Perquè se li acut a algú venir a Barcelona a assassinar gent innocent i desconeguda sense cap explicació o raó? Tenen queixes contra nosaltres? Què n’han tret? El problema dels terroristes va començar de forma discreta en el clima d’entusiasme i falses  esperances desenvolupat a la fi de la Guerra Freda i no semblava gran cosa.

El nom de bin Laden va començar a aparèixer als diaris, sempre en petites notes. Deien que era un milionari boig saudita (entrenat pels Americans en la guerra prèvia contra la URSS) que organitzava i pagava atacs contra els EUA de la seva butxaca. Al-Qaeda? Què era això?

Van iniciar els inesperats atacs antiamericans: el bombardeig d’Ambaixades americanes a Àfrica, sobretot a Nairobi; després l’atac a un vaixell de guerra a un port d’Aden, on va anar  de  poc que no l’enfonsessin i mariners van morir; l’episodi de l’helicòpter abatut a Somàlia amb soldats americans arrossegats per terra. El President Clinton per primera vegada els va prendre seriosament i va fer disparar dos míssils, un d’ells contra el camp d’entrenament de bin Laden a Afganistan anomenat Tora Bora, un sistema molt extens de coves a la Cordillera Blanca, descobertes i habilitades per Amèrica durant la guerra dels talibans contra la Unió Soviètica. En bin Laden estava aquell dia a Kabul i no li va passar res. Al-Qaeda fou molt diferents de l’ISIS responsable per Les Rambles. Feien coses molt complicades que requerien molts participants, sempre amb molt poca tecnologia. I tenien certs principis i límits que ISIS no reconeix. No volien fer guerra contra els xiïtes, no volien ocupar territori i es limitaven a atacs amb algun sentit (al seu parer)

Després va arribar el primer atac contra les Torres Bessones a Manhattan el 26 de Febrer de 1993, ara sovint oblidat. La cèl·lula dirigida per un imam egipci cec de Nova Jersey va explosionar una vagoneta amb un material molt perillós aparcada al garatge subterrani de la Torre Nord. Va fer un forat enorme a una paret de formigó armat i va deixar escapar gasos molt verinosos. Van morir 6 ciutadans i 1000 foren ferits. Per primera vegada durant el procés, el públic que seguia el procés al NYTimes va poder llegir una explicació coherent de què era Al-Qaeda, que poca gent va prendre seriosament en aquell moment..

Després coses encara pitjors van seguir: el segon atac a les Torres Bessones l’11 de Setembre del 2001, les guerres fallides d’Afganistan, Iraq i Síria, l’emergència d’Al-Qaeda a llocs nous,  sobretot a Iraq, la formació d’un satèl·lit a l’Iraq dirigit per  al-Zarqawi, un home immensament cruel que odiava els EUA tant com els xiïtes, el que feia decapitacions i atacs amb cinturons de bombes i execucions per nens. Expulsat per Al-Qaeda, un amic i successor anomenat Baghdadi assumint Zarqawi’s ideologia després de la seva mort (dues bombes pesants nord-americanes sobre el seu amagatall) va fundar ISIS. I així estem. La resposta americana ha  estat molt fluixa. La invasió d’Iraq deguda a les famoses “armes  de destrucció massiva” inexistents fou una equivocació molt, molt gran, que va contribuir al patiment de la població i la situació actual. La desastrossa reacció occidental a la prometedora “primavera àrab” de la que no quedaria res, fou un altre factor important. Al-Qaeda i ISIS inesperadament van aconseguir escampar-se per Àfrica.

N’hi ha prou amb protecció policial  o militar? Del tot no ho sembla. Després de més de vint anys, tres països molt antics  han estat destruïts, vivim una crisi humanitària sense precedents, amb una invasió de fugitius i refugiats que ha amenaçat l’existència i estabilitat de la Unió Europea fent-la trontollar, milers i milers de morts, angoixa pel terrorisme, avenç dels  partits xenòfobs d’extrema dreta, islamofòbia, mesures de seguretat que molesten i posen en perill els drets civils, problemes d’aviació,… Quin desastre!

Ja ha passat prou temps per poder analitzar qui són els terroristes i intentar desenvolupar mesures eficaces addicionals en contra sense haver de confiar sols en protecció i repressió. Per això se m’ha acudit reproduir l’article sobre Sayyid Qutb, vist universalment com a idealog principal de tot el moviment Gihadista. Fou publicat originalment de forma un xic diferent el 5 d’Agost de 2015.

=======================================================

Hi ha qui es pensa que el mestre d’escola egipci Sayyid Qutb fou el fundador dels Germans Musulmans a l’Egipte, que no és veritat: aquest escriptor i pensador sunnita tan radical, en l’actualitat rebutjat pel seu antic moviment, fou el membre amb més influencia, més reconegut i de més conseqüència del Germans Musulmans. Els seus llibres, en particular “Milestones” (Fites o Mollons en català) van constituir i són acceptades per tot el moviment com a les fundacions morals, polítiques i religioses de l’Islamisme sunnita gihadista. És impossible entendre aquest moviment sense llegir-lo perquè Qutb en va escriure el full de ruta.   Ho escric perquè em sembla una necessitat entendre el món i saber interpretar les coses que passen.

El món on Sayyid Qutb va nàixer

Nasqué el 1906 a un poble egipci sota el domini colonial britànic i va anar a una escola britànica. Semblava un nen prometedor de bona família amb interessos literaris, poètics i religiosos notables i va acabar fent-se mestre d’escola. Nascut sota dominació colonial, va estudiar el passat i la història de l’Imperi àrab. Aràbia havia estat una gran nació, vivint i il·luminant el món des del marc feliç creat per la Xaria, la llei alcorànica, un magnífic regal de Déu a la humanitat. L’imperi musulmà s’estenia per tot el món, des d’Àsia Central a la frontera francesa i va produir els savis i els artistes més grans del món en aquells temps. Els seus exèrcits i la seva tecnologia eren temuts i dominaven el món.

Què en quedava ara de tot això? La nació àrab havia estat conquerida primer per l’Imperi Otomà i ara pels Anglesos, els quals l’havien esquarterat en països artificials com Síria, Jordània, Pakistan, Iraq i molts més. Aquests països eren incapaços de promoure la unitat àrab i estaven dominats per dirigents i reis corruptes que ho controlaven tot i s’embutxacaven l’or i el petroli que eren el regal de Déu als musulmans, mentre perseguien als verdaders musulmans. Hi havia fins i tot estats absurdament laics on Religió i Estat existien mig separats, cosa que era una blasfèmia. Egipte era en aquells temps també una monarquia inventada que Qutb ajudaria a enderrocar. Seria possible encara restaurar aquell món feliç ara perdut?  A Qutb i als Germans Musulmans els semblava que valia la pena començar a lluitar per aconseguir-ho dintre del marc de la tradició (o secta) salafista o wahabita (tots dos noms volen dir gairebé el mateix, però els salafistes troben el mot “wahabisme” insultant; en qualsevol cas, aquesta religió és la d’Aràbia Saudita i la majoria d’emirats de la costa). Es tracta de tornar al segle VII. Però hi hauria un conflicte molt gran entre la tradició i el modernisme. L’escriptor es va quedar amb la tradició i va condemnar el modernisme. La religió no podia ser actualitzada.

Era correcte pensar d’aquesta manera? L’Imperi Turc Otomà s’estava dissolvent en aquells moments i els països creats pel colonialisme encara estaven en vies de formació. En qualsevol cas, els Catalans per exemple ens recordem sempre de 1714. Deu passar molt això d’enyorar el passat.

Una estada fatal als EUA

El mestre d’escola Qutb ja era conegut a l’ambient de l’ensenyament públic i ja tenia més de 40 anys quan va rebre el 1950 una beca per venir als EUA a estudiar els problemes de les escoles. Tant debò no hagués vingut mai! En dos anys va estudiar a Washington DC, a Stanford University prop de San Francisco i sobretot a Greeley, a l’estat de Colorado, on hi ha una Escola de Mestres estatal de bona reputació. En Qutb ens explica en detall a un llibre com va anar.

Jo vaig viure per un temps a Colorado i no hi ha cap altre lloc on un estranger pugui ser millor tractat i rebut. Greeley és un poble conservador ple d’esglésies, on en aquells temps no hi havia cap bar ni cap cinema. La gent no poden ser més afables i acollidors; es barallarien pel privilegi de poder ajudar un visitant amb problemes i oferirien taula i sostre a qualsevol persona que ho necessités. Veient l’egipci molt sol, algú el va invitar a la reunió social per estudiants que un pastor protestant oferia els dissabtes. Feien jocs, discussions, lectures, escoltaven música i al final acabaven sempre amb un ball. El pastor l’acceptaria encara que fos musulmà.

Qutb va explicar a un llibre què va veure: L’escena del ball li va semblar infernal. Hi va veure noies mig despullades tocant-se amb homes, retorçant-se i ballant al so d’una música horrible, estrident i escandalosa que l’espantava. I el pitjor de tot: el Pastor, que pretenia ser un servidor de Déu no sols ho tolerava tot, sinó que a més seia ell mateix a tocar música en un petit orgue per aquesta indecència!

Evidentment, Qutb no aprovava cap mena de música estrident i és curiós que dediqués pàgines senceres a arremetre contra el jazz, que és l’únic estil musical genuïnament nord-americà en existència, com si fos una obra diabòlica. Acaba dient que per entendre aquesta música, cal escoltar una peça cantada perquè les notes altes demostren clarament fins a quin punt el soroll es inharmònic i intolerable i fa mal a les orelles.

