Els EUA són diferents

Res ha canviat d’ençà del darrer apunt que jo començava recordant emocionadament els nostres presoners polítics. Potser ens consola mirar com un home boig i perillós com Donald Trump, que ja ha fet mal a milions sense ajudar a ningú i ens posa en perill de patir una guerra nuclear, s’acosta a la dimissió forçada o destitució. Seria el segon cas des de la fundació de la Unió. El primer i fins ara únic President dimitit per evitar una destitució ja inevitable, fou Richard Milhous Nixon. Els milions d’americans l’odiaven sobretot per la Guerra del Vietnam, el bombardeig de Pnohm Pen, capital de Cambòdia, els milers de morts i la divisió horrorosa de la societat nord-americana que havia degenerat en una guerra civil. Recordem els que patim pel 155 que a un College, Kent, la policia va obrir foc i matar estudiants pacífics. I els ciutadans s’insultaven i es barallaven i se la juraven a mort pel carrer. I el govern federal tenia llistes d’enemics que eren repressaliats. I molts com el futur Senador i candidat presidencial John Kerry va llençar la seva medalla militar al valor per terra per trepitjar-la davant els policies a una de les manifestacions diàries. I els joves cremaven les llibretes militars i fugien al Canadà. Poques coses tan dolentes s’han vist mai a aquest país. Era verdaderament una guerra civil gens pacífica causada per la Guerra del Vietnam. No està passant ara amb les guerres de l’Orient Mitjà potser perquè el servei militar ja no és obligatori.

Però no és pas per res d’això que Nixon (Tricky Dick, Dick el Truculent) va saltar. No hi ha lògica en Política i en els nostres dies Trump tampoc acabarà per les atrocitats odioses i perilloses que està fent, cosa impossible, sinó pel que va fer en el cas dels russos i l’obstrucció de justícia per tapar-ho. L’inoblidable, innecessari, un xic ridícul i poc important incident que costaria la pell a Nixon (li deien Milhous per emprenyar-lo) va tenir lloc al complexe urbà Watergate, famós per estar prop del riu Potomac i del gran Centre Kennedy de les Arts, situat al petit sub-districte SW  del Districte Federal. Els turistes el poden admirar encara fàcilment.

Fou Nixon un gran President?

La x al seu nom va patir per les parets moltes transformacions en una creu gamada, però molts lectors quedaran sorpresos de llegir la resposta. Tricky Dick havia nascut el 1913 a Califòrnia a una família Quàquera. Aquesta comunitat anomenada legalment Societat Religiosa d’Amics és incondicionalment pacifista i solidària, mantenint una lobby pacifista exemplar, gairebé l’única, a Washington i donen ajut i suport a tots els qui pateixen guerres, persecucions, camps de refugiats, misèria, pobresa… El President que dirigia la guerra del Vietnam fou excomunicat i expulsat. Però altrament va fer alguna cosa ben feta?

Nixon era sens dubte un home de la dreta conservadora Republicana, però comparat amb el Partit Demòcrata actual (o el PSOE), estava molt a l’esquerra. El món ha anat girant a la dreta i ja gairebé no queda cap esquerra. Fou Representant i Senador a Washington, membre destacat del sinistre Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy, anti-comunista i guerrer fred entusiasta, Vicepresident del President Eisenhower, candidat contra Kennedy quan, com la Hillary Clinton, va treure més vots que Kennedy (però honestament va rebutjar la investigació de probable frau, cert i comprovat pels historiadors actuals,  de Kennedy gràcies a la intervenció decisiva de la Màfia de Chicago). Quan fou derrotat tot seguit com a Governador de Califòrnia, es va enfrontar amb els periodistes anunciant que es retirava per sempre de tot i que ara ja podrien emprenyar a un altre, cosa que va dir afegint una altra vulgaritat. Era malparlat, brut, poc social, mentider, amenaçador, una verdadera joia d’home desagradable.

Uns anys després esdevindria President dels EUA i fou reelegit no obstant el generalitzat odi popular i el Vietnam. En sabia de fer de cap de govern. Cal reconèixer que tenia dots polítics propagandístics supernaturals i inimitables. Seria llarg d’explicar, però recordo el cas del debat de la cuina amb Nikita Khrustxof, cap de la Unió Soviètica, i la crisi nacional desfermada pel seu petit gos Checkers. I era únic inventant slogans d’una línia per fer mal als adversaris d’ell i de la guerra del Vietnam, que substituien els arguments i el públic acceptava i repetia.  Exemples: començant amb un que un individu com el trist Rajoy intenta usar a vegades, la “majoria silenciosa” que no volia manifestacions i el suportava; “volem pau amb honor”; “no ens rendirem”.  Ell mateix s’ho inventava.  Fou reelegit tràgicament (per ell, vull dir) i va cometre l’error de la seva vida. El segon termini fou el del seu ensorrament final i dimissió forçada. Era un home estrany i fascinant, tan capaç com fastigós, que ha passat a l’història.

Coses ben fetes? Com queda dit era de dretes, però molt d’esquerres mirat amb ulls actuals. Va acabar amb el patró de l’or com a moneda internacional. Gràcies a ell els bitllets que ara usem només són papers sense valor absolut, però el $ acabava d’esdevenir la moneda mundial de reserva i amb les seves mesures va establir un període sense precedents d’estabilitat monetària. Va enfortir decisivament els drets civils i de vot introduïts pel seu predecessor Lyndon Johnson. Va desenvolupar i protegir decisivament assegurança de malaltia pels vells i els pobres també originaries del demòcrata Johnson, va assegurar financerament la Seguretat Social, va fundar l’EPA, l’agència de protecció ambiental que ara Trump està destrossant, va derogar el servei militar obligatori, va dirigir el programa Apollo que finalment va enviar homes a la Lluna, va anar a Xina obrint-li la porta al món no obstant la Guerra Freda aprofitant una baralla amb la Unió Soviètica, va salvar la gran reserva natural de les Everglades a la Florida, va firmar els primers acords de desarmament nuclear. Un gran President. Poca gent ho ha sabut fer millor. Per molt menys altres van ser tractats de Comunistes,  Dels temps d’Obama no queda res. De George Bush només el desastre de l’Orient Mig. De Nixon ens queda molt.

El Vietnam li va costar tants enemics que no podia sobreviure per l’odi i les morts que arrossegava a l’esquena. A més hi havia el que va fer per enderrocar i probablement fer assassinar en Salvador Allende al Xile i posar al poder un dictador antisocialista odiós com Pinochet. Ho deia l’ex-ambaixador a Santiago que va parlar amb Nixon per telèfon sobre la candidatura imparable electoral d’Allende. Nixon va exigir que Allende fos derrotat;  l’ambaixador li va respondre que no es podia. Nixon el mal parlat va cridar al telèfon dues vegades “Fill de Puta” El pobre diplomàtic, estabornit, no va respondre  “Vull dir Allende, no vostè” fou la dubtosa explicació. Nixon i el seu amic i conseller Henry Kissinger van establir un grup CIA especial organitzat per fer fracassar el Xile democràtic i socialista d’Allende, establint contactes amb militars amics, que rebien armes i ajuts secretament. Un general demòcrata fou assassinat. Els EUA van bloquejar la venda de coure, producte principal de Xile i de qualsevol exportació. Van finançar les mentides i desinformacions d’un diari de gran circulació. La fam i el descontent es van escampar pel país fins que el cop pro-americà de Pinochet esdevingué possible i nombrosos camps de detenció amb tortures i assassinats foren establerts.

Quant a Cuba, Nixon tenia un amic multimilionari cubà amb qui es reunia sovint anomenat Bebe Rebozo, el qual li anava explicant com podia molestar i provocar Castro i fer patir als Cubans encara més, cosa que divertia molt a Nixon.  Els russos estaven construint una base al port de Cienfuegos, on podrien atracar submarins amb coets nuclears, una altra vegada. Nixon va reafirmar no una sinó dues vegades per exigència soviètica el compromís que havia hagut de fer Kennedy per acabar amb la crisi dels míssils soviètics a Cuba, que els EUA no enderrocarien mai amb força militar el règim castrista. Els soviètics van acceptar a canvi no atracar mai submarins amb armes nuclears ni a Cienfuegos ni a cap altre port.

El candidat contra Nixon i contra la Guerra del Vietnam per la reelecció fou un pobre pastor protestant i senador demòcrata anomenat George McGovern, un desgraciat pacifista que no sabia fer ni política ni campanya. No va tenir mai ni remotament cap possibilitat contra la reelecció de Nixon que guanyaria al final 49 estats. Essent així, perquè Nixon va fer sense necessitat una ximpleria bruta i il·legal que li costaria tot? Sense l’indult del seu successor, el President Ford, fins i tot hauria pogut anar la presó. Nixon era com era.

Com va anar el Watergate?

A aquest edifici hi havia les oficines de la Campanya presidencial demòcrata. Nixon va manar l’entrada il·legal a l’oficina d’un grup d’homes a sou, tots Cubans anticastristes, a buscar papers perquè es pensava que Castro estava ajudant en McGovern, una verdadera bestiesa absurda d’un home paranoic. En Fidel caminava amb peus de plom als EUA i no s’hauria empatollat mai a una campanya electoral. Els de Nixon ja havien fet robatoris de documents i coses semblants amb èxit altres vegades i estava tot ben preparat. Un home estaria vigilant la finestra de l’oficina i la porta principal del Watergate des d’una habitació de l’hotel també anomenat Watergate a l’altre banda del carrer. No hi havia encara iPhones però aquest vigilant podia avisar si veia que es presentava la policia. No podia fallar. Oi que sembla que no? Doncs va resultar que sí.

A primeres hores del vespre, un jove guàrdia de seguretat negre va observar que el pany d’una porta que duia a l’escala tenia una cinta adhesiva que l’impedia tancar-se. La va treure i llançar a la paperera. Una hora després va tornar al lloc i l’adhesiu havia reaparegut. Ah, un pobre home tan insignificant, que gosava enderrocar el Govern dels EUA! Quin acudit. A mes, li farien pagar aquesta insolència tan poc patriòtica. El guàrdia va trucar la Policia Metropolitana. Està clar, no serviria de res, degut al vigilant amb prismàtics a la finestra de l’hotel. Però quan una cosa està escrita i ha de passar, doncs passa. Com que el sub-districte SW és tan petit i amb poc crim la policia tenia un sol cotxe patrulla que s’havia espatllat. L’inspector de guàrdia responent a l’avís hi va enviar un cotxe sense marcar amb dos policies de paisà que tenia a prop. Encara hi havia possibilitats. El cotxe sens dubte hauria hagut d’arribar a tota velocitat aturant-se davant la porta i els policies correrien a l’interior. Nooo, no pas a Washington. Van trobar un aparcament regular i van caminar tranquil·lament cap a l’entrada. Potser parlaven de football, qui sap. Uns minuts després, quan van entrar per sorpresa al despatx Demòcrata a mà armada, els bandits es van amagar grotescament darrera les taules i cadires. “Sou la policia?” va preguntar retòricament un. Si que ho eren. La crisi del Watergate havia començat.

La caiguda del President Nixon

Nixon i la Casa Blanca van dir que el Watergate havia estat un robatori de segona fet per uns ximples sense connexions pel seu compte i que no els molestessin més i prou. I que fins després de l’elecció no volien ni parlar-ne. Però desafortunadament hi havia moltes raons per dubtar-ho, i Nixon era un home odiat a mort i a Washington a molta gent li agrada parlar en secret a periodistes i a agents del FBI. Aviat hi hauria un fiscal especial anomenat Archibald Cox (similar al Robert Mueller dels nostres dies treballant per fotre fora en Trump) i dos periodistes poc coneguts del Washington Post van començar a publicar articles diaris sobre les seves investigacions del cas, que apuntaven directament a Nixon, no sols per l’entrada de res sense víctimes ni danys coneguts, una cosa insignificant amb poques conseqüències, sinó per l’Obstrucció que estava fent per tapar la seva complicitat. No en tenia cap necessitat, però Nixon era com era. Se la va jugar i va perdre.  El Congrés va declarar que obstrucció de la justícia és un crim federal mereixedor d’inculpació  per la Cambra de Representants i destitució pel Senat. Van passar coses tan increïbles que sí que eren increïbles. Un dia un avió que volava de Washington a Chicago es va estavellar a l’aeroport amb morts. Una de les víctimes era la muller d’un dels bandits del Watergate i la policia va trobar un maletí ple de bitllets de banc. A un periodista se li va acudir que era un pagament de la Casa Blanca per tancar la boca dels acusats. Apa, maco! Oi que sembla una ximpleria? Doncs no: era la veritat.

El moment més crític que Nixon no podria sobreviure va ser el descobriment que ell mateix havia fet enregistrar en cinta magnètica totes les converses seves automàticament, tant a la Casa Blanca com a l’altra oficina on ell preferia treballar. Ningú en sabia res. Per casualitat jo estava passant uns mesos a Washington i llegia el Post i escoltava als vespres en el cotxe de camí al pis els butlletins especials. De tant en tant em mirava en un petit televisor blanc i negre a casa la transmissió directa cada vespre de les sessions del Comitè Judicial especial presidit per un vellet molt trempat que tothom anomenava “Senador Sam” Diuen que la Hillary Clinton hi treballava d’advocada. Aquella nit seria memorable. Ningú sabia qui era l’homenet petit de cabells blanc que anava a testificar, un Sr Butterfield però tothom parlava d’una gran sensació. Encara veig les cares de la gent quan van sentir que existien cintes amb totes les converses secretes de Nixon amb tothom. L’havien caçat. Les ordres del Senat exigint els rotllos de cintes, que cal obeir, van sortir cap a la Casa Blanca. Ni els amics i col·laboradors de Nixon ho  havien sabut. Hi va haver les disputes de sempre que eren d’esperar i van acabar davant molts jutges federals però al final Nixon va haver d’enviar les cintes al Fiscal Especial. A una de les cintes d’una conversa critica hi havia un forat esborrat de  més d’una hora. La secretària fidelíssima de Nixon va declarar que ella no sabia res de màquines modernes i que només sabia trepitjar una cosa amb el peu per escoltar i escriure a màquina i que es veu que havia esborrat alguna cosa per accident. Cada dia tenien la cara més dura. Ningú ha aconseguit mai fins ara sentir o reconstruir el text esborrat. Molts ho han provat. Nixon, com sabia tothom,  era un desastre amb instruments elèctrics i amb prou feines era capaç de tocar un disc tot sol. Probablement van haver de buscar algú per esborrar la cinta. Però no hi havia proves.

El final?  Nixon va fer a la desesperada una cosa que tenia dret a fer però era un suïcidi del què molta gent l’havia advertit: acomiadar el Fiscal Especial. Nixon era el cap de l’Administració i ningú tenia dret a investigar-lo, deia ell. A més el President no podia violar la llei fes com fes (un argument malastruc que un Americà rebutjaria sempre amb ràbia). El Secretari de Justícia (Attorney General) va anunciar que acabava de rebre l’ordre de destituir l’Archibald Cox i que enlloc de fer-ho, preferia dimitir ell mateix; tenia un assistent que seria el seu successor automàtic, el qual després de ser Attorney General una estoneta, també va dimitir sense voler engegar en Cox. Tots els mitjans van aturar els programes per parlar de la situació. El tercer o quart Attorney General de la tarda al final va obeir. Què van fer els washingtonesos? Van sortir al carrer engegant els cotxes passant poc a poc davant la Casa Blanca tocant el clàxon. (Encara no s’ha fet mai a Catalunya) Duraria hores i ja tothom parlava de la Massacre del Dissabte al Vespre. Avui en dia  ja no es podria fer perquè Pennsylvania Ave està tancada al tràfic davant la Casa  Blanca.

