Els EUA són diferents

Kim Davis, la dona provinciana i fervent seguidora d’una secta religiosa més o menys de la denominació Baptista del Sud, ara als titulars, és el “clerk” de Rowan County a l’estat de Kentucky. El clerk  d’un districte o municipi és un càrrec administratiu, no polític. Una aproximació seria traduir el títol com cap de l’administració o a un lloc petit potser cap de l’oficina. La Sra Davis s’ha fet famosa per negar-se a aprovar llicències de matrimoni a homosexuals desitjosos de contraure matrimoni dient que fer-ho violaria la seva Llibertat Religiosa. Dos demandants la van dur a la presència d’un jutge que va determinar que el clerk només aplica la llei, però no pot canviar-la o substituir-la i li va manar donar el certificat. Altres empleats seus van dir que estaven disposats a firmar en lloc seu, però ella també ho va prohibir dient que la seva firma estava impresa al formulari i que el casament gay violaria la llei de Déu. El jutge la va empresonar per 5 dies per desobediència. Molts polítics es van posar al seu costat i sens dubte molts sectors de la població també. Al final, l’oficina va començar a donar les llicències firmades per altres empleats.

La llibertat religiosa de l’extrema dreta nord-americana

Des de fa algun temps, la dreta radical republicana, petita però molt vocal, ben organitzada i rica, va descobrir que els temes culturals i religiosos són molt més útils i fàcils de vendre al públic votant que els problemes verdaderament polítics. Exemples: guerra a mort als avortaments, a la teoria de l’evolució (que deixen ensenyar a l’escola només com una alternativa al creacionisme) i a la homosexualitat. El seu públic està encantat de discutir aquestes coses enlloc de la pobresa o les guerres i han fet decidir moltes eleccions a favor dels Republicans. Defensen el dret de qualsevol persona a negar-se a fer o dir coses que estan contra la seva fe, com els farmacèutics que es neguen a vendre anticonceptius o medicines que causen l’avortament, o (fixeu-vos aquí) un empresari que nega a les seves empleades que l’assegurança de malaltia que l’empresa ofereix pagui per contraceptius, cosa que violaria la seva llibertat religiosa. I el Tribunal Federal Suprem què diu? En el cas dels farmacèutics i empresaris (inclosa l’Església Catòlica) ha donat sempre suport a aquesta llibertat religiosa, que dona als rics i poderosos el dret de violar els drets i les decisions personals dels empleats i clients. És la llibertat religiosa que sembla una legalització de la intolerància i el fanatisme, quan són els poderosos que ho fan, mentre que la llibertat dels sotmesos no es reconeix. L’oposició al matrimoni gay és l’exemple més recent d’expansió del concepte de llibertat religiosa, que és un concepte cada dia més central en la ideologia i programari del Partit Republicà. La invocació de la motivació religiosa permet entrar a matèries ja legislades sense perill. La Sra Davis ha esdevingut un heroi i model a seguir.

I el Sant Pare rep i anima aquesta dona a la Nunciatura Apostòlica de Washington? No sembla lògic. Com ha anat?

La visita del Papa Francesc als EUA

Tres Papes anteriors ja havien vingut als EUA. Les seves visites tingueren ressò però no conseqüència. S’en van tornar a Roma i la visita fou aviat oblidada. No seria així amb Francesc. El seu missatge sobre els problemes socials, les guerres i la injustícia no s’havia sentit a Amèrica d’ençà del President Johnson fa més de 50 anys. I el problema de la caiguda dels sous, abús de poder dels empresaris, un sou mínim federal que obliga a demanar ajut a la beneficència (WalMart ensenyava fins fa poc als treballadors com demanar ajut al Govern per suplementar un sou insuficient), abús dels horaris canviats només amb hores d’avís sota amenaça de comiat (Starbucks ho fa molt), manca de representació sindical i un cinisme dels polítics que ignoren les veus dels qui pateixen, manca de temps lliure després d’un part i moltes altres coses que els poderosos prefereixen ignorar. Però el Sant Pare va anar al Congrés a parlar pels que no semblen tenir veu i a protestar contra les guerres i contra la destrucció del medi ambient i l’escalfament. I per un moment, va semblar que el poble i fins i tot algun polític (pocs) l’escoltaven. Francesc té un problema seriós amb l’anglès. En aquest idioma ha de llegir textos preparats però l’accent i pronunciació són fatals. A la TV li posaven subtítols i va haver de fer totes les reunions religioses en llengua argentina. Però el seu missatge es va sentir molt forçament.

