Els EUA són diferents

Els EUA son un país que accentua la llibertat i drets individuals per damunt de les necessitats del col·lectiu. Són els Americans capaços d’ajuntar-se per eliminar un home intolerable? Per ajudar a passar l’estiu, ofereixo una historia verdadera publicada a aquest blog originalment el 4/3/2011
===============================================================================================

Quien mató al Comendador?
Fuenteovejuna, Señor!
Y quién es Fuenteovejuna?
Todos a una!

Probablement, cap lector ha sentit mai parlar de Skidmore (Missouri). És molt natural. Al darrer cens de 2010, aquesta petita ciutat agrícola al nord de St Louis comptava 342 residents. Però no era un d’aquests pobles on no passa mai res. La primera cosa digna de menció és que fou la residència final del famós bandit Jesse James. Potser algú va veure la pel·lícula i se’n recorda que en Jesse fou assassinat per l’esquena per un còmplice quan estava enfilat a una cadira penjant un quadre a la paret. Però ja fa més d’un segle d’això. Fa 30 anys va tornar a passar una altra de molt grossa.
Acompanyeu-me, si us plau, a Skidmore (Missouri), a la fi de l’any 1980 a veure com va anar.

Ken Rex McElroy, un mal home
Era el rufià del poble i tothom li tenia por. Quan arribava a qualsevol lloc, molts ciutadans preferien allunyar-se per evitar topades. Era un home de quaranta-tants anys, veí del poble des de sempre, divorciat amb nens i una segona dona, bevedor, blasfem, violent, lladre, violador, pederasta, amenaçador, groller, mentider. Aquests eren els atributs d’un dolent de pel·lícula, que no tenia amics i era odiat per tothom.

La llista de barrabassades era interminable: havia molestat a totes les noies i dones del poble, en algun cas havent arribat a la violació; tenia 10 fills extramatrimonials amb diverses dones, algunes menors d’edat; sovint s’entretenia disparant armes de foc sense raó a llocs perillosos; havia calat foc a alguns edificis; havia fet malbé equipaments agrícoles i màquines; havia apallissat a molta gent, era arrestat però sempre sortia als pocs dies; havia rebentat festes; feia soroll els vespres, havia perseguit a gent que li plantava cara, els robava i havia amenaçat amb una escopeta. Després de molts anys d’aguantar, la ciutadania ja no podia més. En total aquest individu fou detingut i processat 22 vegades i va ser sempre absolt per falta de testimonis. Tothom li tenia por.

El Sheriff

Aquest és qui tenia tota la culpa per no haver sabut fer res que fos efectiu. Sembla que els ciutadans tenen dret a ser protegits i això fallava. Ell havia detingut el bully manta vegada, però com queda dit, no hi havia mai proves o testimonis i encara el denunciant podia acabar rebent una altra vegada. El Sheriff sempre explicava molt bé a tothom que calia respectar la llei i que a vegades no es podia fer res. Parlava amb el malefactor, que no servia de res, i feia callar als que es queixaven. Proves, proves, doneu-me proves com exigeix la llei. Si hi ha problemes, paciència però no preneu la justícia en les vostres mans. Parleu amb ell i ja veureu com al final tot s’arreglarà. Però no s’arreglava. El Sheriff dormia tranquil. Els ciutadans no

L’incident final. Fins aquí hem arribat!

Va passar el Desembre de 1980. Com que el poble era petit i els pagesos gairebé sempre tenen menjar, només hi havia una sola botiga de queviures al poble i el propietari era un home vellet molt estimat i respectat de 70 anys. Un dia aquest propietari va observar com una nena volia endur-se una llaminadura sense pagar i hi va haver una escena, que en el primer moment no semblava gran cosa. Aquests casos passen sovint, però la culpable era una de les filletes d’en Ken Rex McElroy. El papà s´ho va prendre molt malament i es va declarar insultat. Es va presentar a la botiga amb una escopeta carregada. Hi ha haver una lluita amb crits i empentes i l’escopeta es va disparar ferint el botiguer al coll. Això encara no havia passat mai i la ràbia va començar a bullir al cor dels ciutadans

Com és natural, el dolent fou arrestat pel Sheriff i conduït a la presència del jutjat del districte. Aquesta vegada en Ken Rex rebria de valent i aniria a la presó per molts anys, perquè hi havia testimonis. Això s’ho pensava tothom.

S’equivocaven. Fou jutjat i pronunciat culpable aquesta vegada per primer cop però com que era la primera vegada i no tenia precedents i el botiguer s’havia recuperat, el jutge li va imposar una sentència suspesa i el va deixar anar. No se sap si li va fer un petonet també.

Ràbia, fúria, indignació!!! I ara què fem, senyor Sheriff?

Tenir paciència i sobretot respectar la llei. Era el gener de 1981 i el bandit estava a punt de tornar al poble. El Sheriff va convocar tots els homes a una sala de conferències i va parlar amb ells. Cal tenir paciència i seny. I va ensenyar als participants una sèrie de trucs i mètodes que podrien usar si es trobaven amb l’individu. Mentre tinguessin paciència, tot s’arreglaria.

El Sheriff va veure moviment i agitació a certes parts de l’auditori. Un home havia anunciat que en Ken Rex ja havia tornat i acabava de ser vist al poble. L’enrenou i l’agitació eren visibles. Ser Sheriff és molt difícil perquè hi ha gent que no el respecten. Ofès, el senyor va sortir del local per tornar a la seva oficina a ocupar-se de coses més importants. Ja se les arreglarien, que és com va acabar passant

Pum, pum, pum!

Un parell d’hores després el policia seguia al despatx. Ningú el va trucar. Ell va sentir els trets assegut a la taula. Sospirant, es va preguntar quina nova bestiesa hauria fet en McElroy. Va prendre el cotxe i va anar en la direcció d’on havien sortit els trets. No li va costar gaire trobar el lloc. Era a una cantonada, davant d’una taverna. La camioneta de McElroy estava aparcada, ell mateix estava per terra enmig d’una bassa de sang, mort a trets, la seva muller agenollada al costat cridant.

Però allò que de debò era estrany, és que el lloc del crim estava envoltat d’uns seixanta residents del poble, que s’ho miraven tot en silenci. Semblaven mes interessats en el Sheriff que en el mort i no deien res ni semblaven excitats. Què ha passat aquí? Qui ha disparat? On estan les armes? Què heu vist? preguntava el policia.

No hem vist res, no sabem res, no hem vist cap arma de foc, responien. Quan sonaven els trets, jo estava mirant en una altra direcció i no vaig veure res. I jo vaig arribar després del tiroteig. Em sap greu però no el podem ajudar. Pregunti a qui vulgui.

Això no acabarà així. Us donaré una lliçó fins que apreneu a respectar la llei. Una llei que no havia pogut fer res per acabar amb el suplici dels ciutadans de Skidmore durant anys i anys.

El món descobreix Skidmore MO

Amb aquest final sí que es va armar una de molt grossa. Es van presentar al poble periodistes i càmeres de TV de tota la República i de molts països del món. Hi va haver una pel·lícula per a la tele, comentaris editorials a tot arreu i s’en va parlar molt. Molta gent al país creu que les coses són o blanques o negres. El famós President George W Bush sempre deia que ell tenia claredat moral, volent dir que sabia distingir entre el be i el mal. Quan li volien explicar una cosa complicada, sempre tallava l’interlocutor: digues simplement quins són els nostres amics i quins són els nostres enemics. No hi ha res que sigui complicat. Els tons grisos no han estat mai populars. La fallida de la llei i del Sheriff que no va protegir els ciutadans era claríssima, però tenien el dret de matar a trets en Ken Rex McElroy en públic davant de la seva família com si fos un gos rabiós? Ni el fiscal, ni la policia de l’estat ni al final l’FBI ho acceptaven. Els ciutadans no poden imposar la pena de mort ni encara menys executar-la. Els linxaments estaven prohibits

Finalment, la llei es mobilitza

Després de tants anys de dir a la gent que tinguessin paciència, que tot acabaria bé, d’absoldre repetidament un criminal incorregible sense fer res, ara si que volien castigar a qui el va matar. Va resultar que la víctima, si se’n pot dir, va morir amb trets disparats per dues armes que no van ser trobades mai, o sigui que hi havia almenys dos botxins. Al primer moment, la muller de la víctima, que ho havia vist tot de molt a prop, va identificar imprudentment un dels dos assassins, un home del poble que s’havia barallat amb el mort més d’una vegada. Tothom dóna per fet que era un dels tiradors. Però resulta que dos ciutadans de bona reputació van jurar que aquest home havia estat caçant amb ells tot el dia o sigui que de matar a ningú, res. Se’n va sortir de la investigació sense ser acusat i fa uns anys va morir en pau a casa seva. El segon culpable no va ser identificat mai. La vídua, que es va tornar a casar amb un home millor, encara viu però no diu una paraula ni que la matin.

Pel que fa a la investigació, de primer va provar el Sheriff, perquè la policia americana sempre és local. Quan fou evident que no se’n sortiria, va cridar a la policia estatal de Missouri que té més gent i recursos, però aquests també van topar amb la muralla del silenci. És curiós amb quina constància van intentar enxampar els culpables. Perquè no ho feien abans?

Com que no volien plegar de cap manera, desesperats van trucar l’FBI. En principi l’FBI, que és la policia federal no té cap jurisdicció en un crim d’aquesta natura, que ha de ser resolt només per l’Estat, però és que ells tenen molts més recursos. I aquesta agència gairebé sempre està disposada a ajudar qualsevol policia local que els hi demani simplement per l’interès del govern central en fer complir la llei a tot arreu.

Els agents federals van arribar i van interrogar a tothom. Van reduir el nombre de persones al lloc de l’assassinat de 60 a 32, creant confusió. Durant setmanes van emprenyar a tothom al poble, però com en l’obra de Lope de Vega, ningú va cantar. Al final van anar al fiscal del districte presentant un informe que segons ells permetria obrir un procés. El fiscal s´ho va mirar, s’ho va estudiar i no va voler fer-ho. Al seu parer, l’acció judicial fallaria i els ànims s’escalfarien massa.

Era la fi. Els ciutadans de Skidmore havien guanyat una pau que seguirien gaudint per anys.

Coses que passen a aquesta ciutat tan sinistra

Tothom parla encara del bandit Jesse James, com es va amagar i morir al poble. Però al final tot s’oblida. Hi ha coses que passen… i tornen a passar… i una altra vegada.

L’any 2001 la ciutat fou commoguda per un cas de desaparició d’un jove, que havia dit a un amic que necessitava prendre els cables de connexió per a bateries de cotxe que tenia al garatge. No va tornar a ser vist mai. Els cables no hi eren… però als pocs dies van reaparèixer misteriosament al lloc on el desaparegut els guardava. Es veu que hi havia vigilància. El cas no s’ha aclarit mai.

I el 2004 encara fou pitjor. Una dona embogida per la pèrdua d’un fill va assaltar a casa seva una altra dona embarassada i tot seguit li va obrir la panxa i va desaparèixer amb la criatura. Aquest cas sí que es va resoldre. La mare no viu, però el nen sí i està essent educat pels avis mentre la dolenta està a la presó. Es veu que hi ha alguns crims que sí que es resolen . De tant en tant.

Per allò que diuen que un Català que es cuidi pot durar molts anys, de moment jo potser preferiria no anar a visitar Skidmore.

Dues Notes
Resulta que en realitat la casa on va morir Jesse James no estava a Skidmore sinó a un poble veí més gran nomenat Saint Joseph. Han preservat l’edifici tornant-lo en un Museu on es veu un forat de bala a una paret. Diuen que ajuda molt al turisme.
El cas tan horrorós de la dona, sens dubte malalta del cap, que va assassinar una altra senyora encinta fent-li una cesàrea i endunt-se la filleta a casa, és complicat. Resulta que casa seva, on va mantenir el nadó robat uns dies, estava no a Missouri sinó a l’estat de Kansas. Com que el crim afectava dos estats diferents, la jurisdicció federal va prendre el cas, i un jurat federal va imposar la pena de mort. La dona segueix encara tancada a la Death Row d’un presidi i ha perdut totes les peticions. Resulta no obstant que la Unió rarament executa a ningú i fa molts anys de la darrera vegada que van matar una dona. Diuen que estan a punt de prendre una decisió.

