Els EUA són diferents

Al meu barri, votem a una escola. El problema és sempre trobar la taula escaient, perquè n’hi ha setze. Quan hi ha cua, no se sap mai a quina taula pertany cada cua. La primera vegada que hi vaig anar era una elecció presidencial. Al costat meu va entrar una dóna que era una novaiorquesa típica. Veient el caos, es va plantar i començà a cridar: “Necessito ajut! On està la meva cua? Que m’ensenyin la meva taula!”  Molt espantat, un jove voluntari va aparèixer tot seguit i ens va acompanyar.

No hi ha dia de reflexió

Ni ganes. Aquí està  perms gairebé tot mentre els locals estiguin oberts. L’única cosa prohibida és fer propaganda o dur signes de partits o de suport a candidats dintre d’una zona de 100 peus (33 m) als dos costats de l’entrada dels locals de vot. En general la policia  penja un cartell a un arbre avisant de la distància. Immediatament abans d’aquest avis, sovint hi ha una acumulació d’empleats de les campanyes repartint propaganda i anuncis o mirant de parlar amb els votants, que gairebé no deixen passar. A vegades fins i tot s’hi troba la família (muller sobretot, els nens) d’un candidat. Quan surto veig a un dels costats el candidat a la Cambra de Representants Federal del meu barri. Ho trobo ridícul. Va vestit de gran gala amb corbata. Al davant té un home invitant els votants a acostar-se al gran home, parlar o estrènyer la seva mà , al darrera té altres homes amb cartells amb el seu nom. Com un circ però sense música ni feres. L’ignoro. Jo com que ja he votat, no tinc interes. Però fou elegit.

El vot

A aquest Estat som antiquats i el govern sempre és lent, malgrat la majoria demòcrata aclaparadora a la ciutat, que ha estat sempre el refugi dels progressius Americans. Fins la darrera vegada teníem les màquines de votar prehistòriques, amb una palanca. Ara aquest any han introduït les butlletes de paper que cal marcar i introduir a un escàner. Hi ha hagut tota mena de queixes, com de costum.

A la butlleta hi ha massa coses. En general, cada columna és un partit, amb els noms dels candidates escrits individualment. No es pot triar simplement tots els candidats d’un partit, sinó que cal marcar els candidats individualment. A més dels dos grans partits, a Nova York n´hi ha tres o quatre de petits. El Partit Llibertari, tan similar al Tea Party hi ha estat sempre. També hi ha el Partit de les Famílies Treballadores (el progressista). Aquests partits no presenten sempre candidats propis sinó que escriuen a la seva columna candidates acceptables dels Partits Demòcrata o Republicà. Així aconsegueixen prou vots per poder quedar a la butlleta l’any següent, quan potser sí que tindran candidates propis.

Avui triem els Candidats a la Cambra de Representants federal, dos Senadors federals i molts càrrecs estatals importants: Governador, Ministres de Justícia i de Finances (triats directament pel poble, perquè el Governador no els pugui ni anomenar ni acomiadar). El Governador que teníem fins ara, un senyor negre i cec era un ximple molt gran,  que només feia bestieses i gairebé va acabar a la presó. També hi ha aquest cop per circumstàncies extraordinàries l’elecció de dos Senadors federals (normalment només un sol senador és elegit cada sis anys, però aquest any també cal elegir per dos anys una dona que substitueix la Hillary Clinton).

I els delegats a l’Assemblea bicameral  de l’Estat a Albany? Ai, quin dolor tan gran anomenar aquesta colla de bandits corruptes. El NY Times va recomanar votar qualsevol, mentre fos diferent dels que hi ha ara. Tenien molta raó, però la història és molt antiga. Tot l’estat és republicà, agrícola i reaccionari, menys la ciutat nostra, que penja al mapa de Nova York com si fos un afegit, que és demòcrata i un sinònim de progres i tolerància. En qualsevol cas, quan no hi ha oposició a un candidat, queda elegit automàticament sense vot. Al meu barri ni tan sols surten a la butlleta, que no se com s’ho fan.

Els jutges

A Nova York i que jo sàpiga a tots els Estats, els jutges són elegits com els polítics per vot universal i secret el dia de l’elecció general. Aquí avui en triem cinc, encara que no no acabo d’entendre del tot de quin tribunal.  Els jutges normals de primera instancia  a Nova York es fan anomenar tots “Justícies” i el seu tribunal és el “Tribunal Suprem” Manies de grandesa que tenen!  El Tribunal Suprem verdader de l’Estat en canvi es diu només Tribunal d’Apel.lacions.

El sistema d’elegir jutges està bé, per evitar per exemple les cosetes que passen a l’Estat espanyol amb els jutges. Si haguessin de donar comptes al poble…

Ara que a vegades passen coses. Vegeu un exemple mes aviat trist:

Potser algú encara s’en recorda que Iowa fou un dels estats on els jutges havien legalitzat els matrimonis homosexuals. Doncs bé: algú va organitzar una campanya de càstig i destitució contra ells i tots tres jutges de la majoria responsable per la sentència van saltar aquest vespre. Ja veurem si els nous estan disposats o no a tornar a prohibir el casament gai. La voluntat lliure del poble d’Iowa s’ha manifestat.

Comentari Final

Tot ha sortit com les enquestes deien. Els demòcrates i l’Obama han rebut llenya no pas per raons ideològiques, sinó perquè l’economia va malament. Hi ha un atur molt gran que en algun estat s’acosta al 20%. Tothom veu que el nivell de vida cau en picat. A Nova York en canvi estem bé. Els rics i els bancs guanyen molt però la recuperació no va acompanyada de la creació de posts de treball. Quan va pujar, l’Obama es va pensar que en dos anys tot s’hauria arreglat, però no ha estat així. També es va equivocar en moltes coses. En canvi, ningú ha parlat de la guerra. S’en parla molt poc en general. La guerra costa molts diners i vides humanes. Ulls que no veuen, cors que no senten.

El problema és que la situació ha donat el pas a una colla d’ideòlegs ximples, amb propostes impossibles.

Ja ho diuen: cal reduir els impostos als rics i tot millorarà. Cal reduir les despeses de la Seguretat Social i eliminar l’Assegurança de Malaltia, perquè no ens les podem permetre i empitjoren el dèficit. És absurd alimentar gent que no treballen o no volen treballar. Si volen, que paguin ells mateixos una assegurança privada. (Lectors Catalans: no renegueu, que no serveix de res: cal tenir-los en compte per si venen al país) L’única cosa clara amb el del Tea Party es que no volen pagar impostos. Re-interpreten la historia i la Constitució dels EUA al seu plaer (com feien els comunistes amb la famosa Enciclopèdia Soviètica). Si que es veritat que la Constitució del S.XVIII no diu res de pagar impostos ni de regular la industria. I la moneda era or i plata, en canvi la Fed vol ara imprimir bilions de $ per devaluar la moneda. També semblen haver ressuscitat el problema del nativisme, l’hostilitat dels antics immigrants establerts contra els nouvinguts que volen amb la ma estesa a cobrar beneficència. Aixo ha passat moltes vegades a Amèrica. El Ku-Klux-Klan fou un moviment nativista dirigit originalment mes contra catòlics, irlandesos i jueus que contra negres. El nativisme ha estat violent moltes vegades i s’acosta molt al racisme, com demostra el cas del Klan. Heu notat que el monstre Obama, que ells tracten de Comunista i pervertidor de la Nació es negre? Hi ha trenta-tants Tea Party representants a la Cambra i dos Senadors. Aquesta gent no tenen cap programa factible i aviat estaran en conflicte amb els Republicans, negant-se a seguir la disciplina de partit.

El nou senador de Kentucky Rand Paul és un llibertari amb carnet de tota la vida (a mes de ser un metge oftalmòleg), fill de pare llibertari i a vegades se li escapen coses. Va dir un dia imprudentment que el Govern no hauria tingut dret de prohibir la segregació racial als restaurants. Llegeixo al MUNDO que això podria haver estat racista. Quina ximpleria. Consistent amb la doctrina llibertària, en Paul simplement negava que el Govern tingués cap dret de donar ordres a empresaris privats. Sovint li pregunten si el primer nom “Rand” el duu per honrar l’escriptora profètica  Ayn Rand. Diu que no, que el seu papà el va anomenar Randall i que la dóna li va retallar a Rand

Diuen que volen rebaixar els impostos i tallar el dèficit al mateix temps. Si algú sap com es fa això, no deixeu d’escriure. Per sort han triat de cap a la Cambra de Representants a en Boehner, un veterà de 20 anys. Si no, ja veig tots els vellets demanant caritat pel carrer per tal d’eixugar el dèficit.

Sessió “lame duck” del Congrés

A Europa hi ha molta gent que no entén que el Congrés americà no ha estat dissolt mai. El vell Congrés, ara derrotat, seguirà en funcions fins al 31 de Desembre i el nou quedarà instal.lat els primers dies de Gener sense cap cerimònia especial.

Aleshores què passa d’aquí al Gener? Dos mesos dels derrotats amb plena autoritat! Podrien fer els congressistes sortints alguna bestiesa per emprenyar els nous? Ha passat de tot. És una qüestió de responsabilitat.

Responsabilitat entre polítics? I ara!

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes, Republicans, Tea Party

L’hivern del nostre discontent una de les cites més famoses de Shakespeare (Richard III) verdaderament ha arribat. Ara a molta gent li sembla que el dimarts proper, dia 2 de Novembre, l’Obama rebrà una batacada forta a les urnes. Els progressius americans estan pansits i es neguen a bellugar-se (els drets civils han empitjorat, fins i tot comparats amb l’era Bush; la guerra d’Iraq segueix i n’hi ha una de nova a l’Afganistan, gràcies a Déu hi ha una llei de l’Assegurança Mèdica, però està mal feta; el govern hat regalat diners als bancs i grans empreses com si fossin llaminadures, les festes a la Casa Blanca són com balls de gran luxe a la cort, el Sr President menteix, Guantanamo segueix existint, cap presoner ha estat dut a la justícia civil, ha fracassat a Palestina, les relacions amb els musulmans han empitjorat, hi ha un atur molt gran, la gent perd cases, els sous baixen o almenys no pugen… Per això ja en teníem prou amb en Bush. Una vegada ens vas enganyar, però ara prou.

Els Republicans, en canvi, estan vivint una fase exaltada de revifalla mesiànica, sobretot gràcies a la injecció d’entusisasme i fervor religiós atribuïda al moviment de l’anomenat “Tea Party” que enlloc de fer promeses concretes i tenir una plataforma, parla èpicament de refer Amèrica, de tornar al país que existia quan es va fundat, de reinterpretar la Constitrució, acabar amb el dèficit dels pressupostos, tallar els impostos, oficialitzar la Religió i reconèixer quie els EUA són un país cristià, reduir el tamany de l’Estat, acabar amb la immigració i canviar-ho tot, tot, tot, amb entusiasme, pregant cada dia… Els historiadors menteixen i ens amaguen la realitat del país. Volem tornar als pares fundadors del Segle XVIII i que tot torni a ser com llavors

Canvi, canvi, ens prometen sempre. Però qui són aquests? Sovint la premsa espanyola en parla com una forma de Dreta Extrema, cosa que sens dubte recorda a tothom el feixisme. Però són una cosa molt diferent. No se semblen en res al feixisme. El feixisme vol un estat gran i poderós, el Tea Party, vol afeblir i reduir l’Estat a un mínim, els feixistes parlaven de grans empreses nacionals al servei de l’interés col.lectiu, el Tea Party menysté cap forma d’interés colectiu o servei a la comunitat i predica sols capitalisme absolutament lliure, sense regulacions ni intervencions estatals, ni obligacions envers ningú. Els feixistes tenien certes principis ètics i aquests en tenen de molt diferents.

