Els EUA són diferents

Els partits no donen carnets de membre
Potser els agitats articles recents sobre la política nord-americana hagin despertat la curiositat sobre com funciona un Parlament a un estat presidencialista com els EUA. És molt diferent del que passa a Barcelona o Madrid. Hi ha dos partits i també alguns congressistes que són independents. Per poder entendre, cal explicar que ni els ciutadans ni els congressistes ni els voluntaris tenen carnet de membre i no paguen cap quota. Quan un ciutadà es vol registrar per poder votar a l’estat i la ciutat on viu, ha d’omplir un formulari i ha de triar una de tres opcions: [] republicà [] demòcrata o [] independent. La tria, que és obligatòria, li donarà dret no sols a votar sinó a participar a les primàries en principi del partit triat però a alguns estats, com ara Texas, a qualsevol primària. Noteu que les primàries són oficials i es fan als locals oficials. Es pot canviar de afiliació, però a alguns estats com Nova York cal suar bastant per fer-ho. Per ser candidat, no cal ser membre de cap partit, però si el partit tria un altre, és un problema. Bernie Sanders no va ser mai membre del Partit Demòcrata i els gurus i barons del partit preferien una altra persona.

Els congressistes i el seu partit
És molt diferent de Catalunya i de l’estat madrileny. No hi ha llistes de partit sinó que cada congressista ha de guanyar l’elecció tot sol al seu districte o a tot l’estat si és un senador. Això afebleix molt el poder del partit sobre els congressistes. Formen un grup parlamentari (un Caucus) amb un líder de la majoria i un líder de la minoria que naturalment els volen dir com haurien de votar però no hi ha cap obligació de fer-ho així i tots els Congressistes diuen que l’única obligació que tenen és envers els seus votants. Quan un grup de ciutadans ho demana, el Congressista està disposat quasi sempre a tornar al seu districte i presentar-se a un town meeting explicant què ha fet i responent a preguntes. També ha de tenir una oficina local per ajudar a la gent que té problemes o donar entrades per visitar el Capitoli, o escriure cartes de recomanació (cal una per entrar a una Acadèmia militar). Encaixa amb tothom que vulgui i es fa selfies amb nens i mamàs.

Una conseqüència inesperada d’aquest sistema és que els votants són refractaris a fer fora als congressistes que siguin estimats i respectats. Per això, en cada elecció hi ha molts pocs escons que estiguin oberts de forma competitiva i un daltabaix electoral gran com els que es veuen a Europa és poc probable. Només hi ha canvis modestos i la majoria dels diputats són reelegits. Amb els senadors passa una cosa semblant, però sovint és més fàcil intentar fer saltar a un incumbent a un territori molt gran amb tota mena de gent.

El Congrés dels EUA
Per costum, el parlament federal es diu Congrés dels EUA (i no pas federal). En canvi, també per costum més que per llei, els parlaments dels 50 estats es diuen Assemblees. Tots dos (excepte un sol estat) són bicamerals: hi una Cambra de Representants elegida directament, i un Senat (que representen respectivament un estat a Washington, o els counties (districtes) a les Assemblees estatals. Si voleu saber més, podeu visitar els webs: House.gov (noteu que els representants nomenen la seva cambra House of Representatives) o si no el del Senat (Senat dels EUA.

Si preferiu veure què fan per la TV, hi ha una Fundació de televisió pública de propietat privada anomenada C-SPAN amb tres canals que transmet dia i nit tot el que passa al Capitoli, incloses sessions, vots, cerimònies i investigacions dels Comitès especialitzats. A mi m’agraden molt perquè ho presenten tot sense cap interrupció o comentari de persones sàvies, sinó que només transmeten el to original.