JOANOT

Avui el New York Times s’obre amb un titular molt preocupant escrit en grans lletres “Una Amèrica en dol, tensa i preocupada,” i molts no entenem què està fent Obama a Europa parlant amb reis i polítics tronats enlloc de venir i combatre el perill creixent de disturbis racials. Però el poble català potser ha començat les vacances i es podria voler entretenir llegint històries verdaderes de pistolers de l’Oest. He vist un article acabat de publicar al web d’un altre diari de Barcelona. Per això estic repetint l’apunt de 2012. Només voldria afegir que és absurd i injust tractar els mexicans d’hispans. Mèxic és un  vell i gran pais amb tensions internes greus que ha patit molt per culpa d’ocupacions i invasions estrangeres i ningú te dret a diluir les seves personalitat, missatge i història amb la d’altres nacions del Continent que no tenen res a veure, simplement perquè tenen (a més de llengües indígenes) una parlança similar. Caldria ajudar més als immigrants enlloc de parlar tant de la seva llengua oficial i voler convertir-los en instruments del nacionalisme espanyol. Seran iguals també tots els que tenen la sort de parlar anglès pel món? Els EUA, Sud-Africa, Austràlia, Sud-Sudan, el Regne Unit i Kenya per exemple. Vet aquí l’apunt:
##########################################################

William McCarty, (23.11.1869-14.07.1881) anomenat Billy the Kid per la premsa sensacionalista del temps i per les novel·les d’aventures gràfiques que es venien per un dime, o sigui 10 cèntims, nasqué a Nova York de pare desconegut i mare irlandesa acabada d’arribar. Segons el testimoni unànime de tots els que el van conèixer, era un xicot ros, d’ulls blaus, alt però de constitució feble, molt simpàtic i sociable, treballador, fidel als seus amics i bromista, amb un gran carisma. No s’interessava gaire pels diners si no Çera per comprar bales i afinar la punteria. Fou detingut per primera vegada als 15 anys per robar un formatge quan tenia fam i morí abatut pel famós Sheriff Pat Garrett quan en tenia només 21. Va viure al territori (encara no estat) de Nou Mèxic, acabat de capturar de Mèxic pels EUA i va esdevenir un cowboy, pistoler, jugador, lladre de bous i de cavalls i assassí. Els diaris deien que va matar més de vint persones, però en realitat no van passar de vuit, i sempre per necessitat. Sobre la seva vida Hollywood ha fet uns 15 films, hi ha hagut 5 o 6 sèries de TV (una d’elles molt recent de la TV pública americana PBS, que seguiré aquí bastant fidelment) s’han escrit molts llibres, hi ha hagut tesis doctorals i fins i tot un congrés d’historiadors.

Potser algun lector es preguntarà a què ve tot això per un criminal? Van passar coses molt complicades que denuncien problemes de la colonització pels Anglos d’una terra que havia estat mexicana fins feia poc i les fallides escandaloses de la llei i el sistema de justícia d’aquells temps. En Billy el Jove (o potser Billy el Noi, però certament NO Billy el Nen) ha esdevingut allò que als EUA s’anomena un folk hero, una figura folklòrica, que vol dir una persona que sense tenir verdader significat històric, va capturar per alguna raó la imaginació del poble americà i és recordat amb interès i simpatia.

La mare McCarty

La Catherine McCarty havia arribat fugint de la fam a Irlanda i fou una dona notable, de molta empenta, sempre alegre i divertida, interessada en aventures, que va exercir una influència decisiva en la infància desgraciada de Billy. Terminada la guerra civil, veient que a Nova York no faria mai via, va decidir marxar com tants altres cap a l’Oest sense home, sola amb els dos fills (en Billy tenia un germà del que no se sap res). Va anar a parar a molts lloc diferents a l’Oest, encara buit d’Anglos però juntament amb el fillet Billy va desenvolupar un gran interès i simpatia pels mexicans que hi vivien. Anaven tots dos junts als locals mexicans a beure, riure i ballar amb els locals . En Billy, encara un nen d’uns deu anys va aprendre la llengua sense accent, esdevenint bilingual i fou plenament acceptat per la comunitat mexicana a tot arreu. A diferència de la majoria d’Anglos rossos com ell, ell entenia i respectava els mexicans i la seva vida familiar i cultural i tenia un caràcter molt agradable. Això li salvaria la vida sovint, perquè durant els seus anys de fugitiu seria benvingut a amagar-se quan calia a qualsevol llar mexicana sense por de ser traït. I moltes señoritas li volien fer companyia.

La mare Catherine al final es va casar i va anar a establir-se a Silver City, una ciutat minera ja al Nou Mèxic. El padrastre era un home molt treballador que no es va preocupar gaire de la família, però el seu fou un dels tres noms diferents que Billy va arribar a usar. Una desgràcia molt gran s’acostava: el pare i sobretot la mare van morir quan en Billy tenia 15 anys, deixant-lo tot sol al món i sense un cèntim. De primer va treballar a una fonda, on va estar content i fou ben tractat però el negoci es va arruïnar. Al poc temps esdevindria un fugitiu de la llei. Poc temps després de ser arrestat per robar menjar, els policies el van trobar en possessió d’articles robats per un home que vivia a la mateixa fonda que ell, que havien estat apropiats d’una bugaderia xinesa. Aquest cop el sheriff el va tancar però no el va poder dur a la presència del jutge (que sens dubte l’hauria deixat anar) perquè com que n’hi havia tan pocs, aquell jutge estava fent rotacions per la regió i potser tornaria a Silver City en un parell de mesos. En Billy va decidir que això era intolerable. El van deixar sortir de la cel·la per fer una necessitat i ell, prim com era, va entrar a una llar apagada i es va fugar escalant la ximenèia per dintre. En Billy a partir d’aquest moment als 15 anys ja seria un fugitiu fins la mort.

Breument al territori d’Arizona

La mala sort l’acompanyava. En Billy va trobar feina d’aprenent de cowboy però esquifit com era no podia fer feines dures com els altres i va acabar fent de cuiner i de noi per tot. A aquell camp vivia un escocès amb qui es va fer molt amic. Aquell home li ensenyaria com es fa per robar bous, com es venen i quant es podia guanyar. Ara ja en Billy va anar de debò pel mal camí. Al poble on vivia hi havia un ferrer, un home molt fort que es divertia insultant i humiliant en públic a Billy, que no tenia força per defensar-se. Un dia a un Saloon l’home va començar a colpejar en Billy que va caure per terra. El ferrer se li va tirar al damunt clavant-li cops de puny com martellades a la cara. Ningú va fer res per defensar-lo. En Billy va treure la pistola i va tirar des de terra, ferint l’atacant de mort a l’estòmac. Ara ja havia esdevingut un pistoler i un assassí. Es va fugar tornant a Nou Mèxic.

La guerra de Lincoln County fa famós al cowboy Billy

En Billy va organitzar un grup de bandits per primera vegada i van començar a robar bous i cavalls. A més, ell havia esdevingut un jugador de cartes molt bo i també hi guanyava diners. Buscat o no, podia entrar als pobles a divertir-se o jugar sense preocupar-se de res. No era encara ben conegut. La “guerra” de Lincoln County, a punt d’esclatar, el faria famós. Abans d’això va tenir una mala topada amb un Apache Comanchero. En Billy va perdre la confrontació i l’indi li va robar el cavall deixant-lo al mig del desert sense menjar ni aigua. En Billy va haver de caminar molts quilòmetres fins arribar més mort que viu a una granja on una família el va recollir com si fos un fill i li van regalar un cavall abans d’anar-se’n. Sempre era el mateix: en Billy era un jove simpàtic, ben educat, de tracte molt agradable. Tothom que el coneixia l’estimava.

La situació al districte (“county”) de Lincoln havia estat claríssima: hi havia dos homes blancs, irlandesos de naixement, que eren propietaris i tenien el monopoli de tot el comerç al districte, des de la ramaderia fins a la botiga més petita. Tots dos vivien a una casa molt gran a les afores i tothom anomenava aquest sistema (de fet un monopoli criminal violent, com una mena d’organització de gàngsters) la CASA. Això potser no preocuparia a un home com Billy però de sobte va aparèixer al Districte un competidor, un anglès riquíssim anomenat Tunstall, associat amb l’advocat McSween, un home que coneixia la llei i se les sabia totes. Van començar a competir amb la Casa. Per acabar d’arreglar-ho, els de la Casa eren irlandesos de socarrell i odiaven qualsevol anglès. En Tunstall era un home pacífic però no ingenu i va començar a contractar cowboys que sabessin disparar bé, entre ells en Billy.

Un mal dia, en Tunstall anava cavalcant tot sol quan va topar amb el Sheriff Bredy i els seus homes, de fet tots pistolers a les ordres de la Casa, que el van assassinar, a ell i el seu cavall. A més molt innecessàriament van violar les despulles del finat arreglant els dos cossos com si en Tunstall i el cavall estiguessin fent una migdiada a l’ombra.

La reacció del soci McSween i dels cowboys empleats per Tunstall, que aviat van prendre el nom de Reguladors, és fàcil d’imaginar. Els cowboys-pistolers deien que en Tunstall era un bon home que els havia tractat i pagat bé. L’advocat McSween va intentar arreglar-ho tot legalment. Va aconseguir fer als Reguladors diputats de Sheriff (policies) temporals i els va enviar a la Casa a arrestar els criminals. En van enxampar dos dient que els volien dur a la presó, només que hi van arribar dissortadament morts perquè havien intentat fugir (?). La guerra a mort entre la Casa i els Reguladors havia esclatat.

En un moment donat, en Billy que sense ser ni un dirigent ni el cap dels Reguladors estava esdevenint el més famós del grup, potser per la seva joventut i personalitat, sembla que va organitzar un grup de pistolers que van anar al poble a matar el Sheriff Bredy el qual, com queda dit, era un bandoler corrupte al servei de la Casa. L’home sortia a passejar cada matí pel carrer principal amb un guardaespatlles i així el van enxampar. Els Reguladors de Billy van matar a trets a Bredy i el seu diputat. Ja els diaris americans, sobretot la Gaseta de Las Vegas (un poble de Nou Mèxic), que es va inventar el nom Billy the Kid i el famós Sun de Nova York no parlaven de res més i en Billy va començar a aparèixer a les novel·les gràfiques que ell mateix havia llegit tant. Al poc temps qualsevol semblança de llei i ordre a Lincoln County havia desaparegut i el Districte es va ensorrar en un caos total. Antigues enemistats, odi entre Indis i Anglos, tot es va desfermar i va acabar en un caos total entre trets i assassinats freqüents. Va arribar la Cavalleria de l’exèrcit federal a restablir l’ordre i els Reguladors van fer el disbarat de disparar contra els soldats, que van tornar amb reforçaments. Al final hi va haver un assalt massiu contra els Reguladors que va acabar amb la mort de McSween, l’incendi de la seva casa i botiga i la desfeta total dels Reguladors. En Billy va fugir.

A Washington en tenen prou

Sembla mentida que el President dels Estats Units clavi un puny a la taula per una cosa que passa a una County perduda i tan llunyana com Lincoln County, però així va ser. El President Grant ja en va tenir prou i va enviar un dels seus generals de la Guerra Civil, Lew Wallace, de Governador a Santa Fe de Nou Mèxic (que encara no tenia autogovern). El General Wallace va presentar desseguida a la Lincoln County, on a lluita ja s’havia acabat però no li va agradar gens que la Casa després de la seva victòria hagués restaurat el monopoli total de tot i va manar encausar gent pel que havia passat. De moment un Gran Jurat (un grup de ciutadans) va encausar Billy the Kid per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa sens dubte injusta, perquè va ser tot un grup i el tal Sheriff era en realitat un bandit. El nou Governador, indiferent al problema amb Billy, es va girar contra la Casa demanant proves per ficar a la presó els dos propietaris. Això seria molt difícil per falta de testimonis però al final, oh sorpresa, en Billy es va oferir a anar a Lincoln i participar al judici, testificant contra els amos de la Casa. Es va entrevistar amb el Governador a un lloc convingut duent una pistola i una carabina a les mans, cosa que no va fer gràcia al General. En Billy demanava a canvi només l’indult incondicional que molts altres havien rebut i a ell li havia estat negat, només perquè s’havia fet tan famós. El Governador va acceptar sense intenció de complir amb l’indult. Almenys un dels propietaris de la Casa fou condemnat. El Governador se’n va anar dient al seu fiscal que absolgués a en Billy però l’home es va negar a fer-ho. En Billy va escriure un total de cinc vegades al Governador recordant-li la seva promesa, però el general mai va respondre i feia comentaris despectius. En Billy va tornar a la seva anterior vida de lladre de bestiar i jugador, ara ja organitzant colles de bandits importants

Billy demostra el seu coratge i menysteniment del perill de mort

Ara cal que el lector s’imagini un Saloon de l’Oest com els que es veuen a les pel·lícules, ple de cowboys bevent whisky, amb pistoles al cinyell i jugant a les cartes. Potser fins i tot algú toca el piano i hi ha dones amb vestits descotats. A la barra hi havia un home local que ja havia begut massa i estava parlant molt fort. “Jo no tinc por de Billy the Kid ni de ningú. Si me’l trobo, el mataré en l’acte.” A poques passes d’ell, en Billy en persona, no reconegut, s’ho escoltava . Què hauria de fer? La moral i els costums del temps semblaven exigir que desafiés l’home a un duel, o el podrien prendre per covard, però matar un home torrat no seria cap glòria ni estava bé.