Archibald Cox fou substituït immediatament, però Nixon, que ja vivia intoxicat per l’alcohol i que havia deixat de treballar, amb els seus col·laboradors destituïts i lluitant per no anar a la presó, la seva dona i filles plorant, els militars vigilant-lo per si de cas, aquest home que havia estat tan poderós, estava destrossat. Damaged goods, com diuen els americans. Veient que tot estava perdut i que el Comitè especial d’impeachment ja havia votat per enviar-lo al Senat per ser jutjat, va dimitir per salvar la pensió, sabent que el Senat el destituiria. Va volar cap a Califòrnia i el seu vicepresident i successor Jerry Ford el va perdonar. En Ford era un bon home. Fou l’indult de Nixon que el poble no li va perdonar i per aixòno fou re-elegit.

Com passarà ara molt probablement amb en Trump, Nixon no fou castigat pel petit crim estúpid al Watergate, sinó per la seva obstrucció de la investigació. Els federals ho fan molt  això i es veu que és un recurs molt bo per enxampar gent que s’haurien pogut escapar del càstig.

”Deep Throat” apareix de forma espectacular al Washington Post

Dos periodistes poc coneguts del Washington Post havien començat a publicar a la primera plana explicacions tretes de fonts secretes de com anaven les coses amb la investigació. La veritat només la coneixia de debò el Fiscal General però a diferència de certs països dictatorials bananers, el Fiscal no parlaria mai al públic o la premsa, i li era igual allò que es pensés la gent. Bob Woodward i Carl Bernstein es farien famosos per un delator secret molt misteriós que els anava guiant i que els ajudava quan es perdien (només parlava amb en Woodward). Amb el temps  es van escriure llibres i articles pretenent identificar a Deep Throat (gola profunda) però tots ho negaven, inclòs naturalment el verdader, un dels molts noms identificats. El nom era insultant i li havia posat l’Editor del Washington Post. Deep Throat era el títol d’un film pornogràfic dur insòlitament exitós que s’havia projectat fins i tot a molts cinemes normals.¨

Com va acabar la investigació de Woodward i Bernstein? Al film All the President´s Men no ho van voler o poder ensenyar. A diferència del Fiscal General, ells no podien provar res. Eren tot coses que gent anònima els havia explicat. Però Deep Throat els hi havia dit ben clar. Qualsevol cosa que feu, us costarà diners. Busqueu la font dels diners. Al final els del Washington Post van descobrir que els diners havien sortit d’un compte bancari a un petit banc de la Florida, del que era titular un senyor de nom americà molt corrent i adreça desconeguda que el banc de cap manera traïria.  Punt final. El compte no era secret, però no hi havia forma de tirar endavant i ningú els voldria ajudar a trobar el propietari misteriós per les bones. Desesperats van entrar a l’arxiu fotogràfic del diari. No hi havia Internet encara. Amb moltíssima sort van trobar una foto d’un senyor altrament desconegut amb el nom del titular del compte bancari encaixant amb l’ex Vicepresident i Senador per Minnesota Hubert Humphrey.A Woodward se li va acudir que Minnesota, l’estat de Humphrey, és un país molt fred amb pocs residents. Va obrir el llistí telefònic de la capital Minneapolis (un llibre gruixut en aquells temps) i efectivament hi havia un llistat sense informació especial d’un senyor d’aquest nom. Woodward va marcar el número anunciant que ell era el Woodward dels articles sobre el Watergate i va espetar al desconegut sense avís (ni justificació): “Ja sabem que vostè és qui va finançar el cover-up de Nixon al Watergate”.  I una veu enrabiada va respondre: “Mentida! Jo només era el Director Local de la Campanya per Reelegir el President Nixon. Els vaig donar com calia els diners recollits abans de l’elecció i no en sé res més”

Anys enrere en Bob Woodward, un periodista al meu parer mediocre que acabava de tornar del servei militar a la Navy estava estacionat al Pentàgon, on el feien servir de minyona per tot, va rebre l’ordre de dur en persona papers militars secrets a la Casa Blanca. Els havia d’entregar personalment sense excuses a un manamés que no hi era mai.  Molt disgustat, Bob va seure a esperar, trobant-se amb un agent de l´FBI que estava de guàrdia.  Van començar a parlar i es van fer amics. L’agent va explicar coses brutes de Nixon i la seva gent, de la seva corrupció, negocis foscos, mala educació, arrogància i coses que feien que no es tolerarien de ningú més. Molts al Bureau compartien els seus sentiments, menysteniment i odi contra aquell home. Woodward ja fora de la Navy, va fallir l’examen d’entrada de reporter al Washington Post i es va haver de conformar amb un diari de suburbis. Li va semblar interessant mantenir contacte amb un agent del FBI. Woodward va aconseguir al final entrar a l’ansiat Washington Post quan el Watergate acabava de començar. I l’agent? Es deia Mark Felt, que passaria a la història com Deep Throat, i havia esdevingut el Vicedirector, el segon en comand, del FBI. La seva família, orgullosa d’ell, el va desemmascarar al costat d’un somrient Woodward quan ja la demència senil l’havia retirat de l’abast de la llei. Li hauria pogut costar un disgust molt gran. És que potser la direcció del FBI li tolerava anar destruint Nixon i escalfant el públic? Perquè va acceptar voluntàriament un perill tan gran sense treure’n res? L’odi, com l’amor, és un dels grans motors de la humanitat, una passió difícil de controlar. En Nixon mateix odiava en públic i feia mal a molta gent i tenia un llistat d’enemics que cada any eren molestats per l’agència tributària federal (IRS). Al final no li va quedar cap amic quan l’hauria necessitat. S’estava ofegant sense salvavides. I els que ho veien ballaven i cantaven d’alegria i fins i tot feien festes, com els focs artificials que hi va haver a Washington el vespre del dia final.

Que hi pensin els dirigents de monarquies bananeres que odien  altres pobles i empresonen adversaris polítics. Totes les truites es giren. Odi és una malaltia que pot matar a qui la pateix.

Joan Gil

AFEGIT, 14 desembre 2017

Verdaderament l’apunt ja és una mica llarg però voldria explicar una cosa més aviat personal sobre els darrers dies d’aquesta figura. No cal llegir-la. Nixon havia parlat sempre de la gran casa que s’havia construït per la jubilació a Califòrnia, però al poc temps de viure-hi s’en va cansar i va venir a Nova York. Va intentar comprar un pis a una Cooperativa de gran luxe a Manhattan, però els residents propietaris es van negar a acceptar-lo, com era el seu dret a una cooperativa, perquè no volien viure amb un delinqüent indultat a l’edifici. La glòria del món és temporal… Nixon aleshores va comprar una casa a Saddle River, una petita ciutat riquíssima a Bergen County i un suburbi molt exclusiu de Nova York situat a l’estat de Nova Jersey. En 1984 jo havia acceptat una feina a Manhattan i em vaig instal·lar amb la família a una casa a Wyckoff, també a Bergen County, una àrea bona però dissortadament no pas tant com Saddle River. Jo no coneixia la seva adreça exacta però Saddle River estava només a uns 12 o 15 minuts i no era tan gran. El trobaria? Vaig anar a provar.

Semblava un molt bon suburbi verd amb cases molt maques i grans però no de gran luxe. Vaig trobar una carretera estreta sense marcar envoltada d’arbres com si fos un bosc que s’enfilava a un turó. Al capdemunt vaig veure propietats enormes, una d’elles amb cavalls i salts de cursa, moltes amb piscina i pistes de tenis personals. Al final de la carretera hi havia una casa amagada per arbres i vegetacions denses que impedien veure-la excepte per una escletxa per on entraven els cotxes grans que hi havia. Havia trobat Can Nixon.

Segons un periodista que hi va poder entrar, Nixon, recordant la seva històrica i exitosa visita a la Xina i la conversa amb Mao Zedong (Mao TseTung en quells temps) havia decorat la casa amb mobles xinesos i feia venir cada dia menjar xinès d’un restaurant local. Feia reunions amb gent important, donant lliçons magistrals en veu fosca i pastosa sobre els esdeveniments més recents i ningú gosava contradir-lo. Els visitants venien a aprendre del gran mestre. Jo a Nixon no el vaig poder veure mai però em va anar d’un milímetre no xocar frontalment amb un cotxe conduït per la seva pobre dona. Era també molt coneguda i fàcil de reconèixer i anava amb l’uniforme de dones famoses disfressades: ulleres de sol i un mocador lligat al cap. El cotxe d’ella era gris, enorme i estàvem prop de casa seva. Nixon havia esdevingut un vellet simpàtic. Passejava pels carrers i sopava a un Restaurant italià que jo també visitava. Anava de taula en taula encaixant amb un tothom i firmant autògrafs. Un dia va anar a un cinema de barri pobre amb tots els néts a veure una peli de Walt Disney. Una altra vegada ell i el seu xòfer es van aturar a una carretera per ajudar a canviar la roda a una senyora desconeguda.

El temps va passar. La seva muller s’estava morint. Nixon investigar en persona totes les mortuàries de la regió (als EUA hi ha molt costum d’embalsamar els morts i anar a les visitacions amb els millors vestits, alguna vegada a certs cercles, les dones porten vestits de nit)  En va triar una al Centre del meu Wyckoff, prop del supermercat on compràvem. Va dir a un periodista que era la millor de Nova Jersey. Vivint ja tot sol a la casa, la va vendre a un banquer japonès i es va mudar a un pis contractant dones que el cuidessin com si estigués a una llar per ancians. Era a una altra ciutat també a NJ. Els hospitals de Manhattan sempre intenten atreure gent famosa i ens vam enrabiar molt quan Nixon, com Jacqueline Kennedy anys després, va preferir anar a morir al New York Hospital de Cornell, molt prop nostre a York Ave, davant del Sloan Kettering Memorial.

Nixon havia entrat a l’història. La meva darrera memòria de Nixon abans que el duguessin per avió a Califòrnia fou haver passat amb el cotxe davant la mateixa funerària i veient els cotxes negres aparcats del Servei Secret i la policia local. Aquell lloc sí que estava bé com Nixon ja havia decidit. Per això, quan al poc temps un trist dia va arribar, jo també el vaig triar per a una persona molt pròxima que ens havia deixat. S’ho mereixia.

Em sap greu que no tingui res groc per penjar, però tinc molt present el patiment i exemplaritat dels nostres detinguts polítics, ara encara tancats per la seva fidelitat al mandat d’un poble que té dret irrenunciable a exercir la sobirania. Els fiscals americans son molt diferents dels que hi ha a un altre país. Aquí els fiscals només apareixen en públic i parlen d’un cas concret, quan el cas ja està tancat. És un contrast molt gran amb l’home petit i calb de passat controversial que amenaçava en públic polítics elegits i parlava rient feliç de castigar brutalment a qualsevol que s’oposés al gobierno que a ell li agradava. Als EUA els 50 estats, tots definits per la llei i les seves Constitucions explícitament com a “lliures i sobirans“,  gaudeixen competències exclusives definides per la Constitució federal que no poden ser suprimides.

Els fiscals estatals, com els jutges, són elegits directament pel poble en eleccions regulars. Sovint els partits locals intenten posar-se d’acord abans de l’elecció i ofereixen els mateixos candidats. Els jutges federals són nomenats pel President per tota la vida però han de presentar-se a un Comitè en públic, respondre preguntes i ser confirmats pel Senat. Quant als fiscals federals, no ho he sabut mai, però surten del Departament de Justícia. Gairebé tots han de dimitir quan canvia l’administració federal, almenys els Caps de Districte, que poden triar col·laboradors pel seu compte.

Un fiscal especial com Robert Mueller (que en alemany és Müller, però localment es pronuncia “Mòler”)  és verdaderament especial perquè és nomenat pel Secretari de Justícia (Attorney General) amb l’objectiu de resoldre una qüestió espinosa amb ramificacions legals i polítiques perilloses. Si existís, hauria estat el remei perfecte pel conflicte català, i hauria contribuït a posar tothom al seu lloc decidint si algú havia trencat o no, basat en un estudi seriós i no en les opinions polítiques, esperança de carreres, i associacions de jutges i fiscals, ni en falsos informes i interpretacions de certs cossos de policia.

Recordant el President Richard Nixon

Richard Nixon, un polític astut i hàbil odiat sobretot per la seva conducta de la Guerra del Vietnam, va evitar la seva destitució inevitable dimitint. Ell havia manat una entrada il·legal per espiar documents a una oficina dels Demòcrates a l’edifici Watergate, a Washington DC. La raó estúpida era que es pensava que Fidel Castro estava col·laborant amb el seu poc memorable adversari electoral. No ho va perdre tot per haver manat això sinó per obstrucció de justícia. Per protegir els seus agents, va mentir, pagar suborns, amenaçar, abandonar i donar la culpa als seus amics. Ja no hi havia res a fer contra el fiscal especial nomenat, però el cop i l’error final fou l’inoblidable Saturday Night Massacre. Dient que un empleat seu no tenia dret a investigar-lo, va manar, no obstant haver estat advertit, al Fiscal General que destituís el Fiscal Especial, un home molt popular i encara recordat anomenat Archibald Cox. El Fiscal General va dimitir en l’acte negant-se a fer-ho. L’ordre va anar al seu substitut automàtic, que després de ser Attorney General per uns minuts també va dimitir. Els diaris van aturar les premses, la gent va començar a pagar atenció al costat de la ràdio i TV amb programes especials. El tercer o quart Attorney General que hi va haver aquella tarda, va acceptar destituir a   Cox. Però la destitució imminent de Nixon ja no estava escrita a la paret, sinó als cels amb lletres lluminoses.

Robert Mueller

Mueller, antic director de la policia federal (FBI) fou el nomenament del Departament de Justícia per esbrinar la veritat i determinar responsabilitats en el cas de la intromissió electoral russa a favor de Donald Trump. La tria no podia haver estat millor. Mueller era un home conservatiu però amb un passat molt dedicat a la llei i la cerca de la veritat per damunt de tot, i gaudia el respecte dels dos partits. Va prendre el cas, va triar advocats molt brillants i coneguts per treballar amb ell i va aconseguir garantir absolutament el secret de les seves activitats, no obstant haver declarat ja dues vegades a un Comitè del Congrés a porta tancada.

Tècnicament Trump tindria el poder d’acomiadar-lo com va fer amb el seu successor a l’FBI, el Director Comey. Durant el famós escàndol Watergate dels anys 70, el President Richard Nixon ja amb l’esquena contra la paret i l’aigua fins els nassos, es va atrevir a fer fora el fiscal especial Archibald Fox, com era el seu dret. Poc temps després Nixon va haver de dimitir i pràcticament fugir a Califòrnia. No va acabar a la presó perquè el seu successor Ford el va perdonar.  S’ho hauria de pensar molt el Sr Trump abans de prendre aquest pas.

La tècnica habitual dels fiscals

Amb tots els casos, els investigats al començament es fan un tip de riure amb les preguntes dels investigadors. Hi ha gent que coneix la veritat, però segur que mentiran en interès propi quan l’FBI es presenti a investigar. Tota l’acusació consistia en mentides i rumors impossibles de confirmar o desmentir dirien ells i els seus lletrats i calia deixar-ho córrer sense preocupar-se’n. No problem! Una mentideta i tot resolt. S’equivocaven. Hauran de pagar molt cares les mentides despreocupades inicials.

Naturalment costa molt saber de  què havien parlat dues persones totes soles a un despatx o passetjant per un jardí mesos abans, però gairebé tothom es pensa ingènuament que el cas es pot resoldre responent a l’FBI que no havien parlat res en secret ni tan sols s’havien trobat mai amb l’Ambaixador rus. En aquests casos l’equip del fiscal no triga a trobar gent, memoràndums, factures, enregistraments secrets de telèfons per les agències d’espionatge, emails o fotos que proven que l’home investigat sí que s’havia entrevistat amb l’ambaixador en una data coneguda. El fiscal ja acabava  d’enxampar el sospitós mentint, cosa que els innocents no fan. Resulta que la pena judicial per mentir a l’FBI són uns 10 o 15 anys de presó, però si l’acusat es decidís a explicar el contingut de la conversa, potser el fiscal, si s’ho creia, podria recomanar una reducció de la sentència. Fins i tot encara més si l’home pogués explicar alguna altra coseta d’interès que el fiscal encara no coneix, com per exemple quins comentaris van fer o Trump o un dels seus amics íntims La sentencia podria ser reduïda encara més. És senzill però no hi ha defensa. La primera vegada que l’FBI es presenta a visitar, tothom menteix sense entendre el perill. Amb cada pas i cada acusat nou que es gira contra Trump per salvar-se, el fiscal s’acosta més al Sr President, preparant la corda i el nus per penjar-lo.

