Els EUA són diferents

Ja de jove m’agradava en els anys 1960 anar pels barris pobres d’immigrants com per exemple Can Tunis a Montjuïc, on  vaig esdevenir membre d’un grup dominical d’instrucció i cataquecització  del nens a l’Església de Sta. Maria, que era molt pobre. Un personatge important dintre aquesta comunitat era el fill adult del sacristà anomenat Francesc Candel Tortajada que estava encara escrivint en 1964 “El Altres Catalans”, obra mestra de la immigració (només que no en sabíem encara res.)  Parlàvem sovint amb ell, la seva dona i el pare-sacristà, tots gent molt intelligent i agradable, dedicats a la causa social del lloc on vivien. Molts recordaran que en Candel va acabar de Senador a Madrid.  Vaig entrar en la meva Facultat de Medicina i Can Tunis fou oblidada. Però les barraques havien tornat a fer acte de presència després de la guerra i no es podia perdre’n el contacte.

EL CAMP DE LA BÓTA

El lloc, famòs pels afusellaments, sinó assassinats, de patriotes, va funcionar com a petita caserna milititar amb experiència en executions de rebels i demòcrates fins abans i després de la Guerra Civil i hi ha memòries de las víctimes. Nosaltres no en sabíem res. El disseny estructural  del Camp de la Bóta (raons pel nom desconegudes), en el meu temps de la majoria del terreny era el d’una petita ciutat bastida només amb barraques i carrers estrets amb una petita miqueta de llum elèctric al vespre a les cantonades. Els  habitatges consistien  d’unes dues petites cambres cobertes per una teulada cobrint un espai amb mobles del resident que servien per menjar i dormir-hi i el residents se les havien d’arreglar. El memorable Alcalde Porcioles va demostrar la seva generositat instał.lant una font pública amb aigua potable amb quatre getes i llocs rentadors. Un luxe molt gran.  Els carrers que vaig veure eren rectangulars com a Barcelona però sense mansanes i molt més estrets que a Barcelona, però en vaig veure pocs. S’arribava al lloc amb un autobús de Barcelona que s’aturava prop de l’entrada davant un carrer amb una via de tren al costat. Aquesta via de tren atravessada duia a un carrer amb un local de begudes gran. Seguint tirant a peu i girant a l’esquerra sense arribar a la platja  mediterrània hom podia. arribar a peu al petit dispensari mèdic pagat jo crec per la família de Jordi Pujol. Seria la meva primera feina (mal) pagada després la carrera  arribant al nostre nou petit dispensari, Teníem uns sala amb un instrument d’X-Rays, obligatori a tots els consultoris de metge del temps, fins que van desaparèixer degut a ser carcinogènic. Jo només el vaig utilitzar el nostre un sol cop. Una vegada un policia d’uniform em va preguntar si no era massa perillós passar vespres dormint tot sol al nostre petit llit dos o tres dies per setmana. Vaig respondre que no, perquè la gent no em en feia por, tot i acceptant que sí que n’hi havia de gent desesperada, però la comunitat respectava als metges.

A vegades passaven coses, divertides o no, com gent embriagada o alguna ferida treballant, o una baralla amb la dona. Anaven els nens a l’escola? Probablement, però no ho vaig saber mai. Un dia se’m va presentar el resultat d’ una baralla a ganivetades, amb una ferida sagnent moderadament al coll d’un jove. L’acompanyava una persona que ràpidsment va tocar el dos. Veient que m´hatvia quedat tot sol amb la víctima, vaig dir a una mena de vigilant pagat per algú que de tant en tent venia, que truqués la policia.  Nosaltres no en teníem encara de telèfon. Es va presentar un cotxet més aviat petit amb dos guàrdies de policia dels anomenats grisos i un conductor sense uniform, (el cap del grup)que em van preguntar què feia allí tan tard i al vespre? No és massa perillós el lloc? Els vaig explicar que la víctima ferida fou agredida  segons explicava per dos homes amb ganivet dintre del café a l’entrada per on jo passava cada dia i que l’home havia demanat auxili als guardes civils que estaven bevent  dintre l’establiment, els quals van  respondre que vingués al dispensari aquí que ells tenien feina (bevent) Indignat el policia de paisà va manar als seu homes anar al cafè en l’acte, a veure què feien els guàrdies civils. Van tornar amb la boca tancada. Mentre tant, el policia de paisà havia extret un ganivet molt gran de la butxaca de la víctima. Al poc temps una ambulància va venir a buscar-lo (consdereu que les ambulànces son altrament impossibles de trobar, si no són són de la policia). Tota l’escena es va apagar i jo em vaig quedar tot sol. La roda girava i el dia es feia més fosc. Fins que…

EL CAS INOBLIDABLE DE LA PROTRUSIÓ D’UN CORDÓ UMBILICAL

El perill dels cordons umbilicals que surten a l’exterior fugint  per una escletxa és la mort o deficiència arterial del nen quan la criatura, tot sorting amb el cap per endavant, el comprimex entre el bebé i els ossos del canal de la mare  intentant sortir a l’exterior. Si el cordó umbilical, malsituat a la sortida, queda comprimitit entre el cap del nen i els ossos de la mare, la compressió talla el fluxe de sang tallant l’intercanvi de sang entre la mare i el fill. Mentre que aquesr accident és relativamant fàcil de resoldre a un centre hospitalari, sembla un problema molt greu a una  barraca sense aigua corrient , ni electricitat, mancant tota mena d’esterilització i netedat  al lloc, sense un sol metge rentat o llevadora esterilitzats,  sense assistents ni eines. tot això dintre una habitació petita i amb una dona donant a llum. Quan el final arribava, trigaria hores, en braços no es podia dur a la dona, no hi havia telèfon, ni a la barraca ni al dispensari ni enlloc. No fer res, representava la mort o lesió de la criatura, qui sap potser de la mare. Ai, desesperació, mare de la temeritat!
Jo com volia ser ginècòleg havia estudiat amb molt interès un llibre alemany traduit al Castellá. Feia una presentació magnífica amb grans dibuixos de com l’operador pot en aquest cas extreure ràpidament la criatura empenyent enrere el cap del bebé  i agafant cegament els peus del nen.Hi havia el problema que la manobra, una “exracció total manual”,  no l’havia vist ni fet per ningú que jo conegués, ni probablement ho feia ningú. Fer-ho era verdaderament una temeritat molt difícil d’executar.

L’anatomia del camí femení intern de l’úter fins la sortida és relativament fàcil d’aprendre però no fácil de recordar exactament. El problema és aprendre a fer-ho per contacte amb la mà només, considerant els angles fetals amb la paret entre les parts fetals i la paret meterna per tal que el bebé pugui sortit evitant l’extensió fatal dels braços fetals que altrament no podrien ni deixarien  passar. És millor evitar el procediment (ai, las) però si es fa, ha de ser a un lloc desinfectat amb instruments, reanimadors,  tot molt net i consultants amb experiència. Però jo només tenia una barraca molt bruta i una dona en perill de perdre la criatura, i un sol guant i vestits probablement bruts i cap lloc per dipositar el nen La mare, igual. I que consti, lectors aficionats: vaig guanyar. No sé qui va dipositar la nova nena acabada d’arribar cridant a tot pulmó al costat de la mare  però estava acabat i havia sortit bé. Vaig tallar la corda i posat a fer bestieses vaig arrencar manualment la placenta i tot va sortir bé sense hemorragies notables. Al final després de tot vaig veure que no hi havia aigua per netejar-me ni les mans ni el braç dret. Em vaig girar. Lat paret estava molt a aprop però al darrera meu hi havia fres figures humanes gairebé immòbils: una àvia, un nen de pocs anys i un marit, tots tres callats, amb els ulls i la boca oberts. L’única il.luminació era una mena de llum de ma de petroli. Jo tembé m’hi havia aprofitat.

