Arxiu per a 'Metro Nova York' Categories

09 oct. 2012


Pep Guardiola: de Santpedor a l’Upper West Side

Classificat com a General,Metro Nova York,Nova York

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

No sé perquè però sempre m’han interessat les cases on la gent famosa viuen o han viscut. De petit, em vaig passar una setmana buscant el pis de Pitarra. M’imagino les ombres dels gras herois del nostre país, amb el seu esperit identificat amb el d’una Catalunya derrotada i impotent, esperançats malgrat la bandera forastera a la que calia saludar com a l’òpera “Guillem Tell”. Però aquests fantasmes tristos mai s’aturaven a parlar amb mi. Perquè deu ser? Potser perquè no sóc un dels seus? O perquè els molesten els desconeguts? O perquè van acompanyats de guàrdies de seguretat? O perquè no inspiro confiança? Ara que quan hi penso, resulta que també he topat pel carrer amb gent encara viva, no sols morta i igual de famosa i he pogut aguantar la seva mirada als meus ulls per un o dos segons. Com a científic que jo era durant la meva vida activa, sovint he publicat a revistes importants observacions científiques inesperades, rares o difícils d’entendre. Podria publicar que un dia em vaig trobar pel carrer durant segons en Woody Allen, la Meryl Streep, la Scarlett Johansson, i alguns altres novaiorquesos. Tot axò és veritat, però serà important? Fa una diferència si el personatge està viu o mort?

Una introducció molt llarga, tot plegat per escriure que no em vaig poder aguantar més i vaig prendre l’autobús per anar a veure el Ardsley, que és el nom de l’edifici on en Guardiola ha llogat un pis moblat per, segons diu la premsa de Madrid, sempre tan discreta, per la quantitat de $31,000/ mes, amb la intenció, segons diuen, de viure-hi amb la família per un any que per molta gent, i espero que per ell podria ser meravellós.

L’Edifici Ardsley a l’Upper West Side (Central Park West i carrer 92)

T’ho miris com vulguis, és un edifici notabilíssim, un agregat de torres cuboidals, amb una alçada màxima de vint pisos amb habitatges d’un fins tres dormitoris i balcons amb vista directa a l’oest del Central Park, prop de l’angle nord-oest.p L’edifici és d’un estil que aquí s ‘anomena Art Deco, equivalent o similar a l’arquitectura europea de l’Art Nouveau, renovat a fons amb detalls molt notables, construit per l’aquitecte d’origen hongarès Roth.

No sé perquè, molts periodistes deien que està a un dels barris residencials millors i més cars de Manhattan, que no és veritat. Està a 320 Central Park West que vol dir que un dels fronts està a l’endavant del parc, al costat oest i els periodistes asseguren que efectivament el de Santpedor disfruta pel preu d’aquesta visió meravellosa.

L’edifici és una cooperativa on els pisos són propietat de la corporació dels residents però estan “llogats” als propietaris que tinguin un cert nombre d’accions, cosa que és molt diferent de la propietat horitzontal més coneguda a Barcelona. Sobretot té l’avantatge que la corporació, o sigui els ja propietaris, poden controlar qui es vol ficar a viure-hi i dir sí o no. A la ciutat tothom ha sentit històries bèsties de negatives a acceptar gent important sense donar explicacions (el President Nixon és un cas que se m’acut; fa poc l’Antonio Banderas i la dona foren rebutjats per ser ell hispà i perquè tenien por que l’home voldria comprar marihuana). Tornant al nostre edifici, l’Ardsley, segons diuen, quan el temps és bo es poden reunir residents coneguts a la lobby, entre ells l’Steve Spielberg, l’artista Bono, en Dustin Hoffman o la Barbra Streisand. Cal advertir no obstant que aquesta mena de gent sovint tenen molts habitatges, un d’ells sempre a Manhattan.