[Nota que cal llegir per entendre què va fer en Billy. Resulta que les armes semiautomàtiques dels pistolers de l’Oest, freqüentment Colts eren perilloses perquè no tenien cap mecanisme de seguretat. Al tambor hi havia lloc per a sis bales, però si hom l’omplia, el martell de percussió activat pel gallet havia de descansar per necessitat damunt un cartutx viu, cosa intolerable per perillosa. El que feien era deixar buida una de les sis cambres del tambor i posar el martell descansant dintre d’aquesta posició buida sense contacte amb un cartutx. Prement el gallet, el tambor es giraria posant una bala en posició de ser disparada]

En Billy, sense identificar-se, va encetar una conversa amistosa amb l’infortunat provocador. Li va dir que tenia una pistola especial molt maca i li va demanar que li deixés veure. L’home li va deixar la pistola. En Billy la va admirar molt i quan l’individu no guaitava, li va girar el tambor una posició cap a l’esquerra. Un moment després es va identificar i va preguntar a l’home si volia alguna cosa. De moment, no, va respondre, potser espantat. En Billy li va girar l’esquena marxant cap a la porta del Saloon, quan va sentir al darrere seu el click d’un martell caient sobre un compartiment buit. El desgraciat havia intentat matar-lo per l’esquena. Ara sí que en Billy es va girar i el va matar d’un sol tret.

En Billy, en perill de ser penjat, riu i es mofa de tothom

Aquí és quan apareix el famós Pat Garrett. Ell i en Billy es coneixien molt bé perquè en Garrett, un antic caçador de buffalos (quan encara n’hi havia) es guanyava la vida com a barista a un Saloon freqüentat per Bill. Hi ha qui diu que eren molt amics, però no està gens clar. Només eren coneguts. Al final en Garrett es va presentar a l’elecció de Sheriff de Lincoln County i va guanyar. Amb això i amb els 500 $ que el Governador oferia per enxampar en Billy, viu o mort, en Garrett havia esdevingut el seu enemic principal.

Al final, en Garrett amb una posse (grup d’homes armats organitzat pel Sheriff per perseguir o detenir un bandit) va sorprendre en Billy i tot el seu grup a una casa abandonada i els va encerclar. Els lladres no tenien queviures ni aigua i feia molta calor i la casa no tenia sinó una sola sortida. Es van rendir i en Bill, únic home encausat per actes violents durant la guerra, fou conduit a la presó per ser jutjat. Al jove se’l veia molt tranquil exhibint el carisma habitual. Volia parlar amb tots els periodistes que el seguien i va donar una entrevista a a Gaseta de Las Vegas que havia escrit molts articles sobre ell. Billy va tornar a enviar cartes al governador exigint l’indult, que el General no es dignà mai respondre, malgrat que fins a cert punt el jove tenia raó. En Billy fou jutjat per l’assassinat del Sheriff Bredy, cosa bastant injusta, i condemnat a ser penjat. El Sheriff Garrett i dos diputats de confiança seus se’n van endur el Kid de tornada a Lincoln per penjar-lo en un mes. No seria així.

Una escapada memorable

La cel·la que es pot visitar si aneu a Lincoln, Nou Mèxic, estava al tercer pis de l’edifici administratiu del Districte (la Courthouse). Com passava sovint amb les cases espanyoles a la regió, les escales estaven fora. A les cel·les no hi havia allò que ara s’anomena el lavabo, sinó que calia sortir a una casona exterior amb un forat al sòl. Un dia, en Garrett estava fora del poble però havia deixat els seus dos homes encarregats de guardar en Billy. Arribat el migdia, un dels dos se’n anava a dinar a un restaurant a l’altre costat del carrer. En aquell moment, Billy va anunciar al guàrdia que havia quedat tot sol, que havia de fer una necessitat i l’home, sense adonar-se del perill, li va posar les manilles a les mans i els peus i van baixar tots dos a la caseta en qüestió. De tornada en Billy que s’havia tret les manilles i estava pujant encara l’escala pel damunt del carceller, es va girar fent-li un cop molt fort al cap, i de pas li va prendre la pistola, disparant i matant-lo en l’acte. El seu cos va caure voltant per l’escala. Quedava naturalment el problema del segon policia que seguia dinant molt aprop i que sens dubte hauria sentit el tret. En Billy va prendre un fusell carregat que hi havia a l’oficina i es va instal·lar a la finestra. Tal com esperava, el segon carceller va aparèixer preparat a tot a la porta del restaurant. En Billy cridà “Hola, Bob” i va disparar una sola vegada. Solucionat aquest problema, hi havia la necessitat de lliurar-se de les cadenes i manilles al peus, cosa que li va costar una hora de feina amb una destral. Després va sortir, va buscar molt tranquil un cavall saludant a tothom i se’n va anar cantant i molt poc a poc. El cavall va tornar tot sol al poble l’endemà.

Una noia li costa la vida

En vista de les circumstàncies, costa feina entendre perquè en Billy no es va escapar a Mèxic en aquell moment. Ell parlava la llengua, coneixia i entenia els mexicans que l’estimaven, ningú l’hauria trobat mai. La sort que havia tingut sempre se li podria acabar. Tenia, que se sàpiga, una sola raó per quedar-se al Nou Mèxic, que es deia Paulita Maxwell. La Paulita i el seu germà Pedro eren els fills d’un home ja difunt, que havia estat una mena de cacic i propietari de tot el poble de Fort Sumner, també a Nou Mèxic. Com que eren rics, vivien còmodament a la casa més gran del poble, on hi havia prou espai pel Kid. El jove estava des de feia temps molt engrescat amb la Paulita i tan cegat per la passió, que no se’n va adonar mai de com era de perillós el seu germà Pedro, el “cunyat” ric que no aprovava les relacions entre la Paulita i un pistoler fugitiu de la justícia. Resulta a més que en Pedro també coneixia personalment el Sheriff Pat Garrett.

En Garrett, un home hàbil i prudent, va rebre el primer missatge de Pedro denunciant on estava en Billy al poc temps de l’escapada memorable. S’ho va prendre amb calma i molta caució. Van seguir altres missatges. En Garrett va trigar temps a respondre però després d’uns tres o quatre mesos va formar una posse amb uns quants diputats (policies nomenats per l’ocasió) i va sortir cap a Fort Sumner. Va entrar al poble quan ja era fosc i sense deixar-se veure va anar en silenci a la casa dels Maxwell. No va atacar, sinó que va entrar ell tot sol a la casa amb una pistola carregada. En aquells temps no hi havia gaire coses per fer llum, i la casa estava a les fosques. Garrett va aconseguir trobar-se amb en Pedro i tots dos es van retirar a la seva cambra, on el Sheriff va seure al llit. El Kid, segons sembla estava fora i va tornar amb un ganivet a la mà, buscant el camí de la cuina per tallar i menjar alguna cosa. Va haver de passar per la cambra de Pedro i per un moment, quan va passar davant de la finestra, la llum de la lluna el va il·luminar. Sembla que el Kid va veure alguna cosa a l’ombra i va preguntar “Quién es?” En Pedro, esgarrifat per l’aparició tan inesperada, va dir a Garrett “Es él!” El Sheriff va disparar dos trets a molt poca distància. El primer va acabar amb la vida de Billy the Kid.

El poble sencer es va despertar en sentir la notícia. Els mexicans van venir a treure el cos de can Maxwell i el van dur al fuster que feia de funerària. El van rentar i vestir i li van fer una vetlla de tanta solemnitat com van poder amb cants i plors. A l’endemà fou enterrat i la tomba encara pot ser visitada pels turistes. Li faltaven cinc mesos per complir els 22 anys. En Garrett tenia molta por que la gent veiés el seu acte com una covardia, matant a les fosques i sense avís un home que no va poder defensar-se. El governador ja s’havia negat a pagar els 500$ de recompensa promesos. Amb l’ajut d’un escriptor “negre” va escriure un llibre, el primer de molts que van seguir, defensant-se. El llibre, no obstant, és curiosament objectiu i informatiu i aclareix moltes coses que altrament no sabríem . La vàlua turística d’aquesta història és molt gran per una regió que segueix sent pobre. En qualsevol cas, el cementiri de l’enterrament fou destruït completament per una riada. Anys després, una senyora anciana va identificar un lloc dient que és allí on estava enterrat el Kid i li van reconstruir una tomba nova amb marcador. No se sap si hi ha alguna cosa a sota o no, però els turistes fan fotos i no se’n preocupen.

Notes

1) Hi ha moltes versions similars però diferents de gairebé tots els incidents descrits. En particular hi ha tres versions més o menys dignes de crèdit de la mort de Billy a mans del Sheriff Garrett. La que jo he descrit és la que va ensenyar la Televisió Pública americana, que sembla la més probable. En qualsevol cas totes les versions descriuen un tiroteig dintre la casa i completament a les fosques.

2) La traducció “Billy el Nen o el Niño” és inacceptable. En anglès vell, un “kid” només és una cabra petitona, un cabrit, però el llenguatge dialectal dels EUA accepta referir-se afectuosament als fills i nens en general com a “kids”. Em recordo no obstant haver sentit dir a una escriptora a la ràdio que com que ella no era cap cabra no tenia kids sinó children. Que s’ho faci com vulgui però l’ús volent dir nen al menys als EUA és universal. Però cal saber que té altres significats. Si per exemple algú us presenta el seu kid brother, cal entendre que es refereix al seu germà més jove, encara que passi dels seixanta anys. I també s’usa freqüentment que per referir-se afectuosament a xicots joves sigui a casa, o a la feina, que són de companyia agradable, o estimats. El terme és sempre amistós. En aquest cas l’única traducció possible seria “Billy el Jove” o “Billy el Noi”

3) En Pat Garrett no es va poder lliurar mai de l’acusació d’haver assassinat en Billy a traició i sense avís. A més tenia mal caràcter. Va perdre moltes eleccions a Sheriff i a polític al nou estat de Nou Mèxic, al final va resoldre un crim famós, fou elegit Sheriff de Santa Ana County i va esdevenir amic del President Theodore Roosevelt, que el va anomenar cap de la Duana de El Paso. Al final en Roosevelt es va barallar amb ell i el va abandonar. Al poc temps Garrett morí als cinquanta tants anys assassinat d’un tret en una disputa amb el llogater d’un terreny seu on l’assassí hi havia ficat a pastorar cabres, cosa que Garrett considerava intolerable i una falta de respecte. Ja sabeu que les cabres tenen “kids” Fou la revenja de Billy the Kid?

Joan Gil</st

Tags: Billy the Kid, Lincoln County, MEXICANS

Una Confederació neix a les Amèriques

Els colonialistes anglesos en general eren tolerants amb la població local permetent un grau alt d’autogovern, amb un governador elegit a Londres per defensar sobretot els interessos econòmics de la Corona. A l’Amèrica britànica les coses es van complicar degut als impostos i l’arrogància dels governadors. El problema va començar a Boston a la Província de Massachusetts, on els britànics van reaccionar contra protestes amb violència excessiva. Però de què serveixen les colònies sinó per fer diners? Les altres províncies, (n’hi havia 13 en total i totes tenien un parlament propi, però no un nom col·lectiu) es van declarar solidàries i van elegir un Primer Congrés Continental per tractar amb la monarquia. El problema era econòmic: no hi havia nacionalisme. Aquests dos Congressos Continentals de fet no eren representatius, sinó que consistien de gent enrabiada que en tenien prou i volien la Revolució. Els monàrquics s’ho van prendre malament i es van negar a renunciar res preferint continuar la repressió.  El Segon Congrés Continental va enviar un memorial de greuges i una petició per negociar a Londres, que els va ignorar. La Revolució i la Guerra Revolucionària (que així es diuen als EUA i no Guerra d’Independència) eren inevitables.

Apart d’estar situades a Amèrica, les 13 províncies tenien poc en comú i ni tan sols volien triar un nom, i va resultar que havien esdevinguts 13 nous estats lliures i sobirans embolicats en una guerra comú. Calia tenir un govern i algú que dirigís la lluita, però no es podien posar d’acord. Van decidir fundar una Confederació de nacions independents (semblant a la UE però focusada en la guerra, no pas l’economia). El Congrés va decidir escriure uns Articles de Confederació, que de fet eren una Constitució per a la nova nació. Hi va haver sis propostes i al final van acceptar la de Pennsilvània, però molt modificada.

L’article II de Confederació ja ho diu tot:

“Tots els Estats segueixen sent plenament sobirans, lliures i independents” La Unió era descrita com una lliga amistosa de països lliures. La Confederació seria responsable per la defensa, els tractats internacionals i l’exèrcit, resoldria disputes entre estats membres i podria emetre moneda. Però hi havia un problema que acabaria sent fatal: el govern confederal no podia imposar impostos ni regular el comerç interior.

Els Articles i després gairebé tot havien de ser aprovats per unanimitat de tots els 13 estats, com ara a la UE. Calia elegir un parlament central, però quants diputats enviaria cada estat? La proposta original era atorgar escons segons el nombre de residents, blancs i negres. Els esclavistes del Sud es van negar. Deien que caldria comptar només els blancs. El vot estaria basat en el preu de les propietats. La solució, almenys per triar el Parlament central, fa riure una mica: cada estat podria triar entre enviar 3 i 7 representants. Segur que algun lector es pensa que això no pot ser. Ah, però és que cada estat tindria només 1 vot. Els 3 o 7 representants s’havien de posar d’acord abans de votar. Hi ha qui retreu als pares fundadors, després d’escriure que tots els homes han nascut iguals, que no es preocupessin dels esclaus. Però l’ambient no acompanyava i tenien moltes dificultats. Aquí ja es veu un altre problema: era una representació dels estats, sovint dominats per camarilles, no dels ciutadans. Un cop alliberada dels britànics, la capital seria Nova York. El President, per un any seria el del Congrés. Cap d’aquests Presidents és reconegut al llistat de Presidents nord-americans.

