Els EUA són diferents

Benvolguts visitants i blocaires:

Vet aquí que tot arriba al final. Allò que vaig començar en 2008 ha durat fins al 2022. Hauria volgut seguir però ja tinc molts anys per fer aquesta feina i cal massa temps per escriure els llargs apunts que jo feia.Voldria agrair al Punt.Avui que hagin respectat sempre la meva libertat d’expressió i desitjo a tothom llarga vida, salut i èxit. Gràcies per haver-me llegit.

El vostre sempre

Joan Gil

Diuen que Amèrica és el país de l’oportunitat, com demostra el cas d’Ulysses. Quan va nàixer a un poble perdut d’Ohio, l’àvia materna li va imposar el nom horrorós de Hiram. El seu pare no va poder evitar-ho però per triar el segon nom va fer escriure paperetes amb suggeriments a tothom i en va treure un que deia Ulysses, i així fou anomenat tant en vida com als llibres d’història. El seu pare vivia  d’una adoberia de cuir, que no va agradar mai a Ulysses, el qual s’interessava només pels cavalls. El pare es ficava en política en el partit Whig, com Abraham Lincoln, que aviat esdevindria el Partit Republicà, en aquells temps, al revès d’ara, el partit progressiu i contra l’esclavatge, enemic dels demòcrates sempre tan esclavistes i reaccionaris. El noi entenia que l’esclavitud estava malament però no s’hi volia ficar. El van educar a diverses escoles, on no es va distingir per res. Al final, contra la seva voluntat expressa, el pare el va ficar a West Point, prop de Nova York, l’acadèmia militar de la Infanteria. Es va graduar als 22 anys amb el número 21 de la classe. Ell va intentar ficar-se a la cavalleria, però no hi havia places, ni tampoc a les bones unitats i va acabar acceptant ser asignat a fer d’intendent (quartermaster) de l’exèrcit, que són la gent que es preocupen que els soldats tinguin menjar, botes, uniforms, mantes, llocs per dormir… Són gent importantíssima que un general en càrrec d’un exèrcit hauria de prendre molt seriosament o es podria quedar sense subministres durant una campanya. Només que a l’Ulysses no li agradava. Ningú es fiava d’ell. Aviat trobaria una noia, però el problema era que el seu pare era un agricultor amb molta esclaus. El Sr Grant pare, indignat, es va negar a assistir al casament.

Així van passar uns quants anys fins la Guerra de Mèxic, que va començar perquè la República Independent de Texas havia estat admesa com a un nou estat a la Unió nordamericana, com desitjaven tots els colons de parla anglesa, mentre que pels mexicans Texas seguia essent una província en rebel·lió. Preocupats, els mexicans van intentar fer prudentment marxa enrere però el nou President Polk, un Demòcrata, va declarar que segons els documents de la compra de Louisiana, Mèxic ocupava il·legalment territoris al nord del Rio Grande (!) i va declarar la guerra, en la qual Polk volia annexionar Califòrnia i territoris veins, gairebé mig Mèxic (com ara acusen a Putin de voler fer), una empresa en la què va succeir totalment. L’Ulysses hi va anar d’intendent però va cridar i protestar fins que li van donar un comandament de soldats i ho va fer bé, i va entar amb l’exèrcit a la Ciutat de Mèxic. Va tornar als EUA de capità però disgustat. No li agradava gens allò que havien fet els EUA contra un enemic tan inferior. De fet Abraham Lincoln, llavors en el seu primer i darrer terme com a Representant a la Cambra Baixa, va plegar per una raó similar de desencís després de barallar-se amb el President Polk.

Quan comencà a beure massa l’Ulysses? I a fumar un puro darrere l’altre? El van avisar i no en va fer cas. Al final fou acusat d’haver-se presentat begut a una guàrdia i forçat a dimitir per estalviar-se el consell de guerra que l’hauria expulsat per borratxo. Ulysses, sense diners i ja amb dona i quatre fills, no va tenir cap remei sinó anar a treballar a la propietat agrícola del sogre amb esclaus. El descens en la pobresa i els deutes havien començat. Al final el sogre li va donar una petita granja per tal que pogués guanyar-se la vida tot sol, però va haver de comprar en Dan, l’esclau únic que el serviria per quatre anys fins que Ulysses, castigat per la seva consciència, el va emancipar. Algú li va preguntar si sabia que es pagaven fins $1,000 per esclaus com Dan, però Ulysses, malgrat el seus deutes, tenia principis i el va alliberar de franc.

La situació econòmica va empitjorar tant que Ulysses, ja incapaç de pagar els deutes, va prendre una resolució. Va carregar una pila de fusta tallada al seu carro i se´l va endur a la ciutat pròxima de Saint Louis on va començar a oferir fusta per cremar als vianants a les cantonades del carrer. No hi havia ni petroli ni electricitat, o sigui que la fusta era important i es venia. Un antic amic de l’exèrcit se´l va trobar fent això. Va resultar al poc temps que el seu pare s’havia apartat del negoci de l’adoberia de cuir i els dos germans que l’havien substituït i li van oferir una feina de dependent a la botiga atenent els clients que volien comprar cuir. Era poc però va poder pagar els deutes. Quin desengany tan gran veure un home de 39 anys amb una carrera tan malament!  Seria per l’alcohol?

Era l’any 1861 i la Guerra Civil entre la Unió del Nord a Washington presidida per Lincoln i la Confederació del Sud amb capital a Richmond (Virgínia) presidida per Jefferson Davis havia esclatat. Tot canviaria. Hi hauria oportunitats perquè ningú sabia com organitzar un exèrcit, com Ulysses va ajudar a fer als estats d’Illinois i Nova York. Tenia molts enemics però els seus èxits lluitant al front de l’oest (volia dir a l’oest de les muntanyes d’Appalachia) sobretot la impressionant conquesta de Vicksburg al Mississippi que de fet va tallar Texas de la Confederació i altres èxits van anar cridant l’atenció de Lincoln, molt descontent amb els seus generals, que feien batalles gloriosíssimes i patriòtiques i parlaven molt però que tenien por de ficar-se dintre el territori de la Confederació per liquidar-la. Malgrat la seva edat encara massa jove, l’alcoholisme i l’odi declarat dels altres generals, Lincoln el va veure com l’home capaç d’acabar la guerra, un que no reculava mai, amb una serenitat i sang freda impressionant, que s’atrevia a tot, que sabia valorar totes les situacions. Van bescanviar correspondència unes quantes vegades però al final Lincoln, desesperat er la falta de progrès de la guerra, el va cridar a la Casa Blanca per fer-lo Comandant Suprem dels seus exèrcits, que esdevindria un dels encerts més grans de la seva presidència. Abans de la girada  de truita de Grant, ja hi havia a la Unió molts que parlaven de negociar i acabar amb la guerra. Lincoln no volia, perquè sabia que els sudistes voldrien preservar l’esclavatge, cosa que ell no acceptaria mai. Sense les victòries tan prometedores de Grant, probablement hauria perdut la segona elecció. La conquesta i crema de la gran ciutat d’Atlanta pocs dies abans de la jornada electoral, va convèncer que la fi s’acostava i Lincoln va guanyar la reelecció.

El Desenllaç

L’ascens insòlit d’Ulysses Grant va culminar el 9 Abril 1865. En aquell dia, en un poble de Virgínia desconegut anomenat Appomatox Courthouse, el General Ulysses S. Grant, gràcies a la visió d’Abraham Lincoln cap suprem dels exèrcits federals, va entrar a una gran residència a acceptar la rendició del seu enemic, el General Robert E Lee i manar la dissolució del seu exèrcit de Virgínia del Nord, posant fi a la rebel·lió confederada i fent possible l’alliberament de milions d’esclaus. Què va pensar o sentir aquest home en aquell moment? Tenia només 43 anys i acabava de guanyar una guerra molt feroç amb un total de 360,000 soldats morts al Nord i uns 230,000 al Sud. El reelegit President Lincoln semblava molt feliç. Va visitar Richmond, la capital enemiga conquerida per Grant i tornat a casa, va sortir a una finestra de la Casa Blanca a fer un discurs delirant d’alegria. Un home dolent a l’audiència va dir a un amic que Lincoln havia pronunciat el seu darrer discurs. Una setmana després el va assassinar, nou dies després de la victòria. El seu Vicepresident Johnson el va substituir per la resta del segon mandat.

Però qui fou elegit al final del segon mandat original de Lincoln? Probablement tots els lectors ho han endevinat: Ulysses S Grant, l’home que feia poc temps havia venut encenalls de fusta pel carrer per alimentar la dona i els fills. Va governar per dos mandats, o sigui vuit anys. Es va morir jove per un càncer de gola causat per l’hàbit de fumar puros constantment i va seguir essent un alcohòlic fins al final. Té una estàtua a cavall molt maca davant el Capitoli. Milers de persones van assistir al seu enterrament, no pas a un cementiri sinó al Mausoleu, una tomba enorme construïda només per a ell i la seva dona al mig d’un petit parc al nord de Manhattan, amb vistes al riu Hudson. Està oberta al públic amb una petita exhibició.

Joan Gil

El 22 Gener de 1973 el Tribunal Federal, en la sentència anomenada Roe vs. Wade, va dictar que el dret a avortament és un dret fonamental protegit per la Constitució i un cas on calia respectar el dret a la intimitat (privacy) de la dona, tot  i reconeixent el dret dels estats d’imposar certes limitacions. Ara 49 anys més tard, el web POLITICO ha publicat un esborrany de sentència indicant que aquest tribunal actual en un text firmat pel Jutge Alito està a punt de suprimir aquest dret, que 70% de totes les dones i 53% de tots els homes avaluen molt. El seu argument és que el dret a l’avortament no està escrit a la constitució del Segle XVIII (que tampoc diu res de l’aviació o l’Internet) i que ell és un “originalista”. Aquest tribunal consisteix de 9 Justícies, inclòs el Cap, tots nomenats pel President i confirmats pel Senat. El càrrec és per tota la vida amb jubilació triada lliurement. Degut a morts i jubilacions, els Presidents Republicans George W Bush i Donald Trump van aconseguir triar cinc jutges molt conservadors amb simpatia pels Republicans. Aquest partit va triar fa anys, emprès pels membres de la dreta religiosa, fer del tema de l’avortament un dels punts centrals del seu ideari i programa i ara ho han aconseguit. Hi ha una dita famosa als EUA: “Ves amb compte amb allò que desitges, perquè podries guanyar-lo”. La reacció social ha estat tan forta, amenaçadora i generalment negativa que, poc abans de les eleccions del Novembre 2022 (en joc tota la Cambra de Representants i 33 Senadors) tenen por d’haver irritat l’electorat. Contra els Suprems, que històricament no tenen res d’infal·libles, no es pot fer res. El cas és curiós, perquè costa entendre perquè una qüestió religiosa ha esdevingut a un estat laic un problema polític tan gran. Escoltant molts predicadors, hom podria pensar que l’avortament és un dels temes principals dels Evangelis i la Bíblia, però el verdader Jesucrist no en va parlar mai. En canvi, sí que va manar no jutjar a ningú, va parlar amb Maria Magdalena i va dir allò tan famós de tirar el primer roc només quan hom no ha pecat mai. Però els antiavortistes sí que volen rocs i fins i tot ficar a la presó metges, homes i dones. A Texas van intentar una vegada donar 90 anys de presó a qualsevol metge que fes un avortament, I van intentar jutjar per assassinat una dona que havia avortat. Cal recordar que en 1973 el Suprem només va prohibir que els estats prohibissin aquest procediment mèdic. Si la prohibició ara verdaderament cau, aproximadament la meitat dels estats ho prohibiran mentre que alguns altres ho oferiran fins i tot a les dones no residents. Per la mateixa raó, el Canada i Mèxic també han expressat preocupacions.

Si algú s’hi interessa, la BBC News té una sèrie de videos començant amb la Sra Weddington, l’advocada de 26 anys que va guanyar la sentència més espectacular del Suprem, encara que ignora que va morir fa uns pocs mesos. Tot seguit, l’apunt que vaig publicar en Febrer de 2021 amb alguns petits canvis.

==============================

Aquesta història tingué lloc a la ciutat de Dallas, estat de Texas. En 1970 dues advocades joves, feministes i progressives d’aquesta ciutat, Sarah Weddington i Linda Coffee, contra tota probabilitat van anar als tribunals federals exigint l’eliminació de la llei texana que prohibia l’avortament excepte en cas de perill de mort. Tres anys després increïblement van guanyar al Tribunal Suprem. Van triar com un exemple de la injustícia i com a titular nominal del procés representada per les dues advocades una dona desventurada anomenada Norma McCorvey, que va morir prop de Dallas  als 69 anys. La Norma, ja embarassada de cinc mesos, va firmar un document jurat al·legant que havia demanat una terminació i li havia estat negada degut a la llei texana, cosa que violava un dret fonamental. Com que no era cas d’exposar-la a l’opinió pública, li van canviar el nom per “Jane Roe“, un nom genèric americà per evitar publicar com es diu una dona. La queixa i el procés estaven dirigits contra el Fiscal del Comtat de Dallas, Henry Wade, que pel seu càrrec tenia l’obligació de defensar les lleis de l’estat de Texas. Molts anys després, en Wade i la Norma es van trobar per única vegada i van encaixar mans.

