Els EUA són diferents

Una de les moltes diferències entre els sistemes americà i europeu es la fixació en temps de la durada del nou President i del Congrés. A Europa estem acostumats a veure destituïts  governs que s’han ficat en un embolic i han de convocar noves eleccions. A més el sistema europeu generalment permet un nombre de partits. Res d’això passa a Amèrica, on els terminis han estat fixos i intocables  des del dia de 1787 quan la Constitució Federal fou aprovada (ha estat l’objecte de 27 esmenes, que ara semblarien  impossibles). Deu ser un récord mundial. En aquest temps hi ha hagut sempre cada quatre anys una elecció presidencial i del Congrés (cada dos anys) a tots els Estats, sense interrupcions, tant en la guerra com en la pau. Hi havia hagut una mena de Constitució prèvia que havia proclamat les 13 províncies que havien guanyat la Revolució i la guerra antimonàrquica, com Estats independents lligats només per una mena de trobada anual d’amics sense obligacions a Nova York. El sistema satisfeia molts desitjos però fou una catàstrofe que calia substituir. Els EUA haurien esdevengut un grup de nacions com a Sud-amèrica. En la nova Constitució, els nous Estats serien co-sobirans però ja no independents. Les dues Cambres del Congrés  tenen també un termini fixe de només dos anys per a la Cambra (Baixa) de Representants més una renovació cada dos anys del termini total de 6 anys del 33%  de Senadors (la tercera part dels 100 que hi ha). Les Cambres prèvies segueixen al poder i són  jurades i substituïdes pels nous el 3 de Gener després de l’elecció al congrés i el President comença els deus quatre anys el 20 de Gener. Res d’això es pot canviar. El sistema afavoreix el bipartidisme. Hi ha hagut al passat altres partits capaços d’obtenir alguns vots electorals però han durat poc. En canvi el Partit Republicà fundat per Abraham Lincoln (ara tornat anti-liberal per Trump) i el Partit Demòcrata d’Andrew Jackson segueixen en vida. Però després del resultat de la darrera elecció, moltes coses estan passant a ca’l Demòcrates. Què és la Democràcia? Perquè aquesta puntada de peu després de prop de mig segle de millors resultats? En tenen la culpa els Progressius culpables d’haver fundat un Grup progressista i haver imposat moltes coses a Joe Biden (grup basat en el Senador Bernie Sanders-que s’autoanomena Socialista i els Representats encapçalats per la Porto-riquenya de Queens Alexandria Ocasio-Cortés)?  El cas tenia relativa similitud amb el de Pedro Sánchez  i l’independentisme per raons diferents. Molts demòcrates en parlen amb odi i és evident que els progres no van guanyar res a l’elecció. El Partit Demòcrata no havia estat mai progressiu, sinó liberal mes o menys centrista, a favor del creixement capitalista que portaria progrés i felicitat a tothom. En Biden, un home de dretes bastant reaccionari fou forçat a seguir-los en un moment. Tot el que buscaven era millorar les condicions de vida de les capes baixes de la societat (seguiu llegint).

Ha quedat unificat l’estat Nord-americà?  Hom diria que no i caldria témer un conflicte social potencialment molt greu. Diuen que la societat actual consisteix en un 40% de gent  que viuen bé i un 60% que té problemes arribant a fins de mes, comprant menjar, pagant la targeta de crèdit, pagant el lloguer o la hippteca,  pagant despeses exorbitants a la consulta d’un metge o la farmàcia. Allò que no tenim aquí des de fa anys és atur, que sovint és inferior al 4% des de fa anys. El Govern Federal va introduir fa anys un sou mínim de $7.25/hora i el Congrés s’ha negat sempre  a millorar-lo, no obstant que fa difícil viure i alimentar una família. La llei del mínim federal no prohibeix ni als estats ni a les ciutats introduir-ne un altre de millor i de fet a molts llocs es cobren com a mínim $15 i ara fins i tot a bones feines $20 o més. No obstant, el mínim federal subsisteix generalment encara a estats pobres o agrícoles. Per sobreviure, potser cal rebre contribucions benèfiques. És un crim intentar millorar aquesta situació, com volen els progressistes?

I cal parlar també de l’altre 40% de la població. Inclou al capdemunt de tot els consellers  delegats i propietaris que cobren molt més d’un milió de $ a l’any. El director general d’una firma que em paga a mi una renda guanya un sou d’una mica més de 16 milions a l’any i es queixa que la companyia no guanya prou i ha de fer coses per fer-la rentable, com ara introduir noves deduccions. Perquè s’hauria de queixar ningú si ja en reben prou? Els seus 16 milions (que aquest any probablement augmentaran) no es poden tocar i la companyia troba formes de fer deduccions als petits clients per financiar els diversos sous de molts milions a tota l’administració. Tireu endavant i n’hi ha de molt pitjors i extrems que passen dels 20-25  milions de $ a l’any, fins arribar a Elon Musk amb els seus 500 milions. Com gosaria ningú posar en dubte el sou o els drets dels empleats?  Els que manen es pensen que l’objectiu de la companyia que dirigeixen és només guanyar diners i no es preocupen dels empleats (sempre que sigui possible substituir-los pel mateix salari). Elon Musk ja diu que cal acomiadar en l’acte qualsevol treballador que faci una vaga. No hi ha ni ombra de solidaritat social ni decència, perque aquesta gent, per molt que la llei els empari, no tenen dret a fer el mal que estan fent.

Això naturalment no són sols els membres del 40 % que viuen bé o decentment, sinó que el grup inclou molta gent molt per damunt del $7.50 i inclou tota una escala de sous. El salari mig d’un metge és al voltant dels $ 300-350,000, una infermera diplomada guanya uns $90,000 i hi ha les assistentes auxiliars que ajuden al metge a veure malalts i poden escriure receptes, que cada dia n’hi ha més, que passen molt dels $100,000. Hom podria anar per totes les professions i veure el mateix: hi ha molts empleats que es guanyen bé o molt bé la vida i després van baixant a nivells molt modestos, on troben problemes amb vacances, el lloguer o compra de la casa o el pis, grans despeses inesperades, l’educació dels nens a bones universitats, i altres coses. Ja no són rics.

La separació entre el 40% benestant i el 60% que no n’és està augmentant degut probablement  a l’agressivitat creixent dels grans milionaris que estan concentrant a les seves butxaques els diners que serien necessaris per assegurar la pau social, perquè fa encara relativament pocs anys, la gran majoria del poble americà vivia molt bé i el nivell de vida era envejat per tot el món.  Aquesta situació en els ulls de molts observadors podria ser el pitjor problema patit pels EUA avui en dia, la causa verdadera de la victòria trumpista i no es pot trobar ningú que vulgui o sàpiga fer res per millorar-la. El Partit Demòcrata és més aviat el dels super-rics però amb certa consideració humanitària. Els Republicans acaben de guanyar alineant-se  incondicionalment darrere els rics pero fent promeses de millores i felicitat al 60% més pobre que s’ho ha cregut.

L’afinitat entre els grups treballadors i l’extrema dreta és ben coneguda i rarament discutida. Ja va passar amb Hitler i Mussolini i ara es reprodueix a molts països benestants a Europa, igual que amb en Trump. Qui es recorda de la doctrina i les esperances del socialisme? On ens durà tot això? Coneix algú la resposta? Com acabarem?

Tornant a la infortunada Kamala Harris. Què li va passar? L’electorat nord-americà, a un país amb més de 330,000 milions de residents, inclou molts grups socials que sovint viuen barrejats però són molt diferents. Comencem amb els anomenats Hispans, o Latinos o Latinx o com el lector vulgui. Van votar en grans percentatges CONTRA la Sra Harris i esdevingueren els més notables fent-ho. En Trump seguia insultant els nous immigrants, sovint sud-americans, que serien tots lladres, violadors,  presidiaris fugits, negociants de drogues… Trump afegia sempre l’absurditat verdaderament absurda que en Biden els deixava entrar (van ser uns 4 milions el darrer any) per fer-los votar contra Trump. One even does not know how to respondre, there are no words. Això seria completament impossible! Però Trump ho repetia cada dia. Vaig veure un periodista que preguntava a un mexicà d’origen nacional i votant si no se sentia solidari amb la gent que Trump insultava i volia deportar massivament. El mexicà va riure, tocant-se la pell de la cara i respongué “Nosaltres tenim la cara molt dura i sabem com arreglar i aguantar-ho tot.” La Sra Harris no era una dona dura que parlés tan clarament com en Trump. Amb els negres Americans de naixement va passar una cosa semblant: la majoria van votar per Trump.

I els religiosos, sobretot de l’església baptista del Sud? Massivament a favor de Trump, no obstant que sigui un pecador tan evident. També agraïen molt a Déu que l’hagués salvat durant l’atemptat. I els musulmans? Van van rebre la Harris a Michigan on n’hi ha un mig milió, amb gran alegria i saluts amistosos, però tots van votar contra ella per Biden i l’horror de Gaza. I les dones, sempre tan entusiastes per la lluita a favor de la llibertat sexual i dels drets de les dones? Que els lectors es preparin que hi ha curves: la Tamala va treure molts menys vots que amb Biden o la primera elecció de Trump i fins i tot Obama. La gent pobre, els que segons la candidate s’ajudarien i estimarien mutuament i obtindrien millors sous lluitant amb solidaritat amb la seva Presidenta? Van anar a votar? No conec cap informació. I els sindicats, que Trump odia tant? No està gens clar. Hi va haver molts pocs que es declaressin per Harris.

Perquè va passar tot això? En gran part fou la falta i ambicions absurdes de Joe Biden. S‘ho­ mereixia la candidata que anava pel món predicant solidaritat, família, respecte als veïns, lluita per un futur i un clima millor? Una dona que sempre reia i mai insultava, que havia guanyat l’única disputa contra Trump? A més a més, com es van poder equivocar tants pollsters que donaven l’elecció per empatada? Em recorda una escena familar amb un fillet petit que té lloc a una casa a Catalunya. El nen té una pilota i de sobte pregunta: “Avi, que podria ser jo jugador del Barça quan sigui gran?” I l’avi, somrient, respon que sí,  que ell serà un gran jugador. El que molts votants treballadors volen és un home fort i dur que prometeixi coses clares i realitzables. I potser no era temps encara per tenir una Presidenta, una dona tan fluixa. Però la gent va passar-s’ho bé anant als seus mítings, veient-la i sentint-la parlar. Res més.

