Els EUA són diferents

El terror de la Resistència Civil Pacífica
La Resistència o Desobediència Civil Pacífica contra injustícies i abusos de poder del Govern ja s’ha utilitzat a molts llocs per molts grups, però els noms de Ghandi i MLK són els que més sovint se senten i es citen donant legitimitat als moviments d’alliberació que aquells grans pro-homes van dirigir amb tant d’èxit. Ara parlem d’en MLK que a diferència de M. Ghandi i de tants altres va establir un lligam molt fort entre el seu moviment i els principis no-violents del Cristianisme, que la seva Església sovint ha oblidat.

Es mereixia en MLK l’anomenada que té o era simplement un predicador sense significat o importància polítiques? Quelcom que es pregunti això de debò no ha entès mai que és la Desobediència Civil Pacífica. I sobretot no ha entès mai el terror i el coratge que impliquen la confrontació amb el poder del Govern, les lleis injustes i la  policia. En MLK ho entenia perfectament i va aconseguir ensenyar-ho a una minoria de ciutadans negres als quals es negava tot excepte una vida miserable plena de patiment i humiliacions i que sentien una inclinació natural a l’ús de la violència com a única solució assequible.

Quan es parla de desobediència pacífica, cal entendre que només són els ciutadans agreujats els qui renuncien a l’ús de la violència, no pas als governs que l’aplicaran  amb gran determinació arribant sense dubtar als atacs físics el carrer, l’empresonament i sentències de presó sense oblidar per res els paramilitars que sempre surten al costat del govern i podrien anar molt més lluny. Ja el jutge Garzón ho va dir ben clarament una vegada: la desobediència pacífica és il·legal. N’és segons sembla, sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. En MLK es trobà sovint a la presó i fou maltractat. Els seus seguidors havien d’estar preparats a rebre el mateix tracte.

Les lleis anomenades de Jim Crow (1876-1956)
Era un paquet de lleis establint la segregació racial de jure (legalment) a totes els estats de l’antiga Confederació vençuda a la Guerra Civil. El seu propòsit era substituir el Black Code que havia existit abans de l’emancipació dels esclaus negres i que definia, sense tenir cap pretensió d’igualtat racial, el tracte que havien de rebre els negres lliures. Les lleis de Jim Crow, en canvi, establien dintre de la llei el principi “iguals però separats”, que era una burla de l’exigència constitucional d’igualtat per a tots. Els negres van veure establerta i legalitzada una segregació que els limitava a llocs profundament desiguals i a rebre serveis de mala qualitat. Cal entendre que la segregació al Sud no era el resultat de mals tractes dels ciutadans blancs sinó de la llei que la manava i que els tribunals federals no els podien trencar perquè era una qüestió interna dels estats fora de la jurisdicció federal.

Una cosa poc coneguda era d’on venia el nom Jim Crow pel que aquestes lleis eren universalment conegudes. Ningú n’està segur però sembla que era el nom utilitzat a l’escenari per un actor popular que sortia amb la cara pintada de negre i parlant amb l’accent dels negres. El nom va acabar essent un termini derogatori per a negres. Lleis de Jim Crow volia dir les lleis dels negres.

És per això que en MLK va haver de recórrer a la Desobediència Legal Pacífica: els racistes que martiritzaven conciutadans amb la segregació complien amb la llei a tots el estats del Sud. Els advocats i els jutges no hi podien fer res i la policia estava sempre contra les víctimes. Quina responsabilitat la d’un home que té el poder d’acceptar en nom propi i dels seus seguidors arriscar per a tothom la integritat física, l’empresonament i, sens dubte, fins i tot la mort d’algun participant!

