Els EUA són diferents

Diuen que ara l’us dels Tasers, una mena de pistoles elèctriques,  per la policia ha estat autoritzat. Ja fa molt de temps que s’utilitzen per les policies locals als EUA i es consideren útils, pero no són inofensius, han causat morts i poden ser molt cruels en mans poc expertes. Als EUA han estat aprovats per la majoria d’estats de la Unió però sovint només per a policies entrenats. Pràcticament tots els Tasers que hi ha al món són fabricats per una companyia anomenada AXON situada a Scottsdale, prop de Phoenix (Estat d’Arizona), la qual produeix també versions per a l’ús de ciutadans privats, que afortunadament pocs estats permeten i confio que no arribin mai a Catalunya. Hi ha a YouTube un video d’un representant d’AXON tractant d’esclaus als residents d’estats que no els autoritzen.

Aplicacions

Sens dubte la policia ha d’intervenir en casos quan un home perillós o armat per les raons que sigui (un criminal armat enxampat al lloc del crim o resistint arrest, un malalt mental greu, una persona en estat emocional extrem) està amenaçant ciutadans o la policia que el vol arrestar. Sovint, almenys als EUA, la policia ho arregla sovint a trets que pot ser molt injust i violar drets.

La propaganda d’AXON  presenta el Taser com un mitja inofensiu de reduir a la impotència un home amenaçador sense ferir-lo fent possible el seu arrest i evitant l’ús d’armes de foc. És veritat? Gairebé, amb matisos. En general sí, però no és tan inofensiu com ells diuen.

Descripció

AXON fa bastants models, la major part reservats a la policia amb un abast d’uns 10.5 m. i altres més petits per a ciutadans particulars amb un abast de només 4 o 5 m.

L’arma ve amb una bateria molt especial capaç d’emmagatzemar electricitat segons ells amb un voltatge de 50,000 Volts (!!) Els físics diuen que això no pot ser veritat. L’electricitat d’un Taser produeix un arc entre dos elèctrodes a 1 cm de distància que en cap cas podria excedir uns 30,000 Volts. La companyia sembla admetre que potser només serien uns 1,200 Volts (només). Als EUA i Canadà, l’electricitat domèstica en té només 120.

A més la bateria controla una explosió d’aire comprimit (abans diuen que havia estat pólvora) que propulsa un projectil cap a la víctima i a més il·lumina un llum làser. Sovint un malfactor que veu una llum làser al pit i l’arc voltaic a la boca del Taser, s’ho pensa i ja no cal disparar.

És possible tocar la víctima amb el Taser amb l’arc voltaic encès sense disparar els elèctrodes, cosa que fa molt de mal, pero la majoria de cossos de policia ho tenen prohibit perquè enrabia la víctima sense fer-lo inconscient i encara esdevé més perillós.

Què passa quan el Taser es disparat?

En la majoria de models surten de l’instrument a gran velocitat dues agulles  doblegades com un ham o ganxo, però molt esmolades i penetrants a la punxa per travessar la roba fins 5 cm (diu AXON) i  penetrar dintre la pell. Un dispositiu ham, una bifurcació de l’agulla a poca distancia de la punxa i dirigida enrere serveix per evitar que la víctima se’l pugui arrencar.

Aquestes agulles, verdaders elèctrodes, queden connectats amb la pistola Taser per fils conductors prims pero molt resistents que condueixen la càrrega elèctrica administrada a la víctima, que és l’objectiu final d’aquesta electrocució parcial. És per això que l’abast té un límit d’uns 10 m, perquè els fils conductors que surten del canó Taser no poden ser més llargs.

El Taser dispara dos hams, però molts models més cars poden repetir la descàrrega elèctrica depenent del preu pagat per l’instrument. Cosa interessant, al mateix temps que surten les agulles, el Taser dispara i escampa per terra una mena de papers petitons de confeti amb identificació escrita de l’instrument utilitzat.

Què passa a la víctima?

En breu, els elèctrodes implantats subministren una descàrrega elèctrica que fa contraure i paralitzar tots els muscles del cos, produint dolor extrem que fa caure la víctima per terra, sovint inconscient.

El voltatge ni mata ni fa per se mal a ningú. És com l’alçada d’un salt d’aigua. Si fa mal tocant terra depèn no de l’alçada sinó del corrent, el caudal o volum d’aigua que cau. La quantitat de corrent elèctric que circula és mesurada en Amperes. Una torradora elèctrica en necessita 5 Amperes, una de les bombetes elèctriques velles només 0.5. És sempre desagradable tocar una presa de corrent, però la pell intacta és molt resistent a l’electricitat… i poc resistent quan està mullada, en el qual cas, hom pot rebre una cremada greu o pitjor.

Tornem als Tasers: la companyia diu que els elèctrodes clavats a la víctima que han penetrat la pell només deixen passar entre 0.002 i 0.03 Amperes, segons el contacte que hagin aconseguit fer (recordem que en general són dos)

Efectes: la contracció brutal de tota la musculatura produeix un dolor horrible i una paràlisi que gairebé sempre fa caure la víctima indefensa per terra. Amb considerable penques AXON mostra un film ensenyant els efectes d’un atac amb Taser a un home voluntari fort, amb bona salut i entrenat sostingut per dos homes. L’atacat cau per terra, però s’aixeca immediatament com si no hagués passat res. En escenaris reals, no acaba així.

Hi ha hagut moltes morts atribuïdes al Taser. L’any 2006 als EUA en van declarar 180, encara que sovint foren el resultat d’agreujament d’una causa pre-existent. Les primeres morts conegudes foren per atur cardíac i en general hom aconsella als policies apuntar a l’abdomen i evitar el pit de la víctima. Els portadors de marcapassos i desfibriladors implantats també estan en greu perill. Un altre problema es la caiguda per terra instantània i sense protecció, que sovint acaba en lesions serioses al cap. Quan els elèctrodes estan clavats al coll o clatell degut al dispositiu ham cal anar a l’hospital a desenganxar-los. Diuen que un 40% de les víctimes han d’anar a l’hospital, però que la mortalitat es minimal.

Les discussions més grans son les referides a l’ excited delirium, una condició gravíssima de pèrdua total de control, incapacitat de respirar i de parlar, sovint atribuïda a múltiple ferides de laser o a maltractament policial subseqüent. Els afectats es poden recuperar. Aquest diagnòstic no és acceptat per tothom però ja surt a la literatura del NIH i els metges d’urgències hi creuen.

Conclusió

Que es la meva personal. Hi ha dissortadament pel món gent molt dolenta, amenaçadora i intractable amb la que és impossible parlar. Trobo horrorós veure gent morta a trets per la policia pel carrer i no tinc dubte que el Taser es una alternativa millor. Peró enganyen els que diuen que es una arma inofensiva i cal exigir bon entrenament en el seu us. I que surtin aviat altres mètodes millors però efectius de controlar gent perillosa.

Joan Gil

Molts Catalans diuen que l’únic estatut que necessitem és el que té Portugal. Potser seria l’hora de recordar quina fou la història de Portugal quan estava sotmès als reis de la branca espanyola dels Habsburgs i com va recuperar la independència.

Durant el regnat a Espanya de Felipe II, fill de l’emperador Carles V, el rei de Portugal va morir sense successors, i va pujar al tro un monjo de la família que també va morir als dos anys sense hereus.

El rei Manuel difunt no va deixar fills, pero va resultar que tenia molta família, i van aparèixer a molts llocs uns quants aristòcrates que eren de la família de Manuel I. Un d’ells va aconseguir instal·lar-se a Portugal com a rei, però un altre era el  poderós Felipe II d’Espanya, el qual va enviar el seu Duc d’Alba a Portugal amb un fort exèrcit, que va destruir fàcilment la resistència portuguesa. Era l’any 1580 i per 60 anys sota tres Felipes (II, III, i IV) Portugal esdevindria un més dels regnes propietat de la corona de Gran Castella, com Catalunya, València, Aragó i altres.

El Duc d’Alba esdevingué Virrei de Portugal i Felipe II introduí més o menys el mateix règim que tenien els altres regnes sota el seu domini, que avui en dia es definirien com a una Confederació. Portugal va gaudir molts privilegis i astutament el rei  va facilitar als nobles l’accés a Madrid i va distribuir coses i propietats entre ells per tenir-los contents.  El govern de Lisboa tenia autoritat final en gairebé tot excepte en Política Exterior i Exèrcit. Fins i tot els van permetre seguir encunyant la moneda pròpia. Ja ho voldríem els Catalans tot això. Perquè va acabar malament?

Sembla que els assumptes estrangers no haurien de preocupar massa a ningú, pero depèn.  A vegades sí. Portugal ja era un imperi molt lucratiu basat en les seves colònies i excel·lents xarxes comercials  que s’estenien per Àsia, molt superiors a les espanyoles. A més Portugal havia tingut des de l’Edat Mitjana un fort tractat d’amistat amb Gran Bretanya, que aquest pais comprensiblement  ja no respectava d’ençà que havien esdevingut espanyols. Espanya semblava indiferent i no se’n preocupava ni defensava els interessos  comercials i econòmics dels lusitans, que veien com tot el seu tinglat s’ensorrava per manca de protecció reial. Holanda estava creant un nou imperi a costa seva i ja els Portuguesos havien perdut tot el nord del Brasil sense que Espanya hagués fet gran cosa. La corona estava preocupada amb assumptes europeus i religiosos, guerres religioses i explotació de les seves pròpies colònies i la noblesa portuguesa perdia diners i el pais  A diferència de Catalunya, on el poble es va sublevar, a Portugal va fer el mateix la classe aristocràtica dominant.

La Guerra dels Segadors complica la Guerra dels 30 Anys

La Guerra dels 30 anyss fou una verdadera guerra mundial europea, teòricament entre els catòlics i els protestants -si es que algú s’ho vol creure- De fet s’acabaria gràcies a la intervenció de França, governada pel Cardenal Richelieu a favor dels protestants!

Espanya havia entrat a la guerra contra els francesos que ja havien pres posicions fortes al nord dels Pirineus. El Gobierno molt centralista del Comte-Duc d’Olivares sota Felipe IV havia enviat a Catalunya un exèrcit, que robava i molestava molt als Catalans i pretenia reclutar soldats en violació de tots els nostres Estatuts i Lleis. El descontent popular de la classe treballadora i agrícola i l’oposició al Comte-Duc van créixer fortament. Què importava als rabassaires pagesos catalans  la Guerra dels 30 Anys i perquè havien d’aguantar abusos, alimentar i allotjar soldats a casa seva?