L’últim estat que va ratificar després de moltes baralles, fou Maryland. El Congrés, ja en sessió, va proclamar que s’anomenava el Congrés dels Estats Units d’Amèrica. Una nova nació havia nascut sota el règim de la Confederació.

Algunes coses van bé, altres molt malament

Després de perdre la batalla final de York (1782) el Parlament britànic va decidir unilateralment cessar hostilitats contra els rebels dels EUA, però a Europa la guerra va continuar entre el Regne Unit, contra França i Espanya que va aprofitar per intentar recuperar el Penyal de Gibraltar però va rebre llenya. En 1783 el nou règim confederal de Nova York va firmar el Tractat de París que reconeixia la llibertat dels EUA i acabava amb totes les guerres.

Un problema molt greu fou aturar les manies de grandesa de molts estats, que veien els territoris deshabitats de l’Oest com a expansió natural per crear un verdader imperi. Ja hi havia molts interessos financers de per mig. Els estats sense fronteres amb l’oest no ho volien  tolerar. Ho va arreglar el gran Thomas Jefferson: els nous territoris, quan arribessin, esdevindrien territoris no-incorporats (com Puerto Rico avui en dia; preferien no utilitzar el mot colònies) i quan tinguessin prou ciutadans podrien proclamar-se sobirans i ajuntar-se a la nova Unió com estats iguals. Amb aquesta llei, acabava de formar més de la meitat dels EUA moderns, perquè els estats fundadors eren 13 i ara són 50.

Hi va haver molts incidents, grans i petits, com incidents violents a les fronteres, boicots comercials, anul·lacions de lleis confederals i sobretot, negatives a pagar contribucions o impostos al govern central. El país seguia en perill: els britànics seguien fent un boicot als comerciants americans i mantenien guarnicions a llocs prohibits pel Tractat de Paris.  I hi havia moltes dificultats amb el comerç interior que el govern no podia resoldre i tampoc podien crear ni mantenir infraestructures. Altrament, el país anava prosperant.

La Confederació mor, la Constitució neix en bona hora

El desencadenant de la defunció de la Confederació fou doble: 1) una sublevació de camperols a Massachusetts (Shay’s war), que el govern de l’estat no semblava poder aturar. Va resultar que ni el govern de Nova York que no tenia els mitjans ni ningú més volia ni podia fer res. Al final Massachusetts va reclutar una milícia forta amb donacions de particulars i homes de negoci i va restaurar la pau; i 2) no obstant les moltes necessitats, el govern central no havia rebut ni la meitat de les contribucions degudes i no podia fer res. De què servia el govern central?

En els moments greus, als EUA sempre han aparegut tota la gent de seny que calia. Van convocar una reunió a Annapolis (capital de Maryland) per tractar del problema econòmic, però sols 5 dels tretze estats es van presentar. Així i tot, van trobar la solució: convocar una Assemblea constituent, dissoldre la Unió existent, modificar els Articles de Confederació i refundar el país amb una Constitució justa. Tècnicament, del que es tractava era només de reformar els Articles de Confederació, cosa que exigia que el resultat hauria de ser confirmat per unanimitat.

El Congrés hi va estar d’acord. Serà possible? Un parlament que és raonable i creu en les seves obligacions! Molts no n’hem vist mai cap.

L’Assemblea Constituent de gloriosa memòria es va reunir, com el Congrés Continental havia fet per proclamar la Independència, a la ciutat de Philadelphia. Molts estats no volien anar-hi, i calia que hi fossin tots, però al final es van reunir el 25 de Maig de 1787. Van debatre en secret, però el resultat final que van enviar a Nova York era diferent de la Confederació i l’encert més gran en la història del país. El nou règim que acabava de nàixer, va reafirmar i preservar la sobirania dels estats, només que seria compartida pel Govern Federal en certs casos. Les jurisdiccions d’estats i govern federal serien separades: certes coses serien de jurisdicció federal, però la majoria quedarien sota l’autoritat sobirana de cada estat. Els jutges vetllarien per mantenir-les separades. Sobretot, el govern federal podria imposar impostos i regular el comerç interior.

La Constitució fou ratificada pel darrer estat en 1789, dotze anys després de la Declaració d’Independència, i ha estat esmenada 27 vegades  (cosa que exigeix 2/3 del Senat i 2/3 dels Estats membres de la Unió). Devia ser bona perquè 227 anys després segueix en plena força i gaudeix del suport incondicional de la població. I mireu on han arribat els Estats Units d’Amèrica.

Comparant amb la Unió Europea

Només hi ha comparacions en que nominalment totes dues Unions eren entre estats independents que havien de votar unànimement en tot. La raó per crear la Unió americana era la guerra i les relacions exteriors mentre que el comerç i l´economia quedaven exclosos. Als EUA en canvi tota l’economia quedava exclosa de regulació. Però les picabaralles, intrigues i secretisme i poca democràcia eren iguals. El desencadenant de la crisi a Amèrica fou la ruïna del govern central que no podia pagar les seves obligacions i la sublevació intractable de Shays a Massachusetts, tots dos casos inacceptables. A Brussel·les sembla ser la crisi dels immigrants, el Brexit, la manca de democràcia i l’autoritarisme dels dirigents. Però la crisi americana fou resolta molt be. Què passarà a la Unió Europea?

Hi ha qui creu que també podria ser dissolta i una nova Unió creada creada només pels estats que creguin en el govern democràtic i vulguin aprofundir seriosament la Unió.

Joan Gil

Els Catalans de l’exterior ho tenim molt difícil per poder exercir el nostre dret al vot si el procés exigeix presentar-se personalment en algun moment a un Consolat de l’estat. En el meu cas, em caldria anar a Los Angeles, a uns milers de qm. El problema de la registració pel vot en absència, els 50 estats incorporats a la Unió americana ho han resolt oferint com a mesura alternativa la distribució de credencials i instruccions per Internet. Cal anar a un web, registrar-se i hom rep al telèfon, tablet o ordinador tots els papers que fan falta i no s’entén perquè a Espanya no es fa. Ara bé: l’acte de votar és molt diferent de registrar-se i aquí sí que hi ha problemes sobretot per qüestions de seguretat.

Quan les lleis diferents no importen
Un cas memorable que il·lustra el problema? Autoritzar el vot per internet als residents al país no s’ha plantejat mai, només pels residents a l’exterior. Recordem l’anunci del Districte de Columbia (que vol dir la capital, Washington DC) que l’any 2010 volien autoritzar el vot al web electoral de tots els absents d’ultramar. Al·leluia! La companyia nord-americana principal venent sistemes de votació per Internet es diu http://www.EveryoneCounts.com per si algú desitja llegir la defensa d’un futur inescapable. Curiosament són sempre els tècnics, enginyers i programadors els qui diuen que és impossible fer el vot amb garanties.  Un aspecte molt complicat que no es discuteix aquí pero és fonamental, és que autoritats independents haurien de tenir l’oportunitat de fer recomptes i verificar els resultats, que és molt més díficil de fer que de dir.

Tornem al DC de l’any 2010. L’agència que dirigia el vot, visiblement irritada per l’oposició a la novetat que no volia callar, va desafiar a tots els hackers del país a sabotejar amb impunitat i sense por de càstig el seu sistema de vot, protegit pel mateix sistema d’encriptació usat per l’exèrcit en temps de guerra (volien dir per exemple per evitar que un coet es girés a mig vol i anés a una base americana). La satisfacció arrogant dels wahingtonesos no va durar gaire: 47 hores després especialistes de la gloriosa Universitat de Michigan van publicar al web propi els llistats dels e-mails i vot de tots els votants, a més de canviar el vot de tothom.  Ho van deixar córrer de moment.

Recomano a qui es vulgui informar seriosament el web http://www.verifiedvoting.com. En resum, el problema, fins i tot tret el perill de hacking, és la impossibilitat de garantir l’anonimat del votant i evitar que li canviïn el vot, que identifiquin al votant o que facin votar a gent difunta o indiferent. Als EUA hi ha 8200 jurisdiccions diferents, masses per causar un problema, però és un argument absurd: qualsevol expert explicarà que hi ha uns pocs districtes claus que decideixen el resultat. El cas més recordat fou el resultat a la Florida de la lluita presidencial entre George W Bush i Al Gore, decidida per un grapat de vots. A qualsevol vot, els experts poden predir quins districtes seran decisius.

Situació actual del vot per Internet als EUA
Cal recordar que les 13 províncies sota domini colonial britànic que per no voler aguantar més els impostos injusts i l’explotació de la monarquia britànica van fer la revolució del 1776 amb una DUI, havien esdevingut després de guanyar la Guerra Revolucionària 13 estats lliures i sobirans, cosa que Gran Bretanya va reconèixer al tractat de pau.  La Constitució que van firmar al final reconeixia i mantenia la plena sobirania dels estats, que sense que quedés abolida. La passaven a compartir amb la nova Unió dels EUA, la qual només tindria autoritat sobre un nombre limitat de coses i altrament havia de respectar l’autoritat final dels estats en gairebé tot sense cap dret de tocar-la (que és com seguim).

Degut a això els sistemes, maquinàries i procediments a cada estat són molt diferents. A Nova York, com a la majoria d’estats, cal només presentar per poder votar la targeta de votant i la Mesa no pot demanar cap altre document d’identitat. A molts estats republicans (17 dels 50), en canvi, exigeixen ensenyar un permís de conduir amb foto (la identificació universal) o un passaport. Ho fan per limitar el nombre de votants negres o hispans (que per raons difícils d’explicar, sovint no en tenen i moltes vegades voten pels demòcrates). Un altre problema és l’afiliació amb un dels partits: la targeta de votant té escrit sempre si ets demòcrata, republicà o independent. Això és important per les primàries. Només deixen votar per un partit, naturalment, però aquí a Texas, com a uns quants estats, la Mesa pregunta simplement per quin dels dos partits vols votar; a Nova York en canvi només deixen votar pel partit escrit a la targeta de votant i és difícil i triga temps canviar-ho.

Després hi ha la qüestió de registrar-se per votar el mateix dia del vot, que 11 estats permeten i els altres no. Finalment, a alguns estats hi ha molts locals oberts dies abans per fer possibles els vots adelantats i a altres com Arizona hi ha molt pocs locals i cues interminables. Potser a algun lector, sobretot si es considera espanyol, li semblaria que caldria unificar la legislació, però perquè i a favor de qui? El país és molt gran i aquestes diferències estan protegides per la Constitució federal, que dona drets però no prohibeix res. Si a algun ciutadà no li va bé, pot escriure als seus representants demanant que ho canviïn.

Tornant a la qüestió de si caldria autoritzar el vot per Internet, hom s’ha preguntat si això augmentaria el nombre de votants, que seria molt desitjable. A una elecció pel Congrés, la millor participació són 39 o 40% i a una elecció presidencial molt disputada potser es pot arribar als 55%. Les enquestes mostren que gairebé 40% dels ciutadans estarien disposats a votar per Internet, només que quan el dia arribi, hi haurà molts avisos i articles als mitjans en contra que podrien fer desistir.

La registració de votants d’ultramar o molt llunyans com queda dit, sí que es pot resoldre sempre per Internet a tots els estats i no s´han trobat dificultats. Els ciutadans residents no s’han de registrar perquè tenen (si l’han demanat) una targeta de votant. En canvi, el problema mal resolt és oferir garanties acceptables per deixar votar a un web per l’internet. Hom ha proposat tres alternatives disponibles a la gent que s’ha registrat per Internet: 1) enviar el vot per e-mail com un fitxer annex ; 2) enviar un FAX; i 3) votar a un web.

En el cas dels fitxers annexes, el perill que s’hi fiqui un virus fa tremolar. I els FAX, algun empleat els ha de manipular. En qualsevol cas, els estats que ho accepten adverteixen a l’usuari que malgrat els esforços que fan, l’estat no pot garantir el dret a l’anonimat. Si l’usuari tria l’opció, ha d’acceptar el perill de perdre l’anonimat

Queda el vot a un web. Només dos estats, Alaska i Alabama tots sols ofereixen recentment aquesta opció reservada per a residents a l’estranger. En principi la mesura està pensada per afavorir el vot dels militars ara que n´hi ha tants a les guerres i a les bases estrangeres. No se sap res de com va. Molts creuen que el nombre de votants és massa petit perquè valgui la pena jugar-s’hi anar a la presó per fer una manipulació que no serveix de res.

Cal saber que qualsevol manipulació d’un vot és un crim sota la jurisdicció federal investigat pel FBI i adjudicat per un jutge federal i que la justícia federal és dura. Molts insisteixen que el sistema per votar hauria de ser sempre segur al 100% o altrament no pot ser acceptat, però hi ha molt poques coses al món que siguin tan segures. Es podria provar. Hi ha diners per pagar especialistes en encriptació i en seguretat. El dret al vot i el sistema de govern estan molt arrelats al cor dels ciutadans i són absolutament centrals. La moneda i l’exèrcit semblen estar ben protegits.

Parlant d’Estònia
Des del 2005 Estònia permet a tots els ciutadans per primer cop al món triar si prefereixen votar per l’Internet o en persona a un local. Diuen que estan contents però quan el resultat és molt ajustat, invariablement hi ha qui diu, tant si és veritat com si no, que la part del vot per l’Internet ha estat manipulada. El web identified més amunt de ¨verified voting¨ conté una declaració molt clara sobre el problema.

