Els EUA són diferents

Sí, amb ràbia, no pas amb desencís, com si una colla de bandits haguessin entrat a casa per prendre’m allò que a molts ens semblava com si fos nostre. I era nostre perquè la Declaració d’Independència Nord-Americana en parla: que creiem que tots hem nascut amb drets inalienables, com el dret a la llibertat i a la Justícia. I a l´autodeterminació  com a poble d´homes lliures, jo afegiria. Enlloc d’una Introducció absurda, pensada per llençar-la al cap dels malaventurats Catalans, com diu la Constitució, i que és molt millor que la que tenen els espanyols:  Nosaltres, el poble dels Estats Units, per tal de formar una unió més perfecta, establir-hi la Justícia, assegurar la tranquil·litat interior, establir la defensa comú, promoure el benestar general i assegurar-nos les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la nostra posteritat, proclamem i establim aquesta Constitució. Veieu, no diu ximpleries sobre nacions i nacionalitats, ni anomena qui són o com s´hi identifiquen ¨Nosotros, los Demócratas¨ni anomena les llengües obligatòries, ni la submissió d’uns Estats als altres, ni posa cap jutge per damunt dels nostres. I fa més de dos-cents anys que fou proclamada. I tothom l’adora, perquè expressa i protegeix tan bé els drets legítims de tothom, a diferència de la del 78 a l’Estat.
Què cal en aquest país per fer dimitir uns polítics?

Un home que rep una patacada tan forta com la que el poble català ha administrat al  Sr. Mas, igual que al Sr Navarro, que ni tan sols sabia què volia, com és que es volen quedar i seguir determinant el nostre futur? Que són els nostres propietaris? Jo em pensava que eren els Espanyols només i que amb la Independència seríem lliures. Però es veu que no. El Sr Mas ni tan sols ens veia capacitats per assabentar-nos dell nostre futur que ell ens volia anar comunicant poquet a poquet. Ell contra l’unionisme, però el seu col.laborador més pròxim, no. El poble volia referèndum abans de Setembre 2014, però ell no, només dintre de quatre anys. El poble estava per la Independència total, però ell no, sinó ara per ser una colònia com Puerto Rico, o potser una Confederació dependent amb Espanya, o potser una associació dintre la UE, o potser el que sortís de les seves negociacions secretes amb gent important. Però és que sabeu què voleu? Ja us ho diré després, quan jo ja hagi repetit el Pacte de la Moncloa. Això no es fa, gran senyor Mas. No preferiríeu tancar la campanya amb una relació de les coses que hem patit recentment, dels abusos i vexacions que hem sofert en silenci, de les nostres aspiracions i frustracions més íntimes? Ai no, només del 1714 i les hores glorioses de Catalunya. Es van descuidar de dur-vos una espasa? Ell ja es veia no pas com un Companys de res (revoltat i ben afusellat) o un Maciá, fundador de l’ERC, sinó com un nou Conseller Rafel Casanova, home benestant o potser com el gran heroi Jaume I, o potser fins i tot de Mariano Rajoy de Warwick, tots ells homes de la noblesa entenedors de la funció de guies espiritual i material del poble que la noblesa i els nostres burgers han d’assumir perquè els escau.

Adéu-siau, Sisplau

I si el problema de la vergonyosa carència de finançament del partit us portés a situacions estranyes on gent malvolent us podria acusar falsament de robatori i espoli, perquè no en parleu en públic? Us refieu de complicitats cíniques dels adversaris?

No, Sr Mas, no teniu cap dret a robar-nos les  il.lusions! El poble us ha castigat de valent. Que surti un altre a fer tot allò que nosaltres esperàvem del guia verdader. No teniu cap dret de prendre’ns les il·lusions. Recordeu aquell dia abans de la gran manifestació quan vós anàveu insistint que malgrat tot us manifestaríeu i els donaríeu suport moral i polític només pel pacte fiscal i que per res més mentre els altres seguien repetint i escrivint als cartells que amb ells us manifestaríeu per la Independència i el que no la volgués, que es quedés a casa perquè ells no el volien? Els avisos no us han impressionat mai perque sabeu com és de curta la memòria de la plebs i ho vàreu prendre tot sense donar res: hi vàreu anar sense voler la Independència i ho vau deixar tot sempre fosc, ignorant la paraula que us molestava. No torneu a començar ara, sisplau. Jo, personalment, ja en tinc prou.

JOANOT

Tags: Espanya, Jutges, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

Escric aquest apunt perquè a vegades m’interesso pels llibres de text i revistes universitaris de les escoles de relacions internacionals, sobre tot en la disciplina de Govern. Govern és una disciplina que cal estudiar. Per practicar Medicina no n’hi ha prou d’interessar-se per la salut. En els darrers anys el món ha canviat moltíssim. Podríeu començar amb la Transició, per seguir amb les repúbliques sud-americanes, les noves metodologies per extreure oli, el món post-soviètic, l’esfondrament de Iugoslàvia,  l’anomenada primavera àrab, l´escalfament de la terra.  I els ordinadors i les eines socials com Facebook i Twitter, sortides del no-res, han esdevingut instruments molt útils pels que volen lluitar per la llibertat i el canvi, tant pacífics com violents.
Què cal per fer caure una dictadura? Abans la resposta era fàcil: un líder determinat, estimat pel poble i intel·ligent.  Però cada dia se’n troben menys d’aquests, potser perquè amb la tele el veiem massa prop.  Qui pot creure creure en un home després de veure la seva roba bruta interior o escoltar els seus errors?
Molts es desesperen perquè l’heroi no apareix enlloc Aquell que buscava un home amb una llanterna i no el trobava no s’equivocava. És just això?
Potser no tothom pot encetar una revolució, però no se sap mai. Penseu en les primeres xiulades contra la bandera dels altres a un estadi d’esports: potser un s’hi ha afegit veient un xicot desconegut que ho fa. I què diríem dels ciutadans magnífics d’Arenys de Munt i de l’Associació Nacional de Catalunya, que prou es mereixerien una estàtua?  Hi ha gent, sobretot periodistes i polítics professionals que es burlen perquè tots aquests que he anomenat no tenen líder i només tenen un programa molt simple. Volem ser independents. Atureu-vos i espereu!

Dubtes i Malsons a la Nit
Perquè estic escrivint això en mig de la rauxa per l’independentisme? Ja sóc gran i m’he passat la vida esperant la independència. Ara hi crec i si  me la prenen, no sé que faré.
És del President Mas de qui no em fio tant com caldria.

Recordant una Transició que més valdria oblidar
És evident que malgrat tot l’entusiasme i totes les falses esperances, la Transició va acabar com un desengany  trist, si no tràgic. No em posaré ara a analitzar-la full per full en la infinitat de detalls i incidents. Només em vull referir a un sol defecte cabdal que un estudiant de tècniques de govern sense interès per la política espanyola  identificaria fàcilment.
Està establert molt clarament que el grup que pren el poder a la caiguda d’una dictadura s’ha de limitar a convocar eleccions constituents per anomenar un govern elegit per la majoria i al mateix temps escriure una Constitució. Però (i això ha de quedar molt clar) mai podria escriure lleis destinades a efectuar els canvis que el poble espera, com per exemple quines llibertats, organització de la judicatura, forma dels sindicats, facultats de governs territorials. Per repetir-ho: només ha d’introduir el vot universal legítim com a única font de poder i escriure una nova Constitució, aguantant la pau fins que hi hagi un nou govern elegit per fer els canvis demanats pel poble. Però així és com van anar les coses a l’Espanya de Suàrez, que encara era la de Franco. Els que van introduir el vot universal van decidir com serien les coses al nou govern en els anys venidors. Com el Dictador volia, efectivament va quedar tot atado y bien atado. No hi hauria cap transició. Els mateixos que havien reconegut que era temps de canviar, decidirien com i quant, perquè, i en quina direcció calia canviar. Els tabús de la Dictadura quedarien garantits per la nova llei, potser la mateixa llei que ens tiren pel cap als catalans quan no fem bondat. El el canvi seria només de forma, no pas de fons.
La segona prescripció que cal obeir absolutament per dissoldre una dictadura és que en cap moment, ni provisional ni permanent, cal admetre al poder institucions de jure, mai elegides, com ara l’exèrcit o la religió o la noblesa, o l’alta finança

