Nova Orleans (rebatejada NO en aquest apunt) és una ciutat molt agradable per fer turisme. Al centre històric, que ells anomenen French Quarter, tenen molts bars, restaurants, locals on petites orquestres toquen jazz, i alguna vegada es veu pel carrer un enterrament amb el cotxe mortuori seguit per un grup tocant jazz. Les tombes al cementiri estan construïdes sobre terra perquè dintre el sol hi ha sempre aigua, la cuina està be amb molt peix, gambes i alguns plats molt coneguts. També hi ha una modesta, però exitosa industria del sexe amb botigues que venen coses especials. Durant la primera visita d’aquest autor per anar a un Congrés, un vespre quan feia calor, anant pel carrer Borbó hi havia la porta oberta d’un petit local amb escenari on es podia des d’un lloc públic veure una dona fent striptease. Fa anys d’això pero no es pot comparar amb Las Vegas: és un lloc per gent jove i llunes de mel. Distribueixen pel carrer prospectes de tota mena de sectes i organitzacions. I havia oblidat l’important port comercial, els pous i la refineria petroliera que jugarà un paper en aquesta historia. Anant a la plaça major on l’exèrcit colonial espanyol feia exercicis militars, em va molestar no poder veure el riu Mississipí o el port, del qual hom podia reconèixer només la punta de les xemeneies dels vaixells, perquè hi havia entremig un “levee”, que es el nom nord-americà pels grans murs de contenció bastits als bancs dels rius que serveixen per prevenir possibles inundacions. Són molt alts i gruixuts, una secció transversal de talls verticals se semblaria a una piràmide (perquè el fons del riu és molt més pesat que la superfície i empeny el levee mes). Tenen un nucli amagat a l’interior molt dur, estan coberts de terra i la gent s’hi pot enfilar i passejar al damunt, estan creuats per ponts i s’estenen per moltes milles sense interrupció. N’hi ha molts al Sud dels EUA i encara més al voltant de la ciutat de NO. De fet els levees son els malvats d’aquesta història tan terrible de fa 20 anys, de la que la majoria de gent no vol parlar.
El Servei Meteorològic treballa bé
La majoria de residents sudistes, NO inclosa, estan acostumats als huracans. Cal tenir tres coses per poder sentir-se segurs: Avís previ, evacuacions organitzades i recuperació. Avui en dia hi ha poques víctimes. L’huracà culpable d’aquest cas s’anomenava Katrina. S’havia originat a les Bahamas, era al començament només de la categoria 1, va creuar la Florida ja com categoria 4, va sortir al Mar Carib, va tornar a entrar a terra per damunt de Mobile, el Port d’Alabama que va quedar inundat i va seguir per terra fins acostar-se a NO pel nord esdeveninit categoria 3. Alarmadíssim pel pronòstic que els meteoròlegs feien, l’alcalde va manar l’evacuació total de la ciutat. NO naturalment està envoltada per levees i té bombes evacuadores d’aigua molt poderoses. El dia abans, 28 Agost, probablement 80% dels habitants ja van marxar, però no tothom. La majoria dels habitants eren negres, vivien pobrament i no tenien diners ni cotxe per anar enlloc. Més avall s’explica com va acabar.
Aquell dia 28, el Servei Metereològic va publicar un avís que semblava desesperat: al nord de la ciutat hi ha un llac molt gran i maco anomenat Pontchartrain amb carrers i cases properes, protegides com sempre per levees. La notificació anunciava que l’aigua i vent per damunt de 150 qm/hora que estaven arribant aplicarien pressió sobre l’aigua del llac i que aigua saltaria per damunt de les levees. Volien dir probablement que hi hauria un tsunami al nord de NO. Què més haurien volgut! El que va passar és que al vespre del 29 els levees van saltar trencats deixant forats a 23 llocs al voltant de la ciutat, tres d’ells enormes. En part, el problema també es va estendre a alguna “Parròquia” pròxima, que es com s’anomenen els districtes a Louisiana. La ciutat de NO, bastida sobre terra feble amb aigua subterrània, no és plana, sinó que té pujades i baixades, i l’aigua ràpidament va omplir els carrers i les cases dels llocs situats sota el nivell normal de l’aigua cobrint més del 49 % de la ciutat amb aigua que va quedar al nivell del Riu Mississippi i el mar, això durant un huracà molt perillós. Per posar-ho encara pitjor, la refineria de petroli fou avariada i substàncies petrolieres foren afegides a l’aigua. El serveis d’electricitat, aigua i telèfon van quedar suprimits per dies. La gent encara dintre la ciutat van quedar tancats.