Vaig parlar un moment amb el pare. No, no calia que m’acompanyés però el carrer estava completament buit. Per primera vegada s’havia vist què vol dir la pobresa.

TROBADA INESPERADA AMB LA LLUNA

Fins ara tot ja escrit fou veritat, però ara convé fer un breu interval.

Vaig caminar sortint del carrer dels meus clients fins la platja i vaig girar a la dreta, ja prop del consultori, però una veu forta em va aturar. Sortia de molt amunt, del cel, i havia estat amagada darrera un núvol. Era la Lluna.

-Ei, tu, ximple despistat ! És que saps el que has fet? Podries haver causat la mort d’aquesta dona i la seva filla. El marit segur que t’hauria matat. Llegeix si tens temps qualsevol llibre digne de crédit de moral, que t’expliqui com tractar els altres. Per a mi, un llibre alemany traduït amb un diploma obtingut fa mesos  no et dona cap credencial per fer bestieses. Tens una idea qué s’haurien pensat els de la Salut Pública arribant després que tot hagués terminat en una desgrácia? Et podrien haver detingut i lliurat a la policia per boig.

-Ah, sí?- vaig respondre irritat- Doncs torna a mirar  dintre i veuràs una nena molt viva amb una mare feliç i un  marit satisfet.

-I aixó és tot allò que t’ha preocupat? Vols de debò fer una carrera? Ets capaç de guanyar-te un futur i una carrera? T’has guanyat un futur fent coses aixì? Cal ser prudents en aquest món on vius.

-No ho sé, però algun crèdit em reconeixeran. No em negaràs que es veu una nena molt maca i uns pares contentents.

-Com t’equivoques, com! No et reconeixeran res, ben al contrari. Allò que has fet no es fa i has posat una malalta en perill greu. I ara vols que a la Facultat et rebin amb abraçades i felicitacions per fer ximpleries perilloses. Qui t’havia ensenyat a fer extraccions de bebés sense higiene? Qui t’havia declarat competent? Com sabies que ho podies fer? Hi ha una altra cosa. Tu no tens cap, però cap dret, a ser considerat com un home d’aspiracions recogudes i coneixement superior. Al país totalitari on vius, això està reservat per certa gent reconeguda i acceptada per les  minories ben reconegudes de famílies establertes i tu no pots fer-fer-hi res de res  per acostar-t’hi i si et fessin agenollar-te confessant que havies fer una cosa perillosa reconeixeries  que vas fer una ximpleria perillosa establint un mal exemple i que cal recordar-se’n abans de llançar-se-al al forat. No volem chaos ni desordre. Ves a saber quina seria la pròxima.

Seguí un silenci molt gran i llarg. La Lluna potser tenia raó. Vaig respondre:

-Tens raó, moreneta, tens raó, però què vols que faci?

-Prendre el primer tren o avió que trobis per anar a l’estranger, Trobaràs feines interessants i no hi ha feixistes de moment.

-Perquè no hi vas tu?

-Jo faig coses interessants i ho veig tot. Aquí sóc uns dona  i em diuen “Senyora Lluna” A Alemanya en canvi m´ anomenen “Herr Mond”, Sr. Lluna, com si fos un home important.

-Però digues, Lluna, ara que he fet allò que he fet, com ho explico a la gent.

-Molt senzill. Ara tens 25 anys. Espera fins que en tinguis 85 o 86 i ho escrius a un diari. Ja està. A Alemanya ens tornarem a veure. Cada vespre hi vaig

Va desaparèixer darrere un núvol gran.

FINAL

Els dos dies segūents els vaig passar recordant coses. Volia explicar la meva aventura a dos amics a la Facultat. Un em va començar a parlar d´ altra cosa. L´ altre em digué que tenia feina.

Al final, la mare i la participant memorable al part, es va presentar a l’oficina, sana i contenta, molt ben vestida com també la  nena somrient que duia als braços. Venia a que li firmés el certificat de neixement i res més. Semblava feliç ,amb bon aspecte i volien batejar la  nena Teresa. No els vaig tornar a veure però ho vaig intentar uns dos anys després amb una una visita a un vell mestre meu, el Pare Escolapi que s’havia comprat una barraca i hi vivia tot sol, envoltat de nois pobres i pensament social. Va preguntar a amics que desseguida van identificar qui eren la gent de l’estrany part però s’havien mudat ja feia algun temps a un pis del Bisbat. I no els vaig tornar a veure mai més. Qui sap, la Teresa potser es passeja per Barcelona, però el lector no n’ha sabut mai res. Teresa, Teresa, mai oblidada. Oi que valia la pena viure als braços del nostre món?

Ara se m’ha acudit explicar una història policial del meu antic professor escolapi. Al Camp de la Bóta vivien molt pobrement dos Falangistes solitaris, sempre sols, sovint circulant sobretot els diumenges amb l’uniform i les medalles de sempre Què volien? Segurament. justícia social que el règim feixista els negava i eltres residents de la Bóta esperaven en va. Un dia en va passar una de grossa. Un resident acabava de vendre la barraca, cosa terminantment prohibida sense afegir-hi compensacions econòmiques a certes autoritats que si no, es presentaven a desnonar i posar al carrer els nous llogareters. Així va ser. L’escolapi, els dos falangistes i molts residents van formar una barrera. Com és natural, les autoritats van detenir descaradament i emportar-se’n. Els dos falangistes d’uniform van acabar a l’oficina del Governador Provincial exigint per hores trobar-se amb el seu Jefe Provincial del Movimiento (el Governador Civil), on els van treure a puntades de peu. Tornats a la Bóta van anar a plantar-se al davant del capellà fent-li el salut dels dos braços alçats.

HORA MOLT FOSCA

Un dia molt desgraciat en 1999 em vaig despertar malalt, quan la muller ja estava a la feina. Vivia a Nova Jersey, un suburbi de Nova York.Vaig baixar al garatge i conduir el cotxe tot sol fins a la sala d’emergència de l’hospital, on em van diagnosticar un infart de miocardi d’aspecte molt perillós i vaig quedar ingressat. Tothom s’ha de morir, què més hi farem. Ai no!

Vaig tenir una sèrie de complicacions que els companys metges veien malament, però la mava estimada muller venia cada dia l’hospital i hom la veia molt preocupada. Ella era una Austríaca i a casa sempre parlàvem com a Suïssa l’Alemany. Finalment, un dia van decidir enviar-me tot viu a casa, gràcies a Déu. Em vaig posar d’acord en què la dona vindria a buscar-me l’endemà a les deu del matí.  Però perquè no arribava a lˋhora? No teníem gaire família. La filla estava amb un grup d’investigadors del NIH a Sri Lanka, el meu fill i la seva nòvia vivien tots dos a Baltimore, on volien graduar-se amb el doctorat en filosofia a la Universitat Johns Hopkins. Altrament, jo i l’estimada muller no teníem ningú ni res més. Però ningú en sabia res de què havia passat,  ningú.
Era el vespre a les 9 del vespre quan al final tres policies, dos d’uniform,  van arribar a la la meva habitació a l’hospital a explicar-me que le meva dona havia mort aquell matí en quedar-se adormida darrera el volant  del cotxe, sortint de l’autopista, topant frontalmant amb un arbre a gran velocitat. Fou declarada morta en l’acte. I jo què? Quà podia fer? Em meu fill va tornar primer a Nova York, al cotxe de la promesa. I ningú més. A la filla de SriLanka la van vam haver de trucar l’endemà. A tothom li semblava terrible però jo i els fills estàvem ben sols.