El cas ROE CONTRA WADE havia nascut i faria mundialment famosos els dos noms oposats. Potser per sempre.

Les accions legals van durar tres anys i la Norma no va ser informada de res ni fou invitada a cap sessió dels tribunals. Es va assabentar del resultat llegint el diari, segons ella (una de les advocades diu que la van trucar més d’una vegada) i pels deu anys següents, en vista de les reaccions violentes i amenaçadores  li va semblar prudent no donar la cara. El seu embaràs va acabar en el naixement d’una nena, la seva tercera, que també va donar per adopció. Curiosament, no se sap que hagués tingut mai un avortament.

Biografia de Norma McCorvey
La Norma fou una pobre nena molt desgraciada, víctima de condicions socials dolentes i de la misèria. Fou una noia no desitjada i mal tractada, filla de pares divorciats i una mare alcohòlica. Als deu anys fou enxampada robant diners a una gasolinera i tancada  a una institució per delinqüents juvenils. Fou alliberada per la intervenció d’un parent que la va endur a casa seva només per violar-la a plaer fins que ella es va escapar, per casar-se als 16 anys, ja engrescada amb alcohol i drogues. Es guanyava la vida fent feina domèstica o de cambrera a restaurants barats. Després del divorci, va quedar embarassada tres vegades per homes diferents (potser per violació). Després del primer part va dur la filleta a la seva mare i va desaparèixer, seguint amb les drogues i l’alcohol. A la tornada fou arrestada per haver abandonat un bebè. Ja alliberada, va firmar papers permetent a la mare que adoptés la criatura, que era neta seva. Va donar la segona i tercera filla per adopció. Havia estat sempre bisexual i arribada a la maduresa va triar una dona lesbiana com a companyona fins la seva mort.

Deu anys després hi va haver grans moviments feministes en defensa del “Roe vs Wade“ i va decidir revelar-se per enjoiar la glòria (encara que no havia fet res tret de firmar un paper i només havia estat utilitzada). Ho va pagar car. Els enemics violents de la dreta religiosa la van perseguir. Va rebre escopinades a la cara, insults i amenaces i algú va disparar trets de carabina a la seva finestra. No obstant això, va pujar a la plataforma a una manifestació de 300,000 dones presidida per la Gloria Steinem amb Jane Fonda i Glenn Close i va escriure un llibre una mica vulgar que probablement no s’hauria hagut de publicar, trobant feina de consellera a una clínica d’avortaments per a dones pobres a Dallas.

Una cosa extraordinària va tenir lloc. Jane Roe es va passar a l’adversari. Els exaltats que bloquejaven i molestaven les dones que volien entrar, van llogar un local al costat mateix de la clínica on Norma havia trobat feina i un Pastor va començar a parlar amb ella i la va convertir a la causa contra els avortaments. Algun periodista va escriure que de fet havia cobrat per la conversió, però la Norma va respondre que alguna vegada li havien pagat per anar a manifestacions o parlar en públic i que en va treure només pocs diners. Va ser batejada seguint el ritus dels Baptistes i va esdevenir una “nascuda per segona vegada” esdevenint una militant activa protestant contra la causa anterior i va escriure un segon llibre, aquesta vegada contra les morts de “bebès”. Després d’algun temps, va determinar que els Baptistes eren massa donats a confrontació i fins i tot violents (hi ha hagut assassinats de metges per ser assassins de bebès) i va abandonar aquesta denominació per fer-se Catòlica, una església que també s’oposa als avortaments però de forma més tranquil·la. Al final de la seva carrera va anar a diverses manifestacions contra Obama, anomenant-lo “assassí de babies“. Va viure amb l’amiga que tenia des de feia molts anys fins acabar en una llar modesta d’ancians, on va morir fa pocs anys.

Els arguments del Tribunal Suprem
Les dues advocades a l’arrel de Doe vs Wade van donar dues justificacions per la seva querella:

1) violació del dret a la intimitat (“privacy” explicat més abaix) i
2) violació de la igualtat de drets.

El primer dels dos arguments guanyaria el dia.

La “privacy” dels Americans és només en part igual a la nostra “intimitat“, que inclou només coses com ara la prohibició de fer públics secrets o coses confidencials d’una persona, o fer publicitat per destruir injustament la reputació d’algú o difondre informació mèdica, o apropiar-se del nom o fotografia d’una altra persona.

La “privacy” nord-americana en canvi inclou en primer lloc “la interferència intrusiva i no desitjada en els nostres afers personals” Hi ha coses molt personals que només l’afectat té el dret de decidir, diguin el que diguin els altres, per exemple si hom vol casar-se i amb qui, quina professió tria, si vol acceptar una religió o no, on vol viure, i moltes altres coses en la mateixa categoria. El concepte religiós del pecat cau dintre aquest grup. I aquí tornem a la dona embarassada. Una de dues coses ha de decidir: si termina l’embaràs o si el continua fins el naixement i NINGÚ fora de la dona mateixa té cap dret a decidir per ella. Per això l’avortament no es pot prohibir. Què és això que l’estat mani a una dona tenir un fill, tant si vol com si no? Si és moral o no o contrari a la religió ho ha de decidir la dona per ella sola. La religió no pot ser imposada a ningú.

El dret a la “privacy” no està formulat explícitament a la Constitució dels EUA, però hi apareix en esperit i intenció moltes vegades, com els Suprems han determinat manta vegada. La noció fou introduïda explícitament a la jurisprudència americana pel famós justícia Brandeis, jutge del Suprem, en 1890 i identificat com un Dret Natural, absolut. Igualment la privacy està inclosa a la Declaració Universal dels Drets de l’Home publicada per les Nacions Unides al poc temps de la seva fundació.

El Tribunal Suprem dels EUA (els Americans per costum en diuen així enlloc de Federal) va decidir acceptar aquest argument, per 7 a 2 vots el 22 de gener de 1973. El Justícia Blackmun va escriure l’opinió molt explícita del Tribunal. Es tractava d’embarassos “que no eren desitjats per una o més raons com conveniència, planificació familiar, economia, desinterès per fills, la vergonya de la il·legitimitat…” Això és seguit per la bomba “Qualsevol dona té dret a un avortament si ho demana i troba un metge disposat a fer-ho“. I encara més clar: “La majoria del Tribunal manté aquest punt de vista: durant el període abans que el fetus esdevingui viable, la Constitució del EUA valora la conveniència, disposició emocional o capritx de la mare putativa més que la vida o vida potencial del fetus” Wow!

Va afegir, no obstant que a mesura que el fetus creix cap a la viabilitat, que podria arribar a les 20 o 22 setmanes, l’estat adquiria un interès legítim en la seva protecció i que lleis en aquest sentit serien permissibles, cost que va obrir un fenomenal forat per atacs dels adversaris. Hi ha molts estats que han imposat regulacions abusives que fan difícil o impossible l’avortament. El Sr Vicepresident de Trump, Mike Pence quan era Governador d’Indiana havia estat un dels lluitadors més temibles, creatius i inflexibles inventant barreres per fer molt difícils o impossibles els avortaments. Va manar fer enterrar els fetus avortats com si fossin adults. Texas ha intentat recentment perseguir una dona que havia avortat per assassinat.

Els Suprems havien abrogat només la llei de Texas, però les feministes tenien un segon procés en marxa al Tribunal dels EUA a Geòrgia, exigint l’eliminació de les lleis contra terminacions de l’embaràs que tenien 24 estats. Aquest tribunal havia dubtat, però després de llegir l’argumentació del Suprem, van anular en l’acte les 24 lleis i a més van declarar que l’ordre s’estenia a tots els estats de la Unió. L’avortament havia quedat legalitzat a tota la Unió.

Els arguments dels adversaris
Es troben a les files de la comunitat protestant dels Baptistes, fortíssima al Sud i moltes altres parts de la Unió que practiquen una metodologia molt agressiva, sovint perillosa i no cedeixen mai. L’Església Catòlica hi participa plenament però sense violència. En temps del Papa Wojtyla, l’oposició militant a l’avortament era un dels criteris que ajudaven a ser bisbe o cardenal i els nous nomenats sovint apareixien en públic per primera vegada fent sermons fervorosos en contra i intentant manobres polítiques, cosa que sembla haver acabat amb el Papa Francesc, que manté la doctrina però ha acabat amb l’obsessió.

L’argument que tenen és sempre el mateix: que la nova vida comença a la concepció i que qualsevol avortament és un assassinat d’un bebè i per tant els metges que ho fan són criminals que es mereixen la mort. Hom es pregunta si no veuen cap diferència entre una llavor i un arbre.

Jo diria que la vida, fàcil de reconèixer però impossible de definir, només es va iniciar a la terra d’un cop per tots fa molts milions d’anys i ha estat transmesa d’un individu a l’altre i d’una espècie a l’altre sense interrupció, o sigui que ni s’ha acabat mai ni pot començar de nou. Totes les cèl·lules del cos, incloses les dels òrgans que treu un cirurgià són tan humanes com un ou fecundat però cal un grau d’organització considerable i un cervell que funcioni fins que es pugui parlar d’un nou individu, o encara menys d’un bebè, cosa que arriba només amb la viabilitat.

El cas de l’avortament ara ja des de fa més de 40 anys ha causat una interminable divisió dintre del poble americà en tot: vida comunitària, religió, política, eleccions, programes de ràdio i televisió i no hi ha indicis que s’estigui acabant. Els Republicans van aconseguir nomenar nous jutges suprems disposats a abolir el Roe vs Wade, confirmat pel Supem 14 vegades, probablement sense saber que era possible.

************

Notes tretes de la recent biografia de Norma McCorvey

La qüestió mes discutida de la seva biografia fou si era veritat que s’havia passat als enemics de l’avortament per diners. Ella així  ho va dir. L’autor explica que no va rebre cap suma per afegir-se al moviment, però que si que era veritat que la pagaven per sortir a reunions, manifestacions i presentacions, cosa que no va arribar a ser gran cosa. Un assumpte curiós era si ella s’havia trobat o preocupat per les tres filles que va donar per adopció. La resposta es NO. L’autor les va identificar i trobar: la més gran sabia que era adoptada i desseguida es va oferir a trobar les germanes i aparèixer en públic; la segona, també lesbiana com la mare,  va rebre l’escriptor amb poc entusiasme i va respondre que s’ho pensaria; la tercera i més jove s’ho va prendre molt malament, responent indignada que ja tenia altres pares que ella s’estimava molt i no en volia saber res. Després de la publicació del llibre, no obstant, sí que les tres germanes es van trobar per primera vegada i van ser aparèixer a certs programes de la tele.

I què es va fer de les famoses advocades que tan inesperadament van aconseguir totes soles guanyar el Roe vs Doe? A una, la Sra Weddington, la més gran, li va anar molt bé, trobant feina de prestigi molt ben pagada i va morir fa pocs mesos; a l’altra no. Fou acusada d’haver-se apropiat de diners d’un client sota la seva administració i fou jutjada. Se’n va sortir bé, excepte que la seva reputació havia quedat per sempre molt malmesa  i no va poder trobar feina atractiva. Al final es va unir a un senyor que vivia a la Texas de l’Est, un lloc agrícola molt aïllat amb pocs residents, i tots dos van acabar rebent beneficència pública. Fa temps que no se’n sent parlar, si és que viu encara.

Joan Gil

Tags: Partit Republicà

No m’he pogut estar de quedar-me sense una festa tan bona com el Sant Jordi pel petit detall de viure a Washington DC. No és igual. Jo no puc parar taules, omplir-les amb els meus quatre llibres, tots en llengua anglesa, ni firmar-los, però puc ensenyar-los i parlar-ne. No sóc de cap manera el primer català que publica en anglès, ni seré el darrer, però perquè ho fem? Tenim l’ambició d’esdevenir un altre Joan Boscà? Ai, no, ni en broma. La primera cosa que cal per escriure una bona novel·la és dominar el llenguatge. Escriure un blog és fàcil, però obres literàries dignes del nom esdevenen problemàtiques per un que ha viscut moltíssims anys fora del seu país, escoltant i llegint diàriament només l’anglès. I un altre problema: la societat catalana, com totes, ha evolucionat molt en els anys que he estat absent i jo ja no la conec. Moltes de les escenes que sé descriure com l’estil del llenguatge, els problemes personals, les reaccions i possibilitats, no podrien ser iguals i reflecteixen les característiques de la societat on visc, no les de protagonistes catalans.