Als llocs més profunds, al carrer hi havia 4.6 metres d’aigua. A NO no es construeixen cellers ni soterranis, però l’aigua va omplir tota la planta baixa dels edificis amenaçant el primer pis. A les cases d’un pis on quedava gent, els residents havien obert a cops de martell forats per sortir al teulat de l’exterior i esperar help. Als carrers inundats aviat van aparèixer bots plens de gent que no ajudaven però amenaçaven. De bombers i policies no se’n veien gaires i no ajudaven. La policia era molt corrupta i alguns van fugir amb autos robats a l’ajuntament, o saquejaven botigues i no volien fer res per ningú. Els bombers no sabien què fer però estaven disposats a tot, nomes que la desorganització era total i no hi havia ni ordres ni direccions. Al cel havien aparegut helicòpters de la guàrdia costanera i la Creu Roja, però tampoc sabien què fer ni on anar, ni podien aterrar. Van aconseguir evacuar alguna gent, sobretot malalts d’hospital que van lliurar a un altre hospital de Baton Rouge, capital de Louisiana. El governador havia cridat guàrdies nacionals, però estaven molts a casa, mal organitzats i entrenats o no podien ser localitzats. Era el caos total. I no hi havia aigua neta per beure ni gran cosa per menjar i el problema estava a punt de durar molts dies. Potser moltes botigues foren sacsejades perquè la gent necessitava queviures i aigua.
I una altra cosa molt terrible va aparèixer per primera vegada: hi havia molts morts abandonats tant per terra com dintre l’aigua. Un vídeo va ensenyar policies parlant a una cantonada amb dos morts al peu que no els preocupaven. Com que passaven dies sense que ningú sabés com arreglar res, algú va fer un mapa d’on estaven els cadàvers i el 9 de setembre (als 10 dies) va aconseguir materials per aixecar-los i dur-los a una Morgue de tendes provisionals.
Qui en va ser culpable?
De no estar preparat ni tenir cap sistema de rescat, les autoritats. El perill era molt ben conegut, publicat a revistes i els enginyers ho sabien. Perquè ningú va fer res? Als EUA tenim encara (en Trump la vol dissoldre i deixar la responsabilitat als estats) la FEMA, una organització fabulosa i ben entrenada per tota mena de rescats. Només que el President George Bush l’acabava de fusionar després de l’atac de les Torres Bessones amb el nou Departament de Seguretat Interior, i els nous anti-terroristes havien pres molts diners de la FEMA, posant de director un incompetent individu ni remotament preparat. Potser hom també es preguntaria com és que tants levees van fallar al mateix temps? La culpa la van tenir els homes del Cos d’Enginyers de l’exèrcit que les va bastir. Sembla que no van entendre bé els mapes i no van considerar certes amenaces atribuïbles a la qualitat i sobretot composició dels materials usats. Avui en dia, els levees estan reconstruïts i són segurs, encara que un Tsunami… No, no, mai més.
Terror al Superdome (llar del darrer Superbowl fa uns dies)
És un famós estadi cobert de football americà que ja s’havia utilitzat com a refugi en una ocasió anterior i començant el 28, dia abans del desastre, és on van intentar ficar els pobres, negres en general, que no tenien diners per anar-se’n i no podien restar a casa esperant. Hi ha moltes contradiccions sobre el nombre de refugiats, potser 20,000 o 30,000, homes, dones i nens. Els van dir que podria durar més d’un dia i que hi hauria menjar i begudes per a tothom, però que es recomanava venir amb tant com poguessin. Tenien al començament fonts d’aigua, toilettes, i electricitat, com al football, pero aviat perdrien tot això. Hi havia alguns Guàrdies Nacionals i molt poca policia. Aleshores els levees van saltar el 29. L’electricitat i l’aigua es van acabar i l’aigua a l’exterior mesurava uns 2 metres de profunditat, però va caure aviat a 0.9. No es podia ni deixaven sortir ni hi havia cap lloc on anar. Tres homes van intentar fugir i un ciutadà els va matar amb un fusell. A més als dos dies la meitat del sostre s’havia perforat i sovint hi queia pluja. Tot semblava com un camp de concentració dolent que durava dies i no s’acabava mai. Les baralles i els robatoris van començar, seguits per un mínim de tres violacions confirmades de dones, baralles amb punys, insults, toilettes obstruïdes, un suïcidi i diuen que algun tiroteig. A la FEMA se li va acudir com arreglar-ho: el 4 de setembre l’ajuntament va proveir 64 autobusos i la FEMA 475, amb alguns més privats. Els residents van ser traslladats a la ciutat de Houston, la més gran i important de Texas (i bastant lluny) on els van allotjar a l’Astrodome, un altre Palau dels Esports, aquest cop amb molts Guàrdies Nacionals texans. Cal afegir que els texans van ser molt hospitalaris i necessitaven treballadors. Molts dels negres no tornarien mai a NO, on totes les seves possessions havien estat perdudes.
Prop d’on passava tot això hi havia un pont sobre el riu Mississipi i els seus levees i molts fugitius volien creuar el riu i anar a un territori a Gretna on no hi havia inundacions. Dissortadament el municipi de Gretna havia organitzat una barrera al pont d’homes i policies armats que no van deixar passar a ningú. Eren massa gent.
