Arxiu per a 'independència' Categories

17 des. 2017


Catalunya, més forta que mai gràcies a Rajoy

Em molesta que tanta gent utilitzi el mot feixista com un insult caracteritzant gent autoritària, perillosa, intolerant, antidemocràtica i violenta. Aquests ja existien molt abans de Hitler i Franco. El feixisme, com el comunisme stalinista foren doctrines complexes i des del nostre punt de vista molt estranyes que no poden tornar mai perqué el món, la política i els exèrcits han canviat massa. Seria com restaurar l’Imperi romà. Hi pot haver no obstant versions actualitzades amb gent de la mateixa mena.

Tornem al moment de la desaparició del dictador el 78, l´anomenada Transició (jo prefereixo dir “adaptació”): hi havia sindicats verticals, Cortes de Procuradors amb tres terços, nacionalcatolicisme, corrupció permanent, els punts doctrinals de la Falange, la Formación del Espíritu Nacional, les tasques històriques de la nostra joventut (sense oblidar l’esforç històric de la joventut alemanya, més conegut com a Guerra Mundial),  diaris titelles i molt cars del Movimiento..  Qui ho necessitava tot això? Impedia l´entrada a UE i l´OTAN com els amos volien. Els seus prohomes reconeixent que la Ideologia ja derrotada al món feia nosa i podia ser llençada a les escombreries, van decidir que sabent com fer-ho i mentint com i quan calia, les eleccions podien ser tolerades i controlades. Tot canviaria perquè res canviés i la situació econòmica, social i politica possibilitada pel franquisme amb corrupció  sempre tolerable sobreviuria. Als Catalans ens van prometre moltes coses que no tenien intenció de complir i les van anar prenent una per una. Fins i tot en temps d’amenaça militar van aconseguir fer votar als Catalans per  una mala constitució. Poc a poc vam esdevenir una altra província de Castella, fins que el Rajoy Brey ens va arribar a alçar com a models de nació oprimida, pacífica i profundament democràtica aspirant, com tantes altres,  a la llibertat dintre la solidaritat i justícia. Que és on som davant del món, molt presents entre el poble i pensadors polítics del món, un model ben conegut que molts volen seguir i cada dia interessa més, mentre Rajoy cada dia s´acosta més al cataclisme probablement en mans de Ciutadans.

La seva Constitució? És un ultratge i un insult que certs partits s’anomenin “constitucionalistes” com si els altres no creguéssim en la llei Els Americans tenim la mateixa Constitució d’ençà de 1787 (amb petites esmenes) i aquest Document és vist voluntàriament com a sagrat, estimat i intocable per tothom. S’ho mereixerien totes les Constitucions? Segur que no. Aquesta ha garantit la nostra llibertat i el nostre dret al vot i cap estat de la Unió voldria marxar. Puerto Rico voldria afegir-se i no el volen. A Espanya i a tota Europa n’hi ha hagut moltes, bones i dolentes. A favor de quina estan els Constitucionalistes? De la Cadis, o de la Primera o Segona República o del Fuero de los Españoles? Declarar-se constitucionalista per guanyar vots és intolerable perquè el propòsit de la Constitució és garantir i fer possible la convivència de tots i permetre resoldre conflictes amb votacions i pau, mai el contrari, mai per prohibir i oprimir part del poble. Com pot ser que una constitució legítima afavoreixi uns i estigui contra altres? El Franco com el Mussolini i el Hitler també deien que tothom s’havia de sentir unificat i obligat sota les seves lleis tan patriòtiques. Alguns, segurament els anticonstitucionalistes, van patir molt i ser assassinats. Jo personalment voldria ser un constitucionalista de la Segona República, quan no hi havia borbons i Catalunya era reconeguda com un cas especial.