Es impossible sumaritzar què creuen el militants (suposant que tinguin creences comuns, que és suposar molt) però en canvi hom pot seguir els orígens de la gent que ha influenciat el moviment. La Sarah Palin seguríssim que tot això no ho entén, però cobra de 70.000 a 100.000 $ per cada presentació pública.

Els llibertaris

Si algú és familiar amb els llibres erudits que parlen d’aquestes coses, ja sabrà que no es posen d’acord mai en res. Jo voldria recalcar aquí només els lligams poderosos entre els pensadors llibertaris i els anarquistes, amb els que en algun moment s’haurien identificat. De fet els llibertaris més prominents en el Tea Party han fet seus i repetit per escrit molts dels elements bàsics del paradís utòpic de l’anarquisme:

1: Reducció de l’Estat a un mínim (o eliminació, si fos possible)

2: Reducció de la força policial a un mínim

3: Individualisme i llibertat personal absoluta

4: Eliminació de la coerció com a eina d’interacció social en totes les seves formes (cosa que segons els llibertaris moderns només vol dir que mai s´ha d’INICIAR l’ús de força, sinó que cal reservar-la per quan l’altre hagi començat)

5: Acceptar en principi només governs locals

6: Acceptar la propietat individual com un dret sacrosant

Hi ha no obstant dos grups molt diferents de llibertaris: els de dreta i els d’esquerres, i aquí és on les diferències es fan paleses. Els llibertaris d’esquerres tenen una agenda social considerable que afavoriria la classe treballadora, mentre que els de dretes són partidaris del capatalisme desenfrenat. Segons ells, l’home exitós aconsegueix ple desenvolupament en un món on ell pot fer amb els seus diners com vulgui. Així es crea innovació i progrés i un marc social benestant i un estat dels afers excel.lent, on la societat prospera i resol tots els seus problemes. Per exemple per combatre l’atur, cal reduir o suprimir els impostos i aleshores els rics poden investir, créixer, emplear treballadors adicionals i pagar millors sous. Els impostos i les regulacions només fan mal a l’economia.

Els llibertaris de dretes s’oposen a tots els programes de benestar social, a la Seguretat Social, l’Assegurança de Malaltia i la Beneficència perquè cal financiar-ho amb impostos que ells veuen com un robatori il.legítim. No són despietats: quan tot funciona bé, els rics són generosos i fan obres de caritat, però no se´ls pot exigir res.

Tea Party

Sembla dificilíssim esbrinar d’on ha sortit el nom. Evidentment vol invocar la memòria d’un episodi històric dels anys de la Revolució contra la monarquia, quan els ciutadans de Boston van triar cremar vaixells carregats de te al port de Boston ans que pagar impostos, al crit de : “No volem tassació sense representació” (No hi havia representats d’Amèrica al Parlament anglès que havia aprovat el nou impost). La primera vegada que vaig sentir el nom TEA Party, em van assegurar que era un acrònim per “Taxed Enough Already”. Els Americans avui en dia paguen els impostos més baixos de qualsevol país industriañitzat, però fins i tot poc és massa per als llibertaris.

Una influència memorable: L’escriptora Ayn Rand

Tothom a Amèrica coneix el seu nom i fins i tot el d’algun dels seus personatges, el famós John Galt, sobretot), molta gent està llegint i rellegint les seves dues novel.les més conegudes: “Atlas Shrugged” (Atlas arronsà les espatlles) i “The Fountainhead” (El Manantial). La raó és que per molts anys les Juntes Escolars, considerant que aquests llibres contenien els principis més admirables de la personalitat americana, els van fer de lectura obligatòria i que després de la Bíblia, són els llibres més venuts als EUA, encara que ningú enm sàpiga res a Europa.

Cal saber, per entendre el cas del tot, que Ayn Rand havia nascut i crescut a Sant Petersburg, on va viure i pair molt malament la Revolució Boltxevic, de la qual parla sovint a les seves obres sense anomenar-la mai. Profundament hostil al Comunisme, va desenvolupar una teoria totalment contrària que incloïa elements de l’Anarquisme, tan odiat pels Comunistes. El principi de la Sra Rand era claríssim: La virtut principal que un home ha de tenir és l’individualisme, que ella sovint equalitzava sense por amb l’egoisme, font de tota activitat i tot progrés. Rebutjava amb horror i gairebé fàstic visceral qualsevol forma de col.lectivisme o servei a la comunitat. A les seves novel´les, quan surt un personatge que diu que es vol dedicar al servei públic o a una causa humanitària, és expulsat de l’habitació amb insults. No tolerava Ayn Rand l’idealisme, del què tant parlaven els comunistes. Individualisme i servir l’interés propi com a font de prosperitat i dret inalienable. La paraula “regalar” havia de quedar prohibida.

Les dues obres citades són llarguíssimes i descriuen l’ensorrament de tota l ‘economia mundial quan tots els estats del món han quedat “col.lectivitzats” i han esdevingut estats populars, però no escriu mai la paraula comunisme o socialisme que tant odiava. A mi personalment m’interessaven molt certes descripcions de com una fàbrica col.lectivitzada s’ensorra sense propietari i tothom perd la feina. Sens dubte ho havia vist durant la Revolució Soviètica.

Ayn Rand va venir de jove als EUA. Adminava molt els films de Cecil B deMille i va intentar trobar feina al seu estudi però no la van prendre. Desesperada va sortir al carrer i va topar de nassos amb el Sr de Mille que li va trobar una feina en persona. Amb el temps va esdevenir una escriptora de cinema i de novel.les en anglês, al mateix temps que encetava un moviment filosòfic anoment “Objectivisme” que exigia creure només en les coses que hom podia veure, negava la religió, exigia no tolerar mai un conflicte entre la raó pròpia i la consciència. Durant els anys McCarthy va donar testimoni contra els comunistes i animar el Comitè d’Activitats Unamericanes, cosa que va irritar a molta gent. Potser no surt tant com hauria de sortir als llibres de Literatura Americana, escrits per professors.

Ja va morir fa molts anys, però els seus llibres se segueixen venent i aquesta gent de la nova Dreta la veuen ara com un heroi nacional.

Penseu-hi si els del Te guanyen molts escons: egoïsme com a primera virtut i motor del món, rebuig de les dedicacions a causes, rebuig de ‘estat de benestar, religió pública, rebuig dels impostos,… Probablement a Catalunya tot això sona impossible, però si les coses els van bé, ja aviat els veurem arribar i allò que diuen es podria escampar pel món, com s´ha escampat ara per Amèrica.

Caldrà anar amb compte

JOANOT

Tags: General 1

Beisbol

El beisbol és l’esport americà per excel.lència, ja des de fa més d’un segle, i Babe Ruth, afectuosament anomenat el “Babe” o mes sovint el “Bambino” és el jugador més famós de tots els temps, una verdadera figura “Folk” ja fa temps barrejada amb l’essència del poble americà, conegut per tots els ciutadans i nens del país. Sense ell, l’esport seria molt diferent. De fet, abans de Ruth el beisbol era un esport conegut; ara es l’esport nacional

http://blogs.avui.cat/joanot/files/2010/10/455px-Babe_Ruth21.jpg

Quan el Babe va començar, el beisbol s’estava morint d’avorriment. Era un joc lent, de posicions i estratègia que no duraria gaire. En Ruth el va transformar en un joc agressiu, ràpid amb molts punts com vol el públic. Els rècords establerts per ell ja foren superats fa temps però la seva memòria no n’ha patit gens. Els seus records personals són memòries i relíquies sacrosantes de preu incalculable. En futbol, no s’ha vist mai res semblant. Conegut per la seva vitalitat, eficacia, energia i excessos, hom pot creure qualsevol cosa que es digui d’ell. Aixi es com va acabar essent un fantasma venjatiu al Yankee Stadium del Bronx.

Babe Ruth
George Herman Ruth vingué al món i als EUA a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, l’any 1895, primer fill d’un matrimoni d’immigrants alemanys molt pobres que no van aixecar mai el cap. A l’edat de 7 anys, els pares el van ficar a un orfanatge catòlic, on va crèixer fins que algú es va adonar de la seva habilitat jugant a beisbol. Després d’algunes vicissituds es va trobar als Boston Red Sox, on va demostrar de sobres la seva qualitat extraordinaria. Aleshores, però…

La perdició dels RS estava escrita. Dues generations de Bostonians pagarien el preu pel sacrilegi que van cometre.

La infàmia
El propietari dels Red Sox va vendre en Babe als Yankees, cosa que el jove Babe va interpretar com un insult personal.

Que ningú s’estranyi si un dia un nen torna de l’escola dient que el professor d’història ha explicat que la venda d’Alaska per Russia als EUA fou el negoci més absurd i desigual de tots els temps… amb l’excepció de la venda de Babe Ruth, el Bambino, als Yankees. Hi ha pocs Americans que no sàpiguen de que va.

Hi ha hagut investigació universitària per esbrinar les verdaderes causes d’aquesta tragèdia. Al començament tothom deia que el propietari necessitava diners perque els havia perdut amb la financiació d’una certa revista musical que va fracassar. Però resulta que la revista en qüestió fou estrenada cinc anys després de l’incident. Aleshores els especialistes van concloure que el Bambino, poc conegut per la seva diplomàcia potser havia alçat la veu demanant massa dòlars. En l’actualitat científics han descobert que de fet el propietari si que havia investit en un musical malhaurat d’un nom similar al que abans es citava, que es va estrenar l’any del traspàs tan desventurat. Res d’aixo serviria d’excusa acceptable

La maledicció del Bambino
El Babe es va declarar ofès, sobretot perquè en aquells moments els Yankees eren un equip moribund que jugava a un petit camp llogat. Però el Babe va crèixer i florir molt a Nova York. Gràcies a ell i als jugadors extraordinaris i llegendaris que els Yankees van contractar, els Yankees van esdevenir i són encara l’equip de beisbol millor, més ric i poderós del món. El Babe és commemorat (recordeu-lo per més avall) amb una placa de bronze al costat del camp de joc, dintre l’estadi.

Però el Babe va jurar que els RS la pagarien cara. Els va maleir dient que no aconseguirien mai derrotar els Yankees als playoffs i entrar a la World Series (la sèrie final del campionat entre els campions de l’American i la National League, que es juga cada tardor, com ara). Tant els RS com els Yankees juguen a l’American, o sigui que cal passar per damunt dels Yankees per arribar a la World Series, cosa que els els Red Sox trobarien impossible per mes de 80 anys, fins fa molt poc. Així de poderós és el Bambino!

Perquè el Babe esdevingué tan famós? Era el seu caràcter, la seva efervescència amistosa, la seva simplicitat, la seva camaraderia i respecte als altres jugadors,  el seu amor als nens i als febles. Un cop es va presentar torrat a jugar. Li van voler prohibir l’entrada però ell va insistir i va fer una actuació memorable. Va visitar un nen molt malalt i li va prometre i complir que faria dos Home Runs (quadrangulars, en diuen els portorriquenys) en el seu honor. La seva anèctoda més memorable és que un cop quan batejava va assenyalar al pitcher descaradament que la pròxima seria un Home Run i fins i tot per on sortiria la pilota (una cosa impossible de predir, per molt bo que hom sigui).  Un altre cop va llençar la pilota no sols més enllà de la barrera sinó per damunt de la tribuna al carrer, cosa que ningú més ha aconseugit fer fins ara.