El Ardsley és allò que s’anomena un edifici de “guant blanc” que es refereix als guants dels porters de gran luxe que tenen a l’entrada. No és fàcil entendre com es justifiquen els preus extravagants de les propietats a Manhattan. Una cosa importatíssima és això dels guants que es refereix a la qualitat, fortuna i reputació de la gent qe hi viu. Ningú voldria per exemple gangsters o gent que han guanyat la loteria. Ara que gents de Wall Street i banquers famosos, per molt lladres que siguin, mentre s’escapin de la presó estan bé. A moltes cases de guants blancs pel Nadal cal pagar propines d’uns $10,000, que se li donen al super de l’edifici perque els distribueixi pel seu compte segons la feina que fan i com estan de contents els residents.

Una altra cosa que costa molts diners és la vista. El de Santpedor sens dubte paga una fortuna per la vista, però val la pena perquè tothom ho sap i valua com cal. Es pot presumir i molts obren la boca amb enveja. Una altra cosa és l’adreça. La de l’Ardsley és Central Park West que és molt però no és la millor part de Central Park West perquè està ja massa al nord. I finalment, l’única cosa que comptaria si el món fos racional, que és a veure que hi ha dintre del pis, si està ben cuidat, renovat recentment, amb bones connections elèctriques, bons banys, una cuina moderna, armaris grans, etc

En general, el preu i el nom de la gent que compra habitatges es fan públics, encara que hi ha excepcions quan tot es queda fosc. A l’Ardsley, la darrera vegada que es va vendre un pis, es van pagar uns $6,25 milions i un lloguer de $31,000 és moderat i raonable, tot i que caldria saber coses que no són públiques.

Pisos cars

Pisos d’aquests preus extraordinaris, en general es compren per l’ús personal i no pel negoci d’especular però això depén també de circumstàncies que potser no seran conegudes mai. Hi ha pisos famosos que no poden ser valorats. Com diuen els americans, una cosa val tant com un comprador estigui disposat a pagar i abans de posar-la en venda, no se sap quant serà.

En John Rockeffeler pare, el bandit, havia viscut amb la família a una casa relativament modesta (per ell, s’entèn) situada al lloc on avui en dia s’alça el MOMA, el Museu d’Art Modern. Arribat el temps de la jubilació, ell s’en va anar a una casa-palau anomenada Kikuyt, que avui en dia es pot visitar, a un suburbi de Nova York, vora el riu Hudson. El seu fill John Jr va passar la propietat de la vella casa familiar a la fundació del MOMA que la va enderrocar en l’acte. Tota la colla des Rockeffeler es va desplaçar al famós pis 740 Park Avenue, que eren dos pisos comunicats amb un total de 23 cambres i 12 banys i allí es van quedar. Se suposava que era el pis palacial més car del món. A la mort de Junior, el va adquirir un industrialista de l’assegurança molt famós, el qual es va arruinar. No se sap per quant s’ha venut o llogat. No hi té res a veure, però de petita hi havia viscut uns anys també la nena Jacqueline Kennedy-Onassis, néta del constructor, la qual va mudar-se al final a la casa pairal del seu pare a la platja de Long Island, com molts altres milionaris, on va acabar de crèixer.

Un altre habitatge famosíssim fou la residéncia del Duc i la Duquessa de Windsor a Nova York. El Duc era el rei Eduard VIII, d’Anglaterra, que va abdicar als pocs mesos de pujar al tro per casar-se amb una divorciada (dues vegades, ex-marits vius) nordamericana de credencials dubtoses. El pis està a les torres Waldorf, prop del carrer 42 i les Nacions Unides. Amics monàrquics li van arreglar molt. Fins i tot, per alegrar-los una miqueta les estades a NY (altrament vivien a París i eren tots dos pro nazis hitlerians), un mecenas els va prestar un Renoir de debò perquè les parets no es veiessin tan buides.