Què havia passat amb Rússia durant la campanya electoral?

No se sabrà de segur fins que Mueller al final ho expliqui, però es poden resumir breument les hipòtesis creïbles que consideren i difonen els mitjans interessats, tot i advertint al lector que no estan confirmades i podrien ser falses o incompletes.

Ara fa més d’any tothom veia la Hillary com a guanyadora segura amb Trump fent el paper d’un playboy ximple i de mala reputació a Nova York aprofitant els seus 15 minuts de glòria abans de desaparèixer per sempre. Essent de la manera com eren tots els de la campanya, estaven disposats a acceptar ajut de qui fos. Van oferir ajudar primer els russos o va ser en Trump i el seu gang qui va preguntar primer? Potser la història ho dirà. També cal considerar els contactes bruts amb capitalistes russos que participaven en els negocis infernals de Manafort, un gran supermilionari que feia de Chairman de la campanya, rentant diners, fent d’agent rus sense informar el govern dels EUA, com mana la llei federal, no pagant impostos pels guanys il·legals, i molt mes. Mueller ja l’ha exposat per aquestes activitats fent-lo encausar per un gran jurat per tot això i està exposat a rebre molts anys de presidi; la fiscalia local ordinària que va prendre el cas demanava el seu empresonament immediat considerant que tenia avions i propietats per tot el món, però el jutge es va negar seguint el principi que encara no havia estat condemnat a res i tenia dret a ser un home lliure fins la sentència. (La jutge Lamela no sap res d’això) El dia que això es va fer públic, els advocats de Manafort ja van anunciar que col·laborarien incondicionalment amb Mueller sense explicar en què. El fiscal, ara ja amb un informador involuntari important s’acostava clarament a Trump. Manafort era el Director de la campanya i ara explicaria coses per reduir la sentència.

Molt recentment certs rumors originats a Wall Street van desfermar un breu pànic amb una caiguda modesta de la Borsa. Resultava que Mueller estava examinant els comptes bancaris de Trump i la seva família a la Deutsche Bank, una cosa gairebé d’amagar. Perquè? La sospita és que hi havia rentats de diners i pagaments i negocis lucratius associats amb Rússia i els tractes electorals. Serà veritat? Rentar diners és sempre independentment  de l’objectiu un crim federal. Si és veritat Trump no pot ser perseguit per rentar diners com feia Manafort mentre sigui a la Casa Blanca si no és amb impeachment però pobre d’ell quan surti.

El tracte amb el Kremlin finalment activat de forma encara desconeguda, tenia dos components: primer, el Kremlin organitzaria una campanya informàtica forta per fer mal a la Hillary i crear amb falses notícies, canvis de tema, mitges veritats i revelacions, confusió, neguit i dubtes sobre tot (com està fent el PP a Catalunya) i segon, Rússia facilitaria a Trump materials i informacions verdaderes però molt brutes sobre la Hillary. Ella havia conspirat amb els capitostos demòcrates, violant el reglament del partit, per evitar la victòria gairebé segura a les primàries de Bernie Sanders, i sobretot els emails subministrats per Wikileaks (tots verdaders, però misteriosament difícils de trobar actualment) denunciaven una corrupció monstruosa en la forma com utilitzaven la seva Obra de Caritat anomenada Iniciativa Global, de fet un negoci per profit d’una parella Clinton escandalosament rica. Els donants de tot el món pagaven esperant accés directe primer a la Secretària d’Estat i al final a la futura Presidenta que es vantava de ser la dona més famosa del món. En l’actualitat els Clinton reben poques donacions o invitacions a donar conferències per honoraris de mig milió de dòlars. Pel que fa a Wikileaks està confirmat i és públic que la campanya de Clinton en un moment no especificat van rebre un email misteriós de font impossible de traçar donant un codi secret que permetia accedir a fitxers secrets encara no publicats de Wikileaks. Els trumpistes diuen que ho van ignorar intencionalment (perquè difondre informació privada americana robada és un crim). Però sembla que no van dir res a l’FBI.

I al final, el President Obama es va trobar en un compromís molt difícil per un home que es volia mantenir neutral i ser molt correcte. El CyberCommand nord-americà i la NRA van descobrir-ho tot i li van explicar tot, probablement abans de l’elecció. Com? Els de Trump en la seva imbecil·litat profunda es veu que no sabien que el Servei Secret americà enregistra totes les converses telefòniques de l’Ambaixada Russa i espia a certs diplomàtics. Què havia de fer el President Obama, sempre preocupat per ser correcte? Avisaria ell a Trump o la Clinton? N’hauria de parar en públic? Quines conseqüències tindria? No podent superar els seus dubtes angoixants, Obama va anunciar que els russos s’havien ficat a una cosa que no els importava fent activitats intolerables, sense citar Trump o la Hillary, i que imposava noves sancions molt més dures que les que ja hi havia. I oh horror tan horrorós, que ja no podia ser més horrorós de tan horrorós com era: segons alguns diuen hi ha indicis d’un contacte final entre la campanya de Trump i els delegats de Putin exigint que com a compensació pels seus esforços tan inesperadament exitosos, volien que Trump aixequés totes les sancions el moment que arribés a la Casa Blanca. Serà veritat? Un país estranger demanava pagament per un crim. En altres temps, n’hi haria hagut prou per declarar la guerra. El General Flynn sembla haver dit a un partner comercial que no es preocupés per les sancions perquè tan aviat com Trump entrés a la Casa Blanca anirien a la paperera.

Al començament d’aquest segment ja vaig advertir que Mueller, a diferència de certs fiscals alegres, amenaçadors i somrients que es veuen per TV a certs països dominats per un partit subdemocràtic,  Mueller ni volia explicar res ni donava entrevistes ni tolerava filtracions, i que aquesta reconstrucció era hipotètica, però fa uns dies es va saber inevitablement que l’ex-general Michael Flynn, company, amic íntim i col·laborador de Trump, primer Conseller de Seguretat Nacional del nou règim, confrontat amb les proves de les seves mentides   anteriors, havia decidit (poc espontàniament, sens dubte) col·laborar amb el Fiscal Mueller, no obstant juraments de fidelitat previs al vell amic i nou governant. En Trump des fa fa uns dies sí que a vegades sembla trasbalsat i ansiós, perquè a més de tot això, la seva destitució de mala manera del Director Comey de l’FBI després que aquest es negués a oferir-li fidelitat personal en un sopar secret, la seva exigència pública que l’FBI sota amenaça de destitució del Director de l’FBI tanqués la investigació contra els russos, les seves queixes que el seu fidelíssim Attorney General Sessions s’hagués apartat de la investigació (enlloc de quedar-s’hi per protegir) sense permís de Trump, són una obstrucció de justícia transparent que enviaria qualsevol ciutadà normal a una presó per anys. En dues ocasions anteriors ja fa anys, el Congrés havia declarat que obstrucció d’una investigació criminal justifica l’obertura d’un procés d’impeachment i destitució del President, el qual, un cop destronat, acabaria a més davant un jutge regular. I a la presó.

Homes poderosos

Sabem com va caure Richard Nixon al final, però en qualsevol cas, en aquest moment, com dit abans, ningú sap què acabarà escrivint en Mueller, ni quines lleis en concret havien violat els Trumpistes, ni què hauria de fer el Congrés, si és que hauria de fer alguna cosa. Trump ha anat perdent el suport dels parlamentaris republicans del Congrés federal, però encara no prous per destituir-lo, ni que ell acabés declarant-se fill de Satanàs. I els seus populistes que desfilen amb banderes nazis i volen fer fora els immigrants i sobretot els musulmans, i més val no preguntar pels negres, segueixen entusiasmats. És una mica com el pronòstic del temps. Diuen que farà bo però podria ploure. O nevar. Serà una caiguda presidencial (si té lloc al final) molt  dura.

Ara fa dos dies Trump va escriure una verdadera burrada temerària a un twit: ell havia explicat després de destituir Flynn que era molt amic seu i un gran home però que ho havia hagut de fer perquè havia mentit al Vicepresident. Ara va escriure afegint una cosa nova: ho havia fet perquè Flynn havia mentit al Vice però també perquè HAVIA MENTIT a l’FBI. Ai, ai! La mentida provada de Flynn era que ningú havia tingut tractes amb els russos. Si el lector s’ho pensa, veurà que de fet Trump acabava de confessar per twit. Horroritzat, un dels seus advocats disposat a sacrificar-se com l’Anyell Pasqual, acaba de declarar en públic que en realitat el twit el va escriure ell i no el gran jefe. A les sis o set del matí des del dormitori de Trump. El twit estava molt mal escrit, com fa Trump sempre. No és sols que els advocats cars escriuen millor que Trump, és que no s’ha vist mai que un advocat famós fes una declaració pública implicant que el seu client era culpable.

I els Demòcrates, s’estan recuperant? No ho fan gens bé. Seguim sense saber quina plataforma política i electoral tenen i es contradiuen constantment, desorganitzats com sempre. Les eleccions estan nomes a 11 mesos. S’en sortiran? No volen en Bernie Sanders. De moment tenen una altra feina, que és protegir amb amenaces i advocats a Bill Clinton d’una humiliació final, una acusació que sembla credible, d’haver violat una dona en el significat literal de la paraula fa molts anys quan era irònicament Attorney General d’Arkansas. La premsa i la ràdio es neguen a parlar-ne i només surt sense detalls a llocs molt amagats. Sembla que  la dona era una funcionària de la justícia fora de Little Rock que havia de presentar i discutir un document amb el Sr Fiscal General, que estava visitant la ciutat, el qual la va invitar a venir amb els papers a l’habitació d’un Hotel on estava. Després d’opinar sobre el document, el Sr Fiscal General va presentar una proposta molt diferent que la noia va rebutjar. El resultat fou una violació amb força. Ella ho va explicar l’endemà com a mínim a una persona, hi havia roba interior esgarrada i un llavi inflamat. S’ho van arreglar per fer-la callar. El termini per ficar Bill Clinton a la presó entre 10 i 15 anys ja va expirar fa molts anys.

Conclusió

Està empitjorant el món més que abans? Podria ser però al passat hi va haver molta violència, molts abusos, molta corrupció i crueltat. L’evolució humana des del regne animal cap a una entitat superior, amb seny, solidaritat, respecte, i amor a la democràcia, a la convivència i la pau, si és que està en marxa, per ara no ha arribat lluny.

Com a Catalans, recordant una altre vegada els homes que pateixen presó injusta en representació del poble que volia votar el 1O, cantant, fent castells, duent gegants i rient de cara a gent violenta, amb ancians que duien llàgrimes als ulls, i no van agredir guàrdies civils  indefensos. Volien evitar qualsevol forma de violència exigint en canvi la democràcia i llibertat que no tenim, una lliçó molt gran de Catalunya al món, dura però esperançadora i no va passar desapercebuda. La popularitat d’una Catalunya prèviament desconeguda entre grups, gent i partits democràtics està pujant. Ara estem veient també onades de gent diferent,  cridanera i amenaçadora, amb banderes feixistes, agressions i cridòria insultant, enviats per dos partits que ens odien, que cada dia se semblen més a la dreta populista tan temuda de l’Alternativa per Alemanya, de Marine LePen o del amics de Donald Trump a Carolina del Sud amb les creus gamades, odi i violència. Se n’ha adonat el Sr Juncker? Aquests aquí  han aconseguit establir-se dintre de dos partits estatals existents, el PP i sobretot C enlloc de sortir al carrer sols (per ara) com fan a altres països. Prendran control de C? Només demostra la inestabilitat política sense sortida clara en què vivim, la inacció i incompetència i pensament simplista del gobierno Rajoy que ha durat tants anys amb la col·laboració del PSOE i la incapacitat del seu líder venjatiu que es pensa que pot acabar amb l’independentisme, destruir la nostra cultura i llengua i assimilar-nos amb mentides i violència. L’única cosa que ha assolit és obrir a porta als extremistes del passat. No té els mitjans i el temps que tenia el Franco i ni tan sols aquells ho van aconseguir en 40 anys d’opressió molt més brutal. En l’actualitat i sobretot el futur, el populisme nacionalista tan perillós i brutal de Ciutadans a qui més amenaça és a Rajoy i tota Espanya, per regal de Catalunya.

Els Catalans ho hem fet bé, hem adquirit molt bona imatge al món no obstant les mentides desvergonyides (fake news) dels populistes i extremistes, i seguim sent forts amb un futur. I els mitjans internacionals ens recorden i escriuen sobre nosaltres. I el nostre exemple serà seguit a molts llocs. A votar tothom.

Joan Gil

Tags: 1O, Catalunya, Clinton, EUA, Frau electoral, Populisme, Robert Mueller, Rússia, Trump

Els Esclaus tornen al Món!

La nació líbia va caure en caos i desintegració després que els EUA i nacions de la UE bombardegessin el país per treure un dictador repugnant (com Saddam Hussein i ara Assad) que no obstant era l’únic capaç de mantenir l’ordre i la integritat del país. Ara ha sortit un vídeo digne de crèdit ensenyant una venda pública d’homes i dones africans a una ciutat líbia per un preu d’uns 100 € per esclau. Fins aquí hem arribat i prou. És difícil contenir-se.

Causes

La Unió, que comparteix la culpa en té molta i no sols pels bombardejos que va acceptar tan entusiàsticament. Una de les causes  actuals immediates és que Itàlia paga a algun dels governs libis diners per interceptar per la mar els bots dels fugitius i dur-los per força indefensos a Líbia, on queden en mans de bandits. També els europeus paguen als turcs per enxampar emigrants en bots i enviar-los a la Turquia, on no esdevenen esclaus però s’ho passen molt malament i queden defraudats. Està clar, els EUA també paguen als mexicans per aturar els fugitius centreamericans (Hondures, Guatemala i El Salvador, sobre tot) de camí cap al nord esperant poder viure-hi i treballar. Amb els Rohingyes, ara la senyora que diu que mig mana, afirma que després d’haver viscut a Birmània per generacions i haver tingut membres al Parlament, no són ciutadans, que ni el seu nom deixen pronunciar, que són ells els qui han cremat els seus pobles per fer creure al món que eren  els Budistes i l’exèrcit que ho feien, i que els 600,000 desplaçats  ja estan bé a Bengladesh, un país en la misèria del que no parlen ni tan sols el llenguatge. Ha dit o fet alguna cosa la Unió? L’establiment dels musulmans a Birmània fou l’obre del Regne Unit. Només el Papa Francesc ha mogut un dit, el mes menut. Països africans han trencat relacions diplomàtiques amb Líbia i diuen que Rwanda està preparant alguna intervenció més contundent. Però la Unió res. Només estan preocupats pel desconcert, desunió, autoritarisme, avarícia i picabaralles al seu sí. La manca de democràcia, en canvi, no els preocupa.

Què són els valors europeus i perquè no els apliquen?

A Catalunya hem tingut sempre molts europeistes, que deien que la Unió promou els valors  europeus sense enunciar mai quins són aquests valors, ni contrastar-los amb la política actual d’una Comissió, dominada com Espanya i la República Catalana pel PP i el luxemburguès Juncker. Potser al començament hi havia qui s’ho pensava, encara que el Tractat Constitucional mai va definir aquests valors. Segur que no són ni la democràcia, ni els drets dels pobles, ni la llibertat, ni la justícia social, però deuen estat associats amb l’euro i els interessos de la República Federal Alemanya.