Cal obeir cegament la Constitució i les Lleis parlamentàries?
Quina pregunta! La majoria de lectors creuen en la llei, que confonen amb la justícia i s’oposen a l’anarquisme polític. Als que vam viure tants anys sota el franquisme, la pregunta no ens fa tanta angúnia com als crescuts sota la semi-democràcia actual. En Franco tenia lleis, tant de bones com de dolentes, aprovades per un parlament que feia obeir i jutges que les imposaven, com les havien tingut Hitler, Mussolini, Stalin. Gairebé tothom (però amb excepcions que molts recordem bé) que acabava tancat, havia violat alguna llei feixista aprovada pes Procuradors de les Cortes Nacionales del Glorioso Movimiento Nacional. Les organitzacions de drets humans internacionals han fet notar el problema molt sovint: als ciutadans de països lliures ens ho pensem que un protegit ha estat empresonat arbitràriament, però si hom s’ho mira amb detall, resulta que el perseguit ha violat les lleis del país on viu. Es dirà que les lleis poden i sovint són injustes. A Nuremberg ja es va decidir que la necessitat d’obeir la llei no excusava cap crim ni cap inhumanitat. Ah! Qui ho ha de decidir això? Al jutge li està terminantment prohibit substituir el seu criteri pel dels legisladors i no pot canviar res! I la Constitució? Ni en broma! És com la Bíblia. Els militars juren deixar-se matar ans de violar-ne ni un sol article. Hi ha països on la Constitució és flexible i s’adapta als canvis socials, però això només ho poden decidir els jutges dels Alts Tribunals, els quals són elegits precisament per la seva ideologia i fidelitat als qui manen. Els Nord-americans serien un model d’evolució d’una Constinuci’o promulgada al Segle XVIII i encara en plena forca.
Mal assumpte si t’acusen d’estar contra la Constitució. Hi ha opcions, però són sempre del govern, mai de l’acusat, a qui només pot tocar rebre.
En un país clarament democràtic, el conflicte no passaria mai. Les regles del llibre estan escrites no sols per garantir es drets individual (cosa que la Constitució actual espanyola fa relativament bé) sinó també la convivència i harmonia dels pobles i grups que formen part de l’Estat. I és aquí on la Constitució, que enlloc d’això estableix de forma inapel·lable la sobirania i domini de Castella, rep carbasses. Si no volem ser espanyols, caldria que no hi haguéssim votat a favor. Els “pares” de la Constitució tenien la pretensió inaudita que els Catalans, després de llegir el text, ens sotmetríem voluntàriament a tot allò que el Caudillo imposava amb la seva policia.
No, el ser elegit és una condició necessària però insuficient per atorgar a una llei o articul constitucional  legitimitat. Cal més: ha de respondre a la voluntat popular i ha de servir els interessos del poble per qui esta escrita. Si no, el poble té el dret de resistir-se i demanar-ne el canvi, tant en els temps de Franco, com ara. Malauradament, però, cal recordar que l’estat té el poder de fer-la respectar, tant si és justa com si no.

Tornant al meu Malson.
Perquè el President Mas no parla mai de la Independència, sinó sols d’autodeterminació? Perquè diu que el referèndum es podria fer en potser quatre anys? El poble té mala memòria política i ho oblida tot molt de pressa. Se’n recordarà tothom de l’extraordinària Mani de l’11s? Quin any vam començar a parlar del nou Estatut? Perquè va repetir abans de la gran mani del 11s2012 que ell hi estava a favor només per les finances? Perquè queixant-se d’ell en Rajoy no diu mai que va demanar la Independència durant la seva entrevista? Perquè en Mas a vegades es posa a parlar de la colònia de Puerto Rico o d’altres sistemes no independents? Ai las, ai as! Em feu patir, President.
Allò que interromp el meu somni a aquelles nits llargues de les que parlo és sempre el President Mas repetint el Pacte de la Moncloa per acabar anant-se amb la cua entre les cames, amb un peixet petit, potser una sardina o una gamba al cove tan vella com en Jordi Pujol. Jo tinc la mania que els homes no canvien mai. Potser ell es pensa que pot prendre la revenja i repetir amb èxit allò que en Rodríguez Zapatero més expert, millor manipulador i mentider amb més experiència li va negar. En sortiria amb un peix autodeterminat enorme, grandiós del Palau de la Moncloa, del que només hom veuria la cua de l’exterior, que sellejaria per sempre l’amistat entre dos pobles, un triat per Déu per manar, l’altre per esdevenir un model i una guia de laboriositat, lleialtat i feina. Sense necessitat de ser independent. Amb un collaret al coll

JOANOT

Tags: Republicans, Tribunal Suprem, Tribunals espanyols

L’única cosa que coneixia de la vila de Santpedor és que era la llar ancestral del Timbaler del Bruc (suposant que aquest personatge hagi existit de debò), però després de les transmissions d’en Puyal que tan sovint es referia a Pep Guardiola com “el de Santpedor”, ara ja conec dos personatges molt admirats nadius d’aquest indret. Tots dos tenien moltes coses en comú. Eren joves pacífics i patriòtics que guanyaven batalles i guerres sense disparar ni un sol tret ni vessar sang humana, ni amenaçar, ni vestir-se d’uniform. Els catalans n’hem tingut alguns d’aquests, però mai se’n poden tenir prous per la glòria de Santpedor i de tota la nació. Tant de bo els espanyols també en això ens haguessin imitat.

JOANOT

La ciutat de CHARLOTTE (Shàrlot) a l’Estat lliure i sobirà (com tots) de Carolina del Nord on es reuneixen aquests dies els Demòcrates és força maca i molt important. Té uns 700 a 800.000 residents i una regió metropolitana amb un total d’uns 1.7 milions. Perquè té un nom de dóna? La ciutat fou fundada en temps colonials poc després del casament del rei anglès George III amb la princesa alemanya Charlotte de Mecklenburg. El comtat on rau la ciutat fou anomenat Mecklenburg i avui en dia l’ajuntament parla de la “Ciutat Reina” i la policia circula amb corones reials pintades al cotxe, que són precioses.

Els Charlottencs es guanyen molt bé la vida. Originalment s’hi van trobar mines d’or que no eren gran cosa però foren explotades per més de cent anys. Avui en dia, seguint i cultivant l’interès tan sa dels avantpassats pels diners, la ciutat és la seu de dos bancs importants d’àmbit federal i de molts fons d’inversió grans. De fet en certs aspectes, sobretot volum dels dipòsits, la ciutat, malgrat ser poc coneguda, supera centres tan coneguts com Chicago i Los Angeles, i és segona només a Nova York. Potser haureu notat la Skyline de la ciutat, amb gratacels impressionants.

Però jo volia parlar de la bomba del Comandant Howard Richardson dissortadament desapareguda durant els anys tristos i sinistres de la Guerra Freda. Algú que potser ho sap tot em retreurà que l’artefacte tan amenaçador no desaparegué a Charlotte sinó prop de Savannah, damunt una illa a l’entrada del port. De fet Charlotte és una ciutat interior sense port a una distància respectable de Savannah. Però tot això està al famós Sud dels EUA, on la gent parla amb el mateix accent deliciós. Algú també es podria pensar que l’incident fou similar al de Palomares, molt més conegut però jo diria que no. Jo era petit quan va passar allò de Palomares. La darrera explicació que vaig sentir al Diario Hablado de Radio Nacional és que la Internacional Comunista i l’Anti-Espanya roja de sempre anaven escampant pel món mentides i difamacions sobre un petit accident militar ja perfectament controlat. Tot era fals. Als EUA el Govern tampoc va donar moltes més explicacions. En qualsevol cas durant la Guerra Freda, en l’època quan les bombes sortien a passejar-se en avió entre l’Occident i la URSS, van ser perdudes unes trenta bombes nuclears, gairebé totes sobre l’ocèan, algunes recuperades. Com a Palomares, hi va haver explosions, però només dels detonants, mai bolets nuclears. Ara que l’ensurt devia ser igual de dolent. I com que no se’n sabia res fins ara d’aquests incidents, tothom vivia tan tranquil. Els habitants de Savannah i els turistes en qualsevol cas no se n’han preocupat mai de la bomba que tenen.