Quan els Srs Ducs van abandonar aquest món de luxe, sopars d’estat i altres patiments, un senyor jove començant una carrera política, interessat en luxes i sopars d’estat anomenat John F Kennedy va comprar el pis. Una de les coses que l’interessaven molt era una piscina molt amagada per fer-hi festes, que li agradaven molt. Després d’ell va passar a gent amb molts diners però menys coneguts i al final a quelcom que va pagar $9,5 milions. Va resultar que no podien ocupar el pis per raons privades i van intentar llogar-lo per $250,000 al mes. Era la crisi i tampoc podia ser llogat a un preu tan bo. Al final fa un mes el van llogar només per $150,000, que és com si l’haguessin donat de franc. Un verdader robatori! Quina oportunitat! Aquestes oportunitats s’haurien de publicar millor. Potser a La Vanguàrdia?

Fins a la pròxima

JOANOT

2 respostes

22 maig 2012


Els Novaiorquesos saben fer broma

Què es deuen pensar els lectors de la ciutat de Nova York? Què hi ha escenes criminals contínues? Que el món està controlat per un grapat de nanets foscos, d’edat avençada que bescanvien la muller per una de més jove un cop a l’any, treballen a Wall Street i es creuen damunt la llei? O per la gent que dicten la moda internacional? Tot això té quelcom de verdader, però Nova York és una ciutat de nou milions d´habitants., on la vida és tan dura com meravellosa. Per desfogar-se, cal fer broma de tant en tant.

Jo vaig pels carrers sempre amb orelles i ulls ben oberts, escoltant i veient coses, a vegades ben gracioses. Potser qui més be ha retratat la classe mitjana novaiorquesa, sobretot la de la Upper East Side de Manhattan, que és on ell ha passat tota la vida, és probablement en Woody Allen. Aquest home no és gens popular a la ciutat i sovint avorreix. Perquè? Qui voldria passar l’estona guaitant la imatge pròpia a un mirall? Diuen que l’Allen hi troba un aspecte nou cada dia… Però es concentra en ell mateix, no ha pogut descobrir mai   ningú més.

En qualsevol cas, les històries que segueixen les he escoltat jo en viu i les escric en la meva llengua. Dissortadament no tinc ni remotament el geni d’en Woody Allen… però m’interessa sempre tothom.

Actors

N´hi ha hagut i n´hi ha encara moltíssims. Si t’interesses per la història, acabes veient l’espectre dels qui van morir misteriosament fa molts anys. Un d’ells fou el gran Rodolfo Valentino, gran i suprem trenca-cors del cinema mut, que va morir a NY jove encara. El seus estudis a Hollywood li havien bastit, homosexual com era, la reputació de ser l’heroi de totes les dones que volia. Per això feia sempre d’heroi àrab amb un harem que el perseguia per tot arreu. A Manhattan només hi ha un sol tanatori per a la gent prominent, rica, per als arquebisbes i cardenals, grans polítics, la Jackie Kennedy i el seu fill (en els meus dies). Només hi he estat un cop a dintre, per atendre el funeral d’un company. Els homes anaven de negre, les dones en vestit de cocktail i escots enormes. Una senyora et recollia a l’entrada i t’acompanyava al teu lloc. L’anomenada del lloc fou adquirida amb motiu del funeral d’en Valentino. Als estudis se´ls va acudir dir, sense pensar-hi gaire, que el primer milió de ciutadans (i ciutadanes, s’entén) que es presentessin abans de les nou podrien entrar i veure el difunt. Desgraciats! L’anunci va bloquejar completament tota la part de la Upper East Side on està situat, creant el primer caos de tràfic mai vist a la ciutat amb ferits i crits. I poca gent va arribar a veure el difunt.

Tothom que ha viscut molts anys a Manhattan ha acabat trobant (potser topant estaria millor dit) amb un actor d’anomenada. A la meva escala de col.leccions, el membre més notable és en Dustin Hoffman. Va sortir per una cantonada a pocs centímetres quan jo m´hi acostava. Anava amb una senyora jove que li estava explicant històries tot gesticulant amb les mans. En Dustin s´ho escoltava amb escepticisme, amb l’aspecte intel.lectual que tants espectadors li retreuen i tants estudis temen. No sé si em va fer cas.