Qui és el President del Congrés
Al Senat es veu molt clar: és el Vicepresident dels EUA, en l’actualitat en Mike Pence. Aquest senyor creu que Déu va crear el món en 7 dies (i que els científics algun dia ho entendran), que si ell està a un local i veu una parella de gays, s’aixecaria i marxaria, que no entraria mai a un restaurant amb una dona que no fos la seva, i que els avortaments son una gran tragèdia. Diuen que potser en Trump no està tan malament i que s’espera que visqui els 4 anys (en té 70). El Vicepresident, no obstant ser el verdader President del Senat no es presenta sinó a cerimònies especials o quan l’avisen que a un vot hi haurà empat 50 a 50 per fer-lo votar a favor dels Republicans. Per les operacions normals, els Senadors trien un President ad temporem que tampoc te cap intenció de passar les tardes escoltant discursos avorrits i nomena altres senadors per substituir-lo.

A la Casa, la Cambra de Representants, el primer dia els diputats de la majoria trien un Speaker, en l’actualitat Paul Ryan, que esdevé una figura política importantíssima. No és del tot neutral perquè de fet és el cap del partit majoritary. I també tria amics per representar-lo i fer de President quan ell té altra feina.

Dintre del Congrés
Hi ha 435 diputats a la Cambra de Representants i 100 Senadors, dos per cada estat, al Senat, (i som uns 380 milions de residents, molts entre nosaltres també ciutadans). A la Cambra els terminis són sempre només per dos anys i al Senat per sis, que es renoven escalonats, 33 escons cada dos anys. Els terminis de la Legislatura comencen sempre el primer 3 de gener després de l’elecció cada dos anys fins l’arribada d’una fornada de nous diputats i senadors dos anys després.

Cal afegir que a diferència d’Europa el Congrés no ha estat mai dissolt i no pot ser dissolt. Està en funcions d’ençà de l’aprovació de la Constitució al 1787. Les lleis s’han d’aprovar per les dues cambres en qualsevol ordre i si la segona vol fer esmenes, cal anar a una Comissió permanent de resolució. Si una de les dues diu que no, el projecte de llei queda arxivat. Un veto presidencial es pot superar amb 2/3 dels vots de les dues cambres.

Apart de la funció legislativa, el Senat tot sol té l’autoritat exclusiva de confirmar o prohibir certs nomenaments presidencials, com ara tots els jutges federals (Tribunal Suprem dels EUA inclòs), tots els ambaixadors, els Secretaris en càrrec dels departament federals (ministres) i altres alts càrrecs.

Com es preparen les lleis
Abans de ser introduïts els projectes de llei són revisats i aleshores entren en un període molt llarg i agitat de discussió interna entre el líder del Caucus i els seus Congressistes. Tot és un intercanvi d’escrits, telefonades i discussions fins que el Congressista es decideix, cosa que comunica al seu líder. Aleshores el líder decideix si té o no té els vots que cal. Si no, comença una altra ronda de trucades, converses desagradables i reunions, fins que la cosa s’arregla o el Congressista dissident anuncia que no hi ha res a fer i que està fent allò que els seus votants desitgen, que és l’argument final sense resposta. Si el líder de la majoria veu que no té prou vots per guanyar, en general es nega a autoritzar el vot i la legislació mor. Tot menys fer el ridícul.

Durant el dia, les dues cambres permeten a vegades als membres fer discursos de tema lliure amb un límit de temps estricte. Però tenen sempre el dret d’aturar-se i cedir el temps que queda a un altre membre que vol parlar del mateix. Aquestes sessions soporíferes duren hores, són presidides per senyors o senyores desconeguts i cal saber que les al·locucions es fan sempre davant una sala buida excepte per la taula del president i l’orador. Les càmeres de C-SPAN eviten ensenyar-ho.