En la seva vida privada era com calia esperar. Estava casat però empaitava totes les faldilles que veia a prop i amb prohibició d’alcohol o sense, bevia molt.

Simpàtic com era, no va oblidar mai la seva maledicció i fins i tot després de la mort va seguir barrant els Red Sox de la World Series.

Tardor de 2003 . Miracle a l’Estadi dels Yankees.
Vuitanta anys sense guanyar la competició. Imagineu que el Barça no pogués guanyar la lliga o el campeonat d’Europa per vuitanta-tants anys seguits, perquè guanyava sempre el Madrid. I no és que els RS fossin un equip feble. Ben al contrari foren sovint un equip fantàstic que ho guanyava tot menys els playoffs contra els Yankees, on la maledicció de Babe Ruth els ho impedia.

Mentretant els Yankees esdevenien l’equip més fort del món. Fins ara han jugat la World Series 40 vegades i guanyat 29. I els BS res de res de res. Quina lliçó!!

Però l’any 2003 les coses només anaven bé a mitges i els RS tenien un equip fenomenal. Com tantes altres vegades, el playoff pel campionat de l’American League va tenir lloc a set partits entre els Yankees i els Red Sox de Boston.
Els Yankees trontollaven contra un equip superior. Van aconseguir arribar al setè partit, empatats a tres guanys i tres derrotes contra els RS. La confrontació final, el setè i darrer partit tindria lloc al Yankee Stadium, als sud del Bronx. El guanyador aniria a la Word Series. El cor dels bostonians bategava amb força. Finalment! Avui no ens ho impedira ni el Bambino, deien, pobrets.

L’inning final
Cal dir que els novaiorquesos ho veien també negre. L’equip tenia massa problemes. El Babe està enterrat a un gran cementiri a Queens. Molta gent hi va encara en peregrinació a visitar l’enterrament i dipositar-hi flors. Mentre la final tan perillosa s’acostava, els novaiorquesos van dipositar la seva fe en la protecció i promesa del Sant Bambino. Tothom va començar a parlar-ne. No, el Babe no abandonaria la seva ciutat.

Les flors van proliferar damunt la tomba i les pregaries es repetien. Els diaris en publicaven fotos i s’unien a la invocació del sant fantasma protector. A moltes botigues, la foto del gran home va aparèixer a l’aparador. El Babe va esdevenir el tòpic general de conversació a la ciutat, a la TV local, als diaris. El Babe els salvaria !!!! Visca el Bambino!!!!

El dia fatal va arribar. Al camp de joc, les coses no anaven bé. Gens bé. Preocupadissims , alguns locutors van fer notar que si el Babe no feia alguna cosa aviat… Però l’esperit benvolent no feia res i el desastre s’acostava. Els Yankees van entrar al darrer Inning perdent 5-2 . Es dificil pero tres carreres en principi es poden superar, nomes que en aquest cas  els bostonians eren massa forts.

Apoteosi
No se sap qui va cometre el gran error, però probablement fou un locutor de Boston que no savia el que deia. Mentre els bostonians ja encenien els puros, bevien cervesa i preparaven la desfilada a Boston, algú va burlar-se del Babe. Aquesta vegada, ho, ho, ho, ni el Babe us pot salvar. On està el vostre Babe?

Bogeria, imprudència! Perquè parla la gent de coses que no entenen? Com pot gosar algú provocar forces misterioses que controlen la nostra existència? L’esperit flotant del Babe va veure el patiment i les cares músties dels afeccionats i va decidir intervenir.

Al començament del darrer inning, la placa metàl.lica honrant el Babe es va il.luminar misteriosament, emitint un llum verd. Era el senyal a l’atac general cap a la victòria. Els jugadors Yankees semblaven posseits: ho feien tot. Un hit, un altre, un altre, bases robades, home run… Eren com un exèrcit celestial lluitant per una causa divina.

Jo havia canviat d’emissora perquè havia perdut la fe quan un locutor va dir una cosa inimaginable: que potser els espectadors preferirien canviar d’estació per veure què passava al Bronx, que ells no podien transmetre.

Al Bronx, tots els assistents estaven dempeus, afònics de tant cridar. Els cartells invocant l’ajut del Babe onejaven per l’aire. Fins i tot Giuliani i l’alcalde Bloomberg estaven ballant i cridant. Cal dir que l’alcalde Bloomberg es un senyor de seny que no s’excita gairebe mai i no se l’ha vist ballar i cridar mai mes.

5-2, 5-3, 5-4, 5-5, 5-6 i els Yankees acabaven de guanyar davant d’uns Red Sox impotents, aixafats. El llum verd, vam veure tots a la TV es va apagar. L’alcalde va declarar que l’estadi havia viscut un moment històric. Els bostonians es mossegaven els llavis de ràbia i alguns ploraven. Una altra vehgada! Els jugadors Yankees estaven per terra cridant d’alegria. La maledicció del Bambino vivia.

El Babe al final perdona
Més de vuitanta anys sense titol havien estat un càstig molt fort! Al capdavall, en Ruth era catòlic i estava disposat a perdonar, però no quan jugaven contra els seus Yankees.

L’any següent els Yankees, vivint una fase dolenta, no van arribar a la final. Els Red Sox sí que hi van arribar. Al final van aconseguir entrar a la World Series i van guanyar el campionat de la Lliga Americana i la World Series.

Les escenes d’alegria a Boston aquell any van ser indescriptibles. Havia plogut despres de mes de 80 anys de sequera. Cap persona vivent ho havia conegut. Un periodista va recordar que el seu avi morí feia molts anys somiant en una victòria dels seus Red Sox.

Somrient, des del cel, el gran Babe Ruth s’ho va mirar perdonant. Tot per la gloria de l’esport america.

Ara que, aixo si, els Boston Red Sox s’ho pensen molt abans de vendre jugadors.

Saluts

Joanot

Tant als EUA com ara a Madrid les anomenades eleccions primàries serveixen el propòsit de permetre als ciutadans triar el propi candidat i reduir la influència dels aparatchnik del partit, que es volen interposar sempre entre l’interès del país i el candidat i posen la lleialtat al partit (i els seus interessos materials) molt per damunt de lleialtat a l’elector i la seva nació. Però això es pot combatre de formes molt diferents, i les anomenades “primàries” a Madrid són massa diferents de les nord-americanes per permetre l’ús del mateix nom. Es podrien anomenar selecció interna, o vot de preferències, o enquesta interna, però no primàries.

Diferències

A Madrid el vot estava limitat als militants del PSM, una agrupació similar al PSC a casa, els quals probablament paguen una quota. Als EUA el votant, quan s’inscriu per rebre la seva targeta de votant, ha de declarar si ell és Demòcrata, Republicà o Independent. Pot canviar l’afiliació tant com vulgui si és que vol, però ha d’estar escrita a la targeta. Per descomptat no cal pagar res ni compromet el ciutadà a res. Les primàries cal celebrar-les obligatòriament a qualsevol demarcació on hi hagi càrrecs elegits sempre que es presenti més d’un candidat. Això en principi inclou a Nova York els jutges de jurisdicció ordinària que són elegits de les llistes de partits (encara que en general s’ha arreglat per fer possible que tots els partits recomanin el mateix candidat a jutge, fent-ho aparèixer menys polític).

I sobretot cal recordar que l’elecció general és sempre directa, amb un sol representant per cada districte, com es fa al Regne Unit, i no pas proporcional com a l’Estat espanyol Això ho canvia tot. L’única diferència entre el candidat triat a Madrid i els altres de la llista és que aquest, si guanyés, se suposa que esdevindria el Cap de Govern. Altrament es fa difícil entendre perquè només ell és triat i no pas els altres membres de la llista ni la posició a la llista dictada pel Partit. A Suïssa que també té un sistema proporcional amb llistes de partit, els votants, el dia del vot general, tenen el dret de canviar a mà l’ordre dels candidats a la llista, cosa que la primària madrilenya no preveu. Si es fes a Catalunya per exemple, els votants del PSOE podrien decidir si el Ministre Corbacho ha de ser tercer o vintè a la llista. La petita primària de Madrid no permet aquesta possibilitat. Si el guanyador a Madrid no guanya el càrrec de president, els seus diputats sens dubte obeiran al Partit que els ha triat i no pas a ell. Què ha guanyat el votant primari?

Què fa el diputat local americà?

Els diputats individuals per districte dels EUA són gent molt útil per als ciutadans. Al Parlament es passen la vida mirant d’atreure diners públics i avantatges per al seu districte. Tenen una oficina on donen informació i a vegades accepten queixes o iniciatives dels ciutadans i les presenten a autoritats superiors. Són responsables per les lleis particulars per posar remei a una injustíciapatida per una sola o per poques persones. Per exemple, hom no pot querellar-se contra el Govern sense rebre permís previ amb una llei particular. Sobretot, quan voten un projecte de llei, han de tenir molt en compte els sentiments dels seus votants, cosa que per exemple no es permet als diputats estatals del PSC quan voten a Madrid. I sovint el ciutadà necessita el seu diputat per coses com treure invitacions a certs actes, o per obtenir un subsidi o per entrar a West Point. El teu diputat és verdaderament teu. Els de Madrid segueixen sent només del PSOE

Que com és que hi hagi més d’un candidat? El partit sempre fa una tria, d’un home o dóna completament lleials al partit. Si hom es vol ficar en política, el millor camí és tenir relacions familiars o donar molts diners al Partit. Altrament cal anar a les oficines locals del Partit i oferir-se per treballar de franc fent coses com organitzar assemblees, trucar al telèfon, demanar firmes pel carrer, etc. Aleshores si hi ha sort, el nouvingut acaba essent presentat a certa gent i si fa bondat i és útil i lleial, potser algun dia li deixaran presentar-se de candidat a alguna coseta. Per qui s´hi ‘interessi un article al New Yorker sobre l’ascens metòdicament planejat d’Obama a Chicago publicat fa uns dos anys ho explica claríssimament. Aquest senyor havia estudiat a fons com es fa.

De tant en tant, hi ha candidatures insurrectes que es presenten a la primària per fotre el Partit. Cal només tenir un nombre de firmes. Jo he firmat pel carrer més d’una vegada. Perquè no? Sempre és millor tenir tria que no tenir-ne. Alguna vegada la baralla és molt forta i acaba costant molts diners, tants com si fos l’elecció de debò. Ara fa unes setmanes els Republicans de Nova York van tenir dues baralles molt dures (que el Partit va perdre). Però els polítics professionals entenen bé el fair play. Qui guanyi la primària comptarà (gairebé sempre) amb el suport del Partit. I al guanyador/a  ja se li acudirà que val més reconciliar-se i fer-se petons amb el partit. Altres vegades, la lluita és alguna ximpleria o una insurrecció d’algú que no sabia o podia conduir una campanya i el vot passa desapercebut excepte pels aparatchniks que hi envien prou gent a votar. El porcentatge de vots en aquests cassos és petitíssim, molt menys de 1%, però la primària és vàlida. I quan no hi ha oposició al candidat oficial del partit, evidentment no hi ha primària.