El Boicot dels Autobusos de Montgomery (Desembre 1955-Desembre 1956)

Les organitzacions pels drets civil havien anat sovint als tribunals i havien guanyat sempre, només que els advocats i els jutges sempre trobaven forats per limitar la validesa de les sentències de tal forma que res canvies. No obstant, seguien provant. Les lleis municipals de Montgomery no manaven explícitament la segregació als busos, però autoritzaven als conductors a posar-la en efecte com si tinguessin l’autoritat de policies, que era el mateix però marejava la perdiu quan hi havia queixes. Tots els passatgers pujaven al bus i pagaven per la porta d’endavant. Els blancs seien començant prop del conductor. Els negres en canvi eren obligats a baixar i tornar a pujar per la porta de darrere i començaven a omplir els seients començant pel darrere. En principi, la cosa es quedava així si no hi havia prou passatgers per omplir els seients blancs, però el conductor posava una mena de senyal de fusta separant els seients blancs dels negres. Si a una parada posterior pujaven més blancs que negres, el conductor s’aixecava i movia el separador de fusta cap a endarrere, manant a qualsevol negre assegut davant de la nova posició del separador que s’aixequés. És això precisament el que va passar amb la Rosa Parks, que fou detinguda per negar-se a aixecar-se i deixar el seient a un home blanc, quan el conductor havia mogut el marcador de fusta al darrere seu.

La Rosa era una costurera de professió, iniciada en l’activisme pel seu marit, un barber, que en el moment de l’incident era la secretària d’en ED Nixon, el vell lluitador i director del capítol local del NCAAP i d’un sindicat negre, a mes de ser secretària del capítol, i experta en la investigació de violacions sexuals d’origen racial, i que acabava d’assistir a un curset sobre la desobediència civil pacífica. No cal afegir que el descontent sobre la segregació als busos estava molt estes entre els negres i que tothom demanava acció. En resposta, els dirigents locals de la organització ja estaven organitzant un boicot massiu als autobusos. La NCAAP, nou mesos abans, al mes de març, ja havia estat a punt d’organitzar una protesta massiva de suport a una altra dona, una noia de 15 anys, que havia fet el mateix i havia acabat emmanillada i mal tractada per la policia. En Nixon ho va haver d’aturar tot en el darrer moment quan es va descobrir que la noia estava embarassada. En aquells temps, aquesta noia quedava exposada a tota mena d’insults i calúmnies, o sigui que van preferir deixar-ho córrer. Quan ho va fer la Rosa Parks, en Nixon i tots els seus literalment van saltar d’alegria. Era la dona perfecta, mes digna de confiança i probablement ja n’havia parlat amb la gent del capítol.

Perquè ho va fer la Rosa? Aquell dia havia sortit molt cansada després d’un dia de feina fent vestits però sobretot perquè va reconèixer el conductor que la volia treure del seient. Era el mateix que un temps abans l’havia fet baixar del bus després de pagar per tornar a entrar pel darrere… i va engegar intencionalment l’autobús sense donar-li temps a pujar i deixant-la pel terra. I també va invocar la memòria de l’Emmett Till  (veieu l’apunt fa dos mesos), el noi assassinat per fer una broma a una dona blanca casada.

Fou condemnada a una multa de 10$ i a pagar pel judici 4 més, però tota la NCAAP i totes les organitzacions civils van sortir a la seva defensa. I molta gent blanca i llunyana va escoltar i va sentir explicar que era el Jim Crow i al final, després de tot un any de boicot el Suprem Federal va prohibir la segregació. Per cert, els taxistes negres havien rebaixat el preu a 10 cèntims per persona durant la vaga, però la ciutat va intentar multar a qui fos que demanés menys de 45 cèntims. El capitalisme ha de tenir límits.

En Nixon, un home respectat i prestigiós, però ja molt vell, va fer anomenar en Martin L King director del boicot i amb el temps successor seu. I va fer caure la primera llei de Jim Crow, la primera en els temps del fantàstic i imaginari Equal but Separated. La resta cauria durant la presidència de Johnson amb la la Llei Federal de Drets Civils, després de la Marxa de 200-300,000 persones, el 75% negres sobre Washington, el 28 d’Agost de 1963.