L’accident
Era el 5 de Febrer de 1958, en el moment més àlgid i perillós de la Guerra Freda. El Comandant Richardson , pilot d’un bombarder nuclear del tipus B-47 estava fent un vol de prova d’una distància similar a la que hi havia entre les bases americanes i punts estratègics soviètics. El comand militar insistia en el realisme absolut de la prova i per això els bombarders que hi participaven duien una bomba d’hidrògen gegant del tipus Mark 15 amb un pes de 3,500 quilograms. Segons el destí i l’objectiu, a vegades aquests avions duien una sola bomba molt gran, altres vegades multiples bombes més petites. En aquest cas, l’artefacte era dels més grans. Quant al detonador, el comandant assegurava que la seva bomba no en tenia cap; la força aèria, en canvi, afirmava que sí que en duien perquè es volia un exercici realista. Al final el Pentàgon va declarar que segur que no, perquè en aquells anys degut a preocupacions tècniques, cap vol amb detonadors s’havia autoritzat, cosa que els països occidentals protegits pel programa contra l’ós soviètic probablement no van saber mai, perquè no feia falta.

El vol fou tranquil fins a les dues de la matinada. A aquesta hora tot era fosc (com és costum a aquestes hores) i en aquells anys els instruments electrònics de detecció no servien de gran cosa. El Comandant no va veure mai com s’acostava el caçabombarder sortit del no res que va topar contra la seva ala esquerra fent-hi un forat i deixant un dels dos motors penjant.

El Comandant Howard Richardson estava ben preparat per assumir a responsabilitat en un cas tan evidentment greu i perillós. Havia de protegir la bomba, si es podia, però també la vida de la població civil, de la seva tripulació i la seva pròpia. Després d’experimentar amb manobres per estudiar l’estat de l’aparell, va comunicar-se amb a seva base amb un punt de vista molt clar: ell no tenia clar si podria aterrir sense provocar l’explosió i hi estava en contra de provar-ho. Es donava el cas que coneixia la regió que tenia a sota i li constava que degut a dipòsits fluvials procedents d’un riu, l’aigua no era profunda i la recuperació de l’artefacte infernal seria fàcil. Volia desprendre la bomba damunt del Wassau Sound (un sound és un braç d’aigua entre terra ferma i una illa) més o menys sobre l’illa de Tybee. Així ho va fer, només que la va haver de deixar caure manualment a una altura de 2,200 metres i una velocitat de 370 qm/hora. Quina precisió tindria aquesta operació? On va caure?

No hi havia testimonis a terra perquè era molt fosc. L’avió va aterrir feliçment sense víctimes a un aeroport militar pròxim (i el pilot del caçabombarder també es va salvar) i en Richardson va rebre una medalla militar molt important.

Però la bomba no fou trobada mai, malgrat tres setmanes de feina intensiva amb maquinària pesant, envoltades de l’obscurantisme oficial més misteriós. Va trigar temps fins que els locals en sabessin alguna cosa. I allà al sound segueix fins al dia d’avui, potser esperant l’Obama… O els seus demòcrates, chi lo sa! Ara fa poc, amb motiu del 50è aniversari (!), es va repetir la cerca intensiva amb el mateix resultat. Aquest cop es van fer articles de diari i documentals de TV i molts documents secrets van ser declassificats i publicats.
Un d’ells és tan surreal (o potser melodramàtic) que no em puc estar de parlar-ne:
Del comandant del programa de vols nuclears al Pentàgon: “Hem perdut una bomba d’hidrògen Mark15. En voldríem una altra de replaçament”

Bona Diada i quina sort que teniu de poder anar a la manifestació.

El vostre

JOANOT

Tags: Eleccions Americanes

Me´n vaig anar a passar unes setmanes amb la família a un suburbi de Washington DC que va poder acabar molt malament per culpa d’un dels excessos meteorològics que aquest país pateix de tant en tant. Una franja de territori enorme estesa des de Carolina del Nord a Nova Jersey amb centre a Washington va patir sota els efectes d’un derecho, una tempesta estival molt rara que en general només es forma a l’Oest, sobre tot a l’estat de Nou Mèxic. A la sortida del sol, quedarien uns 40 morts, gairebé tots víctimes d’arbres caiguts i una apagada de llum que a alguns llocs arribaria a durar una setmana degut als pals elèctrics destruíts.

Un Avís de la Tele

Per ara, el temps no es pot influenciar ni canviar i les tempestes arriben amb molt poc avís. El servei d’avisos d’emergència del Govern federal funciona força bé, però no disposa de prou temps per alertar. Ningú pot avisar d’una cosa que ni existeix ni encara es pot veure.  Diuen que  gràcies a instruments de radar Doppler van fent progrès.

Eren ja dos quarts d’onze i jo estava mig adormit al meu cottage (una casona petita situada a un racó del jardí, fora de la casa principal) estirat a una butaca mirant la Tele. Feien a la CBS el “Blue Bloods” un programa de dretes destinat a glorificar la policia novaiorquesa. Vaig veure com sortia una franja roja al peu de la pantalla amb un missatge que no em vaig molestar a llegir. Sovint porta anuncis de tràfic i problemes que mai m’afecten. Però la franja no desapareixia i se li va afegir un so estrany, com de clàxon de cotxe, que no deixava entendre el programa, i lletres grosses es movien per sobre de l’escena, molestant-me. I això ara què és? Però l’alerta no va arribar a despertar-me del tot i vaig seguir mirant el programa. Que pleguin fent aquests sorolls, pensava.

De sobte un quadrat roig va ocupar gairebé mitja pantalla i un locutor va aparèixer. Va explicar que una formació tempestuosa molt perillosa s’havia format als cels damunt la nostra regió i que el servei aconsellava sortir immediatament del carrer, assegurar la casa contra temporals si es podia i si no, fugir, i baixar al celler a protegir-se. Jo, adormit encara, vaig pensar: Apa, ximples, deixeu-me acabar de veure la peli!

Però no em van deixar. Aviat ens vam quedar a les fosques, jo tot sol al meu cottage. Vaig sentir una pluja fortíssima dirigida contra les finestres i portes. Feia por fins i tot anar al llit. Vaig sentir una ventada esfereïdora i cops molt forts com martellades picant sobre la teulada, que eren causats per branques d’arbre caient. I ara què? De moment la primera necessitat era trobar una llaterna. I anar al llit. El sostre no es va ensorrar i fora tot era molt fosc amb aigua per terra. I malgrat la tempesta feia calor i havíem perdut l’aire condicionat.