Com va començar a girar la truita? Sens dubte amb el Canceller Helmut Kohl, reunificador de la pàtria alemanya, fa poc enterrat amb glòria prop de la tomba de Carlemany. És extraordinari que una cosa de tantíssim pes com admetre nous membres, es pugui decidir sense consulta, ni tan sols notificació popular, fins i tot contra la voluntat de la població que s’en assabenta llegint els diaris. Fou Kohl qui va manar obrir la Unió als països antigament  a l’esfera soviètica, perquè els alemanys no tenien prou fills i al capdavall els polonesos, hongaresos, i búlgars eren gent blanca. Obert el camí, ja van admetre i negociar amb molt altra gent com ara Malta i la Turquia, aviat Montenegro, que és molt menys important que Catalunya. On estan aquests països, i quines llengües parlen, ara que tenen el dret de veto sobre interessos nostres? Aquests països de l’est, fortament nacionalistes i acabats de sortir de la dominació soviètica, no sabien res dels misteriosos valors europeus… i molt poc de la democràcia. L’única cosa que esperaven és la prosperitat econòmica i el mateix nivell de vida dels occidentals, una cosa legítima que no tothom va assolir. I ningú els va preguntar sobre la seva estima dels valors europeus. Com s’arregla això? Aviat vindran bestieses perilloses com l’admissió d’Ucraïna i Geòrgia i després de la Turquia potser Irak, Síria i l’Iran,  que esdevindran països veïns a Europa, a les seves fronteres.

Perquè no hi ha ni política internacional ni defensa europees?

I la política exterior i la defensa? Jo per descomptat sóc completament lleial als EUA i la seva seguretat, però no em penso que el nostre país tingui raó suficient per imposar-les als europeus ni a ningú. Quan surt un ximple com Trump, això posa a tothom en perill. En Kohl, com el Rajoy, no era cap home brillant. Sobre aquest tema de les relacions amb la potència hegemònica es recordava ell (i repetia sovint) que després de la II Guerra Mundial ell i els seus papàs no tenien res per menjar i de sobte van aparèixer bondadosos soldats americans amb paquets gratis de tot el que es necessitava, i que després d’aquest episodi tan maco, tant en política com en defensa per anar segurs el millor era acatar les ordres dels EUA i fent-ho res podria anar malament. Però el Tractat havia previst que hi hauria un exèrcit europeu i una persona amb autoritat fent política exterior. Tot això ha acabat en una burla. El seguidisme havia esdevingut la llumenera principal. Hauria una EU políticament independent estat a favor de recomençar la Guerra Freda contra Rússia? No hi havia altres formes de tractar el problemes de les minories russes confrontades amb un estat jove ultranacionalista a les zones frontereres? Prou que deuen saber que és impossible que Putin o qualsevol successor es retiri i aquesta situació costarà molts milions i posa en perill el Continent. Les sancions permanents perjudicaran molt als que es guanyen la vida exportant a Rússia.

Potser hi ha un terreny on la Unió sí que ha fet bona feina, que és la protecció als consumidors, on han sabut sovint anar molt més enllà dels EUA. Certa gent parlaria també de les finances i del Banc Central Europeu, només que això no ha estat pas per tothom. Cal recordar les demandes durant les crisis aGrècia i Espanya.

L’episodi inconcebible des del punt de vista democràtic que Catalunya acaba de viure gracies al també PP Juncker i els seus neoliberals em fa dubtar de la viabilitat i interès de mantenir i ser part d’aquesta organització que tant ens ha defraudat. Que trobin altres formes de fer milions.

La migració humana i el futur

En l’actualitat la major part de migracions i desesperació humana a l’Orient Mitjà i Àfrica tenen arrels polítiques, militars i religioses, però també en part ja són el resultat de l’escalfament global, que cada dia esdevindrà pitjor i més amenaçador. Sense això, moltes coses serien diferents. Els efectes de la calor i la sequera són claríssims sobre tot al Txad i als països veïns com Nigèria i Mali, on un llac enorme més gran que Catalunya del que vivien potser molts milers i potser milions, està a prop de desaparèixer. La misèria i la desesperació i la indiferència dels grans i poderosos han obert les portes a l’Estat Islàmic a la regio. Fins i tot Trump hi ha ficat un exèrcit de per ara uns 8,000 soldats. Una altra guerra que podria durar molts anys. Una més.

No és fàcil veure un escenari on els nombre de refugiats i fugitius, ja en xifres rècord, pugui caure i per tant l’emigració d’africans i aviat d’asiàtics, empitjorarà sense que ningú estigui fent preparatius ni se’n vulgui preocupar. Hi ha qui suggereix que una verdadera solució consistiria en obrir a l’emigració Sibèria, però segur que això trigarà molts anys abans de realitzar-se.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Unió Europea

El dijous 23 de novembre la nació americana torna a celebrar la Festa d’Acció de Gràcies, la més important de l’any on els immigrants (que som tots nosaltres excepte els indígenes) celebrem l’arribada a un país buit i la creació de la nació més rica i poderosa del món. Va acabar aquí molt millor que pels que van anar al Sud, pobrets. Com cada any, totes les famílies es reuniran a menjar gall dindi i els nens recitaran al voltant de la taula quines coses bones tenen o a qui estimen, i no es permetrà a ningú rondinar.

I els Catalans? Si tinguéssim una taula semblant, ens podríem vantar d’alguna cosa? El primer record del vespre seria pel trist i injust patiment dels bons i estimats homes que han esdevingut presos polítics. Jo escric perquè malgrat tot em penso que sí que tenim coses per celebrar: per unes hores vam gaudir la realització del somni tan impossible fa anys de tenir una República Catalana lliure. No ho vam disfrutar per molt de temps, però és que no havíem arribat mai tan lluny i ara ha quedat constància quin és el nostre objectiu i no desapareixerà fins que algun dia podem guanyar.

L’altre motiu d’orgull, el més gran de tots, és que no hi ha hagut violència, sobretot res del foc, ferits i morts que els altres havien amenaçat causar a la Marta Rovira i a la CUP. Jo havia vist amb preocupació la disposició de grups a sortir a fer la desobediència civil pacífica DCP. Els jutges diuen sempre que DCP és il·legal, fins i tot a països democràtics amb judicatura independent. En general els militants rebutgen qualsevol forma de violència, però la policia actua sempre de forma molt violenta. Prou que ho van demostrar el 1O. Fins i tot van disparar bales de goma que són il·legals a Catalunya. S’en foten de lleis catalanes. Per mi la DCP és una forma molt legítima de defensa quan els poderosos no permeten res més, però degut al perill, no s’hauria de fer mai quan no es pot guanyar. El temps passa molt de pressa. Diuen els àrabs que només cal esperar assegut a la porta i veuràs passar el taüt amb el cos del teu enemic. En qualsevol cas,  gent intel·ligent no comencen una guerra per perdre-la. Sang i morts pel carrer? Mai, mai! Els Catalans no hem perdut el seny. Ningú hauria de morir per la seva pàtria, sinó viure per defensar-hi la llibertat i la democràcia de la forma que es pugui. La Història ho explicarà tot i som els que acabaran bé. El PP no s’ho val i acabaran saltant del poder, amb la qual cosa les portes del futur podrien quedar obertes.

La raó per la negativa a la DCP fou sens dubte l’actitud ferma del President Puigdemont i els seus Consellers, els mateixos que ara pateixen vexacions i empresonament acusats de violència, sedició, rebel·lió i malversació. Representen a tots els Catalans víctimes de la Catolanofòbia, pels que no hi ha camps de concentració. Que Déu perdoni als culpables, però després que es penedeixin. Una periodista del NYT deia precisament que el mèrit dels Catalans és haver volgut fer una cosa, que abans es feia sempre amb violència, de manera pacífica i amb el suport de masses de ciutadans, i que això no s’oblidarà mai i ho han notat molts. Catalunya, a diferència de Barcelona, era sovint desconeguda al món. Ara, per setmanes, fotos, articles i vídeos de manifestacions s’han vist per tot el món. Em vaig atipar de llegir cada dia articles llargs sobre el cas català. Finalment, no conec ningú que no sàpiga què ha passat a Catalunya. Es pensa algú que tornarem a ser oblidats? Ha estat un pas endavant molt fort. El discurs famós de Puigdemont fou vist en viu a tot el món. Qui sap, potser algun dia caurà el Premi Nobel de la Pau.

Cal tenir en compte que ni el Rajoy Brey ni el PP tenen cap projecte per després del 155, que no pot durar gaire. Només volen fer tant de mal com puguin i tornar al cafè para todos sense canviar la Constitució. Curiosament tenen gent que es pensa que ja han acabat amb el Catalanisme i que l’estelada ja no es veurà més. I que el borbó no tornarà a ser esbroncat. Voldria que hom pugués afegir aquí una banda sonora amb rialles. Després de més de 300 anys i dels 40 del franquisme? Tot tornarà a començar d’una altra forma però igual, i ara ja som famosos i coneguts per tot el món. Juncker va dir que si ell acceptés Catalunya, n’hi hauria 90 més. Doncs que prepari els 90 escons, perquè ningú podrà evitar-ho. Vostè no sap de què parlem, però és la democràcia!

ueHi ha gent que utilitzen un mètode molt popular a les eleccions americans: acusar els adversaris d’allò que ells mateixos fan. Els votants van ser atacats per la policia espanyola? Mentida! Els Catalans van agredir als benemèrits tan pacífics. La policia causava la violència? Mentida. Els Consellers estan a la presó per haver causat la violència. Que la majoria dels espanyols creuen en la Catalanofòbia i la practiquen amb insults i boicots? Mentida. Els Catalans practiquen l’odi i l’ensenyen als nens. Deien que Catalunya estava dividida (a diferència d’Espanya) però són el PP amb els assistents C i PSOE que ens han dividit. I més i més igual. Ells repetien i repetien que Catalunya violava la Constitució, pero ara estan ells violant-la contínuament amb el 155 i no tenim cap jutge per queixar-nos. Sempre hi ha gent que s’ho creu.  Com a persona interessada en les lletres una de les coses que més m’han afectat ha estat la caiguda d’El Pais en la vulgaritat, demagògia, etnofòbia i falsa informació sense comprovar res del que es diu, escrivint opinions a les capçaleres informatives, sense obrir la tribuna a diferents opinions. Són ells els qui hauran de viure amb la seva memòria i potser amb la seva vergonya per sempre i no pas nosaltres. On havien amagat l’ètica periodística? Fins i tot la cobertura d’ El Mundo fou millor. Els nostres diaris en canvi, ho van fer de forma respectable.

I per acabar aquest llistat de coses que no estan tan malament com molts es pensen, voldria recordar als milions de Catalans més joves que jo que el país va aguantar no sols això sinó molt més per quaranta anys i no ens van poder ensorrar. Diuen que volen acabar amb indoctrinacions a les escoles? Deixaran d’ensenyar “patriotisme” a les seves? Jo vaig aguantar l’ensenyament de la Formación del Espíritu Nacional des de pàrvuls fins al tercer any de la facultat universitària. I ningú en feia cas i els estudiants fèiem els exàmens amb fàstic. I per treure el meu títol de Batxillerat vaig haver d’anar a l’oficina de la Falange per pagar que em certifiquessin “que no consta nada contrario a los principios del glorioso movimiento nacional” I una altra vegada també el mateix per poder matricular-me a la Universitat i per poder treure el Diploma. S’equivocaven: jo estava totalment contra la teoria política feixista ja derrotada a Europa que ells havien après de l’estranger. Hi ha qui es pensa que els  del PP són feixistes, que no és veritat i els que ho diuen no saben de què parlen. El PP es un partit molt autoritari, corrupte i poc democràtic que acabarà caient a una elecció, cosa impossible amb els franquistes. Els feixistes deien que una elecció lliure seria un intent de cop d’estat. Però que ells a nosaltres ens tractin de nazis? Vinga, home! El PP està en la línia de successió directa del franquisme reformat durant la Transició, preservant les estructures socials i econòmiques opressives de la Dictadura.

Jo crec que hom pot aguantar-ho tot i esperar el moment per fe i amor al país propi. I perquè cada segon, el sol surt i puja esplendorós al cel en algun lloc de la terra. Com a la meva capçalera.

Joan Gil                                                                                                                 

Tags: Catalunya, Desobediència Civil Pacífica, Esperança, Presos Polítics, República Catalana, Violència Policial, Violència Política

Podria ser que la Constitució federal dels EUA de 1787, tan estimada, gairebé adorada pel poble americà que se sent tan satisfet amb ella, sigui culpable dels tirotejos i assassinats massius que han esdevingut rutines al país? Només si hom la interpreta malament. Vet aquí el text de la famosa Esmena II, escrita pel Congrés i no pels Pares Fundadors, que els maniàtics de les armes invoquen sempre pretenent que són Constitucionalistes:

Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’una nació lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat.

Es va escriure perquè al segle XVIII encara hi havia desordre, violència i robatoris i petites sublevacions. Els Estats no tenien exèrcit i no hi havia gaire policia i l’únic remei era organitzar una mena de Somatent, una milícia armada de ciutadans regulada per mantenir l’ordre. Com vol dir això que els ciutadans actuals tinguin dret a comprar armes d’assalt gairebé militars i usar-les sense instrucció ni disciplina? I perquè les necessita ningú?  Si algú assassina un cérvol amb un fusell semiautomàtic, segur que perd la llicència

Els Jutges Suprems federals ja van interpretar fa anys aquesta Esmena Constitucional: els va semblar que sí que garanteix el dret dels ciutadans a tenir armes, però que tant el Congrés Federal com els 50 Estats tenen el dret de regular-ne la possessió. Però no volen.

Molta gent pensa amb bastanta raó que la culpa és de la National Rifle Association (NRA) que és veritat només en part. La NRA, sense ensenyar els llibres, pretén tenir 4 milions de membres de pagament que no pot ser veritat. No passen de 3 milions, potser menys. Tenen un pressupost per a lobbistes de 300 milions usat per subvencionar les campanyes de reelecció d’amics. Diuen que aquests dòlars surten de les quotes dels membres, una mentida desvergonyida. La NRA cobra fortunes dels fabricants d’armes, els únics que s’aprofiten molt de la tragèdia. La NRA només engresca la mania de la possessió d’armes i i mira de protegir-la amb diners. Historiadors i sociòlegs poden explicar on i perquè va començar aquest interès i fascinació del poble americà amb les armes. Si us interessa, ho explica l’últim paragraph d’aquest apunt.

Sandy Hooks

La gent es preocupa dels esdeveniments extraordinaris molt més que de les coses diàries que ens afecten, però de fet el problema més estès de la possessió universal d’armes és la facilitat i seguretat en què es pot cometre un suïcidi. El total nombre de víctimes d’armes per qualsevol raó (sense incloure aquí els atacs jihadistes o l’exèrcit) puja a entre 7 i 8,000/any. Però recordem només les coses més greus i espectaculars. Jo no puc oblidar dos tirotejos monstruosos. El primer va tenir lloc a Sandy Hooks, una bona comunitat a Connecticut, al nord de NYC.

Un mal dia, un juvenil ja diagnosticat d’esquizofrènia va prendre un fusell d’assalt de la seva mare, la va matar i va anar a l’escola primària. Va assassinar una mestra i 20 nens petits del primer i segon graus. Quan la policia va arribar, es va suïcidar com és costum. L’esdeveniment ens va semblar tan odiós i esgarrifós que tots ens vam pensar que el Congrés produiria una llei regulant la venda d’armes. Obama ho va intentar, escrivint una llei que de fet no era forta, però era un avenç, i la va enviar al Congrés. El dia del vot, va enviar un avió a buscar els pares i mares dels nens morts i els va fer seure als balcons de la Cambra de Representants. Dominada per republicans, la Cambra va rebutjar la proposta. Obama, desesperat, va plorar voltat pels pares davant les càmeres de televisió. No s’ha de fer política amb una tragèdia, deien ells. Així de malament està la cosa.