Els projectes de llei en canvi es discuteixen a portes tancades, excepte al final, quan s’acosta el vot. En la discussió final els congressistes sovint repeteixen en públic allò que han estat dient en privat per setmanes. Quan el moment del vot arriba, fan sonar un timbre molt fort i els elegits surten dels despatxos i caminen cap a la sala. El President dóna temps molt llargs per votar i els vots que ensenya C-SPAN van apareixent poquet a poquet, perquè es veu que hi ha congressistes vellets que no poden caminar de pressa. En general els vots, segons quants congressistes vulguin parlar a la discussió final, tenen lloc molt tard, alguna vegada a mitja nit o pitjor. Depèn de si els adversaris invoquen el filibuster per no deixar tancar la discussió o no (més abaix). [Molt diferent del què es fa a Catalunya on els vots no caldrien. El cap del grup parlamentari podria simplement enviar ell mateix un e-mail amb el seu vot en nom de tots els seus diputats i s’estalviarien feina.]

El cas dels “filibusters” explicat
Una cosa que els constitucionalistes americans diuen sempre és que els pares fundadors, sobretot el gran Tom Jefferson, un verdader aristòcrata autor de la Constitució en ús per més segles del món, no es fiaven ni del vot directe ni de les majories simples i van embolicar la troca intencionalment. Un exemple ben clar: el Col·legi electoral per triar un nou President. Ho van deixar en mans dels delegats dels estats (eren només 13 en aquells temps) en lloc del vot directe popular i ja ha passat manta vegada que la persona amb més vots perdi. I per certes decisions caldria tenir 2/3 dels vots i no n’hi hauria prou amb la majoria simple.

Al segle XVIII els Senadors, seguint aquesta línia van inventar el filibuster. Potser algú recorda una pel·lícula vella americana on un Senador idealista demana la paraula durant la discussió i es posa a llegir tota la Bíblia al ple sense deixar de parlar, per evitar que la sala tanqui la discussió i procedeixi a fer un vot corrupte. El Reglament era dur: es podia fer però calia aguantar sense anar al bany, menjar o beure. Això era el filibuster clàssic que era ja no es fa. Avui en dia cap senador és igual d’heroic i molts són ja massa grans. N´hi ha prou declarant a la cambra verbalment el filibuster i la discussió ja no es pot tancar. Per sortir-se’n, la discussió es podria tancar només amb 60 vots, que vol dir que només 41 vots dels cent que hi ha podrien bloquejar una llei o nomenament, o sigui que la majoria simple de 51 no val perquè no es pot arribar a votar.

Durant els anys d’Obama, els Republicans es negaven a confirmar cap jutge federal i les vacàncies causaven problemes. Al final els Demòcrates per primera vegada van aplicar l’anomenada opció nuclear eliminant els 60 vots i tornant als 51 per poder tancar la discussió i procedir a la nominació i aprovar jutges federals (però no pel Tribunal Suprem, molt especial). Els Republicans es van enrabiar i ara acaben de fer el mateix, l’opció nuclear numero 2 per eliminar la condició dels 60 vots de les eleccions del jutges del Suprem dels EUA i poder tancar la discussió només amb 51 vots, elegint el jutge radical de dretes Gorsuch. És un tema difícil, del que s’ha parlat molt. Fa pensar als parlamentaris. En qualsevol cas, és una regla del Senat i no està a la Constitució.

Reformar la Constitució
La Constitució dels EUA fou escrita en 1787, i segueix en vigor perquè va satisfer i segueix satisfent tant als estats membres de la Unió nord-americana com als ciutadans. No obstant ha estat esmenada 28 vegades per millorar-la o actualitzar-la i alguns intents han fallat. Totes aquestes esmenes han sortit del Congrés i foren aprovades per 2/3 dels vots, i a continuació confirmades per 2/3 de les legislatures dels 50 estats membres, que no té res de fàcil. Hi ha sempre un termini per confirmar. A la famosa esmena establint la igualtat de les dones li va faltar un sol estat per guanyar.
Hi ha un segon mètod del que tothom té por i no s’ha invocat mai, que seria que 2/3 dels estats demanessin un nou Congrés constituent. El problema seria que un parlament constituent podria fer el que volgués i no sols allò que els estats demanen. Sembla poc probable que passi, però hi ha qui en parla.