El derecho, identificat i presentat al públic de Washington

L’endemà, per la ràdio de piles vaig sentir que la tempesta fou identificada com un derecho, una cosa que ningú recordava haver vist mai a la regió. No ho sabia de segur ningú, però sembla que el nom fou donat per colonialistes europeus a l’oest volent contrastar i marcar la diferència amb els tornados, molt més comuns i generalment perillosos. (Vegeu una nota meva sobre això al final) Rars a Europa, aquí els derechos apareixen a un corredor que va desde el Golf de Mèxic i Califòrnia al Nord-Est Atlàntic, on visc jo. Vegem què són les dues formes de tempesta:

Tornado. Un tornado sembla com si fos un embut amb parets rotatòries fetes de material de núvol. Comença amb un núvol relativament baix i paral.lel a la terra del qual, en un moment surt una mena de cilindre fet de núvol que té una cavitat al centre i comença a allargar-se cap al sòl, semblant-se cada moment més i més a un embut o potser a una d’aquestes llaunes tancades de lubricar amb oli. En el moment que toca terra, la formació esdevé un tornado oficial. La paret de l’embut consisteix, com queda dit, de núvol: vapor d’aigua, aigua, materials diversos, etc i gira a una velocitat extraordinària, com si fos una perforadora, però amb una obertura cilíndrica a l’interior que va des del sòl probablement fins al núvol, com si fos una palla. L’obertura és relativament petita (potser 1 o 2 qm) i està envoltada d’un buit molt fort generat localment. I com que sobre el sòl la pressió és o alta o normal, el buit de l’embut funciona degut a la diferència de presió com una aspiradora treballant de terra cap amunt que ho aixeca i llença tot per l’aire. Potser algun lector haurà vist films de vaques i camions volant per l’aire sota la punxa de l’embut. Hi ha pocs tornados tan poderosos, però cal no oblidar el perill tan gran que hi ha sempre. El tornado va saltant d’un lloc a l’altre com si fos una peça d’un joc de dames i destrueix tot allò que toca. El grau de destroça en aquest moment està només en mans del cel. Encara que la formació és perillossísima, la majoria d tornados no progressen gaire sobre el sòl, potser només un parell de quilòmetres.  El tornado pitjor registrat als anys 1920′ no obstant va arribar a marxar prop de 400 qm abans de disoldre’s causant danys immensos. Tot això vol dir que per molt més aviat que es poguessin detectar els tornados, un cop vist no es pot fer gran cosa per predir quant de mal farà ni encara menys per aturar-lo o desviar-lo. Hi ha gent que pretenen haver vist l’interior (l’ull) del tornado i diuen que és un lloc preciós amb llum i estrelles. Qui sap, però els homes de ciència es pensen que l’interior de l’ull deu ser completament fosc com la nit degut a la impenetrabilitat per la llum de les parets.

Doncs això no és el que va passar durant la meva estada a Washington però deixeu-me aclarir quelcom que tothom ha entès sempre malament: l’origen del nom tornado, que és castellà però no té res a veure amb la rotació perquè es deia originalment per escrit tronado, en referència a l’aparell de llamps i trons que l’acompanyen sempre, paraula que en aquells temps era d’ús freqüent. Però com que era molt evident que el vent i l’aigua es giraven (en sentit contrari a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord) els indis sotmesos a la immersió lingüística escolar encara incompleta, el va convertir en tornado, mot inventat que invocava el moviment. Per a les tempestes que no es giraven, a l’inrevès, va quedar la designació derecho Hem arribat

Derecho. Això és el que vam patir tots nosaltres aquell vespre a Washington, un derecho. Com que els Americans no saben pronunciar-ho, en diuen quelcom que se sembla a darishu, que jo voldria preservar per accentuar la proximitat creixent entre la llengua anglesa i la del PP.

Un darishu és com el nom indica, una tempesta horitzontal, sense parts que girin. Es gairebé estacionari (amb totes les excepcions que volgueu) i el nostre era com una catifa màgica volant, format per l’enganxament d’unes nou tempestes d’estiu que quedaven com cosides una a l’altre. Per dir-ho més clarament, al final és com si en període d’una o dues hores nou tempestes fortes descarreguessin al mateix temps damunt el mateix territori, causant el dany que hom es pot imaginar per l’aigua i les caigudes d’arbres i branques. Deixant de banda les morts, la destrucció al sòl no passava de moderada. El problema era la temperatura d’estiu (entre els mig 80 i els 100 Fahrenheit) i la manca d’aire condicionat domèstic que va fer partir molt a tothom i podia ser perillosa per a la gent d’edat, els malalts crònics i els nens menuts. Fou molt fotut haver d’aguantar 4 dies.

En un moment donat el primer dia, carregats amb ordinadors, revistes i llibres, i sobretot un xic preocupats pel benestar del nen petit que tenim a casa vam decidir anar a un refugi de la Creu Roja al nostre barri. No hi havia gaire gent, i els pocs eren hispans o negres. S´hi estava bé. Hi havia aire condicionat molt fort, tota mena de jocs per als nens, màquines venedores de begudes fredes, dutxes amb aigua calenta i la Red Cross fins i tot distribuïa menjar, cafè i altres begudes. Tenien per tot arreu una mena de llits de campanya pels que hi volien passar la nit. Una dona negra amb nens es va acostar prop meu al mostrador. Va preguntar amb angoixa evident quant calia pagar per dia. Va respirar fortament en sentir la resposta. A mí ni se m’havia acudit que potser caldria pagar però els pobres sempre acaben obligats a pagar en efectiuper tot. La dóna que sembla dirigir l’operació és una senyora de la raça blanca, d’uns cinquanta, amb un somriure molt ampli que desarma. Res, lady, aquí no es paga per res i tenim coses que potser l’interessarien. Què estan bé els nens? Que els falta alguna cosa? Quin món tan terrible. Vaig fer bé de no voler prendre la pizza que oferia la Creu Roja.

El segon dia, un parent  que viu a Virgínia, al Sud del Districte de Colúmbia, ens va trucar dient que ja tenia corrent a casa seva i a més havia decidit anar-se amb la seva muller a les muntanyes d’un Parc Nacional a passar’hi la festa del 4 de Juliol. Si volíem, posava la seva casa a la nostra disposició. No ens ho va haver de repetir dues vegades. El darishu s’havia acabat.

Adéu-siau

JOANOT

El Tribunal Federal dels EUA va sentenciar ahir, Dijous 28 de Juny, de forma ben clara i convincent la llarga disputa sobre la constitucionalitat de la nova llei federal que estableix l’assegurança de malaltia quasi universal a la nació. Cal que cada ciutadà que pugui pagar compri obligatòriament, però amb ajuts si cal, una pòlissa d’assegurança d’una deles companyies privades que l’ofereixen. Si algú prefereix no comprar-la, li caldrà pagar un impost-multa (perquè els altres bé han de pagar pels no assegurats que viuen feliçment a bon preu fins que es posen malalts). L’opinió política estava molt dividida. L’esquerra estava a favor, malgrat la falta d’una opció de poder-se assegurar amb el govern, com es fa amb Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians que no es toca; la dreta en canvi havia desfermat una campanya ferotge i exagerada en contra, en part tan absurda i fora de la ratlla, que prefereixo ni repetir els arguments, farcits de mentides i absurditats inconcebibles que potser farien riure al lector.

El Tribunal Suprem va acabar amb la disputa i voldria repetir aquí alguns dels arguments admirables presentats pel Justícia John Roberts, President del Tribunal. Si a altres països volguessin aprendre quin és el paper dels jutges constitucionals dintre d’una democràcia… Per si de cas, dono la paraula al Justícia Roberts, que ha donat una lliçó a qui vulgui escoltar i aprendre: (El text és del NYTimes, la traducció és meva)

“NO ÉS LA NOSTRA FEINA PROTEGIR AL POBLE DE LES TRIES POLÍTIQUES MAL FETES”
Moltes decisions “han de ser deixades per als polítics elegits de la nació, que poden perdre el càrrec si el poble no està d’acord amb ells”
“Hi ha jocs de paraules que van massa lluny, penetrant el terreny prohibit del sofisme”
“Hi ha decisions reservades als líders polítics elegits de la nació, perquè nosaltres no tenim ni els coneixements ni el dret de prendre decisions polítiques”

En Roberts és un jurista molt de dretes, amb qui els republicans, que són semblants a la famosa Espanya Negra havien comptat. S’havien equivocat molt. En Roberts segueix essent de dretes, però no es pensa que tingui el dret d’escombrar lleis simplement perquè no li agradin i sap que si ho fes la gent perdria el respecte que tenen per als jutges i la Constitució Federal, a la que ningú va escriure el dret de tombar lleis per raons ideològiques o polítiques.