Joan Gil

Aquest any, a diferència de temps passats, la majoria de periodistes catalans han donat bones descripcions de la situació electoral, tan diferent que a vegades és difícil d’entendre per a estrangers. Imagineu-vos, una Constitució del segle XVIII! A diferència de l’espanyola, a la secció 8 del primer article trobareu un llistat de les coses encarregades i permeses al Congrés (la Unió), inclós crear una Capital. Les altres coses no citades pertanyen als Estats i no poden ser tocades per la Unió (Govern Federal) però la secció 10 de l’article 1 llista certes coses prohibides als Estats.  És el contrari de les Constitucions espanyoles que donen de mala gana el llistat de coses que els estats poden fer, sota l’autoritat suprema de Madrid. L’article II s’ocupa en detall de l’elecció i funcions Presidencials. Diu que els Estats hauran de triar delegats que votaran amb paperetes per un candidat (fent una reunió un dia al seu propi Estat). L’Estat recolliria i sumaria el total d’aquestes paperetes transmetent-les (en els nostres dies el Dia de Reis) al Congrés de la Unió reunit sota la presidència de l’encara Vicepresident. Aquest senyor comptarà els vots no obstant que tothom ha conegut el resultat per moltes setmanes  i com a Vice encara en funcions proclamarà qui és el nou President. És interessant de recordar aquest procediment perquè impulsats per l’advocat i ex-alcalde Rudi Giuliani, alternatius  personatges s’havien presentat aviat farà 4 anys a la sala del Senat amb llistes falses dels seus Estats diferents de les oficials que  haurien re-elegit Trump. Va fallar nomes perquè  el Vicepresident Mike Pence, no obstant la pressió i amenaces de Trump, com a home clau, era un individu honrat i s’hi va negar. Hauria estat un cop d’estat. Costa entendre per què Trump per aquest intent criminal i i per l’assalt al Capitoli no està encara a la presó. En Giuliani en canvi ho ha pagat molt car, en Trump no. El vot, que no s’ha d’entendre del tot com un vot federal, que no ha existit mai (no n’hi ha hagut mai cap) sinó com un vot conjunt de 50 Estats diferents, que han d’organitzar i finalitzar per ordre de la Unió i la Constitució una votació per triar un President el mateix dia cada 4 anys, i s’ha fet des del primer dia després d’aprovar la Constitució sense fallides. La data està identificada com el primer dimarts de Novembre, excepte quan el primer cau el dia 1. En aquest cas  el vot s’endarreria fins al 8 de Novembre. I com el vot és un esdeveniment estatal, cada Estat ho organitza com vol: seguint igual com abans, estenent el dret al vot per correu sense demanar justificacions, les bústies d’acer vigilades escampades per la ciutat i obertes 24 hores, vots anticipats (en algun lloc, dos mesos, en altres només setmanes o dies, en altres només el dia final. Les bústies d’acer obertes al públic amb setmanes o dos mesos d’anticipació semblen ser molt populars, perquè cada dos anys se’n veuen mes. En qualsevol cas, el dia d’avui, una data abans de la final, ja hem votat per diversos mitjans uns 76 milions de ciutadans. La papereta es rep per correu i és la mateixa  que hom utilitza pel vot postal, només  que a diferència de Correus no aquí no hi ha horaris, ni cal pagar per segells (a algun Estat com Texas), ni fer cues i hom pot votat les 24 hores dels 7 o 30 dies. Al meu Estat, el votant rep com resposta i confirmació dos e-mails: el primer reconeixent que la papereta ha estat rebuda i el segon anunciant que ha estat comptada.

Això del 76 milions de vots avançats ha preocupat molta gent, potser sobretot als pronosticadors: és molt més de la meitat resultant de qualsevol vot en anys previs. Si això vol dir, com sembla, que gent nova ha votat abans, els estimats recents fallen, perquè l’enquesta la fan sempre només amb gent coneguda d’haver votat previament, mai amb gent que no voten.  Les enquestes  semblaven molt clares:  hi havia un grup de trumpistes, la majoria gent pobre i poc educada i un grup favorable de Harris, al qual els votants sempre declaraven que tenien por de les barbaritats, historial i amenaces trumpistes. Al mig hi havia un grup relativament petit de gent que no havien triat encara,  els independents que potser votaran o no votaran demà. Naturalment, tots els analistes (que són molts) parlaven d’un empat, un cop amb la Harris un punt endavant o un punt endarrere, que no és sòlid. Què  farien els Independents? I sobretot, que faran els que no havien votat mai?

GRUPS IMPORTANTS

Els candidats tenen a la seva disposició un exèrcit de professionals del vot molt competents i cars que ho saben analitzar tot i s’interessen moltíssim pels grups, including la forma i contingut com cal parlar o fer anuncis televisius per arribar a interessar-los. Un cas esdevingut famós es el dels Musulmans a l’Estat de Michigan, uns 500,000, que són la majoria a molts llocs els quals juren que mai votaran per la Kamala Harris perquè en Biden ha  permès i  ajudat el  seu Bibi Netanyahu amb armes que només els EUA tenen i milers de milions de $ per cometre més assassinats barbàrics i horribles de Gazans i Libanesos. Pràcticament cap musulmà vol votar per Harris, la qual s’ha trobat en un conflicte impossible, sota l’autoritat de Biden que ella no volia posar en dubte. Ara bé,  cal recordar que Trump odiava i insultava els Musulmans i de fet va intentar prohibir la seva immigració als EUA. Votarien por la Sra Harris o el Sr Trump els Musulmans? No, de cap maners. Potser es quedarien a casa o triarien un tercer partit sense possibilitats, però mai la Kamala o Trump.

Les dones són un grup interessantíssim. Tot va començar amb l’absurda prohibició de l’avortament després que Trump aconseguís per casualitat nomenar tres Justícies poc coneguts per cobrir tres places vacants amb gent que no necessitem per res de bo al Tribunal Suprem. Per molts anys gairebé tot els Republicans elegits o en posicions dominants  havien exigit que l’avortament s’havia de prohibir, sense matisos, però una sentència del Suprem de feia 30 o 40 anys declarava l’avortament com un dret individual de cada dona.. El nou Suprem trumpista, enmig de l’horror majoritari, va declarar que només els Estats tenien el dret a permetre o prohibir avortaments quan i com volguessin si volien, però  el Suprem previ feia molts anys havia decidit que incloïen drets fonamentals de la dona que semblaven protegits per la Constitució i ara quedaven greument violats per la nova gent. Els Parlaments estatals, sobretot a cert Estats interiors,  estan sempre dominats pels republicans que sembla que es van pensar en aquest cas  que les dones eren seves i que obeïrien tota mena de bestieses. Aviat la Radio i TV van començar a explicar coses que passaven, sobretot a Texas. Diguem que una senyora embarassada té una hemorràgia i va al seu metge que decideix si el fetus segueix viu o no. Ara això es consideraria un intent d’avortament il·legal i cal tornar a casa a veure com acaba. Res de fer legrats. La prohibició s’estenia a greus malformacions fetals, una crueltat, van intentar prohibir el medicament que fa avortar (un jutge el va tornar a permetre), van començar a vigilar les dones que anaven a altres Estats per un avortament, exigint interrogacions policials,  prohibicions de viatge i càstigs. Darrerament estan intentant obtenir una història clínica completa de dones que han marxat a un altre Estat on es tolera aquest crim. En el primer moment després de l’infame sentència del Suprem a Texas algú va proposar 90 (noranta) anys de presó a qualsevol persona participant o assistint en qualsevol forma en un avortament (metge, marit, germana, conductor de cotxe). I moltes coses més, totes absurdes i que violaven drets fonamentals de les dones. Els partidaris de l’avortament no imposen res a ningú, però els enemics sí que prohibeixen coses personals íntimes i amenacen amb càstigs i presó a moltes dones. En en molts casos fins i tot han prohibit la terminació a una dona patint  una de certes malalties que amenacen l’embarassada de mort sense avortament Mai, sense excepcions. A algun lloc van declarar que el fetus ja és un home i matar-lo és un assassinat castigat amb presó per vida. Si la dona es mor per manca de tractament, és la voluntat del Cel (cosa que hom podria dir de tots els malalts). I els metges i l’Hospital viuen espantats amb por d’acabar empresonats a uns quants Estats. Els Republicans es pensaven que era un dia de glòria, però cal imaginar la seva sorpresa quan les enquestes van ensenyar que 55% de tots els homes Americans i gairebé 70% de totes les dones afavorien l’avortament voluntari decidit per elles. Fou un cop duríssim per als Republicans, una pífia inconcebible, que els Demòcrates  encara estan aprofitant molt i  han permès fer perdre molts escons a la dreta. Una cosa es clara: es una violació greu dels drets individuals de les dones que semblen quedar sotmeses a la voluntat de certs homes casats o no, i no sols en la seva vida privada. La Kamala està aprofitant-se’n molt i en parla a molts discursos i anuncis de TV. Ningú te dret a disposar què han de fer les dones amb el seu cos. Es un problema greu per Trump, que no sap com parlar-ne. Quants avortaments deu haver pagat ell? A mi em sap greu que el Partit Republicà fou fundat per Abraham Lincoln. Per alliberar esclaus, no pas per controlar què poden fer les dones.

Les dones formen actualment un grup majoritari molt gran i digne de confiança dintre el seguici de la Sra Harris. En canvi tots els homes d’Amèrica donen una majoria similar a Trump. Qui guanyara? Allò que passa es que moltes dones no van a votar. La majoria de les dones és considerable, però aniran a votar?

I l’economia? És un verdader problema. Trump acusa en Biden d’haver-ho empitjorat tot, cosa que no és veritat. La inflació fou una gran desgràcia que es va estendre pel món i ningú pot dir que fos la culpa de Biden. Però tal com ho veu molta gent, la darrera Administració sempre té la culpa de qualsevol cosa que hagi passat recentment i no hi ha forma d’explicar el contrari a ningú. Biden va augmentar els sous però la inflació no es va aturar i els americans pobres van acabar pitjor (I hi ha actualment certes pujades de sou resultant de vagues importants amb demandes de 40 o 50% que ho empitjoraran tot). Dintre del mateix capítol hi ha també, aquí com a Catalunya, el problema del preu del lloguer i compra-venda d’habitatges. Pel que veig, el problema es idèntic, sempre amarg i no cal explicar-ho. Ha esdevingut un problema greu per la Sra Harris, que no en té cap culpa però Trump segueix amartellant-ho amb èxit i és sens dubte un problema.

Finalment, cal considerar el cas de la immigració un-regulada, sense visat. És una cosa commovedora molt difícil de resoldre. Probablement cap lector ho faria. El seu origín cobreix gran part del món, no sols (ni majoritàriament) Mèxic, inclosos asiàtics. Les famílies ho venen tot i surten junts, pare i mare amb nens,  exposant-se a robatoris, mals tractes, segrestament i violació de les dones (sovint compren anticonceptius a farmàcies mexicanes), expulsió sense diners, violència i mort, nens desemparats. Tot això perquè no podien viure o no els deixaven viure on van néixer i preferien conscientment jugar-s’ho tot en una aventura dubtosa i molt perillosa. Prou que deuen saber que Trump els tracta a tots de lladres, violadors, assassins, fugitius de la presó, negociants de drogues… Tots. El govern rarament publica el nombre de gent admesa. He llegit a una font seriosa que és molt variable però l’any passat va arribar probablement a 4,000,000 acceptats provisionalment (que probablement no aniran mai a un jutge per fer-ho legal) amb altres 4,000,000 expulsats mes enllà de la frontera. En Trump repeteix constantment amb èxit que la Kamala havia estat “el czar de la immigració” que és completament fals. Al començament del seu termini en Biden li va manar anar a Amèrica Central a parlar amb els governs i veure si es podria atreure fàbriques, que va resultar que no i ella va veure la frontera mexicana només  una vegada. La resta ho feia Biden tot sol, i ell tampoc tenia ni idea de què fer. Qui podria? Amb crueltat com Trump? En Trump ho vol arreglar tancant la frontera amb una muralla per sempre (com s’ha fet a certes fronteres europees) i deportant milions d’il·legals. I potser faria patir als nens com va fer la primera vegada. No agradarà a ningú. Caldria admetre que l’emigració cap a nou territoris és un fenòmen de causes greus i duradores i que no s’acabarà. Hi vol fer alguna cosa algun govern?