I prop d’on visc, a vegades em passejo davant la modesta casa on els Germans Marx van nàixer i crèixer. La mare, una actriu de Times Square de poca anomenada fou la primera que va fer sortir en Groucho a l’escena, fins que va decidir anar-se amb tota la família per sempre més a Chicago.

Actors més moderns

En Dominic Chianese no sols va nàixer al nostre barri: viu encara a casa meva. Potser algú no pot recordar qui és aquest senyor, però per recordar-lo, només cal mirar les fotos de la famosa sèrie televisiva The Sopranos, per molts espectadors la millor de tots els temps. El bon Dominic és un vellet, que feia de Corrado “Junior” Soprano, oncle i cap teòric de la branca mafiosa dirigida per en Tony dels Sopranos, un actor regular fins al final malgrat la seva edat (va nàixer el 1931). Fa poc va tornar a sortir més breument a l’Imperi del Boardwalk. El Dominic real   fou mig actor, mig intèrpret de cançons italianes i tocador de guitarra. Quan les coses no anaven bé, es guanyava la vida tocant la guitarra. Era molt amic del propietari d’una botiga de queviures, a la qual anava a animar el negoci tocant la guitarra.  A vegades també tocava a un restaurant molt bo que hi ha al costat. Ara ho fa cada dijous i probablement guanya molts més diners que abans, quan era més jove i tenia millor veu, però ningú el coneixia. Per molts anys Domenic. Alguna vegada se´l veu pel nostre jardí igual com sortia als Sopranos. Llàstima que sembla haver perdut molta veu.

Parlant de gent velleta que hom veia pel nostre barri, hi havia el cas d’Anthony Quinn  (nascut el 1916), un senyor igualment gran. Vivia a a algun pis a la Segona Avinguda i hi ha fotos seves als llocs on anava a esmorzar, sobre tot un Diner a un parell de cantonades de casa. En Quinn era fill d’una mexicana i d’un Irlandès, nascut a Mèxic i crescut a El Paso, que inesperadament havia assumit molts dels trets físics associats amb poca civilització. Dos Oscars va guanyar en poc temps i va esdevenir una celebritat en films fets a Itàlia amb la inoblidable Giulietta Es notable que un dels seus Oscars el va guanyar sortint a la pantalla al Viva Zapata per 8 minuts. Contràriament al que tothom esperava, va aconseguir establir-se com a un actor de caràcter amb gran èxit. No tenia cap accent, ni en anglès ni mexicà. Un entreteniment al que estava molt dedicat eren les faldilles que el van haver d’envoltar per tota la vida. A més del nombre extraordinari de mullers, diuen que passava dels 80 quan va neixer el seu darrer fill. I més d’una vegada he entrat al diner per mirar el lloc on s’asseia i es dedicava a saludar la gent que reia mirant per la finestra. Sempre tan content.

Però parlant d’actors, penseu en l’excitació quan es va saber que el gran Roberto de Niro havia vingut a mirar-se un pis a casa nostra. En De Niro també és novaiorqués, però no pas del barri nostre sinó dels de la Little Italy. De petit tenia un color de pell molt blanc i li deien “Nen de la Llet” (Bobby Milk).

En DeNiro, és un dels actors més importants del nostre temps (té tres films a la llista dels millors 100 de tots els temps) i 2 o 3 Oscars com a mínim. No fou mai un intel.lectual i de fet tothom reia als seus acudits i pretensions de simplicitat. Un dia, quan encara estava lluitant per establir-se, li van presentar a una festa a Manhattan un senyor que es deia Martin Scorsese. Va resultar que havien estat veins de joves.  En Martin, amb qui faria alguns dels seus films més importants, se´l va quedar mirant. “Jo a tu t’he vist abans” Contentíssim, en DeNiro respongué que sí, que cada dia era més famós, sobre tot la darrera pel.lícula amb el seu admirat Marlon Brando. Però l’Scorsese el va tallar en sec: “No home, no. A tu et deien en Bobby Milk i t´havia vist descarregant caixes de cervesa per a un bar al Carrer Hester” Se´n desenvoluparia una amistat profundíssima.

