La seva interrogació fou la clàssica en la majoria de cassos de crims serials. Dennis era un criminal indiferent a la vida i patiment dels altres, orgullós de tot el que havia fet per tants anys que es creia més llest que ningú. Volia sortir als diaris i la televisió i va anar explicant en detall tots els cassos. A casa seva tenia una petita cambra hermèticament tancada plena de records i fotos de totes les dones mortes. La seva muller va aconseguir divorciar-se per un procediment especial d’urgència. Hi va haver un problema, no obstant. Dennis va declarar que darrerament havia deixat d’assassinar dones perquè ell amb 59 ja no era tan fort com abans, però les dones en canvi li semblaven cada dia més fortes. Per aquesta raó havia decidit satisfer els seus instints assassinant prostitutes, que eren molt més fàcils i menys fortes. Si volien, podien desenterrar dos cossos que ell havia dipositat a un lloc prop del riu, cosa que la policia efectivament va comprovar. Li van explicar al fiscal, el qual només es va emprenyar i va respondre que en Dennis ho deia només per fer-se més important i que era tot mentida i que no necessitava cap complicació. Però si era fals, com sabia ell on hi havia dos cadàvers enterrats?
En Dennis Rader va rebre 10 sentències consecutives de presidi per vida, que serien uns 150 anys, sense possibilitat d’alliberament. I encara deu continuar a la presó més dolenta del país. Un malson s’havia acabat
Joan Gil