Els Estats Units evidentment no li van agradar

L’autor va escriure una caracterització grollera de la dona americana, la seva forma de vestir i els seus costums sexuals i socials que prefereixo no repetir aquí perquè la trobo insultant. Només voldria afegir que explica seriosament una cosa que diu que va sentir dir a  una dona americana. Li va dir que sexe és una funció biològica que no cal complicar amb consideracions morals. Els cavalls i els bous fan el que han de fer, es reprodueixen i tot va bé i no se’n preocupen. Aquesta cita tan extraordinària ha cridat l’atenció a molta gent que fan notar que ni tan sols als anys 70 durant la revolució sexual, no hi va haver cap font, llibre o article nord-americans coneguts  que escriguessin una cosa semblant.

En Qutb no es va casar mai no obstant dir que en tenia ganes perquè no va trobar mai una dona “amb la puresa moral i la discreció” que ell esperava. Es veu que cap dona egípcia hauria estat digna d’ell. Qutb va expressar indignació contra les lleis americanes del divorci, que per ell eren absurdament restrictives. Una dona havia de tenir dret a divorciar-se contra la voluntat del marit? I al marit li podien prohibir el divorci?

Qubt es va posicionar radicalment contra qualsevol forma de democràcia, no obstant que altres musulmans noten que l’Alcorà va establir la Shura, una mena de parlament, cosa molt progressiva al segle VII.  Per a Qutb la democràcia és una mentida per enganyar la gent, cobrir la corrupció i continuar l’opressió i dominació dels musulmans. Per tenir un bon govern, l’única cosa que cal fer és donar el poder a polítics que entenguin l’Alcorà i prou. Estava contra totes les formes d’imperialisme, colonialisme o nacionalisme, perquè només servien per continuar la submissió dels musulmans. Creia en un antisemitisme verdaderament extrem. Estava contra qualsevol forma de socialisme o capitalisme perquè Islam prohibeix cobrar interès. Els partits socialistes europeus només eren còpies burdes del comunisme que demostraven la bancarrota d’occident. Els occidentals eren gent malvada i corrupta. Una qüestió interessant: pot un musulmà de debò anar a una escola a aprendre ciència o tecnologia d’infidels? De moment sí, però a la llarga caldrà tenir prou savis musulmans perquè no faci falta. Certs estudis quedarien prohibits, com la Creació del món o l’evolució.

Els principis teològics de Qutb

Qutb  ja havia desenvolupat el seu principi més bàsic que va mantenir i divulgar tota la seva vida:  L’Islam ja NO existia i la comunitat musulmana estava extinta des de feia segles, havent caigut en una Godless Ignorance (ignorància sense Déu). Amb això, encara que no ho va voler aclarir mai, de fet declarava als musulmans, diguem-ne oficials, com infidels que no mereixen més respecte que els occidentals i de fet l’Islam que els oficials representen havia de ser reconquerit amb la Gihad, si calia. Prou que sentim parlar cada dia de bombes matant civils a l’Orient Mitjà És cruel i absurd anar en els nostres dies a una de les mosques a Catalunya a queixar-se dels Islamistes i odiar aquesta religió, com si en tinguessin la culpa. De fet, tots els musulmans normals tenen raó per sentir-se amenaçats,  sobretot els Xiïtes. La religió que els gihadistes volen imposar no és la de la majoria de musulmans.

La restauració de l’Islam verdader establert a l’Alcorà s’obtindria per dos camins: conversions i eliminació de les estructures actuals ignorants de Déu (volia dir guerra contra estats musulmans). Una Gihad ofensiva seria l’única forma d’eliminar aquest estat d’afers no sols de la terra musulmana sinó de tot el món (!!!)

Hom arribaria al punt final i definitiu: tota la humanitat hauria d’acceptar la llei sagrada de la Xaria oberta a tothom i vàlida a tot arreu que ho hauria de regular tot i portaria felicitat i harmonia al món. Què caldria fer amb els que no volen acceptar el salafisme medieval: Qutb no ho va dir mai, però la resposta que hom rep dels gihadistes és que caldria matar als qui no volguessin creure.

En Qutb tenia també una vena poètica. Al final de la seva desgraciada visita als EUA va pujar a una muntanya prop de San Francisco i emocionat per la bellesa del paisatge, es va sentir posseïdor de l’harmonia que l’obra de Déu i la Xaria durien aviat al món i la humanitat.

La fi de Sayyid Qutb

La monarquia ridícula que havia deixat el Regne Unit a l’Egipte fou enderrocada per un grup de militars dirigits pel que esdevindria un polític famós, Gamal Abdel Nasser, futur president-dictador d’Egipte per molts anys i figura mundial inoblidable del temps de la Guerra Freda, a la qual Nasser va mirar sempre de jugar la carta soviètica contra els EUA. Nasser havia estat un admirador molt gran de Qutb i dels Germans Musulmans… fins que va pujar al poder. Per molt temps, s’havia trobat gairebé cada dia amb Qutb, discutint el futur estat islàmic,  la reunificació d’Aràbia i el paper de la Xaria. Molt indignat, Qutb va reconèixer que el nou govern de Nasser sí que abraçava el Panarabisme proposant federacions amb Síria, Jordània i l’Iraq (que van ser un fracàs total) però no volia saber res d’un estat confessional islàmic. Per evitar la ruptura inevitable amb un home tan prominent, Nasser va oferir al seu antic amic qualsevol post de govern que volgués (Educació, per exemple), però en Qutb creia de debò el que deia i no hi havia res a fer quan les seves doctrines eren ignorades. Al poc temps Qubt fou empresonat enmig d’una gran persecució dels Germans Musulmans desfermada per Nasser. Després d’uns 5 anys molt durs, les condicions d’empresonament van millorar i va poder tornar a escriure, produint de fet en aquest moment la majoria dels seus 24 llibres, entre ells 30 volums de comentaris sobre l’Alcorà. I és també a la presó on va escriure Milestones, anomenada abans. No havia canviat gens. Als 10 anys fou alliberat per pressió del govern de l’Iraq però es va tornar a complicar la vida immediatament, quan va quedar involucrat, probablement sense raó, en l’assassinat del President Sadat. Fou detingut un altre cop i aquesta vegada va morir penjat a la forca. Per poder seguir participant en la política egípcia, els Germans Musulmans van haver de renegar de la doctrina, sovint anomenada Qutbisme

Una cosa bona que va deixar

Sense Qutb, el gran escriptor egipci Naguib Mahfouz, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura  i una de les grans figures literàries mundials del segle XX, no hauria estat reconegut. No era cap mena d’Islamista i,  ja vell, fou gairebé assassinat per una bomba. La seva obra està traduïda i, quan treballava a  una casa editora , la famosa Jackie Kennedy va editar una traducció d’una de les seves millors novel·les als EUA. En van fer una pel·lícula.

El lligam Islamista

Dir que Qutb és l’autor de la ideologia Gihadista no és cap especulació, sinó un fet reconegut per tothom que ha estudiat el fenomen islamista. Després del seu empresonament, un clergue que era germà seu va difondre molt efectivament Qutb’s ideologia. Un dels seus deixebles destacats fou un metge egipci anomenat Zawahiri, per anys segon en comand de Qaida i en l’actualitat successor d’Osama bin Laden com a cap suprem de Al-Qaida. Aviat Zawahiri va descriure els Germans Musulmans i els escrits de Qutb al seu company, alumne i amic Osama bin Laden, el qual per un temps es va instal·lar a Cairo assistint cada dia als sermons del germà de Qutb. Aquesta teoria político-religiosa i nacionalista fou oficialment acceptada i difosa per Al-Qaida.

Pel que fa a ISIS, bin Laden va acceptar al seu moviment el jordanià Zarqawi, un home violent, capaç de qualsevol cosa (sovint feia ell mateix les decapitacions que sortien a la TV)  immensament cruel, que no reconeixia cap línia roja impassable, però també un organitzador i líder notable, fundador de Al-Qaeda in Iraq. Fou nomenat Emir del País dels Dos Rius. Aviat es va barallar amb binLaden. Zarqawi volia atacar els xiïtes de Bagdad i establir un estat al territori conquerit. Bin Laden, no obstant ser Sunnita, no havia volgut mai tocar els xiïtes. Fou destituït i el seu càrrec va passat a Baghdadi, el qual va trencar amb Al-Qaeda. Un segon Baghdadi va fundar ISIS al seu territori ocupat, autodenominant-se Califa. Zarqawi, en canvi, fou identificat entrant un cau secret pels Americans que li van deixar caure al damunt dues bombes, matant-lo a ell, dues de les seves quatre dones i un nen. La ideologia de Qutb havia estat acceptada per ISIS per a la nova organització. Els nous reclutes l’aprenen. No se senten lligats a les comunitats musulmanes existents, o sigui que caldria deixar en pau als musulmans que viuen entre nosaltres.

Sap el lector què responen els gihadistes quan se’ls retreu que fan terror contra gent innocent? Diuen sempre que no és terrorisme respondre al terrorisme i violència que pateixen els àrabs.

Joan Gil

Tags: Iraq

Francesc va introduir canvis profunds a l’Església que li van guanyar el reconeixement tant dels creients com dels que no en són. Sense canviar ni un punt de la doctrina, en va reformar a fons l’estil. Resumint en un rengle, ell va obrir les portes de l’Estat Vaticà, per tal que els que hi treballen dintre veiessin per primera vegada en molt temps el món on viuen els homes i dones del nostre segle i els problemes que tenen. No es tractava de rumiar i repetir constantment les prescripcions i manaments que calia fer observar, (sobretot en matèries sexuals) sinó de contemplar la injustícia social, les desigualtats en tot, les guerres tan cruels, l’armament, els palestins, els problemes de la immigració, la islamofòbia, l’escalfament global… Era d’això que calia parlar. Va topar amb molts a la Cúria que no hi estaven d’acord, però va tirar endavant i el món va aplaudir.