Les esglésies evangèliques són un cas especial encara que el nombre de creients sigui relativament baix. En Trump fa teatre quan es troba amb algun i és literalment adorat per aquestes comunitats (no se sap perquè). L’altre dia vaig veure com ell deia que s’havia salvat de l’intent d’assassinat per un noi per miracle gràcies a la protecció divina i va obrir els braços mirant al cel com fent una pregària d’accions de gràcia. Amb aquest grup no hi ha res a fer. Fa poc el seu shop va vendre bíblies per fer diners. Aquest home que sempre insulta i amenaça a tothom amb un passat tan horrorós  podria ser religiós? I una església l’admet?

La qüestió final dels immigrants nacionalitzats latinx (sud-americans) o porto-riquenys (que són tots ciutanans i tenen sempre el dret venir or marxar-se o votar tant com vulguin) es resoldria fent-los votar, que en general és dificil. Tenen una mala opinió de governs en general i no volen preocupar-se’n. Aquest any la Sra Harris també ha intentat lluitar pel seu vot. Un esdeveniment inesperat fou l’altre l’insult abominable d’un suposat còmic a Puerto Rico des de Nova York’s Madison Square Garden (una bassa d’escombreres flotant anomenada Puerto Rico). Fou una badada inconcebible dels treballadors de Trump, però la majoria d’entreteniments que van seguir també van usar termes ofensius contra els latinx) i Trump no sembla haver-se molestat massa. Després d’un huracà durant el seu termini, ell va trigar temps per anar   a la illa i es va queixar de tot sense prometre res. Va parlar a una sala d’un magatzem on va descobrir piles de paper higiènic i va divertir-se llençant-les al públic davant les càmeres de TV. El partit Demòcrata va activar-se, però a quin efecte si aquests no voten i ja coneixen prou en Trump?

PUNT FINAL

Demà  al mati obriran les urnes per darrera vegada. Les bústies públiques s’hauran de tancar i la resta de mitjans pelmvot s’hauran de tancar també a les 8 del vespre, i aleshores que? Hi ha molta angoixa circulant pel país. El resultat no serà conegut al vespre, sinó com diuen potser el dijous o divendres venidors. Parts de la situació estan clares, altres gens. Cada estat te un diferent nombre d’elegits demà per votar què cal enviar a Washington pel dia de Reis. El mínim són tres vots: un per cada Senador (o sigui 2 per cada Estat), un altre pel Representant o representants a la Cambra baixa, que depèn de la població. Al final com a mínim tots els Estats tenen dret almenys a tres vots. El nombre més gran del total de 538 electors  a la Unió en Estats grans (en cal 270 per guanyar) són Califòrnia, on n’hi ha 54 (!) i Texas amb 40. Amb el mínim de tres n’hi ha uns poquets com Wyoming o Providence. En realitat hi ha també tres vots que no provenen d’un estat sinó de la capital, Washington DC. Washington té uns 750,000 residents majoritàriament negres,i  com que no és un estat només  té dret a una alcaldessa sempre sota la vigilància i autoritat del Congrés dels EUA. The washingtònians han intentat guanyar la condició d’Estat moltes vegades, cosa que sembla que només fa riure als Congressistes, però fa anys van veure que no estava bé que Washington malgrat ser la capital no pogués votar i els van autoritzar a fer-ho amb el mínim nombre de tres vots electorals. O sigui que hi ha 50 estats + 1 votant.

Hom veu fàcilment molts núvols foscos a l’exterior. Els Republicans de Trump ja han declarat que si Trump torna a perdre serà sempre  per un joc brut dels Demòcrates i aquesta vegada no ho toleraran. En aquest moment ja hi ha 90 (noranta) demandes judicials exigint una supervisió local del vot sota la direcció d’un jutge. A un Estat han intentat fer una llei que dos Representants estatals havien de comptar els vots personalment a mà. Els treballadors dels centres estan preocupats. En Trump i els seus segueixen repetint una atrocitat fenomenal: que Biden permet als immigrants entrar per fer-los votar il·legalment contra ell. És absurd i estúpid. És dificilíssim deixar votar a un non-ciutadà i tots els dirigents del sistema de la votació a cada Estat  (que són sempre els Secretaris d’Estat dels diferent Estats, sovint Republicans) coincideixen en afirmar  que és TOTALMENT impossible deixar votar als no-ciutadans. Tenen moltíssims ordinadors que han reforçat i enxampen i empresonen en l’acte a qualsevol que ho intenti. Si algú ho intenta sobretot en eleccions locals, crearia potser 1 o 2 o 3 casos entre milions de vots. Res d’això preocupa a Trump. Seria un altre frau. Ell no pot perdre. Molts governadors han activat gent d’emergència  com ara soldats de la Guàrdia Nacional mig amagats (per ara). Normalment els Guàrdies Nacionals viuen a casa seva i només es presenten quan el Governador els crida.

A la majoria dels Estats (50+1) la situació és clara i els pronosticadors saben qui guanyara i per quant. A Nova York o Illinois o Califòrnia guanyen sempre els Demòcrates, a Texas els Republicans i amb això hom podria anunciar el resultat. El que passa es que hi ha també un grup de set Estats bastant grans on els dos candidats estan empatats i són les proverbials agulles d’una escala: Arizona, Carolina del Nord, Geòrgia, Michigan, Nevada, Pensilvania, i Wisconsin. Es aquí on s’acabara l’Elecció.

Hi ha una companyia d’informació que aquest autor sempre ha respectat moltíssim que és la BBC original britànica. Ho hauria de dir? He sentit amb les propis orelles com dos comentadors feien Trump el guanyador. Jo voldria simplement respondre que això no s’ha acabat, que hi ha altres possibilitats, que ja es veurà dintre d’un parell de dies i que l’esperança que tots tenim no la perdrem insobreviurà, perquè sinó, podria haver violència i patiríem molt no sols nosaltres sinó gran part del món.

Un salut optimista però preocupat. Quan jo era petit en un cas així duríem espelmes a Santa Llúcia a la Catedral.

Joan Gil

Tags: Donald Trump, Eleccio de President, Kamala Harris

Malgrat petites diferències regionals, els quatre noms del títol (DANA, Huracà, Tifó, Cicló) designen la mateixa tragèdia de la natura, però apareixen al món amb gran diferència de freqüència. Probablement és la Xina qui  més sovint pateix d’huracans, però aquí, els EUA com Mèxic i les illes Caribenyes (com la pobre Cuba) son sobretot els espais on huracans es presenten  mes sovint. En qualsevol cas, la illa de Taiwan està patint també un huracà molt greu ara mateix.
No hi ha cap defensa de cap mena contra un huracà, que és literalment un fenomen planetari intocable, però tenint la informació que un està en camí i a punt d’arribar (informació que ningú va rebre a València) hi ha dues coses molt útils que es poden i cal fer: 1)  avisar a temps a tothom que un d’aquests desastres s’acosta implacablement i 2) protegir la població (i evacuar quan cal) per limitar tant com es pugui el nombre de víctimes i reduir la destrossa que en resultarà. Aquestes dues coses, que no semblen haver existit al País Valencià estan molt ben desenvolupades als Estats Units des de fa anys, amb investigació molt avençada gràcies a dues organitzacions federals: 1) la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) en càrrec de la vigilància del temps en totes les formes i detalls i té un Centre Nacional dels Huracans, a més de fer tots els resums meteorològics diaris que surten als diaris, la radio i la TV. La Administració Central (que és l’adreça postal) està oficialment a Washington DC, però en realitat a Silver Spring, el suburbi de Washington a l’estat de Maryland on jo visc. Tenen dividit el país en regions i mantenen centres de treball amb laboratoris, especialistes i científics famosos a tot el país. 2) la FEMA, la branca del Departament de Seguretat Nacional amb els empleats, maquinàries i diners necessaris per presentar-se en l’acte per endavant a qualsevol lloc on hi hagi o estigués a punt de passar qualsevol desgràcia i mirar d’ajudar. Els recents huracans Milton i Helene a la Florida i Carolina del Nord van fer mal molt similar a la DANA, i van acabar amb grans danys materials i mínimes pèrdues humanes, moltes menys que en temps antics gràcies  sens dubte a la vigilància i ciència de la NOAA. La FEMA sap com organitzar refugis amb llits, evacuar gent massa exposada, repartir aigua i menjar, treballar en les runes netejant-les, enviar als Hospitals els malalts i ferits,  pagar necessitats immediates, muntar cases temporals, si cal al final adquirir en propietat cases destrossades sense remei dels damnificats i pagar alguns diners a totes les víctimes. Els treballadors de FEMA saben fer de tot, però si cal, el Governador pot mobilitzar  la Guàrdia Nacional sota les seves ordres i enviar soldats a ajudar en la neteja. És trist i preocupant que no sembli que la Unió Europea tingui res d’això perquè la natura seguirà causant desastres. Hom podria dir que tot això és massa car per un estat amb pocs huracans, però n’hi ha molts més a la Unió Europea.

COM ES FORMA UN HURACÀ

Huracans gairebé només existeixen a l’hemisferi nord de la terra (de l’equador fins el Pol Nord) amb una petita excepció per uns quants que rarament poden escapar de l’equador cap al Sud. Hi ha grans diferències geogràfiques en la seva freqüència. La majoria dels huracans arriben començant potser el Juny (rarament) i acabant al voltant de Nadal (excepte quan ignorant la regla es formen fora del període, perquè la Natura fa com vol). Que el lector imagini mentalment com la Terra gira al voltant dels seu eix 24 hores mentre es desplaça al voltant del Sol en un cicle de 365 dies i cal pensar en l’efecte que desencadenen els raigs i la calor solar sobre l’atmosfera gasosa que il.luminen i escalfen i la superfície terrestre del planeta, sobretot en certs temps com ara. Principalment en aquesta època de l’any hi ha una porció de la superfície de gasos que rep un escalfament excessiu que estarà a l’arrel d’un nou huracà. L’aire en contacte amb aquest escalfament pot esdevenir massa calent i alçar-se de la terra i creant al lloc evacuat una àrea de pressió massa baixa que s’alça cap amunt com un vàcuum atraient  l’aire i la humiditat de tot l’espai envoltant, menys escalfat, on aviat apareixen núvols que es troben i penetren fent pinya dintre la zona de depressió. Amb això la irregularitat tropical prèvia, que és molt freqüent, ja ha esdevingut oficialment  una depressió tropical i es la porta oberta per crear un nou huracà. Cal afegir, no obstant, que aquesta evolució  descrita més amunt passa molt sovint i la majoria d’aquestes depressions desapareixen totes soles (excepte les que no desapareixen, com passa sempre). L’origen ha tingut lloc en general damunt de l’equador, més o menys. Ara la depressió ha de començar la cursa i pujada cap al nord. De quina manera això s’aconsegueix ha estat discutit sovint per molts científics però hi ha una llei descrita el segle XVIII que no és possible discutir. És evident que la Terra es gira a la mateixa velocitat tant a l’equador com al Pol Nord, però la llargària de les línies paral·leles entre els cercles no coincideixen perquè l’equador es sempre molt més llarg que el Cercle Polar. Ara cal imaginar-se la depressió tropical carregada de núvols i aigua que ha sortit  disparada cap al pol nord des de l’equador. Quan va pujant, la superfície terrestre rotant veu la depressió emigrant cap amunt a velocitats variables degut a la reducció progressiva  del perímetre del planeta. El resultat és que les corrents d’aire acaben empenyent la depressió en una altra direcció corbada, que empeny fins al lloc on els huracans són més freqüents, generalment sempre els mateixos com ara el Carib, però certament no el Pais València que va tenir molt mala sort.