Episodi Divertit: La CNN i Fox News prematurament donen la llei per anul.lada

I com és que va passar això? Tothom tenia un exèrcit de periodistes molt ben entrenats davant de l’edifici, al que no els deixaven entrar.
La sentència constava de 13 pàgines sense sumari, distribuïdes al moment que Roberts començava a llegir-les. Tots els advocats i constitucionalistes pagats per la TV l’estaven suant negra, desesperats. Cal entendre una cosa: a diferència de certs països europeus, quan una jurisdicció no està anomenada, l’autoritat cau sempre damunt l’estat on els ciutadans i legisladors viuen. O sigui que l’estat sempre té jurisdicció, excepte en els casos comptats quan la Consitutució Federal se la dóna al govern de Washington. Els EUA (la Federació) només poden tenir autoritat sobre les coses quan la Constitució Federal explícitament diu que la tenen a l’inrevés de l’estat ibèric que veu les autoritats i Constitució federals sempre com un superior autoritzat a decidir-ho tot i fer callar a tothom. En aquest cas, els enemics de la llei havien dit que l llei violava les provisions del’anomenada regla del Comerç Entre els Estats, que segons la Constitució Federal faria l’obligació de pagar una multa quan et negues a comprar una assegurança de malatia inconstitucional. Si els jutges hi haguessin estat d’acord haurien anul.lat la llei i hi havia hagut discussions molt complicades sobre el cas. En Roberts va començar la seva justificació parlant d’aquesta provisió i arribant a la conclusió que el Congrés no tenia dret a escriure aquesta llei degut a les provisions en la clàusula del Comerç Entre Estats. En llegir o sentir això, els desgraciats de la CNN i de FoxNews es van posar a cridar que per tant, la llei estava tombada i així ho van anunciar en viu. Fins i tot el pobre Obama ho va sentir dir dintre la Casa Blanca i gairebé va tenir un infart de miocardi. Però en dos paràgrafs més endavant, en Roberts va anunciar que en canvi les provisions constitucionals de cobrar impostos a tots els ciutadans sí que donava als Federals el dret de fer aquesta llei, que per tant quedava aprovada. I aleshores tothom ho va acabar d’entendre bé i la felicitat i la ràbia que al començament havien ocupat llocs equivocats van tornar a on els corresponia estar. I per molts anys.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem dels EUA

El proppassat 11 de Setembre el benvolgut i admirat Jordi Basté va venir amb el seu equip de RAC1 a Nova York pel desè aniversari del desastre de les Torres Bessones. Em va preguntar a l’entrevista si als EUA també ens cobraven alguna cosa com aquest famós euro per recepta que vol fer pagar la Generalitat ara per cada visita mèdica. Desconcertat per una pregunta que no esperava, li vaig respondre que és impossible comparar i que què més voldríem. Em va semblar que hauria d’intentar respondre millor… si puc, perquè és molt difícil. Doncs a veure. Si el lector ho entén, felicitats, que poca gent ho han aconseguit.

L’assistència mèdica als EUA és sempre privada

El Medicare és un programa federal per a la gent  de més de 65 anys que funciona força bé en cooperació amb el sector privat, i dicta el preu i les regles de l’assistència mèdica als ancians oferta pel metges locals. Gràcies a la influència immensa de les lobbys sanitàries al país, li està prohibit per llei negociar el preu dels medicaments o limitar l’assistència oferta per excloure certes malalties. Diuen sempre que no tenen temps d’espera per a operacions, però jo crec que no és veritat. A diferència de les assegurances privades per a la gent que encara treballa, Medicare no es pot negar a pagar per res que hagi demostrat ser útil, sigui quin sigui el preu. Hi ha molts experts especialitzats en munyir el sistema de Medicare i es guanyen la vida molt rebé, malgrat el perill de ser acusats d’estafar al Govern federal.

Que l’assistència sigui privada vol dir que si et cal consultar amb un metge, n´has de trobar un que hagi firmat per acceptar Medicare com assegurança (cal acceptar el pagament fixat per MEDICARE  per saldar tot el deute) i estigui disposat a prendre’t entre els seus malalts. Tret d’una urgència el metge et pot acceptar com a malalt al seu despatx o no, segons com ell vulgui i l’aniràs a veure a la seva oficina. No hi ha cap limitació en el nombre de malalts que un metge pot acceptar.

Vol dir això que, si vols, podries anar a veure els cirurgians o especialistes més famosos del món que tenim a NY? En principi sí, però no, perquè el més probable és que la telefonista et contesti per telèfon que no hi ha dades obertes al despatx fins d’aquí un any. O pot resultar que no accepti MEDICARE, o que està tancat per a nous malalts. Al final els vellets amb MEDICARE acaben anant a un metge de barri, que probablement serà un indi o xinès immigrat (que són, com tants catalans a NY, metges excel·lents) Costa molta feina per a metges immigrants obtenir la llicència de l’estat on visquis per poder practicar la medicina liurement (en particular aquí a Nova York), però és possible.

Per acabar amb el capítol cal afegir que l’edat mínima de MEDICARE, per ara els 65 anys, és absoluta i sovint inflexible i NO TÉ RES A VEURE AMB LA JUBILACIÓ. L’edat de la jubilació per rebre la pensió de jubilació, l’anomenada Social Security (que, per repetir-me, no te res a veure amb Medicare) està canviant. Ara ja és al voltant dels 66, però pot començar als 62 o més tard dels 66 si el ciutadà accepta cobrar menys o més  del que hauria cobrat als 66. Està basada en el sou mig els darrers 40 anys de vida laboral. Com queda dit el dret de cobrar retirament o tenir MEDICARE està lligat a l’edat i no pas a l’estatus laboral. Vull dir que diguem arribant als 65 pots tenir MEDICARE i als 66 la pensió de retirament tots dos TANT SI ENCARA TREBALLES COM SI NO. Per a molts treballadors, els darrers anys són els més feliços de la vida perquè pot cobrar doble, la jubilació i el sou a la feina. Hi ha estrangers que no s’ho volen creure, quan això s’explica. Però és la llei.

Generalitats: què ha de pagar el malalt?

Quan vaig respondre a en Basté que què més voldríem que pagar només un euro, em va sortir del cor. Vet aquí en general què cal pagar:

MEDICARE A. Prestacions a l’Hospital (privat o públic, com vulguis), hospici, llar.       Prima mensual (si has treballat al país i hi vius) Zero, està pagat                       Deduccions de les prestacions: El pla no cobreix res pels primers 60 dies d’hospitalització, fins que el pacient hagi pagat de la butxaca  els primers $1156. Després dels 60 dies paguen sigui $289/dia o $578 fins al dia 150                                                                                               Vegeu no obstant l’apartat sobre Assegurança Suplementària, que tots els que podem tenim.

MEDICARE B: Prestacions quan es visita un metge  o s’accepta tractament   (raigs X, radioteràpia, biòpsies,  però cap medicació).                                                                          Prima Mensual que et dedueixen del pagament de la pensió de la Social Security:               Al mes: $99.97  (per ingressos fins $87000-214000/any, solters-casats) Per damunt dels ingressos màxims suplements de $40 a $219.80 al mes. Per determinar els ingressos obtenen de l’agència tributària una còpia de la declaració de la renda. Tenen massa ordenadors

Deduccions a prestacions Hi ha una auto-assegurança de $140 que cal pagar de la butxaca cada any abans que MEDICARE cobreixi res. Després, un cop pagats cada any els primers $140 de la butxaca, MEDICARE comença a pagar però sempre amb un deductible de 20% per cada prestació. Si un metge t’envia un rebut de $200, Medicare pagarà $160, i el pacient ha de pagar de la butxaca $40 per cada visita per la resta de l’any. Vegeu no obstant l’apartat de l’assegurança suplementària, que (en el meu cas) cobreix la meitat tant de l’auto-assegurança com del deductibl o sigui que pagarà $20.

MEDICARE C: Deixem-ho córrer. Ningú ho entén, però és pels plans dirigits, que ara ningú vol.