El problema de la pedofília estesa tolerada pels Bisbes esclata a Boston en 2002

Tot va començar amb un article d’investigació del diari Boston Globe (en aquells temps propietat del NYTimes) que exposava els abusos sexuals de cinc capellans de la diòcesi. Al mateix temps una periodista d’una publicació petiteta també havia descobert el problema però no va tenir prou diners per publicar abans que el Globe, que fou guardonat amb el Premi Pulitzer. En 2015, van fer una pel·lícula titulada Spotlight que guanyaria aquell any l’Oscar. Allò que el Globe no es podia ni imaginar ni potser entendre, és que l’escàndol animaria a sortir  i parlar en públic molts adults que de nens havien estat víctimes de la rapacitat d’un capellà per tot el país i aviat per tot el món, causant la crisi i l’escàndol més greu de l’Església Catòlica en segles. Aviat van arribar centenars, milers de queixes. Econòmicament, als EUA la crisi ha costat a l’Església uns dos mil milions de dòlars. Pederàstia és un crim però els fiscals es van trobar que la majoria de casos havien expirat. Els governs dels estats van aprovar noves lleis retroactives, però molts abusadors van acabar sent jutjats per un sol assalt recent que no havia caducat. La magnitud de la tragèdia va espantar: carreres destruïdes, suïcidis, bisbes encausats, difamacions… De pas, encara que no tenia res a veure, molts casos d’homosexualitat van ser exposats

Geoghan i Shanley

Paul Shanley i John Geoghan, tots dos capellans de la diòcesi de Boston per molts anys, foren els pitjors dels cinc clercs inicialment acusats. El cas de Shanley fou particularment repugnant: era un des fundadors d’una societat per internet odiosa, que volia estendre i facilitar “l’amor entre nens i adults”.

Geoghan, el nom més recordat d’aquells anys, sembla haver violat un mínim de 130 nens i nenes, alguna vegada amb violència i el van deixar treballar en molts llocs on tenia l’oportunitat de seguir atacant nens. En molts casos, el Bisbat acabava rebent una queixa. A Boston sembla que feien (o no) un examen psiquiàtric, es reunien amb la família explicant que era un cas raríssim i que si en parlaven, ajudarien als qui volien fer mal a l’església i que era millor no dir res més, i tornaven a enviar el capellà en qüestió a una altra parròquia, on la història es repetia moltes vegades, una mudança darrere l’altre. Per tancar el cas de Geoghan, aquest home fou condemnat a la presó per l’únic cas que no havia expirat, rebent la sentència màxima de nou anys. Ara bé: el fiscal, que havia interrogat en públic i acusat el Cardenal Bernard Law, lamentant no poder també ficar-lo a la presó, estava profundament ultratjat i ell tot sol va condemnar Geoghan a mort. El va ficar a una presó per criminals violents enlloc d’alguna detenció a un lloc més tranquil, sabent que la majoria de criminals greus van ser abusats quan eren nens i que odien a mort els pedòfils. Geoghan va ingressar el 2003 i va morir assassinat d’una ganivetada un any després. Fou justícia?

Sobre la qüestió de l’actitud del Bisbat, caldria afegir algunes coses que haurien degut recordar, tant si aconseguien tapar l’escàndol o no. En primer lloc que, contrari al que molts capellans semblen haver pensat, l’atac a un nen és sempre una violació no consentida (perquè un menor no pot consentir) enlloc d’un “pecadillo”, una d’aquelles coses sense importància que poden passar a tothom. Fa molt de mal a la víctima, que sovint patirà trastorns en el seu desenvolupament emocional i més d’una vegada acabaria cometent suïcidi. La primera preocupació hauria de ser sempre assistir i tractar la víctima enlloc d’ignorar-la com feien sempre.

El segon comentari és que haurien de saber deslligar completament els conceptes de pecat i de crim, que són coses molt diferents. Moralment, l’església pot perdonar qualsevol transgressió, però això no inclou mai protegir de la llei ni ignorar-la. La pedofília no és cap equivocació, sinó una activitat perillosa sortida d’un cervell probablement anormal contra víctimes indefenses i l’estat i la justícia tenen el dret i l’obligació de ficar-s’hi. Un jutge no perdona mai. Cal fer entendre al pecador que un sol acte d’aquesta mena li pot costar anys d’empresonament, entrar al registre de predadors sexuals per tota la vida, tenir fitxa policial, a més de la ruïna econòmica i pèrdua de la seva família i de la seva carrera. Així i tot hi ha qui reincideix. A alguns estats, la tercera vegada resulta en tancament a un manicomi per criminals per tota la vida, sense recurs. Hi ha gent que pateixen de certs trastorns que tenen impulsos tan perillosos que és molt problemàtic deixar-los en llibertat i no hi ha tractament. És el cas dels psicòpates criminals, com són els assassins serials. És un tema molt difícil del que ja es comença a parlar, però la societat te en qualsevol cas dret a ser protegida. No té res a veure amb la doctrina catòlica del penediment, confessió i absolució.

El Vaticà i la Crisi

L’actitud del Vaticà depèn sobretot del Papa. En Carol Wojtyla (Joan Pau II) en principi no en volia saber res i es va limitar a publicar un document dient les coses que tots sabem sense fer res. Les queixes en aquells anys acabaven sempre a la taula del Cardenal Ratzinger, que aviat esdevindria el seu successor. Una comissió nord-americana amb juristes i tones de documentació va anar a Roma i es va passar dies anant d’una oficina a l’altre demanant veure el Cardenal. Al final es van tornar a Chicago. En el moment d’aterrir, van rebre un e-mail anunciant que Ratzinger els rebria immediatament. Es van girar i van tornar a Roma. En Ratzinger els va rebre bé i es va passar molta estona escoltant amb una cara molt seriosa. Només va respondre que tot això li havien explicat a ell de forma molt diferent.

El Cardenal sens dubte va dur el cas a Wojtyla i no sabrem mai com va anar, però no es va prendre cap acció mentre l’escàndol s’anava estenent pels confins de la terra. Ratzinger no havia oblidat mai i un cop Papa va intentar resoldre el conflicte.  Era transparent que part del problema, potser la part principal, eren els Bisbes i va intentar disciplinar-los i enviar ordres. El NO fou un furiós, enrabiat i unànime crit de tota la Cúria. Els bisbes eren intocables (com els membres de la Cúria, molts d’ells amb problemes sexuals propis). El Papa Benet era un home de gran integritat personal però dissortadament un dèbil administrador.

El Cardenal Law, arquebisbe de Boston i responsable de l’inici de la crisi era un home prestigiós que fins i tot havia estat considerat “papable”. Fou la diana i objectiu principal del Fiscal General (Secretari de Justícia) de l’estat de Massachusetts que el va denigrar en una declaració institucional contra ell escrita després del procés de Geoghan. Molts fidels es manifestaven amb cartells a l’exterior de la seva residència i li giraven l’esquena a l’interior de la Catedral quan sortia a fer un sermó. Law es va veure forçat a dimitir i se’n va anar a Roma. Enlloc de ser castigat, va rebre una bona parròquia romana, una residència espectacular i va participar en molts comitès importants. Que jo sàpiga, encara és viu.

En canvi, el Cardenal australià George Pell esdevindria un mal problema pel Papa Francesc, que encara no està resolt.

El paper del Cardenal Pell a Roma

Fa uns mesos un apunt d’aquest blog descrivia els problemes de tota mena existents a la Cúria Vaticana exposats per dos llibres recents. Francesc havia comentat parlant dels llibres que ell ja ho sabia tot el que els autors explicaven. El problema més urgent era el caòtic estat de les finances vaticanes… amb els robatoris que tenen lloc sempre en aquestes situacions. Francesc va buscar un home dur amb coneixements econòmics, capaç de posar-hi ordre i va triar en George Pell. En Pell va esdevenir una mena de Super-ministre d’Economia i Finances i aviat va esdevenir membre clau d’un consell de cardenals que assessora el Sant Pare. Diuen que personalment era un home ben triat pel càrrec. Tenia l’estil dur i autoritari que calia donant ordres a gent de la Cúria, no aguantava ximpleries ni desobediència. Francesc no té l’aparença de ser un home dur i li venia molt bé tenir al costat una persona amb l’estil de Pell dirigint la política com ell volia. En resum, Pell era un home molt poderós en possessió del suport total del pontífex.
Fins que un dia el van obligar a tornar a Austràlia, probablement a ser jutjat.

El Papa i la pedofília

Fins i tot aquest autor es preguntava fa uns mesos com era possible que el Sant Pare posés en un càrrec tan visible i poderós un home que tenia una espasa de Damocles penjant sobre el seu cap. Pell ja havia estat acusat de pedofília ell mateix i d’haver fet possible una llarga sèries d’actes d’aquesta mena comesos per capellans sota la seva jurisdicció. La investigació havia durat  anys i semblava impossible que acabés sense responsabilitzar el Cardenal pels encobriments. Quant a l’acusació de pederàstia personal, es tractava d’un sol cas quan ell era encara un seminarista i les autoritats havien conclòs que el cas no era digne de crèdit i no hi havia proves. Cal tenir en compte que a Austràlia només 25% de la població és catòlica, però que Pell era un home d’anomenada i prestigi considerables. La comissió que ha investigat Pell afirma que un 7% dels capellans catòlics australians són pederastes. Sembla molt alt. No he vist enlloc cap xifra per altres països.
I Francesc no va valorar el perill d’aliar-se tan a fons amb aquest home? I si acabés condemnat i anant a la presó?

El nou Papa va condemnar durament la pederàstia al començament del seu Pontificat, com havien fet els seus dos darrers predecessors i moltes conferències episcopals. No podia ser d’altra manera. El problema era saber què més estaven disposats a fer els autors d’aquests declaracions. En molts casos als EUA el que volien dir era que els Srs Bisbes ja ho havien arreglat tot i ja no calia preocupar-se’n més. Alguna cosa va canviar, però no prou per satisfer els crítics o les associacions de víctimes.