En 1640, la població treballadors i rural de Catalunya es va alçar en armes, assassinant (probablement) el Virrei i donant lloc a la Guerra dels Segadors dirigida tant contra Madrid com contra sectors de la noblesa i la burgesia local. L’exèrcit català va derrotar decisivament el primer exèrcit espanyol dirigit per un aristòcrata espanyol incompetent a la batalla de Montjuïc, però evidentment a la llarga no podien contra la corona i van acabar oferint el Comtat de Barcelona al rei de França. Amb això, el perill per a Espanya era tan greu que es van veure obligats a abandonar altres conflictes i concentrar-se en combatre l’amenaça franco-catalana. Portugal se n’aprofitaria.

Portugal s’en aprofita i torna a esdevenir un pais lliure en 164o

Les hostilitats, l’anomenada Guerra de Restauració, ja havien començat  abans de la Guerra dels Segadors a l’altre costat de la península. La noblesa, més que el poble com passava a Catalunya, molt preocupada pel declivi econòmic,  es va organitzar al voltant del Duc de Braganza que també deia que era un altre descendent de Manuel I i va encetar accions militars. Normalment el Comte-Duc els hauria pogut derrotar, però tot l’exèrcit espanyol tenia massa feina a Catalunya. Per exemple fins i tot el gran escriptor Calderón de la Barca estava orgullós d’haver passat tres anys a l’exèrcit lluitant contra els Catalans.

A finals de 1640 després d’una lluita oportunista molt ben conduïda, el Duc de Braganza fou coronat com a  Rei Joan IV del Portugal restaurat i independent. La dominació espanyola s’havia acabat. En mans del seu nét Pedro, Portugal esdevindria per segles un país poderós i riquíssim. Els espanyols van trigar més de 20 anys a reconèixer la independència dels lusitans. Recentment, no obstant, en temps d’Alfonso XIII, amb el seu dictador Primo de Rivera, el Mussolini espanyol com l’anomenava el rei,  Portugal ja havia esdevingut un país dèbil i inestable, hi va haver intrigues a Madrid per restaurar l’anomenada Unió Ibèrica. I Franco va visitar el també Dictador feixista Oliveira Salazar per firmar un Pacte Ibèric.

En Resum, els Catalans tenim raó de mirar Portugal i esperar amistat i suport, perquè en un moment crític no vam tenir l’oportunitat de lluitar junts però sí que els vam ajudar.

El Resultat de la Guerra dels Segadors

Com de costum en totes les guerres, els Catalans van patir molt. Vàrem aconseguir fer saltar a Madrid l’odiat Comte-Duc d’Olivares, i el Rei Felipe IV va venir a Barcelona a jurar tots els privilegis, lleis i estatuts Catalans. I ai, las, vàrem perdre els territoris al nord dels Pirineus, sobretot el Rosselló. França ja havia intentat manta vegada prendre’ns-el. La primera vegada fou durant la Guerra Civil Catalana del Segle XIV, quan el Rei Joan II de la Corona d’Aragó va quedar tancat a Perpinyà envoltat per l’exercit francès. El va salvar en una  de les seves primeres gestes militars el seu jove fillet Fernando, després anomenat “Catòlic,” que es va presentar davant de Perpinyà amb un exèrcit per aixecar el setge i alliberar el seu pare. Però el Rosselló i els Pirineus com a frontera tenien una atracció irresistible pels francesos.

Joan Gil

En un moment quan els ciutadans necessàriament parlen d’eleccions, escau comparar el que es fa a la Península Ibèrica amb les enlluernants (i caríssimes) eleccions nord-americanes, que són molt diferents.

En primer lloc, no hi hagut mai ni eleccions ni lleis electorals federals nord-americanes. Cada dos anys tota la Cambra de Representants i un terç del Senat han de ser renovats i cada quatre anys cal triar un President. Tots aquests són elegits independentment el mateix dia pels 50 estats membres de la Unió segons les lleis estatals que corresponguin, no pas pel govern federal. Els federals sols garanteixen el dret universal al vot i els drets civils de tots els participants com estan descrits a la Constitució dels EUA, pero com cal fer l’elecció es una qüestió interna de cada estat que no pot ser homogeneïtzada. Passen coses molt diferents. A  Oregon no tenen col·legis electorals: la gent rep les paperetes per correu i les diposita a certes bústies guardades als centres de les ciutats. Les paperetes i els ordinadors són molt diferents als estats. Ara molts ja no deixen votar directament a l’ordinador, sinó que desprès que el votant hagi triat, imprimeixen els vots en paper que la mesa fica a un escàner per ser primer llegits oficialment però fent possibles els recomptes quan hi ha queixes. Com que sóc vell, a mi a Texas dues setmanes abans m’envien les butlletes per correu que torno igual (he de pagar el segell de tornada) i no em cal anar enlloc. A la majoria d’estats, els locals s’obren per anticipat una o dues setmanes abans del dia del vot, a vegades cada dia o només els caps de setmana. A Nova York no ho han volgut fer mai no obstant les cues i el caos als col·legis. Els horaris són també molt diferents.

El vot, com la majoria de coses que importen als ciutadans comuns, com ara la llei i els jutges civils i criminals, lleis socials, etc són facultats EXCLUSIVES dels estats, que per aquesta raó es declaren a les seves Constitucions i es veuen com a estats lliures i sobirans, sense ser independents. El govern central es sobirà en certes coses, i en altres ho son els estats membres de la Unió. Funciona perfectament.  Hi ha també una jurisdicció federal separada sobre certes coses que rarament interessen els ciutadans normals. Tots els jutges estatals i de districte o municipals  han de ser elegits localment. Els mecanismes de destitució existeixen i són variables. Fa un parell de dies els votants  Californians van fer fora un jutge que havia condemnat un jove culpable de violar una noia inconscient a només 6 mesos! El poble li va fer pagar car. Oi que estaria bé poder fer això a Catalunya? Els jutges federals en canvi han de ser triats pel President i confirmats pel Senat. Per ser destituïts per força han de ser jutjats pel Senat en públic, que fa anys que no passa.

El President té dret a indultar qui vulgui sempre que hagi estat condemnat per un tribunal federal, però els condemnats per un estat només poden ser indultats pel seu Governador. Fan riure els que diuen que les anèmiques autonomies administratives peninsulars són entre les que tenen més poder al món. I ara!

Les eleccions primàries als EUA

Jo m’he pensat moltes vegades que són sobrevalorades i mal enteses. Es van crear com a mitjà per evitar que els dirigents d’un partit elegissin tots sols els candidats sense donar opcions a la ciutadania, però no són organitzades com a Espanya pels partits sinó pels 50 estats com una obligació oficial i per a tothom. Com de costum les regles són molt diferents a cada estat i hi ha de tot. Cal recordar que la butlleta de registració com a votant diu si vols votar com a demòcrata, republicà o independent. En canvi, no hi ha carnets de membre ni quotes de cap partit. A Nova York i Texas només deixen votar al partit que has triat al registrar-te, però hi ha altres llocs on pots votar només un partit pero et deixen triar quin (molt utilitzat pels adversaris per sabotejar). Finalment a Califòrnia i Washington van anar més lluny: prohibeixen als partits cap participació al procés electoral i el votant es troba amb una llista única de candidats que no poden identificar la seva    afiliació a la butlleta. Aleshores declaren guanyadors als dos candidats amb més vots, tant si són del mateix com de diferent partits. L’elecció general pot acabar sent entre dos demòcrates o dos republicans. Aquest sistema ha fet molt de mal a les jerarquies sacrosantes dels partits i afavorit moltes insurgències (d’allò que ara en diuen populistes).

I la participació general? És molt diferent els anys presidencials, quan arriba al 40% i algun cop més quan l’interès és molt gran. Als anys sense elecció Presidencial com aquest, les primàries alguna vegada no arriben al 1%. Hi ha excepcions, sobretot quan un sector descontent fort de la població vol fer fora un Senador o Representant. Un problema molt clar que tothom ha reconegut és que la majoria de votants a les primàries són els militants incondicionals i més entusiastes, que sempre són una minoria insignificant a l’elecció general. Així i tot, el sistema esta molt arrelat, encara que molta gent parla de reformar-lo. Ja fa anys que en parlen.

Darrera noticia: L’Estat de Maine acaba d’introduir i aplicat per primera vegada un mètode nou de fer primàries. Accepten primàries separades per als dos partits, pero enlloc de posar una creu, els votants han d’establir un ordre, des de 1,2… fins a l’últim candidat. Compten naturalment el primer, pero si no arriba a la meitat dels votants, eliminen el darrer de la llista i redistribueixen els altres números dels votants del candidat eliminat. I si cal, ho tornen a fer fins que algun candidat guanyi la majoria absoluta. Això s’anomena ranking i hi ha qui ho vol fer a totes les eleccions per evitar repesques.

El Tribunal Suprem dels EUA i els judicis estatals

És un altre aspecte de la vida americana molt mal entès a Europa. Hom llegeix a la premsa que un cas ha arribat al Tribunal Suprem dels EUA i es pensa que és com a cert país europeu on els jutges poden canviar sentencies, encausar i empresonar gent o alliberar condemnats a mort. És una idea absurda: en la majoria de judicis, l’autoritat de l’estat originari és exclusiva i els Suprems l’ han de respectar. En aquests casos, els advocats d’un condemnat es presenten dient que han esgotat els tràmits al seu estat i que durant el judici drets fonamentals de l’acusat protegits per la Constitució Federal han estat violats. L’argument no té res a veure amb la qüestió de fons, sinó que es tracta d’una violació dels drets de l’acusat que el jutge original hauria tingut l’obligació de protegir. Si els Justícies Suprems es deixen convèncer, que no és fàcil, el que fan és enviar al tribunal estatal una ordre de repetir el judici considerant com cal els drets constitucionals de l’acusat.

Les penes de mort han disminuït molt els darrers anys, pero encara n’hi ha, sobretot a Texas i Luisiana. Sovint sentim dir que esgotats tots els recursos locals, que sempre inclouen el Tribunal Suprem de l’estat original, els advocats defensors van a Washington a demanar que els federals aturin l’execució, al·legant com de costum que el jutge original va violar drets fonamentals o que l’acusat és innocent. El Justícia mes desagradable de tots, Clarence Thomas, li va espetar la resposta a un advocat: “Si el condemnat és innocent o no, no ens importa”  Un comentari desagradable, pero cert: els Suprems no poden tornar a jutjar ni anular la decisió d’un jurat popular. Poden manar que es repeteixi el procés, però això es tot. Sols un jutjat popular pot decidir si un acusat és culpable o no.