El sistema és atractiu perquè donen un termini de dies per votar i fins i tot permeten canviar el vot fins el dia del vot final. Amb el buscador de Google és fàcil trobar crítiques, gairebé sempre d’especialistes, que són sempre els qui estan més en contra. Es veu que només la gent senzilla hi creu. Els adversaris diuen que no hi ha forma de protegir la identitat dels votants, que seria possible plantar còmplices nocius a l’interior del sistema o manipular el resultat fins i tot des de l’estranger. I que tots els ordinadors s’espatllen. Això si que es veritat.

Joan Gil

El virus Zika era conegut als viròlegs com una de moltes causes virals de malalties lleugeres (n’hi ha moltes) de poca importància trobat a Àfrica, Sud-est Asiàtic i illes dels Pacífic des de mig Segle XX. Era propagat per dues especies del mosquit Aedes, un dels molts virus coneguts dels que no calia preocupar-se fins que el 2015 sobtadament es va declarar una epidèmia associada amb malformacions congènites al Brasil, que aviat es va estendre a molts altres països, on va resultar causava malformacions rares però molt greus als fills de dones afectades. Se sap que la malaltia és transmesa per dues varietats de l’Aedes, un mosquit que només pot viure a països tropicals o subtropicals i per tant no arribarà directament per exemple ni a Catalunya ni la resta d’Espanya. Als EUA el mosquit només existeix per ara a Puerto Rico i les Illes Verge i a les colònies del Pacífic però probablement arribarà a l’estiu a alguns llocs del Sud. El problema no obstant és que en els nostres dies a tot arreu hi ha malalts que s’han infectat durant una visita i també perquè com la SIDA es transmet sexualment i probablement també per transfusions.

La infecció a un home sovint ni tan sols és diagnosticada perquè sembla un refredat: febre, erupció a la pell,
ulls vermells, dolors a les articulacions. Si un home infectat manté relacions sexuals hauria de seguir les mateixes recomanacions que es fan per la SIDA, sobretot ús d’un condó. A les dones en principi igual, només que si la dona està embarassada hi ha perill de malformacions que naturalment espanta molt, no sols per microcefàlia (un cervell i cap mal desenvolupats que molt probablement causarà deficiències intel·lectuals) sinó altres problemes neurològics diversos que aniran sortint. Afortunadament això passa en casos rars. A Puerto Rico hi va haver un sol cas fins ara i la mare va triar un avortament electiu al segon trimestre després de veure l’ultrasò. Al continent nord-americà, acaba de nàixer un nadó a termini malformat a Nova Jersey. La mare havia visitat un país infectat.

Cal saber també que el problema afecta desproporcionadament la gent pobre perquè a casa no estan ben protegits contra els mosquits: sovint no tenen ni malles a les finestres ni aire condicionat.

L’única forma de combatre l’epidèmia és fer desaparèixer un dels Aedes mosquits que la transmeten exclusivament

La Salut Pública aprèn una lliçó molt dura
Deu fer uns vint o trenta anys quan els diaris locals de Nova York van reportar que una malaltia neurològica estranya havia aparegut a Queens. Aviat la causa fou identificada: era el Virus del Nil (East Nile Virus en anglès), una malaltia desconeguda als EUA transmesa per mosquits, només que Queens és on està l’aeroport JFK que rep vols diaris de tot el món. La Salut Pública s’ho va prendre molt seriosament. Havien identificat el perill molt aviat i es van posar a treballar. Dia i nit van començar a fumigar insecticides a tota l’aigua estancada a Queens. La població civil es va sublevar dient que els insecticides farien mal als nens, però els de la Salut Pública no volien afluixar. L’estiu es va acabar i també van acabar els nous casos. Havien guanyat al risc d’emmetzinar tots els nens del barri, tot per una malaltia que semblava tan poc important? Un any després, a l’estiu el virus va reaparèixer a un territori molt més gran que Queens. Van tornar a fumigar i van tornar a fracassar. Des de fa molts anys el virus del Nil és endèmic a tots els estats de la Unió. Hi ha hagut milers de casos, seqüeles i alguna mort. Fou una humiliació terrible pels que havien reconegut el perill i intentat protegir la ciutadania.

Anys després la Salut Pública va aconseguir amagar als diaris que hi havia una epidèmia de febre Dengue a Key West (anomenada Cayo Hueso sota la dominació colonial, l’illa al sud de Miami més pròxima a L’Havana). Hi viu poca gent, però ja tenien uns 83 casos confirmats. Aquesta vegada ja se sabia molt més sobre el mosquit Aedes. Tothom sap que surt de l’ou a aigües estancades però la gent es pensava falsament que viu a l’exterior. En realitat els mosquits Aedes busquen casa immediatament i estan disposats a passar el grapat de dies que viuen a l’interior d’un habitatge i fumigar a l’exterior com havien fet a Queens no serveix de res. Aquesta vegada un verdader exèrcit d’homes de la Salut Pública es va presentar a Key West amb mapes detallats. Es van concentrar a un punt de la costa i van avençar lentament casa per casa entrant a cada habitatge i buscant aigua estancada a les cuines, als patis, als testos amb plantes, a la comuna, als pneumàtics vells, a llocs que a ningú se li havia acudit. A les dues setmanes l’epidèmia ja era memòria. La Salut Pública havia aquesta vegada guanyat la guerra. Però això es pot fer a tot arreu?

Què fan els mosquits Aedes?
Cal entendre com infecten. Només les femelles piquen, mai els mascles. La raó és que les femelles necessiten les proteïnes de la sang per poder fer ous. La primera vegada que piquen, no passa res però si la víctima estava infectada, el virus penetra al mosquit i el virus, empassat, entra aviat a la circulació de l’insecte instal·lant-se aviat a les glàndules salivals. Quan la femella pica per segona vegada, aquesta vegada sí que infecta la víctima amb la saliva. Evidentment no tothom picat desenvoluparà la infecció i poques dones embarassades tenen fills malformats, però això sí que pot passar i és una amenaça terrible i molt real. Hi ha altres formes de combatre els mosquits, com xarxes a les finestres, aerosols, locions, etc. Els laboratoris d’investigació consideren altres coses per interferir amb el cicle dels mosquits, com lliurar versions de mascles amb ADN alterat.

Com se sap que el virus és responsable per les malformacions?
En aquest cas, se li va acudir a molta gent immediatament, però la història de la medicina ens ensenya molts casos quan tothom creia i veia molt clars i estaven convençuts, que van acabar sent identificat com falsos. Cal tenir proves. Per això hi ha una branca de la Salut Pública que es diu Epidemiologia i estudia la relació entre el medi ambiental i la salut humana. No sé perquè a Catalunya hi ha qui es pensa que els epidemiòlegs són metges que estudien malalties infeccioses (!!!!) que no és veritat. Pocs epidemiòlegs són metges i mai tracten malalts. S’ocupen entre altres coses d’esbrinar les causes i forma de transmissió de malalties infeccioses, però també de la medicina del treball o les malalties dels miners o l’amiant i coses similars. El que fan és establir amb proves una relació certa de causa i efecte entre un problema ambiental i una malaltia. Donen diplomes a les Escoles de Salut Pública a nivell de College, de Masters o de Doctorat. Treballen sobretot amb entrevistes, fan estudies de cartes mèdiques, dades complexes i sobretot estadístiques molt complicades.

Tornant a les malformacions causades pel Zika, en aquest cas van decidir fer allò que ells anomenen un “estudi de casos”. Per aquest propòsit van decidir anar a Colòmbia i reclutar per l’estudi unes 3,000 dones embarassades del grup en perill d’estar infectat. Aquestes participants (la gent de la Salut Pública només treballen amb subjectes informats afiliats voluntàriament com exigeix la llei nord-americana) van ser entrevistades. La Salut Pública sempre té entrevistadors professionals que saben com fer-ho sense molestar, i van seguir observant cada cas anotant totes les coses que anaven passant i els metges trobaven. I calia esperar que aquestes dones donessin llum o terminessin l’embaràs per veure si els seus nadons eren normals o no.

El pròxim pas era comparar el nombre de malformacions al grup registrat amb el nombre de malformacions de causa desconeguda a la població general de control (que és molt difícil de triar) que no estava en perill conegut. Si no hi ha cap diferència, queda demostrat que el virus no fa res i el cas queda tancat. Però en el cas del Zika sí que hi havia una diferència. Així i tot, el problema podria tenir una altra causa ambiental encara desconeguda. Per acabar l’estudi, calia comparar al grup estudiat les malformacions entre les dones del grup que resultaven estar infectades amb les malformacions entre dones que no estaven infectades i fer les estadístiques per veure si la diferència era significant o un resultat de la casualitat. I ara sí que hi havia proves.

Com queda dit, la majoria d’infeccions del Zika són banals i sense conseqüències, però hi ha no sols el perill de malformacions fetals diverses (relativament petit però molt preocupant) sinó també de casos com la Síndrome de Guillain-Barré que avui en general es pot superar però sovint acaba a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital i podria deixar seqüeles. I algunes altres coses rares, com el porto-riqueny mort recentment d’una púrpura trombocitopènica, una reacció immunològica contra els trombòcits de la sang i algunes altres coses dolentes que encara se segueixen estudiant. Sovint, fer vacunes contra un virus es difícil. No en tenim cap contra el SIDA. Hi ha molt pocs antibiòtics bons contra virus. Verdaderament, ja teníem prou problemes sense aquest virus i ens ha deixat una situació que no sabem si podrà ser resolta o si es quedarà amb nosaltres per sempre.

Qui vulgui informar-se sobre qualsevol problema relacionat amb Zika pot visitar la web del Center for Disease Control d’Atlanta a Georgia, (CDC.gov), la central del servei de salut pública federal.

Joan Gil

Tags: Brasil, Dengue, Epidemiologia, Epidemiologistes, Malformacions, Puerto Rico, Salut Pública, Zika

Estat d’afers
Vull tornar a parlar del cas de Puerto Rico perquè per primera vegada, ahir el candidat demòcrata insurgent Bernie Sanders va dir que la llei de PR presentada al Congrés seria injusta i ho empitjoraria tot. És la primera vegada que algú en parla. Com fou explicat a aquest bloc en dues ocasions anteriors, el problema és que el govern de Puerto Rico és insolvent, incapaç de re-pagar 73 mil milions de $ en deutes i que encara que ja han deixat de pagar almenys dues vegades (perquè sembla que si ho fessin no tindrien prous diners per garantir el manteniment dels serveis públics i pagar sous), el 1 de juliol hi ha un venciment enorme que afectaria creditors dels EUA. Puerto Rico, sens dubte sota pressió els darrers anys per poder vendre obligacions de seguretat dubtosa, havia establert un sistema de prioritats una mica insòlit que ho està complicant tot. No hi ha dubtes que la culpa la té una classe política inepta i molt probablement una corrupció que aviat serà investigada i tindrà conseqüències.

Evidentment, el govern nord-americà ha d’intervenir. La llei dels EUA defineix Puerto Rico oficialment com a un “territori no-incorporat“, que vol dir territori no incorporat a la Unió com a Estat. L’únic nom oficial del país és “Commonwealth of Puerto Rico”. L’illa obtingué un autogovern generós (que els Catalans no tenim) basat en les clàusules apropiades de les constitucions dels 50 estats, que són bastant semblants. La Constitució federal dels EUA conté no obstant una clàusula sobre els territoris no-incorporats (que altres països prefereixen anomenar “colònies“) dient que si cal, a aquests territoris el Congrés pot fer el que calgui. Això exactament és el que estan a punt de fer, no obstant les queixes i protestes de l’illa. Per fer la humiliació pitjor, la nova llei (si és aprovada per les dues cambres del Congrés com tothom espera) estableix que la nova llei no està limitada a PR, sinó que en cas de necessitat s’aplicaria a qualsevol altre territori no-incorporat: Guam, Samoa, les Illes Verge Americanes i les Marianas del Nord.

Bloqueig republicà a la Cambra de Representants
Els republicans no parlen dels hispans de forma tan insultant com Donald Trump, però l’actitud és la mateixa. Van dir des del primer dia, que PR se les havia d’arreglar tot sol com va fer Grècia i que els illencs només volien fer trucs per triar qui cobra i qui no (parlen del problema curiós de les prioritats del deute, creat efectivament pel govern de PR). El cas va caure dintre la jurisdicció del Comitè de Recursos Naturals de la Cambra de Representants dominat per ells, i la Casa Blanca també es va afegir a les negociacions. L’Speaker Paul Ryan (que fins ara no ha aconseguit fer aprovar cap llei) molt emprenyat pel bloqueig Republicà es va posar a fer cops de puny a la taula i va manar la seva gent treballar conjuntament amb els Demòcrates. El comitè va rebre i escoltar el representant de PR (“resident comissioner“, que és el membre elegit de la Cambra sense vot i també representants dels creditors. Al final el dimecres passat van dipositar a la Cambra un projecte de llei finalitzat que podria ser votat tan aviat com els representants acabin d’estudiar-lo. Haurà de ser aprovat per majoria absoluta per tota la Cambra i tot el Senat per separat, i els parlamentaris podrien fer canvis, però sens dubte esdevindrà la llei.