Apart d’assabentar-se de la tragèdia, queden moltes cosas a fer. Una lloctinent de la policia de carreteres em va telefonar dues vegades preguntant si la meva tan benvolguda muller no havia deixat una carta de comiat abans de suicidar-se. No una sino dues vegades em va trucar preguntant aquesta ximpleria. Aquesta dona només em recordava la impressió que em va fer tornar a casa i veure com la dona havia enllestit el nostre llit esperant la meva tornada. Com que jo era un patòleg a l’ Hospital Mount Sinai, l’oficial de torn també em va trucar dues vegades oferint-me visitar l’estudi i veure com ho  havien i tot. No. No. Feu el favor de no trocar mai més. És que no enteneu què m’ha passat? No enteneu què he perdut? Ho sabeu vosaltres com és? Vida, mort, alegria, dolor, esperança, desesperació, sap algú més què són?

——————————

I aquí ha arribat després de gairebé 19 anys l’hora d’acomiadar-me. Gràcies per haver-me seguit i desitjo a tothom de tot cor salut i benestar.

Sempre vostre

Joan Gil

Adeu, Benvolguts

Joan Gil MD (en temps antics anomenat Joanot)

L’altre dia el que us parla va engegar el televisor que estava transmetent una entrevista amb un senyor desconegut molt elegant, potser el cap actual de l’OTAN o quelcom similar i estava fent un discurs molt virulent contra Russia que en la seva opinió estava  preparant-se a envair tota l’Europa Occidental, però no fou això all0 que em va aixecar de la cadira perquè jo això ja ho havia sentit moltes vegades: allò que l’entrevistat acabava de dir seriosament fou que el perill requeria que cadascuna de les nacions europees occidentals tingues una bomba atòmica a casa, que si no, no hi haurà verdadera pau quan això faci falta.  Jo no ho havia sentit mai encara, però diuen que Polónia hi esta treballant molt activament, mentre que l’Iran no te ni probablement ha tingut mai cap possibilitat real i  volien sobretot nomes espantar. Voldria algun lector que el nostre Estat desenvolupés  bombes nuclears? On? Es podrien provar localment? Les podrien emportar a Catalunya? O a les desfilades militars de Madrid? Potser caldria també considerar els interessos d’Andorra.

Països amb bombes nuclears

En primer lloc, les bombes simplement “atòmiques” foren nomès les bombes relativament poc poderoses que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki. (Poc poderoses! Així ho diu la tecnologia moderna). Ara ja no es fan igual i el nom més escaient es bombes “nuclears”. Son incomparablement més temibles i poderoses que les que van caure al Japó, i son sovint nomenades “d’hidrogen”. De bombes “atòmiques” ja no ennie en  queden ni s’en parla.

El país que te més bombes nuclears de tota mena son sense dubte els Estats Units, seguits a distàncies  poc conegudes per Rússia. Ara parlen molt de bombes dintre de coets i altres mitjans d’abast mès modestos  apart de coets espacials amb destinació coneguda, tots preparats per ser utilitzades per exèrcits ja en marxa.

Diuen que els russos tenen bombes que “netegen” un cercle d’un quilòmetreal voltant. Altres països:

A Europa també hi ha bombes nuclears a la Gran Bretanya sobretot França, encara que no en parlin mai.. A l’Asia Pakistan i l’Índia també en tenen (un contra l’altre exclusivament) a més naturalment de la Xina i de Nord-Corea. I al Mig Orient només Israel.

Israel’s unexpected contact

Després d’anar a altres llocs, vaig passar els vint-i-tants darrers anys de metge pathologist a Mount Sinai, una de les dues institucions mediques( mes grans i importants de Nova York amb escoles afiliades, una d’elles la de Medicina, on hom podia continuar fent de Professor. La institució es presenta com no confessional però tothom sap que la majoria de membres son jueus i que relativament pocs  érem una minoria però tot anava molt be. Un vespre, ja tard, estava assegut a la meva oficina quan de sobte es va presentar un jove estudiant evidentment realment israelià en vestiments europeus. Em va dir que venia a veure’m degut a les classes de pathologia pulmonar que jo havia donat i ell escoltat. El que passava era que el seu pare, un enginyer especialitzat en preparats nuclears, acabava de morir d’un tumor pleural de mol mal aspecte que l’havia mort ràpidament i que a la familia li semblava que era degut a un accident nuclear en la seva presencia, i que mes no sabien i no li volien donar mes explicacions.

La mare i el fill per poder seguir estudiant necessitaven diners i que l’estat tenia una obligació de pagar-los. La persona desconeguda que dirigia l’afer, els va dir que vinguessin a Mount Sinai, on havia mort el pare a obtenir un certificat explicant que l’accident havia estat la causa de la mort. Hi havia preparats patològics del tumor i teixits adjacents que jo vaig poder examinar. Hauria preferit no tenir res a veure però era un tumor verdaderament infernal i amenaçador com jo no havia vist mai cap. Vaig donar la raó probable a l’estudiant i li vaig prometre escriure la carta a un senyor misteriós i desconegut. Una setmana després el noi va tornar dient-me que el senyor misteriós havia llegit la carta però que tenia objections a certes formes gramaticals que jo uso i que ell havia marcat amb tinta roja. Normalment la reacció més frequent hauria estat enviar-lo a fer punyetes, però en aquest cas vaig preferir fer els petits canvis i tornar a firmar.

I així inesperadament la meva participació en aquest afer, del qual hom no volia sentir res més de res, va acabar, diguem, feliçment. Confio que la familia cobrés   una bona compensació. El noi va tornar a Israel i no en vaig saver res mes.

Joan Gil

Tags: Bombes Nuclears, Futur de les bombes nuclears, Paisos amb bombes nuclears

Els relats històrics com el que és presentat aquí poden ser interessants i fins i tot divertits i sovint hi apareixen participants inesperats, sobretot al segle XV, temps inicial de la Renaixença.  Vet aquí quė feia el nou rei de la Casa castellaníssima dels membres de la casa  governant dels nous Trastàmara i dintre de quin conflicte s’hi trobava el Rei de la corona d’Aragó. En Joan II havia nascut com molts altres recents Trastàmares a Medina de Campo. El seu germà gran, Alfons V el Magnànim havia estat coronat rei però tenia una ambició curiosa i va informar a tothom que havia decidit marxar a Itàlia per sempre més i que nomenava regent el seu germà Joan. Va pujar a un veixell i va marxar sense tornar mai. Els Trastàmares, els nous reis, eren ambiciosos. En Joan havia estat casat i tingut fills amb la Reina Blanca de Navarra, un d’ells el Príncep de Viana, Carles. Quan Blanca es va morir va deixar la corona al seu vidu i també a Carles de Viana, també fill de la reina moribunda  amb el marit Joan i aquí va començar el drama perquè el Rei Joan i la seva nova muller, la Reina Juana Enríquez ja tenien nous fills, entre ells el preciós boi Fernandito. Important? Sí, sabent que aquesta criatura entraria als llibres amb el nom de Ferran el Catòlic, que tota Europa coneixeria. I el Rei volia que aquest nen petit i no pas el Príncep de Viana, havia d’esdevenir (de moment) Rei d’Aragó, de Navarra i Comte de Barcelona, cosa que el rei absolutament volia enlloc del seu primer fill Carles de Viana. I personalment per a ell mateix què desitjava Joan II?  Volia també ser rei de Castella, a més de preservar la Corona d’Aragó, cosa que només el seu fillet Fernando  atansaria molts anys després del seu matrimoni amb Isabel de Castella.

El metge jueu de Lleida que ho va resoldre tot.

En Joan II estava desesperat per la seva ceguera per les cataractes pràcticament final que cap metge sabia com tractar. Després d’informar-se tant com va poder, li van dir que hi havia un metge jueu a Lleida que sabia com tractar la seguesa. La tècnica que havia après sigui dels llibres o un altre metge havia estat introduïda per un metge persa a un llibre de medicina antic però molt important. La tècnica desesperada semblava una bogeria. Calia introduir una eina o ganivet al nas i usar-lo tallant la barrera cap a l’ull des de l’interior del nas, mirant d’entrar al bloc ocular i treient  fora les lents oculars cegues que impedien la visió. Això era tot.