Alguna vegada, em recordo que el Gobierno del nostre estat ha anat a Washington a protestar l’execució d’un ciutadà espanyol, esperant que el Govern federal l’alliberés o canviés la sentència. La gestió era ridícula. El President no té dret a indultar mai un home condemnat pels tribunals d’un Estat, només els condemnats per un Tribunal federal. El Gobierno hauria hagut de posar-se en contacte amb el Governador de l’estat, l’únic que tindria dret a fer-ho. Però a Madrid només volen parlar amb altres entitats independents de la mateixa categoria que ells.

Joan Gil

Tags: Estats Units

No hi pot haver democràcia parlamentària sense oposició. Prou que ho saben els dictadors que guanyen eleccions amb el 90% dels vots o més. Per aconseguir que el sistema funcioni,  l’oposició té certes obligacions que es poden i cal complir per mantenir el govern en ratlla i amb absoluta lleialtat al país.

Diguem el 155. Era un pas insòlit que mai havia tingut lloc i deixava moltes qüestions obertes, una de les coses que en qualsevol país normal haurien desfermat fortes discussions tant al Congrés com als diaris.  No era acceptable que el cap nominal de l’oposició anés al President i anunciés suport incondicional d’ell i dels acòlits a Catalunya sense condicions ni preguntes, aliat amb el PP i amb C sense condicions ni crítica, partits que semblaven tan allunyats de la ideologia socialista. Era una aliança? Ho haurien hagut d’explicar.

Després a les sessions parlamentàries, la situació, el problema més greu del’estat per centúries, hauria hagut de ser discutida. Quant de temps duraria el 155? Què feia el Gobierno d’amagat? Es respectaven les lleis de Catalunya i la Constitució del 78? Què fa el Gobierno contra la violència anticatalana pel carrer? Es protegeix la llibertat de premsa? No és estrany que tots els diaris de Madrid parlin igual de Catalunya? Està la independència judicial essent respectada? Com veu Europa els presos polítics? Quan negociarà el Gobierno la convocatòria d’un Referèndum pactat com demanen en privat tant els polítics com els diaris europeus? Què pensa el Gobierno del ridícul de jutges espanyols a múltiple països europeus? Sobretot, una altra vegada, quins plans té per acabar. Volen que els Catalans no tornem a parlar la nostra llengua, com va exigir el Caudillo feixista per 40 anys sense èxit? Amb el 155 que no atorga al Gobierno ni la meitat del poder de la Dictadura?

Però el Sr Sánchez no ha fet res d’això. Ha preferit callar i seguir en silenci les directives del PP i Ciutadans. En un país normal en cas d’una disensió civil greu, tant el Gobierno com els intel·lectuals i el Cap d’estat haurien parlat de reconciliació, tolerància, discussió i respecte als co-ciutadans. Aquí el Gobierno minoritari critica i insulta els independentistes per no arribar al 50%, ajuda els que lluiten per crear una verdadera divisió pel carrer a Catalunya, predica la catalanofòbia i no té plans per tornar a la normalitat i salvar la reputació de l’estat.

I el Sr Sánchez, què fa? Puja el to anticatalà encara més per por de Ciutadans i convoca un vot de confiança sense haver-ne parlat primer amb els que necessita.

No hi ha cap polític amb classe i seny a Madrid?

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Oposició parlamentària, Pedro Sánchez, PSOE

Si algú s’hi interessa, pot anar a Amazon.es i comprar el llibre que acabo de publicar. Veieu les portades del eBook i de l’edició de paper de butxaca. És el mateix llibre, pero Amazon insisteix que han de tenir cobertes diferents. No es ben bé un anunci, perquè es tracta d’una novel·la de ficció escrita  en anglès. Potser algun traductor s’hi interessaria. No em va semblar que després de tants anys d’absència el meu domini de la llengua catalana fos suficient per escriure-hi un llibre amb qualitat literària. No vull ser un nou Boscan. L’heroïna, com el títol indica és una noia que ho supera tot en una situació molt difícil.

Jo em pensava que el nom Laia seria original als EUA, pero Amazon té un arxiu de 3.5 milions de llibres i hi vaig trobar unes 850 Laias i tres Joan Gils més. Hi ha autors Catalans. No puc estar-me de mencionar un llibre en anglès escrit pels nostres admirats i mai oblidats Carme Forcadell i Oriol Junqueras sobre Catalonia!

Història

El negoci de la publicació de llibres estava ben establert. Per publicar, calia tenir un agent (se’n troben molts a l’internet) que presentés un llibre a una editorial, la qual podia pagar un avenç a l’autor sota contract que se sostrauria dels beneficis de venda. Problema? Un desconegut no podia entrar al sistema i ser reconegut. Calia per aconseguir-ho ser ja conegut o tenir amics o recomanacions. Altrament,  era en va escriure o trucar i ni tan sols responien sense molestar-se en llegir mostres.

Google s’hi va ficar digitalitzant tots els llibres clàssics o de qualitat que va poder trobar a les grans llibreries, amb gran horror dels editors. Abans calia encarregar i pagar molts diners per aquests llibres, que sovint trigaven molt a  arribar.

A algú, no he sabut mai a qui, se li va acudir que la publicació de llibres a l’internet, tant en forma d’eBooks com de llibres impresos per demanda seria més barata i es podria oferir als independents que volien i no podien publicar, deixant que el públic decideixi. A més, i sobretot, molts autors frustrats estarien disposats a pagar per veure la seva obra mestra publicada.

Al començament, algunes editorials de molt prestigi van oferir una col·lecció separada de llibres per a independents (Indies en angles). Avisaven que no seria igual com el procés regular de l’editorial amb els escriptors professionals sota contracte i que potser no es vendrien a les botigues, però que els texts sotmesos serien revisats per professionals que podria oferir certes recomanacions i si quedaven acceptats, es podrien publicar… sempre que l’autor  l’autor estigués disposat a pagar. Un canvi fonamental havia tingut lloc: les editorials no farien diners venent llibres sinó traient els diners de les butxaques dels autors indies oferint possibilitats de difusió i venda molt modestes per preu addicional.

Aviat les editorials es van retirar del negoci venent el sistema: noves companyies comercials van començar a oferir publicacions a qualsevol autor independent… a preus molt considerables. Avui en dia, poden demanar entre $1,500 i més de 4,000 per llibre, segons els serveis contractats. Ja no es tractava de guanyar per als autors, sinó dels autors per al negoci, sense cap revisió professional per especialistes i correctors qualificats com existeix a les editorials.

Hi ha gent que es refereixen a aquesta indústria, dominada als EUA per un gegant anomenat Author Solutions, com a Vanity Publishing. És una burla injusta. Hi ha gent amb il.lusions i esperances, que es pensen que podrien fer una carrera com a escriptors

Què esperen els indies capaços de pagar aquests preus? N’hi ha molts, als EUA potser ja arriben a prop d’un milió, però no conec cap estadística. Les companyies citen exemples de gent que guanya uns comissions de més de $100,000 a l’any, d’un llibre que va aparèixer al Llistat del New York Times o considerat per premis literaris. És gairebé sempre veritat, però és com dir a la gent que poden guanyar la loteria, que també és veritat. Molta gent no passa de vendre 50 0 150 llibres, sobretot a amics i família. Però potser, qui sap… Hi ha qui paga per una il·lusió de fer-se famós i ser reconegut. El problema és el marketing. Cal pagar extra i sovint fracassa. Un llibre indie dura uns dos o tres anys al mercat actiu i després és oblidat desapareix a les entranyes profundes dels ordinadors.

En general els drets d’autor pagats als indies (si el llibre es ven) són més alts, sovint el 70% després de deduir les despeses, que allò que paga una editorial als seus professionals sota contracte. Per això, hi ha hagut escriptors que han trencat el seu contracte amb l’editorial per publicar pel seu compte com a indie, confiant en la seva reputació per vendre. Diuen que sí, que n’hi ha que efectivament han fet molts dòlars, (diuen que algú va arribar al milió de dòlars) però el  risc de fracassar és molt gran. Un autor sovint necessita el consell i assistència d’un corrector (editors com es diuen als EUA) Això es pot contractar d’experts lliures per internet, pero és car: per exemple $ 0.04 per paraula o $10.00 per pàgina de text en Word (mides pct 12, doble espai), o fins i tot $1.00 per línia. I és difícil examinar les credencials d’aquests editors. Jo vaig pagar per una i en vaig estar content. Es va acomiadar dient que era “a compeling love story with incredible difficulties.” Estava ben trobat.

Els llibres més exitosos amb possibilitats de guanyar diners són els de cuina, els llibres amb dibuixos per nens petits, de viatges o de com s’arreglen coses trencades. Recordeu que la majoria d’americans viuen a cases. Als EUA els llibres religiosos de les moltes sectes protestants també es venen bé. La ficció és més problemàtica. Potser depén del tema. El meu es dirigeix a un públic que podria ser en part feminista. Sap algú que és la misogínia? És un dels molts problemes confrontats i resolts per la meva Laia

Amazon

El meu llibre ha estat publicat a Amazon perquè ho deixen fer  de franc (per ara). No costa ni un cèntim. L’autor s’ho pot fer ell mateix amb un programari força difícil d’entendre i navegar que es pot trobar al Kindle. Jo era escèptic, pero m’ho vaig fer tot sol en quatre hores un dissabte a la tarda. Calia pujar el manuscript, adaptar-lo a la premsa, triar imatges per les tapes, escriure la publicitat i unes quantes coses més, sovint difícils d’entendre. Hom troba al mercat applications que ajuden a fer aquests tràmits però jo vaig fer-m’ho tot sol. L’ordinador em va respondre que trigarien 3 dies a decidir si em volien publicar o no, però el llibre va aparèixer al web d’Amazon només 20 hores després de la meva epopeia triomfal. En principi Amazon no comparteix res amb altres webs, però ells són de lluny els més poderosos i els seus llibres, independents o no, es poden comprar fàcilment a tots els països del món, en qualsevol llengua. El seu catàleg sembla universalitzat.

Il·lusions d’atènyer glòria no en tinc cap. Estaré content si s’ho llegeix algú però el meu propòsit era deixar el llibre arxivat per sempre. Altrament hauria pogut desaparèixer quan fatalment el meu ordinador acabi a les escombraries. Ara desitjo a la meva Laia el mateix que desitjo als meus fills: que visqui molts més anys que jo.

Joan Gil

Tags: Amazon, Auto-publicacio, Escriptors Independents, Laia's Takeover

Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.

Potser algú dirà que el govern americà no ha estat sempre tan exemplar com les inscripcions farien pensar. Jo respondria que en un sentit la política es com la religió: hi ha hagut sempre més pecadors que sants, pero els principis no canvien i la gent acaba tornant-hi i fins i tot  proselitzant. Per això estan escrits pel carrer, perquè ningú els oblidi.