Sutherland Springs

El segon cas que em costa oblidar va passar un diumenge fa dues setmanes a un petit poble a Texas, a una hora de San Antonio, que és per població la segona ciutat d’aquest estat. SS és una comunitat de 350 residents, gairebé tots agricultors modestos, que no han volgut mai constituir-se en municipi i són governats pel Districte (County). Hi ha un centre amb l’Església Baptista de fusta de la tragèdia, dues gasolineres i una botiga general. La resta són carreteres i camins. Els residents en diuen “la terra de Déu”, probablement perquè Déu i la terra de conreu són l’única cosa que hi ha. No havia passat mai res.

La gent són molt més religiosos que a Catalunya i aprecien sempre les manifestacions públiques i externes preconitzades pels Baptistes. Aquell diumenge, hi havia uns 50 o 60 homes amb dona i fills asseguts a les banquetes, escoltant el sermó d’un pastor visitant. L’assassí vestit de negre va entrar amb un rifle d’assalt a les mans. Era semiautomàtic, que vol dir que quan hom prem el gallet només dispara una bala, a diferència dels models automàtics militars encara prohibits que són completament iguals, però estan estructurats per disparar trets molt ràpidament (metralladora) sense aturar-se fins que l’usuari ho vulgui. L’arma llarga utilitzada venia amb magazins de 30 bales i l’assassí en va buidar i substituir cinc.

Aquest home de 26 anys no era un veí, sinó que vivia a la casa dels seus pares, gent benestant, a una llar molt gran i cara, amb piscina, a un dels millors barris de San Antonio. El seu historial previ ja feia por. Com és que li havien venut armes? Ja a l’escola havia amenaçat, colpejat i fet coses molt dolentes. Torturava animals petits quan en podia enxampar un. Havia estudiat per entrar com a pilot i va ser acceptat com a aviador i membre d’exèrcit nord-americà. Fou expulsat de la Força Aèria per un Consell de Guerra per ser massa violent i amenaçador. Estava ja divorciat per segona vegada. La primera vegada havia colpejat amb el puny tancat un nen molt petitet de la seva muller, causant-li una fractura de crani. Per mi, jo sospitaria que era un anomenat psicòpata criminal, que són malalts perillosíssims amb els que no hi ha res a fer. Segons sembla havia anat a l’església amb la intenció de matar la segona sogra, només que aquell diumenge la senyora havia preferit quedar-se a casa.

L’assassí, anomenat Ken va entrar per una porta oberta. A l’exterior havia obert foc sense avís contra petits grups de persones que van quedar morts o ferits. Entrant a l’església de negre i amb una arma molt perillosa, fou rebut amb crits de por. Ken va disparar en totes direccions per uns set minuts sense ser molestat o confrontat. Un vídeo de seguretat l’ensenya anant lentament pels corredors i disparant trets de gràcia (un a un nen de cinc anys) als caps de tothom que seguia viu. Compte final? 26 morts i 20 ferits, la meitat de gravetat.

Es va acabar gràcies a un senyor ja gran que viu molt prop i va sentir els crits emesos per fugitius. No duia sabates, però va prendre i carregar la seva escopeta i va córrer cap a l’església. Cal recordar que Ken era un militar i duia una arma quasi militar, o sigui que la situació era molt perillosa. Va tenir sort. Va disparar i sembla que va ferir l’assaltant dues o tres vegades. Ken va deixar caure el fusell i es va fugar amb el seu cotxe. El veí no tenia cap auto en aquell moment, però va aturar un veí jove que passava en cotxe per casualitat. Aquest segon cotxe amb dos homes valents dintre, gairebé va enxampar en Ken,que al final es va llençar intencionalment fora de la carretera a una cuneta. El veí es va acostar a la finestra exigint que Ken sortís de l’auto, però Ken va preferir matar-se d’un tret al cap al mateix temps que el primer cotxe de policia arribava.

Quina situació tan horrible! Com podia passar això a un lloc tan senzill, pobre i avorrit? Imagineu l’escena: uns 50 homes de poble, dones i nens seient en pau a una església, quan es presenta un desconegut armat amb la intenció de matar-los a tots un a un i sense pressa i gràcies al veí només en va arribar a matar 26. Tots els crims violents han de ser condemnats, però aquests casos semblen més enllà de qualsevol límit i són especials. Voldrà el Congrés fer alguna cosa aquesta vegada? El més probable és que es neguin, com es van negar després de Sandy Hooks. Diuen la ximpleria que el que cal fer és millorar l’assistència psiquiàtrica per detectar la gent perillosa a temps. Això estaria bé, però s’equivoquen si es pensen que un diagnòstic mèdic es pot assolir sempre, cosa que seria molt difícil i la quantitat de problemes mèdics, legals i constitucionals que se’n derivarien abans que el malalt fes res, serien o seran molt difícils. També diuen i alguns fins i tot creuen que la solució rauria en donar pistoles a tothom per poder defensar-se, com va fer el veí. Però de l’alternativa lògica i racional ningú vol parlar. Només s’interessen per disbarats consistents amb la venda continuada de fusells i pistoles. Caldria sobretot prohibir immediatament la venda d’armes llargues, els fusells d’assalt semiautomàtics. Hauria aconseguit algú matar 26 persones al mateix lloc amb una pistola? No si les víctimes són pagesos.

D’on surt la dèria absurda i perillosa de voler tenir armes a casa?

Sovint persones d’una ciutadania o regió tenen idees o emocions compartides per molts con-ciutadans que gent d’altres països troben inacceptables i pot ser molt difícil explicar-ho. Sense intenció de ser banal, als Americans els tornen bojos pel Football i el Beisbol, però són indiferents al Futbol europeu, cosa molt difícil de canviar. És fàcil trobar exemples amb el militarisme, antisemitisme, feixisme, la cuina… La Catalanofòbia de tants espanyols no sembla tenir cap base racional i nosaltres som diferents.

Al començament del segle XIX el President Thomas Jefferson, el més gran dels Pares Fundadors, havia comprat de Napoleó Bonaparte tot el territori anomenat Louisiana, que més que doblava l’àrea dels EUA del temps i deixant de banda els indígenes (com va acabar passant)  estava buit. El govern federal va facilitar l’arribada d’immigrants blancs per ocupar-lo i els primers residents americans del West esdevindrien o agricultors o ramaders a la gran “Louisiana”. Com és natural, a un territori gran i buit amb alguna tribu índia agressiva i bestiar perillós, tothom tenia alguna arma i sabia disparar. El West no tenia en aquell temps cap pes polític ni identitat especial, però en general les coses anaven bé. El “Louisiana purchase” de Jefferson fou un encert monumental, no obstant l’oposició de molts contemporanis.

Amb el començament de la Guerra Civil tot va canviar. Per primera vegada es van veure a tot arreu armes de foc i mort. Els combatents foren (i encara són) glorificats, herois lluitant per la Pàtria amb armes, cosa que encara no se li havia acudit a ningú. El triomf de la Unió va il·luminar les armes en un llum diferent.

Però, ai las, pels fabricants i negociants d’armes, la Guerra Civil es va acabar. Com havien de fer negoci sense guerra? No hi havia dret. No quedava cap mercat.

Les pel·lícules i novel·les de l’oest que tots hem vist exageraven el nivell de violència al territori en aquell temps. Els periòdics feien el mateix, cosa que agradava molt al públic. L’oest era enorme i sens cap dubte hi va haver criminals, les fetes dels quals eren elogiades i descrites com si fossin esdeveniments històrics. L’episodi històric recordat més sovint fou la “batalla” del OK-Corral a un lloc perdut d’Arizona anomenat Tombstone, entre dues bandes de cinc homes i la premsa en va seguir parlant per moltíssim temps. Altrament, l’Oest violent que hem vist tan sovint a la pantalla, hauria estat absurd i se’l van inventar.

I ara arribem a una millora tècnica històrica: la invenció dels llibres de còmics, sovint amb il·lustracions, que eren molt barats i presentaven històries de bandits i pistolers, sovint inventades o exagerades. Els reporters podien fer una fortuna amb una entrevista a un home famós, sovint en forma sensacionalista amb detalls i episodis imaginaris. Deien que Billy the Kid assassinà 20 homes. En realitat van ser 5 o 6, i sempre a confrontacions, gairebé mai gent innocent. Els llibres de còmics van ser la passió de dues o tres generacions de joves americans, que en van treure la impressió que el West era una zona d’aventures per joves blancs americans que volien sentir l’adrenalina, on les armes, els Colts sobretot, estaven integrades al relat d’heroisme i patriotisme del poble nord-americà. Fer-se un pistoler famós no tenia res de fàcil i no passava de ser un somni

I els pobres fabricants? Un d’ells va lluitar com un lleó en suport de la creació d’una mentalitat i de mites nord-americans com a un nou poble, en lluita permanent en defensa de la seva llibertat, família i veïns. Aquesta nació acceptava i usava les armes com a instrument de pau i progrés, establint un lligam de les pistoles amb la natura, la bellesa del paisatge i els cavalls com a qualitats de l’americà com cal, violent quan calia, sempre disposat a lluitar defensant causes justes. La identitat exigia que un bon americà havia de saber lluitar. El nom de la companyia més al darrere d’aquestes convencions? Encara existeix, té molta reputació i es diu Remington. Si mireu el seu web encara hi trobareu referències patriòtiques al caràcter americà, la disposició permanent del poble a lluitar per la llibertat i el seu lligam amb la nació. Ells el que van fer sobretot fou pagar molts anuncis als llibres de còmics i els diaris i exercir influència amb els redactors de novel·les gràfiques. Al començament no hi havia necessitat de  referir-se a la Segona Esmena constitucional que haureu vist al començament. Quan la van descobrir, va reforçar molt la seva posició. Resultava que un verdader patriota americà havia de posseir una o més armes i afirmar que era el seu dret reforçava la Constitució i enfortia les grans llibertats nacionals atorgades per aquest document tan estimat.

Joan Gil

Die weiße Rose (“La Rosa Blanca”), Múnic, Febrer de 1943

Els qui parlen de la població alemanya durant a segona meitat de la II Guerra Mundial, haurien de considerar els moviments estudiantils de protesta, que el règim nazi no volia tolerar no obstant el seu poc significat. Els feixistes alemanys responien amb atacs policials i judicials brutals, que sovint acabaven en execucions. Perquè tenien un problema amb els estudiants? Perquè les autoritats els obligaven a anar per unes setmanes al front (a tots, però sobretot als estudiants de medicina, a fer d’infermers) on veien la realitat i tornaven explicant la veritat: Alemanya estava perdent. Les ocupacions a la Unió Soviètica eren d’una crueltat odiosa i injustificada. L’antisemitisme era pintolerable.

Hans i Sophie Scholl eren dos estudiants bavaresos a Munic, fills d’una família progressiva reduïda al silenci. El germà estudiava medicina i acabava de tornar d’una “visita” a Stalingrad. Va començar a fer reunions amb amics de confiança, entre ells un xicot nascut a Rússia que parlava la llengua perfectament i un professor de Musicologia. El grup va triar el nom Rosa Blanca, probablement tret d’un poema alemany, i no va tenir cap organització formal, encara que molts veien a Hans Scholl com a cap del grup. Van durar uns set mesos.

Els dos Scholl havien imprès tots sols octavilles o fulls volants (dits en català fulls propaganders) reproduint un sermó d’un Bisbe anti-nazi que denunciava l’eutanàsia amb l’objectiu de purificar la raça germànica com una bestiesa estúpida, cruel i inhumana. Van decidir que l’única feina que podien fer era produir, reproduir i distribuir aquests fulls propaganders amb crítiques del règim nazi, que van arribar a distribuir no sols a Munic sinó a contactes de confiança a altres universitats alemanyes. Hi havia poques fonts alternatives d’informació pel públic. El segon volant repartit ja per la Rosa Blanca tractava críticament amb l’antisemitisme. Al començament el seu estil era una mica intel·lectual, no sempre fàcil de seguir, després va esdevenir més polític i popular.  Es van fer conèixer a diverses universitats, però la seva importància era insignificant. Prou que sabien que la GESTAPO, la policia, els buscava.

I un dia la Sophie va fer una equivocació. Havia anat a classe amb en Hans duent un maletí ple de fulls volants, que van distribuir sense incidents de forma que els estudiants els trobessin quan sortissin de classe. Arribada gairebé a la sortida de l’edifici, la Sophie va notar que li havien quedat uns quants volants al maletí. En mala hora va decidir tornar a l’atri i pujar les escales fins una barana, des de la qual llençaria els papers. Un empleat de la Universitat la va veure.

Els germans foren detinguts i interrogats per la Gestapo. En Hans va intentar protegir la Sophie dient que ella només era la seva germana i no sabia res, però la noia, molt orgullosa, ho va rebutjar, declarant-se solidària en tot. Estaven al final imminent de la batalla de Stalingrad, que va marcar el començament de la caiguda del règim.

Menys d’un mes després de la seva detenció van ser encausats i jutjats per un Volksgerichthof, un Tribunal Popular, presidit per un jutge que no deixava defensar-se a ningú i repartia sentències de mort sumaríssimes d’acord amb la legislació nazi, única que hi havia. Quatre acusats (quatre sentencies de mort per judici era el màxim que li deixaven fer), començant pels germans Scholl, foren decapitats en la guillotina hores després del procés. Havien estat estudiants pacífics i demòcrates, executats només per repartir octavilles que poca gent llegia.

Un resistent va aconseguir una còpia del darrer full volant i va poder passar-lo des d’Escandinàvia als Anglesos, els quals en van fer milers de còpies i les van deixar caure des d’avions al territori alemany no alliberat. Poc temps després hi va haver dos judicis més contra altres membres de la Rosa Blanca amb un grapat d’execucions addicionals al primer, no pas al segon quan ja tot s’estava ensorrant i els darrers acusats, que verdaderament no havien fet res, se’n van sortir vius. Aquell jutge fatal no es va presentar, essent substituït per un jutge normal, que va declarau-los innocents per falta de proves. El caos terminal havia començat.

Resultats? La primera reacció després de la guerra fou un llibre escrit per una tercera germana Scholl més jove. Poc després el nou govern democràtic bavarès va finançar un film biogràfic i poc a poc el nom Scholl fou reconegut i es va estendre. És difícil comptar quants llibres, pel·lícules i programes de TV s’han vist. Els Germans Scholl tenen avui en dia molts monuments públics, estàtues, fonts i fins i tot una Plaça al Camp Universitari de Munic. Els seus escrits poden ser trobats fàcilment. Una curiositat inesperada: com que el company nascut a Rússia era un fervent Cristià Ortodox, ha estat canonitzat i elevat als als altars per l’Església Ortodoxa Russa.

El nou Govern democràtic federal va haver de reobrir els processos perquè el President del Volksgerichthof havia estat un verdader jutge nomenat legalment pel govern alemany. El Bundestag democràtic va declarar l’execució dels Scholl  un assassinat judicial. (sic, oficialment). Els Catalans amb el President Companys no hem tingut tanta sort.

Un cas de Gitanos, Guàrdies Civils i un Capellà al Camp de la Bota

A final dels anys 50 i començament dels 60 vaig tenir al Batxillerat un professor admirable, amb grans preocupacions socials que era un capellà membre de l’Orde que regia el Col·legi. Aquest Pare B (em guardo el nom perquè no n’he sentit parlar des de fa mes de 40 anys) va decidir abandonar la seva còmoda residència i la llar dels seus pares molt prop del Cole per anar a establir-se a una barraca del Camp de la Bota, a Sant Adrià. Jo hi anava regularment i vaig seguir tenint alguns contactes superficials amb el Pare B. perquè explicava coses interessantíssimes i jo no sabia res dels desgraciats que vivien allí. Hi havia una trama de corrupció policial relacionada amb els traspassos de barraques. Calia pagar per fer un traspàs o venia un camió a enderrocar-la, com la llei manava. Si els nou residents pagaven, la llei ja no era tan exigent. L’alcalde Porcioles, antic notari de la meva família, va construir amb pessetes municipals una font d’aigua fresca al centre del Camp. Va explicar en un discurs quant el govern es preocupava d’aquells homes i dones, imagineu-vos, una font on també es podia al mateix temps rentar roba. Va sortir a La Vanguardia Española amb una foto de dones contentíssimes rentant roba a ma. Era molt generós.