Tant els fiscals com jutges afins al PP van fer un disbarat ignorant com acabaria enviant una ordre d’arrest contra el President de la República Catalana a Bèlgica. Les tres regions belgues de parla holandesa, francesa i en petita part alemanya havien patit un conflicte gravíssim, llarg i molt més dur que el català, abans de transformar-se en una Monarquia Federal que sembla per ara estable i plau a la majoria. Això havia exigit SIS (6) reformes de la Constitució. I els peperos i acòlits es negaven a fer-ne una i negociar per resoldre un problema tan greu que afectava a més gent de la que hi ha a Flandes? Com, Sra Lamela, s’havien de prendre les seves acusacions de sedició, traïció i malversació que als països lliures i democràtics  ni tan sols coneixem? Com el Rajoy es negava a fer allò que va salvar a l’estat belga? No li va explicar ningú? Potser a Bèlgica haurien acabat manant-li extradir i empresonar en Rajoy.

Per certes raons explicades a molts llibres, els governs no tenen més remei que suportar la posició monòtona, simplista i primitiva que Rajoy i els seus peperos i partits subornidats repetien com lloros de repetició dia i nit. Però amb els pobles, diaris i ciutadania d’Europa i el món la situació era i segueix sent cada dia més i més diferent. Abans dels peperos, la famosa Barcelona era una ciutat al NE d’Espanya, ara en canvi hom parla a vegades diàriament amb simpatia creixent de Catalunya, els seus problemes, desig de votar i esperances. I hem ensenyat el camí de la no-violència incondicional i la democràcia a molts europeus que ho necessitaven. Som nosaltres els bons. Hi ha una sèrie televisiva nova sobre els Templaris de París que busquen amb ajut del Papa el Sant Grail. En la versió americana, s’han passat el segon episodi ensenyant com el Rei de Catalunya, un cert Lluís (escrit en català, així mateix) per boca de l’ambaixador català a París demana en matrimoni la mà de la filla del rei de França es casi amb el rei Lluís per enfortir, segons declara el Sant Pare, l’aliança entre França i Catalunya per dominar el Mediterrani. No hem tingut mai cap rei a  Catalunya i de Lluís a Espanya només en va haver un borbó, fill incompetent del boig afrancesat i francès Philip V a qui tant devem els Catalans. Hauria estat possible aquesta aparició a la tele dels reis i ambaixadors de Catalunya sense Rajoy i acòlits? Hi ha un anunci on es veu la cursa de braus de Pamplona, molt popular als EUA amb rojigualdes (pobres bascos). Pero en la final escena apareix una bandera catalana penjant d´un balcó. Finalment gràcies a la Santamaria i el Rajoy ens coneix i respecta tothom. No havia passat mai.  El món està canviant. Cada dia hi ha més nacions que volien saber com es fa. El NYTimes ha arribat a publicar tres articles o vídeos diaris sobre Catalunya. A la BBC i el Regne Unit Catalunya és una obsessió. A Alemanya es llegeixen molts articles amb simparia. Per això crec que el futur és nostre i guanyarem. I tothom sap ja què són les torres humanes (que abans ni jo ho sabia)

Els homes patim conflictes de tota mena. Tothom vol tenir raó i guanya sempre el que ho fa millor o és més fort. La nostra gent, els presoners polítics sempre presents, el President Puigdemont i molts altres ho estan fent molt bé. La seva direcció d´evitar qualsevol forma de violència fou cabdal. Els peperos estan encara desengayats que no hi va haver sang i morts pel carrer, com ells esperaven. Ara bé. Quan el conflicte s’atura o hom negocia una resolució o una pausa, cal intentar reconciliar-se. No fer-ho acaba sempre, sempre malament i les bufetades tornen a aparèixer. No és extraordinari tot allò que Rajoy i els seus estan fent? Han vingut a prendre’ns autogovern, empresonen amb acusacions absurdes els nostres representants més respectats, menteixen descaradament sobre què som i què volem, ens prenen obres d’art ben pagades i ben cuidades, destrueixen i ignoren les nostres lleis, les nostres institucions, si poden les nostres escoles, promouen grups populistes perillosos pel carrer i no parlen mai de reconciliació ni resolució pacífica. Com feia el Franco Bahamonde un Premier postfranquista vol castigar i arruinar una província desobedient perquè aprenguin. Volen aniquilació i destrucció, violant la Constitució espanyola i les lleis catalanes. Aquests parlen d´una divisió social que ells han promogut per anys? El món està mirant, Mariano, i no us ha estimat mai. Això que voleu, no teniu el poder de mantenir-ho permanentment i ho vam superar per 40 anys! El Rajoy no té absolutament cap pla pel futur sinó quedar-se tant com pugui després del vot i seguir fent mal. No l´heu sentit parlar amb el to de Caudillo desobeït? Després de l’atac dels Guàrdies Civils durant el 1O: “Hem fet el que calia fer” A Barcelona “Ara han vist que Espanya sabe defenderse” És això el que va passar, Mariano? Semblava la ràbia d’un home inepte i violent amb el darrere enganxat a la cadira.