Diuen que sí que en DeNiro va venir al final a mirar-se un pis. Nosaltres estem molt contents del lloc on vivim, però em costa imaginar-me que gent amb les finances d’ en DeNiro volgués viure-hi. Si volia especular, no s’entén, perquè la nostra Junta no permet llogar els pisos comprats, que és com fan els especuladors per no perdre diners. Fou ell qui va fundar el Festival de Cinema de So-Ho que ara va molt bé. Jo no hi he anat mai perquè és impossible identificar els locals i les pel.lícules que hi fan.

La Font dels Rumors

Si us mireu vídeos vells de Law and Order o altres sèries criminals fetes a la ciutat, ja haureu notat que els doormen, els porters uniformats, una de les institucions més glorioses de la ciutat, ho saben sempre tot sobre els residents. Tenen un sindicat molt fort i poderós. Gairebé tots els porters en són membres. Tenen una bona paga, vestits, beneficis socials, formació professional, vacances, i encara més. Però també són les fonts d’informació ( i a vegades hom diria d’espionatge quan passen coses sucoses) Ells carreguen i descarreguen les maletes i bosses de compra, transmeten missatges, s’asseguren que no es perdin documents i sobres que algun missatger ha de venir a buscar.

I moltes coses més. Què et fa falta una ama de casa o una minyona? O una mainadera o cangur? O algú per netejar els vidres de fora o les catifes? El doorman és on cal anar. Ell ho sap tot. Es pràcticament sempre un home amb excepcions raríssimes.

La meva housekeeper va ser recomanada per un d’ells, naturalment. Es una dona que havia fet un Masters en Justícia Criminal amb un curs especial i examen de qualificacions en  poligrafia forense (els que diuen si algú està mentint o no) i curiosament, no va plegar a casa quan va acabar amb tots els diplomes que cal. Al final, no obstant, un dia em va dir que ja no podia més perquè ja era gran i que li calia plegar. Jo ja sabia què fer. Vaig anar al doorman i li vaig dir que la housekeeper no tenia més remei que plegar i que a veure si me’n trobava una altra. El bon porter es va posar gairebé a tremolar d’emoció. Quina notícia tan important. Només li acabava de girar l’esquena quan veig que ell anava corrents a un dels ajudants i li deia en veu alta, gesticulant. Imagina´t. La M. ara ha de plegar treballant amb en X i ara ja vol una altra housekeeper! I a mí no m’havia dit res! Renoi, quina notícia tan important! El porter ja no podia ni esperar per convocar un cercle informatiu més regular. Potser enviarà un twitter? Que n ‘és d’emocionant la vida d’un doorman!

A l’autobús

Doncs l’autobús és el lloc on els novaiorquesos practiquen una part important de la seva vida social. Un ciutadà com cal ha d’aprendre a dirigir la paraula a gent desconeguda a l’autobús demostrant la correcció deguda en aquests contactes socials   tan  delicats. Això és una cosa amb la què els estrangers amb accent estem molt disavantatjats. Hi ha gent que es pensen que els que tenim accent som tontos i no entenem ni som capaços de dir quelcom d’ingeniós o divertit. Es fàcil de dir que ells s’ho perden, però no és ben bé veritat.

Un dia feia mal temps i probablement per això tothom semblava empipat i neguitós. Els busos tenen lloc per dues cadires de rodes amb seients separats (en els nostres dies gairebé sempre elèctriques) i bancs laterals per gent que caminen assistits amb “walkers” o coses semblants. Quan puja un d’aquests passatgers, cal que el xofer s’aixequi a ajudar i immobilitzar les cadires i els walkers al sòl del vehicle.