Essent un home de carrera amb educació bona, el Pare B ajudava molta gent i tothom que tenia un problema el venia a veure i treballava de franc. Així és com es va veure embolicat amb moltes coses espinoses, sobretot amb la llei. Ell defensava sempre la justícia més que la llei, cosa molt perillosa a l’Espanya de Franco. Vivien al Camp dos pobres homes (perdoneu el qualificatiu), militants ideològics de la Falange, que vaig veure sovint en uniform i camisa blava, que havien rebutjat privilegis i creien fermament en el contingut social de la doctrina feixista formulada per José Antonio. Ajudaven sovint usant la seva influència al partit els esforços per millorar el tracte dels residents i combatre corrupció. Una vegada van insistir en parlar amb el Governador Civil com a Jefe Provincial del Movimiento, que no va servir de res. Tornant al Camp derrotats i escarnits, van anar a la barraca del Pare B i, quadrant-se, el van saludar amb el braç en alt. Hi ha tota mena de tragèdies i enganys al món.

Un dia, hom va anunciar que el Pare B faria una conferència a la Universitat sobre el racisme de la Guàrdia Civil tractant amb els Gitanos (que sembla que ara prefereixen dir-se Romanis). Efectivament n’hi havia bastants, sovint fora del Camp. A un final de l’àrea hi havia un bar que estava bastant be i la parella de Guàrdies Civils s’hi asseia a refrescar-se alcohòlicament al vespre. Quan topaven amb un gitano, l’apallissaven, insultaven i li feien coses molt dolentes.

La conferència fou suspesa per ordres de la policia (cal obeir la llei sempre, per estranya i injusta que sembli). Després d’una interrogació el Pare B fou posat a disposició del Tribunal d’Ordre Públic amb les acusacions habituals de sedició, violència, conspiració, etc, molt alienes a la personalitat del Pare B. A més, no li havien permès donar la conferència, o sigui que gràcies a la Guardia Civil no havia fet res de res.L’acusat va poder contractar un bon advocat i van preparar una defensa basada en provant la realitat de les seves denúncies.El Pare sabia de què parlava. Els GC eren racistes!

El dia del brevíssim judici, l’advocat volia començar invitant testimonis a descriure com els gitanos eren tractats per la GC. Enrabiat, el Jutge President ho va aturar en sec. Si l’advocat es pensava que al seu Tribunal hom podria insultar amb impunitat la gloriosa Benemèrita o Espanya, ja podia plegar i anar-se’n. El Pare B fou condemnat i sentenciat potser a dos anys. No me’n recordo del tot. El seu crim fou només haver volgut dir la veritat en public. Pocs anys després, se’n va anar a Mèxic i no n’he sentit parlar mai mes. Els jutges d’aquest Tribunal eren sens dubtes funcionaris de l’Estat legítimament nomenats.

Vetting i la tria de nous jutges, el problema de la independència judicial

Parlant de les relacions prohibides entre el Govern i els nominalment independents jutges, cal entendre que rarament les violacions depenen de diners o corrupció. No sé com es trien els jutges de l’Audiència Nacional. Als EUA els jutges estatals són elegits a la butlleta electoral. Poden presentar-se tots sols o com membres d’un partit, però l’elecció costa diners. Tots els jutges federals són elegits pel President dels EUA però han de ser confirmats pel Senat, que els fa declarar davant el Comitè Judicial bipartidista, on han de respondre preguntes i explicar què pensen de moltes coses. El Comitè envia una recomanació al ple del Senat, que accepta el nou jutge o no. La Cambra de Representants no participa en el procés. Resulta sempre que els jutges són molt independents.

L‘acció més important en la tria d’un nou jutge és sempre el vetting (“investigació” en anglès, però es diu gairebé només dels nomenaments per càrrec públic) com diuen els Americans, l‘interrogació per saber-ho tot del candidat: de quin partit és, família, historial professional, experiència, caràcter, diaris que llegeix, opinions legals a casos on ha participat, grups o nacions que odien, opinions polítiques, projectes pel futur, actuacions públiques… Tot allò que calgui per entendre no sols el seu coneixement de la llei, sinó quina mena de persona és. Poden fer preguntes legítimes o intolerables i ningú en sabrà res. Tots coneixem gent que no viuen de la política però tots sabem perfectament si són o afavoreixen el PP o ERC, i ho deixen ben clar quan parlen. Alguns parlen de política en to de veu fort, com l’ex-diputat Garcia de Badalona, i altres amb indiferència total. És així com les places de jutge es poden omplir amb jutges segurs, amics i és molt difícil de combatre. Sobre el paper, és legítim i legal pel Partit al poder.

Als EUA els jutges de cassació i els suprems tant d’estats com del federal de Washington, no tenen obligació d’acceptar casos i es poden negar a fallar-los, cosa que fan sovint. Els jutges, com els fiscals tenen sempre discreció per rebutjar coses que no els semblen be. Els jutges alemanys poden respondre a un litigant que allò que ell vol no mereix la protecció de la llei. Però un amic no faria mai ni toleraria aquestes coses contra el Partit que l’ha elegit, no pas per corrupció o per haver rebut una ordre explícita, sinó perquè les coses són així si hom vol fer carrera.

I aquest és el centre del problema, el vetting. Si no és possible nomenar jutges neutrals, almenys caldria tenir-ne de totes les inclinacions. Un partit democràtic no permetria nomenar candidats amb opinions extremes o odis nacionals. Potser hom podria incloure el tema en les plataformes electorals per tal que el poble ho entengués.

La Universitat de Pennsilvània te un lema tret d’un escriptor llatí que s’ha fet famós als EUA:  LEGES SINE MORES VANAE. Les lleis no serveixen de res si no van acompanyades de bona moral. Que una llei hagi estat escrita, no tanca la discussió sobre la seva legitimitat. Penseu en els dos casos anteriors. És sempre la gent que l’aplica.

Els jutges són una de les tres branques de Govern relativament independents, juntament amb l’executiu i el Parlament. Els fiscals en canvi, són supervisats pel govern, però no se suposa que puguin legítimament acceptar ordres afavorint coses polítiques o interessos del govern. A la majoria d’estats, el càrrec és electiu. El fet que els jutges siguin relativament independents, no vol dir que siguin sobirans i la seva obligació és servir al poble, no posar-se per damunt. Sobirà és només el poble i un jutge que es fica en política traeix i mossega la ma que l’alimenta. Als països democràtics, totes les institucions lliures com la judicatura tenen sistemes i mecanismes interns per exigir disciplina, vigilar-se  i disciplinar quan cal.

La Constitució Federal Suïssa prohibeix terminantment al·legar que una llei o resolució del Parlament sigui inconstitucional. Si una proposició passa un Referèndum, el sobirà ha parlat i no cal ni es pot fer res més. Per entendre la raó, serveix mirar enrere  i considerar la catàstrofe de 2010 a Espanya. Un nou Estatut havia estat aprovat per dos governs, dos parlaments i un referèndum (autoritzat). Però aleshores probablement per odi, el PP dirigit pel Rajoy el va enviar al TC que el va destroçar i a més escriure que allò que ells deixaven era el límit màxim i prou per sempre més. Resultat d’aquesta violació de la Constitució? Set anys de desordre, caos, divisió política, desprestigi creixent d’Espanya, un Gobierno cada dia més autoritari, ridícul de Rajoy a la UE, un escàndol internacional i una crisi gravíssima. Gràcies, Rajoy, i gràcies senyors jutges! Pugeu a la plataforma i saludeu.

Joan Gil

Tags: Camp de la Bota, Franquistes, Germans Scholl, La Rosa Blanca, Nazis, Tribunal d'Ordre Public

Estic comparant la brutal campanya espanyola amb la minsa, ben educada i respectuosa campanya dels Catalans, a l’estil del cavaller Carles Puigdemont, el qual així i tot ha acabat amenaçat en públic d’acabar com Lluís Companys.  La teoria és que el vot és una expressió de la voluntat popular però moltes agències cares de relacions públiques ja fa temps que han entès que es tracta només de saber manipular l’opinió pública i que els votants ho obliden tot. La manipulació es pot guanyar amb tècniques legítimes sense faltar a la veritat, però molts agents que fan estimats secrets de vot diaris per avaluar com van, no dubten a utilitzar mentides i representacions falses que exciten al poble. Els espanyols no dubten a fer-ho, nosaltres ni ho fem ni hauríem de fer-ho mai. Però parlem de les coses legítimes.

La famosa “inconstitucionalitat”

L’objectiu català hauria estat explicar als espanyols i als periodistes de tot el món quins greuges tenim i perquè volem anar-nos. Enlloc d’això només s’ha pogut parlar de la Constitució espanyola i de res més. Una maniobra política perfecta i molt exitosa acceptada íntegrament per tots els partits satèl·lits del PP, el PSOE,PSC, i C. Jo sospito una intervenció a Madrid d’una agència de relacions públiques competent. El nostre President, al capdavant d’una mobilització de masses fenomenal, única en el món democràtic, va acceptar el tracte d’inconstitucional que el feia aparèixer a ell com a violador de la llei. La protesta catalana no arribava enlloc. En canvi el Rajoy marcava el to divertit dels insults, crits i amenaces que tots els satèl·lits, potser amb excepció d’Iceta, acceptarien. La Catalanofòbia rebia la benedicció oficial del patriotisme ibèric i sortia al carrer amb l’ajut de jutges i d’aquest fiscal tan estrany que vol ficar a presó tothom que obri la boca excepte els angelets del Gürtel. La Generalitat tampoc parlava de Gürtel. Quina ocasió perduda. A Madrid era una festa amb insults legalitzats. I sense por o preocupacions. Com Piqué, Catalunya aguantava els insults i les humiliacions.

Què hauria calgut fer? Hi ha un refrany americà que diu “If you can’t stand the heat, get out of the kitchen” (Si not pots aguantar la calor, surt de la cuina) I un pugilista no pujaria mai al ring sense estar disposat a clavar cops de puny a l’adversari.I el Barça té un adversari cada fi de setmana, que acaba rebent puntades de peu i gols. Són adversaris, no pas enemics, però cal tractar-los com cal i els polítics independentistes no ho van fer Aquest és el món real de la política, però no hem plantat cara bé.

La primera cosa que diu el reglament és que cal respondre a l’adversari immediatament i fent tant de soroll com es pugui, amb predilecció per atacar a cops de  puny si cal, els seus punts més forts fins desconcertar-lo o fer-li dir un disbarat. Els partits americans tenen gent que vigilen, tenen contactes amb la premsa nacional (i estrangera, si cal) i preparen una resposta. Com queda dit, les respostes més efectives són les que toquen els punts forts de l’adversari. Només per posar un exemple (que no en sé prou per saber si seria correcte) si Rajoy només obre la boca per sortir-se amb la Constitució, jo l’atacaria rebuscant quantes vegades ell havia parlat contra aquesta mateixa Constitució o havia ignorat sentències que el perjudicaven. I que ho expliqui tot. Si es podia fer, jo hauria proposat al Congrés fer una esmena constitucional com la famosa que van fer una tarda el PP i el PSOE de Zapatero per la Unió Europea. Naturalment, fallaria però quedaria constància que són ells els que no volen i que hauria estat fàcil arreglar el problema.

En qualsevol cas, una cosa que hom pot aprendre de Trump és que ell SEMPRE respon immediatament a qualsevol atac, sovint amb el Twitter, altrament davant les càmeres. Dissortadament sovint menteix, aconseguint canviar el tema (el seu objectiu) però també ho podríem fer nosaltres honestament sense mentides. Sobretot, és útil canviar un tema quan no convé. Amb els tweets,  manta vegada ha aconseguit canviar i oblidar el discurs polític nacional que no li agradava. I ell tan tranquil. A Rajoy no l’atacava ningú. A Puigdemont molta gent.

El nombre de votants

No sé quantes vegades ho he llegit sense que la Generalitat faci res: molts comentaristes estrangers segueixen repetint que el nombre de votants, un 43%, es insuficient per declarar la independència. Caldria respondre moltes coses: que el nombre habitual de votants a Catalunya no és gaire més alt (sovint més baix), que la Generalitat va afegir que 700,000 catalans no van poder accedir físicament a les urnes (i ja arribem prop dels 3 milions) i finalment que els votants que volien sortir de casa més tard ja havien sentit els mitjans anunciar els assalts i atacs violents de la GCivil i altres policies espanyols. Calia ser un heroi per sortir amb nens i ancians en aquestes condicions. I molts Catalans en van ser ser. I com es poden queixar els que van impedir el vot normal que el nombre de votants fou insuficient? És cinisme?

Els diaris de Madrid

Cal recordar-ho. Jo no recordo haver vist o viscut una cosa semblant a cap dels llocs on he viscut. Els diaris tenen obligacions que els periodistes aprenen a l’escola: informacions i opinions han d’anar a llocs diferents del diari o web, sense barrejar-se mai. Informacions han d’intentar explicar però han de ser políticament neutrals, sense prendre partit. Només els editorialistes tenen el dret legítim d’expressar les seves opinions, però haurien d’invitar també personalitats d’altres inclinacions. Diaris com ElPais tenien una certa reputació de respectabilitat. S’entén que els diaris han de parlar sempre de respecte i pau, contra odi ètnic, i ensenyar al lector els problemes de fons i recomanar enteses pacífiques. Dintre de la redacció no hi havia ningú que objectés? Se n’hauran d’avergonyir per molts anys venidors, perquè han deixat de ser respectables.

El suport popular

Una vegada vist l’èxit de l’argument constitucionalista sense disputa ni oposició catalana, no hi havia dubte que tots els governs consultats respondrien que visca la constitució i la llei. Però i els seus ciutadans què pensaven? Als EUA  els ciutadans només poden sentir amb horror que una policia va prohibir votar i va maltractar fortament a milions de ciutadans pacífics que volien fer-ho. Ells havien fet una revolució per menys que això. Amèrica es un país federal, on la legislació electoral és un dret EXCLUSIU dels estats, cadascú amb les seves lleis i peculiaritats. No hi ha lleis federals del vot, excepte  per garantir els drets fonamentals. Les eleccions anomenades federals son en realitat vots simultanis de 50 estats diferents. Cap americà es pot imaginar que policia federal (FBI) confrontés i intentés prohibir un esdeveniment electoral aprovat per l’estat, que segons la Constitució és lliure i sobirà, com tots els altres estats. I això dels atacs violents amb força a ancians, nens i ciutadans pacífics tampoc s’ho empassarien. Tenen armes a casa.Van estar sempre a favor de la independència irlandesa. El govern va respondre’ns allò que havia de respondre, però si la Generalitat trobés una forma de dirigir-se al poble o als estats, rebria una resposta molt diferent. Potser a molts llocs d’Europa passa el mateix. El respecte al vot popular i les urnes com a forma de resoldre conflictes, està molt estès.

Woodrow Wilson i l’autodeterminació dels pobles europeus

W. Wilson, un Professor de Princeton,  fou el President dels EUA que va guanyar la primera Guerra Mundial. Durant la Sessió fundacional de la Primera Societat de Nacions que ell havia iniciat, va pronunciar un discurs notable. En vista de l’ensorrament dels Imperis Austrí-Hongarès, Alemany i Rus, calia imaginar-se una geografia i un escenari nous a Europa. La seva proposta era que enlloc de reconstruir res, es donés pas a l’autodeterminació de les nacions oprimides pels antics imperis.