Joan Gil

Tags: Senat dels EUA, Tribunal Suprem

Sembla que molts ciutadans a Catalunya estan enlluernats amb la idea de triar candidats abans de l’elecció a una primària, cosa que sembla una elevació del nostre modest però real nivell de democràcia. Sens dubte el cas té molt a veure amb el seguiment que la premsa fa de les espectaculars i caríssimes primàries nord-americanes. De fet els politicòlegs americans us dirien que un avantatge del sistema és que fa possible que moviments insurreccionals contra la direcció del partit a qualsevol nivell,
local, estatal o federal, tinguin una real oportunitat d’imposar-se contra la voluntat de la direcció, aristocràcia i maquinària del partit. Això és sempre difícil i car, però ha passat ara mateix amb l’espectacular insurrecció dels joves, feministes i progressius del Partit Demòcrata sota Bernie Sanders que va estar a punt de guanyar contra el partit oficial, que ja fa temps havia triat una candidata tan compromesa i desprestigiada com Hillary Clinton. A cal’s Republicans hi ha hagut també una insurrecció de la classe treballadora blanca, farta de patir i ser ignorada, de la caiguda del seu nivell de vida i de la indiferència dels poderosos, la que va triar Donald Trump contra la voluntat explícita de tot el Partit. Els treballadors blancs havien decidit sacsejar el sistema. L’exercici va durar un any i va costar milers de milions i mireu el resultat: haurem de triar un de dos candidats menyspreats, odiats i rebutjats per la gran majoria. Un és pitjor que l’altre. Molts votants es quedaran a casa fastiguejats. És un sistema que s’hauria de copiar?

La llei és molt diferent
Cal considerar que gairebé tota la regulació legal de les eleccions i lleis electorals són una competència EXCLUSIVA dels estats, que són, com han estat sempre, lliures i sobirans amb molts drets exclusius, i per tant no es pot imposar cap sistema unificat. Vots adelantats (a molts estats els locals de vot ja estan oberts), màquines, qualificacions dels candidats, credencials, tria de les meses, i pràcticament tot és diferent a cadascun dels 50 estats. Per això, les condicions i el mecanisme varien molt. Cal també tenir en compte que els Americans no voten mai llistes de partit sinó exclusivament candidatures
individuals i que l’autoritat del partit sobre els funcionaris elegits és bastant limitada, molt sota el nivell dels partits catalans. El sistema de primàries seguides d’eleccions directes s’estén a molts càrrecs que a Catalunya no són elegits, com jutges, caps de policia, fiscals (inclòs sempre el ministre de justícia de l’estat) i molts més. Cada estat decideix si un vot primari és necessari o no. Quan només hi ha un sol candidat, no es fa primària (com passa sovint amb la legislatura de l’estat).