El projecte de llei
De fet anul·la i ignora parts importants de la Constitució de PR que queda en part en paper mullat i torna a posar l’illa sota un règim colonial. Quin poder té un que no té cap accès als diners? Hi ha coses malvolents, per exemple l’ordre de retallar el sou mínim que cobren molts treballadors (molt més baix que el sou mínim federal als EUA), cosa que el President Obama va denunciar però va acabar acceptant. Igualment la recent llei porto-riquenya establint un moratori que permetia aplaçar els pagaments quedarà derogada per ordres de Washington.

Hi haurà una nova Junta de set supervisors (“els homes de negre“) basada a Washington i nomenada pel President Obama, només un dels quals haurà de ser resident de Puerto Rico, amb autoritat, poder directe i absolut d’execució i d’investigació i negociació sobre tots els assumptes financers. Com la llei diu explícitament, aquest grup executiu estarà completament fora i per damunt de l’autoritat del govern i del Parlament de PR. La nova Junta seguirà en funcions per temps indefinit i quedarà dissolta automàticament només el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions al mercat lliure, cosa que trigarà un temps considerable. Seguirà existint l’autogovern de PR?

Els creditors podran negociar la reducció del deute (acceptant cèntims pel dòlar) si no hi ha més remei i després de votar acceptant-ho, però la decisió final la prendran tots sols els set homes negres, els quals podrien imposar tot allò que els semblés oportú. A més tindran el dret de demanar i llegir documents de l’arxiu i govern de PR i podrien posar gent en mans de la justícia per corrupció, violació de la llei i abús de poder. (Una de les provisions justes de la llei.) I estudiaran les causes del desastre i perquè hi ha tantes coses que no funcionen a l’illa.

Diuen que un dels problemes durant la negociació de la llei era que els Republicans ja preveuen la possibilitat (potser caldria dir-ne probabilitat) que els Demòcrates reguanyin la majoria al Senat al novembre (però no a la Cambra) i no volien que ningú pogués millorar les condicions. Quan tenen mania a algú, tenen mania a algú.

Com a “nacionals” i no pas ciutadans, mentre visquin a l’illa els porto-riquenys no paguen impostos federals, però els impostos de PR són molt més alts i ofereixen pitjors prestacions socials i de beneficència. És la raó principal, (apart de la qüestió de la llengua que també és un problema que molts no volen acceptar), adduïda pels polítics nord-americans per rebutjar la incorporació de PR com estat, que els EUA quedarien obligats a assumir una càrrega monstruosa de la seguretat social i la beneficència de l’illa. El perill comunista que van citar fa molts anys per instal·lar l’autogovern ja ha desaparegut, però tampoc sembla que a Washington hagin aparegut partidaris de concedir la independència. Puerto Rico ja ha votat alguna vegada per canviar el règim, però ha estat sempre ignorat pel Congrés. El privilegi més gran atorgat pels EUA és el dret d’immigrar al continent sense permís ni limitacions i rebre la ciutadania el mateix dia que arriben. Ja ho estan fent milions de PRiquenys anant sobretot a la Florida.

Com acabarà? Aprendrà algú una lliçó? Aquesta nova llei es molt punitiva pero no ofereix cap mena d´ajut econòmic, ni cap plan per millorar l’economia. El futur imminent dels porto-riquenys serà molt dur. Tan negre com els set homes de Washington. I segur que els mitjans espanyols que cantaven tan feliços el règim oficial de l´Estado Libre Asociado i el progrés imaginari de la seva llengua als EUA tampoc semblen dir res. S’interessen més per la llengua que per la gent que la parla.

Joan Gil

Tags: Puerto Rico, Republicans

Els EUA tenen una Constitució aprovada el 17 Setembre 1786 (fa gairebé 230 anys) que ha estat modificada amb algunes esmenes però és l’orgull més gran del poble americà i segueix dominant fermament sense dissidència la vida política. A diferència d’altres constitucions. Va tenir un èxit sense precedents o comparació. Establí per primera vegada al món un govern legitimat exclusivament per eleccions populars, universals i secretes i sobretot va establir també per primera vegada la separació de poder entre les tres branques diferents de govern: executiva, legislativa i judicial, una qüestió que fins aquell moment sols alguns pensadors havien discutit. Igualment va deixar clar el principi cabdal que disputes entre aquestes branques havien de ser resoltes per un jutge (i no a trets o pel carrer, per exemple).

Però com a Catalans en aquest moment de la nostra història, potser ens interessaria més una cosa que no hi està escrita però dominava les discussions secretes que van tenir els diputats de l’Assemblea constituent que la va escriure. La nació en aquell moment era un agregat amorf de 13 ex-províncies ara ja esdevingudes nacions sobiranes, que s’havien sublevat contra la corona. A diferència de Sud-Amèrica, la Revolució nord-americana (sempre significantment anomenada Revolució, rarament guerra d’independència) no fou un moviment nacionalista, sinó un alçament contra un govern monàrquic anglès mig totalitari que violava els drets civils dels colons, els explotava econòmicament amb impostos injustos i es negava a negociar res. De fet la Declaració de la Independència expressa sentiment per haver estat forçats a fer una DUI. Austràlia i el Canadà i alguns altres van preferir seguir de moment dintre l’Imperi Britànic i els va anar bé.

Un cop alliberats els nous 13 estats, què havien de fer? El problema va conduir a una sèrie de discussions notabilíssimes sobre la natura, els límits i els perills pels ciutadans derivats del poder de l’estat, que tots els pares fundadors temien. Com és que a un país lliure l’estat pugui arrestar o executar ciutadans o confiscar propietats? El problema més gran era la repartició de poder entre els Estats i la nova Unió, un problema conegut a la història com a Federalisme. Només veien clar que convenia tenir una sola política exterior i una sola defensa (i un servei de correus probablement). En totes les altres coses, els nous Estats s’ho volien fer tots sols.

La revolució es va fer en 1776 però la Constitució actual no va aparèixer fins 1786. El primer intent fallit de Constitució que va durar 10 anys (i molta gent no en sap res) fou una Confederació que atorgava gairebé tot el poder als Estats i creava allò que semblava una Unió de caràcter voluntari depenent més de la bona voluntat dels Estats que de la llei (qui vulgui, trobarà fàcilment a l’internet el text de la Constitució Confederal oblidada). Era una verdadera orgia llibertària. Va fer feliç a molta gent però era un verdader desastre. Hi va haver petites guerres frontereres, ningú pagava impostos a la Confederació, i els Estats anul·laven totes les lleis confederals que volien. S’havia d’acabar. I van convocar una Assemblea constituent per tornar a començar fent-ho millor. Aquí és on els pares fundadors es van lluir de debò definint un sistema de sobirania igual però compartida entre els estats i la nova Unió. Eren gent que evidentment no es fiaven del nou govern, que veien amb por i preocupació el poder que l’estat adquiria sobre els ciutadans i van establir molts sistemes de “checks and balances” ben protegits que amb la breu excepció de la Guerra Civil (causada pel problema de l’esclavatge que els pares fundadors havien preferit ignorar) ens ha dut 230 anys de pau i estabilitat. I hegemonia.

Les eleccions federals obligatòries
El govern dels Estats Units (com diuen els ciutadans, que prefereixen referir-se entre ells al seu país com als Estats Units usant rarament la paraula federal o central per diferenciar-lo de l’estat on viuen) mana que els estats enviïn representants a Washington elegits o renovats cada dos anys i cada quatre quan es tracta d’un nou President, respectant els principis sacrosants de vot lliure, universal i secret. Altrament cada estat és lliure de fer-ho com vulgui en tots els detalls com ara districtes, màquines de votar, horaris i organització. Només que l’elecció ha de tenir lloc (o acabar-se) cada primer dimarts del mes de novembre cada segon any (els anys parells). El sistema no ha fallat mai en els darrers 230 anys, i no hi ha hagut mai cancel·lacions o anul·laments. I les baralles les ha resolt sempre un jutge.

El Congrés dels EUA és bicameral (com tots els Estats menys un). La Cambra Baixa és la Cambra de Representants, on els Diputats representen ciutadans directament. La duració del mandat és de dos anys només, que sembla poc en comparació amb els parlaments europeus, però en els temps de la fundació dels EUA i fins primers del segle XX molts càrrecs eren elegits només per un any. La Cambra no pot ser dissolta ni ha intentat mai ningú fer-ho. El termini i la legislatura expiren la mitjanit del 31 de desembre cada dos anys i els nous representants presten jurament els primers dies de gener. La data de l’elecció serà sempre per llei federal el primer dimarts de novembre.

El Senat, amb el mateix poder que la Cambra de Representants (però amb atribucions exclusives en certs assumptes com nomenaments) representa els Estats. De Senadors dels EUA, n’hi ha dos per cada Estat. Els terminis dels Senadors són de sis anys i cada dos anys cal renovar la tercera part, que vol dir que el Senat ha estat en sessió permanent des de fa 230 anys i ningú té el poder de dissoldre’l.

El cas de l’elecció presidencial és curiós perquè no és una elecció directa sinó una elecció d’un cos electoral. Hi ha molta gent a qui no agrada i preferiria una elecció directa del nou President però hi ha moltes coses a dir des del punt de vista del federalisme. Quins candidats es preocuparien d’anar a estats petits com Rhode Island o Nou Mèxic? En canvi, els candidats només farien campanya a llocs com Califòrnia, Texas, Illinois o Nova York. Fa dos segles els electors es reunien en persona (ara ho fan per correu només) i hi va haver moltes baralles i alguna bufetada. En l’actualitat, el Vicepresident sortint que és el cap del Senat, llegeix les comunicacions dels electors i proclama els nous President i Vicepresident. Per correu no hi ha mai discussions o bufetades. A més l’any 1786 hauria estat impossible fer una elecció directa. El vot amb paperetes que sí que ho permetria, no fou introduït fins el segle XIX. Es va escampar pel món amb el curiós nom de sistema australià. Al segle XVIII en general les eleccions es feien per Caucus, assemblees locals de ciutadans on es votava alçant el braç o per aclamació.

Millores recents
Jo en nomenaria dues. Les màquines de votar electròniques van ser introduïdes per molts estats després de la catàstrofe electoral del recompte de vots amb targetes IBM a la Florida per resoldre l’elecció entre George W Bush i Albert Gore, que va fallar el Tribunal Suprem a favor de Bush. Al començament hi va haver problemes de seguretat amb els ordinadors (els venedors s’entretenien demostrant com era de fàcil ficar-se als sistemes comercials dels adversaris) i també amb sistemes electrònics tan complicats o delicats que el públic no els entenia. A diferència d’Europa hi ha eleccions de jutges de totes les branques, caps de policia i molts altres càrrecs que semblen interminables. I els ordinadors no podien donar cap rebut perquè immediatament algú oferiria diners a canvi de vots. A més, a la majoria d’eleccions el contingut de la pantalla es massa llarg i difícil d’entendre, plena amb noms de gent desconeguda que no ha fet campanya. Però sens dubte aquests instruments són el futur. Potser algun dia deixaran votar des de casa. Els vots més importants sempre s’ensenyen al capdamunt de la pantalla.

L’altra millora és el vot anticipat. Els locals han de tancar el primer dimarts de novembre al vespre, però poden obrir quan cada estat vulgui. Aquí a Texas (on deixen votar al local del teu districte que vulguis) alguns locals obren durant dies feiners dues setmanes abans del dimarts, altres durant dos caps de setmana consecutius o coses similars. Això va molt bé per augmentar la participació, evitar cues i vots d’absència, i estalviar el problema del mal temps. S’hauria de fer a tot arreu. A Nova York encara només deixaven votar el dimarts i calia anar a la Mesa que t’havien donat. No entenc perquè ningú a Europa ha recullit una idea tan lògica.

L’estat amb el sistema més original i probablement prometedor és Oregon. Han abolit els locals electorals i les Meses. El que fan és enviar per correu a cada votant registrat una butlleta de paper amb un sobre. La butlleta és de la mena on només cal fer creus i els ordinadors poden llegir el vot. El ciutadà pot omplir-la a casa i dipositar el sobre amb el vot a una mena de bústies especials ben marcades que posen pel carrer a llocs cèntrics. Aquests dipositoris estan disponibles uns quants dies però es retiren el famós dimarts al vespre. Que jo sàpiga, la població està molt contenta amb el sistema i tenen porcentatges de vot elevats

Eleccions de diputats individuals, no de partits
Els Congressistes tenen cadascú un cos electoral i un territori individuals i han de trobar el balanç entre servir als seus electors, que el coneixen personalment i es poden dirigir a ell o amenaçar-lo, o fer campanya contra ell, i servir el partit. I un cop a Washington, el Caucus o fracció parlamentària de cada partit al Congrés sempre intentarà dirigir el vot, cosa que molts diputats rebutgen. En general, el cap del grup dels diputats del partit ha d’anar fent trucades de telèfon i mirar de convèncer, recollint vots individuals abans d’exposar-se a presentar una llei o resolució que els seus diputats no accepten i fer el ridícul. El sistema té els seus problemes (els diners que costa i els desigs dels donants) però evita que els representats acabin sent titelles que reben ordres sense veu o autoritat, a vegades obligats a votar contra els interessos del país que els ha elegit com passa a Madrid. Com hem vist tantes vegades que passava amb el PSC.