Això fou la política oficial nord-americana, que tant ens hauria afavorit, fins la Segona Guerra Mundial. Les autoritats que van presidir damunt l’ensorrament del feixisme a Alemanya, a Itàlia i al Japó durant la segona Guerra Mundial ho van veure tot diferent, preferint crear enlloc per primera vegada en la història, les nacions de les fronteres sacrosantes i intocables que calia defensar a qualsevol preu. Aquest punt de vista fou molt reforçat per l’arribada de la Guerra Freda, que ho veuria tot pels dos bàndols exactament igual. Les fronteres esdevenien absurdament sagrades i defensades per l’OTAN sempre pel benefici d’alguns. Avui en dia les coses estan canviant i potser s’acosta el dia quan tornarem a la filosofia de Woodrow Wilson i deixarem que les fronteres, si segueixen existint, serveixin només per fer feliç  als que viuen dintre d’una. Durant la història, moltes fronteres s’han mogut quan calia. Hauria de ser possible que hi tornéssim. Això resoldria els conflictes que es podrien derivar dels molts moviments nacionalistes que creixen al món. Si Juncker es pensa que sotmetent Catalunya això es pot prevenir, s’equivoca i és injust.

La Separació i la Independència Judicials

La idea que els jutges haurien de ser independents del govern i fins i tot capaços de jutjar-lo és molt antiga. En part els drets dels ciutadans ja estan descrits a la famosa i venerable Carta Magna atorgada de molt mal grat pel Rei Joan Sense Terra als anglesos. Que jo sàpiga, la primera Constitució que de debò ho va acceptar i posar per escrit fou la primera i única Constitució dels EUA de 1787, encara en vigor, amb esmenes. Pels Americans la qüestió de la separació de poders i independència judicial és molt seriosa, tant als tribunals estatals com als federals. Passa de tant en tant que algú alci una queixa d’inconstitucionalitat sigui per les constitucions estatals o la federal, que en general són preses molt seriosament. La queixa comença pels tribunals de primera instància, pel tribunal d’apel·lacions i finalment, acaba (si els suprems l’accepten, que no en tenen cap obligació) al Tribunal Suprem sigui de l’Estat o Federal. Hi ha sessions de presentació de totes les parts, discussions i llargues deliberacions. Sovint la sentència surt molts mesos després.

Veiem la situació a Espanya: el Gobierno anuncia que vol fer una altra queixa contra la Generalitat. Quantes n’han fet ja aquest mes? Deuen haver de pagar hores extra. Són atesos en l’acte pel tribunal que ells trien i sense cap mena de deliberació seriosa els jutges dicten totes les sentencies que el Gobierno demana, sovint seguit el text presentat. Vaig sentir a algun diari que hom havia proposat que el President del TC seiés amb els ministres al consell per coordinar (!!!) Voldria saber si ho van fer. La Generalitat no pot guanyar mai. I el Fiscal anuncia per TV que ell ficarà a la presó al nostre President si es declara la independència, que es un acte polític. És aquest home independent del Gobierno o torna a ser justícia estil Franquisme? Que es facin selfies tots junts per accentuar la unitat.

Jo crec que aquest es el problema individual mes greu que Espanya pot tenir als Tribunals i premsa estrangers. Jo crec que ajudaria molt perseguir-lo i intentar-ho. Té el President Rajoy l’autoritat de ficar gent a la presó? Ha donat instruccions o n’ha parlat amb el Fiscal? Normalment, aquestes coses no passen a altres països.

I ara diu que volen ficar tothom a la presó, interrogar alcaldes una altra vegada, tancar la TV3, desfer els Mossos i canviar els plans d’estudis de les escoles? Mirin, senyors: jo vaig anar a l’escola quan ja ho feien tot això. Vam aguantar 40 anys i aquí seguim.

Joan Gil

Tags: Autodeterminacio i EUA, Catalunya, Espanya, independència, Tribunals espanyols, Woodrow Wilson

Potser molts lectors no s’adonen que aquestes dues coses, que els Catalans hem patit, són conceptes de les ciències socials i polítiques que tenen un significat clar i diferent. El primer estudi seriós fou publicat pel Professor Juan José Linz que havia nascut a Alemanya però va esdevenir ciutadà de l’estat espanyol i va fer la seva carrera als EUA, arribant a l’honor extraordinari de rebre una Càtedra Anomenada a la gran Universitat de Yale. Fins i tot li van arribar a donar un premi príncep d’Astúries.

Totalitarisme

Començant per donar exemples de totalitarisme (sovint feixistes), els més clars són evidentment Hitler, Mussolini i Stalin, però n’hi ha hagut i n’hi ha molts més, com ara el Franco Bahamonde que vam patir nosaltres, Oliveira Salazar al Portugal, Mao a la Xina, Un a Corea del Nord, Perón a l’Argentina i molts més. En temps antics, la majoria de monarques eren totalitaris.

La pràctica i expressió de poder incontrolat i molt arrogant (inflexibilitat, desig d´humiliar) és igual tant a l’autoritarisme com al totalitarisme. Altres característiques els diferencien clarament: el totalitarisme és una doctrina política basada en l’estat omnipotent (que comparteixen feixistes i comunistes) que pretén canviar substancialment el sistema polític i social del país i fins i tot del món, si es pot. Recordem la Falange amb la seva “democràcia orgànica”, les Cortes amb tres terços, els sindicats verticals, les missions històriques de la joventut… Era un món nou i diferent.  La segona característica és tenir un Dictador popular, promogut i exaltat pel règim, carismàtic,  del que tothom parla sense poder discutir les seves decisions. Els Russos es van inventar el nom tan encertat de “culte de la personalitat,” que és un dels elements essencials del totalitarisme. A vegades em recordo dels locutors de Ràdio Nacional parlant amb emoció del seu Caudillo. L’home feia discursos vulgars i avorrits però els seus titelles deien que en aquell primer moment només podien presentar anàlisis preliminars d’aquell discurs tan transcendental. Però Franco no era ni de bon troç tan impressionant com el seu admirat Hitler. Massa gras i amb veu massa fina.

Cal afegir que no té res de fàcil establir un nou sistema totalitari (feixista). Només és possible enmig d’un ambient revolucionari o una guerra. En canvi un govern autoritari es pot establir a molts països amb tradicions democràtiques febles

Autoritarisme

Vol algú saludar el Sr Rajoy Brey com a exemple gairebé perfecte? A diferència del cosí totalitari, autoritarisme no ha estat mai una doctrina política, sinó un mecanisme social. A una societat cal sempre tenir un mecanisme dirigent per fer decisions: els bons demòcrates  trien la discussió i els vots, els autoritaris esperen la decisió i les ordres del cap, que es pensa que ho sap fer tot millor. A diferència del totalitarisme, els autoritaris no en fan mai menció durant una elecció, perquè és de fet només un mecanisme social més que polític, mai una part del programa. Els autoritaris viuen dintre d’un sistema polític tècnicament democràtic del que tenen tots els fils a la mà. És una qüestió de gustos si el txef es anomenat Dictador o President. Depèn. No hi ha cap regla per decidir si un polític és un Dictador, però es pot veure sempre si és totalitari o autoritari.  En el cas dels autoritaris, una bona elecció ho pot resoldre tot, a cals totalitaris no. Diuen que una elecció lliure és un intent de cop d’estat per enderrocar el govern legítim.Els autoritaris simples no tenen ni programari per canviar el món ni culte de la personalitat dedicat al cap del gobierno.

En Linz mateix va notar el problema dels règims presidencials, com als EUA. Són autoritaris per definició? Pel que fa referència als EUA, m’hi hauria d’oposar, encara que a vegades ho pot semblar  El sistema constitucional en força des de fa més de 200 anys, que veu tots els ciutadans com a lliures i iguals, no afavoreix cap grup o estat sobre els altres i dona drets sense prohibir gaires coses (com ara l’esclavatge), estableix un sistema de “checks and balances” amb jutges independents que frena la majoria d’abusos presidencials. El govern desastrós de Trump en seria un exemple. Als 9 mesos, no ha aconseguit fer cap de les bestieses que volia. A altres països, en canvi, un nou President podria sentir-se més temptat que un primer ministre parlamentari. En qualsevol cas, un primer ministre autoritari pot ser reemplaçat per un altre més democràtic. A un país com Espanya, però, en vista dels pocs instints democràtics de molts partits, la successió podria posar les coses pitjor.

La transició: del Totalitarisme a l’Autoritarianisme

La transició va deixar caure per acord i negociació (única vegada) els elements doctrinals del feixisme, descrits més amunt, que eren absurds i no permetien anar pel món ni ser admesos a organitzacions internacionals, afegint-hi l’indult incondicional i impunitat, sense Comissió de la Veritat, per a tots els col·laboradors feixistes. Van obrir també un sistema democràtic amb vot universal i governs parlamentaris. Catalunya i els seus drets i esperances fou reduïda un altre cop a la condició de minoria desprotegida, sotmesa per sempre més a una majoria amb la que no s’aconseguiria mai res de res, mai, mai. Els que manaven no veien problemes acceptant el vot universal. La famosa Espanya Negra garantia el futur.

Un dictador vell acabava de morir i es tractava d’acabar amb les seves manies i liquidar el totalitarisme i el seu Movimiento. Tot havia de canviar perquè res canviés.

Joan Gil

Darreres Notícies dels EUA:

Ahir m’estava mirant al canal MSNBC un periodista del NYTimes que feia acusacions greus en el cas encara no resolt de la col·lusió electoral entre Trump i Rússia. Aquí en aquests casos, els canals sempre inviten el denunciat a respondre (cosa que tant debò fessin a Madrid). Va sortir un senyor molt indignat de la Casa Blanca, que va anunciar que ja sabia d’on sortia aquesta mentida. Era igual que el cas de “Caledònia” a Espanya, on els Russos havien agitat propagant mentides!!! Els de Can Trump són així, igual en moltes com els del PP. Diuen la primera cosa que se’ls acut. La veritat té poc interès. Si a Madrid s’assabenten, podrien fer un Consell de Guerra per traïció a tots els membres del Govern. El totalitari Franco els hauria afusellat.

Tags: Autoritarisme, Dictadura, Franco, Juan José Linz, Totalitarisme

Té quelcom de còmic que tants Catalans haguessin confiat en el suport de la UE, una organització econòmica dominada pels partits populars europeus i pel govern alemany, que segueix negociant l’admissió de la Turquia i ha actuat feblement contra l’extremisme hongarès i polonès i fou inútil durant la dissolució de Iugoslàvia. Diuen no obstant que, sense preocupar-se de contradiccions, suporta la independència d’Escòcia per donar una lliçó al Regne Unit

La mediació tan necessària no pot ser esperada d’aquests sinó únicament els mediadors de les Nacions Unides, amb una oficina creada per aquests problemes i que actuen sempre en secret. Si cal, criden professors i politòlegs per ajudar. Sense que l’obliguin, el Rajoy no acceptarà mai una mediació, perquè ell s’ha negat sempre a acceptar Catalunya com un igual, de tu a tu amb el que calgués negociar. Ell només vol parlar amb els catalans asseguts a la taula del Cafè para Todos, com Cantàbria i Múrcia, una província més.

L’èxit més notable d’aquest grup de l’ONU fou la resolució del conflicte de Timor-Leste (East Timor), una antiga colònia portuguesa amb guerrillers (cosa que gràcies a Déu ni tenim ni necessitem per res). Després d’enderrocar el règim feixista deixat per Oliveira Salazar, amic íntim del Franco Bahamonde, el nou govern portuguès es va retirar unilateralment en 1975. Un dels dos grups guerrillers locals van prendre el poder i van fer un referèndum declarant tot seguit la independència. La Indonesia del Dictador Suharto, propietària de mitja illa de Timor, va entrar a sang i foc a Timor-Leste i la va declarar una província indonèsia. Un grup professional de mediadors de les NU hi va haver de treballar per anys. Al final van establir un autogovern i fixat 1999 com a any per l’estatus final amb un Referèndum. L’enderrocament del Dictador Suharto a Indonèsia va ajudar molt. El referèndum fou guanyat i Timor-Leste proclamà la independència. El govern legal fou immediatament enderrocat per constitucionalistes amb suport indonesi. Al final, un exèrcit australià de cascs blaus va desembarcar per restaurar la pau i el govern legítim i fins ara. A mí em sembla que el cas de Catalunya i Espanya seria molt més fàcil, i no és fàcil plantar cara a funcionaris de les NU. Perquè perdem temps amb Europa?

El Referèndum: prohibit o il·legal?

No entenc perquè el govern no ha combatut millor la protesta de Madrid d’il·legalitat o il·legitimitat, perillosíssima i molt ben triada. Els Catalans la van acceptar sense intentar desvirtuar-la. Em recorda una mica de quan els fills nascuts fora de matrimoni eren  “il·legítims” i se’ls prohibia accès a moltes coses, sobretot per l’Església. No hi ha ni homes il·legítims ni referèndums il·legals per la seva pròpia natura.

Els espanyolistes van triar aquest camí (probablement per consell d’una companyia professional seguit no sols pel PP sinó també sense precisions pels partits satèl·lits, el PSOE o C, ni opinions alternatives o matissos). L’efecte fou que els nostres greuges, frustracions i raons no van ser discutits i segueixen essent desconeguts pels pobles espanyols. Només es discutia la “il·legalitat”

El problema és que l’adjectiu”il·legal” designa un culpable i es podia acceptar i utilitzar per actituds anticatalanes sense haver d’afegir o explicar res. Encara pitjor: feia la discussió de les causes i justificacions del procés irrelevants. He llegit a diaris i revistes estrangeres que molts corresponsals estrangers s’en va adonar: en deien “referèndum probibit, o no permès” que posava la culpa on correspon i requiria explicacions Perquè el prohibien? Això de la constitució no convenç a cap observador imparcial del tot. Aquestes coses s’arreglen quan hi ha la voluntat. Però no hi havia voluntat, era una excusa. Caldria considerar les condicions i els temps on aquesta Constitució es va escriure i les múltiples demandes de reforma revelen problemes que cal discutir, però que el Gobierno es nega a fer. I la separació dels jutges i l’executiva com funciona a l’estat espanyol? Es pensa el Gobierno de debò que la judicatura és simplement una arma a disposició del govern central? Són els jutges un braç de l’executiu com en temps del feixisme? I les sentències immediates per qüestions que en altres països cal debatre per mesos?

És precisament això, la violació de la separació de poders entre l’executiu i els jutges allò que és profonament inconstitucional i en violació dels drets dels homes, i hauria d’interessar algun tribunal internacional.

És massa tard? No, sempre s’està a temps per aprendre

Joan Gil

Tags: Catalunya, East Timor, independència, Madrid, Nacions Unides, Referendum

Hi ha coses que desperten la memòria. A mi me l’ha despertat un mot horrible que em pensava que no tornaria a sentir o llegir mai més: sedició. Era aquesta l’acusació usual contra tots els que eren arrossegats davant dels tribunals franquistes, quan la llei era perversa i escrita contra el poble. Alguna vegada hi afegien càrregues de revolta armada o intents d’enderrocar el Gobierno, com si això hagués estat possible. Tot el que l’acusat havia fet era parlar o fer una reunió.

Jo visc als EUA des de fa molts anys, però llegeixo els diaris que surten a l’internet i em miro les notícies de TV3. Què podria afegir a les discussions actuals? No puc votar. Ho entenc tot bé? Potser podria escriure una història del Tancament de Caixes? No. He decidit que l’únic que puc fer és recitar aquí les meves memòries dels primers anys de la meva vida. Aquest apunt no és cap obra literària, perquè les memòries són aillades i poc coherents. La història té un començament però malauradament fins ara cap final, perquè aquella gent no se’n ha anat mai i segueixen tant al poder com els dos cossos que hi ha al Valle de los Caídos segueixen presents.

Em recordo de quan els noticiers de Ràdio Nacional parlaven del Cementiri encara anomenat Cuelgamuros, on el Dictador bastia la seva obra faraònica. La gran creu havia estat possible gràcies als càlculs del Generalíssimo que ningú més havia sabut fer. Alguna vegada parlaven del sant home feixista elegit com a Abat. Referint-se a ell feien una veu prima i baixeta dient en to gairebé musical “el Señor Abad de Santa Cruz del Valle de los Caídos”   Era sens dubte el famós Nacionalcatolicisme en acció.

