Els EUA són diferents

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

Joan Gil