El “counter”(barra) del Restaurant dels Magatzems Woolworth a Greensboro, North Carolina (Febrer 1960)
Greensboro és una ciutat tranquil·la i agradable a North Carolina que tenia un Woolworth gran. Als EUA aquesta botiga venia articles barats i com moltes altres botigues (en part fins al dia d’avui) tenia una barra amb servei de begudes i menjar ràpid barat. Igualment la ciutat tenia una Universitat poc gloriosa, ja integrada, la North Carolina Agricultural & Technical State University. Com a moltes altres Unis, els estudiants del primer any havien de viure a una cambra del recinte en companyia d’altres. Entre aquests estudiants n’hi havia tres, tots negres, companys de dormitori, altrament desconeguts pel mon que sovint es passaven els vespres discutint la situació i la qüestió tan difícil dels  Drets Civils i de la Resistència Pacífica com a eina de lluita invencible. I un dia es van dir: ens passem els vespres parlant sense fer res i això no està gens bé. I així és com un dia de febrer al 1960, a la tarda es van presentar tots tres al mostrador de Can Woolworth al lloc reservat per als clients blancs i tot seient i somrient van demanar tres cafès. Ho van resistir tot: empentes, discussions, insults, precs de les empleades negres, preguntes de la policia, però no van cedir. Els seguidors de la NCAAP no en sabien res i van trigar dies a afegir-se: en MLK era molt prudent amb gent desconeguda.

Poc a poc s’en va començar a parlar. Els 3  xicots se n’anaven a casa quan tancaven la botiga i hi tornaven l’endemà quan s’obrien les portes fent sempre el mateix. Seien a les cadires i esperaven el cafè. Els espectadors, al principi estudiants, s’apilaven a l’exterior, mirant per les finestres: primer un parell, després 20, el segon dia 90, el tercer dia 200. I la policia no va fer res. Poc a poc l’epidèmia es va estendre. La direcció de Woolworth al final va invitar tots els empleats negres a venir a la secció blanca a prendre’s un cafetó gratis. La guerra dels somriures s’havia acabat. Altres botigues, altres ciutats i altres estats van seguir l’exemple. S’en va parlar per tot el món i va acabar amb la segregació per les bones a molts restaurants. Fou un exemple espontani magnífic de desobediència civil pacífica, perquè la segregació, no cal oblidar-ho, era la llei del país.

La Victòria Final (o no?)
Les lleis de Jim Crow que feien de la segregació i la humiliació diària de milions de ciutadans americans una rutina havien durat  87 anys. I des de la guerra pacífica encetada per la Rosa Parks i els seus amics van transcórrer 8 anys de lluita dura i sovint sagnant. I cal recordar que el problema ni havia començat amb la Rosa Parks ni es va acabar amb la Llei Federal de Drets Civils.

Contràriament al que molts es pensen, la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Llibertat (sic) del 28 d’agost de 1963 no fou organitzada pel Martin Luther King sinó per un grup de vells sindicalistes, sovint d’afiliació comunista embolicats durant tota la marxa, degut a la manca de lidership en una sèrie de baralles gairebé còmiques per tot, als quals les organitzacions de drets civils, en MLK inclòs, es van afegir.
El President era en Jack Kennedy que s’ho veia molt malament i va intentar dissuadir-los amb l’argument que ell tenia la tercera via, la d’escriure una nova llei de drets civils que ho resoldria tot i que la llei no es podia trencar, un argument que els participants ja havien sentit molt sovint. El President era completament indiferent als arguments racials i socials i la història que li presentaven. Va negociar amb ells, no obstant, explicant als col·laboradors que reconeixia que els negres havien aconseguit organitzar-se en una força política considerable amb la que li calia negociar. I a més, això sí que podria fer riure, tant ell com el FBI d’Edgar Hoover tenien por que els manifestants intentessin un assalt violent contra el govern federal. Per en Hoover, tots eren comunistes buscant una oportunitat per enderrocar el govern dels EUA. Així és com va fer ocupar la ciutat per milers de policies i 3000 soldats federals amb equipaments militars pesants (tancs) al voltant de la ciutat en estat d’alerta. Els hospitals havien estat buidats per poder acollir les víctimes possibles, les operacions anul.lades i reserves de sang acumulades. I no va passar res de res de res, naturalment.
En Kennedy es va mirar les presentacions, actuacions musicals i discursos per la TV amb admiració. No va jutjar favorablement els moviments presents, però va alabar molt les habilitats i mètods d’en MLK. Poc temps després va rebre a l’Oficina Oval els organitzadors i els va prometre una Llei de Dret Civils, de la que no va saber donar detalls. Però seria en Lyndon Johnson qui al final la va dur a terme. Sens cap dubte molt millor de com hauria fet en Kennedy.