Després de la Declaració d’Independència el Rajoy, amb fúria i ràbia als ulls va declarar que Catalunya havia destruït la llibertat i la constitució i la democràcia d’Espanya. Quina cosa tan rara de dir. Potser la Santamaria ho podria explicar millor. Potser un trastorn mental? Era prou raó per tornar a Catalunya amb Guàrdies Civils i jutges simpatitzants disposats a tot? Jo crec que Rajoy s’hauria de preocupar més del prestigi creixent de Catalunya i del perill per a ell i tot l’estat representen els Cs d’extrema dreta populista amb banderes franquistes com les creus gamades d’altres països. No venen per Catalunya sinó per Espanya aprofitant la catalanofòbia com un vehicle.

Aquestes eleccions tenen quelcom de divertit, original i extraordinari: candidats a la presó, que poden rebre vots però no sortir en llibertat; un President candidat a repetir que no pot ni entrar al paìs fent campanya per vídeo i sens dubte un cap del Gobierno ocupant de Madrid que donava per segur que l’independentisme era un moviment minoritari de quatre gats enganyats i que un cop escapçat el moviment, la població cauria de genolls elegint agraïda tants peperos com els espanyols. Escapçar, diuen? Quan jo feia el batxillerat tenia un company recentment mort anomenat Josep Muntaner i Pasqual, que esdevindria un economista famós. Tots sols amb uns pocs companys vàrem crear un grupet que estudiava l’Estatut del 1931 (com dit abans, jo sóc constitucionalista del 1931) Què ens hauria fet aquesta escapça pepera  i judicial del 2017? Potser ens hauria retallat alguna ungla petita del peu per mala punteria. La dreta, a diferència de l’esquerra no ha entés mai que hi hagi moviments populars sincers que busquen (enlloc de deixar-se enganyar) un bon líder, com ara els que segueixen empresonats. Els Catalans som com som. Tenim no sé quants partits, ho discutim tot, triguem a posar-nos d’acord fins al final, però creiem en Catalunya i l’estimem molt. Els jueus fan coses molt semblants.

Què en farem del polític neomadrileny Albert Rivera? Era un jugador de polo acuàtic que un dia es va treure la poca roba que aquests esportistes duen, es va fer fotografiar en pilotes i va guanyar tres escons al Parlament català, començant a amenaçar i insultar en l’acte a tothom que era català. El seu lema era que no importa ni d’on sóc ni quina llengua parlo. Completament d’acord, però el que sí que m’importa és a quina terra visc i amb quin país em sento solidari. He viscut a Alemanya, Suïssa i uns quants estats dels EUA i no he insultat mai els nadius ni exigit que aprenguessin la meva llengua. Es allò que un emigrant ha de fer. Vostè no fou mai un dels nostres. Va nàixer a Catalunya per casualitat sense voler ser mai català. Podia haver nascut a Bulgària o Caracas, qui sap. Bona sort a la seva nova terra colonialista. Vostè no és català per autoexclusió, no pas perquè nosaltres el volíem treure fora. Sereu ben rebut als cercles de la dreta aternativa populista europea.