Cal recordar que com queda dit, que la majoria d’aquestes depressions amb sort no faran res i desapareixeran. N’hi ha altres que sí que es transformen en huracans però no arriben a tocar terra i desapareixen al mar.  Al final, ja prop de la terra, els núvols dels huracans exitosos es fonen i una quantitat enorme d’aigua associada amb un vent fortíssim comença a treballar, seguint baixant i acostant-se a terra firm com una coberta enorme. El centre de la transformació es relativament prim però està envoltat per un nombre molt gran de núvols addicionals que son els que importen més aigua. A més, gairebé sempre es formen tornados a la perifèria. Si és al Carib on això està passant, ara ja tot el Centre Nacional d’Huracans no deixa de vigilar dissenyant el trajecte que l’huracà seguirà fins arribar a terra ferma i quant temps trigarà a fer-ho i també quina intensitat tindrà, i aquesta informació, un avís molt clar, apareixerà a tots els diaris, ràdio i TV mentre tots els serveis d’emergència es mobilitzen. Alguna vegada la policia circula en cotxe pels carrers fent anuncis. Com que un huracà no pot ser aturat, el que fan és preparar-se a salvar i protegir tanta gent i tantes coses com sigui possible. El governador freqüentment  mana l’evacuació obligatòria de les zones més  perilloses i hom prepara refugis amb begudes i menjar i sovint distribució de gasolina i comencen els plans per a la reconstrucció. Ni el país més ric podria fer res més, però Déu-n’hi do.

Una altra cosa molt perillosa als llocs costaners és l’alçament del nivell d’aigua oceànic creant allò que la gent anomena un tsunami, que podria destruir-ho tot en molta distància a l’interior més enllà de la platja i és molt mortífer. Als EUA els científics del NOAA ho van témer i avisar en un dels dos casos recents, però el tsunami per fortuna va ser molt baix i no va fer gaire mal. Els Tsunamis grans estan més associats amb terratrèmols marítims però són possibles.

La classificació dels huracans és senzilla i en general està basada en la velocitat del vent. Cal saber que el servei de vigilància, la NOAA, arriba a l’extrem, a més de tenir grans ordinadors i màquines d’investigació, d’enviar avions a l’interior de l’huracà en progrés. Sembla una bogeria que fa por a tothom, però no han perdut mai cap avió especial, que recull i genera informació importantíssima per predir què passarà. Fa un parell d’anys van permetre a un periodista amb una càmera entrar a l’avió i veure l’huracà molt de prop (pobre home).  Sí que feia por, i tant, però els pilots hi estan avesats i com queda dit no ha passat mai res. Vet aquí finalment la classificació senzilla basada només en la velocitat del vent (cal tenir en compte que molts països tenen classificacions i velocitats diferents i que l’original és nord-americà i està escrit en milles enlloc de qm) A més,  classificar els huracans per volum d’aigua caiguda no seria pràctic, perquè és impossible de mesurar:

1) Tempesta Tropical. Vents al voltant de 62-88 qm/hora. Relativament poc perillosa però cal pagar atenció.

2) Huracà 1: 119-153 qm/hora

3) Huracà 2: 154-177  qm/hora

4) Huracà 3: 178-208 qm/hora

5/ Huracà 4: 209-211 qm/hora

Hi ha científics que han pronosticat Huracans nivell 6 i fins i tot 7: no n’hi ha hagut cap fins ara i que Déu ens en guardi. Un dels dos huracans darrers catastròfics als EUA va ser un 5, cosa molt rara… fins ara. El canvi climàtic no augmenta el nombre d’huracans anuals, que ha estat sempre tan variable com difícil de predir, però l’augment de la temperatura de l’aigua permet als huracans assolir i incorporar més energia i esdevenir molt més amenaçadors. Diuen no obstant que l’escalfament global podria alentir la rotació o canviar la inclinació de l’eix de rotació de la terra, que si fos veritat tindria conseqüències molt greus.

Joan Gil

Jo en la meva vida he viscut 7 mesos a l’antiga Alemanya Federal de l’Oest, 10 anys a la Confederació Suïssa i bastant més de 40 anys als Estats Units, que probablement són la Unió més forta en existència. Tot això eren i son, ara encara més que abans, països rics i pròspers amb una estructura federal molt clara i ben organitzada, molt allunyada de les barbaritats i absurditats de l’organització de les regions ibèriques impotents, algunes d’elles obligades a entrar dintre l’organització per força per reduir el pes de Catalunya. Es veu que a Madrid accepten Euskadi i Navarra com a diferents però ningú més. El federalisme fortíssim dels EUA és molt diferent de l’Europeu i els Americans no han tingut mai res comparable amb la Unió Europea. Però als EUA si un problema és de jurisdicció estatal, els Federals no s’hi poden ficar de cap manera. Hi ha gent que s’admira que cap Estat americà s’hagi volgut independitzar mai (deixant de banda la Guerra Civil, que era molt complicada). Jo crec que caldria estar molt malament del cap per voler independitzar-se als EUA. Els Estats tenen llibertat, executius forts, drets intocables i majoritàriament considerable prosperitat. Califòrnia i Texas tenen indústries i economia superiors a les de molts països independents. Tant debò aquesta convivència existís entre Catalunya i Madrid, però no existeix i la culpa no és pas nostra.

I ara parlem del famós atribut SINGULAR, un mot que segons el cas o qui parli té un significat positiu o negatiu, com qualsevol ciutadà que parli i entengui català o castellà pot establir. Fou clarament introduït per ajudar al PP, veient fàcilment com seria usat per activar els seus creients i per fer impossibles de realitzar els acords  fets amb Junts per Sánchez per obligació i contra branques del seu PSOE per atiar la creuada sacrosanta contra Catalunya i lliurar-se de la promesa feta per Sánchez. El PP s’agafaria a la Singularitat i l’ensorraria. El mot, mal interpretat, arribaria a molts ciutadans. Sens dubte la paraula assassina en questió ve de l’oficina del Sr Pedro Sánchez, patró del seu exministre Salvador Illa, al seu servei. No, ningú es pensa que Sánchez sigui una persona d’intel·ligència o seny limitats (com era en Rajoy), sinó tot el contrari. Un dia fa mesos ell estava arraconat per les dures peticions de Junts i la necessitat d’obtenir els seus vots. Quina cosa millor que introduir la bisexual paraula SINGULAR per encendre el foc i odi anticatalans, (sense recordar mai, com dit abans, Euskadi i Navarra) donant la impressió d’haver cedit amb dolor a una demanda  financera tossuda de Catalunya, que dissortadament el Congrés no li permetria satisfer perquè a Espanya totes les regions semi-autonòmiques tenen només el dret a rebre totes el mateix (?), no obstant el suport de Sánchez. El desenllaç no seria culpa seva. Arreglat. Una idea ben SINGULAR. Hi ha paraules i adjectius que poden matar sense que ho sembli. Hi ha genis del mal que també son singulars.

No he sentit dir mai que els estats (o com es diguin, Länder o Kantons o com sigui) es barallin entre ells per subvencions de llur Governs centrals ni encara menys que tots rebin exactament la mateixa quantitat de diners del Govern central, una cosa absurda perquè cadascú té necessitats i projectes diferents. Sap algú si tothom que treballa a una firma rep el mateix sou? Que contesten quan demaneu una millora de paga? I Alemanya i França reben els mateixos diners de la UE que Espanya, Portugal o Txèquia? I tenen aquests països el mateix pressupost nacional? O son SINGULARS, com jo em temo? No hauria de tenir Espanya a la butxaca tants diners com França? I seria Portugal com +Espanya? Segur que tots aquests països volen trencar la unitat de la UE? Hi veuria seny i sentit comú algú si això fos veritat? En llocs civilitzats els Governs Centrals en general han de distribuir sempre fons rebuts però si algun estat està embolicat en un projecte car però prometedor d’èxit, o ha patit una desgràcia molt greu i cara, difícil d’arreglar, com ara els huracans Americans, o està forçat a rebre ones imparables de refugiats, o han vist tancar fàbriques molt grans, un estat en aquesta situació sempre té l’opció SINGULAR de dirigir-se individualment al Govern Central a demanar ajut. Però els Federals no sempre accepten. Ja fa anys i està mig oblidat, però la Ciutat de Nova York, famosa a tot el món, un cop fa temps es va declarar insolvent i el President a Washington es va negar a ajudar en res, ni un cèntim. Va decidir que tot era culpa de Nova York. S’ho havien buscat. Van acabar sortint-se’n tots sols amb el temps sota la direcció d’un economista famòs, fent sacrificis. Contra la resolució del Govern Federal no hi havia recurs i els altres estats evidentment no donarien ni un cèntim. Aquí a Catalunya el PP i els del PSOE ho tenen arreglat millor. Catalunya està perdent contínuament pes econòmic i comença a ensorrar-se. Cal que es presenti Catalunya a la reunió de tots els altres Presidents que ens odien, i ens ho neguen tot per voler ser SINGULARS com ens va voler fer creure el superior de Salvador Illa? En aquest cas, que fou i és un cop magistral, astut i fosc del Sr Sánchez, probablement el PP i molta gent del PSOE li estaran agraïts. Ells volen un progrés comercial distribuït de forma més favorable ignorant comparacions amb Madrid o Euskadi i probablement esperen tenir aviat un èxit SINGULAR.

