15 ag. 2017
Una altra història estival: “Typhoid Mary” de NY, la innocent que va causar una epidèmia
Encara és estiu. Em permeto tornar a la història de Mary Mallon, una persona verdadera coneguda als llibres de Medicina i als diaris de Nova York com a “Typhoid Mary”, una desventurada immigrant que no havia fet res però va perdre la seva llibertat. Publicat en 2008.
====================================
Els immigrants hem vingut buscant una vida millor i la llibertat que no sempre existeix al país d’origen. Hi ha qui prospera, hi ha qui no, però a pocs dels nostres els tanquen tota la vida sense haver fet res, com li va passar a la irlandesa Mary Mallon.
La desventurada Mary
La Mary va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys. Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.
La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. No tenia bon caràcter (cosa que probablement va acabar pagant molt cara) i quan no hi era la mestressa de la casa, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els domèstics immigrants pobres.
El tifus
El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que és poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, no pas per contacte directe entre malalts. De fet ara afegiríem que aquest organisme només es troba en les excrecions dels pacients infectats. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans tan sovint. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. També podia passar per beure aigua contaminada.
Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island) prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment s’en va anar.
Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary
El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat. Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.
En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots. Ho va confirmar investigant tots els llocs on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? Pregunteu massa.
El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors) que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el primer cas seriosament estudiat.
Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic i que en Soper necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.
Al poc temps Soper es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar: l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper s’en va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)
Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també caca pel laboratori. Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.
La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.
Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?
Tancada a North Brother Island
De primer no van trobar els bacils del tifus, però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància). Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.
La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res. El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.
Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.
La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.
Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.
L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.
El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Aquesta vegada, n’hi havia prou, van pensar tots.
La carrera de Mary s’havia acabat amb 47 malalts i tres morts.
Tancada per sempre més
La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de ser alliberada, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.
Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit.
Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.
Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.
L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només a uns 500 m de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard, però a l’Ajuntament o al Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.
Comentari Final: Discriminació
La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.
El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.
Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.
Al poc temps van trobar a la ciutat un altre portador anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.
La Mary va causar 47 contagis i tres morts, però un tercer portador sà d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions.
Això sí, cap d’aquests dos és tan famós com la Typhoid Mary.
Joan Gil