El problema semblava senzill: totes les discussions havien assenyalat que la culpa principal havia estat l’encobriment episcopal. Encara més: com era possible que en un assumpte tan espinós pràcticament totes les diòcesis dels cinc continents haguessin fet el mateix? No hauria pogut ser una instrucció vaticana resultant de la indiferència i menysteniment de l’església vers aquest problema, que molts veien com si fos petit? Qui en tenia la culpa? És sabut que tots els capellans esdevenint bisbes per primera vegada han de fer un curset d’iniciació al Vaticà.  És això el que aprenen?

En Francesc d’entrada ho va tenir molt clar i va crear una Comissió Pontifical sobre la pedofília dirigida específicament als bisbes, que serien disciplinats. I aquí Francesc va topar frontalment i massiva amb tota la Cúria com havia passat al seu predecessor. Ningú podia tocar els bisbes. Això MAI, MAI i MAI. El temps va passar i la nova Comissió Pontifical va deixar d’existir sense haver fet res.
Com s’ho va prendre Francesc? Naturalment, ningú ho sap. Potser va acabar creient que de fet castigar bisbes podria acabar malament. Un indici? Fa poques setmanes fou instal·lat a Xile un nou bisbe antic col·laborador d’un arquebisbe previ de mala memòria completament desprestigiat sobretot pels casos de pedofília. Moltes víctimes es van presentar a la cerimònia cridant dintre la Catedral i girant l’esquena al nou bisbe. Un micròfon indiscret  va enxampar en Francesc parlant amb un altre eclesiàstic mentre mirava un vídeo de l’incident. “Son estúpidos e izquierdistas” va dir.

Afegit:

El Cardenal Pell de 76 anys es va haver de presentar davant el jutge avui dimecres 26 de Juliol (dia local) a Melbourne. Va entrar envoltat per policies d’uniform i advocats. Fou una sessió administrativa de pocs minuts de duració. Es va declarar innocent i el jutge va fixar el començament del procés pel 6 d’octubre. Diaris i TVs de tot el món han anunciat que es presentaran. Fins Octubre!

Joan Gil

Tags: 2, Església catòlica

El 4 de juliol, aniversari de la Declaració de la Independència ha tornat. La Revolució nord-americana fou desfermada pels mals tractes i abusos de les administracions reials britàniques de les tretze províncies. A un observador no li sembla que la Revolució fos un esdeveniment primàriament nacionalista. Era, això sí, tan legítim com profundament il·legal. Llegint o escoltant avui per la ràdio la Declaració escrita per Thomas Jefferson, hom té la impressió que està demanant perdó a l’imperi britànic per fer allò que havien de fer. L’assemblea continental reunida a Philadelphia havia enviat a Londres un memorial de greuges, al que només van respondre amb insults i amenaces.

Thomas Jefferson fou un home difícil de caracteritzar. Fou sens dubte un verdader geni de la teoria política de la democràcia. No totes les seves idees foren originals i algunes havien estat publicades per filòsofs anglesos, però mai realitzades en la pràctica. Per exemple, les tres branques del govern, la independència judicial, la forma republicana de govern elegit, el vot universal amb eleccions periòdiques, la Constitució en el sentit modern. Tot això continua sent sagrat al país.

TJ va tornar a oferir la seva inspiració quan la Constitució federal vigent fou finalment escrita 10 anys després de guanyar la guerra revolucionària, però no va ser mai un gran líder respectat com ho va ser en Georges Washington. Va esdevenir finalment el tercer President i va comprar de Napoleó el “Louisiana Purchase”, que va doblar el territori dels EUA. Però era un home truculent i rancuniós ple de contradiccions, buscat només per les seves dots intel·lectuals i per la capacitat de escriure molt bé, a més de ser un arquitecte notable. Va escriure que tots els homes neixen iguals però va tenir molts esclaus i va mantenir per molts anys relacions amb una esclava que li va donar molts fills, tots ells esdevenint esclaus a casa seva. Cohabitació amb una esclava era sempre una violació, perquè la dona no es podia negar.

La sorprenent religió secreta de Tom Jefferson
Avui en dia el Partit Republicà està dominat per polítics que semblen haver assumit públicament els tenets principals de la Comunitat Baptista amb les seves lectures literals de la Bíblia i l’hostilitat ferotge contra avortaments, contracepció, homosexualitat i la creença que és possible gràcies a les pregàries i devoció obtenir favors personals i premis de Déu, com per exemple èxit i diners. A vegades, els creients poden rebre missatges de Déu i un pla personal de vida. Hi ha extremistes al grup que afegeixen que la pobresa podria ser un càstig diví. En general creuen en la caritat personal però no volen que el govern gasti un cèntim en “enginyeria social.” Bategen els adults que esdevenen “born again”, renascuts. Potser algú es pensa que fou sempre així, però els Pares Fundadors eren molt diferents.

La majoria de ciutadans eren anglicans (dits episcopalians als EUA), la religió oficial protestant de la corona anglesa. Si algú visita Nova York i va al lloc on s’alçaven les Torres Besones, pot visitar també una església anglicana al costat que va ajudar molt com a lloc de descans i magatzematge pels treballadors del rescat. Us ensenyaran el banc on seia Washington. Però als segles XVII i XVIII hi havia un corrent de gent farta de les guerres religioses anomenat Deisme, que mantenia la fe en l’existència de Déu, però negava que es preocupés dels homes i els seus actes. Es preocupa algú pel destí de les abelles individuals i pel que fan? Sens dubte, la major part dels Pares Fundadors eren deistes.

I aquí és on Tom Jefferson es va tornar a distingir de forma única. Ho va fer en secret i la Fundació Smithsonian on està dipositat el document que ell va produir, no l’ha volgut exhibir mai a cap dels seus museus.

TJ va prendre una Bíblia i un llibre en blanc i, ignorant l’Antic Testament, va estudiar el nou, identificant, retallant i adherint al llibre en blanc tots els llocs on les paraules de Jesucrist eren recollides literalment. Va ignorar i treure tots els miracles i coses sobrenaturals. Només les paraules de Jesús l’interessaven i així es va crear una mena d’Evangeli personal. El llibre va anar a parar a la seva filla (de la muller blanca, s’entèn), la qual després de molts anys el va vendre a l’Smithsonian, on està dipositat. Jefferson fou i és un home icònic i calia estalviar-li coses controversials.

Un cas inesperat, que fa pensar molt

Joan Gil

Andrew Carnegie, el gran home creador de la Fundació Carnegie de la que viuen tants artistes, de museus, Universitats, escoles, teatres, música, literatura, fou un escocès de naixement, de família humil que, en dòlars actuals va arribar a tenir uns 450 mil milions i va superar a John Rockefeller. La història nord-americana recorda la Guilded Age, la edat daurada a finals del segle XIX dominada pels Robber barons, els barons lladres que van fer del país una potència industrial dominant i van viure com prínceps renaixentistes. Carnegie i Frick en foren exemplars notables.

Andrew Carnegie
Va arribar als EUA molt jove, fill d’una família de classe mitjana modesta que negociava en tèxtils. Es va interessar per les telecomunicacions (el telègraf) que la indústria considerava molt importants i va aconseguir ficar-se a una gran companyia de ferrocarrils. Durant la guerra va ajudar molt als Unionistes, ajudant a establir una superioritat tècnica i de transportació sobre els Confederats. Acabada la contesa va confrontar el seu primer problema gran: li van encarregar construir un pont ferroviari sobre el riu Mississippi, cosa cabdal per poder obrir línies de costa a costa i que tothom considerava impossible. Hi va reeixir. La gent dubtava que fos segur i per convèncer, va fer desfilar elefants amb música pel pont. Fou un episodi crític en la seva carrera. Es va adonar que estructuralment el ferro no era prou bo i que ja hi havia foneries que feien acer, però massa poques, petites i utilitzant mètods antiquats. Va deixar els trens i anant a Pittsburgh va fundar una gran companyia d’acer, important el mètode Bessemer europeu i altres millores. Els dòlars van començar a volar a la seva butxaca. No podia produir prou acer.

L’home havia topat malament amb John Rockefeller i li envejava la seva fortuna i nomenada. Perquè ell no podia fer tants diners? El problema semblava que ell era un home massa amable, caritatiu i bondadós i sembla que així no es fan grans fortunes. Per casualitat va conèixer en Frick que estava a NY fent la lluna de mel. Era un home brut que ni tenia escrúpols ni tolerava sindicats. Carnegie el va nomenar President de la seva companyia a Pittsburgh. Aviat superaria la fortuna de Rockefeller i podria dedicar-se a la vida social elegant, la filantropia i les obres de caritat. El mot hipocresia ve tot sol als llavis.

Henry Frick
Era nascut als EUA de família modesta i estava determinat a fer-se ric, cosa que aconseguiria plenament. La primera fortuna abans de prendre control de la companyia de Carnegie la va fer en la indústria del coke, el carboni purificat i preparat per anar directament a les foneries, creant una companyia molt efectiva i exitosa. A més seguint una tradició familiar dels avis, va obrir una gran destileria de bourbon, el whisky americà. Anys després durant la Prohibició va retirar el seu nom de la destileria, però va seguir fent el mateix. Les lleis no l’interessaven ni estaven fetes per a ell.

Frick causa un desastre horrorós a Johnstown
Ja establert com a multimilionari, Frick va decidir construir un paradís d’esport acuàtic a un llac artificial anomenat Lake Conemaugh, amb una illa al mig, accessible en vaixell, on va construir un club reservat per a ell i altres robber barons amics seus, entre ells el Sr Melon, el del banc i la famosa universitat, i naturalment en Carnegie. No van superar mai els 60 membres, que s’ho passaven molt bé, tots sols entre ells, sense ser molestats per gent vulgar.

L’embassament tenia un problema greu que els barons van ignorar alegrement: el dam, molt vell, que era només de terra i rocs. El propietari d’una foneria d’acer situada a Johnstown, uns 32 qm sota del pantà, s’havia queixat del perill moltes vegades, però es va morir. Originalment el dam tenia unes canonades de ferro per mantenir obert el desguàs en cas de perill, però el ferro era un metal preciós i algú l’havia tret i venut. Calia mantenir un equip de treballadors per reparar el dam contínuament. A més els milionaries hi havien instal·lat una xarxa per evitar que s’els escapessin els peixos.