Hi ha una altra cosa que pocs articulistes volen comentar: l’afer de l’odi anticatalà. No és dificil saber d’on va sortir, probablement de la Guerra de Successió i l’entrada fatal dels Borbons, però es curiós que hagi durat més de 300 anys amb tanta intensitat. No conec cap altre exemple. A la Bíblia podeu llegir com estaven d’oposats els jueus i els samaritans, però ja fa molt de temps que ningú en parla. Com és que hom ha vist i pot veure encara fàcilment molts odis nacionals, que prefereixo no anomenar, en força i en guerra, però en general aquests conflictes no han durat 300 anys i sobretot no son mai reservats o dirigits a un sol país. Hi ha sens dubte coses gairebé folklòriques que fan riure com a Alemanya entre els Bavaresos i el Prussians, o als EUA entre el Nord i el Sud o a Suïssa per petites coses indignants que potser no interessarien al lector. Però és sempre broma i tothom sap que els altres son germans. Seria intolerable que un estat membre insultés o amenacés un altre de la mateixa Federació o que volgués  ficar-se en els seus assumptes interiors, reputació o pressuposts. I això no ho han aprés mai a Madrid on segueixen insistint en assimilar-nos, com si Espanya encara fos una província única.

Saluts molt singulars a tots els estimats lectors

Joan Gil

Tags: Anticatalanisme, Federalisme, Pedro Sánchez, Singular

La BBC transmet noticies horàries freqüents a través del seus amics a la Ràdio Nacional Popular Americana, molt independent i digna de crèdit. Un dia, vaig haver d’apagar la connexió. Feien una entrevista a un metge americà que havia estat a Gaza, el qual explicava les operacions que havia fet als ulls de nens Gazans després d’un bombardeig, com l’ull havia estat destruït a un o als dos costats, com el baló de l’ull semblava desinflat i calia tallar els muscles… Prou per mi. Un conegut em va explicar que havia vist un home ensenyant a la càmera el cos d’un nen decapitat. Potser és veritat però jo no ho voldria veure tampoc. Dies després vaig veure una nena que, a més de perdre els dos pares i alguns germans, havia perdut feia setmanes l’ull esquerre. Per tapar el forat, li havien tallat a la mida un objecte de porcellana blanca com n’hi ha sempre a les cuines i l’havien aplicat tapant la cavitat. La nena reia i jugava, i al costat seu un home molt seriós no reia gens. Jo ja era viu durant la Guerra Mundial però era massa petit per recordar res. La Guerra Mundial fou brutal, però tant individualment? Personalment no recordo haver vist mai atrocitats tan cruels i inhumanes com n’hem vist darrerament a Gaza i al Líban. Qui en té la culpa?

*    *    *    *

Abans de parlar del Primer Ministre Netanyahu, cal recordar el seu pare Benzion Netanyahu (abans la família, d’origen rus, es deia Mileikovsky) que va morir fa poc als 102 anys. Era un professor universitari d’història famós pels seus nombrosos estudis sobre els Jueus Sefardites espanyols i les persecucions que havien patit. Ell era membre de la majoria dominant jueva Ashkenazy, but deien que tenen també una mica de sang Sefardita barrejada. Tinc al davant meu una còpia publicada per Random House en 1995 del voluminós llibre “THE ORIGINS OF THE INQUISITION in Fifteenth Century Spain” per B. Netanyahu. L’autor era molt competent amb molta documentació i el llibre, sens dubte un sumari de molts anys de recerca,  estava bé.Potser em va molestar que ignorés tant el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. Semblava com si en veiés a tots com Espanyols castellano-parlants i tracta de Catalunya de forma breu i superficial. En qualsevol cas, en Benzion fou un bon professor i historiador a diverses universitats.

Benjamin (“Bibi”) Netanyahu nasqué aviat farà 75 anys (aquest cap de setmana) a un lloc entre Tel-Aviv i Jerusalem. Va viure i créixer (i això és important) degut a la carrera universitària del seu pare passant algun temps a Israel i molt als Estats Units al voltant sobretot de Boston i Nova York. Parla l’Anglès gairebé com un nadiu. Ha estat dues vegades a l’exèrcit  israelià (forces especials). Va estudiar al gloriós  Massachusetts Institut of Technology (MIT) i va entrar a un Boston Consulting Group. Després d’algunes anades i tornades, va fundar a Israel un “Netanyahu Anti-Terror Institute” i va seguir fent feines a diferents llocs. Entre 1984 i 1988 esdevingué Ambaixador a les Nacions Unides, després  d’un període com a ajudant de l’Ambaixador d’Israel als EUA, que el protegia. Casat tres vegades (la segona breument amb una jove no-jueva britànica que deia que ell l’havia convertit al judaisme, cosa dificilíssima o impossible a Israel), ara viu amb la tercera muller i té tres fills de dues de les dones.

Tornat finalment dels EUA, va entrar a la política a Israel i en 1993 obtingué la gloriosa i molt desitjada elecció a President del Partit radical de dretes Likud, que marcaria la resta de la seva vida fins avui. Esdevingué Primer Ministre tres vegades, entre 1966-1999, 2009-2021 i actualment des de 2022, un total of 16 anys però interromput dues vegades. Va entendre molt bé com treballar amb l’AIPAC, el loby que garanteix la majoria pro-israelita al Congrés dels EUA. El primer govern sí que era Likud i relativament democràtic (com els del PP) però la segona i sobre tot l’actual tercera vegada va haver de buscar, per poder seguir essent Predident i salvar- se dels jutges i la presó, aliances amb petits partis d’extrema dreta, dels que n’hi ha molts a Israel, cada vegada més radicals i extremistes, que demanen un estat purament jueu i fan coses com per exemple anar als colons jueus  de Jordània a demanar que ataquin  els Palestins als pobles on viuen, al banc occidental, duent armes, assassinant i, si és que cal, amb verdaders atacs militars amb màquines de demolició i tancs, sense protecció de la llei ni reconèixer cap mena de drets pels Palestins. Estan pitjor que els negres a l’Apartheid Sud-Africà. No passaria mai res als patriòtic atacants, cap raó per preocupar-se’n. Aquesta gent, que s’oposa clarament a qualsevol tracte amb els palestins o a un estat àrab volen simplement lliurar-se d’ells , sigui matant, ferint, fent emigrar, empresonant o expulsant. Estan disposats a fer i fan tot això. En Netanyahu has adopted this policy dels partits petits feixistes d’extrema dreta i feixistoids simplement per lliurar-se de la persecució per corrupció que l’amenaça (llegiu abaix) i sembla indiferent a la tragèdia humana mentre els seus aliats estiguin contents. Fa comentaris cínics a vegades. Sembla com si fos un home de pocs principis. Per això gosa plantar cara a Biden. Si no perdria el càrrec i seria condemnat pels jutges (seguiu llegint)

Una de les coses més extraordinàries de Netanyahu és que no obstant rebre cada any tantes super-armes americanes com vol i uns 5 mil milions annuals per pagar-les, ell gosa enfrentar-se amb el President Joe Biden, fins i tot humiliant-lo repetidament en públic, rebutjant les seves demandes però insistint en tenir dret a suport continu com Biden acceptava silenciosament. Netanyahu ja havia parlat en discursos a Israel de què volia fer: buidar Gaza, passar comptes amb el Líban i finalment atacar l’Iran. En Biden havia demanat prudència i moderació a Gaza  amb negociacions pels ostatges i Líban. Respecte a Iran, Biden no vol cap guerra però ha insistit que Israel a Iran no ha d’atacar ni àrees nuclears amb radioactivitat ni pous de petroli que causarien un encariment brutal d’aquest producte. El Bibi respon que Biden només pot exposar les seves idees però  la decisió final sempre és sols seva i és ell qui decideix que és millor per Israel. Can tenir nassos per parlar així al President dels EUA i seguir exigint diners i armes. De fet, durant el darrer atac amb coets i drones d’Iran, la majoria de coets van ser aturats no pel sistema israelià sinó per anti-missils addicionals nord-americas i britànics. I en Joe sempre en silenci a la Casa Blanca,

Fa uns dies una periodista que es va acostar a ell (cosa molt difícil) li va preguntar què pensava de Netanyahu. Biden respongué que era un “son of a bitch”, anglès vulgar pel català “fill de p…”

Al poc d’escriure això va arribar una notícia del govern americà, on ja molts funcionaris fidels havien dimitit per culpa de la tragèdia de Gaza, inconsistent amb les creences morals dels EUA. Natanyahu sembla que acabava d’aprovar el Plan dels Generals pel nord de Gaza. Israel no havia tingut mai cap programa per Gaza i rebutjava el projecte dels dos estats que volia Biden. Els Generals volien evacuar tots Gazans del Nord, prohibir i fer impossible l’entrada de menjar o personal sanitari, per transformar el nord en una reserva militar tancada. Colons jueus serien invitats a repoblar Gaza. Si algun musulmà s’hi quedava, hauria de morir de fam. Sí, així mateix  ho deien i fou aprovat. S’havien tornat bojos? Amb quina cara deien els generals que els Gazans que es quedessin havien de morir de fam? De fet ja havien començat. La frontera del nord estava tancada i res podia entrar i havien manat a tots els residents anar-se’n. L’ultimàtum del govern americà és radical. O els Israelians milloren el tracte als Gazans en 30 dies, o s’havien acabat les armes americanes. I estaven obligats a deixar entrar a Gaza 350 camions amb queviures al dia. Ja era hora. Però 30 dies?

CÀRREGUES  DE CORRUPCIÓ CONTRA NETANYAHU I ESTAT ACTUAL DEL JUDICI

La Policia va començar a investigar el President Netanyahu per corrupció (les càrregues finals foren tres: suborn, frau, abús de confiança) des de 2016 i el fiscal va introduir les acusacions al tribunal en 2019. De les moltes coses  que van examinar, n’hi ha tres amb les que el fiscal i els jutges després de molta investigació i discussions s’han quedat, marcades 1000, 2000, i al final 4000.

1000: Cas afirmat pel tribunal  en 2019. Netanyahu va acceptar tota mena de regals preuats de dos individus. En primer lloc caixes de xampany i cigars molt cars per una vàlua d’uns $195,000 (donats fa anys)  i joies per a la seva dona actual per uns $3,100 i moltes altres cosetes. Un Primer Ministre no té dret a acceptar cap regal de ningú. Segons sembla, els benefactors van obtenir a canvi accés a certes rebaixes fiscals considerables. El mercat semblava obert.

2000: Aquest fou el cas d’Arnon Mozes, un importantíssim editor de la premsa política que s’havia presentat a Netanyahu. Es tractava de fer entendre al Primer Ministre que la seva reputació i futur depenien de com el tractaven els periòdics amics i que Mozes en persona també tenia enemics del seu diari i que podien fins i tot atacar i desprestigiar tota la família Netanyahu. Ja ho veuria.  Era molt millor fer-se amic seu. Va acabar oferint a Netanyahu un canvi substancial de com era tractat en els seus diaris i el Primer Ministre va acceptar. A partir d’aquell moment de glòria tots els articles sobre ell el lloaven i l’alabaven molt assegurant el seu futur i elegibilitat, o sinó tota la seva família hauria patit molt. No se sap quins intercanvis hi va haver al final per satisfer el canvi d’angle.

4000: Això, encara que no sembla tenir fins ara una pintura econòmica del tot clara, podria ser el cas més clar i greu.  Es tractava de la companyia de Telecom Bezeg que demanava canvis regulatoris, que van estar lligats a demandes de pagaments i conflictes d’interés ignorats. La policia personada al judici defensa una acusació de suborn que poden probar.