Les primàries estan sempre regulades per llei estatal i se celebren en dates diferents a cada estat. Hi ha diferències molt considerables d’Estat a Estat. A alguns, com Nova York, el sistema està tancat: si la teva targeta de votant diu que ets demòcrata, només pots votar pels demòcrates, però a altres llocs, és obert i el votant pot entrar al Col·legi i triar per la primària de quin partit vol votar. Fins i tot n´hi ha on el votant pot votar a les columnes de tots dos partits. A més hi ha sempre gent que voldria revisar-lo tot. Per exemple a Califòrnia parlen dèliminar l’afiliació a un partit, permetre votar individualment el candidat que es vulgui i després fer el vot general entre els dos candidats amb més vots, tant si són dels dos partits o del mateix (!!), o sigui entre dos demòcrates o dos republicans si aquests eren els que tenien més seguici.

Els terminis de les cambres baixes tant la Federal com les dels Estats, només són dos anys. Sembla poc, però alñ començament de la República n’era un només. El primer any, el nou diputat encara no ha entès que ha tocat el punt final de la seva carrera i en general es triga més d’un any per entendre com funcionen les coses. No és pas presentant raons a la cambra com es guanyen les disputes, sinó a porta tancada. Si un diputat s’ha portat bé amb els ciutadans del districte i és popular i no s’ha embolicat a cap història de corrupció, gairebé sempre serà reelegit sigui quin sigui el seu partit. Es important recordar-ho, perquè això vol dir que de fet només un nombre petit d’escons s’han de renovar cada dos anys, cosa que enrellenteix molt el procés d’ascens i davallada dels dos partits, molt més que en països amb vot proporcional, on un gran dalt avall és sempre possible.

RESUM

El vot madrileny és molt diferent de les primàries americanes per les raons següents:

1) Els votants americans no són militants sinó simpatitzants registrats.

2) El vot americà afecta més perquè les eleccions són directes. Amb eleccions proporcionals, la importància és molt dubtosa i caldria una adaptació molt difícil

3) Als EUA el procés és públic, regulat i financiat per lleis estatals i el Govern paga totes les despeses

Valdria la pena organitzar eleccions verdaderament primàries? Sense eleccions directes, no serveixen de gran cosa.

Que és l’opinió del vostre

JOANOT

Si veniu a Manhattan reconeixereu fàcilment el gratacels de Citibank al carrer 53 entre Lexington i la Tercera. És molt alt (279 m), té 120.000 m2 de superfície útil repartits en 59 pisos, però sobretot tothom el reconeix perquè la part de dalt, enlloc de ser plana està construïda en un angle de 45 graus. Que perquè? Quan s’estava projectant l’edifici a algun ambientalista aficionat se li va acudir que s’hi podrien posar miralls amb generadors solars d’electricitat. Bona idea, però impossible de realitzar: la posició fixa de la torre ho impideix. Però es veu que a algú li va fer gràcia i aixi es va quedar.

Deixant de banda l’antiga Mesopotàmia, els gratacels són una invenció novaiorquesa. Amb ells nasqué la necessitat d’una nova professió, la dels enginyers estructurals, experts en certes tècniques de la construcció, que havien de calcular la resistència del suport estructural perque el projecte dures mil anys i trobar solucions a problemes especials. William LeMessurier, mort fa pocs anys, era un dels enginyers més importants i originals del país, potser del món. Al disseny de la torre Citibank hi va introduir una sèrie d’innovacions, sobretot el bloc de granit muntat sobre articulacions de metall al cim de l’edifici per limitar-ne les oscil.lacions causades pel vent.

Errors! Fuig, quina paraula tan esfereïdora quan hom va al metge. Però no hi ha cap professional que no s’hagi equivocat mai. A vegades els professionals, per evitar la possibilitat de patinar, treballen en equip, confiant que algú se n’adoni a temps. Però tots som humans i un dia o altre…

Llegiu si us plau la història de la pífia memorable del gran LeMessurier, amb quina energia i determinació ho va resoldre en secret i com al final ho va confessar tot a un article publicat a un dels NewYorkers de maig de 1995, seguit d’una conferència magistral al Massachusetts Institute de Technology. El món va tractar el gran mestre amb benevolència i tothom va riure i el va felicitar. Ell fou un gran mestre de l’enginyeria de la construccio, pero es per una crisi ridicula que tothom coneix el seu nom. O potser mes que per la crisi, per la forma genial com la va resoldre.

Un estudiant impertinent exposa el mestre
Un dia a la tardor de 1979, els estudiants d’enginyeria de la gran Universitat de Princeton havien vingut a visitar l’oficina del famós LeM a fer pràctiques. Un d’ells va demanar si podia veure els càlculs de la torre Citibank, acabada d’obrir. Sí home, no faltaria més, els tinc per separat a aquest ordinador.
Una estona després, l’estudiant se li va tornar a acostar. És que no trobava una cosa que volia veure. Ell i el seu pare tenien un bot i eren molt afeccionats a la vela. Considerant l’angle de 45 graus de la superficie de la torre adalt de tot, era evident que la situació a la punxa de l’edifici era com si fos un veler i que no trobava a l’ordinador com s’havia tractat això.

Poc a poc en LeM es va posar vermell, morat, pàl.lid. Doncs mira, no se li havia acudit. El problema no tenia res d’insignificant. Juntament amb els vents horizontals, un vent huracanat tocant de front a 70 milles/hora (uns 100 qm/hora) sobre la superf’icie inclinada de 45 graus faria doblegar l’edifici entre els pisos 14 i 15. De fet, contràriament al que es pensa la gent, un huracà arriba a NY cada 55 anys i velocitats del vent de més de 70 s’han mesurat. I la primera temporada dels huracans s’acostava. No hi havia temps a perdre.

En LeMessurier vol assassinar una companyia de la construccio
De moment, en LeM no va veure ra’o per preocupar-se gaire. Per anar segur que l’edifici pogués resistir qualsevol problema inesperat que es pogués presentar, ell havia inclos especificacions perque la torre toleres dues vegades l’stress màxim que calia esperar. El problema de la vela augmentaria l’stress nomes en 40%, considerablement menys que el 100% cautelar previst, o sigui que no passava res. Una de les seves previsions cabdals era que les bigues d’acer enlloc de ser collades amb cargols, havien de ser soldades en profunditat, cosa que doblava la sea resistencia… Ai, ai.

En LeM va trucar la companyia constructora a Pittsburgh: oi que vàreu soldar les bigues? Silenci

Doncs no senyor, sí que em sap greu. És que soldar és molt car i es dificil trobar tants soldadors competents i els nostres arquitectes van opinar que era una redundància inútil i que ens podíem estalviar els dòlars. O sigui que vam collar les bigues amb cargols molt forts.

El món de LeM s’acabava d’ensorrar. Era l’hora negra del shock i la desesperacio. El primer huracà que arribés li doblaria l’edifici en dos (semblant al cas esdevingut anys després amb el WTC). I la temporada dels huracans estava a un parell de mesos. Calia tenir bons nervis. El rellotge estava en marxa: tic, tac, tic, tac…. 

A ca l’asseguradora
En LeM va acceptar plenament la seva responsabilitat i estava disposat a fer tot allò que calgués. El primer pas era parlar amb l’assegurança professional. L’agent era un antic amic de LeM, fins ara sempre content de veure’l. Quan va entendre el problema, va fer una escena histèrica. Estava arruinat per sempre. La seva família es moriria de fam. El cas sortiria a tots els diaris del món. Hi hauria milers de morts.

Apa, maco. El que cal és resoldre el cas, no pas fer teatre.

A ca’l banquer
En LeM va voler parlar immediatament amb el CEO, el conseller delegat i cap suprem de Citibank. Va decidir dir-li la veritat i proposar i discutir el remei. No obstant la seva personalitat i les seves afirmacions que es tractava d’una emergència va resultar que era dificilíssim parlar amb aquest gran senyor. Potser tindria deu minuts a la tardor… I ara!
Al final es van trobar. El banquer va resultar ser un senyor molt agradable.  Escoltant de què anava, es va posar a riure. Cal explicar que la seva oficina no estava pas al gratacels. Va acceptar el pla de recuperació. Els pisos 15 i 16 es buidarien i bigues d’acer de reforçament per evitar el doblec es ficarien a l’edifici i es soldarien. Els dos pisos serien despres reconstruïts. El banquer només va exigir que li paguessin les despeses de buidar i reocupar els dos pisos però va garantir,com a premi a la sinceritat, que Citibank no es querellaria. Ni en parlaria amb ningu.

Buscant bigues d’acer per tot Amèrica
Com queda dit abans, el pla d’acció era comprar bigues i usar-les per a enfortir els pisos amenaçats. I calia afanyar-se perquè la temporada dels huracans s’acostava.

Sembla que hauria de ser fàcil de fer, però el primer problema era trobar les bigues. En general, si hom necessita bigues d’acer de certa mida, cal encarregar-les amb anticipació. Miraculosament en LeM va trobar un negociant a San Francisco que les tenia magatzemades. Però el problema no estava resolt. Calia transportar-les a Nova York, que està a la Costa Atlàntica i no Pacífica com San Francisco. Molt lluny.
El transport de costa a costa normalment es fa per vaixell grans, a través del Canal de Panamà.

Ni en broma!, digué en LeM. Això trigaria de quatre a sis setmanes i la temporada dels huracans estava a punt de començar. Al final ho van resoldre amb una caravana especial de camions amples i als pocs dies increiblement l’acer va arribar a NY.

Ensurt, esglai, terror, èxtasi i pau amb victoria final
Les obres van començar en l’acte. No obstant estar obert i en servei, un exèrcit de treballadors i soldadors amb equipaments i grues van prendre possessió de l’edifici, que altrament va seguir obert. Treballaven nomes als dos pisos en questio. Una cosa curiosa és que l’operació, tan aparatosa i conduida amb maquines sorolloses en vista de tothom no sembla haver cridat l’atenció de ningú i ningu va demanar explicacions. Un miracle va ajudar l’enginyer: tots els periodistes de Nova York estaven de vaga, un episodi memorable que va durar mesos i que no s’ha repetit mai. El NYT per exemple no va anunciar mai la mort de Joan Pau I ni l’eleccio de Wojtyla per succeir-lo. Altrament, sense vaga molts periodistes haurien ficat els nasos preguntant que havia passat i algu els hi hauria explicat.

S’havia acabat tot? Estava tot resolt? Ai no, encara faltava la més grossa. Havien començat les obres tan depressa com van poder, però a les sis setmanes, quan encara no havien fet gaire via, la ràdio i televisió van transmetre les notícies pitjors, les informacions més aterradores: l’huracà Ella s’estava acostant en línia recta a NY.

Aquí es podrien escoltar diferent opinions sobre què hauria calgut fer. Si haguéssin anat a informar l’alcalde i la policia, sens dubte haurien fet públic el problem, s’haurien manat certes evacuacions, hi hauria hagut terror (i teatre) a la ciutat i les querelles judicials i els especials de TV haurien durat fins avui.

En LeM va decidir callar. Un altre cop, el seny i l’instint el van salvar. L’huracà va canviar d’intencions (com passa sovint), va girar a la dreta i va desaparèixer a l’Atlàntic Nord. La ciutat només va rebre una tempesta tropical amb vents molt més lents que 100 qph.