A Constitution Avenue

 Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:

El Congrés no farà cap llei limitant l’establiment d’una religió o prohibint la seva pràctica, o limitant la llibertat d’expressió de la premsa o el dret del poble a reunir-se pacíficament i demanar del govern la resposta als seus greuges.

Cap jutge, cap periodista, cap ciutadà té el dret d’oblidar-ho. Abans de començar la Revolució en 1776, el Congrés Continental havia enviat a Londres un memorial de greuges (Impostos excessius, restriccions al comerç, govern autoritari sense representació local). Sa Majestat a Londres se’n va fotre sense molestar-se a respondre. Ho va pagar car.

El gran Thomas Jefferson

Tom  Jefferson fou probablement l’home més important  en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia.  Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.

En Tom havia estudiat texts polítics teòrics que ningú havia posat en força mai a cap país i els va adaptar a la nova realitat i esperit americans de forma meravellosa. El poder de l’estat sobre els drets que els individuals tenien el preocupava molt. No s’havia de permetre una reproducció de la monarquia. Va establir per primera vegada el principi de govern de la república per elecció secreta universal, que no existia enlloc, drets individuals a la llibertat fortíssims, la independència del poder judicial, els drets dels acusats que només han de sotmetre’s a judici quan un gran jurat civil ho mana, dret a ser jutjat per ciutadans iguals que l’acusat, fiscals i jutges generalment elegits pel poble que depenen administrativament del govern pero apliquen la llei independentment sense haver d’obeir-lo, dret d’apel·lació, respecte a les llibertats establertes per la Constitució. Tot això eren teories intel·lectuals que ningú havia posat en força.

Politicament, fou una mica marruller i truculent amb massa enemics, però al final va esdevenir President dels EUA i amb la compra inesperada de l’immens territori de Louisiana, que Napoleó acabava de prendre d’Espanya, va establir per sempre què esdevindrien els EUA.

Permeteu-me traduir que diu la cita de Jefferson que el lector si té bona vista veurà escrita a la paret a l’esquerra de la imatge:

No estic a favor de fer canvis freqüents en les lleis i constitucions, pero lleis i institucions han de seguir de prop el progrés de l’enteniment humà a mesura que esdevé més desenvolupat, mes il·luminat quan nous descobriments es fan, noves veritats són descobertes i els costums i opinions canvien amb el canvi de circumstàncies. Les institucions també han d’avençar per adaptar-se als temps. Demanar a un home que es posi el mateix abric que duia quan era un noi seria igual com voler que una societat civilitzada restes per sempre sota el règim d’ancestrals bàrbars.

El web del congres de Madrid ensenya que hi ha hagut a l’estat ja 8 Constitucions, ignorant la de la República Federal Española (Primera República), però cap va disfrutar de l’adhesió tan entusiàstica del Sr Rajoy Brey per la dubtosa constitució de 1978. Jo crec que Jefferson no hi hauria estat gens d’acord. Antecessors barbàrics? No m’estranyaria.

Parla Franklin Delano Roosevelt

El Emonument mes gran i espectacular al Tidal Basin és el de Jefferson, molt merescut, però al costat seu hom troba el del segon Roosevelt, antic governador de Nova York i paralitzat per la polio a una cadira de rodes, elegit 4 vegades President (ara els terminis estan limitats a 2), que va acabar amb la Gran Recessió i va morir deixant la II Guerra Mundial ja gairebé resolta. Era un aristòcrata amb pocs diners molt d’esquerres, creador de la Seguretat Social i molts drets, potser l’únic President progressiu que la nació ha tingut. Vet aquí la traducció

Hem de guardar escrupolosament els Drets Civils i les Llibertats Civils de tots els ciutadans, siguin qui siguin. Recordem que qualsevol opressió, qualsevol injustícia, qualsevol odi, és un atac a la nostra civilització. 

No m’estranyaria que el Gobierno prohibís als ciutadans que llegeixen anglès venir aquí a veure coses tan subversives. Fa pensar massa en els nostres presos polítics.

Al Cementiri Militar Nacional d’Arlington

Està situat naturalment a la ciutat d’Arlington, estat de Virginia, prop del Pentàgon pero hi arriba el metro de Washington (com hi arriba també al Pentàgon).

Aquesta foto ensenya el mast original del vaixell Maine, enfonsat al port d’Havana després d’una explosió, cosa que va originar la guerra del 1898. Després de la desfeta d’Espanya, fou recuperat i arreglat pels estatunidencs i plantat a Arlington envoltat per les tombes dels mariners i soldats morts. Recordeu el Maine, deien sempre els diaris exigint la guerra per alliberar les restes de l’Imperi espanyol com Puerto Rico, Cuba i les Filipines.

Joan Gil

Tags: Blooming Cherry Trees, Franklin Roosevelt, Maine, Tom Jefferson, USA Constitution, Washington DC

Diuen que el poble japonès és originari de Corea. A més els japonesos no tenen prou territoris. Per això el 1910 van declarar tota la Corea una colònia japonesa que fou ocupada explotada i tractada amb considerable crueltat i abús. Durant l’ocupació, moltes famílies van fugir on van poder. Un dels fugitius, un jove nomenat Kim Il-sung,  avi del Kim actual, creixeria a Sibèria, on es va fer comunista i afiliar amb el PC Xinès de Mao, preparant-se per fer la guerrilla d’alliberació. La troca es va complicar quan enmig de la guerra civil xinesa, el Japó feixista va atacar a tots dos exèrcits xinesos i crear al nord de la frontera de Corea un estat titella prèviament inexistent nomenat Manchukuo. (Estat de Manxúria). Potser algun lector recorda el film “L’últim Emperador” Va existir de 1932 a 1945, amb una àrea de 1550 qm² i gairebé 31 milions de residents. Noteu que el mapa es refereix a Corea com Japó.

Kim Il-sung va entrar en acció. En closa col·laboració amb els xinesos, es va llençar a la guerrilla a Manchukuo i quan Japó va començar la Guerra Mundial contra els EUA, fou l’hora de Kim que va poder encetar la guerrilla a la colònia de Corea. Juntament amb quadres xinesos, va iniciar una campanya antijaponesa molt efectiva. Els Japonesos van crear una divisió militar especial contra ell, que acabà dissolta. Van raptar la primera senyora Kim i com que ell no es va voler rendir, la van assassinar. Els japonesos van crear una altra unitat policial anti-Kim especial, que el guerriller va literalment exterminar apoderant-se de tot l´armament. No obstant això, els Japonesos van organitzar una altra repressió militar brutal anti-guerrillera sense poder enxampar en Kim Il-Song, que havia esdevingut l’home més famós i admirat de tot Korea. El cap de la repressió, criminal de guerra i no obstant això dues vegades primer ministre a Tokio a la postguerra, Kishi Nobusuke, era l’avi d’Abe Shinzo, actual Primer Ministre de Japó que segueix barallant-se contra el nét de Kim Il-song. Tot ve de lluny.

Corea fou arbitràriament dividida en dos pels EUA: el paral·lel 38

Sense ni guerra ni cap participació del poble o els polítics coreans, Corea fou dividida en dos el dia després de la segona bomba atòmica a Nagasaki enllarg del paral·lel 38 pels polítics americans John McCloy del Departament de lÉxèrcit (encara no hi havia Pentàgon) i Dean Rusk del Departament d’Estat sense consultar ni el Congrés, ni el poble americà ni per descomptat el poble coreà i sense donar explicacions.

Perquè? Eren els darrers dies de la II Guerra Mundial i destacaments de l’Exèrcit Roig de Stalin baixant des de Sibèria als territoris ocupats pel Japó i sobretot Manchukuo havien aparegut ja al nord de Corea fent pinya amb Kim´s guerrillers. L’exèrcit americà, més que els polítics, ho va trobar inacceptable. A Washington Truman no havia començat encara la Guerra Freda però ja es parlava de contenció de la Unió Soviètica. Solució? Dividir el país en Nord i Sud amb una tanca al paral·lel 38, regalant el nord als comunistes i quedant-se ells al sud. Diuen que aquesta decisió va deixar estupefacte o estabornit a Stalin que no entenia què buscaven els Americans a Corea. En aquells moments, la URSS i els EUA eren encara al·liats. Mao Zedong tenia dubtes. No volia tropes dels EUA a la seva frontera. Corea del Nord li serviria de coixí.

Aquell dia, l’endemà de la segona bomba atòmica, dos polítics nordamericans acabaven d’iniciar la Guerra Freda. Quina culpa en tenien els coreans?

Els EUA funden Corea del Sud molt malament

No volien establir cap colònia, però no sabien com fundar un país democràtic que no ho havia estat mai sense parlar la llengua… ni tenir traductors. Apart d’això, el Govern americà del temps no obstant la guerra havia estat molt japanòfil, i el Japó fou ben tractat comparat amb l’Alemanya post-Hitler. Se’ls va acudir cridar al poder i establir l’administració amb molts membres de la casta feudal japonesa que havia oprimit i abusat tothom. El desordre es va estendre i els guerrillers van reaparèixer. A més, els americans no tenien ni traductors ni entenien res.

Van trobar a Hawai un home educat als EUA de passat dubtós i complicat, cap d’un Govern Coreà en l’exili que no pintava res i el van importar i fer cap del mig estat del Sud. Es deia Syngman Rhee, un nom que esdevindria infame. Fou un home brutal, corrupte i sanguinari que potser va eliminar 200 o 300.000 adversaris. Dissortadament no es preocupava gaire de l’exèrcit, mentre Kim Il-song bastia al nord una força militar formidable.

Una gran tragèdia comença en Agost 1950

Els del nord i Kim no havien acceptat mai la partició americana. Pera ells, només hi havia una sola Corea. Kim va marxar a Moscou a entrevistar-se amb Stalin, que li va prometre ajut si lluitava per la reunificació. Seguia molt enrabiat. Aleshores Kim va anar a veure en Mao Zedong, que no fou gens entusiàstic. Els EUA li semblaven massa perillosos i no volia americans a la seva frontera i veia que acabaria embolicat, com va passar.

Aquell Agost  de 1950 Kim Il-song va creuar el paral·lel 38 amb el seu exèrcit. Les forces de Syngman Rhee es van esfondrar i Kim es va presentar a les afores de Seul, que canviaria de mans quatre vegades.

El pont de Seul i la guerra

Syngman Rhee va adquirir fama immortal quan Kim estava ja a les portes de la capital. Va manar volar un pont sobre el riu… quan dissortadament hi havia uns 400 ciutadans civils al damunt. A més, dues unitats del seu exèrcit van quedar atrapades i foren perdudes.