El Nunci Apostòlic li fa una mala passada

Qui va tenir la culpa de fer a Francesc trobar-se (molt probablement sense saber qui era) amb la Sra Davis? Als EUA tothom la coneix, però probablement no a Roma. Ella parla sempre de llibertat religiosa i d’objecció de consciència que sembla molt bé quan no se sap què vol dir, però probablement al Vaticà no en sabien res.

La trobada no fou anunciada, però als pocs dies l’advocat de la Sra Davis va donar una reunió de premsa anunciant que en Francesc l’havia rebut en privat i aprovat els seus actes contra l’homosexualitat. El Vaticà ho nega radicalment. La senyora sí que hi era a la Nunciatura però el Papa només la va saludar de passada dintre la Nunciatura de Washington en un grup, regalant un rosari com feia amb tothom sense animar-la a res (i  sense saber qui era). L’única audiència privada que va donar fou un antic estudiant seu de quan ensenyava a una escola jesuita, que és gay i es va presentar amb el seu company de molts anys. Van xerrar una estona tot sols. El dia abans un periodista li havia preguntat si ell aplicava el tema de l’objecció legítima de consciència (que el Cardenal Bergoglio havia defensat moltes vegades) al cas de la Sra Davis. El Papa va respondre que no es recordava de tots els casos d’objecció de consciència que havia conegut. Evidentment no en sabia res.

I qui havia convidat aquesta dona?

Un periodista vaticà, indignat, ho va explicar en l’acte: el famós Nunci Apostòlic, i Arquebisbe d’Ulpiana Carlo Maria Vigonò

Qui era el Nunci Vigonò?

Havia estat una de les figures més fosques i controversista de la Cúria Vaticana. Després d’una carrera imparable, el Papa Benet XVI el va nomenar Secretari de l’òrgan de Govern del Vaticà, esdevenint de fet el Nr 2 de la Cúria, on immediatament es va encarregar de vigilar el Banc Vaticà, ja denunciat pels Italians com a niu de corrupció i participant en el rentat de diners il·legals i amb grans comptes individuals de propietari desconegut. Innocentment Benet XVI, un home sense cap experiència com administrador, li va encarregar la reforma del banc Vaticà. Vigonò va acceptar encantat. Hi hauria oportunitats.

I aquí s’embolica la troca fins arribar a la dimissió inesperada de Benet XVI. Els enemics de Vigonò dirigits pel Secretari d’Estat Bertone el van acusar d’haver estafat 2.5 milions d’euros en una trama fosca de dos fons d’inversió italians. Vigonò va protestar vigorosament. Era tot a l’inrevés: ell havia trobat i denunciat la corrupció i els robatoris i ara els seus enemics el volien destruir amb calúmnies acusant-lo del que feien ells. Va escriure cartes acusatòries amb aquest contingut a Benet XVI i al Cardenal Bertone. Què ha de fer un pobre Sant Pare tancat al Vaticà a qui tothom explica el que vol i calla també el que vol? I com esbrinar qui tenia raó? Al final Benet XVI va nomenar Vigonò Nunci als EUA per treure-se’l de sobre i va deixar Bertone al seu càrrec. En aquell moment el seu majordom va veure i copiar les cartes de Vigonò al Papa i a Bertone i les va passar a un periodista que les va publicar. Desesperat per l’escàndol i les revelacions, Benet va dimitir. No sabia a qui creure. Tothom li deia mentides.