Veient les manifestacions tan cridaneres dirigides per gent amenaçadora i a vegades violenta i les banderes  “preconstitucionals” (deuen oblidar la Constitució de Cadis que estava millor que la del 1978) amb el pollastre negre lleig i mal cuinat al mig, veig la semblança amb manifestacions semblants dels trumpistes a Carolina del Sud, de LePen i de l’AfD a Alemanya i a Àustria que sovint surten amb creus gamades i han causat morts i ferits. Espanten molt perquè són perillosos i antidemocràtics. Seria possible que sectors de C i del PP unificats per l’odi anticatalà se separessin o prenguessin possessió de C per esdevenir un grup oficial populista d’extrema dreta com tants a Europa? Jo aconsellaria informar-me de quines altres opinions sostenen sobre qüestions diferents. Com LePen, en Rivera ja vol ser Presidente del Gobierno i moure full darrere l’escena. Jo li tindria por, Rajoy. S’interessa més del degut per la corrupció del PP. Potser fins i tot us faria empresonar pel Gürtel.

El Sr Juncker, pepero com Rajoy va engegar una ximpleria molt gran a un periodista. Si acceptés Catalunya, en  vindrien 90 més l’endemà. Doncs que prepari els seients perquè els 90 estan de camí. Es pensa vostè que pot evitar-ho? Qui es pensa que és vostè, titella obedient del govern alemany? Com explica el NYTimes hi ha moltíssims moviments a Europa i a tot el món, en part autonomistes, en part independentistes. El més tràgic al món és probablement el Kurdistan. El seu país, al que havien promès independència durant la Primera Guerra Mundial, fou esquarterat en quatre i regalat a quatre estats nous, tres d’ells artificials. Ara les Constitucions sagrades dels països beneficiaris ja no permeten arreglar-ho i els kurds s’han d’aguantar i deixar-se colonitzar. Però deixant de banda un cas tan violent i terrible, parlem del Québec. Els independentistes van perdre la segona vegada per dècimes (hi ha una història detallada a l’arxiu d’aquests apunts) però el Govern Federal Canadenc va fer concessions enormes. Quan el Premier Trudeau ve a Wahington ha de fer mig discurs en francès i mig en anglès davant de Trump i respondre preguntes dels periodistes en les dues llengües. Igual a Escòcia, on estan fent un paquet de “devolucions” com diuen els britànics. I les Illes Feroe ara que han trobat petroli i no necessiten els euros de Dinamarca, declararan la independència sense oposició. De les minories russoparlants no cal ni parlar. I la ultrachauvinista França ja ha fet concessions molt considerables a Còrsega més enllà del que tenen altres regions. Ni a França creuen en el cafè pa tos. I a Itàlia hi ha almenys dos moviments. Una frontera no hauria de ser com les barres d’una presó, sinó servir per demarcar un lloc on la gent que hi viuen siguin feliços i se sentin lliures. Ni Juncker ni la Unió Europea ni Rajoy poden evitar-ho. Si la Unió fos democràtica, ni hauria admès països com Polònia, Hongria i Malta, ni seguiria negociant l’admissió de Turquia.

I ja avui en dia gràcies als esforços rajoyescos Catalunya està al capdavant d’aquests movements, un exemple de patriotisme, fe, pacifisme i democràcia, el cas i símbol lluminós ja conegut i famós a tot el món que ha ensenyat l’únic camí acceptable i segur a la victòria. El Sr Rajoy, en canvi seu en una crisi de dos anys en minoria, treballant poc, incapaç de fer res sinó voler fer-nos mal i mirant de reüll amb por a Ciutadans. El tornarà a ajudar el seu amic Juncker? Li servirà de res? Començaran a tenir idees? Seria inesperat. I a Europa (amb o sense Unió) els Catalans estem molt lluny d’haver plegat

Jo crec que a Madrid molts es van molestar per la falta de la violència sanguinària prevista per la Santamaria, el Rajoy i molts policies, fiscals i jutges. El gran  problema de la violència és que guanya el més fort, no necessàriament qui tė raó. Potser abans de Nadal vosaltres podríeu tornar a sortir al carrer amb l’arma terrible a la mà que tant va espantar Espanya, els Guàrdies Civils i la UE pepera de Juncker el 1O, la papereta del vot, arma rotundament catalana i invencible.