I després d’aquest episodi tan terrible, va quedar clar que el gran LeM havia donat un exemple inoblidable de lideratge, de nervis d’acer, i de seny. Perque ell ho savia es va decidir a publicar el cas i donar els detalls abans de la seva mort. Admirada, tota la professio el va aclamar i ja ningu es va mofar d’ell.

Està clar que era ell qui havia causat la crisi. Però els homes no podem ser perfectes. En la meva experiencia, en gairebe tots els errors professionals dels que he tingut coneixement, es tractava de verdaderes bestieses inconcebibles i impossibles d’entendre, i rarament de casos dificils on costa desenvolupar una opinio.  L’Einstein fou famós pels errors que cometia en públic amb fòrmules matemàtiques. Diuen que a vegades els seus deixables, avergonyits seien en silenci i no gosaven dir-li res. Ningú és millor. La funcio del cervell huma segueix essent un misteri.

I si us passegeu per Manhattan, us ho asseguro, no tingueu cap por que un gratacels s’ensorri damunt el vostre cap. No ha passat mai… encara.

JOANOT

¨La teva família havia viscut a Espanya per moltes generacions?”

Això m’ho va preguntar un dia un bon amic i company a la feina. Hi penso perquè avui és el Rosh Hashanna, el primer dia del setè mes del calendari hebreu, la festa de Primer d’Any. Li he desitjat bones festes a molts amics. El dia 18 serà la festa del Yom Kippur, la solemnitat més gran de l’any.

Els jueus són gent molt especial per a mi. De petit al Cole un capellà em va dir que podria ser perillós fer-se amic de persones que no són cristianes. Si li hagués fet cas, m’hauria perdut moltes coses i la meva vida hauria estat molt diferent. Es dona el cas que tots els meus mestres i superiors i després els meus companys han estat jueus. El judaisme és una religió, una filosofia, un estil de vida. Contràriament a tants prejudicis que corren pel món, hi ha jueus de tota mena. Tanco els ulls i tots els meus amics d’aquesta religió desfilen davant els meus ulls: un que no volia que ningú en parlés, un altre que es va escapar d’Alemanya als 14 anys amb una germana petita abandonat a la bona voluntat d’altres i que és un tros de pa, sempre disposat a ajudar, incapaç de fer mal; una altra, una Gran Dama i una universitària d’extraordinària educació que de nena va estar a un ghetto on no la deixaven anar a a l’escola perquè estava marcada per morir (i quan va poder anar-hi anys després, la mestra va intentar convèncer-la que el seu verdader pare era Stalin i no el que tenia a casa); hi havia aquell fill d’una família de quatre fills on només hi havia hagut diners per un passatge i haven fet un sorteig per veure qui venia a Amèrica; un altre senyor molt més perillós que la majoria de serps verinoses i finalment veig entre els memorables un que s’estimava massa els diners i un que tenia molta influència. Potser hauria d’anomenar els veïns que tenen marcada amb les escriptures l’entrada del pis a la meva escala. Rics, pobres, bona gent, mala gent, pocasoltes i homes de gran seny…Podreu trobar-hi de tot.

Judaisme avui

Molta gent parla d’altres religions, però pocs les entenen, o encara pitjor, accentuen les similaritats sense entendre les diferències, fent un diàleg seriós o una convivència positiva impossible.

Per als jueus, la religió és una part de la seva nacionalitat, que no és veritat entre nosaltres. Un català pot tenir qualsevol religió o cap, un jueu no. Dissortadament, a vegades sembla que parlant del món dels altres, els jueus es confonen en aquest punt i perceben un lligam excessiu o inexistent entre la nacionalitat dels europeus  i la religió cristiana. N´hi ha per exemple que acusen els Cristians de ser culpables de l’Holocaust. Hitler era alemany, els alemanys són cristians, ergo els cristians són responsables. Igualment no distingeixen bé ni entenen les diferències entre catòlics i les diferents esglésies protestants.

Però pocs catalans entenen que avui en dia el judaisme està dividit en tres corrents o tradicions diferents: els ortodoxos, els conservadors i els reformats  i totes les sinagogues pertanyen a una d’aquestes denominacions. Al diferència del cas entre els catòlics i protestants, la teologia i la doctrina són essencialment les mateixes pels tres grups. Allò que els separa és amb quina severitat cal interpretar la llei. Pels ortodoxos, cada dia més nombrosos però en minoria, la llei és rígida i cal obeir cegament i literal totes les seves prescripcions i prohibicions; pels altres dos, la llei és més aviat un indicatiu del camí, una guia, no pas una cosa que demani l’obediència estricta i estan menys inclinats de portar disputes sobre qualsevol cosa al Consell  local de Rabins, com fan els Ortodoxos.

Bíblia i Tanakh, Pentateuc i Torah

Els jueus estan orgullosos de tenir testimonis escrits de totes les èpoques, però hi ha forats. Un d’ells és el dels temps de l’Imperi Romà i es llegeixen els Evangelis amb curiositat. El Sanedrí? Què devia ser això? La religió jueva amb sacerdots hereditaris de la tribu de Leví (la gent que es diuen Cohen, Kohn, Conn, Kahane o similar) tal com es practicava abans de la destrucció del segon temple i la diàspora amb sacrificis d’animals no existeix. Fou substituïda per l’anomenat Judaisme Rabínic que tenim ara. Una sorpresa inesperada és que els Jueus actuals són de fet els successors dels Fariseus dels Evangelis. Totes les altres denominacions van desaparèixer durant la Diàspora. Jo crec, no obstant, que els Fariseus van tenir mala premsa als Evangelis.

Pel que fa als Cohens, a les sinagogues ortodoxes sovint se´ls demana que beneeixin la comunitat fent el famós signe amb la ma que Mr Spock va immortalitzar a la serie StarTrek desitjant prosperitat i llarga vida. L´actor, Leonard Nimoy, explica que ho va veure sovint a la Sinagoga on el portaven de nen.

La comunitat a la Sinagoga està dirigida pel Rabí (sovint una dona en els nostres dies),  que és un mestre, no pas un sacerdot. Una altra personalitat és el Cantor, que fa el que fan tots els cantants a les cerimònies i també a les festes, quan algú els paga. Quan els nens arriben a certa edat, fan un Bar Mitzvah, una festa molt gran on el nou Jueu puja al Santuari i canta un fragment de la Torah en hebreu. Ara el mateix existeix per a les nenes però es diu Bat Mitzvah.

En principi les Bíblies jueva i cristiana són gairebé idèntiques pel que fa respecte a l’Antic Testament (una cosa que es pot considerar gairebé miraculosa). La doctrina jueva té dues fonts que despleguen l’acord o aliança entre Déu i el Poble Israelià. Les fonts són la Bíblia, que els jueus prefereixen anomenar Tanakh i el Talmud que des de temps immemorials recull els escrits i interpretacions de la llei fetes per escolars rabínics famosos. La part més sagrada del Tanakh és el Pentateuc, anomenat Torah, una còpia del qual està sempre al santuari durant els serveis. La Torah fou revelada per Déu i escrita per Moisès sota inspiració divina.

Filosofia i ètica

Corren pel món concepcions molt diferents de què és i de què mana la moral. Hi ha gent que es pensa que les conviccions personals del que és bo i dolent haurien de ser les mateixes per a tothom i les religions sovint demanen exclusivisme. Aquestes coses acaben al bell mig de baralles i disputes entre gent diferent perquè a tots els participants els sembla que les seves creences són evidents, manades per Déu i no poden ser discutides.

Mirem per exemple el cas de la revenja i les represàlies. Un jueu probablement us diria que és una reacció completament natural i justa. Si algú t’ha fet mal tens dret a donar-li una lliçó. El comand evangèlic d’oferir l’altra galta és impossible d’entendre i sembla simplement il·lògic.

Un altre exemple és el cas de la visió del món i els seus plaers. Un jueu no pot entendre perquè l’església catòlica diu que vivim a una vall de llàgrimes, que hem nascut per patir i ajudar-nos mútuament, que vivim envoltats per perills, que el món és dolent i perillós i que tots som pecadors i que podrem ser castigats amb l’Infern. Els jueus aprenen que haver nascut al món és fantàstic i que cal disfrutar i treure de la vida tant com es pugui. Si hi ha patiment alguna cosa ha anat malament. Sobre la vida després de la mort, a les escriptures jueves no hi ha revelacions.

El judaisme avalua molt la vida humana que cal protegir a qualsevol preu. És per això que hi ha tants metges jueus? En qualsevol cas l’humanisme té arrels fortíssimes a aquesta religió.

La política

Un tema molt difícil. Els grups de pressió jueva que, quan es tracta d’Israel tenen a les seves mans el vot dels Congressistes contínuament afirmen que ells són els jueus. No és veritat. Sols representen alguns jueus. Representen amb tots els seus diners només els sectors més extremistes i radicals de la dreta de la societat israeliana, per no dir els més violents. L’afecció envers Israel i la seva existència sí que és universal entre pràcticament tos els jueus, però pel que fa a la situació a Palestina molts jueus,tradicionalment un poble progressiu, ho veuen amb horror. La partició i els dos Estats no estarien malament. Han intentat trobar la seva veu més d’una vegada però la superioritat en diners i mitjans de la dreta és aclaparadora.

Per acabar, els Sepharadim

Una vegada vaig entrar a l’oficina d’on treballava i una nova secretària em va dirigir la paraula. “Què és espanyol vostè? No li hauria de dirigir la paraula, perquè vostès ens van expulsar del nostre país” Jo? No pas els Catalans, li vaig explicar, que tenim sort d’estar vius encara.

És curiós que el nacionalisme espanyol vegi els Sefardites amb orgull i satisfacció (!?). Els primers jueus a Amèrica foren Jueus sefardites del Brasil. Van fundar la sinagoga més antiga de Nova York i a finals de S XIX van construir sinagogues, seguint la moda del temps, en estil Mudèjar, que cridava molt l’atenció. En l’actualitat els sefardites novaiorquesos estan completament integrats amb els asquenazites que van arribar massivament durant i després de la Guerra Mundial, però en queden molts.

Els espanyols semblen creure que tots els Sefardites són d’origen espanyol que no és veritat. Els jueus del Marroc, dels Balcans i de Turquia sí que en són però no es coneix cap connexió entre la Península i els jueus àrabs, sobre tot del Jemen (els anomenats Mizrakhis o Orientals) que practiquen la religió seguint en tot el ritu dels sefardites, una cosa que no s’entén fàcilment. En qualsevol cas,caldria parlar de jueus de ritu espanyol, no de jueus espanyols. Aquest ritu és molt diferent del dels jueus alemanys (asquenazites) que és majoritari al món.

La llengua que encara parlen alguns pocs sefardites es diu Ladino. I els catalans què? Amb l’expulsió vàrem perdre molts milers de bons catalans.  Aquests catalans van seguir utilitzant la llengua catalanica (oficialment judeocatalà) per segles, però com tantes coses al món, ja fa temps que es va acabar. Els darrers documents estaven a un museu de Sarajevo, Bòsnia, abans de la guerra

En qualsevol cas, Bones Festes de Cap d’Any a tothom! Tant de bo tots els lectors estiguin inscrits al llibre de la vida per un any més de felicitat.

JOANOT

Quina joia de veure-ho! El poble, homes, nens i dones de totes les races i algunes religions, aplegats a la Gran Gespa (la Mall) de cara al Monument de Lincoln. Una banda de música i moltes celebritats actuen a l’escenari esperant el vespre amb el plat fort, els focs d’artifici. Els problemes oblidats. Patriotisme i Nacionalisme són iguals; la diferència rau només en l’objecte de la passió popular. Al Patriotisme només tenen dret els països forts i lliures; amb el Nacionalisme s’han de conformar els febles i dependents, mentre no hagin quedat ofegats pels insults i l’odi dels seus dominadors.