Després que el nivell de l’aigua puges

After the Water Level Rose (Després de la Pujada del Nivell d’Aigua)

És una col·lecció no de set contes, sinó de set novel·les breus amb finals inesperats tractant problemes molt diferents en diferents temps. La primera història dona el títol al llibre: estem al Segle XXII i moltes ciutats costaneres han estats inundades. Els antics carrers són navegables, moltes cases estan abandonades encara que queden alguns llocs secs. Sobretot, la part alta de la ciutat ha estat envaïda per grans nombres de fugitius de tots els països, víctimes del canvi climàtic, creant barris pobres de gent desesperada. Una noia desemparada veurà com de perillosa és la nova ciutat.

La segona història, retornant als nostres dies, descriu el problema greu d’un petit oficinista mediocre i mal pagat de més de 40 anys, que és forçat a tenir una relació íntima amb la propietària de la companyia, una dona brillant i exitosa de prop de 60 anys. Algú es pensava que això només passa a dones?

La tercera història ens porta a un petit poble agrícola nord-americà, on durant la festa nacional un home és assassinat mentre es disparen els coets. No és cap història policíaca. El problema de fons és determinar què és més important, la justícia o la llei humana. El final és un dels més inesperats.

A la quarta ens trobem amb una noia jove, intel·ligent i ben educada que viu amargada perquè és geperuda, gens maca i no pot trobar ni relacions socials ni nòvio. Com ho arreglaria? Se li acut buscar un amic cec.

A la cinquena història, el lector es trobarà al segle XIX i a Berlín, capital del regne de Prússia, on els duels son encara legals, anys després de la revolució que havia intentat en va enderrocar les monarquies absolutes. Per un incident absurd i inofensiu, un gran militar vol matar en duel un periodista jove que no té la culpa de res.

Número 6 passa a Barcelona descrivint l’entrada dels anomenats “nacionales” a Barcelona en 1939 i la crueltat del “Nacionalcatolicisme” que Franco, hostil al nom “Nacionalsocialisme” utilitzat a Alemanya, imposa a tot l’estat: en qualsevol cas, el dret canònic prevaldrà, cosa que acaba imposant una crueltat molt gran a una parella que no s’havia ficat mai en política. M’ha semblat sempre que la gent parla massa poc del Nacionalcatolicisme, que va seguir la “Gloriosa Cruzada de Liberación Nacional”. Encara que la història desfigura els protagonistes, ja morts, per tal que no puguin ser reconeguts, és verdadera.

La final número 7 és la més divertida, una mena de Star Trek a l’inrevés. Una nau espacial extraterrestre i perduda descobreix per casualitat el planeta Terra i, els visitants sense ser vistos, l’exploren per saber quina mena gent són els humans. Ho troben tot dificil d’entendre i perillós. Abans de marxar, redacten un informe per a les seves autoritats.

All Hail King Ramir  (Visca el Rei Ramir)

Ramir II amb la petita Peronella. Al fins a la dreta el castell d’Ayerbe

És una biografia novel·lada de Ramir II el Monjo, Rei d’Aragó, l’home responsable per la unió de Catalunya i Aragó. No volia parlar-ne, però fa uns dies vaig llegir a la Wikipedia una biografia de “Juan Boscán” que deia que en Boscà va nàixer a Barcelona (ARAGÓN). Potser parlava equivocat del Carrer Aragó que no existia encara el segle XV. No tenim cap imatge o escultura d’aquest desventurat rei i els pocs documents històrics parlen molt breument d’ell. Això dóna llicència a imaginar lliurement qui era. El meu Ramir serà un home religiós, intel·lectual i pacifista però també fracassat i incompetent com rei, forçat a buscar una solució i poder abdicar després d’un breu regnat de poc més de tres anys quan Aragó mig enfonsat estava a punt de caure en mans del Rei castellà, que l’hauria agregat a Castella.

En Ramir era el tercer fill masculí  de Sanç III Ramírez, rei del petit Aragó pirinenc del temps i de la Navarra dels bascos. En Ramir evidentment no podia esdevenir rei i el seu pare el va ficar a un monestir prop de Tolosa del Llenguadoc. El seu germà gran, Pere I, va conquerir Osca però va morir en mans d’un exèrcit musulmà de Saragossa sense deixar fills vius; el seu germà Alfons I el Batallador, conqueridor de Saragossa, el mes famós de la troca, esdevindria el més gran guerrer de la Cristianitat abans de morir també en batalla i sense fills (era homosexual). I només va quedar en Ramir, tant si volia com si no, que com a monjo pietós tampoc tenia fills i no sabia com fer de rei. A diferencia del Batallador, ell no volia fer guerra contra musulmans ni ningú.

Potser cal afegir alguna cosa sobre el Comtat de Barcelona amb autoritat sobre tota l’antiga Marca Hispànica fundada per Carlemany i confirmada pel Papa. Comte nomes volia dir governador. Catalunya com els dos estats d’Occitània, el Comtat de Tolosa i el Ducat d’Aquitània era un estat independent, però França considerava que tots els antics feus de Carlemany eren seus i impedia que cap d’aquests principats fou elevat a regnes pel Sant Pare. Els francesos tenien molta influencia a Roma.

En Ramir se les va passar molt negres des del començament. Tothom recordava la felicitat militar i gloria en temps del Batallador, ara acabada i Ramir va haver de combatre immediatament una sublevació dels nobles feudals. No tenia autoritat. El nou rei castellà Alfons VII havia ocupat Saragossa dient que molts cavallers i soldats havien estat castellans i Castella buscava una sortida al Mediterrani. Navarra es va negar a acceptar de rei un monjo i Ramir només va poder ser rei d’Aragó. Li calia un hereu i va casar-se amb la princesa Agnès d’Aquitània, una vídua de 30 anys mare de tres nois que vivien. Ramir va escriure que això no tenia res a veure amb consideracions carnals. Dissortadament la fèrtil Reina Agnès va donar llum a una nena (Petronilla en aragonès i Peronella en català), va fer les maletes i es va retirar a un monestir a Aquitània. El llibre descriu el pare d’Agnès, Duc Guillem IX d’Aquitània, més conegut com a Príncep dels Trobadors, un home dissolut i alcohòlic, molt faldiller que passava els vespres cantant i bevent amb els trobadors. Fins i tot hi repeteixo una cançó atribuïda a ell i era famós per les barbaritats inconcebibles que va fer a la seva capital Poitiers. Fou excomunicat quatre vegades. Un episodi històric descriu com ell una vegada va empaitar amb l’espasa per tota l’església un bisbe que es negava a pagar-li impostos. De visita a un dels seus barons feudals, li va agradar la dona (anomenada en occità la Dangerosa, la va raptar i va fer construir una torre al seu jardí per guardar-la. No te res a veure amb Ramir, però la Dangerosa i el Duc van ser avis d’Eleonor d’Aquitània, la dona mes famosa de tota l’Edat Mitja europea, que ha sortit a moltes pel·lícules.

Al llibre surt la campana d’Osca (originada en un poema popular aragonès, un episodi llegendari que probablement no va tenir lloc mai i jo atribueixo a un altre). La campana era un agregat de 6 o 7 caps amb barba degollats lligats pels cabells i penjats a l’entrada del palau reial de Ramir. La trobada decisiva entre Ramir i el jove Ramon Berenguer IV (tenia 23 anys) tingué lloc al castell d’Ayerbe (visible a la coberta), al nord d’Osca, on Ramir, desesperat buscava consell sobre com aturar els castellans, que de fet volien la seva corona i ocupaven Saragossa. A qui dels dos se li va acudir la sortida genial? No se sabrà mai. Probablement Ramir oferí la corona reial a Ramon Berenguer que la va rebutjar, acceptant en canvi el títol de “Comte dels Barceloneans i Príncep dels Aragonesos”. El Rei Ramir va prometre en matrimoni la nena Peronella que tenia dos anys a Ramon Berenguer, fent-la al mateix temps Reina d’Aragó, mentre ell desapareixia de l’escena. El català i la petita reina es van casar a Lleida tan aviat com ella va complir els 14 anys i va tenir un nen als 15. Va anar molt bé. La Peronella fou una reina molt competent i lleial que sovint substituïa el Comte quan estava absent. En Ramon Berenguer va aconseguir casar una germana molt maca que tenia amb Alfons VII, Rei de Castella, que li va tornar Saragossa per les bones. Els dos cunyats es van fer amics i van entrar al país musulmà saquejant Almeria. Ramon Berenguer va morir sobtadament al nord d’Itàlia quan anava a visitar l’emperador Barbarrossa. La Peronella va considerar que el fill gran era massa jove i el va fer només Comte de Barcelona continuant ella sola com a reina d’Aragó. Dos anys després va abdicar passant-ho tot al fill, que va canviar el nom de Ramon Berenguer V a Alfons II, esdevenint el primer rei sobirà de la Corona Catalanoaragonesa i el Casal de Barcelona. La reina Peronella morí a Barcelona a l’edat de 40 anys i fou enterrada a la catedral, encara que el lloc està perdut. En Ramir va sobreviure en pau uns 20 anys després de l’abdicació.

Si algú s’interessa per un dels meus llibres, es poden trobar a l’internet al web dels llibreters que treballen on-line, (Amazon, Apple, i molts altres), que ofereixen el llibre imprès a bon preu i la versió electrònica (e-Book) a menys de la meitat i en l’acte, a molts països del món i en monedes locals. Els lectors especials d’e-books al mercat son molt bons, pero no cal tenir-ne un per llegir un llibre. Jo no els traduiré mai, perquè la feina de traductor es massa dificil i no n’hi ha prou amb dominar la llengua.

Bon Sant Jordi

En 1970 el Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar els Jocs Olímpics d’Hivern de 1976 a la ciutat de Denver, superant candidatures de Finlàndia, Suïssa i Canadà. Dos anys després, ciutadans sublevats acabarien massivament amb el projecte. Per casualitat jo estava de visita a Denver i vaig poder veure part de la guerra.

El meravellós Estat de Colorado

És poc conegut, no obstant ser per molta gent el país més desitjable del planeta. Fou adquirit pels EUA com a part de la venda de Louisiana (de Napoleó al President Jefferson). Havia estat visitat però mai colonitzat pels ibèrics, no obstant que deu el seu nom a roques de color vagament vermell que hi ha per tot arreu. Té una superfície de 269,800 qm2 (més de 8 vegades la de Catalunya). Es troba al final de l’enorme plana central dels EUA que arriba dels estats atlàntics a les Muntanyes Rocalloses del Sud que inesperadament s’alcen de sobte a les afores de Denver. Aquesta plana acostant-se a Denver, s’inclina cap amunt formant un Plateau abans de tocar les muntanyes, però porten la ciutat a l’altitud increïble de 1,600 m. Això té moltes conseqüències: l’aigua bull als 90 graus i cal aprendre a cuinar, els carburadors dels cotxes d’aquells anys s’havien d’ajustar, no hi havia roents (rates o ratolins), molts ocells i insectes eren diferent. Però el temps era la cosa més notable: el clima era continental, més aviat sec, amb hiverns molt freds (jo vaig patir un vespre els -20C) i estius molt calorosos, amb temperatures per damunt del 40. Però el temps era molt inestable amb canvis sobtats i podia nevar (o no) qualsevol mes de l’any, potser menys a l’agost. Un cop acostumat, a tothom el clima li semblava fantàstic. Degut a l’alternància ràpida de gel amb primavera, calia fer neu artificial a totes les zones d’esquí (penseu en Aspen, sobretot.) ‘Si no t’agrada el temps, espera un parell d’hores i canviarà” deien. Però podien caure nevades molt fortes. La cosa més espectacular del país són sens dubte les enormes muntanyes de les Rocalloses del Sud, que s’alcen sobtadament com una paret darrere Denver. El viatge per cotxe a Aspen o altres llocs enrere del límit entre les vessants atlàntica i pacífica de l’aigua es fa travessant un de dos ports de muntanya de molt més de 3,000 m. (un dels dos té ara un túnel) i la muntanya més alta en té 4,400 m. A un lloc hi ha una carretera que puja fins els 4,000 m i deien que era la més alta del món. Al  punt final, tenien màquines venedores d’oxígen. Jo volia pujar-hi però la família no em va deixar. La carretera era molt estreta. I habitants? Quan aquest incident olímpic va tenir lloc eren uns tres milions de ciutadans, gairebé tots preocupats pel medi ambient, la pol·lució i la natura, i es veien cartells demanant que altra gent no vingués a “californicar” l’estat. En l’actualitat la població arriba als 7.7 milions. El propòsit aparent de portar-hi els Jocs Olímpics era celebrar en 1976 el primer centenari de la proclamació de l’estat i el 2n centenari de la Revolució Americana de 1776 contra el Regne Unit que va guanyar la independència a la Unió.