El nordcoreà semblava haver guanyat. Al poc temps el territori pro-americà estava completament ocupat excepte per un racó a la costa sudest on tropes americanes i reforçaments arribats del Japó van lluitar com lleons. En aquell moment el generalíssim Douglas McArthur, vencedor del Japó, va designar un desembarc amb un exèrcit a Incheon, que fou un gran èxit i va girar la truita. McArthur era un gran estratega. El desembarc fou perillosíssim perquè els vaixells només podien accedir a la costa amb mareja alta, però el triomf fou extraordinari tallant totes les línies de suministre de Kim Il-song que va haver de retirar tot el seu exèrcit del sud. McArthur va entrar en triomf  a Seul i va empaitar els nordcoreans més enllà del parallel 38 cap a la frontera xinesa. McArthur esva vantar d’un èxit imminent.

Mentre tant els bombarders americans van iniciar un bombardeig brutal de tot Nord Corea. Diuen que més d’un milió de civils van perdre la vida. Stalin va decidir actuar, enviant els seus Ming, avions de reactors molt superiors que van destroçar la flota aèria americana. Però els americans van presentar els seus nous avions Sabre i hi va haver una batalla aèria sense precedents. Sembla que els americans van guanyar.

McArthur estava aquatre passes de la frontera xinesa, a punt de reunificar Corea pels EUA, però Mao Zedong ja havia dit que no toleraria mai Americans a la frontera. Un vespre divisions xineses van creuar silenciosament el riu i van creuar muntanyes impassables atacant els Americans per sorpresa. Es van defensar i als pocs dies els xinesos es van retirar.

McArthur va celebrar victòria i va donar una festa de Thanksgiving als seus soldats, que els xinesos, repetint el mateix truc van interrompre. Aquest cop els Americans van rebre de mala manera i McArthur va haver de manar la retirada. El seu grup més fort fou envoltat pels xinesos enmig d’una ona de fred de -25 graus i va aconseguir fugir cap a la costa on esperaven vaixells. Al poc temps Kim va tornar a entrar a Seul. McArthur semblava derrotat, però la truita tornaria a girar-se.

Els xinesos-nordcoreans van aconseguir, ja dintre del sud, encerclar una unitat militar americana fortíssima. Enlloc de fugir els americans, molt ben armats, van aguantar i derrotar els xinesos i van tirar cap al nord alliberant Seul (quarta vegada de canvi de mans)

Els americans van anar a les Nacions Unides denunciant que, al seu parer, Corea del Nord havia atacat un altre país independent, cosa una mica dubtosa que ignorava moltes coses, i moltes nacions (Canadà, Austràlia, Japó, Turquia, França, Regne Unit,…) van enviar soldats a lluitar contra el Nord i la Xina. Havia esdevingut una petita guerra mundial.

Els americans van tornar a creuar el paral·lel 38 però aquest cop els nordcoreans i xinesos haven creat una línia defensiva impassable una mica al nord del paral·lel 38, on tots dos exèrcits van quedar empatats i encallats per dos anys, sense esperança de poder tirar endavant.

I aquí és on va passar una cosa extraordinària. El President Truman va destituir el General Douglas McArthur dient que ho va fer per insubornació, però no ho va entendre ningú. Darrerament hem sabut perquè. McArthur insistia que els EUA fessin us de les bombes atòmiques contra Corea del Nord i Xina i si calia contra la Unió Soviètica com havien fet al Japó i tot el món seria democràtic. En Truman no en va voler fer cas i va témer que McArthur violés les seves ordres.

Elsdos exèrcits van haver de firmar un armistici tornant tots al paral·lel 38 amb una nova zona desmilitaritzada però cap tractat de pau i cap reconeixement del govern comunista fou acceptat. Els EUA van establir bases militars permanents i van començar a volar amb bombarders enllarg de la frontera. Cada any fins el dia d’avui fan un assaig general d’invasió prop del paral·lel 38. A més el país està permanentment envoltat per submarins amb prous coets nuclears per reduir el país a cendres i fins al final de la guerra freda una base americana magatzemava unes dues o tres centes bombes termonuclears. Ho va acabar el President Bush pare. Els nordcoreans se senten molt amenaçats pel poder nuclear americà.

Kim va haver de tornar a casa. En aquell moment, la primera explosió nuclear soviètica va tenir lloc. Kim, que havia iniciat un cult de la seva personalitat extravagant i una militarització i indoctrinació massives de la seva gent per si de cas, va pensar que ell també   podria construir un deterrent nuclear per protegir-se dels americans, que tanta por li feien. El seu fill i el seu nét han continuat igual iaixí hem arribat a la situació actual.

En 1988 Corea del Sud esdevé un país democràtic i lliure (i molt ric)

En Syngman Rhee va aguantar molts anys però al final va perdre totalment el control i els Americans li van salvar la vida ficant-lo en un avió de la CIA de tornada cap Hawai segons fonts no confirmades amb un milió de dòlars en efectiu.

Fou succeït per una Junta Militar en 1961 de la qual va sortir un altre home igualment dolent i perillós, Park Chung Hee, un ex-oficial japonès i dictador que duraria 15 anys que foren de violència i corrupció, fins que un antic company, cap de la CIA coreana el va convidar a un sopar i el va assassinar. Park era un home dur. Durant un acte oficial, un home havia intentat assassinar-lo però la bala va malferir i matar la seva muller, i ell va seguir fent el discurs mentre se l’enduien. La seva filla és la presidenta Park recentment deposada i empresonada per corrupció. Però en justícia cal afegir que ell va iniciar la revolució industrial que acabaria fent de Sudcorea un país ric i pròsper. Durant el seu mandat, no li va servir de res. I després d’un altre cop militar, un miracle va tenir lloc: la nació sudcoreana esdevingué un país exemplarment  democràtic i aviat molt ric. Miracles tenen lloc. Potser a Espanya algun dia..? Difícil.

Què vol Kim Jong-un, better nomenat Kim III

Potser el lector ha notat que aquest home és insultat i tractat de boig perillós i maniàtic cada dia, sense que ningú vulgui discutir els seus objectius. Vaig sentir un funcionari de carrera del Departament d’Estat explicant la veritat: un és un polític intel·ligent i hàbil, molt racional, que ha millorat molt l’economia i nivell de vida del país intentant seguir el model xinès. El seu pare (jo en dic Kim II) era un ximple incompetent que en un intent estúpid de millorar l’agricultura va causar un any de fam i desnutrició; ja fa temps que es va arreglar.

Un continua creient en la promesa del seu avi d’arribar a la deterrència nuclear per protegir-se i sembla que gairebé ho ha aconseguit. De debò? Prou que sap que està envoltat de submarins nuclears preparats a extingir el seu país de la superfície del planeta. Les explosions que ha fet comprometen l’atmòsfera i augment la polució però ni remotament amenacen el món.

Molts comentaristes fan notar que més que comunista, Corea del Nord és el país més militarista i indoctrinat que hagi existit mai. Tots els ciutadans han passat anys a l’exèrcit, après una disciplina duríssima i pensen que els EUA els odien i volen destruir i que l’única forma de salvar-se és l’obediència i lleialtat incondicional a Un. Si no fossin així, els espectacles increïbles de masses, colors, coordinació i lleialtat que donen contínuament i les fotos del dictador a cada llar no serien possibles ni tan sols imaginables a altres països. És molt simple: tenen por dels EUA. No sense raó. Corea no té petroli: la reducció de les importacions imposades per les sancions pot malferir l’economia i evitar la calefacció dels habitatges i la paralització dels cotxes. A qui ferirà més això?

Què vol Trump discutir per fer-los abandonar les bombes nuclears i els coets? Podria per exemple acabar amb els vols nuclears amenaçadors, reconèixer l’estat de Corea del Nord, obrir el país al comerç, obrir les fronteres, acabar amb les sancions, reduir les bases militars al Sud.

És dubtós que els sudcoreans nascuts després de la guerra civil i vivint en gran prosperitat estiguin interessats en la reunificació, perquè, com va passar a Alemanya, costaria molt car alçar la infrastructura i nivell de vida dels comunistes. I al nord la indoctrinació és tan forta i sense resistència que sembla improbable que la vulguessin. Allò que van fer McCloy i Rusk en 1945 podria esdevenir una divisió permanent. Corea és el lloc on la Guerra Freda sobreviu.

Però ningú en vol parlar.

Joan Gil

Com pot guanyar Facebook milers de milions?

Facebook té en aquests moments 2,2 mil milions de participants registrats per tot el món, que s’acosta al 25% de la humanitat. Probablement la majoria de lectors hi són. És gratis, no obstant l’organització, els empleats i els ordinadors enormes que els cal tenir. Com es fa el miracle de poder oferir això de franc? Tothom pot publicar fotos, enviar felicitacions, aventures sentimentals, discussions… Hi ha usuaris que visiten Facebook dues i tres vegades per dia. I es pensen que no paguen res. També hi ha el moviment #DeleteFacebook, només que donar-se de baixa és difícil i en part impossible.

No hi havia pensat mai fins l’altre dia. Confesso que he escrit una novel·la americana en anglès que serà publicada per una branca d’una gran editorial americana d’aquí molt poques setmanes. De moment la oferiran per llegir només a l’internet i per imprimir en paper i enviar-la a casa només quan algú la compri. Si es vengués bé, potser la podrien oferir a les llibreries. L’altre dia vaig parlar per telèfon amb una dona del marketing. Com us ho fareu per vendre-la? Ningú em coneix. És fàcil, em va aclarir: farem un llistat de problemes, temes, ciutats i coses d’interès que surtin a la novel·la i Facebook i Instagram ens donaran uns 4 milions de persones a tot arreu del món, interessades en algun dels temes i aquests rebran anuncis i ofertes per comprar el llibre. Em donaran un web capaç de vendre i tots els venedors mediàtics americans (Amazon, Kindle, etc) l’oferiran també pel món. I el mateix passarà amb l’ordre de cites on apareixerà la novel·la amb el cercador de Google. Google, com els browsers, també es gratis i també es guanya la vida minant i venent dades d’usuaris. És perfectament legal i és com es fan els anuncis i es promou comerç avui en dia. Trobarem compradors a molts països angloparlants i no angloparlants. A Alemanya compren molts llibres en anglès.

L’any 2017 el Tribunal Federal Suprem va acceptar estudiar una queixa d’un grup d’activistes que exigien prohibir l’accès a les plataformes socials de tots els condemnats per pedofília. Va anar inesperadament. Gairebé tots els nou justícies demanaven que els advocats els expliquessin què és exactament una plataforma social.  Sense saber-ho, no podien prohibir res. Van començar a dir coses quasi poètiques: Facebook és com un dels mercats urbans medievals, un lloc de trobada, un mercat públic, una biblioteca, un estadi… No van aconseguir res. La veritat? Una companyia que de forma solapada extreu dades d’usuaris que no en saben res.