Gràcies al 4 de Juliol, ja no hi ha Rei a Amèrica! Forasters ja no tenen el dret d’imposar impostos i quedar-se amb els diners! En aquest dia del 1776 ens vàrem inventar la República i la Llibertat i els Drets Individuals i el Govern derivat exclusivament del vot popular, sense cap altra font de legitimitat. I els pares fundadors van escriure documents perquè res s’espatllés i d’ençà d’aquell dia el poder d’Amèrica per tot el món només ha augmentat. Ves si no celebraríem els Catalans si això passés aquí. Damunt la gespa hi ha gent que no tenen feina o no poden pagar les factures mèdiques o estan a punt de perdre la llar, però aquest vespre no importa tant, perquè tots estan orgullosos de l’empresa comú, del poder i riquesa del seu país i creuen que està en els seves pròpies mans resoldre els seus problemes.

No hi vaig perquè no m’agraden les gentades i l’espectacle ja l’he vist per TV manta vegada. En cotxe preferim anar a celebrar la festa del 4 de Juliol, típicament una barbacoa de hot dogs feta al jardí (backyard), a la casa d’un familiar que viu a la rodalia de Washington, al Nord de l’Estat de Virgínia. Aquestes grans festes (el 4 de Juliol, el Memorial Day, Thanksgiving, Labor Day, el vespre del Superbowl) són una ocasió per grans trobades periòdiques familiars que sovint es repeteixen un any darrere l’altre i formen la base de moltes relacions socials. No ser-hi invitat podria ser un insult o un trencament.

El Veïnat

La casa on anem està prop de la sortida de l’autopista, a les afores d’una petita ciutat de la què ningú ha sentit mai parlar. De camí intento repassar amb els meus companys les relacions familiars que sempre se m’escapen. A és la segona dona de B, C és un fill del primer marit d’A, que es va morir. D i E són mig germans fills de dos matrimonis d’F. G és la família d‘F. G està promés amb H, la filla del tercer matrimoni de F. D’I ja no cal parlar-ne, perquè ja no es tracten. A més hi haurà veïns. S´hi cabrà a la casa? No hi he estat mai, però diuen que és gran. I els hot dogs els fan a l’entrada asfaltada del garatge, mentre que les begudes estan sempre a la gespa.

Rebuda inesperada

Aparquem on podem. Per sort el nostre cotxe és un compacte. Al davant de la casa hi ha un grup força nombrós d’adolescents (teenagers en Anglès) jugant i rient entre ells. Ens ignoren però de sobte una noia d’uns 17 o 18 apareix corrent cap a nosaltres, donant abraçades i fent petons. No tinc ni la més petita idea de qui és ni de com es diu. Podria ser evidentment una filla del segon o tercer matrimoni d’una persona de la què no vull parlar. Aquesta noia misteriosa porta un vestit de festa molt ajustat, curt i escotat que no escau a l’ocasió. A les festes amb hot dogs la gent no es vesteix així. Sospito que aquesta jove post-adolescent  havia participat recentment en un procés de desenvolupament i maduració física, ara ja molt avençat o acabat i que ara en volia exhibir els resultats, que no estan gens malament. Decideixo que miraré a veure si em diuen el seu nom.

A la porta ens saluda l’amo de la casa. Fa temps que no ens trobàvem, senyor Coronel.

Converses, gossos, escenari

El Coronel té bon aspecte. Va ser malferit al cap a la Guerra del Vietnam. Mira que fa anys, però ell en segueix patint les conseqüències. I els 25.000 morts Americans segueixen ben morts. Però ara tenim relacions diplomàtiques, comercials i polítiques excel·lents. Que m’expliquin perquè la van fer aquesta guerra. Ell no vol que es parli del Vietnam o la guerra en la seva presència. Sense la ferida probablement seria un General. Però ara tornen a fer altres guerres. Els polítics no aprenen mai. O no volen aprendre. Es pense que faran aprendre al poble.

La casa està bé, però hi ha massa gent, alguns família, altres veïns. Totes les cadires estan concentrades a una sala, al voltant del sofà. Jo veig un espai buit i m´afanyo a seure’m-hi. Una dona molt grassa volia prendre´m el seient, ho té pintat a la cara. A la paret la Sra Coronela té penjada, dintre un marc una còpia de la notificació que una parella envia a tothom després de contraure matrimoni. Em sembla que no hi havia cap necessitat de penjar-ho. Ja m´ho creia que estan casats. Fou el segon per a tots dos. Una estoneta després li pregunto discretament si té un bany. Una mica ofesa, em respon que en té molts de banys. Està bé. Doncs ja em quedo tranquil.

Segueixo saludant desconeguts. Gairebé tots em responen que ja ens vam trobar almenys una vegada. Amb l’accent que tinc, tothom es recorda de mí, com si fos un ocell migratori aterrat a una comunitat desconeguda. Ai, si poguéssiu gaudir dels avantatges del meu accent només per un dia… És una d’aquelles coses que tenim cada dia davant dels ulls sense que ens preocupi no saber ni què és ni com funciona en el tracte social.

El món pastoral de la Vall de Shenandoah

Un petit grup de dos homes i una dona entra. Me´ls assenyalen com a camperols que tenen una granja molt maca a la Vall de Shenandoah (a Virgínia, relativament prop d’on som). M’asseguren que no són com X i Y, que eren uns texans molt vulgars que només coneixien el seu ranxo a les planes de Texas i no sabien què era l’educació.

La senyora és una dona espectacular. És molt alta, rossa, amb bona figura i porta uns hot pants (pantalons curts amb molt poca cama) difícils d’ignorar pel gènere masculí. Sembla una d’aquelles persones molt més grans del què semblen i efectivament resulta que un acompanyant (un jove d’uns 20 anys) és el seu fill gran. Porta uns quants tatús  en colors fàcilment visibles. Ja s’ha pensat que els tatús són per  tota la vida? Quin aspecte tindran a l’edat de 90 anys? La dona seu intentant tapar-se les cames amb un coixí del sofà. Li pregunto de què fa i em respon que té un negoci de ramaderia i tabac a la llegendària Vall de Shenandoah, un lloc idíl·lic i que abans criava vaques però ara ha canviat i només té cabres.

M’agafa de sorpresa. pel camp se’n veuen poques de cabres. Quan jo era petit als estius anava amb els pagesos a fer una costellada de cabres. Arribàvem a un lloc escaient, escalfàvem al foc un roc pla i hi fèiem les costelles d’una cabra  acabada d’escorxar que érem molt bones. Després he vist cabres als zoos, al racó dels nens on deixen tocar els animals com si fossin gats o gossos (petting zoo). Breument vaig viure a una mena de colònia on l’empresa feia dur una cabra al lloc on jugaven els nens. Però els mascles també són un símbol del dimoni. Li pregunto qui li compra les cabres. Molta gent. Avui en dia es ven formatge de cabra, llet de cabra. I de carn? El gust se sembla molt al xai. No se li havia acudit mai. La gent potser no voldrien menjar carn de cabra. En qualsevol cas no fa gaire diners per ara. També cultiven tabac. Tabac de Virgínia, que té anomenada.

Veig l’adolescent en vestit de cocktail que havia sortit fora a rebre’ns amb petonets. Seu a una butaca amb les cames doblegades al lloc de seure i s’ho escolta tot sense dir res. De moment ha deixat de repartir petonets.

El Bebé

Hi ha un bebè molt bufó i petitet a la festa. Totes les dones prenen tanda agafant-lo. N’hi ha una amb un accent del Sud molt maco li canta una cançó. El Coronel fins i tot somriu. Té un gosset molt gras que va d’un visitant a l’altre. Jo jugo una mica amb ell. De sobte per la porta oberta entra un altre gos. El Coronel es mostra irritat. No el vull aquest perquè no és un gos estable i civilitzat. Fora d’aquí. Un senyor s’afanya a treure’l i tanca la porta darrere seu.

Inevitablement les senyores comences a parlar de bebès i de no poder dormir per culpa d’ells. Una diu que això ho va arreglar als quatre mesos. tot el que calia fer era barrejar la fòrmula amb una mena de puré de cereals. Així l’estómac s’ompliae i el nen dorm. Va preguntar el pediatra, el qual va respondre que  si el nen estava bé, és que no li feia mal. Altres dones s’hi afegeixen. Que sí, que sí. Elles també ho van fer amb molt d’èxit. Es que l’endemà cal treballar i sense dormir no es pot. Jo em recordo que la meva àvia castellana sempre deia que ella donava pa amb vi als nens i que els enfortia molt. Algú fa notar que molts nens petits moren al món de deshidratació i infeccions però que no se sent que ningú es mori per utilitzar malament la fórmula. No sé si és veritat això. Li preguntaré a un pediatra que conec.

Una nena de 14 anys amb peculiaritats inesperades

Els adolescents que estaven fora poc a poc han anat entrant i alguns han aconseguit ficar-se a la sala del pow wow (que és el nom indi d’una trobada tribal de negociacions orals). Entre ells hi ha una nena que crida l’atenció per la seva seriositat i llengua càustica. En un moment donat, parlant amb veu alta, sembla dominar la conversació i fa riure a tothom. La mamà, una senyora molt grassona, que és una veïna, se la mira amb gran orgull.

Les coses es complicaran.

La nena també vol tenir el bebè per una estona. Li diuen que sí però per si de cas la mare es posa al costat, molt aprop d’ella. De sobte la noia sembla desconcertada i disgustada. “Aquest bebè fa pudor!” crida. Encara ho reforçava més. Fa pudor. Ella no sabia que els bebès poguessin fer tanta pudor. Palpa la zona escaient de la pobre criatura i determina que se sent molt tou. Ara tothom ha quedat sorprès i desconcertat. Li prenen el nen i dues dones desapareixen de l’habitació per canviar-lo. La mare de la noia no diu res però baixa els ulls. Un moment després la nena anuncia que no té més remei que anar a prendre una dutxa. I se’n va.

Acabada de sortir, la seva mare explica que la nena pateix d’un desordre emocional compulsiu-obsessiu i que ja fa temps que està en tractament, cosa que molts presents ja sabien. I que li cal prendre dues dutxes diàries perquè diu que si no es podria morir d’una infecció. I que a l’habitació ho té tot ordenat d’una forma especial i no es pot tocar res i que a vegades la nena li fa escenes quan alguna cosa no li agrada. Un senyor diu que potser seria una bona atleta, perquè molts esportistes són així i sovint hi ha coses que han de fer o tocar, o amulets que necessiten, o si no, no poden participar. Un altre home afegeix que ell ha conegut obsessius i que tots eren persones d’una gran intel·ligència.  A més eren sempre molt nets, no perden res i no trenquen mai la seva paraula. Gairebé estic temptat de felicitar la senyora per tenir una filla així.

Em miro el fill gran de la senyora rossa de les cabres. Duu una mena de samarreta negra amb paraules i gràfics de significat fosc i al braç s´hi ha fet tatuar una gran creu negra. Gairebé em faria por trobar-me’l pel carrer al vespre. Aquest segur que no és obsessiu. Decideixo felicitar la mare de la nena.

