02 març 2023
Un Ridícul Notable: La “Pluja Groga” de la Guerra de Vietnam
La Guerra del Vietnam (1954-1975) entre el govern fortament nacionalista i comunista de Vietnam del Nord i els Estats Units fou una de les grans tragèdies mundials a mig segle XX. Potser ja hi ha massa gent que no en sap res i cal descriure què va passar amb l’anomenada “Pluja Groga”. Aquesta precipitació va caure primàriament sobre els membres de l’ètnia Hmong que vivien a Laos i estaven aliats amb la CIA nord-americana, ajudant en els intents de tancar el famós “Ho Chi Minh trail” que comunicava el nord amb el sud del Vietnam i feia possible la infiltració del Vietnam del Sud per continuar una guerra espantosa (explicació més abaix). Ho Chi Minh, heroi nacional de Vietnam havia començat la guerra d’independència contra França poc després de la Primera Guerra Mundial, fundant la organització nacionalista i militar Viet Minh, derrotant a França de forma calamitosa i acabant amb l‘ocupació francesa de Vietnam amb la batalla de Dien Bien Phu. El President Ho va entrar a Hanoi i va llegir en públic i amb emoció la Declaració de la Independència dels EUA confiant que la tradició democràtica dels EUA permetria a Vietnam assolir la Independència i la reunificació. Un gran desengany l’esperava. El govern nord-americà, especialment John F Kennedy, va decidir que Nord Vietnam era el producte d’una conspiració comunista per dominar el món i va decidir lluitar contra Hanoi amb un règim corrupte de dretes que existia a Saigon (actualment Ho Chi Minh City). Res de nacionalisme ni de combatre el colonialisme. Tot era una agressió comunista i res més. La guerra duraria des de 1954 fins 1975. Pel nord, estava tot en mans del Viet Minh (ajudat per la URSS i Xina) amb lluitadors addicionals afins al Sud, anomenats Viet Congs i bons amics a Laos coneguts com el Pathet Lao. Per l’altra banda hi havia els EUA que durant molts anys van ser els que dirigien la guerra i prenien les decisions. Als EUA amb el temps un ressentiment profundíssim contra la guerra es va anar estenent. Els estudiants sortien al carrer (i quatre d’ells van ser morts per una Guàrdia Nacional a Kent State), notícies sobre crims de guerra s´anaven coneixent, molts joves cremaven les targetes per anar al servei, els films projectaven imatges de militars cruels i immorals, ningú volia oferir feina a soldats que retornaven i eren sospitosos de prendre drogues, no es parlava de res més i era el tema principal de les eleccions. Al final el President Nixon i el seu Henry Kissinger van firmar un tractat a París en Gener de 1973 i es van retirar de Vietnam deixant-hi un règim dubtós al poder a Saigon. La població americana estava tan dividida com si fos una guerra civil i era impossible seguir lluitant. Poc temps després, els exèrcits combinats dels insurgents al Sud i la República del Nord van acabar amb el govern de Saigon en poques setmanes. El país fou unificat, el nom de Saigon substituït per Ho Chi Minh City i aviat una cosa semblant passaria a Laos i Cambòdia i ningú se’n preocupa ni en sentim parlar gaire fins als nostres dies.
El poble Hmong consisteix de gent estranya que generalment tenen mala reputació sense que un estranger pugui entendre fàcilment perquè. Quan els refugiats van començar a arribar als EUA, algunes agències es negaven a acceptar Hmongs. El seu habitatge principal està a la Xina, però també n’hi ha molts al Vietnam, Birmània, Laos, Cambòdia, i ells sovint prefereixen viure a llocs muntanyosos molt alts. Uns 300.000 van aconseguir venir als Estats Units. Potser algú recorda un film del vell Clint Eastwood fa pocs anys, on ell viu al costat d’una família Hmong a Los Angeles. En qualsevol cas, l’incident presentat en aquest apunt es va originar entre els Hmong locals de Laos els quals de sobte van començar a queixar-se a la CIA d’una pluja groga caiguda del cel, una cosa que no havia existit mai i els posava molt malalts.
Noteu la posició del camí exactament a la frontera de Laos amb el Vietnam del Sud
El Ho Chi Minh Trail (camí o carretera de Ho Chi Minh) fou bastit i al final durament combatut i defensat gairebé completament a Laos tocant a la frontera de Vietnam. Va existir perquè la connexió entre els dos Vietnams era molt estreta i ocupada per una zona desmilitarizada que era impassable, mentre que la costa de l’oceà estava fortament patrullada per la Navy nord-americana. L’única opció que quedava per poder conduir armament, soldats i municions del nord al sud era fer-los passar per un camí o carretera a l’interior de Laos, entrant al Vietman del Nord i sortint al del Sud. Fou una cosa èpica, amb pocs precedents històrics. Aquest camí travessa regions muntanyoses altíssimes i molts quilòmetres de selva completament coberta per arbres. Fou fet a mà, primer sobre terra fresca, després amb asfalt i fins i tot carrils. Per desconcertar els avions nord-americanes es feien moltes carreteres paral·leles. Els nord-vietnamites van començar a passar amb bestiar, amb bicicletes, a peu i al final amb camions que només podien circular quan era fosc (pels avions) i eren freqüentment conduïts per dones. Hi havia als costats grups de treballadors disposats a omplir forats fets per una bomba gairebé en l’acte. Al final hi van haver bateries antiaèries que podien acabar amb bombarders i fins i tot enxampar-ne algun. És en aquest lloc on els Americans van usar tan tràgicament l’Agent Orange, un defoliant molt poderós per exposar la carretera des de l’aire i evitar que els arbres servissin com un amagatall. No van aconseguir mai aturar el tràfic del Nord al Sud i el cas fou una més de les més grans tragèdies èpiques viscudes en aquells anys. Quina voluntat van tenir! Fins que els Hmong locals van començar a queixar-se.