El pressupost fals

El pressupost semblava molt de broma ($14 milions, dels quals segons el governador els ciutadans només en pagarien 5). Però només calia llegir el pressupost per identificar-ne l’absurditat. No n’hi hauria prou ni amb el doble. Totes les Olimpíades prèvies havien acabat amb un desastre econòmic creixent i construccions que ningú necessitava, sovint amb destrucció ambiental, un preu molt car per dues setmanes de festa i turistes que els ciutadans no volien.

Aquí cal parlar de l’ex-falangista i ex-franquista barceloní Juan Antonio Samaranch que en aquells temps era encara vicepresident del COI, però aviat n’esdevindria president. Les coses no podien seguir igual i Samaranch era un administrador molt capaç. Anys després d’aquest incident, ell va manar dos canvis importants: 1) la fi de l’exigència falsa, hipòcrita i grotesca de que tots els participants havien ser estrictament amateurs, i 2) la comercialització dels Jocs que va reduir la càrrega fiscal a un nivell més tolerable, sense resoldre del tot el problema. Sense aquests canvis, que can culminar en els Jocs de Barcelona, potser ja no hi hauria Jocs tal com els coneixem ara, però el problema econòmic subsisteix i podria conduir encara a molts referèndums.

Catàleg de Bestieses per riure fetes pel Comitè Organitzador

1) Els Jocs tindrien lloc durant el curs escolar amb residències d’atletes a la Universitat de Colorado (que està a Boulder, a uns 40 qm de Denver) però s’havien descuidat de parlar-ne amb la Universitat.

2) Havien triat el poc conegut Mt Sniktau (45 minuts en cotxe assumint bon temps) per la majoria dels esdeveniments d’esquí alpins però ho van haver de deixar córrer perquè estava ja dintre del vessant pacífic, on queia molt poca neu. No havien preguntat. Es van defensar amb una pintura d’un dibuixant del lloc amb molta neu.

3) Van haver de mudar els esdeveniments alpins a Vail i Steamboat Springs, a uns 220 qm. de Denver per carreteres d’alta muntanya. Un problema? Sí però fàcil de resoldre: llogarien avions amb una capacitat de 20 passatgers per fer de taxis i autobusos freqüents regulars (la idea la va proposar  un dels astronautes del projecte Mercury que era de Colorado i membre del Comitè organitzador).

4) El biatló (cursa i trets amb punteria) es faria a un suburbi habitat de Denver. No havien previst que hauria calgut enderrocar residències privades i tancar carrers. Resposta del Comitè organitzador? El camí tindria una amplària de només 1.5 m i no caldria enderrocar cases, només passaria per uns quants jardins privats i pel pati d’una escola.

5) El trampolí per fer els salts fou complicat, previst sempre al mateix suburbi de Denver, perquè no hi havia prou espai. Un arquitecte de Boston ho va arreglar: només calia aplanar i fer desaparèixer un turó, desviar una carretera pública i cobrir amb ciment un petit riu (!!!). Es veu que ho deia seriosament.

6) Ah, el Bobsled! Això sí que no es podia arreglar localment. Ho  volien traslladar a Lake Placid a les muntanyes de l’Adirondack a l’estat de Nova York on ja existien per una Olimpíada anterior. No hi havia cap altra opció als EUA. Petita distància? I tant, només 3,017 qm des de Denver però hi havia avions. I a més potser una hora adicional de cotxe des de l’aeroport  d’Albany NY.

7) Havien dit al COI que tenien hotels per 100,000 visitants, però només n’hi havia 35,000.

Objeccions? No tenien cap plan seriós, acabarien fent mal a l’ambient i caldria gastar tants diners que costaria 20 anys per repagar-los. La bona reputació de Colorado estava en joc. Els adversaris van repassar el pressupost i demostrar línia per línia fins quin extrem era fals i ridícul. O els autors eren ximples o es volien mofar dels coloradencs.

Els objectors van guanyar el referèndum per un impresionant 3-1. El cap del moviment fou elegit governador de Colorado tres cops seguits i va arribar a ser candidat seriós a la presidència dels EUA.

On es farien els Jocs del 1976? Caldria ajornar-los? Un problema molt gran pel COI.

Innsbruck (Tirol) 1976

El COI va patir molt per trobar a tota pressa un substitut. Els tres candidats previs rebutjats no en volien saber res. Als tres mesos, van convèncer la ciutat d’Innsbruck, que ja havia acollit els Jocs en 1964 i disposava de molts locals i accessoris ben fets i cuidats. Els austríacs són molt aficionats a l’esquí alpí i de fet a molts llocs els mestres porten els nens d’escola a la muntanya nevada perquè aprenguin. Gran part de la població sap esquiar.

A Innsbruck 1976 els atletes austríacs inesperadament van patir molt i van guanyar molt poques medalles. El poble austríac va concloure que estaven fent el ridícul i s’anaven quedant molt afligits. La salvació va arribar l’últim dia quan se celebrava el descens d’homes, que és sempre la prova alpina reina. És que en aquest cas la nació comptava amb un dels millors esquiadors dels temps moderns, el tirolès Franz Klammer, un senyor tirolès que de petit ja havia hagut d’anar a l’escola en esquís. Quan va arribar el moment de la sortida d’aquest gran esportista, el pes de tot el poble austríac descansava a la seva esquena. Qui podia resistir una càrrega tan dura? No tothom tenia televisors en aquells temps, però tenien ràdios. Segons testimonis, en el moment de la sortida de Franz Klammer la vida i fins i tot els tramvies i autobusos es van aturar als carrers de Viena per escoltar la transmissió. Uns minuts després un crit de relleu i alegria es va enlairar a tot arreu. Una medalla d’or almenys! Steamboat Springs, Denver i Colorado estaven oblidats.

Fa molt poc VilaWeb va publicar un llistat dels llocs on s’han fet referèndums més recents, que eren sis. Cal tenir en compte que Denver fou no sols el primer, sinó també l’únic on els Jocs ja havien estat aprovats dos anys abans i estaven a punt de començar les obres de la construcció. Les altres consultes es van plantejar abans de la sol·licitud formal al COI, com probablement passaria a Catalunya.

Joan Gil

Tots patim veient l’horror d’aquesta guerra interminable i en voldríem esbrinar les causes, si més no, per evitar que torni a passar. Fins ara en tots els intents de negociació, Putin ha descrit sempre com a primera condició i evidentment preocupació seva principal la neutralitat d’Ucraïna, no obstant afegint comentaris insultants dient que Ucraïna no és cap país verdader sinó part de Rússia i que deu la seva existència a la Revolució Soviètica. No és veritat i no val la pena respondre perquè seria massa llarg. Podria ser que l’atrocitat que Rússia ha desfermat fos una reacció brutal a la política hostil d’expansió de l’OTAN, destinada a limitar el poder i la influència de Rússia al món introduïda a Europa quan la URSS i el Pacte de Varsòvia (fundat pels comunistes per oposar-se a la OTAN durant la Guerra Freda ja havien deixat d’existir? Recentment la coneguda historiadora de la postguerra mundial  Mary Elise Sarotte, Distingida Professora d’Estudis Històrics al Centre Henry Kissinger d’Afers Globals de la Universitat Johns Hopkins i Professora titular a la Universitat de Sud-California ha publicat un nou llibre sobre aquest problema a l’editorial de la Universitat de Yale sotal el títol America, Russia, and the Making of a Post-Cold War Stalemate, revisat molt recentment pel periodista i autor polític Fred Kaplan a The New York Review of Books. Vet aquí què diuen:

Putin, ja al poder, va veure ja al començament com l’OTAN volia penetrar el buit de poder als països ex-comunistes creat per la dissolució del Pacte de Varsovia i ha declarat recentment que en 1990 l’OTAN havia assegurat al govern soviètic que no volien prendre ni un centímetre de territori i que li havien mentit, cosa que fou un engany i una estafa. Però els EUA no van mai fer aquesta promesa. Fou només una proposta presentada sense autorització per un secretari d’Estat americà al mig d’una conversa en un temps molt incert. Veiem la realitat.

L’agonia de la URSS va durar des de 1988, quan Gorbatxov estava intentant transformar el seu país, encara intacte, en una república socialista democràtica, fins que va arribar el dia de Nadal (occidental), el 25 de Desembre de1991, quan la bandera russa fou hissada al Kremlin i Gorbatxov va fer un discurs de comiat televisat que molts vam poder viure en viu amb la boca oberta. Quin moment tan històric! El món acabava de canviar en front dels nostres ulls. La situació havia esdevingut un desastre insalvable.  Sens dubte, la URSS acabava de perdre la Guerra Freda, i perdria immediatament el Pacte de Varsòvia i el control dels països clients d’Europa Oriental. Però no caldria dissoldre l’OTAN al mateix temps?

1990: L’Alemanya comunista (DDR) acabava de caure també i el Canceller Federal  Helmut Kohl, reunificador d’Alemanya, estava a punt d’incorporar la DDR  a la seva República Federal que ja tenia previst el cas a la seva Constitució (encara que ningú es pensava que arribaria a passar). En Baker, Secretari d’Estat de G.W.Bush es va presentar a Moscou anunciant a Gorbatxov, encara cap d’estat soviètic, que l’OTAN volia que l’antiga DDR hi entrés integrada a la nova Alemanya unida, cosa que Gorbatxov va rebutjar indignat. L’americà va respondre que si tota Alemanya fos declarada neutral, un país tan gran ric aviat faria també bombes atòmiques. No li semblaria millor que el territori unificat entrés a l’OTAN acceptant el compromís de deixar el territori de la DDR fora de l’autoritat de l’OTAN? El Secretari Baker sense instruccions de Washington va intentar vendre a Gorbatxov aquesta concepció tan extraordinària de país unificat amb la meitat dintre i la meitat fora de la jurisdicció de l’OTAN. El rus, convençut, volia acceptar, però quan Baker va tornar a casa, el President Bush ho va rebutjar sense discussions. Els russos havien perdut i Amèrica havia guanyat. Prou. Al final el Canceller Kohl,  també va anar a Moscou a negociar, perquè de moment hi havia encara un exèrcit rus amb bases a l’antiga DDR i calia lliurar-se’n.  El Canceller va preguntar si a Gorbatxov no li agradaria  que fos el poble alemany qui decidís, i innocentment va respondre que sí, que li agradaria, sense concretar què volia dir. Kohl va tornar alegrement a casa explicant que els russos no s’oposaven a ficar la DDR a l’OTAN. Kohl va fer callar a Gorbatxov, indignat i mal citat, enviant milions de dòlars en ajut econòmic. L’expansió cap a l’Est estava en marxa.

Boris Yeltsin, un alcohòlic greu, va esdevenir el primer President de la nova Federació Russa en 1991. Es va declarar un enemic de l’expansió de l’OTAN. El seu primer ministre, poc conegut encara, es deia Putin, el futur successor que va seguir l’afer amb gran interès. El també nou President Clinton va intentar calmar a Yeltsin enviant-li ajuts econòmics considerables molt necessaris (que els polítics probablement es van repartir entre ells). Mentrestant en 1995 un senyor Javier Solana del PSOE fou nomenat Secretari General de l’OTAN amb gran satisfacció del seu partit. El van fer venir als EUA per anar a les ciutats importants del país donant entrevistes a la TV i als diaris sobre la glòria de l’expansió a l’Est. Lamentablement, ni un sol òrgan periodístic el va invitat a res, excepte una emissora independent de Los Ángeles. No hi havia cap interès públic en l’afer. L’OTAN era dirigida per la Casa Blanca i prou. En un moment donat van començar a estudiar les admissions d’Estònia, Letònia i Lituània, totes tres antigues Repúbliques Federatives Soviètics. Yeltsin va fer saber que ell (com Putin) no es deixaria humiliar amb una cosa tan intolerable. Clinton, sempre un bon polític, ho va tornar a arreglar: al món occidental hi havia el prestigiós grup dels 7 països més rics del món. Si Yeltsin es callava, Clinton l’invitaria i esdevindria el Grup dels 8 (anys després en 2014 Putin en fou expulsat després d’ocupar Crimea i ara ha tornat a ser el grup dels 7).