Celebracions populars

He decidit prendre l’autobús de tornada a Nova York aquest vespre perquè com tothom està a alguna festa el tràfic estarà bé. Tinc raó. De camí passo per una autopista on el tràfic en la direcció contrària està tancat però on molts autos arriben i la policia els fa aparcar sobre la gespa. M’ho expliquen. Des d’aquí es veuen molt bé els jocs d’artifici. Me’n recordo que a Manhattan aquest vespre també deixen aparcar a una autopista. És una festa molt important que té valor simbòlic.

Amèrica viu. Tenim problemes però els arreglarem. L’esperança viu.

Ja des de Nova York, un salut ben cordial

Joanot

La capital està bé. Per cotxe des de Nova York s´hi arriba en 4 hores. El tren és més ràpid però costa massa dòlars i està gairebé sempre molt ple. Potser a WDC fa massa calor els estius. No és endebades una ciutat del Sud. Permeteu-me que parli de les coses que personalment m’interessen

Història. Perquè Washington?

Després de la Revolució, la capital natural hauria estat sempre Nova York, que havia estat sota dominació britànica tota la contesa. Era una ciutat gran, rica, plena de comerciants, amb un port molt gran… Aquestes coses no han canviat gens. La nova Constitució de la República no havia triat capital. Naturalment, les noves autoritats es van establir a la Big Apple i és allí, davant la el que és la Borsa de Wall Street (en els nostres dies) on George Washington va jurar el càrrec i el Govern i el Congrés es van establir. Però els Sudistes no volien aguantar cap capital al Nord i el debat es va obrir. No volien una ciutat gran per por que es repetís un incident que havia passat a Filadèlfia: un motí de soldats va amenaçar el govern, que va haver de fugir. Al final van decidir tornar-se provisionalment a Filadèlfia i triar un lloc nou per bastir una capital nova permanent a la frontera entre els estats de Virgínia i Maryland que s’anomenaria Districte de Colúmbia i tindria una superfície de 17 quilòmetres cuadrats. El lloc precís, lleig i pantanós, fou triat pel President Washington en persona (que havia nascut a prop) i aviat la gent va començar a parlar de Washington City. Al final va quedar Washington DC. En els nostres dies, els edificis federals també s’estenen per àrees de Virgínia i de Maryland

Comparar? Amb què?

És una temptació molt gran comparar aquesta ciutat amb Madrid. El Districte és molt més maco i espectacular amb el seu disseny i els edificis neoclàssics d’estil grec. Però la cosa més valuosa de Washington DC són els museus meravellosos, fins ara tots d’entrada gratuïta (encara que ai las, ja n´hi ha dos que han començat a cobrar). La National Gallery és un Museu d’Art de classe mundial; els increïbles Smithsonians us familiaritzaran amb ciéncia, història i tecnologia, el Museu d´Història Natural és incomparable, el de l’Indi Americà  i el d’Aeronàutica no tenen igual. I el Govern central se segueix gastant fortunes en la infraestructura. Deixant de banda el metro, ara hi ha tantes autopistes que jo dic que aviat cobriran el 95% del territori (si no s’aturen a temps) I no s´hi entén ningú. Si no fos pel GPS, jo no seria capaç de conduir al lloc.

La capital és una colònia

En una cosa sí que Madrid els guanya: Washington DC no és lliure sinó que està sotmesa a la jurisdicció i autoritat del Congrés en gairebé tot. Els ciutadans de WDC no tenen representants amb vot cap de les dues cambres federals, encara que des de fa uns anys se´ls permet enviar representants amb vot al Col·legi  Electoral que tria el President. Ara fa uns anys se´ls va concedir a més generosament el dret de triar per vot universal l’alcalde i els regidors (!) que fins aquell moment eren anomenats pel Senat. Que perquè passa una cosa que no passa a cap altra capital del món? És difícil escoltar una bona explicació. Fa mig segle potser haurien confessat que té alguna cosa a veure amb la raça negra de la majoria de ciutadans. Ara no s’atreveixen a dir una cosa així però en la posició del Partit Republicà, no els agradaria tenir un estat que triaria representants sempre demòcrates.

Visites. La meva tria

El final de juny i primers de Juliol és mala època per anar-hi. Moltes escoles de nen celebren la fi de curs amb una visita al Districte i no s´hi cap enlloc. La  Mall és la gespa famosa amb un estany d’aigua entre el Capitoli i el Monument a Lincoln. Era un lloc preciós, però el cap de setmana està tan ple que no s´hi pot caminar. I també s´hi fan moltes manifestacions: 50,000 pels avortaments, 55,000 en contra, 46,000 contra la guerra… La Mall era un espai obert impressionant però en mala hora van començar a alçar-hi monuments als soldats morts. El del Vietnam és molt bo i va ser un gran èxit i està mig amagat. Però el de la Guerra Mundial… quin bunyol tan lleig i cursi! On posaran el de l’Orient Mig? Potser no han matat prou gent per pensar-hi encara.

Aquest any no he volgut entrar al centre turístic, excepte per tres llocs que havia  volgut sempre veure: l’Arxiu Nacional amb els documents sacrosants, sobre tot la Declaració de la Independència original firmada per tots els pares fundadors (ara en perill; s´hi ha fet una còpia exacta perquè l’original ja és difícil de llegir) i la Constitució. Només n´hi ha hagut una de Constitució en més de dos cents anys. És possible? Quan es va aprovar, tothom deia que la república no duraria gaire.

Segon, vaig visitar el Tribunal Suprem. Ara ja no deixen entrar per l’escalinata original sota les columnes gregues, però a l’interior et deixen veure per una porta la sala d’audiències amb els seients i la taula tan alta dels nou Suprems.

I al final, vaig aconseguir finalment entrar a la Llibreria del Congrés, enfront del Suprem, que ara ja és la més important del món. No es que es vegi gran cosa però saps on has estat i te’n recordaràs sempre. Al costat hi ha la Folger´s Library, probablement la millor lliberia Shakesperiana fora d’Anglaterra.

El Capitoli, un edifici magnífic que tothom ha vist en foto i en film moltes vegades, ja no es pot visitar lliurement. Cal tenir una carta d’invitació del  congressista. Pel públic general ara han bastit un centre de Visitants subterrani a una de les dues portes. Fa anys, s’hi podia entrar i visitar lliurement. Tot ha empitjorat.

I la Casa Blanca? La primera vegada que vaig visitar Washington, ja fa anys, era fàcil ficar-s´hi. A la tarda calia posar-se a una cua i ja estava. En els anys de Nixon, com que a aquest senyor la oficina oval, seu oficial del poder, no li agradava i treballava a un altre lloc, la Oficina Oval podia ser visitada i jo hi he estat dintre. Cosa que potser pot dir també el Rei però no en Rodríguez Zapatero, perquè pocs visitants hi entren en els nostres dies.

Decideixo tornar també a Mount Vernon

Mount Vernon, la plantació de George Washington

És sens dubte el meu lloc predilecte a la capital. Està a l’Estat de Virgínia, unes deu milles als Sud del Districte. En cotxe (no hi ha res més per anar-hi) cal només recordar quin pont cal creuar i si hom tria malament cal patir molt.

Independentment de l vàlua històrica del lloc pel seu lligam amb el Primer President, és un lloc preciós per passejar-s´hi.  Una altra vegada voldria repetir que estava molt millor abans quan no hi havia tants edificis, centres interpretatius i restaurants com ara. Conté la casa original amb el dormitori on el gran home va morir d’una infecció a la gola. Està arrenglada paral·lela al riu Potomac, del que hi ha una vista fantàstica, i també deixen visitar  les cases i tallers dels esclaus. EXstà permès passejar pel bosc i naturalment visitar la Tomba de l’heroi nacional i la seva muller.

Enxufat

Hi vaig amb tota la família local. Resulta  que una senyora de la família hi treballa unes hores a la setmana de guia. No ho sabia. Ens rep amb grans senyals d’alegria. Podem comprar els bitllets amb el 10% que també treiem a la botiga de records. Molt bé, molt bé. Ens posem a la cua llarguíssima per entrar a visitar la mansió, que sembla un cuc gran esmorteït. El sol que cau és de justícia. La senyora ens fa que no, que no, que potser no caldria esperar a la cua. Ens podrem colar? Em pensava que això només passava a l’estat espanyol. Ens condueix a la part de darrera de la casa, on la cua comença. Negocia amb una altra senyorade la mateixa edat, la qual ens mira a tots i fa que sí, que naturalment. Gairebé sembla indignada que hàgim de preguntar. Només faltaria. Per primera vegada durant la meva estada al país, resulta que estic “enxufat“. La co-conspiradora deixa entrar un grupet que s’atura a la primera sala a escoltar una presentació avorrida sobre l’arquitectura i les decoracions. La desconeguda ens assenyala entrar amb els darrers, quedar-nos enrera i barrejar-nos quan el moviment comenci dintre la casa. Així ho fem. És una casa autèntica més o menys del segle XVIII però de camp, sense luxes o peces d’art notables. Resulta que en Washington hi destil·lava bourbon. el whisky americà. No va estar mai a la plantació durant els seus 8 anys al poder a Nova York, però quan s´hi va retirar, gent de tot el món, tant americans com europeus van venir a visitar-lo.

En Washington era un white knight, el cavaller impecable i sense falta, defensor de vídues i protector dels nens. No s’hauria embolicat fàcilment a l’Iraq. Històricament en Washington fou un representant molt típic i iniciador de la successió d’aristòcrates terratinents que van compartir el poder al començament de la República, la van crear i salvar. Van passar molts anys abans que el darrer aristòcrata fos derrotat i un home del poble, Andrew Jackson, fundador del Partit demòcrata entrés a la Casa Blanca.

Ben cordialment i suant molt

Joanot

Aquest matí com sempre he obert la porta del pis per recollir el NY Times. A la capçalera s´hi veia la data ben clarament: “Sunday, July 18,2010” Serà possible? Una altra vegada? Però cap diari i cap web català en parlen. Se´n recordarà la gent o no? Jo sí. Durant els anys de la meva vida que haurien hagut de ser els millors, era la “Fiesta Nacional”, l’aniversari de l'”Alzamiento Nacional”. Ja em perdonareu pel castellà: hi ha coses tan alienes a Catalunya i el seu espirit que no es poden traduir. Sembla que els joves ni en saben res ni en volen parlar, cosa que  deixa una mica frustrats als que ho vam haver d’aguantar amb impotència per tants anys. Es parla de la memòria històrica quan ja és massa tard per recordar ni tan sols de què va la memòria històrica. Una vegada a un mercadet de monedes pel carrer vaig preguntar a un xicot venedor que si tenia monedes de la República Espanyola. Em va respondre que quina república, que no hi havia hagut mai cap república a Espanya. Així va tot.

Recordar coses és legítim? Hi ha opinions diverses. L’escriptora llibertària Ayn Rand deia que parlar de coses velles és sempre una condescendència absurda i inútil, un signe de feblesa i impotència. Però tota la gent gran en som de febles i impotents.

Aquest dia no és famós sols per l’aniversari del famós Alzamiento Nacional: també és el dia quan en Bahamontes esdevingué el primer espanyol a guanyar el Tour de França. Al Diario Hablado de Radio Nacional que tranmetien obligatòriament totes les emissores de radio de l’Estat van aclarir, abans d’engegar el sermó politic de sempre de les festes del règim (de com el Caudillo Providencial i el Glorioso Movimiento Nacional ens van salvar, i de les calúmnies i difamacions escampades pels masons i la Internacional Socialista, les cremades d’esglèsies durant la república i el covard assassinat del protomàrtir José Calvo Sotelo). Al final afegien que “este 18 de Julio, el de Bahamontes, no habría sido posible sin aquel otro 18 de Julio” Jo crec que hauria guanyat el Tour abans, perquè era molt bo.