S’havien guanyat grans batalles, però a ningú li va semblar que la guerra estava acabada. El mateix es pot repetir avui. I demà. Fins quan?

Saluts

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunal Suprem dels EUA

Un dia fa anys un nen deia a la seva mare: “Quan jo sigui gran, vull ser famós i poderós, eliminar les injustícies i ser cèlebre a tot el món” “Doncs mira, nen” respongué cautament la mare “si fas això, el problema és que faràs coses bones i coses dolentes però que al final els teus enemics t’enxamparan i te la faran pagar”

Jo vaig veure i escoltar el jutge Garzón només una vegada, quan va venir a parlar a l’Instituto Cervantes, en aquells temps dirigit per l’escriptor i acadèmic Antonio Muñoz Molina. Van ser temps gloriosos. L’enyorat Molina organitzava programes i conferències  setmanals d’una qualitat mai vista a l’institut per personalitats gairebé inimaginables al mateix lloc. En Molina, amb el seu interessant accent de Jaén feia sempre la presentació. A vegades hi havia cua i calia reservar seients.

El jutge ens va desenganyar una mica. Va venir després del cas Pinochet. Aquest ex-dictador xilè, a més de ser un criminal, era un poca-vergonya que després de plegar va insistir en quedar-se de cap de l’exèrcit i vetllar per la democràcia. Gairebé se n´havia sortit en una transició a l’espanyola amb impunitat absoluta i estava a punt de morir en la glòria, quan Garzón li va aixafar la guitarra. Molt ben fet, celebrà el món lliure, però com és que aquest jutge s´hi havia ficat? Que era un problema espanyol? Les explicacions que ell donava eren una historieta.

Garzón no va parlar d’això. Només es va referir al seu llibre que acabava de sortir, als patiments sota la dictadura feixista a la seva terra i d’alguns aspectes de la transició. Al final, prop meu, un home sud-americà aixecà una veu llagrimosa. Per amor de Déu, per caritat, per respecte als drets humans, escolti´m, senyor jutge. En Munoz Molina va intentar ignorar-lo però en Garzón estava interessat i li va donar la paraula. Era una mica com si una imatge a l’església parroquial hagués escoltat les pregàries d’un fidel i parlés amb ell. No vam arribar a entendre de què anava però em va cridar l’atenció com el jutge s’interessava tant per un home cridaner sense credibilitat.

Però ja tornarem a aquesta visita quan parlem del judici Nr 3, més avall

Judici Nr 1 vist per un quasi-Americà

L’acusació, tots gent poc recomanable, demanaven el càstig del jutge per haver manat l’escolta i enregistrament dels acusats del cas Gürtel a la presó, quan parlaven en privat amb els seus advocats.. Aquí sí que un advocat americà botaria enlaire.

Tants constitucionalistes com hi ha a l’Estat ibèric quan es parla de Catalunya, no he sentit mai cap explicació bona del problema, presentant-ho tot com si fos un assumpte de criteris. Doncs, no. Un constitucionalista ianqui us diria que, posat que la Constitució ha estat donada pel poble per protegir-lo i servir-lo, és esfereïdor i amenaçador que l’estat tingui el poder de detenir, empresonar i fins i tot executar un ciutadà. És tolerable i constitucional això? Un ciutadà no té el dret d’empresonar ni matar ningú. Perquè l’ha de tenir l’estat? La resposta és que l’estat té l’obligació de legitimar les seves accions demostrant en públic les proves, i per això cal donar als advocats defensor la possibilitat de defensar amb tots els mitjans i recursos i respectar la intimitat de les converses entre advocat defensor i acusat. Si l’estat no respecta això, la detenció és un crim, el govern una dictadura, i la detenció és il.legal.