La segona dona amb una cadira de rodes elèctriques em va fer mala espina immediatament. Era grassa, rossa, de la raça blanca i semblava exigent i indiferent amb la gent al seu voltant. Un dels probemes d’aquests busos de dos vehicles és que elsd passatges han de fer un viratge molt fort  només entrar al passadís després de la porta. Al seient més a prop de la curva seia un senyor molt gran i prim, que es mirava la cadira de la rossa amb preocupació i neguit. “Miri, senyora, que no em toqui la cama, que em fa mal” Perquè no augmenta la curva? Li puc ensenyar com es fa” Aquí el conductor havia d’haver intervingut, però el nostre conductor semblava indecís i molt indiferent.

Un segon més tard, la catàstrofe se sent per tot el bus. La cadira de rodes ha mig estripat el pantaló de l’home grandet, que ja està cridant a fons i gairebé s’ha estavellat de dolor per terra. La dona rossa també crida. Es que jo soc una minusvàlida, cal tenir consideració amb mi. L’home assegut a l’entrada, el sobrevivent, és un home de paciència (de fet és un negre) Aleshores la cadira de la rossa intenta entrar a l’aparcament que el xofer ha buidat per a ella. Endavant i endarrer, endavant i endarrere. La dona fa com si rigués, mentre tots els passatgers fem com si haguéssim de mirar en una altra direcció. Endavant, endarrere. El xofer mira de donar instruccions, però la dona no vol sentir res. Al fin, una gran sorpresa.

La dona s’atura i arrenca la manta que li cobreix les cames. “Saps què? Prou m’ho pensava que arribaríem a haver de fer aquest pas” La dona s’aixeca sense cap dificultat i es posa tota dreta. Enxampa els braços de la cadira per dos llocs diferents, aixeca la cadira en l’aire i la posa al lloc on cal. Aleshores, sense fer cas a ningú,

s’asseu i torna a cobrir les cames amb una manta. El xofer té por i no diu res. Si hagués estat una cosa que m’importés, jo tampoc hauria dit res.

Una veu molt fresca

Dintre l’autobús, sec a una cadira tota sola que forma un rengle on cada seient està tocant a la finestra però sense tenir ningú més al costat. Sento una veu darrere meu. Es una veu agradable, amb un to característic de les dones del sud, molt diferent del novaiorquès estàndard. Una miqueta de canvi, em penso. La dona parla per un telèfon mòbil. Penso que només fa uns 4 o 5 anys, encara em pensava que els telèfons cel.lulars serien una moda passatgera, un “fad”. I ara ja sóc l’únic que no en du cap.

La dona misteriosa del darrere vol preguntar una cosa:

“Mama, yes madam. I temporarily need some funds for surgical care and I wonder if you could be of some help”

Rebufa, em penso. Es la primera vegada en tota la meva vida que sento com algú demana diners per a un avortament. He de saber com acaba.

No hi ha cap problema. El tràfic és lent i en tinc per tres parades. Em giro discretament. Tal com ja havia sospitat, és una dona negra, relativament jove, que sembla molt ben educada i amb un vocabulari exquisit. Ara sent sense interrompre com la mare parla. Evidentment ja esperava la negativa, però no sembla amoïnar-la gaire. Segueix somrient. Em sembla que ha de contenir les ganes de riure.

“I understand perfectly, mother. If this is so, would you allow me to ask if you would be capable of coming to my apartment to assist me after the surgery? I am so sorry, madam. I wish I could ask somebody else” Me la torno a mirar. Ja no tinc dubtes que la nena s’està burlant. Ara fa una cara còmica de sorpresa.

“Sóc tan feliç, mare! Sempre m’heu estimat més que als altres fills. Si jo sabés com he fet per merèixer aquest privilegi i com podria tornar-lo”

La veu a l’altre telèfon s’alça fortament. Torno a mirar per darrera vegada la filla, que ha retirat la seva boca del micròfon i s’està rient obertament però en silenci.

Voldria, m’agradaria, em faria goig, mala…seria capaç de…

…clavar-li un cop de puny a la boca.