Per descomptat cal pagar molt bé a Facebook i les altres companyies per obtenir aquests serveis derivats de l’espionatge d’usuaris. Facebook i en el fons també les altres companyies mediàtiques estan al negoci de recollir dades sobre els hàbits, interessos i personalitats de la gent, fer fitxers sobre aquests usuaris i vendre’ls molt cars als negociants. Jo visc a Fort Worth, una ciutat texana de 850,000 residents i sovint m’agrada llegir els webs de diaris catalans, alemanys i madrilenys. Quina sorpresa! A vegades aquests webs tenen espais blancs on surten anuncis en anglès de botigues, esdeveniments i restaurants de Fort Worth. Tinc entès que paguen uns cèntims al diari cada vegada que m’ho miro. Altres vegades surten pàgines grans en anglès que impedeixen llegir el diari. El Mundo ho abusa tant que he deixat d’anar-hi. M’han dit que potser no és sempre Facebook qui m‘ha venut. Podria ser Google, un altre browser o fins i tot la companyia que alimenta el meu Wi-Fi. Diuen que per evitar-ho caldria tenir un programa d’encriptació entre el meu ordinador i el Wi-Fi que AVG ofereix. Ni tan sols dintre de casa estem segurs. I en un futur pròxim, potser d’aquí uns mesos, el nou sistema ràpid LTE 5 obrirà un nou paradís a aquesta gent. Ja estan construint torres per tot arreu. I tot això no portarà amagat un perill per a la llibertat individual i política? Arribaran a fer-nos creure el que volen? Zuckenberg diu que la seva companyia promou el diàleg democràtic i l’enteniment. Ai, ai, que fa el contrari per diners.

Abans que el desastre d’Analytica, la deliciosa ignorància política de Zuckerberg ja s’havia manifestat en altres casos. Molts havien notat la quantitat d’anuncis polítics anti-Clinton pagats per agents russos. Recentment un grand jury a petició del fiscal especial Mueller ha inculpat dotze ciutadans russos… i en el document cita 35 vegades contactes sens dubte lucratius amb Facebook.

La propaganda i les Public Relations han evolucionat així i cal acceptar-ho per falta d’alternatives, però oi que fa neguit tenir algú al darrere teu que s’apunta per vendre la informació de tot el que fas? Caldria una mica de regulació.

I els fruits prohibits, Sr Zuckerberg? A Europa la Unió prohibeix a Facebook recollir informació financera o econòmica de gent particular, però als EUA no i ho fan. I les campanyes polítiques electorals americanes on es gasten centenars de milions? Són molt temptadores. No hi ha una mica de rosca per tothom? Sí…

El cas de Cambridge Analytica
És una companyia amb parentiu britànic creada ja fa anys als EUA per un multimilionari ultraconservador i el seu amic Steve Bannon pel propòsit d’influenciar i dirigir l’opinió política nord-americana cap als objectius de la dreta radical. La idea era simple: identificar les opinions de la gent interessada en política i mirar de dirigir-les, per les bones o les dolentes utilitzant mentides, suborns, falses notícies, calúmnies, prostitutes treballant a cambres amb televisió… De moment ningú els ha acusat de ser hackers com ho eren els russos amb objectius similars. En qualsevol cas, Facebook no ha patit cap hacking. Prou que ho preferirien ells. Com que són d’origin britànic, un jutge de Londres ha fet escorcollar la seva seu per saber què fan. Eleccions són sagrades.

Van ser contractats per més de 20 campanyes legítimes als EUA el 2012 (que no se sap si van acceptar el contingut brut o només la manipulació de cervells) inclosa la campanya de reelecció d’Obama.

Hi ha coses difícils d’entendre: A Washington DC hi ha una pizzeria exitosa que  mira d’atreure famílies i nens. Un dia abans de l’elecció algú va veure un dels principals de la campanya Clinton a la botiga menjant pizza. Falsa notícia a les xarxes socials? La Hillary hi tenia un negoci secret de rapte de nens petits que estaven amagats al sòtan de la botiga i es venien a xarxes de pederastes criminals. Li sembla a algun lector que una bestiesa d’aquesta magnitud se la creuria algú? Més de cent mil usuaris s’ho van creure. La pizzeria fou atacada dues vegades per bandes armades que venien a salvar els nens captius. El primer grup volia veure el sòtan, un problema greu perquè la botiga no en tenia cap. Fa poc un home va disparar un rifle a l’exterior. Poden aquestes plataformes i els seus manipuladors fer creure a la gent el que volen? Vigileu, que ja podrien estar a Catalunya. Avui he vist una carta en francès perfecte al web de LeMonde afirmant que l’independentista català Jordi Pujol era culpable del frau més gran de la història de la humanitat. Per sort, un lector havia contestat: Pujol no ha estat mai jutjat ni condemnat per res (i no per falta d’interès) i ell no fou mai independentista sinó que pretenia “encaixar” Catalunya i els espanyols no van voler mai negociar amb ell. Hom pot afirmar quasevol bestiesa i sempre hi ha enemics disposats a creure’s-ho.

A l’inici de la prrsidencial l’any 2016 van ser contractats originalment pel Senador federal Ted Cruz de Texas, un ultrareactionary radical de dretes, poc popular fora de Texas i un ximple molt gran i religiòs hipòcrita(en novembre serà sens dubte reelegit). La campanya es va girar en favor de Trump i Cruz va plegar afegint-se als seus adoradors trumpistes. Igualment Analytica va passar de Cruz a fer campanya a favor de Trump i Steve Bannon va aconseguir finalment entrar al cercle íntim de Trump encetant una lluita electoral contra Hillary Clinton que tothom donava per impossible. Potser seria el moment de dir que és completament impossible determinar els efectes de certes accions sobre el resultat. Qui va ensorrar a Clinton? Els Russos? Analytica? Trump tot sol? Zuckerberg? Cadascú pot pensar com vulgui, però a certs estats Trump va guanyar els vots electorals per la mínima.

El problema de Facebook el va començar Analytica tota sola a una aplicació inofensiva oberta al públic per Amazon. Analytica volia identificar prou radicals de dreta disposats a lluitar per Trump. L’aplicació d’Amazon simplement permetia a gent amb certes habilitats oferir-se a altra gent que les pogués fer servir i calia pagar 1$ per registrar-se. Analytica va demanar voluntaris per un estudi: que la gent omplís un formulari descrivint la seva personalitat dura i opinions per fer feina política. Van rebre unes 270,000 respostes! És extraordinari però no n’hi ha prou per guanyar una elecció federal als EUA.

Aquí és quan Analytica va anar a Facebook amb el fitxer dels 270,000 individus. Com que tots devien ser probablement membres de Facebook, Analytica va demanar de Facebook els noms dels amics dels 270.000 (en general uns cent per persona, sovint amb opinions polítiques similars,que també tenen amicd). Pretenien que els participants identificats Només participarien a un estudi universitari omplint un formulari sobre la seva personalitat. Aviat el llistat va arribat als 50 milions (cinquanta), perquè els amics també tenien amics. Zuckerberg va demanar i obtenir un certificat dient que no volien els noms per res il·legal o polític. Està clar que no. Un empleat d’Analytica ha declarat que estaven sovint en contacte amb els tècnics de Facebook. Més tard, amb sospites d’utilització bruta i il·legal creixents, Zuckerberg va exigir que Analytica esborrés els noms que ell havia facilitat. Li van enviar un document ensenyant una marca x al lloc “esborrats” En Zuckerberg va quedar satisfet. És que guanyava molts diners amb aquests negocis. No tenia cap altra activitat lucrativa. De fet era el seu únic negoci. Si no fes això, que hauria de fer? Hi ha actualment molta gent intentant esborrar el seu nom de Facebook, però resulta que no té res de fàcil. Hi ha qui no es voldria deixar espiar ni que fos gratis. Diuen que és millor visitar Facebook amb l’ordinador o un tablet perquè el sistema funciona sobretot amb telèfons. I que quan hom rep la finestreta dient que una aplicació vol mirar la vostra locació geogràfica, cal respondre fortament NO!!! Però amb això no n’hi ha prou.

Fa molt poc, el Canal independent 4 de la televisió britànica amb ajut del NYTimes i d’un altre periòdic britànic va enviar un home encobert a parlar amb el director d’Analytica, un senyor Nix, presentant-se com un polític de Sri Lanka amb diners que necessitava ajut electoral. Van aconseguir fer un vídeo de l’entrevista amb àudio perfecte que molts hem vist. Deia el Sr Nix, cap de la firma que prometia fer guanyar eleccions que la victòria no té res a veure amb ideals, partits o problemes sinó amb emocions i que les emocions es poden influir. Hom podia inventar històries o fer acusacions falses, o, si no emplear prostitutes ucranianes amb càmeres de televisió, o es podrien retreure coses velles embellides i mal recordades o oferir suborns substancials atractius, etc. Aleshores només calia difondre-ho tot això a persones simpatitzants i blogs polítics.

L’organització havia aconseguit caracteritzar els activistes als seus fitxers en 22 categories i es pensaven que podien predir fàcilment què pensen, de quin partit son i com caldria parlar amb ells per fer-los reaccionar en una direcció. Per exemple, diria jo, fent campanya contra la independència, hom podria exaltar fàcilment amb llenguatge dur i insultant a gent com Boadella o els cridaners amb banderes franquistes, amb els del PP caldria rebaixar una mica el to, amb els del PSOE encara més i amb independentistes caldria expressar sentiment i dolor per la traïció i el desengany. I així es pot guanyar qualsevol elecció, que és una burla i una amenaça a qualsevol forma de democràcia i decència. És il·legal però no tant com la gent decent voldria.

Recordant el 1 Octubre
No tinc cap coneixement que cap d’aquestes tècniques, sovint molt cares, s’hagués utilitzat en aquesta ocasió tan memorable per molts de nosaltres. Però em pregunto coses que caldria discutir. Als EUA professors de política riuen escoltant aquestes revelacions. Ja fa molt de temps que passa i molts ja ho sabien.

Des de fa ja més de tres segles, no obstant les seves petites dimensions, Catalunya ha estat constantment i segueix sent el problema polític més gran i greu de l’estat espanyol sense que Castella hagi renunciat mai a assimilar-nos com a única i exclusiva opció i resolució. Negociar? MAI!!!

La darrera crisi va començar fa 10 anys amb la resolució del TC de la jutgessa Casas en resposta a una demanda de Rajoy presentada per la Sra Santamaría contra la resolució a favor d’un nou Estatut de dos governs, dos parlaments i un referèndum autoritzat. Com Pujol havia intentat abans amb el seu “encaix,” per deu anys tots i cadascun dels governs catalans van intentar negociar a Madrid una sortida amb concessions com havia fet el Canadà amb Québec o després en els nostres dies el Regne Unit amb Escòcia. A Madrid es van negar com de costum. Com pot ignorar un Govern el desig de milions de ciutadans que han sortit al carrer sense oferir una solució?