Netanyahu va anar a comitès  del seu Parlament a exigir que li donessin immunitat. Els jutges no l’havien pogut detenir o destituir com a Primer Ministre, pero l’havien obligat a renunciar a tots els altres càrrecs. El comitè parlamentari li va negar la immunitat i el procés tira endavant amb més de 333 testimonis, molts inesperats, i no se sap quan acabarà. En qualsevol cas, com a President es veu que no poden detenir-lo. Veurem si és que acaba. El procés tirava endavant però ara amb la guerra no sabem.

Els qui hem observat Donald Trump hem vist com advocats molt cars poden frustar la llei d’un país, però en principi el moment que Natanyahu perdi la majoria parlamentàris garantida pels petits partits extremistes i per tant el càrrec de President, la Policia podria arrestar-lo. Potser això explica alguna de les coses que fa.

Joan Gil

Tags: BENJAMIN BIBI NATANYAHU, Guerra de Gaza, Indefensió del President

Ja només falta un mes per l’elecció i els dos candidats estan intentant publicar i fer notar al públic febleses de l’altre, cosa molt seriosa que podria canviar el resultat. La Sra. Harris pateix dues acusacions: 1) que l’economia fou millor sota Trump que en els darrers anys i 2) que la senyora era el “Tsar de la Immigració” responsable per la frontera mexicana i ho va deixar empitjorar tot. Parlant de la immigració, és veritat que va augmentar però era Biden i no Harris qui manava. El President la va enviar a una missió a petits països d’origen com ara Guatemala o El Salvador a veure si podia convèncer alguna firma a obrir-hi fàbriques, cosa que hauria estat be però fou un fracàs i fou Biden qui era responsable de tot. A més cal recordar que Trump segueix insultant els migrants que arriben no sols de Mèxic sinó de tot el món (lladres, escapats de presó, violadors de dones, assassins, contrabandistes de drogues i animals perillosos per a la personalitat i tradicions dels EUA) i diu que en faria deportar milions fins i tot agafant-los pel carrer.

L’assumpte de l’economia és molt més difícil d’explicar, encara que els trumpistes atribueixin a Biden i la pobre Sra. Harris coses que pocs governs saben o poden controlar i que de fet el país va millorar durant el mandat de Biden no obstant tot. Però que és l’Economia? En principi una ciència complicada que s’estudia a les Universitats i atorga Diplomes de Llicenciat, Masters o Doctor a més de perspectives de trobar bones feines, però no és pas d’això del que parlen en Trump, la gent pel carrer i els polítics. La gent de la classe baixa o mitjana son precisament el més sensibles a la paraula “economia” com ells l’entenen i com els afecta. Hi veuen els mals sous que cobren, alguna vegada (poc sovint) les dificultats trobant nova feina, la terrible inflació que ha fet pujar tant els preus del menjar i no sempre permet el que volen o estaven acostumats a comprar, que han de comprar menys amb molts nens a qui falten coses essencials, per a molts a qui falta una bona assegurança de malaltia el preu estrambòtic dels medicaments, hospitals i metges (que ha dut a la mort sense necessitat molta gent pobre), els sous de milions que malgrat tot això es fan pagar moltíssims Consellers Delegats (mentre els ingressos dels treballadors milloren molt poc i cauen darrere la inflació), el preu dels habitatges, tant pisos com cases, que està pujant molt i sovint acaben en desnonaments, el preu dels cotxes i la gasolina (que en aquest país a la majoria de llocs son necessitats), problemes a les escoles dels nens, pujades als transports públics, rebaixes d’impostos als rics i pujades amagades als pobres, odis polítics entre la dreta feixistoide de Trump i els altres, abusos policials… D’això en diuen “economia”. Moltes d’aquestes coses en realitat han de ser atribuïdes al temps de Trump, i no de Biden, afegint-hi el menysteniment total de l’escalfament global i la ràbia contra els cotxes elèctrics. La gent no obstant tenen poca memòria i accepten que el darrer govern sigui culpable de tot el que està passant. De fet, només els bancs centrals i no pas el govern poden fer baixar la inflació, el nombre d’aturs als EUA és increïblement baix, uns 4%, els sous han pujat una mica més que sota Trump (però no compensen per la inflació i de fet els capitostos que cobren milions també reben millores quan els sous pugen i la distància entre els dos grups s’allarga encara més). Per intentar trobar un pis a tothom, cosa de la que Trump no parla, la Kamala voldria distribuir diners pagant fins i tot a qui compri una casa per primera vegada i també intentaria bastir edificis a territoris de propietat federal. No sé. Han fet moltes entrevistes a gent d’aquesta indústria i tots se’n riuen sense fer-ne cas.

Hi ha moltes coses que sense dubte han empitjorat en els darrers 30 o 40 anys i ara la gent viu pitjor que fa algun temps. En aquells anys feliços molts treballadors eren propietaris de la casa on vivien, cobraven bons sous, tenien feina segura, autos i un gran estil de vida que era l’enveja de tot el món i deixava sempre els visitants amb la boca oberta. Hom es pregunta quina és la causa de la deterioració. Potser l’abús, avarícia i manca de responsabilitat de la classe elevada. Cal estudiar els sous que reben: no es poden comptar els molys llocs on el Cap guanya més d’un milió de $ i fins i tot costa poc trobar els llocs on guanyen més de cinc i és fàcil també trobar companyies on el Boss rep 15 o 20 milions a l’any amb casos individuals molt per damunt, no sols en Elon Musk amb els seus 500 milions/any. Ni cal dir que aquestes persones són totalment irresponsables, perquè no s’ho mereixen i han creat un món separat on es tracta sobretot de guanyar més i més dòlars sense acceptar cap responsabilitat social i pagant als empleats allò que cal perquè no es morin de fam i segueixin presentant-se a treballar i guanyant diners per la casa. La seva pobresa creixent no sembla important, pero n’és i molt.  La separació entre els grups augmenta. I són els milionaris els qui paguen els diners que fa falta tenir per guanyar qualsevol elecció al Congrés i els parlamentaris beneficiats no poden oblidar a qui li deuen tot.

La cosa es repeteix a moltes branques de negoci, amb gent amb sous multimilionaris similars a la cimera. Les companyies farmacèutiques son dignes de menció perquè els preus als EUA són inconcebiblement més cars que a qualsevol altre nació o continent. És veritat que aquestes companyies tenen èxits notables que salven vides, però sovint demanen milers de dòlars al mes per medicaments que cal prendre per tota la vida, més de cent-mil $ per mes en algun cas especial. Es veu que hi ha malalties que és millor evitar. Fa poc un periodista va entrevistar un director farmacèutic nòrdic que ven a molts països un medicament molt bo: el preu als EUA era VUIT vegades més alt del que costa als països europeus més cars. Aquest senyor hauria sobreestimat el nombre de vaques de munyir que tenim aquí. El preu dels medicaments és tan brutal que fa trontollar pels milers de milions annuals  els fonaments de MEDICARE, l’assegurança de malaltia federal pels qui tenim més de 65 anys (que en general no trobaríem mai una assegurança privada). Cal afegir que l’ambició del Cap de guanyar més d’un o dos milions també s’ha estès a les Assegurances de Malaltia privades, cadenes de farmàcia i sobretot als Hospitals, on un Director d’un Hospital important pot guanyar 4 o 5 milions. Per ara el sou mig de la majoria de metges nord-americans, que són els qui treballen de debò, s’ha quedat en els $320 – 350,000, encara que super-especialistes en guanyen molt més. Cal afegir que molts metges independents han de cobrir despeses, però n’hi ha molts, cada dia més que treballen per companyies privades les quals s’encarreguen de tot i el sou es final. Pel que fa a les infermeres titulades, la majoria semblen estar per ara als $95.000.

A molts els sembla que aquesta actitud de la classe dirigent ha dividit la societat entre 1) riquíssims que només volen diners i 2) pobres que només voldrien sobreviure, menjar bé, tenir un pis decent, educar els fills i potser fer alguna vacança. Abans molts podien tenir tot això i ara ja no, i la divisió sembla empitjorar-se i no es veu cap remei. La Borsa trontolla però acaba sempre pujant i els números de l’economia seriosa pugen molt bé.

Tornant a l’Elecció, en Trump s’havia passat més d’un any mofant-se cada dia més amb mots grollers i insultants dirigits al President Biden, un home encarat amb una desfeta seguríssima que tothom llevat d’ell veia.

Trump anunciava tranquil·lament com atacaria certes limitacions constitucionals, es carregaria jutges, castigaria i potser enviaria a la presó molts enemics, i expulsaria milions d’immigrants sense contemplacions. La Kamala Harris era una antiga Fiscal (com a Fiscal General de l’estat era al mateix temps la Ministra de Justícia de Califòrnia), va esdevenir Senadora federal per un parell d‘anyets, era poc coneguda o respectada fora de Califòrnia, famosa també per seves equivocacions i les absurditats i malentesos que a vegades repetia. En Trump s‘hi va seguir rient molt al començament però aviat es va quedar congelat. La dona sortida del no res miraculosament va començar a guanyar partidaris per tot el país i va aprendre moltes coses, potser de Biden o dels nous empleats electorals que envolten tots els candidats.  Parla amb un accent una mica estrany que aquest autor no reconeix, però parla bé, com un bon fiscal davant del jutge, sempre amb respecte, sense insults o crits, sempre dient la veritat i amb conducta ordenada i a més amb pietat i simpatia pels pobres del món i per la classe baixa on ella va néixer. I ho fa sempre rient o somrient, sempre, un cas únic. Molta gent li retreia que haver estat fiscal no era cap títol per exercir l‘ofici de President i que hi havia massa coses que ella no entenia i per això li feia por donar entrevistes. Ella va respondre seguint estudiant, escoltant i aprenent dels seus col·laboradors. En Trump va encetar com ella els seus quatre anys horribles sense saber res sobre el governament dels EUA.

En l’actualitat, Harris ha pres el lideratge a les enquestes de molts (no tots) els professionals i sens dubte és la candidata preferida amb més avantatge, però tots els professionals electorals adverteixen que la distància de Harris pel davant de Trump és massa petita per sentir-se assegurada. O sigui que ja veurem i tant de bo…. Sobretot, prou Trump. És curiós recordar què va passar amb en Trump: primer va guanyar contra pronòstic a la Hillary Clinton i quatre anys després va perdre també contra pronòstic contra en Biden. No és pas sort allò que molts li desitgem.

Joan Gil

Tags: Diferencies en sou, Donald J Trump, Elecció, Elecció presidencial, Kamala Harris

Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les  relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran  perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes  van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.

Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests  correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.

Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.

Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món,  sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi,  (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial  reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.

Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)

El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home  encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa  retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte?  També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos.  Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.

I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès  entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.

I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?

Les sancions van fallar,  perquè Rússia segueix tenint  amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Quin relleu per països com Espanya, Portugal o Itàlia. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfenes. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum  local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.