El metge se les sabia totes però li feia una por terrible fer una operació tan perillosa amb el rei  o sigui que va voler agrair la visita però sense fer res. Ah, no, no. Ningú diu que no al rei. Ell li donaria monedes d’or per la feina, però tot seguit a treballar. El metge va veure que no hi havia res a fer, va acceptar i posar-se en contacte amb un rabí local per fer les pregàries i estudis de les dates i festivitats millors i va triar un dia. L’operació fou practicada a un sol ull i el rei es va recuperar immediatament saltant d’alegria. El metge va rebre l’or promès advertint al Rei que no operaria en cap cas al segon ull, tant si el malalt ho volia com si no, i es va tornar a Lleida. Poc temps després, com era d’esperar, va rebre l’ordre de tornar immediatament i operar el segon ull. Com no podia ignorar una ordre tan clara i li oferien més diners, va acceptar. Increïble com algú pot trobar, la segona operació fou igualment exitosa. Joan II estava boig d’alegria i va tornar a dirigir els seus exèrcit i estudiar els seus plànols.

La mort del Príncep de Viana i la bona sort del seu pare, el Rei

EN Carles de Viana, primer fill de Joan II i la seva primera dona Blanca era un home poc competent o llest que va atiar i conduir malament guerres contra el seu pare sobretot a Navarra perquè no volia ser substituīt com a rei pel seu petit germà l’infant Fernando. Va haver de fugir a molts llocs i al final va decidir anar a Nàpols, Itália a visitar el seu oncle Alfons, encara rei legítim de la Corona d’Aragó que aviat es va morir deixant-ho tot a un altre fill  que tambė tenia a Nàpols. En Carles se’n va tornar anar i va acabar a Barcelona no obstant les idees de violència política. El seu pare Juan II el va tornar a enxampar i emprissonar a Saragossa fins que els Catalans el van tornar a convėncer. El Príncep as va retirar, però després de tot el que havia passat la  població barcelonina estava disposada a saludar-lo entusiàsticament com a príncep hereu, a qui voldrien veure de rei.  No seria així. El Príncep Carles de Viana, probable hereu legítim del tron, paseguit i maleït pel seu pare el Rei, va morir bastant sobtadament a Barcelona d’una malaltia pulmonar sobtada (no pas assassinat com deien alguns). El dolor a la ciutat fou extraordinari. El seu taüt fou dut a la gran sala medieval que s’obre a la plaça del rei, i estava envoltat de cavallers i guerrers, fins i tot amb cavalls i genets armats, com si estiguessin encara a l’Edat Mitja.

La guerra s’acostava, amb topades i insults freqüents. Ni la Reina Juana Enríquez ni el petit Fernando podien evitar-ho. Havien arribat a Barcelona per residir-hi perquè la Generalitat exigia que el Rei o un familiar seu havia de residir sempre a Barcelona. El dia de l’arribada, no estava gens clar que les portes de la muralla estiguessin  obertes i es van haver de refugiar a un monestir que hi havia al carrer Valldoncella, en aquells temps encara fora de les muralles. A l’interior de Barcelona gent mig boja havien determinat que en Carles era un sant que havia pujat al cel i  atorgava miracles. Es pensaven que a Roma estaven a punt de canonitzar-lo. Tant anant pel carrer com  envolvant el sarcòfeg  a la catedral havien robat del mort robes i coses de  de tela com si fossin relíquies i quan la Reina Juana va arribar amb el nen Fernando de 9 anys, es va negar a oferir cap mena de veneració o respecte al sarcòfeg de Sant Carles.

La situació al govern de la Generalitat i el nom de partits i demandes, detencions i execucions estava conduïnt a un final bèl·lic molt dolent.  Hi participaven tots els partits i tendències, hi havia por d’assassinats. Sembla que el primer dia de la guerra la Reina el va passar a la ciutat però al segon va fugir cap a Girona a esperar la primera embestida de l’exèrcit de la Generalitat. Obrint la guerra un exèrcit de la Generalitat va assetjar el fort prop de Catedral que tenia dues muralles però no van poder passar de la primera. La Reina buscava desesperada el seu fillet Fernando. El va trobar a l‘exterior mirant-s‘ho tot amb gran interès. El seu destí era guanyar una guerra contra Portugal per fer Reina la Isabel, conquerir Granada, descobrir Amèrica, guanyar petites guerres a Itàlia i ai las, l‘expulsió dels Jueus.

Potser s’interessa algun lector pel català com parlaven en algun moment de conciliació el Príncep de Viana i son Pare el Rei?  Vet aquí:  “Senyor, perdonaume, que jo vul esmenar e esser fill obedient”
“Si tum fas fetes de fill, you fare fets de bon pare” La guerra que acabaria causant l’ensorrament de Catalunya com a potência política i comercial havia començat.

Joan Gil

Tags: FErran el Catòlic, Generalitat, Guerra Civil 1462, JOan II Rei d’Aragó, Reina Joana

QUI ERA HUGO CHÀVEZ. Contrast amb el seu successor

Un dia memorable per Veneçuela: aquell 5 de Març de 2004 el militar Hugo Chávez va jurar finalment el càrrec de President. Tota  l’esquerra sudamericana va alborar un nou futur. Aquest home fou un polític molt notable que havia estudiat amb horror el destí dels  veneçolans pobres entre els quals havia sortit. Chàvez era un militar de carrera molt interessat en el joc d’escacs i el passat històric del seu pais, protagonitzat per l’heroi de la lluita per la llibertat contra Espanya, Simón Bolívar,  del qual es conservava l’espasa i altres records. Arribaria en Chávez a afegir el now missatge  “República Bolivariana”? Doncs sí. El seu Vice-President, el successor anomenat Nicolàs Maduro fent el contrari que després de la mort el  substituiria, ho va fer gairebé tot malament, fins arribar a esdevenir un dictador cruel, corrupte i criminal.  No obstant en el moment de la mort en Chávez el va nomenar successor seu (potser l’error més gran que va cometre).

Per tota la seva vida, en Chàvez va saber destacar a tot arreu i va arribar com a militar de grau mitjà a l’extrem d’organitzar una sublevació per replaçar l’ordre existent en 1994. Va fallar i Chávez fou empresonat fins 1998 quan va sortir de la presó a continuar la lluita per la pròxima presidència i la realització dels seus somnis. L’èxit s’acostava malgrat l’empresonament. Va aconseguir fer un Referèndum Presidencial en 2004.

El gran moment de Chávez en un breu time d’enorme prosperitat gràcies al petroli fou la designació d’obres i organitzacions al Nord del Pais al llarg de la costa, on la població estava patint gran pobresa i discriminació a diferència dels residents de Caracas que s’ho passaven molt millor. Cal dir que mentre van durar, les obres del Nord van ser un èxit magnífic, i la població va acabar adorant Chávez i el seu socialsme. Com sap tothom, molts pocs èxits duren per sempre i Chàvez va patir al final de la seva vida una crisi econòmica greu que va aturar en sec moltes coses…fins la seva malaltia i mort (quan tot va empitjorar).  Chàvez s’havia fet molt amic d’en Fidel Castro i a Cuba, que visitava sovint i on el drama de la seva mort va començar amb un tumor abdominal mai ben identificat, probablement del colon. Fou operat a Cuba, va rebre quimoteràpia i es va declarar falsament guarit per poc temps, morint probablement aviat a Caracas (hi ha qui creu que fou Havana) el 5 de Març  de 2013, aniverstari de la seva presa de poder i només a l’edat de 58 anys. Una empleada de la seva oficina l’havia trobat plorant desconsoladament damunt la seva taula. Li va explicar “M’estic morint tan aviat i no tinc cap successor preparat a substitur-me”. En Chàvez ho entenia tot i en això tenia moltíssima raó.