Però ningú farà res.

Saluts des de Nova York

JOANOT




No hi ha resposta

17 nov. 2011


Notícia d’ “Occupy Wall Street”

Classificat com a General,Metro Nova York,Nova York

Origen

Són els Ocupants de Wall Street els mateixos del moviment dels Indignats vist a l’Estat espanyol?  La resposta és relativa. Són sens dubte similars en motivació i estil general.

El moviment dels Occupy començà seguint una crida molt específica d’una institució canadenca anomenada Adbusters i de la seva revista també anomenada Adbusters (Adbusters.org), domiciliada a Vancouver, British Columbia (Canadà). La revista es considera anticonsumerista (no l’he trobada mai als EUA) i ha aconseguit fer-se popular i fer diners gràcies a l’acudit de publicar spoofs, burles sarcàstiques d’anuncis de productes coneguts. Denunciaven com a objectiu principal la dominació de la política pel capital, que no és el que vol la nostra Constitució, exigint la formació immediata d’una commissió presidencial per estudiar-ho, la creixent desigualtat injusta en salaris i la impunitat absoluta dels estafadors que van desfermar la crisi mondial ara fa gairebé tres anys. La proclama citava la continuació de les línies de Tahrir Square i dels Indignats ibèrics. Però la resposta va venir de gent molt diferent. En l’actualitat Adbusters no controla de cap manera les activitats del grup, però segueixen oferint suport entusiàstic amb el seu web. Quan es van pensar que l’acció a NY per la seva gran visibilitat animaria gent a tots els països del món, van encertar plenament.


Els Ocupants Novaiorquesos
Ningú ha aconseguit definir-los bé. Sens dubte hi ha molts estudiants (un grup malferit pel preu escandalós ($40.000/any a molts Colleges privats), però la seva acció i les seves formulacions democràtiques han atraït molts sectors socials inesperats, que normalment no són activistes. Avui he vist a la TV una àvia de 80anys maltractada per la policia. Aviat va presentar-se al Zuccotti Park molta gent: artistes, sindicats, professors, intel.lectuals, polítics.
Sí, senyor. Els ocupants tenien molta raó. Ja era hora de cridar. Què està passant a la nostra Amèrica? Perquè no podem  viure bé com abans? A tot arreu se sentien comentaris favorables no obstant els atacs ferotges i intents de desprestigiar de certes fonts.
El moviment acceptava donacions. Aviat van tenir més de $500.000 en efectiu. Ho van celebrar organitzant una retirada massiva de comptes als bancs, portant els diners a les Credit Unions de la feina (una cosa que està molt bé però no ha existit mai a Catalunya). Van comprar generadors elèctrics per als ordinadors i webs d’informació diaris, una cafeteria que servia menjar gratis, purificadors per a les toilettes portables, un diari imprès…
Els bancs prou que els han près seriosament. Chase Bank acaba de donar $4.5 milions a la policia per hores extres. Fan la guerra amb les armes que tenen.

Lideratge
Fins ara ni en tenen ni en volen. Ho resolen tot per vots a Assemblees Generals. Si desenvolupessin un programa polític perdrien en l’acte molta gent. El poble perdria l’oportunitat d’expressar les seves queixes sense ser sospitats de ser agents de ningú.
Però i el futur? Ja molts crítics amistosos anaven dient que l’acampament no podia durar per sempre i que calia trobar una altra forma d’expressió més estable. En moltes ciutats els Ocupants han estat desallotjats per força, ells que tant la rebutgen. Ara què? Doncs ara en el món de l’Internet hi ha moltes possibilitats i moltes coses, sobretot l’organització d’accions populars. I a veure si surt algú per alçar la senyera. Potser ha sortit ja un candidat?