I en Vigonò es va establir feliçment a Washington. Pot creure algú que un Ambaixador en aquesta situació no examinaria amb un microscopi les persones  invitades a trobar-se en privat amb el Papa? I que ni ell ni cap empleat sabia res d’un cas que per un mes havia aparegut diàriament a la premsa, ràdio i TV?  L’Arquebisbe haurà d’explicar millor com va anar (i salvar-se de la destitució) Però els efectes de la trobada (augmentat per les mentides de l’advocat de Kim Davis que presentaven al Papa com un paladí de la Llibertat Religiosa i l’objecció de consciència contra els gays) han estat fatals. Ha despertat sense fundacions  la ràbia i hostilitat de moltes comunitats i enfosquit el missatge de Francesc.

Entenent millor a Francesc

Aquest Papa és de llarg la figura més atractiva vista al Vaticà en generacions. El problema entenent-lo és que ningú en sabia res abans de pujar al Pontificat a l’edat de 74 anys. Qui era aquest home? Cal preguntar a Buenos Aires, i molts periodistes ho han fet.

Els seus col·laboradors diuen que en privat com en públic havia estat sempre un home bondadós i respectuós, que expressava compassió amb sinceritat i vivia humilment per convicció i no per fer teatre. Però no cal equivocar-se: era també un administrador dur, molt ordenat i sistemàtic, a qui no es podien explicar històries. És l’home perfecte per domesticar la Cúria. Doctrinalment, ell comparteix plenament tota la doctrina catòlica sobre qüestions sexuals i el celibat al sacerdoci, i ningú pot esperar canvis en aquest terreny. Hi ha una cosa curiosa: la seva darrera marxa de Buenos Aires cap a Roma, quan potser la seva conducta el va trair. Un Cardenal que va a Roma pel consistori potser podria estar-s’hi un mes, però el Cardenal Bergoglio va resoldre o revisar a fons meticulosament tots els afers pendents, deixant sumaris i notes i assegurant-se que tots els rebuts estaven pagats. Va parlar individualment amb tots els col·laboradors. I, una mica absurdament, va preguntar a un jove que estava visitant temporalment, quins plans tenia per la seva carrera! Sabia el senyor Cardenal-Arquebisbe quelcom que no deia? Sembla que sí. S’havia acomiadat com cal, sense deixar problemes a la taula.

La llei canònica imposa el secret més absolut sobre els esdeveniments, arguments i baralles al Consistori per elegir un nou Papa, però la Cúria sempre sap coses. Fa poc un periodista americà va aconseguir introduir-se al Vaticà observant les Residències dels personatges coneguts per fora i alguna vegada per dintre, arribant a parlar amb alguns curials prominents i demanant informacions, cosa que jo crec que ningú havia aconseguit mai, i va publicar un llarg article al New Yorker, la revista oficial dels intel·lectuals novaiorquesos i probablement americans. Probablement aviat publicarà un llibre. Es veu que el Consistori per nomenar un successor a Joan Pau II, va acabar amb un aldarull, amb tots els Cardenals no europeus cridant contra els Italians i la Cúria, de la que estaven verdaderament tips i tenien la majoria de vots. Diuen que a la primera votació, ja va sortir el Cardenal Bergoglio, el qual va rebutjar, dient que el temps per canviar res no havia arribat. A la segona votació, va sortir Joseph Ratzinger, que va acceptar i esdevenir Benet XVI. Havent sentit parlar de l’escàndol de Vigodò i/o Bertone i el cas del majordom espia, al segon Consistori després de la jubilació de Benet,  el Cardenal Bergoglio sabia que l’hora d’un reformista ja havia arribat. Quan se’n va anar de Buenos Aires, es va acomiadar de tothom amb la seva cortesia i bonhomia naturals.

Joan Gil

Tags: Anglès, Eleccions Americanes, Jutges, Llibertat religiosa

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunal Suprem dels EUA