29 gen. 2011
Quan els EUA van inventar la Seguretat Social
Origen de la SS
La tenen tants milions de ciutadans sense que l’entengui gairebé ningú. Voleu comparar-la amb les prestacions de l’Estat? Tothom que vulgui es molt lliure d’intentar-ho. Nomes cal anar al portal: http://ssa.gov. Bona sort us desitja en Joanot.
Pocs europeus pensen que els EUA siguin un model de legislació social. Tenen raó: molts americans no creuen en cap mena de solidaritat i a més la Dreta diu molt francament que el govern federal només s’hauria d’ocupar de la Defensa i dels Correus, però mai dels ciutadans individuals. Quant als pobres i els vellets, cal deixar simplement que els rics i els empresaris avancin i facin diners sense ser molestats i amb les engrunes que cauen de la seva taula, ja n’hi haurà prou per a tothom. Ronald Reagan fou el primer que ho va dir en public pero ho creuen molts
En qualsevol cas i molt sorprenentment van ser els Americans els qui l’any 1935 van inventar i introduir el primer sistema de la Seguretat Social amb un model que ara segueixen gairebé idènticament molts països.
Un precedent? El Doctor Townsend
Un historiador seriós de la Seguretat Social probablement ni anomenaria el moviment de Townsend i negaria que hagués tingut cap influència sobre la formulació final de la Seguretat Social. Per descomptat era un disbarat típic dels temps desesperats de la Gran Depressió, però va tenir un impacte polític gran i va sortir continuament a la primera plana dels diaris.
El Dr. Francis Townsend, de Califòrnia, era un metge rural fracassat. Va anar a una ciutat a veure si feia diners i va aconseguir feina al Department de Salut Pública. Aquest càrrec el va perdre l’any 1934, a l’edat de 67 i amb $100 a la butxaca. Tingué una idea genial, no sols per salvar-se ell sinó per acabar amb la Depressió. El govern pagaria a tots els ciutadans (amb la sola excepció dels criminals condemnats) de més de 60 anys la quantitat de $200 al mes subjecte a dues condicions : 1) el recipient havia de plegar de treballar immediatament (per acabar amb l’atur) i 2) el recipient es comprometia a gastar els diners completament en un mes als EUA (per reactivar l’Economia).
Va provocar un enrenou notable, més per la promesa de pagar una pensió als vells que per fer recuperar l’economia, cosa que el govern sens dubte va notar. Es van formar clubs de townsendites, uns 1200 en total i aviat van començar a circular notes promissòries basades en els pagaments, futurs però imminents i inevitables, i sobretot a California, alguns van aconseguir que certes botigues les acceptessin. Políticament es va complicar molt. El moviment va prendre tons anticol.lectivistes (antisocialistes) i conservadors, invocant la moral protestant del treball i la confiança en un mateix i naturalment congressistes s’hi van enganxar. A mes es relacionava amb el predicador jesuïta radiofònic Pare McLaughlin, que era un feixista notable i exitos. El moviment va durar dos anys, acabant molt malament amb un cas de corrupció d’un dirigent.
El President Franklin Delano Roosevelt, anomenat FDR
El President Roosevelt era un home d’esquerres sense ideologia, (com tota l’esquerra nord-americana) que simplement pensava que el govern està per ajudar la gent pobre i feble. Ell mateix era un aristòcrata novaiorquès amb pocs diners que havia fet una carrera al govern de l’estat de NY. Es va quedar paralític de la polio, però va aconseguir tornar a la política amb un discurs memorable que va fer a una convenció presidencial demòcrata. Tot seguit fou elegit governador de NY i quatre anys mes tard president dels EUA quatre vegades consecutives. I va guanyar la Guerra Mundial.
FDR va entendre per primera vegada com era de trist quedar-se en la misèria quan s’acabava la feina. Dependre dels fills per menjar i tenir sostre cada dia estava més fosc i problemàtic. Qui podria ajudar si no era el govern? I no sols en els temps de la Gran Depressió…
L’Acta Federal de la Seguretat Social de 1935
Va ser un miracle. La lluita d’Obama per la seva assegurança de malaltia no fou res en comparació amb la batalla èpica de FDR per aquesta llei. Els Republicans van tractar en FDR (com a l’Obama) de comunista, socialista, anarquista i de tot. Van intentar (com els Republicans han fet ara) anular-la més d’una vegada (com ara), van pronosticar la ruïna financera de la República (com ara). I no obstant, 76 anys després segueix en força, imitada a tot el món. I jo dubto molt que s’acabi.
Contenia moltes coses bones, sobretot una pensió que es pagaria a tots els ciutadans al complir 65 anys, (hi havia excepcions al començament, que van desaparèixer amb els anys) finançada amb un impost universal al sou del 6.5%, suplementat amb un altre 6.5% pagat per l’empresari. La pensió pagable seria la mitja dels ingressos dels QUARANTA darrers anys de treball (que en prenguin nota els rondinaires ibèrics). Tot això segueix igual. A més introduïa una assegurança molt incompleta contra l’atur, que està molt millorada ara, també una assegurança per a discapacitats i finalment prestacions de beneficència a repartir entre els estats i el govern central.
Molta gent van retreure a FDR el caire una mica reaccionari de la llei, perquè tots els progres havien assumit que els pagaments es farien des de la caixa general de l’estat i que les primes deduïdes del salari de fet eren de fet un impost regressiu injust. En Roosevelt va riure i ho va deixar més clar que l’aigua: si els pagaments vinguessin de la caixa general, els seus successors els tallarien o reduirien amb la primera crisi. En canvi, si els ciutadans pagaven cada mes i els semblava que havien adquirit drets, ningú aconseguiria acabar amb la Seguretat Social. Santa Paraula! Tenia molta raó. Ni als EUA ni enlloc on s’ha introduït. Avui en dia, a tothom li sembla natural cotitzar per a la Seguretat Social.
I l’assegurança de salut?
Als adults que treballen, se’ls pot dir, com es fa en l’actualitat, que es busquin una assegurança privada. Peró amb els ancians es molt diferent perquè gairebé tots son riscos dolents que empitjoren cada any, i cap companyia els voldria prendre. En Roosevelt era un gran home, però no prou gran per arreglar això. Va ser el President Lyndon Johnson qui va aconseguir després de fer esforços heroics similars que s’aprovés una llei introduint Medicare, l’assegurança de malaltia per a gent de més de 65 anys.
Com en el cas de FDR i de l’Obama, els Republicans el van tractar de comunista i van votar per suprimir la llei de Medicare mes una vegada. Els ciutadans que tenim Medicare, que esta basada sempre en assistència per metges i hospitals privats i independents, en general n’estem satisfets però amb moltes queixes. Els metges i hospitals igual. Les queixes gairebé sempre són per assumptes econòmics (ja voldríem que el co-pagament i el deductible fossin nomes un euro i que les primes mensuals fossin tolerables), però l’atenció que reben els malalts és probablement, com diuen ells, la millor del món. El programa Medicare està molt amenaçat. Diu la dreta que sense tocar aquesta mena de programes “d’enginyeria social” (sic), seria impossible reduir el dèficit. Angelets, angelets…
Senyors Republicans, si treuen l’assegurança de malaltia als vells, què hauran de fer? Estan segurs de debò que n’hi haurà prou amb les engrunes que cauen de la taula dels rics?
JOANOT