La situació al món

Aquest paràgraf me’l trec de la magnífica biografia del dictador escrita per Preston. Quan jo vaig nàixer, la guerra s’havia acabat a l’estat però els alemanys seguien tirant endavant per Europa. El dictador hi volia entrar al costat dels dos altres amics que tant l’havien ajudat a Espanya per poder co-governar i de pas salvar el món, només que l’admirat Hitler no ho tenia gens clar. Va enviar Franco el seu ministre i cunyadíssim Serrano Súñer a Berlin però l’home va tornar amb la cua entre les cames. El dictador es va indignar i va anunciar que ja ho arreglaria ell en persona parlant amb el Führer

Però els alemanys havien tret una mala impressió del nostre Gran Feixista durant la guerra civil i els semblava que el seu exèrcit no valia res, el país estava massa empobrit i que aquest senyor que manava era massa difícil de tractar. A més exigia la conquesta de Gibraltar, entrar a la Guerra com un igual dels altres dosi rebre a més totes les colònies franceses del Nord d’Àfrica. Van arribar a firmar tots tres estats de l’Eix un document acceptant l’entrada de l’estat a la guerra, però els alemanys li van dictar condicions de nació ocupada quasi colonial, i de les colònies franceses o d’igualtat res de res. Al final Alemanya va acceptar prendre control de l’explotació de les mines d’elements durs rars a Galícia, necessaris per fabricar l’acer dur dels tancs que extreien presoners republicans i a més vagons carregats de blat per a l’exèrcit nazi mentre que espanyols patien fam. La meva família personalment no, sort que teníem, però la mare només servia a la taula coses essencials. I molta patata cada dia.

Parlant dels alemanys, com que a mí m’ha agradat sempre passejar a peu per la ciutat, vaig anar un dia a la Diagonal amb la intenció de veure el Palau de Pedralbes (que dissortadament no es veia des del carrer). En front de l’entrada hi havia una estela de formigó escrita en alemany recordant els aviadors alemanys que havien lluitat (bombardejat) als cels de Barcelona. Què feien aviadors estrangers venint aquí a matar Catalans? Hi vaig tornar anys després i havia desaparegut. En qualsevol cas, un avi meu, ja vell, havia mort d’una bomba a la Lactància de la Granvia on distribuia llet als nens petits i no li havien fet cap monument enlloc.

Per acabar el tema, jo em vaig casar a Salzburg amb una noia local. Després de la cerimònia, vam anar a un fotògraf. El propietari, un senyor gras i desagradable, va somriure sentint que jo era espanyol. Em va explicar amb quin orgull ell havia lluitat a Espanya amb la Legió Cóndor i quin gran home era el Caudillo. No va reeixir en amargar-me la festa tan feliç.

Memòries

Em recordo del primer dia a l’escola. Abans d’anar a classe, ens van formar al pati davant la bandera i vam saludar amb el braç en alt i alguns nois van cantar coses que no recordo. Les escoles estaven estrictament separades per gènere, com exigia l’església del Nacionalcatolicisme, que el Règim havia introduït. Vaig preguntar a un capellà si era veritat que durant la república nens i nenes anaven junts a l’escola i em va respondre que sí, que era una cosa diabòlica. En general, la responsabilitat era dels bisbes, cardenals i altres auxiliars del règim, que deixaven al dictador “entrar bajo palio a l’església” i “acercarse a la Sagrada Mesa” Els capellans senzills eren sovint diferents.

A la classe al final del dia en maig ens feien resar el Rosari. A mí m’agradava perquè entre les pregàries, el llibret inclouia una història diària exemplar breu que a mí m’agradava molt. En general explicava com gent havien estat en perill per culpa de “rojos” però que després de resar arribaven soldats del Glorioso Movimiento Nacional a salvar-los. Els “soldaditos de Franco”  sovint arreglaven les coses i salvaven el poble. M’han quedat molt a la memòria. A les monedes i bitllets de banc, el Dictador es feia anomenar “Caudillo por la Gracia de Dios”, com si Déu fes gràcies de mal gust com aquesta.

A mí em va agradar sempre fer teatre i vaig començar amb una obra només per nois del Cole (no hi havia dones a Roma) sobre un sant romà amb vestits de l’època, que m’ha quedat al cap. Només que ara reconec amb grandíssim horror que era antisemítica. Els nens no teníem enteniment i Déu ens perdonarà, perquè no era culpa nostra. No havíem triat res. A cada classe teníem una foto del Dictador i de Pius XII a la paret. Cap dels dos m’inspirava.

Tinc records d’alguns episodis de protesta, en forma de manifestacions contra la Policia, els anomenats “grissos” que les acabava a bufetades i amb aspersions d’aigua. Vaig participar en una sortint de la Universitat. Una altra fou de capellans senzills, que la pemsa va tractar de bonzos. De fet el Dret canònic estableix excomunicació com a càstig per atacar un sacerdot. També hi va haver bastants vagues. No es va aplicar mai però hi havia una llei donant la pena de mort per organitzar una vaga. Quan les vagues s’estenien, la Ràdio explicava que era degut a subversius estrangers i agents de la internacional. Anomenaven molt a agents sindicalistes anglesos. Es veu que aquesta misteriosa Internacional odiava a Espanya i venia a fer moltes coses dolentes. Tot plegat, tot eren les mentides antiespanyoles de sempre de la Internacional Socialista. A España teníem “la Paz de Franco” i no passava mai res.

Em recordo bé d’una escena de la memorable primera vaga de tramvies. Quin èxit tan gran va tenir. Veig encara un tramvia a la Ronda davant del Cole, amb vidres trencats, buit, excepte per dos policies grissos al darrera. I pel carrer, la gent caminava depressa sense mirar el vehicle. Segueixen tenint els Catalans d’avui el mateix coratge? Sí, ho estem veient.

Em costa creure que gairebé ningú recorda ell boicot internacional manat per les noves Nacions Unides a San Francisco contra l’estat, perquè el Caudillo era un Dictador feixista establert pels exèrcits de Hitler i Mussolini que havia enviat una Divisió a lluitar al costat dels alemanys a la URSS, prop de Leningrad (St Petersburg ara), que era tot veritat. Les sancions foren terribles… per al poble, no pas pel Gobierno. No es podia importar res, totes les fronteres excepte la portuguesa estaven tancades, els ambaixadors havien abandonat Madrid. I per poder menjar nosaltres rebíem una llibreta de cupons de racionament per anar a comprar. Com que el pare no fumava, bescanviava els cupons del tabac per coses de menjar. Una amiga del meu germà era filla de botiguers i ens reuníem tots feliçment a casa seva per enganxar els cupons amb una pega barata per poder donar-los al Gobierno i cobrar. El màxim que en trèiem de la botiguera era una llimonada. Per suplementar els cupons, gent espavilada va establir el sistema de l’estraperlo, duent menjar millor a casa per bons diners. El nostre estraperlista era un pagès de Corbera de Llobregat. L’únic cafè era el de la Guinea espanyola, que era molt dolent. El Gran Feixista i els seus acòlits s’ho van passar molt bé, mentre el poble va patir molt. I un dia, per celebrar la Guerra Freda i l’anticomunisme, el President Eisenhower dels EUA va aterrir a Madrid i va embraçar el Dictador anomenant-lo Sentinel·la d’Occident i moltes altres coses. Havíem patit per res. Tancant els ulls encara veig l’avió presidencial aterrint a Barajas en TVE en blanc i negre davant d’un Dictador feliç i somrient. Me’n recordo sempre que algú imposa sancions a països estrangers. Odien el Govern, però fan patir al poble. Pobres Cubans…

La Sisena Flota va començar a venir a abastir-se a Barcelona, cosa que va provocar un augment notable de la prostitució i baralles de bar. La policia militar ens semblava brutal i perillosa. Un any, quan jo ja era estudiant de medicina, van regalar al Clínic amb gran propaganda una pila d’instruments espatllats i antiquats que no servien de res. Tractaven el Règim amb menysteniment, però el suportaven sempre. El Dictador i els EUA van firmar un protocol secret que ningú va veure i era guardat al despatx privat del Dictador. Després de la seva mort, aquests papers que molts volien veure van desaparèixer i ningú els ha trobat o llegit. Diuen que la família els va fer desapatèixer.

A la ràdio no obstant que a Barcelona hi havia unes quinze estacions, el Règim obligava a totes les emissores del país a transmetre íntegrament el Diario Hablado de migdia i del vespre, amb la ració diària de mentides i falsedats, sermons propagandistes, records de la Guerra Civil i falsedats i insults contra la República. Cada dia igual, cada dia, cada dia. No feien excepcions. Era una mica bèstia escoltar 15 estacions transmetent exactament el mateix, però l’única excepció que van fer fou per la seva Ràdio Nacional de Barcelona que transmetia òperes en viu del Liceu. Enregistraven el Diario Hablado i el transmetien tan aviat com possible. Al començament el programa de notícies acabava amb els tres himnes del Movimiento: el Por Dios, por la Patria y el Rey dels Requetés carlistes, el Cara al Sol del Partit falangista i la Marxa dels Granaders (ara anomenada Marxa Reial). Un dia ho van deixar córrer.

Un cert esdeveniment el vaig veure al No+Do perquè a casa o no teníem o encara no hi havia TV. El Franco estava nomenant el Príncep Juan Carlos successor seu com a Rei davant les seves Cortes obedients i seia a una cadira molt gran, com un tro. I el Borbó va dir que la seva legitimitat no es derivava del seu naixement, sinó dels “Principios del 18 de Julio”, aniversari de la sublevació militar i feixista. Tots els Procuradores, dempeus, van ovacionar entusiasmats, mentre que el Gran Feixista feia un saltet a la cadira, com si hagués tingut un orgasme. O com si li haguessin donat una altra medalla d’or de fill adoptiu d’una ciutat, que ell feia fondre per quedar-se amb l’or i li feia molta il·lusió.

Els joiers principals de Madrid i Barcelona havien organitzat un sindicat per protegir-se dels atracs de la Egregia Dama Doña Carmen Polo de Franco, que es presentava a mirar joies i es feia regalar les que li agradaven.

La censura prèvia era molt fotuda. Al Cole teníem una revisteta de res per ex-alumnes i fins això calia dur al Gobierno Civil. Jo vaig actuar amb la famosa Agrupació Dramàtica de Barcelona dirigida per l’admirat Frederic Roda i vàrem estrenar al Palau de la Música una obra del teatre de l’absurd escrita per Baltasar Porcel anomenada “La Simbomba Fosca” Els actors vam rebre els quaderns amb el texte que ensenyava en vermell les marques de la censura. No en vam parlar mai, però tots havíem decidit ignorar-les i ningú ens va dir mai res. El pare d’en Roda era el Degà del Col·legi d’Advocats. Un vespre es va presentar al jutjat exigint la llibertat d’uns detinguts per raons polítiques. Els policies es van mofar d’ell i de la llei que invocava. Diu que hi ha lleis per protegir detinguts de la Brigada Social? Va morir al carrer gairebé en l’acte d’un atac al cor. Cap diari va poder explicar les circumstàncies. La veritat és que la llei no existia per a ells, no obstant què digués el Fuero de los Españoles, una mena de Constitució petita que tenien. Podien fer com volguessin. Com ara.

La meva mare, una gran senyora que no volia saber res de política, havia nascut a un poble petit que no vull anomenar, però està al cor més profund de Castella i hi vaig anar unes quantes vegades, cosa que em va permetre entendre millor com veien Catalunya. Hi havia un cert element d’admiració reluctant en les línies de “Catalán, de la piedra saca pan” o que sí que es vivia bé a Barcelona during la República, però la qüestió de la llengua era fatal. Ni volien, ni podien acceptar que preferíssim parlar  una altra llengua. En això, mirar de convèncer-los és en va. Encara que ja no s’usaven, alguns homes em van ensenyar les seves camises blaves falangistes. Deien sempre que no hi havia diners ni per comprar camises en els primers temps i per això l’havien acceptat. Un vellet més o menys de la família em va explicar en detall com de jove ell havia lluitat amb en Franco contra els treballadors en vaga de Casas Viejas, que van morir a trets tots. Deia que quina lliçó tan bona els havia donat en Franco i que els havien mort com rates perquè eren comunistes. Reia feliç explicant-lo. Alguna vegada li vaig comprar dolços, perquè era ja molt gran i els necessitava. No podia deixar el tema.

En els primers dies de l’anomenat “Glorioso Alzamiento Nacional” els feixistes del poble, estant a territori “nacional” com deien ells, van arreplegar el metge, el mestre, l’alcalde i un parell de progressius i els van matar a trets. Un dels assassins va lluir tota la vida un anell molt maco propietat d’una de les víctimes. Avui en dia sovint és difícil trobar les fosses amb aquesta mena d’enterraments però al poble en qüestió és fácil i ho sap tothom: és el lloc on el blat sempre creix més alt. Però es neguen a fer res. Un oncle meu durant la República havia estat militant de la UGT, cosa molt mal vista per la Dreta. Va tenir la sort d’estar a Barcelona durant l’Alzamiento i va salvar la vida. Un cop vell i jubilat, va decidir tornar al poble. Jo hi vaig haver d’anar a correcuita un dia perquè acabava de morir i ell verdaderament fou un bon home. El taüt com de costum estava a una taula de l’entrada de la casa envoltat d’un parell d’espelmes i els homes del poble, que ja tenia només menys de 300 residents, s’havien reunit a l’entrada per acompanyar-lo al cementiri. De sobte un home desconegut se’m va acostar i em va espetar “Tu tío era un hombre muy peligroso y debimos haberlo matado” Li vaig girar l’esquena sense voler respondre. No hi havia res a fer, encara que individualment la majoria eren gent agradable i treballadora i a uns quants m’els estimava. Hi ha molt bons castellans també. Per cert, em va explicar un local que per celebrar l’alliberació de l’Alcàzar de Toledo pel Caudillo, havien fet una gran manifestació a la capital de la província. A l’endavant havien fet marxar les vídues dels demòcrates morts… en roba interior. M’ho crec.

Em molesta molt quan la Tele o la gent que escriu a l’internet utilitza el mot feixista com un insult o un sinònim d´home violent o descerebrat. Així la generació nova nomes ignora el problema. De violents en el moment de pujar al poder en van ser molt, però no eren bojos o descerebrats. Els feixistes eren adversaris molt perillosos de totes les coses en què creiem. El feixisme es una teoria política molt complexa. A mi em van fer estudiar Formación del Espiritu Nacional o Formación Política des del primer grau com assignatura obligatòria fins al tercer any a la Universitat, amb exàmens. Els primers anys parlaven de la perversitat i corrupció dels Partits, i insistien que la Falange i el Movimiento eren de fet antipartits. I que era molt millor tenir un Jefe de Estado responsable davant Déu i la Història (que per cert ja l’han condemnat) que tenia al cap només el bé de la Nació. Hi hauria projectes de mobilització nacional de la joventut per resoldre problemes històrics, com la desforestació. Les Cortes consistien de Procuradores representant tres terços, família, municipis i sindicats, tots elegits pel Caudillo o els seus amics més servils. El sindicats serien verticals, incloent empresaris i treballadors perquè s’entenguessin en pau i acabar amb el dogma monstruoso de la lucha de clases. A mes, tornaven als insults i les mentides usuals contra la República i sobretot que els “rojos” cremaven esglésies i assassinaven monges. Després a  la Universitat la cosa es complicava amb interpretacions estúpides de la historia d’Espanya i el seu enyorat Imperi. També calia estudiar els punts normatius de la Falange escrits pel Jose Antonio: Tenemos voluntad de Imperio. La plenitud històrica de España es el Imperio. España volverá a buscar la gloria y la grandeza por las rutas del mar, deia un dels 29 punts. Jo també em recordo be d’una altra cosa atribuïda a un dels gloriosos feixistes del segle XX: Si el resultado de las urnas fuere peligrosamente contrario a los destinos de España, las relegaremos con el acero caliente de nuestras pistolas al último lugar del menosprecio.

Joan Gil

Tags: Feixisme, General Franco, Guerra civil, Referendum, República