Les primàries
Les primàries, a diferència de l’elecció al Congrés, són un assumpte privat dels partits que es resol com ells volen, de forma diferent a cada lloc. Potser les primàries no són el paradís democràtic que molta gent es pensa perquè els partits troben sempre una forma de manipular-les. La Sra Clinton podria donar una conferència sobre el tema. Sobretot, la baixa o baixíssima participació electoral (en eleccions locals) permet manipulacions massa fàcilment mobilitzant un petit grup. Als EUA una participació del 40% a les generals és considerada molt alta. A moltes primàries purament locals podria descendre als decimals. Un vegada a Nova York se´m va acudir anar a votar a unes primàries gairebé desconegudes pel públic i ignorades pels diaris i recordo amb quina curiositat em van mirar els funcionaris avorrits de les Meses. Probablement volien saber qui era jo. I sobretot, qui m’havia enviat. Cal reconèixer però que hi ha hagut molts candidats que han aconseguit fer saltar tot l’aparell directiu del partit. Com ara Trump a cals Republicans i gairebé Bernie Sanders a cals Demòcrates. I com alguns candidats independents han aconseguit a certes demarcacions. Però es molt difícil perquè els dirigents del partit tenen molts diners i més connexions.

Joan Gil

Tags: Referendum, Tribunal Suprem dels EUA

Doncs no: el Cinco de Mayo no és ni ha estat mai la festa nacional del nostre país veí, que se celebra el dia de la Independència al mes de Setembre. Avui tanquen les escoles i fan festes populars desenvolupades espontàniament, però ni tan sols és festa oficial a la majoria del territori federal. En certa manera als EUA se celebra més que a Mèxic gràcies als esforços polítics i socials de molts col·lectius representant el poble mexicà dels EUA sobretot a Califòrnia. A Texas tothom explicarà als visitants que alguns mexicans van firmar la declaració d’independència contra Mèxic i van lluitar a la guerra contra el General-Dictador-President Santa Ana que va seguir. Fins i tot alguns van morir a El Àlamo amb els patriotes Texans. I els Texans, a més de la barbacoa viuen dedicadíssims als restaurants mexicans que hi ha a tot arreu, sobretot als tacos, que són gairebé un menjar texà nacional. Tenentaqueries a tot arreu. De fet la cuina anomenada mexicana pel món és allò que els mexicans anomenen cocina norteña, originada a Texas i Nou Mèxic. Em consta que els Mexicans han tingut problemes i patit discriminació, però estan més respectats i viuen millor a Texas que a molts altres estats.

Què va passar el 5 de Maig de 1862
Va tenir lloc la batalla de Puebla. Mèxic havia patit greus commocions després de la independència. L’ordre social amb terratinents i oligarques religiosos que havia deixat Espanya era una vergonya i un desastre inacceptable. Un heroi nacional fou elegit President de la nova nació: Benito Juárez, un indígena zapoteca de pura sang natural d’Oaxaca. Juàrez, un liberal sincer i convençut, va veure que era impossible pagar els deutes exteriors i va suspendre els pagaments a l’estranger. A Europa això no va agradar gens. Els països pobres han d’aprendre que cal retornar els préstecs o si no és un robatori i un espoli. (Igual com va fer recentment la Sra Merkel amb Grècia i Espanya i els EUA fan ara amb Puerto Rico). Un cos expedicionari conjunt, espanyol manat pel General Prim, britànic i sobretot francès va desembarcar a Veracruz a donar una lliçó als Mexicans.

El que segueix és molt rocambolesc, però ho vist escrit a llibres mexicans i probablement és veritat. El lector és lliure de creure-ho o no.
Un matí, el General Prim va anar a esmorzar i es va trobar sota el tovalló una carta personal firmada pel President Benito Juárez. “Vostè, Senyor General, li espetava, a Espanya diu que és liberal i progressiu, i ara ve al meu país a fer una marranada i matar gent. No podem pagar allò que demaneu”. El Català s’ho va pensar una mica i va escriure una resposta. La va deixar a la taula sota el mateix tovalló, d’on va desaparèixer immediatament. Potser, si és veritat, es podria considerar una contribució catalana a la fundació del servei de correus mexicà. Al poc temps tant en Prim com el general britànic van concloure que Napoleó III de França havia mentit descaradament i que ell només volia posar un titella d’emperador i convertir Mèxic en una colònia. Prim va manar, pel seu compte i sense demanar permís al govern d’Isabel II, la retirada de Mèxic sense disparar un tret i els britànics van fer el mateix. Un exèrcit francès d’uns 8,000 homes, ben armat i professional, es va enfrontar a l’exèrcit mexicà manat pel General Ignacio Zaragoza, un Texà de naixement en càrrec d’uns 2,000 homes mal entrenats i amb poques armes. La victòria total mexicana, gairebé miraculosa, és allò que celebrem avui.

Els francesos, no obstant, determinats a construir un imperi colonial, van continuar la guerra, rebent reforçaments i arribant a prendre la capital, on van posar al tro l’Emperador titella Maximilià d’Àustria. Duraria només tres anys abans de morir afusellat i el gran Juárez va entrar a la Ciutat de Mèxic victoriós i en triomf. No va voler esdevenir un Dictador. Havia succeït en preservar la llibertat del seu país contra forces molt superiors i s’havia fet elegit sempre constitucionalment. Hom pot veure la seva foto penjada a la paret de totes les ambaixades i edificis oficials mexicans i van canviar el nom de la ciutat on s’havia refugiat en els pitjors moments a Ciudad Juárez.

Evidentment la gran victòria de Puebla (sense el General Prim, afortunadament) no va servir de gran cosa, però va demostrar que Mèxic sabia defensar-se.

Joan Gil

Tags: Cinco de Mayo, Mexic, Prim

Els espanyols parlen amb gran entusiasme i afecte de Puerto Rico. Jo no sé si és que se l’estimen o no, però ho fan perquè hi veuen molt absurdament una entrada de la seva llengua a la potència hegemònica. La idea és una verdadera ximpleria. En canvi, mentre s’hi viu un cataclisme econòmic sense precedents i la població es veu obligada a emigrar a la Florida, i si no i resta a l’illa tria quedar-se exposada a patir misèria, en canvi no en parlen gaire. Ara fa més o menys un any el Governador García Padilla va anunciar que l’illa tenia un forat d’uns 43 mil milions, que ja ningú li comprava obligacions i que no podien pagar. I que de fet tenien problemes garantint la continuació dels serveis públics, per no parlar de les coses que seguien funcionant malament. I de la pèrdua d’indústries i de l’atur que obliga a l’emigració com passava una generació abans.

Els espanyols segueixen repetint que com a Estado Libre Asociado, un títol que es pensen que vol dir alguna cosa, té un estatus especial que li permet fer negociacionsamb els EUA gairebé com iguals. Qui vulgui pot llegir el meu sumari històric publicat fa poc el 4 d’abril, (només cal entrar la paraula Puerto Rico a la finestreta de recerca; alguns poden simplement mirar més abaix). Puerto Rico és oficialment un territori no-incorporat (volent dir que no és un estat membre de la Unió) com ara Guam, les Marianas o les Illes Verge (voldria afegir les Illes Marshalls o Palau que diuen ser independents però fa riure dir-ho) i això és el nom que els EUA donen a les colònies. L’únic nom oficial que tenen és Commonwealth of Puerto Rico, fixat per llei americana en 1950.

Si el primer Governador nadiu Muñoz Marín o el poble porto-riqueny van intentar o poder negociar per res el nivell d’autogovern com es pensa tanta gent a Espanya (i fins i tot Catalunya) a mí no em consta, no ho he llegit enlloc i ho dubto. L’autogovern fou una concessió originada a Washington durant l’administració Eisenhower per acabar amb l’independentisme, acabar amb els disturbis i aturar el perill que l’illa esdevingués comunista com Cuba. La Constitució que de cap manera inclou sobirania fou escrita per advocats del Departament d’Estat, traduïda per Muñoz Marín i confirmada per una Assemblea Constituent nominal. Els funcionaris nord-americans havien rebut instruccions d’atorgar autogovern i ho van fer, com era molt lògic, mirant les constitucions dels 50 estats membres de la Unió, tots ells lliures i amb sobirania compartida amb la Unió, i treient i adaptant totes les disposicions aplicables considerant que Puerto Rico no esdevindria ni membre de la Unió ni sobirà. Per exemple els PR no juraven obediència a la Constitució Americana, sinó al seu esperit llibertari i democràtic, que és molt diferent. La nova Constitució de PR dissortadament no va donar bons governants al país, però va atorgar gairebé tantes llibertats personals i internes com tenim els ciutadans americans, cosa molt diferent de la situació sota la monarquia espanyola. Els Catalans no hi arriben ni de lluny. No haurien de pagar impostos federals ni podrien enviar representants amb vot a Washington ni triar el President, però adquirien el dret d’emigrar als EUA sense restriccions quan i com volguessin i ser tractats com ciutadans des de l’arribada.

Pel que fa al famós Estado Libre Asociado, cal recordar que Muñoz Marín es veia assediat pels independentistes que havien boicotejat l’Assemblea Constituent i aquesta traducció de Commonwealth que no volia dir res, i ha estat sempre un tema de discussió a Puerto Rico i evidentment a Espanya, els va fer molt de mal. Muñoz fou sempre un polític molt hàbil. Els governants saben aprofitar la confussió popular. No vol dir res. Puerto Rico segueix essent una colònia.

Estat de la Bancarrota
La conducta obstruccionista de la Cambra de Representants i la seva indiferència vers PR són difícils d’entendre i cruels. La disposició 11 de la llei de bancarrotes americana diu que una companyia en suspensió de pagaments pot anar a un jutge amb un plan de reorganització. Si el jutge queda convençut que el plan pot succeir, atorga la protecció de la llei. Querelles judicials dels creditors contra el deutor queden prohibides i la companyia pot negociar la reducció del deute (vol dir pagar cèntims per cada dòlar nominal) i pot sol·licitar nous prèstecs que seran repagats amb prioritat sobre els anteriors. Molts se n’han sortit, com per exemple recentment la ciutat de Detroit, ara ja lliure de deutes. PR va demanar permís per fer el mateix però el Congrés ho va probibir dient que era un truc per no pagar i estafar els creditors i triar quins creditors cobrarien i quins no. Parlen sovint en aquest to dels hispans. PR va anar al Tribunal Suprem a queixar-se. Li van respondre que ells tampoc ho entenien, però que dissortadament el Congrés és el dipositari i titular de la sobirania nord-americana i que no tenien cap recurs.

El Departament del Tresor, el representant sense vot de PR al Congrés, el Comitè responsable i fins i tot l’Speaker i Cap del Republicans Ryan s’han passat mesos intentant fer aprovar amb urgència una llei resolvent la situació en termes molt durs, sobretot l’anomenament d’un Comitè d’Homes Negres basat a Washington amb autoritat absoluta sobre totes les qüestions econòmiques, autogovern o no. I no hi forma. Els congressistes republicans es neguen a votar repetint sempre el que queda dit. És el que han fet els darrers dos anys: negar-se amb insults a aprovar qualsevol llei que vingués d’Obama i aprovant lleis sabent que Obama les havia de votar. Per això els seus votants afavoreixen Trump. El poble pateix del “Winter of our Discontent” (Shakespeare a Ricard III). Amb tota la raó. Només que no hi cap líder millor.

La situació actual
El govern de PR ja no ha pagat alguna vegada. Diuen que tenen dret a continuar oferint serveis públics. El primer problema greu fou avui (era el 1 de Maig però ha quedat el 2, perquè era diumenge) on han deixat de pagar 422 milions. El Parlament de l’illa havia aprovat un moratori autoritzant el govern a no pagar. Els diners haurien anat a les institucions que paguen pensions als ancians. Segur que se les arreglaran, però el pròxim problem és molt més greu. El 1 de Juliol han de pagar uns 2 mil milions, aquest cop als mercats americans. Per poder vendre el deute, ai las, havien promès prioritat absoluta garantida per la seva Constitució. Què manarà un jutge quan els creditors hi vagin a demanar els 2,000 milions que PR ni té ni pot pagar?

He vist l’al·locució del Governador García Padilla queixant-se amargament de l’actitud del Congrés i repetint que ell no havia demanat cap ajut o pagament (cosa que hauria estat completament en va) sinó simplement el dret de negociar. Però el Congrés diu que ja se les arreglaran i es defensaran dels processos legals inevitables. Diuen que si acceptessin la reducció dels deutes, l’estat d’Illinois que té un problema similar voldria fer el mateix. Què potser acabaran desnonant l’edifici del Parlament o la residència del governador? Ni així cobririen el forat.