Un dia el gran Frick s´hi va presentar en la seva carrossa daurada com la d’un rei. Volia creuar a l’altre costat damunt del dam. No pot ser, li va cridar el guarda: el carruatge era massa ample. Imbècil, va respondre el totpoderós, la meva carrossa està bé, el dam és massa estret! El va fer ampliar amb terra sense consultar amb un enginyer. Fou la gota final.

Johnstown, estat de Pennsylvania, el 31 de maig de 1889
El capataç sembla haver estat l’únic que ho va veure venir. A l’hivern havia caigut molta neu que s’estava fonent i quèia una pluja molt forta. El nivell de l’aigua era amenaçador. Va enviar treballadors al dam a mirar de reforçar-lo i obrir un desguàs. Veient que tot estava perdut, els va retirar a temps i va enviar un telegrama a Johnstown aconsellant evacuar la ciutat immediatament. El telegrama el va rebre un empleat vellet que no va fer res.

Com queda dit, Johnstown estava a 32 qm però sota el dam hi havia un poblet petit. Des del moment que el dam va saltar, no se n’ha sabut mai més res. Un tren acabava de sortir de l’estació de Johnstown. El maquinista va veure el començament de la riada, va fer marxa enrere a tota velocitat i va entrar a la ciutat tocant desesperadament el xiulet. Aquest acte de preocupació i solidaritat va costar la vida a alguns passatgers. Van morir exactament 2,209 persones.
Els barons s’en van sortir bé. Van establir un fons de compensació de 450 milions ($ actuals) i van resumir vida normal

La vaga tràgica anomenada del Homestead Steel a Pittsburgh (1892)
Fou un dels episodis més brutals i sagnants de la lluita laboral als EUA contra els Robber Barons. Frick mantenia un arxiu amb la seva correspondència. Hi havia hagut una depressió econòmica amb descens de la demanda i Frick va bescanviar cartes amb el propietari Carnegie explicant-li que s’acostaven temps dolents on caldrien mesures enèrgiques especials. No explicava res, però el que deia era fàcil d’entendre. Carnegie, sempre l’aristòcrata fi, sensible i molt ben educat respongué que tenia molta confiança en ell. Al final, però, hi ha una carta de Frick explicant en part la veritat, que no sabem si l’amo va respondre.

Després d’una provocació arrogant i amenaçadora de Frick, la Unió va declarar la vaga que Frick pensava trencar amb esquirols. No seria fàcil. Els treballadors van encerclar la foneria amb piquets sense permetre la entrada a ningú. Frick va respondre bastint una muralla a l’exterior amb filferro a la part alta. Era la guerra a mort. Frick va amenaçar els treballadors no sols amb el comiat sinó també amb el desnonament dels seus pobres habitatges. La violència havia començat i el setge continuava. Cal tenir en compte que eren probablement uns 2,500 o 3,000 treballadors.

Frick va tenir una de les seves idees genials. Va contractar 300 Pinkertons. Els Pinkertons originalment havien estat una força policial molt efectiva i meritòria salvant Lincoln d’un assassinat i capturant lladres de trens i altres criminals però en aquell temps ja només es dedicaven a rebentar vagues amb violència. Frick els va aplegar a una illa llunyana sobre el riu i posant a la seva disposició barques i basses especials, els va fer desembarcar armats fins les dents al costat dels vaguistes per capturar-los i obligar-los a ficar-se a les embarcacions per ser duts enlluny. Els Pinkertons van topar amb molta resistència i determinació. Es van haver de retirar sense presoners deixant 10 morts a terra i molts ferits.

Hi va haver un intent d’assassinat de Frick. Ell estava a la seva oficina parlant amb un empleat, quan va entrar un sindicalista armat amb una pistola i un ganivet. El primer tret va ferir Frick al coll (estava assegut). L’assassí es va acostar tornant a apuntar, però l’empleat va agafar la mà de l’invasor que amb el segon tret només va tornar a ferir Frick al coll. A més, el col·laborador havia aconseguit alçar dempeus a Frick i tots dos es van tirar sobre l’atacant caient per terra. El visitant va aconeguir apunyalar en Frick a una cama manta vegada. Però el President va poder tornar a la feina una setmana després. L’incident va fer mal als vaguistes, que van perdre suport popular. Al final un general enviat pel govern de l’estat es va presentar amb 8,000 soldats de la Guàrdia Nacional de Pennsylvania i va acabar amb la vaga. Generosament Frick va tornar a emplear alguns vaguistes retallant el sou exactament a la meitat. Quina victòria tan gran!

El drama de la vaga va acabar indisposant Frick amb Carnegie que va aconseguir destituir-lo. Frick ja era gran i es va tornar als seus antics negocis amb el carboni i el whisky, va fer inversions en edificis i propietats i també va dedicar-se al patronatge de les arts. Si algun lector va a Nova York li caldria visitar la Col·lecció Frick, a la seva antiga residència a la Cinquena Avinguda, relativament prop de la casa que fou de Carnegie (en l’actualitat un museu de disseny industrial) i també al sud del Museu Metropolità. És una col·lecció fabulosa d’alguns dels millors pintors de tots els temps, només que està feta sense coneixement, seny ni ordre, uns quadres al costat dels altres. Ara tenen curadors que intenten arreglar-ho.

I això sí: No us descuideu de passar un vespre sentint els millors intèrprets musicals del món al Carnegie Hall, com jo vaig fer tantes vegades. Tots dos llocs són coses meravelloses. Jo penso que haurien de ser monuments a la memòria de la pobre gent que les van fer possibles tant a les foneries d’acer com a Johnstown.

Joan Gil

Estant de camí al primer desastre climàtic creat pels éssers humans i la industrialitzaió descontrolada, és interessant considerar si efectes climàtics anteriors fa molts segles van arribar a influenciar seriosament la vida humana. La resposta és que hi ha evidència contundent de que sí, sobretot cap al final de l’Edat del Bronze, que també va marcar la fi de la darrera Era Glacial. Vet aquí tres incidents o esdeveniments que fins fa poc ningú havia aconseguit entendre.

Però primer cal parlar dels nostres Ancestres, que molts anomenem els Antics. Van veure la llum del dia tots a l’Àfrica, potser a Etiopia o potser a Àfrica del Sud, i van aconseguir una fita monumental: es van posar en marxa a peu i en uns quants mil·lenis, bellugant-se sempre i menjant el que trobaven o podien caçar, van aconseguir poblar la majoria dels racons de la terra. Nosaltres pertanyem al genus Homo i l’espècie sapiens. 

Els ossos dels nostres Antics més vells trobats tenen uns 100,000 anys. Pels primers 60,000 els avis no van fer gran cosa apart de viure, però de sobte fa 40,000 anys els ancestres es van despertar creant la primera cultura que are anomenem Cromagnon. Ara bé: la primera expansió per la terra no fou obra nostra, sinó d’altres Homos previs que ens van precedir en l’evolució. Recordem per example que tant l’Homo heidelbergensis (precedecessor únic tant dels Neanderthals com de nosaltres, però gairebé 600,000 o 1 milió d’anys més vell) com els Neanderthals foren descoberts a Alemanya i no pas a l’Àfrica.

Els primers agricultors a Europa ja havien creat el primer problema amb CO2, perquè van deforestar Europa i crear zones agrícoles molt grans, però no és això el tema d’aqest apunt. Veiem els tres exemples:

1) Noam, el de l’Arca, és una personalitat bíblica llegendària, que vol dir que existex només a aquest llibre sense cap altra prova independent. A una època similar i pròxima, l’èpica assiriana Gilgamesh descriu un episodi d’inundació massiva i diluvi molt semblant al de Noam. Resulta que en el moment màxim de la darrera glaciació fa més de 100,000 anys, la capa de gel tenia un gruix d’uns 3 o 4 quilòmetres, i el nivell del mar havia baixat uns 120 m. Al final cap als 11 o 12 mil anys abans de Christ els homes, podrien haver vist i conservat memòries de la pujada final d’aigües del mar amb pèrdua de territori deguda a la desglaciació que ells  només haurien sabut atribuïr a la pluja

2) L’Edat del Bronze va durar temps diferents, segons la regió, però a l’est de la Mediterrània (Palestina, Líban, Assíria, Illes gregues, Càucas i altres, la fi d’aquest temps i la transició a l’Edat del Ferro va dur a tota la regió una catàstrofe i un colapse polític i cultural sense precedent que va durar entre 1200 i 1100 abans de Crist, més o menys un segle. Al Llevant, Egipte estava vivint la seva època daurada millor, el Nou Regne. De sobte, sense cap mena d’explicacions, tot es va acabar. Ni una sola ciutat a la regió des d’Egipte a Síria es va salvar de la destrucció i la crema. Cultures van ser extingides. No queden ni runes, ni escrits, ni papirs ni monuments, ni memòries, ni res escrit  per saber què hava passat. Fou un gran desastre coincident amb la fi de la glaciació i la pujada inevitable del nivell del mar i un profund canvi climàtic que va causar una catàstrofe monstruosa. Al final del període una sèrie de noves nacions de pobles prèviament desconeguts d’origen fosc s’havien estabert als territoris destrossats, com per exemple els Hitites i els Iranians. Els filisteus, els de Goliat i de la història de Sansom, tan anomenats a la Bíblia, també apareixen sobtadament en aquell moment a Palestina. Diuen que provenien d’una illa egea, però no és segur. D’on havien sortit? Perquè van venir? I la gent que abans hi vivia? De Canaan no semblava quedar res. Egipte no va deixar d’existir però va haver de recrear una cultura i estructura inferiors, sense explicar què havia passat durant el segle negre. Aquells homes no tenien cap manera d’avaluar un canvi climàtic ni de resoldre’n les conseqüències. Un episodi digne del Game of Thrones.