L’ASSEGURANÇA SUPLEMENTÀRIA

L’assegurança suplementària és una cosa que cal tenir si no vols acabar demanant caritat. N´hi ha que són accessibles a tothom seguint certs patrons imposats per MEDICARE però gairebé sempre venen de companyies d’assegurança privada on el pacient queda molt explotat. Molts jubilats de grans companyies rebem una generosíssima assegurança suplementària que depèn dels anys de servei (però no ensenyen mai els números) i cobreix típicament la meitat dels deductibles i auto’-assegurances de Medicare B i A i a més molts deductibles de les assegurances de medicaments a més de tapar el donut hole. Aquí també els preus són molts diferents. No us servirà de res, però a mí em costa $294.48 al mes, que em fan domiciliar a un banc. O sigui que comences a sumar: Medicare, Suplementària, Medicines… i al final què et queda? Tal com diuen els Republicans al Congrés, em queda la millor medicina del món, per qui se la pugui permetre… que per ara puc. I et sobren diners per un hot dog.

Capítol Final: Com sap Medicare quins preus ha de pagar?

Es una cosa que ha irritat sempre molt tothom que ha volgut examinar un compte d’Hospital. Diguem que Medicare paga $3000 per una certa operació. Com ho saben quin pagament està bé? Què pensa l´Hospital?

Com calculen el preu és relativament fàcil d’explicar. Fa molts anys un senyor amb molta paciència treballant per Medicare va determinar el preu raonable dels serveis mèdics simplement vigilant i cronometrant quina estona ha de passar un metge amb el malalt i afegint-hi el cost de coses accessòries, com despeses d’oficina, assistentes, cost dels instruments. Aleshores havent definit arbitràriament una Medicare Unitat, pot decidir quantes Unitats Medicare cal pagar per cada procediment o diagnosis i això es va ajustant cada any. El Senat federal cada any vota per establir el preu de cada unitat, que és un moment de gran intensitat per als metges i les seves organitzacions

Quan les assegurances privades  negocien amb grups de doctors els seus preus, sempre utilitzen també les unitats Medicare i al final miren de convèncer els seus metges perquè firmin acceptant pagar 1.25 o 1,50 Medicares per les prestacions cobertes. O potser 1 Medicare o fins i tot menys d’un, que és molt miserable.

Tornem al pobre pacient que no té cap assegurança. Ell veu que el preu imposat per Medicare són $3000. I el preu negociat amb les assegurances privades és $4750. I per a la gent que no té assegurança? Resulta que per aquests desgraciats, a punt de perdre la casa o acabar amb el sou embargat per molts anys, com que no tenen cap contracte que ho eviti, han de pagar (o perdre, o com sigui) diguem $7000 o més. O sigui que hi ha preus diferents, depenent de qui hagi de pagar. Com pot ser? Això s´ha denunciat moltes vegades, però els Hospitals simplement responen que $7000 és el preu que ells han calculat discutint amb Medicare i que si el rebaixessin a qui volguessin, els Federals vindrien i els acusarien d’estafa. I això mai! O sigui que el desnonament els sap molt greu. Però és la vida!

A reveure

JOANOT

El tema de la pena de mort sempre ha fascinat als Europeus, però pocs diaris i per tant pocs ciutadans ho entenen. Cap als anys 60′ i 70′ els Americans en tenien prou de  crim i violència i la dreta republicana va incorporar el pensament de càstigs durs i contundents. Prou que es veuen els resultats: en l’actualitat hi ha un milió i mig de presoners (el percentatge d’encarcerament més alt de qualsevol país industrialitzat) i a molts llocs la pena de mort subsisteix.
És fàcil trobar dades exactes i actualitzades gràcies a l’esforç de les moltes organitzacions que se´n preocupen i/o lluiten en contra. Vegeu, per començar l’extraordinari enllaç

http://www.deathpenaltyinfo.org

on trobareu absolutament tot que vulgueu saber sobre el problema, a mes de proveir altres enllaços importants (per exemple Departaments de Justícia i Fiscalies de qualsevol estat, articles de premsa, blocs i arguments a favor o en contra, noms, dates i fets memorables, i més)

Breu història de la pena de mort als EUA

Abans de la independència, execucions eren freqüents. El càstig per crims comuns és competència exclusiva dels Estats, encara que el Govern Federal i l’Exèrcit també en tenen (reservada a coses com traïció, crims militars, terrorisme). Per a la seva glòria, un dels nous Estats, Michigan, es va declarar contra la pena de mort, essent el primer estat occidental en fer-ho. La prohibició d’aquesta sentència ha estat sempre escrita a la Constitució de l’Estat.

L’any 1972 va semblar com si el Tribunal Suprem federal hagués prohibit execucions com a “càstig cruel i insòlit” per sempre més. El hiatus duraria només fins el 1976. El Tribunal va notar moltes contradiccions, bias racial, inconsistències, sentències de mort automàtiques, procediments judicials estranys, i van dir prou tal com estava. Però la sentència no va escriure normes clares per poder reintroduir la sentència. Enlloc d’això els justícies van escriure de dos en dos  les seves aprehensions i queixes, que sovint es contradeien. En aquell moment la pena era molt popular i la seva popularitat va seguir en ascens arribant en algun moment al 80% de la població, o sigui que inesperadament els Estats van tornar a provar a escriure lleis acceptables. Texas, com sempre, va prendre la davantera. Aquesta vegada, el Tribunal Suprem va acceptar una per una les noves sentències, encara que Utah fou el primer a executar un presidiari. En aquell temps les execucions es feien per cambra de gas o cadira elèctrica però Texas, degut a preocupacions segons diuen humanitàries, va inventar les execucions amb injeccions. El màxim d’execucions a tots els Estats Units va tenir lloc el 1998, arribant, ai las, a 99. D’ençà de la reintroducció, Texas ha executat 480 persones. Aquell ximple que volia ser President, el Governador Rick Perry, diuen que ha firmat tot sol unes cent ordres d’execució. En Bush tampoc tenia manies.

Al final, els estats i la gent van començar a escoltar els arguments que feien els adversaris de la pena capital, que van canviar la tàctica. Això és molt important. El Tribuna Suprem federal no toleraria mai, com es feia abans, trobar culpable al reu i sentenciar-lo a mort al mateix temps en una sola fase del procès, ni cap sentència automàtica (per exemple per assassinar un policia o guardià de presons). És completament lògic: els tribunals gairebé sempre havien permès testimonis de caràcter, per exemple una mare plorosa explicant que el nen de petit l’ajudava tant i cantava a l’Església. Però en un judici d’una sola fase, és que hom hauria de declarar l’acusat innocent perquè ajudava molt la seva mare? Aquests testimonis no servien de res. Totes les lleis exigeixen ara separar la fase de culpabilitat de la de sentència, escoltades pel mateix jurat però organitzades com si fossin casos diferents.  Les organitzacions anti-execucions han entrenat defensors especialitzats que es presenten a qualsevol lloc de franc i saben com dirigir-se al jurat en la segona fase i evitar la pena de mort. Només que en general, si l’acusat se salva de la pena de mort, li donen presidi per la resta de la seva vida, sense cap possibilitat d’alliberació. Això és un altre problema tan greu com les execucions, però ja en parlarem una altra vegada.

La introducció de la fase de sentència separada ha fet molt per reduir les execucions, però hi ha altres arguments pesants que també s´han sentit.  Amb la caiguda actual de la freqüència de crims, l’opinió popular s´ha anat girant contra la pena de mort. A més, hom havia notat el cost extravagant d’una sentència de mort en molts milions de dòlars. El cop més decisiu tingué lloc a l’estat d’Illinois, quan de sobte el Projecte Innocència usant l’anàlisi d’ADN va exonerar no recordo quants detinguts que estaven esperant l’execució. Horroritzat, el Governador va canviar totes les sentències i la llei fou suspesa. Han quedat sospites considerables sobre una execució que dissortadament tingué lloc fa algun temps.

Gràcies a tot això, les execucions que van arribar a 99 l’any 1998, no van passar de 8 el 2011.

I a Nova York?