Cal afegir que a més dels Països Bàltics alguns altres estats europeus se la tenien jurada a Rússia, sobretot Polònia i la nova República Txeca. En 1989 un famós intel·lectual dramaturg txec empresonat pels comunistes anomenat Václav Havel havia estat elegit per sorpresa President de Txèquia. El seu govern volia entrar a l’OTAN però Havel no ho permetia, exigint en canvi una meravellosa unitat europea sense soldats ni dels EUA ni de Rússia. Al final a l’OTAN van tenir un acudit genial: començar a lluir i fer servir el famós capítol 5, que garantia que si un membre era atacat, tots els altres membres declararien la guerra contra l’atacant, cosa que de fer assegurava la independència dels petits i va persuadir immediatament a Havel, cap d’un estat molt petit, (ocupat en el seu dia per l’Imperi Austríac, Hitler i Stalin) però també a molts altres. Els polonesos tenen una llarguíssima història d’ocupacions i guerres amb els russos i havien estat una província de l’Imperi Rus per molts anys. El President Lech Walesa, que havia dirigit grans vagues contra el règim comunista i era molt conegut al mon,  va escriure una carta emocionada a Clinton a favor de l’ingrés  a l’OTAN de tots els ex-comunistes.  Els 12 membres originals esdevindrien 30 i ara estan estudiant admetre Ucraïna, Geòrgia i Bòsnia.

Molts Americans prominents no hi van estar mai d’acord. El famós General Colin Powell, un home molt conegut i respectat, va dir que ell ja no sabia què era l’OTAN. Funcionaris del Departament d’Estat van escriure una carta de protesta, dient que feriria la dèbil democràcia de Yeltsin i obriria la porta a un ultranacionalista (com en Putin, que ja s’ho estava mirant). Un grup de militars de carrera retirats van opinar que exacerbaria la inestabilitat i sobretot que “molts Russos es convencerien que els EUA i altres occidentals pretenien aïllar, envoltar i subordinar Rússia enlloc d’integrar-la a un nou sistema de seguretat” (santa paraula). Al final el New York Times va obrir el diari als adversaris: George Kennan, l’home més agressiu entre els Guerrers Freds va escriure que l’expansió de l’OTAN era l’error pitjor de tota l’era posterior a la Guerra Freda. Dos famosos senadors, van escriure demanant una pausa. Un gran amic de Clinton, Strobe Taylor, va escriure que els russos sentirien all coll un llaç que els escanyaria, però també era veritat que l’OTAN podria protegir contra altres perills (quins?). El President Chirac de França va afirmar que era una humiliació excessiva. Un altre va dir que per definició cada nova admissió seria un càstig o una neo-contenció perillosa i que algun dia (que ja ha arribat) passaria alguna cosa. George W Bush al final del seu mandat va fer un discurs pro ucraïnès, demanant admissions immediates de tots els països candidats, cosa que va indignar molt a Angela Merkel. Va dir que era una provocació innecessària i que Ucraïna en qualsevol cas no complia amb els requisits: hi havia corrupció descontrolada i a més havien muntat una xarxa d’ordinadors que els pitjors hackers del món utilitzaven per amagar la seva identitat i país.

Admetrien Ucraïna, o què? Semblava un candidat lògic, però altres reconeixien que era un problema delicat. A una reunió secreta algú va fer notar el paper del país com a ‘tampó” entre l’OTAN i Rússia, una cosa molt difícil d’analitzar i que caldria esperar. Algú va fer notar molt acuradament que el famós article 5 garantint protecció en cas d’atac era molt temerari i perillós en el cas d’Ucraïna i podria dur a una confrontació directa i una nova Guerra Mundial. El Secretari d’Estat va tancar la discussió dient que Ucraïna seria un cas especial per més tard.

Hi havia alguna alternativa a l’obriment cap a l’Est que algú havia manat? Aquí surt una altra vegada en Clinton. Cap al final del seu mandat, un grup  dels seus consellers, en particular el cap de l’estat major de l’exèrcit, li van proposar enlloc de l’OTAN una nova aliança que seria anomenada “Partnership for Peace” o PfP, una nova organització no militar que coordinaria l’economia i protegiria tots els interessos dels membres incloent Rússia. A Clinton i a Yeltsin els va semblar molt bé, però en Clinton va patir tot seguit un “impeachment” i no va tenir temps per organitzar-ho.

I així vam arribar als temps d’Obama i Biden que afirmaven amb un somriure feliç ignorant del problema i la situació pendent greu, que Rússia ja només era una potència regional, tirant endavant amb el projecte Ucraïna que aviat s’estendria a Geòrgia i a Bòsnia. Els Guerrers Freds no perdonaven i continuaven la lluita. I no van entendre l’amenaça gravíssima de provocar un dictador a vegades brutal molt perillós que sembla amenaçar amb la tercera guerra mundial, usant coets supersònics que els EUA  no tenen i contra els quals no hi ha defensa i està en possessió  d’un arsenal de més misiles intercontinentals nuclears que els americans, a més d’armes tàctiques nuclears que l’exèrcit de terra pot disparar i “ho netegen tot”en un cercle d’un quilòmetre. Caldria haver considerat tot això. Perquè aquest home ha mencionat les armes atòmiques ja dues o tres vegades i molts dels ajuts que envien a Ucraïna es podrien considerar confrontacions directes amb l’exèrcit  rus. No cal ni pensar-hi. Caldria més seny. La I Guerra Mundial va esclatar per menys, i no hi havia bombes nuclears encara. No queda ningú que sàpiga negociar?

Joan Gil

,

Tags: Guerra Freda, Putin

Veient l’horror i la crueltat immensa d’aquest esdeveniment, una cosa sembla incompressible: Com és que a tot el món estan prohibits els assassinats, les execucions i els duels a mort (i fins i tot les  baralles d’animals), però no la guerra? No sols això: els participants reben honors, medalles i recompenses públiques, fins i tot alguna vegada monuments i hi ha lleis i acords internacionals sobre com fer guerres regulant coses horribles permeses i altres prohibides, com si les guerres fossin un esport entre cavallers.

La comparació d’aquesta guerra actual amb altres prèvies ens dona una altra lliçó: ara ens ensenyen cada dia imatges del martiri dels civils, els ciutadans comuns, mentre que en guerres a altres indrets, musulmans o africans sobretot, hem vist i sentit parlar poc dels les morts, destruccions urbanes, emigracions forçades i patiment de la gent. D’ençà de l’atac de fanàtics a les Torres Bessones en 2001, els EUA, sense definir mai objectius concrets, han gastat en guerres a l’orient mig 8 trilions de dòlars (americans, que són 8 bilions aritmètics), més de 900,000 homes han perdut la vida i uns 38 milions d’éssers humans han estat desplaçats. Molts d’ells viuen encara a camps de refugiats o es van ofegar a l’aigua. Hi havia siris que pretenien caminar a peu amb la família des de Síria fins Suècia. Ja hem vist fotos de ciutats reduïdes a piles de rocs i ciment. En el moment que escric, hi ha uns 3 milions de refugiats civils ucraïnesos Com és que veiem hores de TV sobre el terror a Ucraïna i vam veure tan poc sobre l’Orient Mig? O sobre el Iemen, on la gent s’estan morint morint de fam? Hi ha una resposta molt clara sobre aquesta diferència de tracte: el supremacisme i excepcionalisme de la raça blanca, que es nega a acceptar que tots els homes som  iguals i insisteix en tractes diferenciats. No és igual maltractar o matar un blanc, que un negre o un àrab. L’ultratge final és que molts aprofitin les imatges d’una tragèdia per ficar-hi propaganda militarista o política. O les mentides desvergonyides de les parts involucrades. Potser si això es pogués corregir amb més educació, guerres s’acabarien.

Com va començar

Durant el temps de la URSS hi tenien un total molt gran de nacionalitats reconegudes, potser més de 100, sovint amb llengua, cultura i religions diferents. La classificació de cada ciutadà estava inscrita als seus papers d’identitat i la gent n’eren molt conscients. Segons la doctrina oficial, aquestes diferències eren temporals, perquè una nova nacionalitat soviètica s’estava forjant, la qual evidentment parlaria rus. Les autoritats, sobretot en temps de Stalin havien originat un gran nombre de desplaçaments, expulsions i re-locacions massives (sovint neteges ètniques) i havien afavorit l’assentament de nacionals russos a les velles fronteres entre les repúbliques soviètiques o fins i tot al seu interior, cosa que causava tensions, però en molts casos ja fa molts anys d’això. Però ha tingut conseqüències.

El gran problema fou la forma caòtica i desordenada sense consultes populars com va tenir lloc el desmembrament soviètic adoptant sense anàlisi les fronteres històriques, sovint absurdes, que resultaven de tractats i guerres antigues oblidades. Així és com sobtadament a molts nacionals russos els va semblar que els havien tret i canviat el sòl del país on vivien, fent-los ciutadans d’un altre país sovint amb una altra llengua, la mateixa corrupció de tothom i sota un nou primer govern independent exaltat i ultranacionalista.

El primer conflicte va començar al nou estat independent de Moldàvia (abans anomenada Bessaràbia) de parla romanesa, entre Romania i Ucraïna. Els russos de Moldàvia vivien majoritàriament entre la frontera ucraïnesa i el riu Dnièster, una franja estreta, es van sublevar (sense guerra) i van fundar una nova república Moldava, completament separada de Moldàvia pel riu anomenada Transnístria. Aviat van declarar la independència pel seu compte però l’exèrcit rus aviat s’hi va presentar. Romania estava dintre l’OTAN. Calia protegir la frontera.

Als països bàltics hi va haver enrenous difícils, però ja fa molt de temps que no se’n parla. A Geòrgia, en canvi, els russoparlants es van sublevar a dos territoris, Abkhàzia i Ossètia del Sud, on també es van presentar tropes russes protectores. El President georgià, un ximple que era un multimilionari nord-americà amb arrels georgianes, va anunciar que volia entrar a l’OTAN i va declarar (!!!) la guerra a Rússia, no obstant els avisos nord-americans, pensant que l’OTAN vindria a lluitar per ell. El ridícul va durar poc i els dos territoris rebels es van proclamar repúbliques independents.

El cas pitjor es el del Donbass a Ucraïna. Molts russos locals es van sentir provocats i perseguits i van voler seguir els models d’altres llocs. Normalment el problema no havia de ser tan greu considerant els precedents i probablement es podria haver resolt amb un règim federal o confederal amb prou autoritat i drets lingüístics per als rebels, però la OTAN i els EUA van interessar-s’hi enviant armes millors, instruint i ajudant els ucraïnesos,  cosa que la Federació Russa també va haver de fer amb els seus. El drama estava cantat. Era evident que la OTAN volia incorporar Ucraïna, la qual cosa resultaria en una frontera llarguíssima amb camps militars i armes molt perilloses estacionades a la frontera, com passa a estats bàltics. Això protegiria de debò la pau i llibertat d’Europa? I perquè haurien de participar-hi tropes espanyoles? No pas en aquest cas.

Festejant la Ucraïna

El President d’aquells temps a Ucraïna era un pro-rus molt corrupte i autoritari anomenat Yanukovitx, que va escoltar els primers cants de sirena de la UE i sobretot l’OTAN. Tots els partits plegats van provocar una gran confrontació i ocupació de la Plaça Maidan a Kíiv en Febrer de 2014 on es van presentar tots: els demòcrates pro-occidentals, els pro-russos i els feixistes. Van guanyar al final els demòcrates i Yanukovitx va fugir a Moscou. Fou succeït per un període de gran inestabilitat política on la diplomàcia nord-americana va anar guanyant influència. Hi va haver un enregistrament d’una conversa a un taxi d’una funcionària vinguda de Washington identificant quins candidats volia que guanyessin l’elecció pròxima i al final, després d’alguns anys, va arribar per sorpresa l’actual president, Volodymyr Zelenskyy, un home que semblava honrat i patriòtic, probablement elegit perquè no era cap polític. Prometia que acabaria fent pau al Donbass, però es va anar inclinant cap a la UE i l’OTAN fins arribar un moment que als russos semblava una amenaça intolerable. Ara Zelenskyy ja repeteix que Ucraïna de cap manera voldria entrar a la OTAN, però aclarint també que li havien oferit moltes vegades.Potser ho hauria hagut de dir abans, perquè la OTAN era una fruita prohibida. Zelenskyy ha tingut el seny extraordinari de mantenir converses i negociacions directes amb Rússia sense estrangers amb altres interessos. Tant debò…

La OTAN post desaparició de l’URSS

La OTAN fou creada durant la Guerra Freda per oposar-se originalment a l’amenaçador poder de Stalin, els seus exèrcits i bombes atòmiques. En resposta, els soviètics van crear el Pacte de Varsòvia per protegir-se ells mateixos de la OTAN, que incloïa tots els estats comunistes europeus tret de Iugoslàvia, on el President Tito s’havia barallat amb Stalin declarant-se „neutral“. La neutralitat semblava diabòlica als guerrers freds: com pot ser un neutral entre el bé i el mal?, es preguntaven.