Una cosa molt notable era la filosofia de govern de Chàvez. Un dia le havien preguntat en públic si ell era socialista o comunista “Res dels dos” responguè. A ell,no l’interessaven llibres ni teories. Tot el que volia era ajudar a la gent que ho necessitava tan bé com es pogués i prou. No obstant, seguia un nombre de principis importants, sobretot contra el neoliberalisme una teoria de la dreta que sembla afavorir la llibertat individual però accepting també el poder del govern d’intervenir. En canvi, Chàvez acceptava obstant el control governamental dels recursos fonamentals com ara el petroli al seu país. També condemnava pràcticament tota la conducta econòmica dels EUA i en canvi semblava acceptar la propietat mixta del govern i inversors. Ell condemnava  fortament la pivatització d’empreses d’interès públic, tant com la desregularització dels mercats i sobretot qualsevol forma d’individualisme que per ell era la font de la pobresa i la injustícia. Així it tot, hom troba una certa complexitat amb contradictions que deixa, com queda dit, una barreja ideològica dintre del neoliberalisme. En Chàvez volia construir una economia nova i complexa, alternativa, basada en democràcia participant, cooperació Sud-Americana i més intervenció del Govern. També cal nomenar molt favorablement “missions” per proveir atenció sanitària, menjar i educació a tothom. Tot plegat, una barreja molt gran i complexa amb continguts molt diferents sortits de la boca d’un home molt autoritari. No obstant, ell va aconseguir una certa unficació d’ideologia i solidaritat llatino-americana. S’hi podria escriure un llibre molt llarg.

Sobre NICOLÀS MADURO. Un successor molt dolent.

És probablement un home més complicat que admirable. Va començar la seva vida com conductor d’autobús i líder unionista pujant aviat a càrrercs  polítics com ara Ambaixador, Ministre d’Afers Estrangers, president de l’Assemblea Nacional, Vice-President, President i actualmeng resident d’una presó americana a Brooklyn. Fou en Chàvez qui el va fer entrar en la recta final, potser veient-lo en el camí d’un alumne prometedor que li feia promeses, una equivocació greu.

En Maduro va pujar al poder enmig d’una crisi econòmica feta més greu pel bloqueig nord-americà, cada dia més dur, que Maduro apart del suport cubà no tenia gairebé res per combatre. El seu poble patia molt i el govern no podia fer gran cosa. Hi va haver una crisi horrible que va enfortir molt els seus enemics que a més amb el sistema de Chàvez permetien aconseguir sempre la majoria parlamentària i podien molestar però no destituir  al President. Així passarien anys. En Maduro era vist com un dictador cruel i perillòs, sempre envoltat per una guàrdia de seguretat cubana de franc, que ell pagava pels militars com pels mestres cubans amb petroli gratis. Què faran ara els cubans? Finalment, comptant que la  primera elecció de Maduro fou legítima però ni la segona ni la tercera, que eren estafes molt grolleres i transparents.

Hi ha la qüestió de si dirigia o no, com sempre deia Donald Trump, les organitzacions criminals de droguistes que repartirien cocaïna als americans. Cal afegir que la cocaïna ha perdut sens dubte popularitatal EUA. A molts ens sembla que la participació de Maduro en aquest negoci seria més que probable, però que sembla que el govern americà exagera el paper de la cocaïna i la mortalitat atribuïdaa la  participació de Maduro. Ja se les arreglaran quan els advocats comencin a parlar en públic durant el procés de Maduro malgrat la falta d’interés. El President americà actual havia ofert en cartells 25 milions de dòlars a qui donés informació sobre com detenir a Maduro. La detenció de la muller pels militars americans que havien entrat després de matar a trets uns 40 militars cubans de guàrdia a l’exterior del dormitori sembla exagerada. Ja s’ho faran. És transparent que els EUA han  violat lleis internacionals, però pel Sr Maduro poca gent s’interessarà.

========================================

PS. Considereu si us plau que vull afegir una cosa que no té absolutament res a veure amb Veneçuela sinó només amb la República Dominicana, governada per molts anys per un ex-militar corrupte i sense escrúpuls anomenat Rafael Leónidas Trujillo who ruled el país from 1930 until 1961. La capital es feia dir “Ciudad Trujillo” en lloc de Santo Domingo com ara i sempre s’ha dit. En Trujillo, un home força competent en negocis, els va estendre per tota la  RD, fins l’extrem d’esdevenir quasi propietary de tot. Va visitar el seu col·lega Francisco Franco i fins i tot Barcelona on tenia atracat un petit veixell de guerra de propietat seva i li van regalar un cotxe de la Hispano Suiza fet al barri de Sant Andreu. I com va acabar? L ’home, ja vellet, mantenia pel seu esbarjo una casa de nenes jovenetes que anava a visitar secretament a les afores de la “Ciudad Trujillo” molts vespres sense escorta. Un vespre, la CIA, farta de les queixes contra aquest home arribades sota la pressió de governants i funcionaris estrangers, va reunir un equip de quatre tiradors experts al voltant de la carretera on esperaven el retorn del senyor Trujilllo amb un sol xòfer. Així va morir. Darrera  pregunta: qui i com va trobar el cadàver?  Tota la policia i exèrcit van trigar més d’un dia. On estava?  El van trobar: cobert, sota  una pila d’escombreries. Una cita final sovint repetida per Trujillo? Li sabia greu ser poc important al món per haver nascut a un país tan insignificant com the República Dominicana. Si ell fos un Nord-Americà, seria molt més important.

Joan Gil

Tags: Esquerra Americana, Hugo Chavez, Nicolàs Maduro, Relacions amb Cuba

A la darrera fi de setmana molts vam quedar indignats i fins i tot aterroritzats veient com un grup de 21 jueus havia estat mort i alguns més ferits per trets disparats contra un poble que estava celebrant a una platja el primer dia del Hannukah, una festa abans poc celebrada pel Jueus que hi van veure fa anys la conveniència de tenir una festa prop de les festes Cristianes de Nadal perquè tothom tingués una bona ocasió de celebrar. Resulta que el pare i el fill que van tirar havien passat recentment un mes a un camp d’entrenament d’un dels grups musulmans més agressius i antioccidentals, probablement Islamic State, a una illa Filipina on hi ha territoris musulmans, i d’allí havia sortit la monstruositat. Ningú dubta en anomenar el cas Antisemisme i persones amb memòria igualment recordaran casos similars com identifiable, tirotejos i focs dintre una sinagoga (els Jueus en diuen Temples), assassinats o altres atacs a Jueus pel carrer que sovint poden ser identificats pels vestits, i moltes altres coses. Tot això foren exemples indiscutibles d’Antisemisme, conegut i establert des de fa no anys sinó segles.A
Cal no obstant parlar d’altres casos que no ho són. Una cosa ha de quedar prèviament ben clara: el cervell humà conté tries i inclinacions poc dominades pel nostre seny, però….. Cap humà en té la culpa ni en pot fer canviar res per acte de voluntat si no li agraden els Jueus, els espanyols, els catalans, els negres, els xinesos, els indis o qui sigui perquè són coses que es fiquen dintre el cap i el subjecte no pot eliminar fácilmentperò peròbtothom hde saber que expresar odi o hostilitat o encara menys actuar contra qualsevol membre d’aquests grups és intolerable, i contrari a la justícia, la llei i el dret que tots tenim a viure en pau i llibertat. Un home ha de saber com controlar les seves obsessions, que no interessen a ningú i no té cap dret de presentar-les o propagar-les a altres
Si aquests prejudicis van nèixer a un cervell, allí s’han de quedar i ningú té el dret de fer-ne res a l’exterior.No seria doncs fàcil confondre realització amb l’Antisemitisme, que representa acceptació d’una cosa il.lícita i intolerable que homes de seny ha de saber reprimir inclinacions intolerables,comparables als pecats dels que parla sempre l’Església catòlica
Depèn de com s’usa el mot “antisemita”. oPer exemple, el govern americà l’utilitza contra les universitats i estudiants que s’oposen com molts molts organismes internacionals als atacs de l’aviació israeliana contra llars, homes,dones i nens de Gaza, ara ja destruïdes, cases i àrees del Líban, igual amb Síria, com també permetre als colons civils la destrossa més cruel i barbàricay del West Bank i l’assassinat i empresonament de víctimes.
No obstant tot això certs organismes Jueus als Estats Units (no pas tots jueus) i molts polítics elegits gràcies als diners de l’AIPAC han imposat que tots els adversaris dels bombardements de Gaza i altres territoris siguin declarats i tractats com Antisemites i negat cap mena d’ajuts. I cap crítica s’ha sentit d’aquest costat. I moltes Universitats i molts estudiants hi han hagut de patir.
La guerra que estem veient és una dirigida per un Primer Ministre corrupte,triat per un parlament dominat per un grup molt extremista d’extrema dreta, a les ordres d’un home sota judgement civil per tres actes de corrupció, que no pot abandonar el càrrec de Primer Ministre perquè això permetria als seus adversaris detenir-lo.