3) Els primers antropòlegs només es preocupaven d’Europa i de les expedicions africanes dels europeus. La resta no era res. Potser es pensaven que els indígenes americans o australians o fins i tot asiàtics havien aparegut per generació espontània. A Amèrica, en suport de la idea de la insignificància, fins fa molt poc no s’havien trobat mai ossos des Antics, però sí restes com fletxes i destrals i llars de foc. Resulta que els primers venint de la Sibèria van creuar l’estret de Behring, que en aquell temps amb l’aigua molt més baixa era un pont i es van trobar amb una tria molt difícil:

a) resulta que a l’oest del Canadà i els EUA hi havia una zona glacial enorme que arribava fins prop de Mèxic, però a l’Est van trobar un corridor sense gel, pel qual van baixar a peu. Molts va arribar a Texas i Nou Mèxic, on van trobar caça, peixos, flors, arbres i bon clima. El jaciment més famós fou excavat a Clovis, un trist poble a Nou Mèxic, i era potser d’uns 40 o 50 mil anys d’edat.

b) trobant el gel al davant altres dels que havien creuat l’estret de Behring van decidir-se per la navegació costalera, arribant fins a Xile, on s’han trobat restes de potser més de  100,000 anys, molt més antigues que Clovis. El més curiós i difícil d’entendre és perquè hi havia tan poques troballes arqueològiques al llarg dels continents nord- i sud-americà, una distància molt gran. Aquests Homos eren prou intel·ligents per navegar però no deixaven res a terra? No vivien a coves com tots els altres?

La resposta: les seves despulles, coves, destrals i fletxes estan sota l’aigua del Pacífic degut a la pujada del nivell que va acompanyar la desglaciació final. Una cosa relativament semblant passa a Gibraltar amb les coves dels darrers (?) Neanderthals.

En Resum: la nostra aigua ha existit sempre dintre d’un sistema tancat: ni entra ni surt de la terra i en tenim sempre la mateixa quantitat, però el seu estat físic (gel, líquid o vapor) es redistribueix segons el clima. Fins i tot en el cas dubtós que hom aconseguís aturar la producció de CO2, molt de mal ja està fet i no es recuperarà espontàniament en el temps previsible. La humanitat haurà de confrontar, no pas ara però aviat, les conseqüències de la pujada del nivell del mar i dels canvis climàtics, amb nous deserts i més inundacions amb perill de fam, violència i emigracions massives. La Sibèria seria un lloc particularment atractiu per començar una nova vida, quan el temps arribi.

Tindrem un nou episodi catastròfic com el del segle XI abans de la nostra era? Ningú ho sap.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, nivell del mar

Hi ha coses en política internacional que són tan difícils d’entendre i tan diferents de l’actitud comú de la nostra societat i líders polítics, que ningú en sap parlar. No obstant, l’excepcionalisme acceptat de dos països que surten cada dia als diaris explica moltes coses, sovint vistes com a negatives. El diccionari on-line de l’Institut d’Estudis Catalans ni tan sols recull la paraula, que designa una teoria, però tots els diccionaris anglesos ho fan.

Excepcionalisme comença amb l’actitud acceptada de ser diferent de la norma o superior a tothom. Probablement el lector es pensarà que és una actitud narcisista, reprensible i censurable, però no pas en política. Arrogància i prepotència són qualitats freqüents, sovint inevitables de molts governs, però l’excepcionalisme va molt més enllà perquè vol ser objectiu, patriòtic i tenir raó pel damunt d’altres.

• El Merriam-Webster, diccionari suprem de la llengua nord-americana, ho defineix clarament: Teoria que explica el caire excepcional d’una nació o regió.

Encara que alguna opinió excepcionalista surt a relluir a molts llocs de tant en tant, hi ha dos països on és doctrina oficial acceptada per la immensa majoria i discutida sense embuts als mitjans de comunicació, escoles i conversacions locals: Israel i els Estats Units d’Amèrica. No ho amaguen mai, sinó que hi insisteixen.

Excepcionalisme Israelià

A Israel hom pensa que degut a les revelacions bíbliques, el passat de persecucions tan trist, les fites culturals i tècniques del poble de les que estan justament orgullosos, els perills que han superat, les seves tradicions i religió, el poble jueu és una nació diferent de totes les altres i els actes d’Israel no poden ser jutjats pels criteris comuns. Religió, practicada o no, és un element fonamental inseparable de la seva nacionalitat i estat. No creuen en la separació d’església i estat.

Veuen la colonització forçada de Palestina i la submissió i mals tractes rebuts pels Palestins com una conseqüència lamentable però inevitable del projecte nacional sionista. La terra pertany a Israel i els palestins no tenen dret a ser-hi. Fa 50 anys gràcies al suport militar dels EUA, van derrotar quatre estats àrabs i ocupar molts territoris. Degut a la importància dels diners i ajut militar americans, Israel generalment obeïa les ordres americanes. Per exemple es van retirar del Canal de Suez, van retornar el Sinaí a Egipte, van retirar-se del Líban. Mentrestant, el seu grup lobbista, el AIAPAC, amb el suport de grans milionaris havia aconseguit adquirir una gran influència als mitjans i electorals polítics dels EUA, mai trencada fins al present, discutint i intentant dirigir favorablement qualsevol cosa que afecti l’estat d’Israel. El gran canvi que va preocupar a molts polítics, fou un incident doble durant els mandats de George W Bush als EUA i d’Ariel Sharon a Israel. Sharon va atacar militarment les posicions palestines i Bush li va manar retirar-se en públic. Sharon el va ignorar. La situació es va repetir i Bush fou rebutjat per segona vegada. Així va canviar la situació. Israel s’havia escapat de la supervisió americana, no obstant la continuació dels enormes subsidis i materials militars. En l’actualitat l’extrema dreta governant Israel sembla tenir un problema amb els jueus nord-americans que sovint no veuen gens bé la situació palestina i voldrien una resolució justa. Poc a poc, veus que estaven callades s’estan alçant. Cal recordar que l’Apartheid fou terminat als EUA.

En qualsevol cas, un que parli amb persones d’aquests països hauria de saber sempre què estan pensant i què han aprés a l’escola, o no s’entendran mai.

Excepcionalisme Nord-americà

El President Trump no ha estat el primer en practicar l’excepcionalisme americà, només que ell ho fa de forma barroera i insultant. El poble americà, els seus diaris i televisió creuen fermament en el caràcter únic de la nació, que és com una llumenera al cim d’una muntanya (a light on a hill) vista des de tot el món. El sentiment es deriva de la Revolució (falsament anomenada a Europa Guerra de la Independència), de la qualitat de la seva Constitució i la defensa de la democràcia, premsa lliure, govern elegit i drets humans en els que creuen molt sincerament. Se senten obligats a defensar aquests principis (i alguna vegada imposar) a tot el món, a canviar règims malvats i destituir homes perillosos. Ho vigilen tot i volen mantenir la pau. Aquests sentiments foren molt reforçats per la gloriosa II Guerra Mundial, quan van salvar Europa i mitja Àsia. Tota Europa occidental i el Japó van esdevenir democràcies. Altres vegades els resultats foren i continuen essent menys convincents.

Conseqüències de l’excepcionalisme americà? No es pensen que siguin iguals a ningú. Mantenen ha bases militars i soldats a molts països, no accepten cap tribunal o jurisdicció  internacional sobre els seus soldats o ciutadans,  i rebutgen ordres de qualsevol organització a menys que el govern dels EUA la controli, com passa amb les Nacions Unides. O la OTAN si arribés el cas.

Conclusió

És bo tot això? No ho sé. Dubto molt que ningú aspiri a establir una verdadera autoritat mundial. Després de l’ensorrament de la URSS, els EUA han esdevingut la potència hegemònica militar i comercial de tot el món, una posició única sense precedents en la història de la Humanitat. I que els Lectors s’ho creguin: malgrat certes coses com les que estan passant ara a Washington, són bona gent amb grans principis democràtics que al final s’imposen sempre. Com seria el món si la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda? I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la Guerra?

Joan Gil

Tags: Israel

Jo i amics meus ens ho havíem plantejat més d’una vegada sota el franquisme, quan tota esperança semblava perduda. Les paraules tenen un significat ben definit que els diccionaris recullen, i jo havia llegit a algun lloc que una nació és un grup que se sent diferent i és vist pels altres com a diferent. És clar que sí que érem i som una nació. El pensament ens consolava.

Fa molts anys, el President Pujol va dir una vegada, després dels seus inútils però freqüents esforços pedagògics a Madrid, que ja tothom accepta que som una nació. El dia era assolellat, sense vent o pluja, i per això feia broma. Com és possible negar una cosa que és tan evident? Doncs sí que és possible i per poder entendre’s amb els qui ho diuen, la primera condició és saber de què parlen. La paraula Nació està definida a molts diccionaris normatius i caldria descobrir si parlem tots del mateix. O no.

Comencem amb la versió informàtica del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que ens donarà tota la raó.
Una Nació és una comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre
Al·leluia! Queda confirmat que som una nació.

Mirem ara l’Oxford on-line, gran jutge i protector de la llengua d’Anglaterra:
Un grup gran de gent unides per descendència, història, cultura o llengua comuns, habitant un estat o territori ben definits
Molt bé. Pel que diuen els diaris, jo crec que tant Rússia com els països d’Europa oriental comparteixen aquesta opinió, però no puc llegir cap diccionari seu.

El problema comença quan ens tornem als diccionaris nord-americans. Veiem què diu el Merriam-Webster, màxima autoritat en l’anglès dels EUA. La primera opinió diferent surt a relluir:

Una divisió territorial contenint un agregat de gent d’una o més nacionalitats, generalment caracteritzada per una àrea gran i per independència… una gran extensió de terreny controlada pel seu propi govern
Aquí ja hem rebut. Andorra encara més. Només Espanya o França i els EUA són nacions. De fet quan el govern dels EUA parla de la nació americana, es refereix a tots els residents de la Unió i de les colònies: tots els ciutadans són nacionals, però no tots els nacionals són ciutadans, diuen. El concepte “nacional” inclou els nadius de Puerto Rico, les Illes Verge, Guam, les Marianes… A vegades els Americans juguen amb la paraula Nacionalitat, cosa que sovint confon a la població i no entén ningú. Jo crec que a Espanya passa el mateix.