Joan Gil

Tags: Facilitant Armes, Guerra Freda, Harry Truman, Putin, Ucraïna

Kamala Harris, de 59 anys d’edat, és una filla de pare negre de Jamaica, professor  universitari d’Economia a  la Universitat Stanford, (encara viu), i de mare índia, interessada en l’estudi del càncer de mamella (del que va morir) on va fer un descobriment important. Els pares, ja des de sempre molt interessats en drets humans, es van divorciar aviat i la Kamala i sa germana es van ajuntar més a la mare que no pas al pare, i van passar anys treballant al Canadà i a San Francisco al laboratori per pocs diners. Entrant al tema que seria el principal de la Convenció, aquestes tres dones pertanyien a la classe mitjana baixa i trobarien difícil millorar sa posició social, on hi ha una barrera que no deixa ni pujar ni sortir-ne fàcilment a ningú. Kamala (anomenada KH, d’aquí endavant) recordava quan vivia a San Francisco a un petit pis baix amb vistes del carrer i les butxaques buides. Va aconseguir amb beques treure un diploma d’advocada i va començar a mirar com trobar una bona feina a San Francisco. Es va trobar amb un senyor negre que fou per anys alcalde de San Francisco i era un home molt poderós i bastant ric, separat de la seva dona, que va prendre la KH sota la seva protecció. Resulta que San Francisco és una ciutat amb molts aristòcrates rics que tenen el costum de reunir-se per fer festes entre ells de tant en tant, una mica com passava als Salons descrits a les novel·les del segle XIX. La KH no era cap bellesa pero era  molt intel·ligent i simpàtica i reia sempre i fou admesa a aquestes festes on es feien amics amb diners per guanyar eleccions. Va esdevenir Fiscal de Districte (vol dir Municipal) de la Ciutat de San Francisco. Pocs anys després ja havia estat elegida Fiscal General (Ministre de Justícia) de l’estat de Califòrnia on va començar a desplegar la seva personalitat com una dona que volia la justícia i respectar la llei pero es preocupava i volia saber les raons dels acusats. (Als EUA les investigacions les fan la policia i els fiscals, de cap manera els jutges que es limiten a escoltar què  diuen el fiscal i l’advocat defensor). En aquell temps va entrar a la seva vida en Doug Emhoff, un advocat jueu divorciat amb dos fills ja grans amb qui es va casar, que, com veurem, esdevingué un des homes més  exitosos i celebrats de la Convenció. I al poc temps la HR  esdevingué Senadora Federal per California (cada estat té  exactament dos Senadors a Washington) i als dos anys d’això en Joe Biden la va triar com Vice-Presidenta. En Biden segur que tenia bones intencions, pero li va donar feines mal triades, on no es lluiria, com anar a Centre-Amèrica a convèncer fàbriques estrangeres que obrissin sucursals locals per crear feina i evitar que la gent intentés entrar il·legalment als US, o ocupar-se d’aspectes fronterers de la immigració, un tema perillós i gairebé impossible de resoldre, amb moltes baralles (i insults). Només al final, després que els Jutges Suprems haguessin decidit negar el dret de totes les dones a decidir si trien i volen fer un avortament o no, fou quan la KH, indignada, es va activar de debò. Prendre aquest dret a les dones era intolerable i l’indignava. Però això també sortirà mes abaix.

La Convenció a la ciutat de Chicago

El lector ja sap que el President Biden volia fer-se reelegir pero estava perdent contra Trump de tal manera, sobretot després d’una discussió desastrosa que els Demòcrates ja veien com un desastre sense remei. No fou fàcil, però unes poques setmanes abans de la Convenció Biden va decidir plegar renunciant a favor de la KH, enlloc de a favor dels molts candidats demòcrates forts que hi havia (pels que era massa tard, perquè haurien començat a insultar-se i barallar-se entre ells no obstant el poc temps i diners que quedaven  i haurien fet riure encara més a Donald Trump. Pero la KH, encara que s’havia presentat de candidata sense èxit feia quatre anys era un advocat i un advocat, com un metge o un escriptor, no està preparat per fer de President i de fet la KH havia comés  unes quantes pífies parlant de Política i sovint no havia sabut com respondre o s’havia equivocat.  A més. el seu paper a la Casa Blanca, probablement per culpa de Biden, no havia estat brillant de cap manera. Ai, ai, ai, deien molts. Això acabarà malament. Però no: es veu que molta gent havien infravalorat molt aquesta senyora, sempre somrient i ben educada, que tant es preocupava amb compassió de la justícia i els drets dels homes (cosa poc freqüent entre polítics).

La seva tria (com la renúncia de Biden) fou ben rebuda al país, sobretot entre les dones. Les enquestes van millorar però seguien massa prop dels resultats de Trump, que repetia cada dia que la KH no era intel·ligent ni sabia de què parlava i no estava clar que pogués millorar. Allò que la KM sí que va poder fer fou començar a recollir  donacions per la breu campanya que s’acostava: ara diuen que ha aplegat prop de 600 milions de $ (!), més de mig bilió americà,  i molt més que Trump i sense problemes judicials. Sembla que 2/3 parts dels donants han estat dones i hi havia bufetades per entrar als llocs on apareixia. Esdevingué una sensació inesperada.  Amb raó, en Trump estava cada dia mes pansit. Però el resultat no estava gens clar.

Doncs calia preparar la Convenció per tal que la KH pogués acceptar oficialment la nominació a Candidat. El que va seguir serà recordat probablement com un dels esdeveniments més únics, extraordinaris i increïbles de la política nord-americana. Hom no pot tenir cap dubte seriós que la idea va sortir del cap de la KH perquè tot el que estava a punt de passar lligava amb la seva personalitat i caràcter, però sens dubte va contractar alguns professionals que sabessin com fer-ho… sense exposar-se al ridícul i en menys d’un mes. I els va trobar. L’endemà de la quarta i final sessió de la Convenció (la coronació de KH) vaig veure a la TV com una dona de l’Ajuntament de Chicago presentava per felicitar-lo a un comitè un senyor desconegut no gaire ben vestit, sense corbata que evidentment no volia sortir a la càmera ni volia que el coneixès  ningú i es girava sempre de costat. Es va acomiadar en pocs minuts, dient que ja tornaria dintre de quatre anys. Amb el tema triat, hauria estat molt fàcil fer el ridícul, per se’n va sortir fent cridar d’alegria, fent verdaderament plorar a molta gent i sorprendre i exposar tots els problemes de la gent pobre el país, dels que pocs polítics parlen. La Convenció seria una gran festa de celebració que va escampar l’alegria i va fer recuperar l’esperança i la fe política a molta gent. I serà recordada.

Aquest palau on se celebrava la festa (perque era una festa) tot és molt gran. No sé quanta gent hi cap, però segur que hi cabien molt milers omplint totes les graderies i tota la pista coberta de cadires. Hi havia una mena d’escenari amb pantalles de TV enormes amb petits grups de cantants i músics professionals i tot havia de ser una “party”. A l’exterior es van quedar els manifestants contra la guerra de Gaza. Un orador volia entrar pero no li van permetre, l’ única cosa que molts han retret a l’organització. La KH no obstant en va parlar al final fortament com no podia ser d’ altra manera. Els invitats sortien a fer els discursos a l’escenari a vegades tots sols, a vegades introduïts per nens o famílies, algun cop acompanyats per música moderna i cantants. I ara ve la cosa més important. De què van parlar els invitats?

De com pot ser de trist i dur el món de les famílies pobres d’ ells i els seus parents estimats, de com els havia anat, com havien hagut de patir i sofert no obstant viure a un país tan ric (i amb tants bilionaris, alguns dels quals es fan pagar 15 i 25 milions de sou a l’any -l’Elon Musk 500-) . La llista era llarguíssima:

Molts recordaven la feina humil del pare i la mare per guanyar prou diners, poder viure a un habitatge decent i segur (abans molts podien comprar una casa, poder pagar el lloguer que tant pujava i no ser desnonats, fer educar els fills, poder comprar menjar malgrat la inflació, pagar les factures a cal metge, no poder comprar els medicaments receptats pel preu escandalós, no poder prendre vacances, tothom amb 2 o 3 feines diferents, dolor veient com els pares i els amics no se’n sortien i com no podien mudar-se ni gairebé pagar el cotxe que necessitaven, la impossibilitat de donar carreres als fills, els mals tractes de la policia, les mentides dels polítics, els serveis militars al servei de la seva pàtria que molts havien fet voluntàriament, la insalubritat del barri, la mort dels pares per no poder permetre’s el  tractament mèdic. I recordaven que els havien faltat  coses i ningú els va ajudar, pero com ells sí que havien ajudat a tothom que ho demanés, com era l’obligació d’homes decents. Les Assegurances eren massa cares i molts no estaven assegurats i conduïen pel carrer exposats a ser detinguts. Hi va haver casos excepcionals , sobretot l’ assumpte de la prohibició dels avortaments. A Texas ho havien prohibit tot: avortaments mai, encara que l’ embarassada estigués en perill de mort (al començament volien introduir penes de 90 anys de presó a qualsevol que hagués ajudat, metges, infermera, veí,  marit, amic. Manaven coses estúpides sense saber de què parlaven, com per exemple fer arribar pregnàncies extrauterines a terme (!!!!!!). Hi havia dones que explicaven que la prohibició les va posar en perill de mort perquè els metges texans tenien por de fer una interrupció que els podria dur a la presó i per salvar-se les malaltes van haver de fugir a altres estats. Van intentar prohibir la venda de medicaments que indueixen l’avortament. Una atenció especial la van rebre els invitats de raça negra que explicaven els detalls de les coses i abusos que havien patit i la manca d’ajut i d’escola decent pels nens, cosa que fa fer posar dempeus cridant a moltes espectadores i espectadors negres. Els Republicans volien ficar-se en els ensenyaments escolars exigint què tenien l’obligació d’ensenyar els mestres als alumnes i havien prohibit molts llibres. La manca de caritat, solidaritat i compassió causada pel fanatisme era un problema greu. (Com diuen els Quàquers, “Estima el teu proïsme i tots els veïns, sense excepcions”). Altres van parlar de tractaments i ajut medical necessitat pels fills presents a l’edifici que es van aixecar agraint-lo. Altres fills o filles havien mort. El que serà Vice-President de Kamala, un senyor de 78 anys, governador de Minnessota amb una ajudant indígena (com es volen dir ara els indis americans) va parlar de la seva lluita mèdica contra la infertilitat matrimonial i identificava amb el dit la dona i els tres fills a l’audiència, que es van aixecar saludant  cridant i donant-li les gracies. Per la família i els veïns cal fer tot allò que hom pugui. En resum, hi havia falta de respecte als drets humans, a la igualtat i justícia i que s’ignorava la conclusió final: que un home lliure té dret a fer com vulgui, o almenys així s’ho pensaven els qui van escriure la Constitució. Algú es podria creure que amb aquest recital autèntic, molts trobarien aquest tema central fora de lloc o ridícul, però es van veure moltes llàgrimes al local, fins i tot entre els presentadors, perquè tot el que hom havia explicat era veritat.