Coses que passen pel cap

Jo no podria escriure mai un llibre de memòries perquè no sabria posar-les en forma consistent i progressiva i aniria saltant d’un lloc a l’altre.

Encara em veig anant a un petit poble de Castilla la Vieja al començament dels anys 60′ a enterrar un oncle que s’acabava de morir als vuitanta-tants. S´hi havia retirat després de jubilar-se. Em constava que havia estat militant de la UGT, el sindicat socialista i votant del PSOE republicà (molt diferent del d’ara). I que al poble era famós per haver dut la seva mare en una cadira a votar pel Front Popular el 1936, però ja feia molts anys d’això. El mort amb el taüt estaven exposats damunt una taula a una sala darrere la porta principal. Els homes del poble s´hi apleguen quan arriba l’hora, alguns a dintre, alters a fora. Un home desconegut ja gran del poble se m’acosta i m’espeta sense cap meva d’introducció: “Tu tio era un hombre muy peligroso y tendríamos que haberlo fusilado” Això, trenta anys després de la Guerra. Miro qui hi ha més. Veig una mena de cosí remot que és l’Alcalde i Jefe Local del Movimiento. Potser podria parlar amb ell i queixar-me del ximple? No, més valia deixar-ho córrer. Al poc temps una altra cosina assenyala un camp: allí és on jeuen les restes dels assassinats aquell 18 de Julio tan famós: el mestre, el metge, un cap de sindicat… L’alcalde d’un poble veí va dur per molts anys orgullosament un anell pres a un dels executats. Tothom diu que al lloc de l’enterrament el blat creix més alt. Però ningú vol desenterrar els morts. Fins ara. No volen parlar-ne.

Visita a la comissaria

Rebo una ordre per presentar-me a la comissaria de policia. Perquè? M’han elegit membre de la junta d’una associació d’alumnes del meu Cole. Això ha de ser aprovat per les autoritats polítiques. Em rep un home jove assegut davant una màquina d’escriure molt vella. De quin partit era el meu pare durant la República? Home, no m’ho va dir mai però era un senyor que no es ficava en res. Que si tinc un permís d’armes de foc? Ai, no senyor, no m’espanti ara. I jo quines opinions polítiques tinc? No tinc cap intenció d’explicar-li. La resposta estandard és que no em fico en política. Tot va tan bé al país amb el Règim que no hi ha cap necessitat. Que si tinc un certificat d’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional? Es clar que sí. Vaig anar a la delegació local i me’n van donar un que em feia falta per treure el títol de batxillerat i després un altre cop per matricular-me a la Facultat. En aquells temps, tots teníem el certificat d’adhesió al Movimiento. Que havia estat a la presó? No. Encara l’home era ben educat i no em va parlar de tu.

La pintura a l’oli del Caudillo

A la Facultat els estudiants no teníem res de res. Treballàvem com si estiguéssim al tercer món. Però això sí: al Paranimf hi havia una gran pintura del Caudillo, feta pel seu pintor oficial que se n’aprofitava per cobrar molt. A vegades organitzàvem sessions teatrals o literàries a alguna aula. Un dia en fem una amb tres poetes distingits. Un d’ells en Juan Goytisolo, un altre en Pere Quart. De sobte hi ha excitació a la sala. Se senten passes i veus a l’exterior. S’acaba de descobrir que el famós retrat ha desaparegut. El Degà està cridant tan excitat que la policia l’ha de calmar. A la porta de l’aula apareix un amic, en Joan S (que era un militant molt d’esquerres) que s’ho va mirar tot per un moment somrient i després va desaparèixer per reaparèixer a París, en seguretat. La foto del quadre va sortir a moltes revistes obreres prohibides.

El degà era un catedràtic amb el que jo havia estudiat. Fa uns anys durant una vaga estudiantil es va encarar amb la classe i els va dir amb cara d’energumen “Vosotros sois los hijos de los vencidos” Si noi, sort teníem que ell volgués perdre el temps ensenyant-nos coses. I ell era un aprofitat molt gran. Gairebé tots els professors del temps eren castellans i afiliats amb el Movimiento o a vegades amb l’Opus.

I em veig parlant amb un dels meus millors amics, que era el delegat (elegit) de la Facultat quan el van deixar sortir de la Comissaria a la Via Laietana després d’una redada. Quina alegria. La meva mare va obrir una ampolla de cava.

Cursos i conferències

Es van donar molts cursos sobre la història de Catalunya i el darrer estatut. Era perillós donar-los i era perillós assistir-hi. Sempre hi havia algun d’ells prenent notes. Jo estava amb un grup teatral que va organitzar un curset sobre Bertolt Brecht I em van demanar que jo presentés la Mutter Courage. Vaig arribar al lloc i se´m va presentar un senyor ensenyant-me la placa de policia que em va preguntar pel meu nom i adreça, que es va apuntar a un bloc. Va seure al primer rengle, fent notes de tot allò que jo anava dient. No el vaig tornar a veure mai més. Hi ha gent que no entenen què vol dir estar enfrontats amb l’Estat i tot el seu poder i el terror que produeix.

Un curset al que vaig aprendre molt fou el donat pel Sr. Coll i Alentorn a un Col·legi de Jesuïtes. Un di vaig arribar-hi i gent a l’exterior em van explicar que no es podia entrar i el curset s’havia acabat I en Coll estava detingut degut a la situació (que ningú no em volia explicar) Quina situació seria? Era l’episodi del Cant de la Senyera al Palau de la Música, del qual, com que no se´n parlava als diaris, jo no en sabia res. Pocs dies o setmanes després es va sentit dir que en Pujol havia estat torturat gairebé fins morir-se (que gràcies a Déu era una exageració) i que li havien dut l’Extrema Unció a la Comissaria on el tenien. Em vaig aplegar amb un grup molt gran davant l’Arquebisbat, perquè anessin a protegir-lo.

Jo em guanyava alguns diners treballant al temps lliure a una clínica privada. Hi havia oportunitat de trobar-se amb molta gent fina, per exemple amb el Cap de Policia que era un baró de debò i hi tenia una filla. Era un senyor simpàtic. Als pocs dies hi va haver una manifestació d’estudiants. Vam sortir de la Universitat caminant cap a la Via Laietana. La gent pel carrer ens mirava amb por i miraven d’allunyar-se, la policia es mantenia a distància perquè de moment érem masses per carregar. Veig un policia d’uniform que es fica a les files de manifestants donant empentes i dirigint-se a crits als manifestants, a vegades donant bufetades. Es el Sr Baró, el Cap de la Policia de la Ciutat. Ens trobem cara a cara. Se´m mira. M’ha reconegut. Tira endavant sense dir-me res. Quan el torno a veure a la clínica dies després em saluda molt amablement com de costum. I la manifestació? Fou dissolta amb aigua tenyida de roig. Jo em vaig escapar. Després em trobo un altre policia del poble castellà que ha vingut a casa a saludar-nos. Diu que els estudiants són tots uns covards que en lloc de lluitar com homes quan topen amb la policia, fugen corrents enlloc de plantar-se i lluitar. Deu estar de broma. I ve a casa a dir-m´ho això?

Trobo a la bústia de casa volants convocant a un aplec de protesta. Per distribuir, naturalment (cosa que vaig fer) No diu qui me´ls ha portat. He sospitat sempre un nom però no li vaig voler preguntar si era ell o no.

Alt nivell

Un bon amic de l’escola és capellà I dirigeix un gran cole fora de Barcelona. Em diu que un dia va oferir aixopluc a membres del Parlament de Catalunya, que vivia I treballava en l’ombra. Quan ja estaven reunits, es va veure que cotxes de la policia s’estaven arreplegant a l’exterior. L’escola estava ben triada perquè tenia moltes sortides i quan els policies van arribar a la sala d’actes, tothom s’havia fet fonedís. Els policies estaven molt enrabiats. Un d’ells va venir a veure el meu amic l’endemà. “Ya no tenemos miedo de los curas. Hemos interrogado y metido en la cárcel a muchos” El meu amic va respondre que les provisions del Concordat entre el règim i la Santa Seu el protegien. Va telefonar desseguida el Cardenal que li va respondre que sí que el protegien, només que els del règim no en feien cas. Que si serviria de consol molt gran quan estigués tancat a la presó, i que de fet ja n´hi havia molts de capellans.

Pel món

Trec un estipendi per passar l’estiu a una escola de traductors de Munic. Vull aprofitar per anar a Viena, que esdevindrà aviat la meva ciutat preferida. Vaig a la Unió d’Estudiants a la Universitat a veure si em donen una habitació a una llar d’estudiants barata a Viena. Em demanen els papers. Només tinc una targeta del SEU (Sindicato Español Universitario). Diuen que no, que això és una organització feixista no representativa. Tenen molta raó però jo què volen que hi faci? M’expliquen que no em poden reconèixer però que hi ha una altra cosa que podria fer. No els entenc. Acabo a un hotel de mala mort a Viena.

Surto a passejar. No em puc entendre amb ningú. Al final, asseguts a una taula a la terrassa d’un cafè molt elegant veig dos senyors que parlen castellà entre ells. M’aturo I els dic que és difícil sentir llengües ibèriques a Viena. Un dels senyors respon amb veu clara i serena: “‘Es que soy el embajador”

Saluts

Joanot, el 18 de juliol

Falta només una hora per la gran manifestació. La comunitat catalana a Nova York també ha preparat una trobada i un seguiment per ràdio i televisió. Jo no hi seré però encara que en general no em sembli oportú parlar de política posat que visc molt lluny i els daltabaixos polítics només m’afecten emocionalment però no em toquen mai la butxaca, aquesta vegada m’ha calgut trobar una forma d’afegir-m’hi.

Als que vam perdre els anys millors i més alegres sota la dictadura franquista sense que ningú ens hagi demanat mai perdó, no cal explicar-nos que la llei pot ser injusta. L’Estat té la força de fer-la complir, però no el dret de fer-ho i tothom  pot seguir la seva consciència i rebutjar-la. L’Estat mana com ha de ser la llei. Els cels ins inspiren a cercar la Justícia.

Recordem que la Constitució moderna més vella i exitosa del món fou la dels EUA, per la que tots els ciutadans americans senten una devoció sense límits. És així perquè fou escrita per crear un marc de convivència acceptable per tots i no, com l’espanyola del 78, per mantenir la supremacia d’una cultura i la submissió de dues nacions petites que tenen el dret sacrosant a la llibertat i al respecte. Veiem ben clar el fracàs de la política ingènua del peix al cove que pretenia que amb un raig de petits progressos freqüents seria possible arribar a resoldre per les bones i amb seny i raons el nostre conflicte. Al cove avui en dia només trobem les sardinetes d’una descentralització purament administrativa i compartida obligatòriament  per indiferents; en canvi la tonyina i el bacallà se´ls han quedat ells. I ells vigilen, no ens estimen, no volen res de nosaltres sinó els diners i no ho volen. Aquest aspecte de la política centralista ibèrica és igual ara com abans de la Transició. O pitjor encara perquè està més ben feta.

Des de Nova York, una abraçada

JOANOT