El Zika
No és el tema, però evidentment no ajuda. Tenen ja milers de casos i acaben d’informar de la primera mort al país i als EUA. Era un home que va patir una reacció autoimmune contra els trombocits, cosa molt infreqüent. Hi ha unes 200 o 300 dones (parlo de memòria) infectades que estan embarassades. Unes 20 ja han tingut fillets completament normals. El virus està a punt d’entrar al sud dels EUA.
Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Estado Libre Asociado, Puerto Rico

Fa trenta anys del desastre de Txernòbil, tan greu que va espantar pel món, però molts dels que en parlen no entenen què va passar i ni el Govern ni les companyies d’energia interessades semblen tenir cap interès en explicar com va anar, perquè, ni si el problema està resolt. No cal dir que aquestes centrals són tècnicament molt complicades però això no vol dir que no es pugui explicar en paraules senzilles el problema de forma comprensible per a la majoria, que hi hauria d’estar molt interessada. Els metges han après a parlar amb els malalts. Hi ha hagut ja un nombre modest però considerable d’accidents nuclears amb víctimes i resultats cruels que no està limitat als tres desastres més coneguts. Per trobar un llistat exhaustiu només cal anar a l’article de la Wikipedia “International Nuclear Event Scale” de la Comissió Internacional de l’Energia Atòmica.

El perill central i tendó d’Aquiles: la refrigeració d’emergència
Totes les centrals energètiques produeixen calor, el qual serveix per generar vapor que mou una turbina i genera electricitat. El problema tècnic més gran que hi ha és controlar en tot moment la temperatura del reactor. El problema és tan seriós com difícil i es troba al centre de totes les mesures de seguretat. Si la refrigeració cessa en un període brevíssim que és difícil de trobar explicat però sembla ser un temps al voltant d’uns 15 o 20 segons (per exemple per culpa d’un desastre), el sistema immediatament dóna l’ordre SCRAM per aturar en l’acte la reacció nuclear. Dissortadament això no vol dir que la refrigeració ja no es necessiti. Al contrari, ha de seguir per un mínim d’un o dos anys. Si la refrigeració d’emergència falla, la temperatura puja ràpidament resultant en la fusió del reactor, una explosió i, si la muralla de contenció no aconsegueix evitar-ho, l’alliberació de materials radioactius a l’exterior. El procés s’anomena “meltdown” i sovint acaba fent un forat al sòl a més de destruir l’edifici. El pitjor problema pel públic, és sens dubte la sortida de radioactivitat a l’exterior, que ni a Txernòbil ni a Fukushima ha pogut ser aturada fins el dia d’avui no obstant els anys. Això, que semblava impossible, va passar el Març de 1979 a Three Mile Island a Harrisburg, capital de l’estat de Pennsylvania als EUA, l’Abril de 1986 a Txernòbil, una petita localitat prop de la ciutat de Pripiat a la Ucraïna i el Març de 2011 a Fukushima Daiischi al Japó, relativament prop de Tokio.

No és difícil entendre el problema posat per la necessitat de continuar la refrigeració en cas d’un desastre. És la caiguda de la xarxa elèctrica que alimenta la central com a resultat sovint inevitable del desastre. Enginyers moderns saben designar sistemes de circulació que no poden fallar i si les bombes normals s’aturen, hi ha sempre un segon sistema de reserva operat per dièsel capaç de prendre el control gairebé instantàniament. I aquí rau el problema pitjor de tota la indústria nuclear: amb dièsel o no, cap màquina i cap sistema de control funciona sense electricitat i en cas d’un desastre la central queda sovint desenganxada de la xarxa elèctrica i el sistema d’emergència falla. I el reactor s’escalfa i causa un meltdown, que no es pot aturar. Fins ara les piles elèctriques no estat mai prou poderoses per emmagatzemar tanta electricitat com caldria. A molts ens queda la memòria d’un grup de treballadors heroics a Fukushima estenent un cable elèctric una gran distància des d’una xarxa activa cap a la central destruïda en temps rècord. Era massa tard i l’esforç tan gran no va servir de res. A Fukushima el terratrèmol inicial va causar una destrossa considerable a tres reactors (a més de les piscines d’aigua al sostre on guarden, per falta d’un lloc millor, els cilindres vells radioactius gastats), on les bombes de refrigeració normals es van aturar. Les bombes d’emergència van fallar a dos de tres reactors, però a un dels tres, el sistema dièsel de reserva es va activar tot sol normalitzant un dels reactors i produint prou electricitat per reactivar les bombes d’un segon reactor, que també va quedar controlat. El tercer seguia sense refrigeració i en perill però potser els tècnics haurien aconseguit controlar-lo. No ho sabrem mai perquè en aquell moment el tsunami va arribar i la central no tenia defenses en contra, cosa inconcebible però verdadera que els propietaris no han sabut explicar. El tsunami va destruir tots els sistemes de refrigeració i els tres reactors van entrar en meltdown, causant una explosio ab incendi i una gran catàstrofe quan la muralla de contenció també va quedar enderrocada, permetent la sortida de radiació. I cinc anys després, la tragèdia continua.

La muralla de contenció (containment wall)
És una defensa imprescindible, però caríssima. Delimita un recinte protegit i està feta de capes alternatives d’acer dur i formigó que diuen que podria resistir qualsevol explosiu, potser fins i tot una petita bomba atòmica. Normalment no fa res i en molts llocs probablement no serà necessitada mai. La teoria és que si tot falla i el meltdown té lloc, la radioactivitat no sortirà a l’exterior. Dissortadament a Txernòbil no n’hi havia cap, perquè al govern soviètic li semblava massa cara. A Three Mile Island sí que n’hi havia i va evitar un desastre molt pitjor. La ciutat de Harrisburg, capital de l’estat fou evacuada per prevenció. Només hi ha haver una escapada de radioactivitat a l’aire, dels efectes de la qual no sabem res. Jo vivia a 100 milles del reactor i recordo l’humor d’una emissora de ràdio que va aguantar transmetent des de Harrisburg no obstant l’evacuació. Deien coses com “La temperatura actual, mil graus i pujant! El sol, molt fort. El cel brillant i lluminós” Hi ha gent que no perd mai l’humor. A Fukushima, la muralla va resistir bé el terratrèmol però fou destrossada pel tsunami.

Resum: què va passar a Three Mile Island
En principi és fàcil d’explicar: una vàlvula inesperada, probablement innecessària que connectava el sistema de refrigeració amb una càmera amb buit, buidant en cas de ser oberta els tubs de líquid refrigerador, es va obrir. La refrigeració era impossible perquè les bombes no tenien cap refrigerant. Era la matinada amb un equip poc preparat que no van entendre què passava. Va resultar que cap d’ells havia entès les explicacions del fabricant i que no sabien què era la vàlvula ni podien interpretar què passava. Estaven substituint cilindres radioactius gastats al reactor, on ja havien ignorat altres mesures de seguretat, cosa que va empitjorar la situació. Desesperats, els treballadors de guàrdia, sense entendre res, van intentar cridar per telèfon superiors amb més coneixement, però van trigar unes tres hores abans que es presentés al lloc un enginyer capacitat per prendre control i dirigir l’operació de salvament. Hi va haver un verdader meltdown, el primer de la indústria, però com queda dit la muralla de contenció va aguantar i salvar el dia. Un suspens molt gran per a la direcció tècnica. Qui diu que els humans no fallen?

Resum del cas Fukushima
Aquesta central estava a un territori on els terratrèmols i els tsunamis (l’ona d’aigua altíssima que entra a terra firma degut a un terratrèmol sota el pis oceànic) eren freqüents. La protecció contra terratrèmols estava bé i va aguantar relativament l’embranzida del terratrèmol, amb el qual les conseqüències haurien estat limitades, però no obstant estar tan prop de l’ocèan, no tenia cap defensa contra tsunamis. Perquè gastar tants diners en una cosa que no servirà mai de res? La companyia elèctrica havia rebut moltes protestes per això i per deficiències que van ignorar. Les conseqüències les patirien altres. Un detall interessant és que en un moment van arribar a preveure l’evacuació total de Tokio! Seria important publicar els plans d’evacuació al voltant de centrals nuclears. Voluntàriament, no ho expliquen mai.

Resum de Txernòbil
La guerra freda fou sovint irracional i dirigida més a atiar problemes que a resoldre’ls. Fonts occidentals havien avisat que les centrals soviètiques eren perilloses. A Àustria hi havia una queixa contra una central situada a Txecoslovàquia però massa prop de Viena. Un dels problemes més evidents era que els soviètics no construïen muralles de contenció, sens dubte pel preu extravagant. Hi havia la memòria d’un desastre nuclear mal estudiat en 1957 al voltant de la base militar de Kistlyn que va forçar l’evacuació de 22 petites ciutats. Però sembla absurd gastar tants diners en una cosa que no serviria mai de res (a diferència per exemple de les armes nuclears).

Els físics i enginyers que treballaven a les centrals ho sabien millor que ningú. El verdader problema era naturalment el sistema de refrigeració d’emergència, que veien que no estava ben resolt i preocupava. Les bombes que continuarien el refredament del reactor durant una emergència greu eren naturalment dièsel només que trigaven uns 60 o 70 segons per activar-se. Sembla ràpid, però no pas per aturar un meltdown que segons diuen podria començar als 15 segons. Els enginyers locals van desenvolupar un projecte basat en la creació d’una mena de cascada d’aigua que activaria instantàniament una dinamo generant suficient electricitat per fer funcionar les bombes gràcies simplement a la força de gravetat. Havien discutit el projecte fatal amb experts i consultants que l’havien aprovat. Van construir el sistema i van intentar provar-lo tres vegades. En aquest moment, sentit comú i prudència elemental, considerant el perill, hauria manat suspendre el projecte i convocar un altre grup d’experts per modificar-lo o suspendre’l per sempre. Enlloc d’això, afirmaven tenir un mètode seguríssim per activar la refrigeració d’emergència. (Llegiu si us interessa l’afegit al final). I van posar Txernòbil al mapa. És sempre commovedor veure la gent que en el servei de la seva comunitat van exposar-se voluntàriament i acceptar no el perill sinó la mort segura. Particularment emocionant és la memòria dels aviadors que van volar a poca altura sobre la central deixant caure aigua sobre l’edifici en flames i dels bombers que van acostar-se a peu a la central ja destruïda i incendiada. Diuen que ningú els va explicar la situació, però és que algú no sabia què hi havia a l’edifici?

Una emissora de tele ahir va difondre una còpia enregistrada del missatge a la població de Pripiat manant l’evacuació immediata (abandonament de fet) que, segons l’ordre d’evacuació seria només per tres dies. Acabava recordant als ciutadans que havien d’apagar el llum i tancar les aixetes abans d’anar-se’n. Si no ho haguessin fet, els llums seguirien encesos trenta anys després.

Comentari final
Evidentment el problema energètic lligat a l’escalfament global és un dels més greus i difícils que pateix la humanitat i no sabem què fer i molts governs i gent poderosa es neguen a fer res. Com que no sembla que estigui a punt de ser resolt, caldria interessar-se més per la seguretat de les centrals que tenim, donat que ningú està disposat a viure sense electricitat. I caldria exigir més explicacions dels perills i sobre què fan per protegir-nos. Acaben sempre dient que protegir-se millor per coses que no passaran mai acabaria doblant el preu que paguem. Jo crec que els residents de Pripiat i de Fukushima ho haurien acceptat. Per no dir res dels morts.

Afegit
Acabo de llegir a una revista una descripció detallada dels darrers moments de Txernòbil que van conduir al desastre. Com a Three Mile Island, la causa torna a apuntar a treballadors nocturns amb experiència i coneixements insufficients. Els tècnics pretenien que havien desenvolupat un sistema perfecte i més segur per canviar de refrigeració normal a refrigeració d’emergència i ho volien demostrar aprofitant que els cilindres amb l’urani estaven gastats i calia replaçar-los. Incomprensiblement, van encarregar fer el canvi a l’equip nocturn, que no tenia prou experiència. Van començar aturant el sistema que controlava les bombes d’emergència, cosa que fa por només de pensar-hi, però que era el propòsit de la demostració. Aleshores van anar al reactor i per raons que no en sé prou per entendre van empènyer els cilindres d’urani profundament cap a l’interior, massa al fons com sembla. Van veure amb horror com l’activitat del reactor quèia fins al punt de no produir prou electricitat per mantenir l’activitat de les bombes de refrigeració normals. Recordem que la refrigeració d’emergència estava desconnectada. Hauria estat el moment de plegar i cridar una autoritat, com molts treballadors volien, però un supervisor va manar tirar endavant. Van intentar recol·locar els cilindres en la posició original, però el reactor no va respondre com esperaven i van acabar buidant els tubs de refrigeració de líquid. Ja molt espantats van practicar l’SCRAM, l’atur immediate de la reacció nuclear. Massa tard i sense refrigeració. La primera explosió ja molt greu va precedir en minuts la segona, desastrosa. Milers van morir, cents de milers es posarien molt malalts. Curiosament i contràriament a allò que molts lectors podrien pensar, els reactors de la central que no van ser afectats van seguir en operació fins l’any 2000. Els treballadors cobraven sou triple i no expliquen quants anys van viure. La zona fou tancada però uns centenars de persones hi van tornar i fins i tot mengen productes agrícoles crescuts localment.
I els propietaris de les centrals actuals poden garantir que els treballadors en saben prou, i no passarà com a TMI o Txernòbil? Tots dos van ser el resultat predominant d’errors humans. El famós Simpson treballa a una central nuclear.

Joan Gil