De camí podríeu cantar el mateix que la Caperutxeta Vermella de camí a visitar l’àvia en la pel·lícula de Walt Disney: “¿Quién le teme al lobo feroz, al lobo, al lobo?” Ara que això sí: si dueu els vostres ancians i dones, vigileu-los perquè no tornin a atacar la Guàrdia Civil.

Joan Gil

Afegit 21 Desembre 2017.  El cas de KNIGHTFALL. Ahir vaig veure el tercer episodi de Knightfall (que no sabria traduir i no tinc ni idea de si es veu a Catalunya o no). En aquest episodi, després de prometre la seva filla a l’hereu del Regne de Catalunya, el Rei de França amenaça a Anglaterra que Catalunya és amiga seva i enviarà soldats a lluitar amb França. L’ambaixador de Catalunya, amb la saviesa que ens caracteritza, objecta que els Catalans estem per França, però no pas disposats a morir per ella (olè). Al final un jovenet que sembla un criat del nostre ambaixador es destapa com Bernat, príncep disfressat de Catalunya i hereu del Rei Lluís. Dissortadament els Americans no saben pronunciar Ll i en diuen Luis, però escriuen Lluís. Jo crec que la sèrie acabarà amb l’aniquilació i destrucció total històrica de l’Orde dels Templaris per França. Va passar un divendres 13, que per això és un dia de mala reputació. Ja veurem com acaba el nostre Príncep Bernat.

Afegit per darrera vegada el 28 Desembre 2017. Després del darrer nou episodi dels VIKINGS a l´History Channel vaig veure ahir el 4rt. episodi de KNIGHTFALL. Aquesta vegada al començament es presenta a París la Reina Elena de Catalunya, envoltada per soldats amb les quatre barres molt grans a l‘escut (i a la paret), que ve a queixar-se que el seu fill Bernat per poder casar-se amb la filla del rei de França ha oferit soldats per lluitar contra Anglaterra. D’això, res (ben dit). El llibretista es permet algunes coses que només Catalans interessats en història poden entendre. El rei Philip IV diu a la nostra Reina Elena que els trobadors (en diu “minstrels”) no canten prou bé la seva bellesa. La reina de França resulta ser també la reina absent de Navarra (que Elena pretén quedar-se). Un assassí molt obscur es despenja com un càtar, membre de l’heretgia dels Albigenses. Un francès dolent denuncia que la princesseta jove ja ha tingut sexe amb el príncep Bernat. Indignada Elena vol desfer el casament perquè una princessa desflorada ja no té cap valor a Europa (!) a menys que li donin Navarra. Tot s’arregla amb una llevadora certificant que la princessa és una „virgo intacta“. El tema històric no inventat sembla ser la brutal destrucció de l‘0rde de cavalleria riquíssima i poderosíssima dels Cavallers del Temple per Philip IV un Divendres 13 de 1307 que va acabar amb l‘enpresonament i mort a la foguera de tots els Templaris. Aquesta sèrie parahistòrica vol muntar una trama alternativa molt humana combinada amb la cerca del Sant Grail. Espectacular com és, si el llibretista volia atreure públic educat com el que es mira Vikings es passa de la ratlla moltes vegades amb escàndols i escenes sucoses. Aquesta darrera sèrie ensenya coses ben integrades i creïbles, Knightfall sembla, no obstant l’espectacularitat general, gratuït i comercial. Em pregunto si permetran ensenar-lo a Espanya convertint la Reina Elena i el Príncep Bernat en castellans.

Queden bastants episodis, però la meva cobertura s‘acaba aquí.

Una resposta fins a ara