Potser els que es miraven LAW & ORDER no ho van entendre mai però ja fa més de 40-50 anys que ningú ha estat executat al nostre estat. Fa 16 anys un nou Governador, Georges Pataki havia fet campanya a favor de la pena de mort, encara popular en aquell temps. Cal tenir en compte que la ciutat és molt progressiva, però l’Estat de NY és molt gran, agrícola i arruïnat per la desindustrialització i sovint vota pels conservadors. Efectivament, en Pataki controlava l`Assemblea de l’estat i va fer aprovar i va signar la pena de mort. De fet, un nombre de criminals van ser condemnats a mort. Però ningú ha estat ni serà executat. Els adversaris van denunciar la llei a tribunals federals i es va desenvolupar el caos jurídic que era d’esperar. Al final, irritats, els membres de l’Assemblea van fer una cosa molt Americana. La llei de la pena de mort segueix existint però no està en força sinó que ha quedat adormida a un racó i no es pot aplicar. Els federals a Washington fan el mateix moltes vegades.

I als estats veïns, Connecticut i Nova Jersey, que són de fet suburbis de la ciutat de NY? A Nova Jersey va passar una cosa molt similar a Nova York i no hi ha hagut execucions des de fa moltíssims anys. I a Connecticut, pàtria dels ianquis, que és un estat riquíssim, només n´hi ha ha hagut una des de la reintroducció. I probablement no n´hi haurà cap més.

Emocions i Pena de Mort

L’administració de justícia no ha estat mai una cosa clara i objectiva com la Física o les Matemàtiques, sinó que té elements subjectius, emocionals que compartim tots els homes. Darrerement hi ha hagut un increment d’estudis en la mentalitat i conducta dels anomenats psicòpates criminals (com en Dexter, si mireu televisió), que en la Medicina americana són classificats com gent a “personality disorders”. Un cop enxampats aquesta gent són fàcils d’identificar i a diferéncia de Dexter, gens simpàtics. No senten res pels altres, ni saben què és pietat o respecte i fan coses monstruoses que gent normal no farien. La majoria d’assassinats a la nostra societat són els anomenats “crims de passió” en àmbit familiar o sexual, més o menys allò que el PSOE anomenava “machismo”. Però els crims dels psicòpates no tenen explicació, ni són coses familiars ni necessàriament fetes per guany econòmic. Aquests actuen perquè volen, i perquè no? Puc demostrar que la policia és estúpida i em burlaré d’ells, es pensen. I quan tot es descobreix els ciutadans enrabiats i horroritzats exigeixen la pena de mort. Vet aquí tres exemples, el primer molt recent a Connecticut:

1) Al ric estat de Connecticut, un dentista està passant el cap de setmana tranquil·lament a casa seva amb la seva família (muller i dues noies adolescents).  Dos individus entren silenciosament a la casa i troben el dentista adormit a la sala d’estar davant la Tele. Se li acosten per darrera amb un pal de beisbol i, sense despertar-lo, li claven un cop brutal al cap, fracturant-li ossos. Pugen al primer pis, on troben la mare i les noies. Les violen i lliguen totes tres. Després d’això, escanyen a mà la mare, roixen les dues menors lligades (que tenen ple coneixement) amb gasolina i les calen foc. Després d’això, es fuguen. El dentista va aconseguir arrossegar-se a l’exterior i ha viscut després de mesos passats a l’Hospital. Els dos criminals foren enxampats ràpidament. Un dels dos ja està condemnat a mort, l’altre rebrà igual aviat. Què faríeu?

2) Va passar a un dels estats de l’Oest americà, on la gent són cordials i socials i consideren ajudar la gent en necessitat més com una obligació que un favor: una senyora estava conduint per les afores un cotxe amb un nen petit al darrere (encara no hi havia telèfons cel·lulars en aquell temps) quan un pneumàtic del cotxe va rebentar. Gens preocupada, la dona va alçar la capota, indicant que necessitava ajut i va esperar. Un home es va aturar. Després de violar la dona, la va assassinar amb el nen. Fou condemnat a mort, o altrament els residents l’haurien volgut linxar.

3) A la Florida rural, no fa gaire: Hi havia un home que era un criminal de carrera i havia estat repetidament a la presó. Durant un període entre empresonaments, anava passejant en un cotxe per un lloc descampat quan va veure una noia de 19 anys que s’acostava-se corrent. Era una veïna seva, que corria cada dia 3 o 4 milles perquè s’estava entrenant pel programa esportiu de la seva Universitat. Fou violada, assassinada i el criminal es va negar a dir què havia fet .amb el cadàver que no es va poder recuperar (una cosa odiosa que sempre desespera a la família)

Potser algú trobarà curiós que això gairebé només passai als EUA, però és una qüestió de percentatges: amb més de 300 milions de residents, ens toca tenir aquesta gent entre nosaltres. Cal tenir en compte que aquests criminals són intractables i no hi ha cap esperança de rehabilitar-los. Si tornen a sortir, repetiran i la societat té dret a defensar-se i protegir-se. Vull dir: o execució o tancament per tota la vida. La defensa psiquiàtrica no els ajuda per res, perquè ells entenen perfectament què estan fent i que és dolent.

PS: He dubtat una mica abans d’escriure.  Veig algun canal de TV de casa i llegeixo webs i em consta com està de malament la cosa. Aquí ja ens hem recuperat bastant però prou que veig que a Catalunya el cel cada dia s’enfosqueix més. Voldria algú entretenir-se llegint coses sobre els problemes d’altri? Tant debò sigui així.

JOANOT

Tags: Tribunal Suprem

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunals espanyols

Amb l’excepció notable del Barça, les coses van malament, no cal dir-ho. Ja hi ha gent que voldria trobar els culpables i oferir al poble una explicació simple de tanta misèria. Diuen que l’inefable President Bush s’emprenyava molt i picava un cop de puny a la taula quan un conseller li responia que un cert problema era complicat. Quan passa alguna cosa, el poble demana identificar i castigar els responsables. Hauria de ser algú fàcil d’identificar, de mala reputació i amb pocs amics. En la subversió comunista ja no creu ningú. Fa un segle, en aquests casos sempre hi havia els jueus, però ara, després de l’Holocaust, ja no es fa. Que l’economia és complicada? No, només hi ha qui s’ho pensa. Hi ha gent rica i pobre. Hi ha gent que muny la vaca, roba, explota i menteix, i prou.

Moody, Standard & Poor, i Fitch fan la seva feina

L’altre dia vaig passar davant la central de Standard & Poor a Nova York. Està al districte financer, a la punta sud de Manhattan i és un edifici lleig i mediocre, no gaire alt. Vaig quedar sorprès de veure que no tenien protecció policial. A la guillotina! Diuen molts ciutadans i les seves televisions que les “rating agencies” (agències de notació, en català) són vils instruments dels mercats i dels grans bancs, que els ajuden a escanyar el poble. Rebaixen el crèdit a un país que està treballant amb èxit i fent sacrificis per reduir el dèficit i degut a això tot un país va a la ruïna i ha ser intervingut i els treballadors perden la feina i cauen en la misèria i la pau social es trenca.   Cal tenir més proves?

No fa gaire, un periodista francès va investigar coses de les que cap equip de lideratge vol parlar. La més evident, que potser sorprendrà a molts lectors és que aquestes agències són pagades principalment pels governs i bancs centrals que semblen patir més pels seus dictats. És Espanya qui paga a les tres agències que li rebaixen el crèdit, perquè si no, seria impossible vendre obligacions de l’estat.

Tothom que ha sol.licitat un préstec sap que el banc no li donarà mai ni un cèntim sense assegurar-se que el sol.licitant té bon crèdit i per tant serà capaç de tornar els diners. En el cas dels negocis petits, la forma de fer-ho és fàcil: peritatge de la vàlua de propietats, mirar els llibres, història de pagaments, comentaris de socis o clients, etc. Si compres una casa als EUA el banc envia un pèrit a comprovar que el preu estigui bé i a assegurar-se que la propietat està ben conservada i parlen amb el teu cap a la feina. Però amb estats i grans bancs, com es fa això? Les obligacions de l’estat es compren sovint per coses com garantir les pensions de la seguretat social d’un altre pais i els inversors s´ho han de pensar molt abans de comprar i acceptar els interessos oferts. I sense l’avaluació d’aquestes agències ningú les compraria i ningú sabria quins interessos cal pagar.

