Els EUA són diferents

L’inoblidable Andrew Jackson (1767-1845), un gran heroi nord-americà, fou President dels EUA des de 1829 fins 1837  i esdevingué una personalitat famosa recordada per moltes coses: fiscal general de Tennessee, protagonista d’un afer matrimonial famós, desafiador de duels, vencedor de guerres amb tribus indígenes, conqueridor de la Florida ocupada per Espanya, vencedor de l’exèrcit britànic, enemic mortal de John Quincy Adams, president dels Estats Units, desmantellador del Banc dels Estats Units, martell de tots els indígenes de la costa atlàntica, creador del primer “govern de cuina”, fundador del Partit Demòcrata i moltes més coses, tant bones com dolentes. En resum, Jackson fou un heroi nacional, un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, gran patriota que recordava el passat colonial amb Anglaterra, que odiava molt, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington i que treballava pel poble. Tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona que l’havia ofès, a ell o a la seva estimada muller Rachel (llegiu al final com va anar aquest cas). Era un home estrany i molt perillós. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem del nou estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres i bastint una residència monumental, (“Heritage”), en aquell temps una seu rural com una hisenda,  que els turistes poden visitar encara a la seva ciutat de Nashville (Tennessee).

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria amb les armes contra els indigenes (una glòria que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, encara molt desorganitzada i bastant inútil. Al capdavant de la milícia, Jackson va marxar cap a la Florida i obtenir el seu primer triomf  militar guanyant una gran victòria sobretot contra els indis de la nació Creek. Va demostrar també una certa determinació que sovint semblava cruel. Era hostil als indígenes. Difícil d’entendre: acabava de destrossar la tribu Creek pero va adoptar un nen indi petit com a fill seu i se’l va endur a casa seva. (moriria molt jove de tuberculosi). Les campanyes contra els nadius van establir la seva inesperada anomenada militar, notada fins i tot a Washington.

En aquell temps va entrar també a la Història d’Espanya: durant les guerres a la Florida va veure i es va trobar amb els representants de l’estat espanyol i va decidir que eren inútils i estaven embolicats en una lluita permanent contra els colons per fer pagar impostos, i molts d’ells eren Nord-Americans. Va decidir expulsar-los. Acabava d’annexionar la Florida als Estats Units. A Washington es van disgustar amb ell, perquè aquest pas no l’havien ni demanat ni autoritzat, però van acabar negociant amb Espanya i pagant un preu de compra. La Florida romandria per sempre més nord-americana.

A Nova Orleans, el 8 Juny 1815, trobant la glòria inesperada.

Els EUA havien declarat la Guerra anomenada del 1812 al Regne Unit, obrint un conflicte bastant absurd i primàriament comercial amb l’Imperi Britànic, que semblava militarment molt superior. Hom va saber que un gran exèrcit britànic molt gran, veterà de les guerres napoleòniques, s’acostava embarcat en una gran flota de vaixells de guerra a conquerir Nova Orleans. Semblava que venien a posar un punt final a una guerra sense sentit. La ciutat de Nova Orleans no està a la costa sinó vora del riu Mississippi a uns 9 o 10 quilòmetres del mar Carib, o sigui que calia desembarcar i acostar-se a peu. El govern federal va triar a Jackson per manca d’altres candidats per anar a la ciutat i organitzar-ne la defensa. Mentre tant hi havia al mar davant dels Anglesos una flota de tots els vaixells armats amb canons que els EUA van poder trobar. No n’hi havia prou per res, caldria lluitar per terra. Jackson es va trobar només amb una milícia voluntària sense soldats regulars amb homes mig descamisats, poc  disciplinats o entrenats amb armes antiquades. Podria aquesta gent aturar un exèrcit  que havia derrotat Napoleó? Quedava poc temps, però calia aprendre la disciplina del General. Jackson no dubtava castigar o fins i tot executar quan calia. En aquella guerra, Espanya estava aliada amb els anglesos, perquè esperava recuperar la Louisiana de dimensions enormes que arribaven a les Muntanyes Rocalloses, que Napoleó havia venut als Nord-Americans 15 anys abans.

En Jackson va començar acostant-se a l’àrea del desembarc  britànic a uns 12 qm i va anar reculant poc a poc fins conduir els invasors al lloc on ell havia bastit una fantàstica línia defensiva a uns 2 qm de la ciutat, davant d’un braç d’aigua anomenat en aquells temps “Canal Rodriguez” (nom canviat actualment per “Línia Jackson”). I així es va acabar la cosa amb un triomf que va deixar amb la boca oberta a mig món: els britànics havien vingut amb 8,392 soldats i van fugir deixant hi 2037 morts; en canvi en Jackson es va presentar només amb 5,359 milicians mal vestits i mal armats i els anglesos en van poder matar només 71. Es va saber a tot el món. Entusiasmat, en Jackson va entrar a Nova Orleans i després a Washington DC. Mentre era universalment aclamat, Jackson es va mirar la Casa Blanca amb interès.