Després de la desaparició del Pacte de Varsòvia, els EUA van firmar un compacte de convivència amb la nova Rússia, esperant que tothom faria bondat. De sobte la OTAN per raons que ells deuen conèixer van obrir l’expansió cap a l’Est, culminant sota el govern d’Obama i Biden amb l’admissió de tots els antics membres del Pacte de Varsòvia que en l’actualitat inclou per exemple Montenegro i Albània, que no n’eren. Qui era l’enemic? El President Obama ens ho va explicar: Rússia havia esdevingut només una potència regional. Es veu que el poder de la OTAN pretenia eliminar del tot Rússia com a superpotència. Era un càstig? Quin propòsit serviria la OTAN, doncs? I sobretot amb quina ràbia i amargor s’ho miraven els russos!

La topada final

Els castellans tenen una vella dita recomanant anar amb compte i no estirar la barba de ningú. A l’Edat Mitja el pitjor insult que podia patir un gran senyor era que algú se li acostés a estirar-li la barba. Aquest acte exigia que el cavaller ofès per salvar el seu honor no tenia més remei que  desenfundar l’espasa per lluitar a mort amb el desvergonyit. No hi havia res més per considerar. Em penso que El Cantar del Mio Cid  presenta un cas d’aquests. Vull dir que una cosa similar li devia passar a Putin, encara que no tingui barba. Com ja havia passat a les fronteres bàltiques, l’entrada a la OTAN havia permès la instal·lació permanent de grans grups militars a la frontera amb molt equipament dirigit a Rússia, la qual va quedar obligada a fer el mateix. Ucraïna tenia una frontera llarguíssima i els Estats Units li haurien donat molt equipament avençat i fins i tot ja havien fet exercicis conjunts de la OTAN amb Ucraïna. Clarament, hi havia una oferta sovint repetida sobre la taula.

Res d’això vol dir que Putin tindria dret a envair el país veí. Hi ha coses que la gent civilitzada no pot fer i la prioritat és sempre respectar la vida i dignitat humanes. Als EUA quan un ciutadà és dut a un tribunal penal per un  crim, el jutge vol veure sobretot les proves, però també insisteix en què li expliquin les motivacions del delinqüent. No hi ha ni la més remota possibilitat que el jutge perdoni l’acusat però quan escriu la sentència sí que podria imposar una pena més o menys dura segons les motivacions, i així ha de ser la justícia. Preguntat sobre les objeccions de Putin a l’entrada d’Ucraïna a la OTAN, Biden visiblement enrabiat va respondre que un país independent tenia el dret de fer aquesta tria. Però no tindria també el dret de negar-s’hi? Acceptant un estat de neutralitat permanent, com el que gaudeixen Àustria, Suïssa, Irlanda, Suècia i Finlàndia, tots ells països rics, democràtics amb bona reputació i un pressupost militar modest i fora de la OTAN, Ucraïna i sobretot els seus desventurats ciutadans s’haurien estalviat la catàstrofe tan trista que estem veient. I també l’odi a mort sense reconciliació que perdurarà entre els russos i els ucraïnesos.

No sabem com acabarà aquesta tragèdia i només voldríem que s’acabés ara mateix, però si volem mantenir el món en pau i créixer i maldar amb tothom, ens caldria exigir que se’ns expliquin les verdaderes raons de les coses que passen, i si no es fa, la pau serà en fals.

Joan Gil

Raons per un conflicte insoluble

Les guerres van costar la vida a més de 200,000 indígenes i un nombre desconegut de colons i soldats federals. Van durar des de la fundació de Jamestown (Virgínia) per colons anglesos fins la rendició del guerriller Apatxe de la banda Chiricahua anomenat Gerónimo pels Mexicans (en realitat es deia Goyathlay). Tots dos participants van guanyar i perdre batalles i van cometre atrocitats injustes, però a la llarga la inferioritat tecnològica dels Nadius i la superioritat aclaparadora dels Federals van decidir el resultat.

Fou molt diferent del que va passar amb els espanyols (encara que el Sr Borrell ho dubti). Avui en dia quan hi ha un conflicte, les dues parts assenyalen l’altra com criminal i provocadora (que sovint és veritat) però ningú vol sentir ni entendre les raons, cosa que hauria permès  resoldre el conflicte sense violència. Quan van arribar els primers Anglos a Jamestown i Massachusetts, tribus Índies els van rebre amb curiositat. El país semblava prou gran per a tothom. Parlaven llengües radicalment diferents i havien desenvolupat una cultura complexa però sens dubte avençada, generalment matriarcal, un codi moral de conducta, un cap, però mai un rei, indústries senzilles utilitàries, una religió en moltes formes amb déus celebrats col·lectivament en danses (sobretot la Ghost Dance), grups de sacerdots i jerarquies socials, resolució de conflictes en reunions. Es preocupaven molt pels seus llocs sagrats i els enterraments dels seus morts. No tenien diners però usaven com els xinesos prehistòrics certes conxes difícils de trobar a la platja. Alguns vivien en cases a poblats establerts, altres emigraven molt, alguns s’anaven del poble només en certes estacions i hi tornaven després. No van ser mai uns salvatges criminals que calia exterminar, com els valoraven tant molts colons i militars com el Hollywood dels Westerns (Un bon Indi és un Indi mort, va opinar el futur President Teddy Roosevelt). Però aquí ve el conflicte: des de feia milers d’anys els Nadius havien viscut caçant i cultivant la terra, anant on volien, recollint menjar, matant ocells i sovint fent d’agricultors. Però allò que ells no es podien imaginar era que algú pretengués ser propietari d’un tros de terra i del seu bestiar, envolant la finca amb tanques. Des de la primera trobada a  Massachusetts fins al darrer dia de Gerónimo, tots creien que llibertat damunt la terra comú era un dret inviolable. De fet moltes reserves indígenes actuals segueixen essent íntegrament propietats col·lectives. Una cosa que va acabar tan malament al països comunistes i Mèxic, però que els Nadius consideraven un dret inviolable.

Ara cal parlar dels colons immigrants que havien vingut per moltes raons: per fer diners sens dubte, per fugir de monarquies i tiranies corruptes, per escapar de persecucions o imposicions religioses, per no voler sentir parlar de guerres, i, sobretot als EUA, per poder fer com volguessin sense intromissions del govern, el somni llibertari tan profundament arrelat als EUA. El lector notarà que aquesta gent perseguida i incòmoda de tantes nacions i llengües diferents venien a Nord-Amèrica, poques vegades al territori espanyol. Sabent això, la tragèdia ja estava cantada, perquè tots aquests immigrants volien casa i granja pròpia, i eren tants que l’espai on havien de viure els indis esdevindria cada dia pitjor i més reduït, i els bisons (bufalos, com en deien falsament els espanyols) anaven desapareixent exposant els Nadius a fam i emigració forçada que sovint acabava amb fam i morts). A més els colons havien introduït dues coses horribles i perilloses que els indis no coneixien: alcohol (whisky barat) i fusells. Ja en tenien prou per iniciar una guerra suïcida de supervivència.

A l’est del Mississipí la tragèdia més notable fou la que els Cherokees van patir amb les anomenades Cinc Tribus Civilitzades, els Muscogees, Seminole, Chicashaw i Choctaw, a més dels Cherokees que havien fet grans esforços intentant assimilar-se i viure als seus territoris com els blancs. Ja podien escriure la seva llengua i havien escrit una Constitució. Per demostrar que eren com els blancs, van arribar a comprar esclaus negres. Eren uns 60,000 i van patir una neteja ètnica descrita a l’apunt previ entre 1830-50 acabant a un nou Territori Indi creat per a ells a l’oest de l’actual Oklahoma.

Quan els indígenes van lluitar per un estat propi

Tecumseh, el cabdill indi que va lluitar amb els anglesos per un estat lliure indi

L’assumpte de tenir un estat indi a mitja Unió fou plantejat dues vegades. La primera fou en les negociacions de pau que van acabar amb l’absurda Guerra de 1812 entre els EUA i l’Imperi Britànic. Els Anglesos amb els que el gran cap indígena Tecumseh havia lluitat i caigut, van suggerir que els EUA consideressin un  territori independent pels Indis entre la costa atlàntica i la pacífica. Els representants Americans es van negar a parlar-ne.

El segon intent, lògicament, el van fer al 1902 les famoses Tribus Civilitzades de la neteja ètnica deportades per Jackson i establertes per força al futur Oklahoma, que de fet havien viscut independentment de de 1890 fins 1907. Per entendre com va acabar, cal llegir una explicació de com la Unió Nord-Americana incorporava nous territoris adquirits. Al principi (com després de la compra de Louisiana a Napoleó) hi havia pocs colons blancs i el territori quedava administrat per l’exèrcit federal. Quan hi havia més residents el Congrés organitzava el territori donant-li no pas encara una Constitució sinó una organització legal dictada a Washington establint un Parlament local amb un Governador elegit, jutges i lleis pròpies, com una mena d’estat de prova. L’últim pas seria acceptar una Constitució lliurement aprovada pels ciutadans i demanar del Congrés des Estats Units una declaració anunciant que el territori havia deixar de ser un territori per esdevenir un nou Estat co-sobirà amb els EU amb els mateixos drets com els estats prèviament existents. Doncs a Oklahoma va anar així: el Territori Indi va durar de 1890 fins 1907. Tenien una capital anomenada Eufala (avui en dia una petita ciutat a l’estat d’Alabama) on en 1902 es van reunir els caps tribals de tots els indígenes, van escriure una altra vegada una Constitució Índia pròpia i van demanar ser acceptats a la Unió com un nou estat sota el nom Sequoyah. El governador, encara no Constutucional de l’Oklahoma blanca, era un polític una mica còmic anomenat per tothom “Alfalfa” Johnston (en tenia grans plantacions), el qual es va presentar a la Casa Blanca del President Teddy Roosevelt amb el seu projecte de dos estats germans, Oklahoma i Sequoyah, i projectes de Constitució per a tots dos. En Roosevelt, un senyor molt especial, va treure l’Alfalfa de la seva oficina a puntades de peu i l’estat de Sequoyah va morir i fou oblidat. Tota Oklahoma fou admesa a la Unió Nord-Americana en 1907. Sequoyah havia mort i seria aviat oblidada. Dues vegades havien intentat assimilar-se i ser igual que els colons blancs i dues vegades van ser rebutjats. Pregunteu a qualsevol americà si en sap res.

Confrontació a l’Oest 

Parlant dels indígenes de l’Oest vistos a les pel·lícules, també van patir molt però de forma diferent, que va acabar tràgicament en guerres, crims i morts. Abans de la Guerra Civil i abans dels trens hi havia un forat molt gran a la plana enorme entre l’Est i les Muntanyes Rocalloses que els nous colons havien de travessar amb caravanes de carros per arribar a Califòrnia. Si no era amb escorta, les caravanes d’immigrants es jugaven la vida posat que els indis pensaven que tots havien vingut  a prendre’ls la terra i l’estil de vida. Hi va haver per anys només dos camins protegits per travessar aquesta plana central tan gran: el Camino Real que arribava a Santa Fe, des d’on era fàcil creuar les muntanyes; el segon era molt més al Nord i estava mig protegit per guarnicions de soldats. En molts casos bandes índies van atacar i sacrificar molts camperols vivint a llocs aïllats. Al final després de la Guerra Civil, el gran General Sherman de la Guerra Civil, el que va cremar Atlanta, fou posat en càrrec de tot l’exèrcit a Mig Amèrica. Va acabar gairebé totalment amb la resistència índia, tancant els lluitadors a petites reserves on era difícil viure bé. L’incident una mica anterior més tràgic (entre molts) tingué lloc amb els Sioux a Dakota del Sud a l’anomenada Guerra de Dakota del Sud. Com que no tenien menjar i els blancs es negaven a ajudar, van fer un atac molt violent que fou aturat per l’exèrcit que va fer presoners a gairebé tots els Indis. Els van jutjar com a criminals i 300 foren condemnats a mort. El President Lincoln en va indultar la majoria, però 38 foren executats.