Hi va haver coses divertides i moltes explicacions de detalls personals. Sobretot cal destacar el sensacional discurs de Doug Emhoff, el marit de Kamala Harris, introduït per la germana de KH, que va explicar detalls desconeguts. En Doug va parlar fent broma dels primers incidents del seu festeig, rient ell mateix  i fent esclatar l’ audiència. Qui li va donar el telèfon de la K i com ell, despistat, va trucar per primera vegada per equivocació a les 8 i mitja del mati, les coses que van passar en les seves cites i com ell es mirava com la seva dona esdevenia cada dia més i més important. De moment ell només era el segon “gentleman” perquè el títol de primer “lady o gentleman” està reservat per la parella del President, pero en Doug ja s’hi acostava. La Kamala no té fills, pero en Doug en tenia dos i la K va casar ella mateixa (que tenia autoritat per fer-ho) el fill més gran. Tots dos fills estaven a la festa rient com tothom, sobretot la filla, una noia ja gran. Doug va rebre una gran ovació i s’ha fet famós.

En un parell de cas0s, un home havia estat explicant els contactes tristos que va patir de jove i van sortir al costat seu homes vestits amb roba escaient fent-li companyia o fins i tot cantant o ballant. Però el que millor recordo fou una breu entrada a senyora negra encara jove (potser la germana de KH?) conduint a la ma dues nenes que semblaven bessones  d’uns  10 o 11 anys. La primera nena va declarar serenament que estaven allí perquè hi havia gent (en Trump) que pronunciaven malament el nom de la Kamala, i elles havien vingut a ensenyar la pronunciació correcta. La nena de l’esquerra,  mirant el públic a la seva esquerra va dir: Ara digueu tots a l’hora “Kama”, cosa que tot el públic a l’esquerra va fer i la segona nena dirigint-se als de la dreta va demanar que acabessin dient “la” com tots van fer. I tot seguit tothom va començar a pronunciar cridant “Kamala, Kamala” per molta estona. Em sembla difícil creure que això va passar de debò.

Potser molt lectors saben qui es el Sr Buttigieg, Secretari (Ministre Federal) del Transport de Biden, famós per les lliçons que ha donat per escarmentar moltes companyies d’aviació entre altres coses.  Tothom sap que ést un homosexual casat amb un senyor i que han adoptat dos fills o nenes. Doncs es va posar a parlar-ne, explicant com era de feliç i satisfactori tenir i trobar una família i fillets bessons que l’estimaven quan tornava a casa. Ho hauria fet algú a Catalunya això? Trobo que tenia raó. Tothom ha de poder fer com vulgui.

Opra Winfrey, l’actriu i presentadora de TV que diuen que ha esdevingut la dona més rica dels EUA, va oferir un discurs molt bo i més seriós que els dels altres, però se li va acudir al final posar-se a cantar el nom KAMALA HARRIS per molt de temps amb veu molt alta com si estigués a una opera.  L’audiència va respondre molt bé. Sempre ha estat una dona original i sens dubte molt intel·ligent.

També va parlar la jove i ja molt famosa Alexandria Ocasio-Cortez, filla de Puertoricans nascuda al Bronx, ara ja al tercer mandat com a membre de la Cambra Federal Baixa. Ho tenia fàcil d’explicar: va haver de treballar com a cambrera a un local del Bronx rebent propines, com ja ha explicat moltes vegades. I ha esdevingut ja el cap indiscutible de l’esquerra progressista Americana al Congrés. No accepta donatius electorals de gent rica: 3 $ ja estan bé per començar.

En Bill Clinton va declarar que ja tenia 79 anys, jove comparat amb els 81 d’en Biden. Tenia una veu molt dolenta i no va dir res interessant, però te bon aspecte. La seva dona ha engreixat i també la van deixar parlar. Sí, ella havia volgut ser la primera Presidenta.

Els dos Obamas van estar francament bé, sobretot la Michelle que va agradar molt. En Biden va parlar només al començament i se’n va anar tot seguit de vacances. Tenia una veu reforçada molt alta que no podia ser natural i cridava molt.

La Kamala fou la darrera en parlar. Pronunciava el discurs més important de la seva vida i probablement l’havia escrit un professional però sota la seva direcció. Li va sortir molt be. Els oradors sovint llegeixen el text d’una pantalleta rodona al davant seu que el públic en general no veu. Tenia tanta por d’equivocar-se que la mirava amb els ulls girats cap a la dreta contínuament, però tot va sortir perfecte. Va començar parlant com tothom de la seva pobre mare i la penúria d’aquells temps pero a mig discurs es va aturar anunciant serenament que estava molt honrada acceptant la invitació a ser candidata. En aquell moment el local es va gairebé ensorrar no d’un aplaudiment, sinó d’un rugit de milers de lleons cridant el seu nom que va durar minuts.

I quin efecte tindrà tot això? Als senyors totpoderosos pro-Trumpistes amb els milions seguríssim que els haurà fet poca impressió. Allò que els Demòcrates i la KH havien acabar de fer amb un èxit gairebé inimaginable no s’havia vist mai i era perillosíssim. La KH encara ha d’anar amb compte de no equivocar-se i de saber respondre i  presentar-se per primera vegada a un periodista o una revista important a respondre qüestions difícils com li cal fer immediatament. Jo crec que sabrà fer-ho be i en Trump s’equivoca molt dient que te una intel·ligència limitada.

Joan Gil

Tags: Convenció a Chicago, Eleccio Presidencial EUA, Kamala Harris, Solidaritat i Drets Humans

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

Tags: Anti-Semitisme and Zionism, Israel, Jews, Middle East wars, Palestinians, US POLITICS IN ISRAEL

El nombre de migrants indocumentats que arriba cada any és variable depenent de les circumstàncies polítiques, l’actitud de la policia de fronteres i la Casa Blanca  i l’economia, però en 2023 va arribar als 2,3 milions, ja no sempre mexicans sinó també centreamericans, sudamericans, àrabs, xinesos, cubans, veneçolans, africans, sudasiàtics, haitians, ukraïnesos,… Amèrica generalment ha absorbit molt bé i incorporat aquests nouvinguts, però ara Donald Trump va dient que són violadors, criminals fugits de la presó, negociants de drogues, lladres, pederastes, i que si és elegit establirà una mena de cos semimilitar cos de policia per caçar i identificar aquests invasors si cal pel carrer i organitzar la deportació més gran de la història. Deixem-ho córrer.

Com veuen els Americans de naixement aquests migrants? Què passa amb la llengua de tots dos grups? És una cosa molt, però molt seriosa per al poble americà, només que ho fan molt bé. Els Americans són un poble immigrant ells mateixos, tots excepte els indígenes, i totes les famílies van arribar un dia sense saber parlar l’Anglès i els van explicar que, diversa com era la nació, la llengua Anglesa era l’única cosa que uneix els estats, la Unió i els ciutadans, o sigui que la llengua és un element fonamental de la identitat nacional. Si els pares com molta gent gran no el podien aprendre, els seus fills ho faran amb immersió evident a les escoles. Encara més clar, la llengua nacional Anglesa és intocable, sense ella el país, igual com passaria a Catalunya, deixaria d’existir.

Tornem als immigrants que han vingut, alguns fugint, però la majoria a guanyar més treballant durament, a lliurar-se de dictadors, a tenir drets i llibertat. I si no parlen i no poden aprendre l’Anglès, què passa? És senzill d’explicar.  El Americans es recorden de com van arribar els seus avis, i pares, avis i nens petits i ajuden posant avisos, guies i traduccions en diferent llengües per tot arreu, als parcs, als hospitals, fins i tot a les comissaries de policia. Els idiomes estrangers poden ser molt diferents de l’Anglès, però els cartells bilinguals i multi-linguals ajuden molt a aquesta gent que han vingut a treballar i esdevenir Americans. Fa anys hi havia molts cartells en Italià, que han desaparegut perquè ja queden pocs immigrants italians, però altres estan proliferant. Seguríssim que acabaran desapareixent un dia o altre. Em recordaré sempre d’una dona mexicana que estava visitant amb un nen de 10 o 11 anys uns Grans Magatzems. Vaig sentir com demanava al nen que anés a preguntar a una dependenta on estava el WC de senyores. Es la situació. No era trist?

Fa anys gairebé tots els cognoms de ciutadans eren Anglesos o Alemanys, cosa que ara està canviant. Cada dia se’n veuen més d’ Europeus orientals, jueus, sud-americans, xinesos, àrabs, africans de ciutadans que treballen com tothom i quan les coses van bé, viuen com veïns  a la casa del costat i parlen Anglès local. N’hi ha que coneixen alguna llengua familiar, sovint oralment només, cosa que durarà una, potser dues generacions. I els nou arribats, si tenen els diners, poden tenir diaris, televisions, cinema… Perquè hauria de molestar a ningú? Per descomptat en un país de 330 milions d’habitants no tothom són angelets ben educats que recorden com van haver de bregar i patir els seus avantpassats (tenim gent com Trump i els seus) i sempre acaba sortint algú que es queixa dels estrangers o els molesta. Però el món pertany a la majoria i Amèrica seguirà creixent i d’aquí alguns anys, esdevindrà un país multicultural i seguirà essent ric i poderós, i probablement lliure. Això sí: seguiran amb la llengua Anglesa, que tothom considera l’adhesiu comú que ens uneix a tots i el mon sembla estar d’acord. Els altres idiomes són temporals. Que a ningú ni en broma se li acudeixi proposar que les llengües dels migrants haurien de ser oficialitzades. Podria ser pres molt malament.

He afegit uns impresos que he rebut a casa per correu, un del meu districte (comtat de Montgomery) i un altre manat per MEDICARE, l’assegurança federal  gairebé universal de tots els que passem de 65 anys i també dels pobres) a les companyies que distribueixen medicines, oferint ajut en tots els idiomes. El més curiós és el del comtat sobre el reciclatge de coses electròniques en castellà (que van enviar confosos pel meu nom) en xinès i en un alfabet que no puc identificar però crec que és Amhàric, la llengua principal d’Etiòpia.

Allò que m’ha fet pensar en aquesta situació, és veure com és de diferent del que passa a Catalunya. Hi ha gent que per força volen introduir obligatòriament el castellà com a llengua oficial, per ara de forma bilingüe, aviat sens dubte estrictament monolingüe, com en els temps franquistes. I no ho fan per ajudar temporalment a ningú sinó per afeblir i destruir la identitat catalana. Em recorda sempre el senyor que vol ser president, però com a supervisor de Madrid  del partit PSC que era tan catalanista  fa anys, s’ha comportat de forma bilingüe a molts discursos i presentacions sense necessitat. I segur que no ho fa per ajudar ningú. Perquè la Generalitat no intenta introduir texts i cartells multi-linguals en lloc dels bilinguals que usen ara? Ajudarien a molta mes gent i farien entendre com son les coses. No hi hauria problema incloent el castellà pels nouvinguts, i altres idiomes pels Africans, Xinesos, Àrabs, … El missatge seria més clar. Ho faríem temporalment per ajudar a tothom que ho necessiti i tothom entendria, com passa als EUA, que cal aprendre Català per poder esdevenir un ciutadà com tothom. Aixo i ser honrat son les úniques condicions.

Joan Gil

Tags: Ajuts en llengües estrangeres, immigració als EUA, Llengua Anglesa, Llengües dels migrants