Vet aquí què diu l’American Heritage Dictionary que tinc a la meva taula:
1. Un poble, generalment resident a un territori definit, que comparteix costums, orígens, història i sovint llenguatge.
Molt bona. Els Catalans tornem a guanyar. Però la segona accepció ens aixafa la guitarra:
2. Un agregat de pobles units sota el mateix govern.
Per embolicar més la troca, encara afegeix una nota:
Nació vol dir en general una entitat política, més que un territori – ciutadans units sota un sol govern, sense consideració dels seus orígens
Com a consol, cal afegir que de forma un xic incoherent, el govern americà reconeix les tribus indígenes com a nacions.

Finalment donaré la paraula a la Real Academia de la Lengua Española amb el seu diccionari, “el más copioso que pudiera hacerse” Com que és tan copioso, recull les dues definicions contraposades de nació:

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan el mismo idioma y tienen una tradición común

Ens escau la segona definició? Un mismo origen? Per exemple, cap dels meus quatre avis era Català, cosa que li deu passar a molta gent i no m’ha preocupat mai. Els catalans hem estat sempre orgullosos de ser acollidors i integradors. En Vidal Quadras és un català de socarrell, però pocs en som. Fa molts anys, una porsonalitat basca va fer una referència malestruca al ADN dels bascos, que tothom va rebutjar amb horror. D’això res.

Conclusió
La nostra auto-denominació de Nació està ben suportada i és molt legítima, però no és exclusiva. Per als espanyols, la paraula té un significat diferent que sembla incompatible. Quan s’inicia una discussió, caldria exigir que els participants definissin el seu concepte de nació abans de barallar-se. Qui digui en públic que som una nació, hauria d’adreçar el problema i aclarir els punts de coincidència amb la seva definició. A Espanya, una nació és el conjunt dels habitants d’Espanya. Per nosaltres, una nació som els que ens sentim Catalans i vivim aquí i volem fer com vulguem a casa nostra. Pels espanyols, abans d’esdevenir una nació hauríem de declarar la independència. Aleshores si que seriem una nació regida pel mismo gobierno, com exigeix l’Acadèmia. Cal prendre’n nota.

Joan Gil

Tags: Espanya

Aquest blog ja ha avisat els lectors dues vegades sobre l’imminent perill de desastre financer al Territori No-Incorporat de Puerto Rico, que és una denominació política nord-americana per colònies. Vol dir no-incorporat a la Unió com a Estat. El seu nom official imposat per la potència colonial en l’Anglès original és Commonwealth (Comunitat) of Puerto Rico>. El primer governador de l’autogovern ho va traduir amb permís de Washington com a “Estado Libre Asociado”, un nom sense significat triat per fer mal als independentistes que no vol dir res però ha enredat molta gent. Tenen un deute intractable, de quantitat poc clara, potser 120 mil milions de dòlars (ara diuen 70), estan amenaçats d’embargament judicial de tota la propietat i diners del govern, estan obligats a apujar els impostos contínuament mentre els residents empobrits perden la feina i no poden ni menjar ni viure decentment. L’atur, la desesperació, l’emigració i la ràbia s’estenen per l’illa. És probablement pitjor que el que va passar a Grècia.

Politica Colonial
La classificació política de PR va ser un problema des del primer moment de l’adquisició de colònies pels EUA com a conseqüència de la guerra del 1898 i ningú sabia què fer de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, Guam i moltes altres illes. Dues sentències del Tribunal Suprem ho van aclarir al començament del segle XX establint una nomenclatura que persisteix. La paraula “colònia” no s’usa. Els residents de les colònies no són ciutadans dels EUA sinó nacionals. El Congrés ho va acabar d’aclarir: els anomenats nacionals no podien participar als vots federals ni són membres de la Unió ni havien de pagar impostos federals, però tenien dret a la defensa i representació diplomàtica nord-americanes i esdevenien immediatament ciutadans amb plenitud de drets quan abandonaven l’illa i s’establien a un estat nord-americà. I els faltava molt l’ajut ecòmic que els estats incorporats a la Unió reben. Per molts anys els porto-riquenys havien emigrat a Nova York; en l’actualitat van sobretot a Florida del Nord, a la regió d’Orlando, on sembla que hi ha molta feina.

En els anys 50′ el President Eisenhower i el Congrés sota pressió del Comitè de Descolonització de l’ONU va fer dues coses: 1) van atorgar a PR un nivell considerable d’autogovern amb una Constitució que era una mena de constitució genèrica dels estats nord-americans, sense les referències a la Unió que no pertocaven; 2) van establir un programa d’ajut econòmic anomenat “bootstrap“, que no els regalava diners però atorgava una exempció fiscal absoluta amb accès al mercat interior americà a qualsevol companyia que s’establís i obrís fàbriques a PR. Va resultar en un període de prosperitat sense precedent però el Govern de PR no sembla haver considerat que aquest tipus de lleis fiscals americanes en general expiren automàticament als 10 anys. Calia preparar-se i no ho van fer.

El desastre i les seves causes
El propietari d’un petit cafè restaurant prop de la Universitat de PR ho explicava a un periodista del NY Times: els estudiants no venen al seu negoci perquè no tenen diners; ell perd diners, ha d’acomiadar empleats i ja no pot comprar dels seus proveïdors, que en torn no poden comprar res dels agricultors. I quan els afectats volen comprar menjar, troben preus impossibles i així és com l’espiral es posa en marxa.

Quan hom s’interroga sobre la causa del desastre, que molts economistes ja van vaticinar en 2007, és difícil ignorar el mal govern, la incompetència i corrupció de sectors importants de la classe política. El mateix governador actual és fill d’un governador previ que va presidir sobre una administració escandalosament corrupta. Un nou polític elegit arribava envoltat d’un núvol de protegits que demanaven entrar a l’administració amb sous extravagants i poca feina. Oferien millores socials electoralistes que no es podien permetre. Hi havia robatoris. Els municipis seguien resolvent tranquil·lament els dèficits anuals amb l’emissió de noves obligacions sense confrontar els problemes. Veient que el govern ja no podia vendre obligacions, a algú se li va acudir una idea genial: oferir obligacions contra no pas la caixa general sinó garantides per impostos i ingressos específics i identificats (!!!) Mentre tant tot es deteriorava. No feien arreglar les centrals hidroelèctriques ni les centrals d’electricitat: la gent normal paguen cada mes centenars de dòlars pel llum. L’assegurança de malaltia, caríssima en l’actualitat, serà terminada l’any vinent per falta de pagament del govern. Les pensions no estan garantides. Han tancat 180 escoles i retallat els sous dels mestres. El subsidi a la Universitat ha estat reduït brutalment. Els impostos i els preus pugen cada dia. Els joves naturalment emigren als EUA com és el seu dret deixant enrere els ancians i jubilats. I moltes coses més. Els ciutadans no semblen creure que aquesta vegada la crisi pugi ser superada. Tothom a la Florida!

Reaccions. El problema de no ser un estat
El nou governador Rosselló va prendre possessió del càrrec en gener i amb l’ajut del representant sense vot que tenen a Washington, va aconseguir cridar l’atenció del President Obama. La llei i la Constitució Federal dóna al Congrés l’autoritat de fer qualsevol cosa necessària als territoris no-incorporats, sense haver-se de preocupar ni de la Constitució local ni de les lleis de PR. Degut al menysteniment que senten i les seves preocupacions fiscals, es van negar a donar ni un cèntim, però van aprovar una llei anomenada PROMESA que establia una Junta Supervisora de set membres nomenada pel President per imposar per damunt del govern de PR totes les mesures necessàries. Una de les disposicions (o lleis?) de la Junta fou imposar a tothom un moratori fins aquest mes de maig, que és la raó per a qual, arribat el maig, PR ha declarat la suspensió de pagaments en previsió de les querelles judicials imminents que prendrien literalment el pa dels pobres i tota la propietat del govern. La Junta de Supervisors  havia estat considerada colonialista i fou molt mal rebuda per tothom i el 1 de Maig hi va haver manifestacions amb violència pels carrers.

Als EUA la bancarrota de ciutats i fins i tot estats està prevista i tolerada i es pot superar gràcies a les garanties de l’anomenat Capítol 9 de la llei federal de bancarrotes. Segons aquesta llei, l’entitat que no pot pagar pot anar al jutge i convèncer-lo que han preparat un pla de reorganització que podria tenir èxit, només que els cal protecció contra els vells creditors, donant prioritat de repagament als préstecs nous (que sense això ningú els concediria) i manant als anteriors negociació per reduir el deute (70 cèntims per 1 $ és un resultat freqüent).

És això el que demanen els porto-riquenys PERÒ la llei federal de bancarrotes prohibeix explícitament als territoris no incorporats fer ús d’aquest recurs. Diu el Congrés republicà que seria una forma de robar i que prefereixen que els judicis tirin endavant. Cal donar una lliçó a aquests hispans. I així estem.

Ningú sap com acabarà la tragèdia però a molts ens sembla que hi hauria d’haver un límit a allò que el Congrés i Govern dels EUA poden tolerar a un territori seu. Si vol, el Congrés podria fer una excepció i tolerar per llei el Capítol 9. Ningú està segur que això passi. Hi ha qui especula amb dues possibilitats: que el Congrés faci de PR un estat o que li atorgui la independència, coses que semblen poc probables. Si PR fos independent, podria sol·licitar diners del Fons Monetari Internacional, però caldria que els polítics aprenguessin més responsabilitat.