Quan va arribar l-O, no obstant el suport oficial al caràcter sacrosant de les fronteres, molts polítics a tot el món i molts mitjans de comunicació a tot el món van demanar negociació. En va. Ni abans, ni ara, ni mai.

Què van fer els partits opositors? Davant una crisi tan greu no hauria estat natural i lògic tenir una discussió oberta al Congrés amb diferents propostes? Doncs no: misteriosament els tres partits units, el PP, el PSOE-PSC i C semblen haver evitat o prohibit cap mena de discussió del problema i la història de Catalunya, limitant-se a cridar només a l’unísom i en cor Il·legal i inconstitucional! Una consigna sortida d’algun lloc. Els importava molt això quan a Espanya ja hi ha hagut vuit Constitucions sense comptar la de la República Federal de 1873 i quan un sector públic notable demana la substitució de la de 1978? I quan la resolució del problema belga va exigir sis esmenes constitucionals? No és estrany aquest silenci tan total i aquesta unanimitat dels tres amigos sense discussions ni projecte de resolució, com si estiguessin dirigits?

Joan Gil

Nota Final (18 Abril 2018) Vaig veure alguna hora del testimoni del Sr Zuckerberg davant d’un comitè del Congrés Federal. Ho va fer bé però va patir molt i no va convèncer gens. Aquest senyor no se sap quants milers de milions cobra cada any però Facebook, no pas ell, li paga 8.5 milions per seguretat personal i ús lliure d’un avió. 90% dels seus ingressos venen de la venda a companyies comercials de la informació derivada del seu espionatge de tots els usuaris. Una periodista del NYTimes que fa cròniques socials s´hi va apuntar fa uns anys. Sense escriure-hi mai res va triar (i esborrar més tard) 6 o 7 amics. Va exigir veure la seva fitxa i resulta que havia estat reportada a companyies comercials cinc-centes vegades. I el cas de Cambridge Analytica? Una equivocació? De debò Zuckerberg no sabia que era una companyia de política bruta? Quants milions va cobrar? Va intentar un procés contra el Guardian al Regne Unit per evitar que el cas es fes públic i s’oposa a molts projectes de llei per protegir els drets dels usuaris.

Molta gent fa notar que Facebook no hauria d’utilitzar dades personals sense permís explícit de l’usuari i que si en fa diners publicant informacions privades hauria de compartir-los amb els usuaris. Diuen que és poc probable que el Congrés faci lleis anti-Facebook aviat però el cas serà recordat. Esborrar-se no és fàcil (perquè?) però hom recomana esborrar totes les entrades i materials deixant la fitxa buida. Si no, cal resignar-se a que un senyor segueixi guanyant milers de milions espiant-nos i molestant-nos

Vet aquí un llistat de VUIT anys:   1812, 1834, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1978

Aquests anys tenen una cosa en comú: son les dates de promulgació pel Congrés de Diputats de Madrid de vuit Constitucions diferents de l’Estat Espanyol. El portal web del Congrés en fa un breu resum, una mica tendenciós, i ofereix el text íntegre de cadascuna d’aquestes Constitucions, començant amb la PEPA (publicada el dia de St Josep) de 1812 i acabant amb la sagrada i intocable del 1978.  Jo visc a un pais on només n’hi ha hagut una, amb unes quantes petites esmenes, des del 1787. Altrament no es fàcil trobar aquests texts. Fins ara, els polítics consideraven només que la Constitució no passava de ser una llei important que es podia canviar quan fes falta i no la veien com un document etern i intocable que es pot utilitzar per fer presos polítics. És  molt interessant perquè la lectura d’aquests texts documenta la lluita interminable dels pobles espanyols contra una monarquia que insistia  en que la sobirania nacional rau únicament i exclusiva en el rei i volia governar de forma totalitària. Veiem les pujades i abaixades,  com també les il·lusions perdudes, les coses constants i els desenganys. Hom pot treure la conclusió que la llibertat política a Espanya ha estat sempre molt difícil d’aconseguir i defensar, durant uns pocs anys. L’enllaç a la pàgina del web dels congressistes és

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Hist_Normas/ConstEsp1812_1978

És molt més interessant i actual parlar  també de la Constitució de la República Federal Espanyola de 1873 que el web del Congrés prefereix ignorar (però qui vulgui pot anar a la Viquipèdia i buscar l’entrada “Primera República Española” de la que he tret les il·lustracions) Ara hi ha molta gent que parla del federalisme, pero de la Primera República no parla ningú.

7 de Juny de 1873

“Artículo: La forma de Gobierno de la nación española es la República Democrática Federal”

Abans de morir assassinat, el General Prim havia donat la corona a un príncep de la Casa Reial de Savoia, de tradicions més liberals que els borbons, que regnaria amb el nom  Amadeo I. El rei Amadeo era ben triat, un home profundament liberal i democràtic, però no va poder aguantar el drama polític i les pressions contínues a Espanya i va plegar voluntàriament, deixant la memòria d’haver estat un rei respectat i liberal. Era el Febrer de 1873. El gran orador Emilio Castelar va explicar molt bé la situació al Congrés:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma; nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra Patria.”

La notícia de la proclamació fou rebuda amb gran alegria i entusiasme, com passaria anys després el 14 d’abril de 1931 amb la Segona República. La marxa de Riego esdevingué l’himne nacional per primera vegada. Les il·lustracions ensenyen el moment de la proclamació, gairebé per unanimitat a Madrid, i els ciutadans a Barcelona celebrant davant la Generalitat. La Diputació de Barcelona immediatament va proclamar l’estat Català, com faria el President  Companys molts anys després, però aquesta primera vegada la reacció de Madrid fou molt diferent. Ja hi havia un Govern presidit pel barceloní Estanislau Figueras (primer català que va esdevenir Cap d’Estat espanyol) amb el gran Francesc Pi i Margall (que aviat esdevindria el segon i darrer) de Ministre de l’Interior. Tots dos es van posar en contacte amb els Catalans i el President fins i tot va venir, demanant que esperessin la Constitució, que quedarien satisfets. No van ficar ningú a la presó.

Francesc Pi i Margall (veieu la foto) fou un intel·lectual, periodista i polític molt important, exponent cabdal del llibertarianisme, de la solidaritat social i la democràcia en el seu temps. Havia traduït al castellà obres del francès Proudhon, considerat com a pare del llibertarianisme. Proudhon havia estat un amic de Marx (i coneixia personalment en Pi i Margall,) però els seus camins s’havien separat radicalment. Marx anunciava la inevitabilitat de la revolució obrera mundial, mentre que Proudhon parlava de l’evolució o revolució pacifica de la situació de la classe treballadora i rebutjava violència.  Pi i Margall creia no obstant com Proudhon en la legitimitat dels pronunciaments populars, cosa que acabaria costant-li molt cara (llegiu abaix)

El primer President de la República fou el català Estanislau Figueras i de Moragas, que només va poder aguantar al càrrec uns quants mesos. Al  final a una reunió amb les discussions, crits i baralles diàries va anunciar al grup segons sembla en català que ja en tenia prou i no podia aguantar més. “I estic fins als collons de tots NOSALTRES” Va tornar a l’oficina i va deixar damunt la taula la carta de dimissió. Va anar a passejar pel Parc del Buen Retiro per darrera vegada i va prendre el primer tren cap a la frontera francesa. Pensant en les baralles actuals dels polítics, caldria meditar sobre aquest episodi. El bon rei Amadeo havia fet el mateix.

L’embolic era tan gran que el Congrés no podia triar un substitut. Sembla que tal com ja havia passat anteriorment i passaria molt més tard, la Guàrdia Civil es va presentar anunciant que d’allí no sortia ningú fins que hi hagués un nou President. Els moderats van triar inesperadament en Pi, Ministre de l’Interior fins aquell moment, que semblava un federalista amb principis i ideals molt democràtics. En  bon català, semblava un home de seny. Fou elegit amb una gran majoria. Una mica estabornit l’home va acceptar, tot i declarant a l’assemblea que ell no s’havia presentat a res i que no tenia cap projecte polític per formular en aquell moment davant la cambra.

Però va formular  el pla per a la creació dels nous “estats” membres de la futura Federació que podeu veure més amunt, pero que incloïen també Puerto Rico i Cuba. A més va escriure una declaració de política social que seria encara en els nostres dies un gran exemple per a  qualsevol  partit progressiu. Va fracassar degut a la immaduresa i inestabilitat de la nació que no volia sentir parlar de raons ni tenia seny, un problema crònic a Espanya que fins ara no ha estat resolt.

Pi i Margall va afrontar tres problemes insolubles que li van destrossar tot: 1) La Tercera Guerra Carlista, desfermada per l’abdicació del rei Amadeo, que va prendre control del País Basc, Navarra i Catalunya i no volia saber res de liberalisme, preconitzant el retorn a la monarquia totalitària dels borbons; 2) una guerra colonial fatal a Cuba, on els rebels semblaven a punt de guanyar i hi havia un problema amb els esclaus que Pi només va poder resoldre a Puerto Rico pero no pas a Cuba, on els propietaris es resistien; i 3) la catàstrofe de la rebel·lió cantonal.

La sublevació cantonal al sud de la península

Va començar quan Pi i Margall encara era ministre de l’Interior. En Pi, a més del seu ideari social progressiu,  reconeixia el principi de la sobirania popular  i el dret a l’autogovern local dintre d’un federalisme pactat, cosa que compartia amb Proudhon. A la península l’exercici d’aquest dret va esdevenir una bestiesa intolerable que feia ingovernable al país, sobretot al Sud. El problema va durar des de juliol del 1873 a febrer del 1874. Ho van començar tot els federalistes radicals sovint associats amb el partit de Pi i Margall, però que havien esdevingut impacients amb el procés de federalització que tirava endavant  poquet a poquet amb seny i molta prudència (i oposició). Ell va definir molt be el seu problema cabdal: calia fer els canvis des d’amunt cap avall i no a l’ inrevès. Els radicals en canvi van intentar transformar l’estat des d’avall immediatament amb sublevacions sobiranistes llibertàries locals. Cal afegir que aquests radicals que van promoure els cantons no tenien cap desig ni intenció de desintegrar l’estat i que els cantons independents volien ser part d’una república federal espanyola que pretenien accelerar. Però molta gent havien entès malament que és la llibertat i què seria el federalisme pactat. És molt difícil controlar als qui han pres el poder. I que consti que la revolució cantonal no va passar mai a Catalunya sinó a les parts del país que tant creuen en la unitat espanyola en els nostres dies. He trobat no obstant un web espanyolista que afirma (amb l’horror habitual) que Catalunya es va fer independent. A Catalunya com a Euskadi i Navarra no vam tenir mai ni un sol cantó. El que va estar més prop es trobava a Castelló de la Plana.