Joan Gil
Afegit 23 Desembre
Recent investigacions policials a Australia tant per agències australianes com britàniques semblen indicar una relació entre els darrers crims i incidents greus previs a Birmingham (England) i París i aquesta nova tragèdia . Hi hauria doncs una agència central dirigint-ho tot? Sembla que la policia ha pogut aturar un nou ultratge a Birmingham.

Fa una setmana, l’equip “Commanders” de la capital dels Estats Units es va presentar a Madrid a fer una exhibició (de futbol dolent i perdedor contra un equip tan modest com Miami). Cal recordar que als EUA la paraula “football” es refereix exclusivament al futbol com fan equips com ara els Commanders, mentre que el nostre futbol es diu “soccer” tret de l’Anglès. Aquest football consisteix en veure com un equip amb jugadors vestits com si anessin a la lluna aconsegeix prendre la pilota a l’adversari utilitzant col·lectivament l’equip, les mans, les tirades per terra, les piles de jugadors. Utilitzen un baló en forma de meló inflat amb aire i poden jugar amb les mans, els peus, el cap o tot el cos (hi ha regles). Guanya qui aconsigueix ficar la pilota més sovint darrere la línia terminal de l’altre. Si l’equip que acaba de llençar la pilota la perd a un adversari, aquest té el dret d’atacar enlloc de l’equip perdedor i esdevé atacant, que és exactament allò que passa sempre als Commanders i per això perden tots els partits. Aconseguir-ho dona 6 punts però si un xut additional entra a la “porteria” és un punt extra i l’acció és un “touchdown” Per un xut sense touchdown dirigit a la “porteria” es guanyen 3 punts. El partit dura molta estona degut als aturs després de les topades freqüents de molts jugadors. Aquest futbol ha esdevingut el primer esport dels EUA, relegant el béisbol a segona plaça. I el bàsquet a tercera.

I qui són els Commanders (“Comandants” en Català)? Esportivament, fins ara no són gran cosa, perquè deixen caure a terra en mans de l’elenemic moltes pilotes que haurien hagut de ser seves. A Madid fou la 5na vegada consecutiva on rebien per haver perdut massa pilotes. Van tornar als EUA amb 5 derrotes per recollir aviat a casa la sisena (i potser avui la setena, qui sap). Ui, si el Barça fes el mateix!

La qüestió del nom potser és interessant, perquè és nou. Abans es deien “Red Skins”, Pels Rojes de Washington, que va durar molts anys ignorant les protestes de tots els indígenes locals i allunyats, que trovaven el nom insultant i ofensiu. Després de moltes protestes i articles de diari, un nou propietari va accedir a obrir el tema parlant amb tothom. Va acceptar al final el nom Commanders, Comandants en català, potser perquè agradava als molts militars que tenim aquí. El nom ha estat ben triat i molt acceptat. Sembla que els indis han quedat satisfets. L’equip segueix jugant a un estadi petit i dolent a un suburbi de Washington, ja a l’estat veí de Maryland (on aquest veí jambé resideix) Estan a punt que construir un nou estadi ja dintre del Districte de Washington, que trigarà 3-4 anys. En Donald Trump ja ha anunciat que l’estadi s’anomenarà “Estadi Donald J Trump”. Potser caldria recordar que l’estat veí de Virgínia va intentar desesperadament rebre i construir el nou estadi. Fins i tot va arribar al límit de prometre una nova línia del metro de Washington que hauria arribat fins la porta del no estadi! Cal recordar que els equips juguen sota la direcció d’una assemblea de propietaris que poden manar com vulguin i no estan sujectes a cap autoritat superior o política. Hi ha guanyador amb copa cada temporada (el “Superbowl”) però no hi ha descensos perquè l’organització està tancada. çSovint els equips són propietat individual d’algun senyor molt ric.

PERSONALMENT aquest joc no m’ha agradat mai. El meu problema pitjor és que és violent i demana topades individuals i aggressions que poden ser greus, i ho són. Prefereixo sempre el “baseball”, béisbol, d’origen local, sense joc violent o només molt rarement un jugador és ferit per una pilota. Però molts juguen amb un casc molt bo.

Joan Gil

Tags: American Football, commanders, Washington DC

Ara fa més de dos anys un mal dia el President Biden, ja coneixedor de la invasió Russa a Ucraïna va performar molt enrabiat per a tots els videovidents comercials una verdadera dansa del terror, maleïnt al Presiden Putin i amanaçant-lo amb greus sancions i càstics tant a ell Putin, com al seu Estat i conciutadans, anunciant la derrota total i inevitable de Rússia. El que seguir fou més inesperat i inevitable. Putin de fet va manar la invasió pel seu exèrcit de tota Ukraïna, que ell veia com una simple regió de l’Estat Rus. Va acabar no obstant amb  la quasi total desfeta i humiliant quasi fugida de l’exèrcit Rus, possiblement degut a l’entrenament intensiu per mesos amb ús de  coets oferit per la OTAN que els Russos semblen haver menystingut, però estaven a punt d’aprendre. La pròxima etapa fou el lliurement de grans quantitats de coets de la més alta qualitat lliurats tant per Ukraïna  al el seu exèrcit ja entrenat lo bé per’exèrcit nord-americà de Biden com pels països i diners de la NATO.

La informació prèvia que va precedir al desastre tan horrible que s’acostava, causat per la topada de Rússia amb Ukraïna considerada com una vulgar dependència Russa, sublevada amb ajut de l’OTAN i els EU, en gran part en mans del nou President Volodymyr Zelensky, un Ukraïnés de religió jueva però poc interessat, de parla Russa com tota la família i ben introduït al món dels negocis i afers finacials addicionals, com tots els homes poderosos. Era un petit actor, productor i a vegades director de teatre i cinema, molt popular a Rússia gràcies a les pel·lícules exitoses que havia fet, naturalment en Rus, i que sovint anava de vacances com altra gent a la península de Crimea.  Zelinsky era un home obert i amistós que es pensava que parlant  sempre es resolvien tots els conflicts, que ell es trobaria  amb Putin i tot s’arreglaria. Sí que en va tenir l’oportunitat abans de la invasió, però Putin ni tan sols va  discutir res amb Zelensky sinó que, molt molest, li va retreure que Ucraïna era territori rus i que les. proves documentals eren més que suficients. I que els seus escrits ja publicaven les proves! Putin no va discutir res, i Zelynsky, ja esverat, va tornar a casa.La tragèdia tan gran que seguiria va costar la vida o l’exili a milions d’éssers humans, homes, dones i nens, que van haver de patir fred i privacions i temor a seva extinció.  És evident que molts o tot els lectors  faran responsable de tot a Putin. I sens dubte ell fou el responsable màxim. Però quin paper va jugar l‘OTAN en aquesta història? Ells es van passant prop de tres anys regalant i finançant nous i més mortal coets de llargària cada dia més llarga i més destructius  a l’exèrcit  de Zelensky que els esperava tots i sempre buscava diners per comprar-ne més… i seguir causant la mort de gent innocent.