Joan Gil

PS1: En aquest moment el cas sembla ser tan complicat que les notícies que surten als diaris provoquen confusió. La bancarrota fou aprovada i presentada al jutge per la Junta de Supervisors perquè els acreedors es negaven a negociar. Els diaris diuen ara que el deute són només 70,000 milions però hi ha un embolic amb obligacions primàries i subordinades i sobretot el problema amb les obligacions garantides per un impost i els judicis per aquesta raó que ja hi ha contra tothom. Tenien els polítics dret a firmar una cosa així? Semblava com si el govern de PR estigués recollint impostos imposats per gent estrangera. Hi ha advocats que volen ficar a la presó els culpables. Alguns diuen que el deute total podria arribar als 17,000 millions de $ i que ni en 10 ni en 15 anys es podrien  repagar.

PS2: Ahir 17 de maig una jutgessa va obrir oficialment el procés judicial de la suspenció de pagaments del territori. Els advocats de PR van explicar que només hi havia diners per pagar 1/4 de la quantitat anual que exigeixen els bancs i fons d’inversió. A la jutgessa li va semblar que la situació és tan caòtica i entremaliada que ningú coneix de segur la magnitud exacta del deute. Algunes veus del poble de PR van expressar desengany, desesperança i molta amargor. La jutgessa va determinar que el procès davant seu duraria com un any o any i mig. També va exigir que els acreedors es presentessin per fer-los entendre el problema i començar a negociar si era possible. Per ara no hi ha indicacions que el Congrés dels Estats Units estigui disposat a atorgar a PR el famòs Títol 9 de la llei federal de bancarota. Així estem.

PS3: Com de costum, els mitjans no es preocupen gens de la situació a PR. Només el NYTimes acaba de publicar un article sobre la situació i els desordres a la Universitat de PR, que era l’orgull del país i havia assolit un nivell considerable. (Jo hi vaig anar fa molts anys a mirar-me un càrrec de Chairman a la Facultat de Medicina). Gràcies a aquesta institució hi havia a l’illa un nivell científic i tècnic atractiu pels inversors. El desastre actual és molt gran. S’han tancat molts programs, perdut professors i serà pitjor: la Junta de Supervisors que sembla estar a Nova York ha manat que tallin el pressupost per la meitat. Estan apujant el preu de les matrícules oferint cada dia menys. Fins i tot el Governador ha protestat.

Tags: Bancarrota, Puerto Rico

En els darrers temps s’ha vist una discussió creixent a Catalunya sobre el tema de la maternitat per encàrrec, subrogada o, si voleu, de lloguer. El tema i el procediment mèdic ja fa molts anys que estan en ús pel món i cal tenir en compte la desesperació de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hi ha gent disposada a pagar per tenir-ne un de propi enlloc d’un nen adoptat. El problema va començar a ser discutit als EUA als anys 80 i el públic seguia amb molt interés les discussions i notícies. No hi havia enlloc cap llei relevant ni sabia ningú què caldria legislar
No hi podia haver en cap cas una llei federal, perquè el dret familiar, civil i penal són atribucions exclusives dels estats en les quals ni els legisladors ni els jutges federals s’hi poden ficar. D’estats i de Tribunals Suprems estatals n’hi ha 50 i tots tenen opinions diferents sobre gairebé la majoria de problemes. En els anys 80 sovint es llegia que el Suprem de l’Estat de Nova Jersey, on jo vivia en aquell temps, era el que entenia millor el dret i els problemes de la família i que tothom esperava que rebés un cas de subrogació per veure què deien. Només cal esperar i tot arriba.

El cas originat a Tenafly NJ
Tenafly, un suburbi ben conegut de Nova York, és una ciutat més aviat petita a mig camí entre la meva feina i la casa on jo vivia en aquells temps. El procés havia estat originat per un senyor de la indústria farmacèutica amb un doctorat i diners. Ell i la seva muller havien trobat una dona casada amb tres fills i li havien donat diners perquè es deixés inseminar artificialment amb esperma del donant. En aquells temps la implantació d’òvuls fecundats del matrimoni contractant que es fa molt sovint ara, era poc coneguda, caríssima i fallava masses vegades. En el cas en qüestió, la inseminació de la mare gestant resultava en què la mare contractant no tenia res a veure amb la criatura. El problema fou que la mare gestant es va mirar la criatura acabada de nàixer i es va negar a entregar-la. Els contractants li ho exigien perquè havien pagat, a més d´haver cobert les despeses de gestió i part.

La sentència del Suprem de Nova Jersey
L’alt tribunal ho va deixar tot molt clar sense desenganyar a ningú. La Constitució de NJ dóna al Tribunal el dret de manar al parlament fer lleis sobre assumptes importants (però no de manar què han de dir). En quest cas no ho van voler fer, perquè els van semblar que el procediment, la inseminació artificial, era una rutina mèdica acceptada i mentre els participants ho haguessin acceptat lliurement, ningú tenia res a dir. Aquest aspecte estava tancat.
El verdader nus de la disputa era el pagament fet pel Doctor. Li van recordar que l’esclavatge es va prohibir als EUA feia molts anys i que a aquest país, nens no es poden ni comprar ni vendre. El pare s’estava querellant dient que el nen era propietat seva perquè l’havia comprat, i que tenia molta sort que el Tribunal no el fiqués a la presó.
El conflicte era simplement una disputa per la custòdia, la potestat pàtria i els drets de visitació sobre un nadó entre dos pares que no estaven casats i es podia litigar a qualsevol tribunal de l’estat d’acord amb la legislació existent. Al final un jutge va decidir a favor del doctor perquè podia oferir més i era més estable que la mare gestant.

Evolució
Ho van resoldre tot els jutges de NJ? Si algú s’ho pensa, no coneix Amèrica. Alguns estats, no tots, han escrit lleis. N’hi ha que fan una distinció entre gestació altruista i gestació comercial i alguns estats permeten una o totes dos. Això del pagament sempre és relatiu i es pot fer creure que es fa per diferents raons legítimes. Si resulta que els contractants han pagat, hi ha advocats especialitzats en recuperar per a la companyia d’Assegurances de Malaltia totes les despeses de l’embaràs i hospital cobertes pels altres. El Suprem de Califòrnia en 1990 va decidir el contrari de NJ: la mare que havia acceptat un pagament no tenia dret a fer-se enrere i negar l’adopció als contractants. Hi ha alguns estats que prohibeixen la subrogació, però no hi ha forma d’aturar pagaments amagats. I ningú pot prohibir a una mare que ha tingut un fill donar-lo per adopció. És sempre perfectament legal.

Problemes
N’hi ha de tota mena. Vet aquí alguns exemples.
La determinació de NJ de que tot plegat era una simple disputa entre dos pares no casats, pot ser veritat en un cas d’embaràs per inseminació, però no quan s’ha implantat un òvul fecundat dels contractants. Hi ha, doncs, un pare i dues mares? Això planteja molts problemes.
Tindria dret la mare llogada a establir contacte amb el fill?
Els feministes es pregunten si una dona té dret o no a llogar el seu cos.
Què passa si es descobreix una malformació fetal i no es poden posar d’acord sobre si cal un avortament?
En certs casos, quina nacionalitat té el nadó? Necessita una targeta d’immigrant?
Pel que fa a la religió, evidentment no cal preguntar res a l’Església Catòlica. Els jueus tenen un problema especial, perquè la condició de jueu la transmet només la mare. En cas d’inseminació, ha de ser la mare gestant; en cas d’implantació d’un òvul fecundat deu ser la mare donant la que ho determina.
I al costat d’això cal considerar la desesperació i el dolor de les parelles que volen tenir un fill i no poden. Hom recordaria una tragèdia de Garcia Lorca…

Joan Gil

AFEGIT 28 Setembre 2018

Benvolgut lector:

Em plau moltíssim veure com alguns dels meus apunts anteriors són llegits per nous lectors. Gràcies per venir! Les darreres setmanes he notat un nombre considerable de lectors que entren explícitament només per llegir aquest apunt, cosa que jo atribueixo a discussions actuals. Permeteu-me afegir quelcom:

1) No infravaloreu el dolor i la desesperació dels matrimonis que volen tenir fills i no poden. Qualsevol ginecòleg us explicarà que les mares frustrades estan disposades a tot: operacions, diners, prèstecs bancaris, medicaments, qualsevol cosa. Un metge no pot ignorar aquesta situació. És clar que hi ha adopcions, però no és fàcil i té molts problemes i la criatura no té la sang dels pares. Jo crec que la subrogació no pot ser discutida sense tenir en compte el dolor i desengany de la parella, i l’absència d’alternatives.

2) No tinc cap dubte que la majoria de subrogacions es fan per diners, però sisplau no infravalueu ni prohibiu els embaraços altruistes. Fa uns anys es va conèixer el cas d’una dona encara relativament jove que havia dut al món el bebé de la seva filla. Sens dubte, hi ha sempre casos semblants entre la família i els amics.

3) Quan una criatura neix, tots venen a veure’l i fer-li petons i somriure, però ningú parla de què ha calgut fer per tenir-lo. Hi ha un tabú probablement imposat per l’església: ni s’en pot parlar ni es poden tolerar intervencions que s’aparten d’allò que tots sabem. Però la medicina moderna ha intervingut en molts casos: tractaments d’esterilitat i anticoncepció, esterilització intencional, inseminació, fecundació artificial, protecció contra malalties, tractament de prematurs, cesàrees… Està malament res d’això? Hi ha sempre qui parla de “ventres llogats” per expressar menysteniment. Però tothom que necessita un sou per viure ha hagut d’aguantar abusos i humiliacions. Hi ha qui ha de netejar banys, fregar el terra, rentar roba bruta, feines perilloses que posen en perill la seva salut i vida. Perquè hauria de ser censurable allò que fa una mare gestant? Dona voluntàriament una alegria molt gran i no sembla fer mal a ningú.

Adéu siau, i gràcies per venir a llegir-me

Joan