Wounded Knee, mai oblidat

Hom podria omplir pàgines amb descripcions de massacres comeses pels federals que veien com la seva missió era protegier sempre els blancs del salvatges, i veien els Nadius com a salvatges perillosos. La pitjor massacre, mai oblidada, coneguda com Wounded Knee,  tingué lloc el 29 Desembre 1890 a la Reserva Lakota (Sioux) de Pine Ridge a Dakota del Sud. Va començar absurdament perquè un grup d’Indis volia ballar la seva Ghost Dance, que molts blancs veien com una cosa satànica i perillosa  que calia prohibir. Durant el dia un destacament petit de l’exèrcit havia topat amb un grup d’Indis que es veu que volien fer la dansa i estaven armats. Els soldats els van desarmar i el grup d’Indis va tornar al poblat principal, on vivia el Cap sioux, un ancià ja molt gran. El Coronel en càrrec va decidir que calia anar al poble i desarmar tothom. Es van acostar quan ja era fosc. Despertats i preocupats molt Indis van sortir a l’exterior, el Cap desplegant una bandera nord-americana. Aleshores un altre home vell que tenia un rifle el va disparar accidentalment i els soldats van obrir el foc, atacant, matant i cremant tothom i tot. Hi va haver uns 250 morts (probablement 300, degut a morts ulteriors, i uns 49 ferits. Només un grapat de soldats van morir o ser ferits. Els Indis parlant de les seves memòries afegeixen que els soldats es van endur dones i nens vius. La premsa blanca ho va descriure i celebrar de forma jubilant. En 1973 es va repetir un segon incident greu a Wounded Knee causat per les queixes indígenes de mal tractament. La topada fou entre l’FBI, que venia amb tancs, i els indígenes amb morts i ferits. Al poc temps es va produir el famós incident a la festa dels Oscars a Hollywood quan Marlon Brando es va negar a acceptar un Oscar pel Godfather enviant en el seu lloc una noia nadiva vestida amb guarniments indis que va rebutjar en públic el guardó per solidaritat amb els indis. Li van prohibir que llegís el discurs de Marlon Brando i la van amenaçar amb ser detinguda si parlava més de 60 segons. La reacció del públic fou predominantment dolenta i la de la premsa més aviat indiferent.

Joan Gil

Nens Sioux us saluden

Felicitació de Nadal bilingüe. El President es diu Shortbull (toro curt)

Els indígenes, que als EUA prefereixen ser anomenats Nadius i consideren les seves tribus Nacions Sobiranes, representen un 2% de la població, encara que aquesta quantitat inclou els indígenes d’Alaska i Hawaii. Hi ha moltes disputes sobre el seu nombre quan els primers colons van arribar: potser 3 milions, potser 15. Un 40%, representant en general els nadius de pura sang, viu a les reserves, mentre que un 60% d’indis, sovint amb descendència mixta incloent altres races (sobretot europees i africanes), resideixen a les ciutats o allà on volen, perquè una llei federal de 1924 els va fer ciutadans i una altra en 1968 els va reconèixer drets civils similars als rebuts pels negres. Moltes tribus mantenen arbres genealògics, perquè cal tenir un cert percentatge de sang indígena per poder ser acceptat com a membre de la tribu. Els estats amb més indígenes residents són sobretot Califòrnia i també Arizona i Oklahoma, on sovint tenen mútues i ajuts i celebren trobades, danses i festes. En general el nivell de vida és modest, per sota del dels negres i latinx (hispans) però com sempre hi ha excepcions amb gent de carrera i benestant. Un Vicepresident dels EUA fou indi i ara una dona índia és la Secretària federal de l’Interior. Avui en dia són ben vistos i respectats per la població nord-americana, però a l’inrevès els indis tenen moltes queixes i han organitzat la seva resistència civil pròpia amb el suport de molts progressius. La seva demanda principal és sempre el respecte a la seva sobirania, que ells veuen com similar a la sobirania compartida que existeix entre els 50 Estats individuals i la Unió Nord-Americana, un punt que és reconegut i respectat però que presenta molts problemes en la pràctica. Les reserves són plenament autònomes amb jutges, lleis, eleccions, president elegit, cossos policials i molts poders comparables als que tenen els estats i són inviolables, sense cap 155. En molts casos reconeixen només el govern federal, prohibint cap mena d’actuacions o intervencions legals als estats dintre les reserves. Si de cas hi hagués un problema molt greu, caldria dirigir-se directament a un Jutge federal o potser a l’FBI, que és la policia federal, mai a una autoritat estatal. Hi ha alguna excepció. En 1916 el Congrés va aprovar l’Acta d’Apropiacions Índies que establia que les nacions índies reconegudes no eren països independents sinó que havien d’acceptar certes limitacions del seu poder. Les baralles sobre aquest punt, que és extremadament sensible pels nadius, han estat freqüents resultant en incidents, algun cop còmics, altres vegades gens còmics. En l’actualitat el govern de la Unió reconeix 574 nacions indígenes amb noms rarament coneguts, aproximadament la meitat titulars de reserves. Probablement aquests indis es deriven de 4 o 5 grans nacions originals antigues que van quedar fragmentades en bandes o tribus, un problema infernalment complicat per als historiadors. Per exemple els Sioux són simplement una banda dels Lakotas. Moltes tribus sota pressió nord-americana van perdre del tot o en part les seves llengües originals, que els indígenes, havent establert una forma d’escriure-les, en l’actualitat estan protegint i defensant desesperadament.

Indis i cavalls

Tots hem vist pel·lícules de lluites entre cowboys i indis a cavall, però quan Colom i els seus aventurers van arribar, no quedava ni un sol cavall a cap racó de les Amèriques. Els arqueòlegs hi han trobat esquelets molt antics però que ja havien desaparegut al segle XV. D’on se´ls van treure els indígenes?  Dintre d’allò que avui en dia és l’estat de Nou Mèxic habitaven entre altres molts indis (uns 40,000) de l’ètnia anomenada pels invasors espanyols “Pueblo” perquè eren agricultors que vivien en petits pobles al cim de turons, un nom que s’ha quedat i és usat actualment pels Nord-Americans. Els indígenes Pueblo són els mateixos que havien bastit i abandonat cases de pisos a certes cavernes naturals a llocs avui en dia desèrtics, el més famós dels quals és el Parc Nacional de Mesa Verde. En 1,680 la nació Pueblo es va alçar contra la dominació estrangera i els espanyols sobrevivents van haver de fugir a peu cap a El Paso, deixant enrere una quantitat considerable de cavalls. Sembla (sense que hi hagi proves contundents) que els indis Comanches de Texas, conscients de la seva utilitat, els van adoptar i van començar a criar-los i vendre’ls, escampant-los aviat per tot el país. Els espanyols van tornar 16 anys després. Aquest animal, instrument de mobilitat, migració i lluita canviaria la història de la nova nació.

Indis de l’Est i de l’Oest (separats pel riu Mississipí) i el començament d’una tragèdia

Ja els Pilgrims anglesos arribats a Massachusetts i els fundadors de la colònia de Virgínia van topar immediatament amb tribus diferents d’indígenes evidentment de l’Est. Aviat el gran problema es va fer palès: els indis no reconeixerien mai la propietat privada individual de la terra, que veien com un present dels déus perquè els homes poguessin compartir-la en llibertat i extreure’n beneficis com conreus, aigua i bestiar per caçar. Els anglesos, el que volien era tenir terra de propietat envoltada de tanques i amb animals domèstics propis reservats per a ells. Vist així, tots els nous arribats eren enemics que venien a destruir la vida i els recursos ancestrals dels indígenes i a excloure’ls. La lluita, una verdadera guerra, duraria fins finals del S. XIX. Què es van pensar els indis que van cobrar diners dels holandesos  per vendre l’illa de Manhattan? No se´ls havia acudit mai que això fos possible. Com ho van interpretar? Com si haguessin venut l’aigua del mar? L’últim episodi de la confrontació seria la guerra amb atacs constants de tribus indígenes a mig Amèrica, l’espai entre l’Est i l’Oest que les caravanes de nous colons havien de travessar anant a l’Oest, inclosa la meravellosa Califòrnia.

Al Nord-Est molts residents indis eren ciutadans de la Confederació Índia Iroquois, la qual demostrava com tribus completament separades es podien entendre i ajudar mútuament. Diuen que en certa forma van servir de model als fundadors dels EUA i als autors de la Constitució perquè ensenyaven a respectar els drets dels altres. El problema dels Iroquois foren les aliances equivocades, primer amb els Francesos del Quebec, després amb els Britànics, sempre contra els nous colons. En acabar la Revolució nord-americana els va semblar prudent retirar-se al Canadà.

Uns altres indis molt notables de l’Est foren els Cherokees, que compten avui en dia amb 400,000 membres, que són els qui més raó tenen per queixar-se. Eren agricultors molt bons establerts al Sud de la costa Atlàntica. Un d’ells, que devia ser un geni, va aconseguir per primera vegada entre els indis desenvolupar una forma escrita de la seva llengua Cherokee, que segueix en existència. Determinant que les lletres romanes no feien justícia al seu idioma, es va inventar un nou alfabet. Els Cherokees eren particularment forts a l’estat de Tennessee i altres llocs dels sud, sempre prop de grans rius. Van treure la conclusió que no hi havia res a fer contra els nous colons i van decidir imitar-los. Van construir cases, granges, intensificar l’agricultura i van arribar a escriure una verdadera Constitució similar a l’americana per a la seva nació sobirana. Sota pressió dels colons blancs, van arribar a comprar esclaus. Volien ser americans com tothom. Però ai las, els Americans no els volien i cobejaven les seves terres.

El President dels EUA era el famós Andrew Jackson de Tennessee, un populista fundador del Partit Demòcrata, que de militar havia fet guerres contra diverses tribus del Sud (no obstant tenir un fill indígena adoptat) i havia expulsat els espanyols de la Florida. Poc a poc les queixes contra els indis originades en l’odi i la cobeja van acabar en una llei expulsant, previ pagament de compensacions miserables, tots els indis de l’Est del Mississipí enviant-los a un nou Territori Indi a l’actual estat d’Oklahoma. Aquesta neteja ètnica tan odiosa va acabar en la Marxa de les Llàgrimes que va costar moltes morts i desgràcies i que els Cherokees no han oblidat mai. Havien intentat integrar-se i no fou tolerat. Ara que tots els indis no van poder ser enxampats ni expulsats mentre que també molts no-Cherokees foren expulsats. Encara en queden bastants.

A l’Oest del Nord les tribus que més van lluitar contra la colonització foren els Lakota (Sioux) i Cheyennes al nord i centre i al Sud els Navajos (amb la reserva més gran que avui en dia també arriba als 400,000 membres) i els Apaches, tots dos (Apaches i Navajos) formant un grup que segons l’ADN és diferent dels altres indis. A Texas vivien els temuts Comanches, guerrers terribles que ocupaven la Comancheria, com en deien els Mexicans, un territori gran com Catalunya del què cap blanc prou agosarat per entrar-hi podria sortir viu. És això allò que ensenyen els Westerns.

Incidents sobre la sobirania

La lluita pels drets indígenes, sobretot la sobirania atorgada per escrit pels EUA en molts tractats ignorats i violats, no va despertar-se fins després de la II Guerra Mundial, però no ha acabat mai encara.  Casos divertits? Una vegada un grup d’indígenes es va presentar a la frontera amb passaports expedits per la tribu. En un altre cas, una tribu molesta per una carretera construïda sense permís a la seva Reserva, va enviar una carta certificada a Washington declarant la guerra als EUA i van tancar la carretera exigint peatges. Aquests casos eren de fet molt complicats i van haver d’anar-hi gent del Buró d’Afers Indis a arreglar-ho. Coses que no feien riure? Advocats tribals han exigit dels tribunals federals retorn de territoris de la reserva ocupats des de fa més de cent anys per colons; lluites contra pipelines de petroli; negació de serveis federals (els Navajos tenen pobles sense aigua corrent i mala electricitat i poc Internet). Fa anys venien cigarretes importades il·legalment de Mèxic sense pagar impostos. També han obert Hotels amb Casino dintre la reserva a estats on el joc està prohibit.

Declaració del Congrés dels EUA annexa a la llei del pressupost de defensa de 2009

En nom del seu poble, els Estats Units demanen perdó a tots els Pobles Nadius pels nombrosos casos de violència, mal tractament i negligència infligits als Pobles Nadius per ciutadans dels Estats Units.

Que ho diran a Madrid aviat també?

Joan Gil

Tags: Cherokees, Comanches, Indis nord-americans, Indis Pueblo, Marxa de les Llagrimes, Navajos, Reserves indígenes, Sioux (Lakota)

Mirant enrere i sabent com és la tecnologia en els nostres dies, ens podria fer riure o almenys somriure contemplar les coses que passaven als primers pioners de l’aviació militar en aquells temps, sobretot sabent que la gent que de debò sabien volar, estaven lluitant a Europa (Gran Guerra) i que l’aviació estava en càrrec d’una branca de l’exèrcit que probablement no hi entenia res i depenia d’un món tecnològic i industrial encara poc desenvolupat. Ja s’havien fet intents d’oferir un servei de Correus per avió,  el segle XIX en un baló d’aire calent i després ja en certs avions, però en el cas del què parlem es tractava d’establir un servei regular de Correus entre Washington DC, Filadèlfia i Nova York. Què tenia a veure això amb l’exèrcit? És curiós, però el cap de l’aviació ho va oferir a Correus voluntàriament perquè els seus pilots a la guerra europea, ja en l’etapa final, hi arribaven sense tenir prou experiència de vols llargs sobre terreny habitat i es perdien. Un vol diari de Washington a Nova York seria bon entrenament.