El President TRUMP digué ahir en públic que cada dia unes 400-500 persones de cada bàndol moren a les trinxeres. Sembla exagerat com moltes altres coses que diu però criden l‘atenció. Perquè passa aquesta atrocitat? Es pensava la gent que de debò moririen defensant l’honor, la llibertat i la indepència del seu país?. Es pensava quelcom que era possible guanyar la guerra a Rússia? Parlaven la  gent de l’OTAN les different possibilitats, potser fins i tot una reconciliació? No, només parlen d’obtenir més diners per comprar o finançar  nous  coets· I van començar a exigir de cada país pagaments superiors. I la seva gent, sens dubte triada o aprovada pels EUA, guanyave accès a les millons emissions de TV per presentar discussions al públic, però només sobre els coets antirussos tan bons que tenien.més diners per reforçar totes les  l’inies de defensa i les despesase individuals tant si ei recipient volia com si no. És potser una nova forma de democracia? Seran la guerra i les lluites entre nacions el futur de la humanitat?Cal fomentar encara més la producció d’armes cada dia més perilloses? Com sortirien d’aquestes competicions els nord-americans, xinesos i russos? Diuen que aquestes potències disposen d’arnes teledirigides capaces de destruir d’un sol cop grans ciutats.

Joan Gil

Tags: Guerra d’Ukraïna, NATO, Pres. zelinsky, Putin

Abans de començar, allò que segueix no té res a veure amb Catalunya o l’Estat perquè fa molts anys que  no hi visc i les coses a vegades poden ser diferents. El tema de la lluita entre el sector riquíssm i el des pobres ja ha estat tractat i discutit per revistes i polítics. Considereu sisplau la feina dels líders progressistes com sobretot  als EUA Alexandria Osorio-Cortez (1989) , representant de Queens a la Cambra Federal Baixa i  el seu amic Senador per Vermont Bernie Sanders (1941), que van per Amèrica fent discursos molt progressivs a sales que esgoten les entrades. Vist com estan les coses la inclinació del moviment no és seguir cap Partit (els Demòcrates estan destroçats amb poques esperances i els Republicans han esdevingut titelles de Trump)  sinò tractar d’analitzar com semblen estar pel món, sobre tot als meus EUA, les relacions entre el gran capital, cada dia més fort i poderós, i la classe obrera, que no té els mitjans de viure, com ells voldrien amb dona i fills, amb el menjar que els agradés, el pagament assequible del lloguer d’una  residència escaient, dret a vacances i viatges, una bona escola pels nens, protecció en cas de malaltia, retirament garantit, sovint un mitjà de transport com potser un  automòbil. Si hom fa una una enquesta, quants respondrien favorablement a totes questes condicions de vida? I quants han trobat un partit liberal que ho ofereixi de forma credible? Tots es limiten a dir que la situació econòmica millorarà o soprenentment que ja està millorant, que és veritat només pels més rics. La veritat és que el món demòcrata nord-america està dividit entre rics i pobres, amb els rics al poder i els més pobres pating amb poques esperances i augmentant en nombre. El problema ja ha s’ha discutit en diverses formes entre els polítics i pensadors del país. Hom voldria. saber què fer, sense violència, per arreglar-ho. Ho tolerarà el món dels oligarques?

Als Estats Units i a algun altre país dotzenes de Caps d’Empresa cobren milions de $ o € (des de 1 fins arribant a més de $20 per la seva feina) És això just i acceptable? Per descomptat el Director d’una empresa exitosa té dret a cobrar un sou mol més alt que el dels treballadors, però és que no hi ha límits raonables o regles? Quan jo era petit vaig sentir a la ràdio un directiu d’una cooperativa vantant-se que al negoci, ningú cobrava més de 12 vegades el mínim. Molts trobem que això s’hauria d’estudiar i regular, i que sense aquest esforç la pau social i el liberalisme estan en greu perill. No pot continuar per sempre. Sortirà al món liberal algú capaç d’intentar una solució? Hi ha molta gent i no sols els petits grups socialistes que queden que se n’ha adonat, però contronten  una realitat inexorable (apart de la resistència dels poderosos): la classe obrera tria preferentment partits d’extrema dreta abans dels democràtics d’esquerra. Proba contundent: l’Alemanya Nazi de Hitler. Aquest futur dictador havia observat de jove el  poble que volia dominar i entès bé els desitjos multitudinaris d’una vida millor i un entusiasme  patriòtic que faltava amb enemics interns ben definits (jueus i socialistes) que caldria eliminar. La vida que el nou règim va oferir fou meravellosa: millores en tot, gran centres de vacances al país, sobretot a les platges—sempre amb vigilància política-, un veixell enorme que portava turistes treballadors de vacances per tota Europa, un auto, el VW promès (però no lliurat) a tothom. I quan Hitler va declarar la guerra, una fe ben apresa a l’escola per la pàtria i superoritat alemanya. Els obrers alemanys del temps van guanyar moltíssim… fins ser destruïts al final del règim. El liberalisme democràtic amb el seu model econòmic frou introduït amb gran èxit pels EUA. Va resultar que el model polític feixista de dictador suprem únic i obediència total acabava malament.

L’altre dia vaig veure un programa molt intessant a la Televisió Pública Nordamericana, una companyia de tele lliure impossible de dominar. Transmitien un extraordinari documental llarg i complexe del feixisme alemany anual el del passat (ja descogut gairebé en tot excepte potser en el seu antisemitisme criminal) comparat amb els grups i partits feixistes emergint en l’actualitat. Feia por mirar-s’ho sense sentir horror. Després van passar a enseyar i discutir la l’AfD (Aliança per Alemanya), el partit feixista alemany, que sembla imparable i molt amenaçador. Sembla mentida com parlaven i en quin entusiasme (o por) eren rebuts. Tenen dues figures importants, un home que fou perseguit pel Govern per parlar massa fort del nazisme i una dona que és la candidata acrtual a Primera Ministra Federal i m’estalvio intencionalment els noms. Un, no obstant vull repetir: Elon Musk, el trilionai. Es va dirigir a una sessió important per televisió i oh sorpresa! Aquest senyor parla sense llegir en alemany  ingairebé de forma perfecte un text llerg llargs en llenguatge clarament favorable a l’AfD. Tindran diners.

El reportatge va acabar amb una revisió terroritzant dels grups neofeixistes europeus, des d’Italia i Hongria a Suècia. Amics, penseu-vos-ho bé abans de votar.

Joan Gil

Tags: A Osorio-Cortez, DEMOCRÀ++, Democracia, General, Liberalisme, Lluita de classes

El President Trump és un home de gran intel·ligència personal, de 79 anys, molt ric,  identificat amb la dreta més radical, amb molts ideals i aggessiva i perillosa actitud envers els seus enemics recogenuguts, víctima d’una autoestima i menysteniment del proïsme i d’altres països i governs (els no -adulatoris), amb prioritat per la gòria personal i l’autoestima. . Però té una virtut: no obstant el seu militarisme, és sovint enemic de les guerres, sobretot en el seu estil. Havia reunit al seu voltant empleats creients que li preparen discursos i punts de vista de considerable qualitat sobre el tema.

Veiem les guerres existents: A Ucraïna intenta fer de mediador amb tots dos partits, seguint armant Ucraïna amb coets poderosíssims que fan mal a Rússia amb gran satisfacció de la OTAN, que no disposa de moltes d’aquestes armes tan terribles Segueix exigint des de fa mesos que Putin ha de suspendre els atacs i unir-se en això amb Zelinsky que sembla a vegades convençut a les negociacions de pau am Rússia però. no pas Putin, que està patint molt amb els fracassos moderats comparats amb certs èxits dels altres. Rússia era la segona potència mundial,  i ara ja és molt poca cosa, caient per sota de la Xina. L´ OTAN se’n al·legra molt i promot el militarisme de gran escala a tota Europa. Putin ha deixat de ser un líder europeu.