Quan l’agència envia la darrera avaluació.

Les agències no són especialment secretives i mantenen relacions constants amb les entitats o governs que vigilen. Molts diaris escriuen que l’actuació de les agències és fosca, misteriosa i gens transparent, suggerint manipulacions especulatives grolleres o robatoris. És molt possible que els inversors a vegades siguin especuladors sense escrúpols, però no pas les agències, que fan diners cobrant de les entitats examinades i també dels inversors per la informació que venen, i es limiten a divulgar dades que haurien de ser públiques.  Ells només són examinadors de comptes. Aquesta prominència que tenen ara i els resultats polítics són una cosa nova,  deguda a circumstàncies extraordinàries que ni han buscat ni són culpa seva.

Els funcionaris responsables, per interès propi, mantenen contactes amb els governs o bancs que vigilen. La notificació d’un  “rating” diferent de l’anterior va sempre precedida de comunicacions personals i alguna discussió, i arriba per escrit, firmada per dos empleats (que a Europa sempre treballen a països diferents) que donen els seus números de telèfon i inclouen una explicació detallada de les seves raons pel canvi. La metodologia que utilitzen per arribar a un rating concret, és, com la fórmula de la Coca-Cola, un secret. Els ratings de les tres agències deuen estar ben fets, per la gran semblança que tenen, amb petites diferències. El servei és pagat i es fa pel benefici exclusiu des emissors i inversors d’obligacions de països sobirans, no del poble i fins ara ha funcionat bé i ha esdevingut una necessitat.

Els Americans també hem d’aguantar a casa agències de crèdit

Per al govern, hi ha també als EUA les mateixes agències que a Europa, però els ciutadans en tenim tres de diferents que serveixen per determinar si ens podem permetre una targeta de crèdit, comprar un cotxe o una casa, o una nevera a terminis. Aquestes tres agències mantenen arxius amb el número de la Seguretat Social de tots els ciutadans i reben còpies de totes les transaccions de crèdit fetes per un ciutadà. Després apliquen a tota aquesta informació un algoritme i produeixen un número de tres xifres anomenat el “FICO score” del que depèn quina casa o nevera et deixen comprar: amb 600 o 700 estàs bé, amb 300 o 400 et faran patir molt. Aquesta informació abans només la donaven als bancs o botigues però no als ciutadans que n’eren l’objecte però ara ja la pot veure tothom amb certes dificultats o contra pagament. Si no estàs d’acord amb ells, és poc probable que canviïn el rating, però et permeten afegir una nota amb una explicació que anirà a tothom que t’estigui considerant. Per exemple: fa dos anys no vaig poder pagar cada mes els rebuts perquè no tenia feina o la dona estava malalta, no per ser irresponsable. Hi ha queixes, a vegades fortes, però el sistema funciona força bé, no obstant la seva magnitud. Sobretot, seria molt difícil de canviar. Es pot lluitar per millorar els drets dels consumidors, però les agències tenen molts diners i lobbystes tant a les capitals dels estats com a Washington.

La pronuncia americana i Standard & Poor

Jo em miro sovint pel sistema de TV per cable de Time Warner les notícies i tertúlies del Canal 24h de TVE i també per l’internet programes de TV3. Els locutors pronuncien tan malament molts noms anglesos i un americà no els entendria però no he sabut mai on queixar-me. El país hauria de saber aprofitar els serveis dels Catalans al món.

No deixo de reconèixer la severitat del problema. Els peninsulars, sobretot fora de Catalunya, com els francesos, estan acostumats a veure la llengua com a un instrument propietat del govern que ho regula tot: gramàtica, vocabulari, pronuncia… Tot està sotmès a regles estrictes i obligatòries dictades per algun òrgan estatal i per això els espanyols es pensen que és igual a tot arreu, però no ha estat mai veritat per l’anglès.
Molts a casa tenen la idea absurda que el mot “dialecte” expressa menysteniment i menyspreu intencional d’una llengua o de la gent que el parla. Però un dialecte és simplement una variant d’una llengua que els parlants de la llengua principal poden entendre sense haver-la d’estudiar. L’anglès nord-americà que parlem tots aquí és un grup de dialectes de l’anglès original, que només difereix en accent i vocabulari, mentre que les diferències en ortografia i gramàtica són mínimes, i que qualsevol angloparlant entén fàcilment. Una cosa molt sorprenent de l’anglès nord-americà és que sigui tan homogeni a tot el territori. Només hi ha diferències d’accent però ens entenem tots i escrivim igual. Al segle XIX la qüestió de la natura de la llengua dels EUA fou discutida i en Daniel Webster, un filòleg molt important va publicar el primer Webster per substituir l’Oxford,, que fins als nostres dies és el diccionari nord-americà amb més autoritat. En Webster deia que la llengua local havia evolucionat tant que es podia parlar d’un dialecte unitari americà separat de l’anglès diguem-ne acadèmic, i que ell potencialment veia el dialecte americà com una possible llengua nacional. La cosa es va quedar sense resoldre però ni el Govern federal ni la Constitució federal han declarat mai una llengua oficial. Sí que ho han fet en canvi uns 28 dels 50 estats de la Unió, en general com a reacció contra els immigrants.

I la pronuncia? La pronuncia és un problema únic i especial per l’anglès. Quan un ciutadà sent una paraula per primera vegada, no ha de saber necessàriament com s’escriu i si veu una paraula escrita per primera vegada, tampoc entén  necessàriament com cal pronunciar-la. Però cada dia surten noves paraules. És per això que els diccionaris americans, altrament que els catalans o espanyols, sempre indiquen després de la paraula la pronunciaci0 en signes fonètics (explicats amb exemples al començament del diccionari). I quan hi ha dubtes, com es resolen? I l’accent, on es pronuncia? En això, fins i tot els veterans la pifiem de tant en tant. Els diccionaris també ensenyen on està l’accent.

Gran sorpresa per a les Reial Acadèmies del món: el poble ho decideix tot. La regla oficial és que la pronuncia correcta és la de ciutadans que tenen l’anomenada de pronunciar bé. En la pràctica, com es resol? No ho sé, però jo veig els consultants de pronunciació de les grans cadenes de televisió (gent importantíssima) trucant un nombre de gent coneguda demanant una opinió i acceptant la resposta majoritària. L’acadèmia de la llengua ha parlat. La gent comú en general va pel principi de l’analogia. Quan veuen un mot desconegut, miren si té components o si se sembla a alguna paraula que el lector ja coneix. Un locutor de TV desesperat probablement faria el mateix.

Però el problema per a estrangers és molt difícil. Penseu si no en el cas tràgic del verb “read”. Es pronuncia “rEd” en el pretèrit (vaig llegir) però “rId” en el present (llegeixo), però s’escriu igual. I el famós “oo” ha martiritzat molts estudiants i tots els locutors de ràdio i televisió catalans. Ara al final arribem a Standard i Poor, que era el meu tema.

Standard & PO (or), no Standard & PUr

Es horrorós haver de sentir cada dia gent dient Standard & Pur. Si mireu a la Wikipèdia anglesa l’entrada de “oo” pronunciation, ja veureu les variants que hi ha. En el cas de Moody, sí que es diu Mudy però Poor en canvi es pronuncia amb una una “o” llarga seguida dúna brevíssima i lleugera “r”, més o menys Po(or). I també hi ha casos quan “oo” és una “o” brevíssima o se sembla a una “a”. Sobretot Blood (sang) es pronuncia més aviat com a A, o potser una O que se sembla a una A. Sobretot, per favor, locutors, dieu Blad més o menys, no dieu BLUT perquè això és alemany.

El vostre

JOANOT