Una qüestió interessant és quina relació tenen els candidats amb el partit. És possible que la maquinària del partit acabi imposant-se als candidats rebels? Si, sobretot pels diners. El partit disposa de connexions, llistes de petits donants amistosos, amistats i comptes corrents secrets que es poden posar o no posar a la disposició dels candidats per la campanya, si fan bondat. Res d’això es il·legal. En el cas de les presidencials, tant la Sra Clinton com el Donald s’han hagut de passar molt temps pidolant diners i assistint a festes on cal pagar milers de $ per deixar entrar el públic amb la possibilitat de parlar i fotografiar-se amb els candidats. I molts sospitem que per treure milions de certes personalitats, cal prometre coses, una situació molt amenaçadora que si que es il·legal pero molt difícil de provar. Com és que la Hillary cobra un quart de milió per donar una hora de conferència a Goldman Sachs?. La Hillary va obtenir moltíssims milions durant la campanya però clarament va despertar moltes sospites que ella no ha aconseguit esvair.
Un altre mecanisme per mantenir la submissió del candidat al partit, és precisament amenaçar-lo amb presentar candidats contra ell a les pròximes primàries. El partit sempre té prou gent per firmar tantes nominacions i peticions com facin falta en temps rècord, cosa sovint molt difícil per a candidats hostils. Com es troben 10000 firmes en un mes?
I hi ha coses pitjors, com ha demostrat la Hillary: El Partit Demòcrata accepta naturalment delegats que hagin guanyat democràticament les primàries, com vol la democràcia, però a més als qui manen els sembla que gent de mèrit i certs barons poderosos amb tant mèrit i dedicació són mereixedors de reconeixement especial i tenen dret a ser “superdelegats” no elegits sinó directament nomenats pel Partit sense donar explicacions. Així és com la Hillary va guanyar: probablement Bernie Sanders va treure més vots i delegats que la Hillary, però ella va guanyar la nominació gràcies als superdelegats, no votats per ningú sinó pels prohomes demòcrates, que es van agenollar davant seu gràcies a les arts polítiques del marit Bill, i tenien molts més vots que Bernie a la Convenció.

O sigui que les Primàries no sempre protegeixen contra les maquinacions del partit. Com es pot comparar això amb res que passi a Catalunya? És molt ingenu creure que la direcció d’un partit està disposada a sotmetre’s a la voluntat dels seus votants i cedir. Pobrets, ni tan sols entenen què és bo per ells. Els Mags no els portaran joguines.

L’afiliació al partit
Aquí hi ha també una diferència molt gran entre els Americans i els Europeus. Els partits americans no tenen llistats de membres, ni cobren quotes, ni donen carnets o targetes d’identitat, ni poden admetre o expulsar a ningú. En aquest país tots els ciutadans poden votar, però per poder fer-ho primer han de registrar-se com a votants seguint el procediment exigit per cada estat. Quan els estrangers es nacionalitzen, a la sortida del local on han prestat jurament, posen sempre una taula amb formularis per sol·licitar la inscripció com a votant, i també recullen els formularis omplerts. Una de les preguntes que cal respondre és amb quin partit t’identifiques i donen tres opcions: demòcrata, republicà o independent. Tinc entès que la majoria de votants trien “independent”. L’únic ús d’aquesta identificació és el dret a participar a les primàries del partit triat i els independents no voten. Ara bé: lliures i sobirans com són, hi ha estats que fan primàries “tancades” on hom només pot votar per l’afiliació triada (com Nova York) i hi ha estats “oberts” com Texas on pregunten a la mesa quan arribes per quin partit vols votar. En aquest cas l’afiliació a la targeta de votant no serveix de res. Un altre detall poc conegut és que hi ha estats on és molt fàcil canviar l’afiliació i altres com Nova York, on és dificilíssim i fer-ho pot trigar mesos, com acaba de passar a un amic meu a Buffalo.

Qüestions en discussió
Un problema molt seriós de les primàries és que degut a la poca participació de votants obren la possibilitat de manipulació a grups petits però apassionats que s’imposen amb relativament pocs vots a una majoria indiferent. Aquest ha estat recentment el problema dels Republicans on una minoria radical obsessionada no amb els problemes reals de la gent amb els avortaments, els homosexuals, els lavabos per transsexuals, el matrimoni gay i l’odi contra Obama i la llei de l’assegurança obligatòria contra malaltia, ja fa anys que imposa els seus candidats i els fa elegir, enmig de la indiferència total de la majoria. La gent només entenen què han fet després de l’elecció i sovint ni tan sols això. Els responsables republicans no han estat capaços de frenar aquesta marxa cap a l’extremisme de dreta i el partit està ja molt dominat per una colla estrafolària que sovint guanya. Però el nombre de votants a les primàries no augmenta i es difícil fer entendre coses a la gent. Alguna vegada a Nova York el percentatge de votants a unes primàries locals podria ser només uns decimals. No obstant, l’efecte és espectacular i el resultat acaba essent que el poble no troba bons noms a la papereta el dia de l’elecció general.