El Palau dels Congressos
Estava dintre de la zona inundada però construït damunt una mena de turó petitet on no va arribar l’aigua, i tenia un aparcament d’autos molt gran, també fora de l’aigua. En aquest lloc, els refugiats, van arribar espontàniament i van acabar a l’interior. Perquè tornar a explicar el mateix que va passar al Superdome, també amb milers de refugiats (potser 10 o 20,000 o més) generalment pobres i de la raça negra? Tot va ser igual: baralles, trets, un suïcidi, violacions de nenes (una almenys comprovada, pero probablement moltes mes), morts, cap menjar, ni aigua ni comunes que funcionessin… Van acabar igual en autobusos pero repartits, anant a diferent llocs, com Houston una altra vegada, a mes de Dallas i San Antonio, també a Texas, on van ser rebuts amb simpatia i compassió i on hi havia feina. I una altra vegada, molts no van voler tornar mai a NO.
El cas del Charity Hospital
L’autor mira d’escriure només coses descrites a fonts dignes de crèdit i rellevants però aquest cas posa un problema: una sèrie de Netflix descrivint parts de la catàstrofe, conte una referència a un esdeveniment verdaderament esfereïdor que diuen que fou veritat però només ells ho expliquen i no he pogut trobar enlloc més. Que els lectors pensin com vulguin.
La Charity era un bon Hospital cèntric situat a un carrer on era molt difícil entrar excepte en un bot per la profunditat de l’aigua. Tenien uns 300 malalts. Quan els empleats van veure què passava i que el pis baix s’estava omplint d’aigua, van aconseguir rosegar els llits fins una mena d’auditori al segon pis, on també arribava l’aigua, però menys. Sembla segons un sumari publicat a la Wikipèdia (que jo recomano i té films breus) que les autoritats de la ciutat donant prioritat van aconseguir traslladar els 300 malalts per helicòpter a la capital de l’estat, Baton Rouge, cosa una mica difícil d’entendre perquè els helicòpters eren petits i no tenien gaires llocs per aterrar però sembla que tot va acabar bé a un bon Hospital i es van salvar tots.
I ara ve el cas de Netflix. Si l’acció com sembla probable, es referia a aquest hospital, la versió que jo he vist ignorava una petita llar d’ancians, sovint malalts, a l’últim pis, i de fet aquests malalts eren normalment hospitalitzats i tractats per metges de l’hospital principal de sota, deixant-los sempre a un pis alt separat d’altres malalts, cosa que Netflix no explica clarament, i els malalts vells son ensenyats prop de l’aigua al carrer i sense ajut exterior, cosa que seria digna de crèdit, i tant els malalts com els infermers i els pocs metges es queden van haver d’aguantar dies sense aigua, menjar ni medicines. Tenien al terrat una torre metàl·lica d’un tipus mai vist a Europa amb una escala de cargol i una petita plataforma metàl·lica al damunt on un helicòpter podia aterrar. Van aconseguir cridar i fer venir un helicòpter de la Guardia Costanera que només tenia un lloc per una persona i el pilot va explicar que tenia una llista molt llarga d’espera i que no podria tornar més. La desesperació va créixer. No quedava res ni pels metges ni pels malalts. Una metgessa molt respectada, estimada i caritativa que havia arribat voluntàriament no pogué aguantar els crits i queixes dels malalts que tant estimava sense poder fer res. Al final va trobar una ampolla amb un medicament escaient injectant i matant tres malalts per lliurar-los de la tortura. Segons Netflix, després de la tragèdia el Jutge fou bombardejat per les cartes i altres escrits de suport a una metgessa tan il·lustre i respectada, i la va deixar anar sense judici per una triple eutanàsia, feta sense permís ni dels pacients ni de les famílies, de fet tres assassinats. Diuen que pogué seguir practicant, però va haver de marxar lluny, a un poble.
Final
El President Bush va tenir un bon acudit: als pocs dies, el 3 de Setembre va enviar la Divisió 82 aerotransportada de l’exèrcit federal sota les ordres d’un comandant de seny i molta competència a NO a resoldre el caos, netejar i obrir el lloc al públic, cosa que ningú sabia fer. L’home va cridar l’alcalde, els caps de la policia, de la guàrdia nacional de l’estat i dels guàrdies costaners i els va dir que havien de coordinar-se i treballar sota les seves ordres. Als pocs dies i setmanes l’aigua del carrer s’havia retirat, els levees estaven segellats provisionalment, els ciutadans podien començar a tornar, els hospitals estaven oberts i vaccinaven i hi havia aigua, electricitat i menjar per tothom. La sorpresa desagradable esperava a molts quan veien la seva casa.
Resultat final? Nombre de morts: 1,848. Ferits, qui ho sap. Uns 70,000 llocs de treball perduts, el nombre de ciutadans negres reduït de 170,000 a 100,000 (en part perquè molts no van tornar), 80% de les cases amb danys, unes 204 completament destruïdes (sovint les barates on vivien els negres). Molts nous immigrants després de la catàstrofe foren gent de la classe mitjana, ben educats i que van promoure els negocis, millorant l’economia de NO. En l’actualitat, la població està reduïda a uns 350,000 residents, però la zona urbana en té una mica més d’un milió.
La vida segueix. Per cert el famós French Quarter dels turistes no va ser afectat en res excepte pel vent i la pluja de l’huracà, perquè està situat al lloc més alt de la ciutat. Fins i tot un propietari va aconseguir re-obrir un bar els primers dies.
Joan Gil