Els jutges d’instrucció com ara en Garzón, són un invent francès. El problema d’aquest sistema és la falta absoluta de controls, com el Sr Garzón ha demostrat àmpliament. En Garzón tenia poder per fer tot allò que volgués. Detenia, empresonava, imputava o no sense que el detingut pogués dir res. En la tradició anglosaxona recollida a la Constitució Federal americana el paper d’en Garzón és donat a un fiscal elegit pel poble o nomenat pels representants elegits. Aquesta personalitat pot fer moltes coses, però sempre està sota l’autoritat i vigilància d’un jutge que ha d’autoritzar tots els empresonaments, la llibertat provisional i la imputació de l’acusat. Fa com l’àrbitre a un partit de futbol, que no és part de la competició i és l’únic que podria autoritzar l’escolta de converses entre advocats i defensors. Conec molts advocats que em diuen que aquí seria molt, però que molt difícil obtenir aquesta autorització. Caldria que hi hagués raó per sospitar alguna cosa horrible com ara plans de fer assassinar un testimoni o cometre actes de terrorisme. Altrament, està mal fet el que va fer en Garzón.  Ara que aquí això no acabaria amb càrrecs criminals i un procés sinó en una sessió disciplinària al Col.legi d’Advocats (la Bar Association com en duen aquí) que probablement acabaria amb una multa, una censura pública o una suspensió o fins i tot destitució. Però no en un judici

Judici Nr 2 i el New York Times, i el Guardian i molts altres

En Garzón va intentar, mogut per la set combinada de fama i justícia fer el procés general del franquisme. I com pot ser que no s’hagi fet això abans que les víctimes i els seus hereus morissin?  Diuen els antics franquistes reformats que avui en dia manen a l’estat que no serviria de res. Estarien ells disposats a enterrar els seus avis o pares en una fossa comú vora de la carretera o dintre d’un bosc i deixar-los allà per sempre? A Alemanya i Itàlia hi va haver processos desnazificadors, i a gairebé tots els altres països fins i tot Sud-Àfrica i Guatemala han funcionat “Comitès de la Veritat”. En molts casos, han renunciat al càstig dels participants, però en cap cas, com a Espanya, s’ha exercit pressió perquè ningú en parli i perquè els crims quedin amagats. Vist així, la fallida de l’Estat és tan espantosa que hom no pot amagar  simpatia amb el Jutge Garzón per més que un cop més, ningú li hagués donat permís. Els que ho havien d´haver fet, gent com el President González van fallar i algú hauria de tenir el dret i l’obligació d’intentar-ho.

Els de les Mans Netes i l’altra gent de dretes que estava amb ells van violar totes les regles de la decència quan un dels jutges es va trobar amb ells sense representants de Garzón per “millorar” la formulació de la queixa. I haurien hagut de pensar més en la reacció internacional. Si han vist els articles del NYT i del Guardian, veuran que només diuen allò que era lògic que diguessin. A l’interior de l’Estat és possible exercir pressió amagada sobre els mitjans de comunicació i redirigir les discussions en direcció falsa, però a l’exterior això no val. Què es pensaven que podria dir el NYT? Només el problema de l’opinió internacionals i sens dubte a Brusel.les, els hauria hagut de fer desistir.

Judici 3, New York University i Botín

Tinc entès que el reglament de la judicatura que el Sr Garzón ha de respectar estableix que quan un jutge deixa el càrrec temporalment amb autorització, durant el temps de la seva absència ha de cobrar o el seu sou regular o diners d’un altre origín, però no tots dos alhora. Resulta que el Sr Botín li va donar donar diners per facilitar la seva estada a la Universitat de Nova York (una institució excel·lent popularment anomenada NYU). El cas per se no té res d’extraordinari i molts acadèmics han anat de “sabbatical” amb diners d’una empresa comercial. El procediment normal seria que el pagament fos enviat a NYU, la qual deduiria un cert percentatge per cobrir les seves despreses, assegurança, oficina, aire condicionat, telèfon, etc. i amb la resta pagaria un estipendi al becat. No han explicat mai com s’ho van fer. En qualsevol cas jo afegiria que si és veritat que Garzón tenia oficialment davant seu un plet contra Botín, fou una imprudència monstruosa acceptar diners d’ell. Altrament, si és veritat que va tocar dos sous al mateix temps, el Jutge té un problema considerable.

Com s’acabarà? Malament. Us hi jugueu alguna cosa?

El vostre

JOANOT

Tags: Jutges, Tribunals espanyols