A Israel, Trump segueix a favor de continuar l’amistat eterna amb els EUA que han seguit bombardejant amb bombes i avions americans però Trump ha canviat el seu punt de vista, exigint un atur i negociacions que semblen afegir-se als seus projectes colonitzadors d‘unl centre turîstic a la costa de Gaza, amb Hotels seus, cosa que no aclareix mai.

Trump shows great respecte for  the friendly but  sovint unterdeveloped countries that receive him in his frequent tips with great parades i desfilades militars. He  pronunces long speeches, affirmant (molt improbablement) that el país visitat will make dollar investments in Amèrica i esdevenir més rica gràcies a Amèrica. S’ ha reconciliat amb la Xina, ara segona potència mundial, showiing some toleráncia amb Corea del Nord. En canvi, les seves relacions amb el Canadà són catastròfiques, però  aviat s‘arreglaran. Pel que fa a les seves intencions d‘annexionar la iila de Grienlàndia (Canadà) (que  contè fortes bases americanes) prenent-la  de Dinamarca. Els esforços continuen discretament. Li agrada molt rebre visitants estrangers.

Pel que  fa a persecucions individuals, ell ja va indicar en públic que la faria pagar a tots els enemics.  No els acusa de ser antitrumpistes sinó que els acusa de petits personals, la defensa dels quals demanarà despeses ruinoses.  Cada dia insulta atroçment a Biden  (ara malalt de càncer metastàtic de pròstata) i ha intentat buscar problemes contra Obama i altres demòcrates. Ha fet acomiadar tots els agents del FBI que van investigar.

Entre les seves iniciatives nacionals cal destacar la invasió,innecessària però imparable per tropes de la Guàrdia Nacional innecessaries per destacar els abusos imaginaris de l’autoritat local, parlant amb in indignació exagerada.            Ell ho presenta amb grandíssima indignació dirigida a les autoritats i la població. Aquests militars invasors són mal vistos com si fossin  invassors per unitats militars fora de les ordres locals sigui al Districte de Washington, Boston, Los Àngeles i més. Tots els hostils intenten anar a jutges  federals a fer-ho prohibir, generalment amb poc èxit, potser perquè molts jutges federals nomenats per tota la vida, han estat trumpistes.

Trump també ha fet saber que vol reiniciar probes nuclears „com Russia i Xina”. Sembla que realitat es referia a les bombes en cohets de gran abast que sense dubte Rússia i potser Xina han fet però per ara ningú sap de segur que aquestes bombes imparables per la seva velocitat (fins vuit vegades la velocitat del so) hagin fet explotar  verdaderes bombes atòmiques. Ja veurem.

I els pobres? Estan en perill perquè el govern vol minvar les subvencions mèdiques i tractes socials favorables que encara reben o rebien la gent d’ingressos limitats

Tot plegat què passa? A en Trump li queden 3 anys i alguns mesos i  cal pensar-se molt i anar amb peus de plom. L’he sentit  queixar-se en públic dues  vegades i ha acabat atacant en Sànchez personalment que Espanya es negui a pagar a la NATO i els soldats espanyols el 3% enlloc del 2% actual, com tots els altres països fan. Anar en compte, recomanaria aquest modest autor al Sr Sànchez.

Avui, 2 de Novembre en Trump ha donat una resposta gloriosa a una entrevistora de TV. “Presidents anteriors han accentuat i promès que no tolerarien mai cap invasió o atac de la Xina contra Taiwan i que no es toleraria mai que la illa fos capturada per la Xina. Quina resposta donaria vostè?” Aquí la clara i breu resposta Presidencial: “Esperi’s i ja veurà què passa”.

Avui, divendres 9 Novembre 2025 en una entrevista amb el Primer Ministre hungarès a moltes televisions Trump by ha tornat a queixar-se que Espanya és l’única nació que paga a OTAN només 2 enlloc de 3% com està manat. Compte!

Joan Gil

Vull disculpar-me perquè les circumstàncies em neguen accès als llibres i ortografia catalana, que normalment segueixo. Vet aquí que tot el tema em fa recordar aquell dia a mig Juny de 1977,  quan el país celebrava el segon Centenary del seu neixement i jo vaig aterrar-hi amb dona, nens i maletes i pensant que per sort acabàvem d’arribar amb visat al país més bo, ric, benvolent i desitjable de tot el món, un verdader  paradís. Què ha passat?

Vengeance

Trump havia estat perseguit i amenaçat amb crims, estafes al govern i abusos de dones. Ell,  ho va aguantar tot, advertint no obstant que la pagarien tots els jutges i advocats i polítics culpables. Ell es veia com una víctima del Departament de Justícia directamen dirigit per Joe Biden, en l’actualitat esdevingut un titella dirigit per Trump després de purgar els enemics. Va complir la seva paraula. Milers d’agents de l’FBI, la policia federal, han perdut la feina, tot per seguir ordres. Hi ha centenars litigant-se per la feina perduda i mirant de retrobar el sou. Contra els jutges ni federals ni estatals per ara Trump no pot fer res, ell es queixa només que un vulgar jutge gosi donar-ordres al seu cap suprem. Tots els membres de buffets d’advocats que havien perseguit al dictador, troben  difícil identificar bona feina.

L´arribada d´Elon Musk, home més ric del món va canviar sens dubte la natura dels funcionaris, agendes i oficines locals. Es tractava d’anar revisant una per una totes les oficines expulsant milers d’empleats, asrbitrariamentper dictats del multimilionari  o suprimint l’agència o el Departament Federal d’Educació.

Igualment amb USAED fundat per John Kennedyb per l’ajut a les víctimes de tragèdies. El Tribunal Suprem ja sembla tenir-ne prou. És que hi tres branques de govern: executiva, governamental i jurídica i per Trump es veu que ningú té dret a cridar que jutges no són ningú per negar-li drets seus.Ell es veu com un déu que té dret a tot.. Quanta gent està acomiadada? Al Districte de Colúmbia (Washington) uns 150,000 o més. Però nacionalment passen d’un milió.

Una venjança horrible? Segur, l’expulsió de la feina en un termini d’hores i prohibició de tornar-hi dels lluitadors de dretes,  al voltant de 2,000, el 6 de Gener  de 2020, fent un verdader cop d’estat digit per Trump i repressaliat amb moltes sentències judicials demanades per l’FBI. Van ser perdonats tots de cop el dia després de l’elecció de Trump. Entre ells un home que havia assassinat un policia fou perdonat després de dos anys (!!!) només. Tots el vam veure mirant dintre la càmara i jurant venjança contra el culpable del seu empresonament.

Donald Trump i Palestina

En ho haríem mirat amb curiositat perquè Trump, malgrat els seus interessos a Israel, no aguanta insults de ningú i diu que no vol cap tolerance contra criminals de Hamas i altres terroristes que no tenen dret a viure. Un cas fou el de dos estudiants universitaris ben coneguts per la seva simpatia pel poble palestí, segons el corrupte Benjamin Netanyhu que ara pretén que tots els qui ataquen el poble Palestí o a ell i el seu govern són antisemites. Això és tan intolerable com si hi hagués guerres allunyades dels  criteris humans per jutjar-les. Hi ha hagut  moltes manifestacions contra Netanyahu, el pitjor i més cruel de tots els falsos profetes. El Govern ha fet detenir centenars d’estudiants a le Universitats més importants de la Nació per ser deportats com molts milers d’immigrants il·legals. Sembla com deia recentment un professor universitari: és igual que amb la Gestapo, la forca de policia política nazi. Mentre tant en Donald Trump segueix fent viatges i pot seguir ficant-se diners a la butxaca. Lamenta molt la tragèdia contínua d’Ukraïna però no vol parlar mai de l’horror genocida de Gaza.

Joan Gil