===========
La Pluja Groga. Probablement l’incident va començar poc després de la fi de la guerra en 1978, culminant amb una acusació greu del Secretari d’Estat Alexander Haig a les Nacions Unides contra la Unió Soviètica en 1981 acusant els Soviètics de produir i dispersar un gas verinós de guerra amb l’intent d’exterminar pobles que s’oposaven a ells. Els Hmongs afirmaven haver estat ruixats per un material humit groc llençat des de helicòpters, pulveritzadors, coets, granades, llaunes i materials de guerra que resultava en lesions i símptomes neurològics, com paràlisi, dolor, febre i mort. Això passava entre ells, però també s’havia observat en altres països com Cambodja, Birmània i Índia. En deduïen que els Soviets els volien exterminar.
Al final, la CIA s’ho va prendre seriosament, va enviar un grup mèdic i va recollir mostres de la pluja groga a uns quants llocs. Sí que era veritat que existia i ningú n’havia sentit parlar mai. No obstant els metges feien notar que hi havia poca consistència i explicacions alternatives a les queixes amb moltes variants i sense que hom hi pogués reconèixer constantment una malaltia o lesió coneguda. El cos mèdic de l’exèrcit va declar no obstant que unes 10,000 persones havien mort recentment degut a gasos de guerra. Les queixes van anar estenent-se. Els de la CIA ho van veure com un gas de guerra prohibit i van presentar el cas a investigadors científics. Sí que hi van trobar alguna cosa, una substància sens dubte verinosa anomenada T-2 micotoxina i una segona menys freqüent. Ja estava tot aclarit. Els Russos usaven un nou gas de guerra per exterminar enemics. L’alarma, acabada de disparar pel Secretari d’Estat a les Nacions Unides, va preocupar a molta gent. Tant els grans diaris com les revistes científiques més serioses van publicar articles. Tothom ho veia intolerable i demanava acció. El cas va durar uns tres anys. Fins i tot els espies van determinar on es fabricava el gas: a una fàbrica de la KGB a Yekaterinburg, la ciutat on la família del czar fou assassinada. En Yelltsin, primer President de Rússia, l’home que va desfer la Unió Soviètica, deia que ell havia estat el cap d’aquella regió molts anys i no n’havia sentit parlar mai.
Hi ha gent que es nega a creure la veritat. La CIA havia dut mostres de la pluja a institucions prestigioses però al final en van enviar una a un famós professor de Harvard, anomenat Matthew Meselson. Ai-las, quina resposta tan cruel va donar! Era molt senzill: la substància groga contenia sobretot mig digerits pol·len i espores de plantes natives a la regió que sovint es podien agregar fins semblar com pluja. Es tractava de productes fecals incompletament digerit de les abelles de la regió. Sí que hi havia micotoxina en quantitats mínimes només que aquesta substància la sintetitzaven espontàniament plantes locals. En resum, la pluja groga era simplement caca d’abella, que no tenia res a veure amb gasos de guerra i queia en grans quantitats quan un núvol d’abelles gegants sobrevolava. Un entimòleg conegut havia capturat abelles gegants locals. Quan estaven treballant com abelles obreres al rusc tenien un diàmetre abdominal molt gran, però d’alguna forma rebien un senyal i sortien totes juntes al mateix temps a defecar i quan tornaven l’abdomen era més petit. I que dubtaven que algú es pogués morir d’aquest ruixat. Un cop sabut, van sortir per tot arreu homes que treballaven a llocs amb moltes abelles i deien que ells això ja ho havien sabut sempre. S’havien escrit nous articles sobre la suposada malaltia a algun altre país. El New York Times va publicar un article detallat.
Hom hauria esperat que un cop l’incident ha quedat clarament explicat, els responsables haurien d’estar disposats a acceptar-ho i demanar perdó o almenys callar. En aquest cas, van seguir insistint i publicant alternatives fins que cas fou oblidat. Les agències del govern són sempre poderoses i sovint arrogants. Recorda algú el cas de les armes de destrucció massiva que segons algunes entitats el Dictador Saddam Hussein tenia a l’Iraq, però ningú va poder trobar?
Joan Gil