Cal recordar que no obstant el soroll i èxit de les primàries a Amèrica, al final els candidats guanyadors de les primàries no passen mai de ser una petita minoria de la població, que podria tenir majoritàriament gustos molt diferents i es queda sense haver pogut parlar. Podria ser (com passa ara sens dubte) que la majoria hauria preferit algú que no està a la butlleta. Hi ha molts ciutadans millors a la Unió. En l’elecció presidencial actual, molta gent està molt enfadada pels dos candidats bastant indignes i molts ens estem decantant pels tercers partits, molt poc coneguts però existents, sobretot el Partit Llibertari de Gary Johnson o el Partit Verd de Jill Stein, que aquest any tindran molts més votants que de costum. El sistema de les primàries ens ha gastat una broma molt desagradable.

Recordant que el vot americà és sempre per individus i no per una llista de partit, hi ha discussions serioses sobre com evitar el problema. Hi ha qui afavoreix el sistema del “ranking”: un punt per a candidat A, dos punts per a B i tres punts per C. El qui tregui més punts guanya. Que jo sàpiga els matemàtics fan sempre objeccions greus que jo no he entès mai i diuen que el problema és massa complicat. Altres proposen que simplement caldria permetre a cada votant triar tants candidats com li semblin acceptables sense ranking i comptar qui ha tret més vots. És senzill i sembla que hauria de funcionar bé tancant el pas a minories activistes i fanàtics. Potser caldria pensar-hi quan es tracta de triar per exemple un Secretari General del partit.

Resum: Les primàries representen un esforç notable i meritori però molt car per treure el poder polític de les mans d’una elit (com per exemple els “barons” de cert partit) i obrir la porta a verdadera participació popular en el govern del país. La idea és molt bona i atractiva i funciona en general bé però dóna resultats de qualitat variable. La manipulació electoral per una minoria activista és el perill més notable però a més, inevitablement els partits restableixen formes d’exercir la seva influència i control.

Afegit: L’amenaça de l’Internet
El cas del Stuxnet, el virus nord-americà-israelià-britànic que va aturar les centrífugues d’urani iranianes fa uns anys ha fet palès que és completament impossible protegir-se de hackers. Com a repressàlia, els iranians van fer sis atacs greus contra els EUA, un d’ells prenent control d’un dic de central hidroelèctrica que els hauria permès causar una inundació si haguessin volgut. No hi va haver cap repressàlia. Els EUA com Rússia, Xina, Iran, Corea del Nord i algú més poden envair altres països amb impunitat i no hi ha repressàlies per por de contra-repressàlies i ningú sap que fer. Ahir mateix vam patir l’atac contra Dyn, la firma que tradueix les adreces d’Internet que usem en números causant un incident gravíssim, perquè els hackers ho van fer utilitzant instruments connectats per gent innocent, com càmeres, accessoris, controls d’edificis, etc, els quals van començar a disparar sol·licituds de servei de Dyn des de milers de llocs gràcies a un virus fins causar per hores el col·lapse total dels ordinadors de Dyn. Ningú sap què fer. I els russos continuen fent públics documents secrets de la Hillary, molts perjudicials, intervenint en la campanya. Pot esdevenir pitjor encara? Sí que pot, durant les eleccions.

En l’actualitat, gairebé tots els estats permeten la registració individual com votant per l’internet, però, amb l’excepció d’Alaska, no pas l’exercici del vot. Ara bé: 31 dels 50 estats sí que permeten als militars (milions de persones) votar per internet, enlloc d’haver de fer-ho per correu com fins ara. Això, dissortadament, obre un forat en la seguretat que ningú sap com tapar. Què caldrà fer si hi ha un hack el dia de l’elecció? No hi ha ni lleis ni defensa coneguda.

Joan Gil

Tags: eleccions, Hackers