Com ensenya el mapa, on es poden veure al nord els territoris ocupats pels exèrcits carlins, els llocs principals de les sublevacions cantonals estan marcats amb flames. El drama va començar quan en Pi era encara Ministre i es van exacerbar de mala manera durant la seva breu presidència. Va intentar tractar amb els cabdills que hi havia a les ciutats sublevades i fins i tot va exigir Impostos amb el resultat que hom es pot imaginar. L’únic recurs que quedava era la força militar pero en Pi i Margall, reconeixent potser que el cas era una còpia dolenta i mal feta dels seus principis, dubtava molt i no volia cap repressió violenta. El van fer fora acusant-lo de feblesa. Calia fer la guerra als tres fronts.

Pi i Margall, que es va exiliar però va acabar tornant després de la restauració borbònica esdevenint diputat per Figueres, va guanyar una gran reputació. Els grans pensadors no són sempre els millors polítics. Amb el temps es van formar partits que van adoptar la filosofia llibertària i pactista de Proudhon i Pi i Margall com a ideologia teòrica dels moviments anarquistes, cosa que Pi, un intel·lectual molt moderat i dialogant, sempre va rebutjar amb energia. En qualsevol cas, hi va haver molts partits llibertaris i sindicalistes completament diferents i  generalment igual de pacífics o no com el socialisme. Aquests partits van inventar coses com el sindicalisme modern i cooperativisme abans de desaparèixer. Hi ha hagut sempre llibertaris de dretes i d’esquerres que són molt diferents i en aquest moment estan tornant tots dos. Aquest autor creu que els llibertaris en formes noves prendran el centre de la vida política a molts llocs del món com estan fent ja en els moviments populistes.

Hi ha diferent versions de quines ciutats havien estat les primeres en declarar-se cantons lliures i sobirans.  Als Països Catalans el primer lloc fou València, seguida de Castelló. També alguns llocs a Múrcia i Albacete. A l’altre costat de la península, la revolució va començar a ciutats andaluses com Sevilla i Almeria  i també a Extremadura arribant fins a Salamanca i Àvila.

Però la sublevació cantonal que va durar més temps i va fer més nosa fou la de Cartagena, dirigida per un home anomenat Antonio Gálvez Arce “Antonete” El seu grup va arribar a prendre control d’un territori gran  i sobretot dels millors vaixells de la flota de guerra espanyola. Sota ordres de l’Antonete, els vaixells van salpar cap a ports andalusos buscant diners i partidaris, sovint desembarcant i atacant llocs. En vista del caos i enrenou produïts al Mediterrani, el govern de Madrid els va declarar vaixells pirates. Dues fragates estrangeres, una britànica i l’altre alemanya els van empaitar, capturar i fer presoners. L’Antonete encara va durar bastant temps. Cartagena va arribar a crear una moneda pròpia, el duro cantonal. Al final va formar un exèrcit que va sucumbir a una batalla campal contra l’exèrcit espanyol. En aquell moment la República Federal ja havia estat enderrocada per l’exèrcit després d’una breu dictadura militar. De fet el cantó de Cartagena havia sobreviscut la República Federal per un mes.

Joan Gil

Molts Catalans es pensen que els 40 anys del franquisme foren la primera dictadura feixistoid anticatalana patida pel nostre país i no entenen els precedents de la Catalanofòbia ni la similitud del que va passar llavors amb tot allò que està passant ara. Hi ha coses que venen de lluny i no canvien.

La catàstrofe militar patida per Espanya a mans dels EUA en 1898 fou extrema i horrorosa. Més que perdre una guerra, Espanya fou expulsada de Puerto Rico, Cuba, les Filipines i altres illes del Pacífic de forma humiliant. A la badia de Manila tota la flota espanyola fou enfonsada sense que els Americans patissin una sola baixa. L’esdeveniment tindria conseqüències a l’interior. El vaixell insignia Olympia pot ser visitat encara al port de Filadelfia. Ensenyen totes les banderes i trofeus espanyols conquerits. Per primera vegada, l’exèrcit havent perdut la missió a l’exterior, va començar a ficar-se en política interior i barrejar-se a la seva manera en la vida del país. La Mancomunitat de Catalunya funcionava molt bé i el problema català havia reaparegut esdevenint ja molt central en a política del país. L’exèrcit insistia a fer una guerra colonial al Marroc amb greus pèrdues, a Barcelona hi va haver la Setmana Tràgica en 1909. Hi va haver petites sublevacions militars i la famoa invasió de Macià per Prats de Molló va tenir lloc. El rei era un home mediocre amb pocs principis democràtics anomenat Alfonso XIII, besavi de l’actual borbó. No el mencionen gaire.

El General Primo de Rivera, pare del José Antonio que enlluernat per l’exemple nazi fundaria anys després la Falange,  era el Capità General de Catalunya. Va fer un cop d’estat militar entusiàsticament suportat pel rei Alfonso. Seguint l’exemple d’Itàlia, a Espanya hi hauria un Rei i un Dictador, com el Víctor Emanuel i Mussolini que es copiava. El mateix Alfonso XIII deia que Primo de Rivera era el seu Mussolini.

Com era natural, el nou règim va acomiadar el President de la Mancomunitat i anys després la va dissoldre, com va dissoldre tots els Ajuntaments i governs civils, perseguint judicialment a qui podia. Va arribar a l’extrem de declarar l’estat de guerra.”Ara la dreta i el rei parlen molt de la inviolabilitat de la Constitució, que en aquell temps era la liberal de 1876, però Alfonso XIII la va abolir totalment (no sols suprimint-la temporalment) governant totalitàriament amb el General Primo per sis anys sense Constitució i sense convocar eleccions. Per moltíss menys que això ara fan presos polítics.

La llengua catalana fou prohibida i perseguida, de fet il·legalitzada. Am fortes influències de la Itàlia feixista van crear un sistema de sindicats corporatius, clar predecessor dels sindicatos verticales del franquisme. A més van crear un partit únic ultranacionalista, la Unión Patriòtica, fortament influenciada per l’església catòlica. Curiosament el dictador va reactivar el Somatent i el va fer obligatori a tot l’estat. Potser li va semblar militarista.

I el PSOE, l’únic partit d’aquells temps que encara i per ara existeix, què va fer? Va fer de tot. Com passa ara amb Pedro Sánchez, molts socialistes van esdevenir col·laboracionistes sobretot als sindicats, encara que el futur gran demòcrata socialista republicà Largo Caballero va acceptar un nomenament al Consejo de Estado de la dictadura. El gran Julian Besteiro també hi va participar. Altres, en canvi, van fer l’oposició, que no servia de res. No hi havia Constitució ni proteccions legals. Molts noms que es farien famosos durant el règim franquista van aparèixer per primera vegada. Aquest règim fou més una dictadura militar autoritària tradicional amb tocs feixistes que un verdader sistema feixista amb la seva complicada ideologia i mobilitzacions de masses, però era un assaig i un començament.

L’únic èxit verdader de Primo de Rivera  fou guanyar la guerra colonial al Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas. L’economia en aquell temps (els gloriosos anys vint, en anglès els “roaring twenties”) va millorar molt, resultat de canvis globals pels que el règim no tenia cap mèrit. Una cosa semblant passa ara amb el Sr Rajoy Brey.

Poc a poc, tot va començar a ensorrar-se, i la catàstrofe global econòmica de 1929 amb la Gran Depressió va començar. Els militars van esdevenir neguitosos i hi va haver petites sublevacions. Primo de Rivera s’estava morint de diabetis, intractable en aquells temps, i se li va acudir preguntar a tots els capitans generals si havia de seguir o no. Un error molt gran. Ell mateix s’acabava de destituir. Va haver de sortir de la Moncloa de mala manera en l’acte i morí al poc temps.

Su Majestad Don Alfonso XIII que seguia negant-se a deixar escriure una Constitució o convocar una assemblea constituent, va nomenar Primer Ministre un altre militar desconegut anomenat Dámaso Berenguer, que ningú sabia, ni ell mateix, si volia tornar al règim constitucional o continuar amb la Dictadura. El rei no il·luminava. El poble va començar a parlar de la Dictablanda, enlloc de Dictadura. Berenguer fou substituït pel darrer president de la monarquia, l’almirall Juan Bautista Aznar. Els tres darrers primers ministre del regim borbonic foren militars desconeguts sense experiencia politica, bons amics del rei.

La República

Certs prohomes reunits a San Sebastián van decidir acabar amb el borbó i proclamar una república democràtica i social enmig d’una crisi econòmica horrible. Els seus noms són coneguts, però no pas de què van tractar perquè no van deixar res per escrit. El pla que tenien era declarar la vaga general i fer un cop militar, perquè hi havia militars democràtics. La vaga va fracassar i absurdament uns quants militars es van sublevar a Jaca tots sols, dos dies abans del dia concertat. Els capitostos de Jaca foren afusellats. Les seves fotos acabariens penjades a la paret de la sala de sessions del Congrés durant la República. Al final hom va aconseguir que el rei convoqués eleccions municipals. La victòria republicana fou tan gran que Alfonso XIII es va haver de fugar a Itàlia a refugiar-se amb el règim feixista. Molts es pensaven que els borbons no tornarien mai.

Els prohomes de San Sebastián eren presos polítics en aquells moments, però aquell 14 d’abril de 1931 van sortir de la presó i van anar en taxi a prendre possessió de la República democràtica, que seria liquidada un altre cop per l’exèrcit espanyol només cinc anys després, aquesta vegada amb tonalitat clarament feixista i no simplement autoritària, com havia estat el cas sota Primo de Rivera.

Hi veu algú certa similitud amb la situació actual? Serà el Sr Rajoy Brey un dictablando i augura la situació política cada dia més inestable de l’estat un futur millor? Cap govern majoritari, cap oposició efectiva…

En qualsevol cas els Catalans vam sobreviure les persecucions de Primo de Rivera i de Franco per un total d’uns 50 anys i segur que sobreviurem el 155, que ni tan sols està envoltat per un marc protector legal suficient. I la família de Felipe VI no s’ha preocupat sempre de les constitucions tant com els darrers membres diuen ara. Per la seva tria, Alfonso XIII fou un monarca inconstitucional i antidemocràtic que va promoure i tolerar una dictadura militar profundament anticatalana.

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Feixisme, Guerra de 1889