I la impremta federal? El govern només en tenia una a Washington que ho havia d’imprimir tot: documents, formularis, passaports, circulars, diners i segells i els treballadors estaven tots esgotats. Ja sabien imprimir en dos colors (hom pot veure la premsa al Museu Nacional de Filatèlia, al costat mateix d’Union Station). Ara bé: nomes podien imprimir en un color. Si el segell n’havia de tenir dos, calia canviar el motlle i imprimir dues vegades, confiant que el segon motlle estigués ben alineat.  En aquest ambient podia passar de tot però tothom ho va sobreviure bé. Amb excepcions.

L’avioneta protagonista, un avió originalment militar però dissenyat només  per l’entrenament de nous pilots, era oficialment un model Curtiss JN-4HM. Totes les coses noves eren molt admirades pel públic, que es va inventar el nom tret del model JENNY, que és molt popular entre dones. Originalment un JENNY tenia dos seients, quatre ales, cap arma, un abast de 140 qm i una velocitat màxima de 105 qm/hora. Podia volar un màxim de 90 minuts perquè se li acabava la gasolina. Quan se li acabava la gasolina, el pilot mirava de planejar a un lloc pla i sovint, si l’avió no havia quedat destrossat, un agricultor els oferiria una llauna plena de gasolina per poder tornar a casa.

Com fou descobert el segell JENNY amb l’avió invertit

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural invertida

El verdader JENNY al Museu Nacional de Filatelia (per l’autor)

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural. El dibuixant l’havia copiat del primer avió que cobriria la ruta. Molts interessats ja havien fet broma parlant de la possibilitat que el JENNY sortís amb la panxa enlaire, perquè dues coses semblants ja havien passat.

El Sr. William T Robey era un ciutadà de Washington DC, caixer a un negoci financer, amb molts amics, que sentia gran passió per dues coses: avanços científics i tècnics i a més estava molt aficionat a la filatèlia. Havien anunciat que el 15 de Maig de 1918 inaugurarien el servei regular del correu aeri Washington-Filadèlfia-Nova York a un cost de 24 cèntims, que era molt car en aquells temps. La gent es comunicava sovint enviant cartes als amics per correu. En Robey va escriure a un amic que eren tan ximples, que serien capaços d’imprimir l’avió al revés. Molta gent en parlava, sempre de broma. El segell es posaria en circulació el dia 13 Maig, dos dies abans de la inauguració del servei. El dia 14 en Robey es va presentar a treballar a la feina però a mig matí es va aixecar, va anar a un banc a treure $50 i es va dirigir a l’oficina principal de Correus. A la finestreta va demanar una pana intacta de 100 dels nous segells pel Correu Aeri. Ell va explicar més tard que el cor se li va aturar quan va veure els 100 segells invertits en mans del funcionari. Tremolant va pagar els $24 sense dir res i només aleshores va preguntar al venedor si en tenia més d’aquells. Com diu d’aquells? Què vol dir? Amb l’avió invertit? Com ho havia de saber jo? No he vist mai un avió. Però miri, si el producte que li he venut és deficient, li torno els diners i ja està. Sí home, això mateix voldria en Robey. Se’n va anar cantant i celebrant la seva bona fortuna i els diners que en trauria. Apart d’aquesta pana de 100, no apareixeria mai enlloc cap altre JENNY invertit més. Els de Correus van dir que havien trobat i retirat tres fulls abans de posar-los en venda i que els havien destruït. La pana venuda se’ls va escapar. Qui sap!

En William Robey volia diners. Va començar a ensenyar el seu tresor, invitant amics a casa seva a veure’l i per descomptat a negociants filatèlics. La gent de Correus en van sentir parlar i es van presentar a casa seva demanant que retornés els JENNYs per consideració a la nació i la guerra mundial on lluitaven tants Americans. Era un cas difícil perquè en general hi ha segells rars únics amb sols 1 o 2 exemplars, però en aquest cas n’hi havia 100. Al final en Robey ho va vendre a un negociant de Filadèlfia per $15,000, una fortuna molt gran. Va comprar una nova casa i pagar un gran casament a la seva filla.Però havia badat. Poques setmanes després, el negociant havia re-venut els segells per $20,000 a un multimilionari molt conegut, HR Green. La seva mare fou la famosa Bruixa de Wall Street (era molt prima i anava sempre vestida de negre amb barret negre) una de les millors i més exitoses  inversores conegudes a Wall Street. El nou propietari es distreia comprant coses rares o úniques. El filatèlic li va aconsellar trencar els segells o individualment o en lots de 4 perquè això rendiria més. I així es va fer. Els segells es van dispersar pel món. Els disbarats no havien acabat, no obstant. N’hi ha 6 que ningú ha trobat mai. Un es va perdre perquè la dona del propietari el va destruir amb una vella aspiradora, netejant la casa. Una altra fou pegada a un sobre i utilitzada per enviar una carta. El marit va aconseguir recuperar aquest segell, però tenia un segell dels Correus. Hi ha hagut molts JENNYs falsificats i el Servei de Correus Americà va publicar i vendre en broma un altre JENNY intencionalment invertit per commemorar un aniversari, amb un preu molt diferent. La darrera vegada que un fou subhastat, va anar per $1.5 milions. Una discussió curiosa que mai s’ha resolt fou si era l’avió o el marc vermell el que estava al revés. Mirant la foto ja es veu que havia de ser l’avió, perquè hom pot reconèixer  alguns punts blaus damunt del marc vermell.

Inauguració accidentada del Correu Aeri Washington-Filadèlfia-Nova York el 15 de Maig de 1918

El responsable de la instrucció dels nous aviadors era un Coronel Fleet que el 3 de Maig fou cridat a una oficina on li van manar tenir els avions, una pista d’aterratge, els aviadors i tot preparat pel dia 15 i que hi hauria una gran cerimònia inaugural del servei davant del President Wilson. I ara, va respondre. Si tinc només 12 JENNYS i no poden volar fins Nova York! Res de res: el dia 15 a migdia i prou. Però si els JENNYS no tenen espai per dur el sac de correu ni prou gasolina per arribar-hi! El seu problema, Coronel. No ens molesti amb detalls.

En Fleet es va posar en contacte amb la fàbrica Curtiss. Volia que li convertissin en deu dies el segon seient dels JENNYs en una caixa tancada per a la bossa de correu i que habilitessin al costat dos tancs nous suplementaris de gasolina. I que canviessin el motor per un HISPANO-SUIZA més fort. (Potser estava fet a Barcelona?). Sí que ho van fer, però van tornar els avions empaquetats, amb ales desmuntades al costat. I l’aeròdrom, que? Hi havia de venir el President. En Fleet va habilitar un camp bastant pla entre el Tidal Basin (on hi ha els famosos cirerers japonesos) i el Monument a Lincoln, amb carretera d’accés però sense dipòsits de gasolina a prop, i per això en Fleet va haver de manar buidar tots els avions i portar-li a ell la gasolina.

El desastre va començar el dia abans de la cerimònia, el 14 de Maig. En Fleet havia trobat bons llocs per aterrir a Filadèlfia i Nova York (un d’ells un hipòdrom) i sabia que la gent hi aniria a celebrar l’esdeveniment. Va anar a NY amb dos aviadors de confiança i els va manar volar Washington amb els nous avions modificats que acabava de rebre per veure si funcionaven bé mentre ell els seguiria amb un JENNY vell no modificat. Gairebé no van poder enlairar-se per la boira, el vent i la pluja, però al final els tres avions van sortir. El problema va començar quan ja estaven en l’aire. Degut als núvols no es podien veure, i l’avió  del Coronel era de l’antic model molt més lent que els dels seus joves aviadors, els quals va perdre. Quan Fleet va veure que se li acabava el gas, va haver de planejar i per sort va trobar una àrea plana per aterrir. Era al costat de la casa d’un funcionari important de Correus. En Fleet va tornar a la capital no se sap com i enrabiat va manar a un dels dos aviadors que l’havien perdut prendre una llauna plena de gasolina i anar a buscar l’avió, cosa que van fer.

El segon problema, molt més greu, era la qüestió del pilot de l’avió inaugural, que seria una feina de prestigi davant la premsa, el President i moltes autoritats. Es van presentar dos candidats, tots dos sense cap experiència, acabats de sortir de l’escola de vol a Texas amb només unes 30 hores d’experiència. Tots dos estaven mal triats, però a més, un dels dos anomenat Boyle era un verdader ximple i en Fleet ho sabia. Perquè els havia d’acceptar? Perquè els pares de tots dos eren homes molt poderosos que insistien i així és el món. El pare de Boyle era un jutge que feia negocis amb Correus i l’altre, anomenat Earl Ovington era un cas similar, però una mica menys.  El Coronel Fleet temia (amb raó) un desastre.

El President Wilson es va presentar amb pompa i circumstància amb la seva muller i molts Secretaris (ministres) i també amb el futur segon President Roosevelt (Franklin Delano), que encara no estava a una cadira de rodes. Van fer de tot: donar flors i fer fotos a l’aviador triat (en Boyle), una petita desfilada, música i un vehicle del servei de Correus que va dur i dipositar cerimoniosament el sac amb el correu al JENNY, mentre el President Wilson escrivia en públic i firmava una nota per a un funcionari a Nova York.

En Boyle va posar en marxa l’avió modificat que Fleet amb feina havia aconseguit omplir de gasolina i es va enlairar. Però sens dubte per falta d’experiència li va costar pujar i semblava que anava a estavellar-se contra els arbres al final de la pista. El públic va cridar esgarrifat, però en Boyle va superar aquest primer obstacle. Cal saber que en aquell temps no hi havia mapes ni ràdio i que el que feien els pilots era identificar carreteres i vies de tren al sòl i les seguien. També tenien una brúixola, la qual segons les declaracions de Boyle no funcionava. Després de volar una certa estona en direcció Sud (NY en canvi està al Nord de Washington) es veu que va observar que l’Atlàntic es trobava a la seva esquerra, mentre que si hagués volat en l’altra direcció, hauria hagut d’estar a la dreta. Valentament va girar l’avió intentant tornar a Washington i va acabar estavellant-se de mala manera a un camp de pagès. Ell se’n va sortir però l’avió  va quedar molt malmès. Boyle va trucar per telèfon el desesperat Coronel Fleet, que l’havia vist anar al Sud, explicant que havia caigut a terra prop de Waldorf, estat de Maryland, i que el correu estava intacte. Fleet va aconseguir anar a trobar-lo i  va donar la bossa del correu a l’altre candidat enxufat,  Earl Ovington, que sí que va aconseguir arribar a Nova York amb molt retràs però amb tot el correu i fou rebut entusiàsticament, esdevenint el primer que ho havia aconseguit.

El papà d’en Boyle va insistir que un accident pot passar a tothom i que calia que donessin al seu fillet una altra oportunitat. L’endemà Boyle va arrencar des de Washington darrere d’un avió pilotat per un aviador amb més experiència que l’aniria guiant cap a Nova York. Calia només seguir un camí de tren de quatre vies, molt visible, que era fàcil i més enllà de Filadèlfia es podria veure l’aigua del mar i seguir la costa. Es van enlairar tots dos avions, però als 30 o 40 qm al guia li va semblar que ara en Boyle ja no es podia perdre i va girar tornant a casa. Mal fet. Boyle va tirar endavant (o en darrere). Es va acostar a la costa Atlàntica, molt a l’Est de la seva destinació, va volar a la costa per sobre de la famosa Badia de Chesapeake (que verdaderament és molt entremaliada) i va concloure que s’havia tornat a perdre. Al final, esgotada una altra vegada la gasolina, va aconseguir tocar terra viu prop del Cap Charles, prop d’una localitat anomenada Edgerton. En Boyle va tornar a sortir intacte. Dues vegades seguides no havia pogut trobar la ciutat de Nova York.

Potser és difícil de creure, però el jutge Boyle va tornar a insistir que el seu noi tornés a provar per tercera vegada. Doncs no, prou. Què va respondre el Coronel Fleet? No se sabrà mai. Però cal dir, en resum, que malgrat tots els incidents ningú va morir o ser malferit i que el correu va arribar sempre. Aquest sistema amb aviadors de l’exèrcit pilotant els avions de correu no podia durar gaire i a més la Guerra Mundial s’estava acabant i aviat tornarien a casa molts pilots competents buscant feina. A l’Agost els militars van plegar i Correus va començar a contractar aviadors civils.

Joan Gil