Robert Reich
Potser a algú li sona el nom. És un senyor més aviat petitet (pel pes del cervell que no l’ha deixat créixer), com Pujol però amb barba i més prim, que fou Secretari de Treball a l’administració Clinton i ara és Professor de Política a la Universitat de Califòrnia. Molts ja havíem notat els seus articles tan profunds i al meu parer encertats al NYTimes i a moltes revistes. Aquest vespre s’ha presentat a una assemblea de milers d’ocupants a Califòrnia i ha lliurat un discurs impressionant. Si voleu llegir-lo, res com anar al seu web: RobertReich.org. Cal saber anglès però no us ho perdeu. Serà el Messies que tots esperaven? No ho sé, però en ell parla un dels grans intel.lectuals i analistes millors de la situació.

En Resum, el moviment Occupy Wall Street és un fenòmen espontani, d’arrels molt profundes, el potencial del qual encara no està establert, que ara necessita una evolució.

I com un que ja té anys i ha vist moltes coses, sempre em recordo de com és de perillosa una revolta social d’arrels econòmiques. De fet hi molta gent bona i treballadors a Amèrica que no poden viure decentment. Veiem casos esfereïdors a la TV i als magazíns cada dia.  En això els Ocupants ho tenen claríssim, tant com jo: NO A LA VIOLÈNCIA!!! Ja ho hem vist massa a Europa. Sempre hi ha altres camins.

JOANOT

No hi ha resposta

01 maig 2011


Memòria del gran arquitecte Rafael Guastavino a Nova York

Ara no fa gaire l’amic Miq (que en l’actualitat escriu un bloc de divulgació cientifica a l’altre diari (http://ciencia.ara.cat/laetoli) va publicar a la memorable Llumenera de Nova York (http://www.llumenera.com,   “Els Guastavino a Nova York“) un article sobre el gran Rafael Guastavino, l’arquitecte catalano-america (o valenciano-catalano-america, si voleu filar prim), famos per la difusió i construcció de la  volta catalana a tants llocs importants d’aquesta ciutat. En Guastavino va fer estudis tècnics importants: cal considerar com es de prima la capa de les teules que fan el sostre. Un dels comentaristes les compara amb una closca d’ou que suporta un pes enorme.

En Guastavino no ha estat mai oblidat a Nova York ni fou desconegut al seu temps. Qualsevol novaiorques educat sap i valora que es la “Catalan vault”, present a tants edificis destacats. Pel seu interes emocional, cal anomenar sempre el sostre de la gran sala d’espera d’ Ellis Island, al port, on els immigrants havien d’esperar per coneixer si havien estat admesos.  Pero la seva obra mestra fou molt probablement l’estacio de metro, tancada al públic des de fa molts anys, pero per la que encara circulen alguns trens, de l’Ajuntament de Nova York (la parada del metro de les linies 4, 5 i 6 que avui en dia s’anomena City Hall/Brooklyn Bridge).

L’enllac que segueix us dura a 11 fotos de les obres mes notables de Guastavino, la primera de les quals es la famosa estacio fantasma. Jo nomes havia vist fins ara alguna foto en blanc i negre i m’ha agradat moltissim la foto en colors que el diari ensenya avui. Expliquen que aquesta obra era tan famosa que quan en Guastavino va morir, fou recordat sobre tot com l’autor d’aquesta volta al metro. La utilització del color es notable, perquè altrament les voltes de  Guastavino eren sempre blanques. La memoria ben present de Guastavino es sens dubte la presencia mes notable de Catalunya a aquesta ciutat.

Em penso que ho deixen veure les fotos del NY Times d’avui sense estar subscrits al diari. Que us plagui tant com em va agradar a mi. Us recomano especialment les vistes panoràmiques, sobretot les de la Catedral de St John the Divine i la de l’estació, molt impressionants (premer el buto abaix a la dreta)

Curves of the City – Slide Show – NYTimes.com.

JOANOT

PS: perdoneu l’ortografia, pero els que vivim fora i treballem amb teclats estrangers  hem d’usar els correctors i el de Google es veu que no funciona millor i sobretot no s’interessa pels accents.

No hi ha resposta