En aquest assumpte de la gloriosa batalla de Nova Orleans és costum afegir que la lluita va tenir lloc uns 10 dies després que una conferència a Europa amb el Regne Unit i els Estats Units hagués declarat la pau i posat fi a la guerra. No ho sabia ningú però no havia servit de res. En qualsevol cas, el Congrés americà encara no havia rebut els papers ni tampoc votat. És que hi ha guerres que serveixin de més? No va afectar la glòria i la fama de Jackson.

A la Casa Blanca (1829-1837)

Havia esdevingut un dels homes més famosos dels Estats Units i això li va permetre lluitar per la Casa Blanca. Aquest combat li seria molt difícil i va desembocar en  una mena de guerra contra el que seria el seu predecessor i enemic, John Quincy Adams, fill d’un dels pares fundadors i segon President dels EUA. Jackson va perdre la primera elecció contra Adams però va guanyar la segona, mentre que els atacs de la premsa i els insults que van haver d’aguantar ell i la seva muller Rachel foren terribles (llegiu al final com de trist va acabar).  Andrew Jackson havia esdevingut el 7 President dels EUA i serviria per 8 anys. Va manar que el primer dia  a la Casa Blanca després del Jurament les portes quedessin obertes a tots els ciutadans de franc. En van venir tants, que en Jackson no podia ni entrar i li van robar tota la vaixella.

En els seus 8 anys com a cap del govern aquest President va fer coses molt agosarades, algunes bones i altres no, que han entrat als llibres d’història. Probablement no serveix de res enrecordar-se’n però certes coses sí que cal recordar. Ell era hostil a la idea d’un Banc Central Nacional independent d’ell  i va buidar i confiscar les caixes d’un que ja hi havia dintre. El Congrés va intentar en va destituir-lo, però va anar de poc. Li semblava que els seus Secretaris (ministres) eren tots estúpids i inútils i va crear un grup d’amics que es reunien amb ell per dirigir la política, governant de fet, i per evitar ser vistos, entraven a la Casa Blanca per la cuina (i així va nàixer el famós “Govern de la Cuina “o “Kitchen Cabinet” tan conegut al Regne Unit). En aquells temps hi havia dos partits al Congrés, un d’ells els whigs, que esdevindrien pocs anys després el partit original de Lincoln. Jackson i el seu successor, Vicepresident i còmplice Martin Van Buren van fundar junts el nou Partit Demòcrata. Diuen que en el fons tots els Partits compleixen les demandes de la Constitució 0 sigui que hi ha poca diferència i tot depèn de la personalit dels membres, però els Demòcrates van començar la seva existència com a partits esclavistes sobretot del Sud. Pel plaer d’insular a Jackson, els diaris enemics l’anomenaven no Jackson, sinó “Jackass” que vol dir Ase. Per burlar-se’n, en Jackson va fer de l’ase la mascota del Partit Demòcrata fins als nostres dies.

Pel final, la qüestió tristíssima del “Camí de les Llàgrimes” o “Trail of Tears” de la nació Cherokee. Ere indis que vivien molt pacíficament cultivant terrenys amb gran èxit a gran part del Sud dels EUA. En Jackson, doblant-se a demandes, envejes i intrigues va manar el trasllat obligatori de tots els indígenes Americans que vivien i treballaven pacíficament al Sud al costat d’immigrants blancs fins a l’anomenat “Territori Indi” que en els nostres dies consisteix principalment d’ Oklahoma, molt lluny de l’antiga llar ancestral. La migració fou feta generalment a peu en columnes per força, molt cruelment, sota custòdia policial o militar. Els desterrats van haver de vendre les seves propietats agrícoles a preus ridículs i molts van morir pel camí. En Jackson no té perdó per haver donat aquesta ordre encara que en els nostres dies, els Cherokees són amb els Navajos els indis Americans més nombrosos del país i a Oklahoma algunes coses sí que per ara van bé.

Rachel

Vet aqui que un home tan difícil i autoritari com en Jackson havia trobat una sola dona per la que estava disposat a qualsevol cosa i va haver de tolerar i patir per ella molts problemes greus sense dubtar o recular ni un mil·límetre.

Andrew Jackson es va trobar amb la Rachel a una casa on havia estat invitat a una festa i tots dos es van enamorar instantàniament, només que la Rachel estava dissortadament ja casada i a aquell territori, en aquell moment encara governat per Virgínia, el Congrés local  no admitia divorcis, i el marit de la Rachel era jove i en bona salut. Així i tot la parella es va ajuntar i van començar a viure al mateix lloc, fins que un dia en Jackson va anunciar a tothom perquè s’en assabentessin que la seva parella tenia assumptes a la localitat de Natchez dintre el territori encara espanyol de Louisiana i que hi anaven de visita tots dos. Van tornar anunciant que el Parlament de Virgínia havia atorgat a la Rachel un divorci i que els havia enviat una carta confirmant-lo. Probablement en Jackson no ensenyava a ningú la carta, que en realitat només feia saber que havien rebut la sol·licitud de divorci i que algun dia respondrien. Jackson va fer saber a tothom que ell i la Rachel s’havien casat a Natchez. I així és com Jackson i la seva Rachel van viure junts per un temps considerable. Si algú els molestava, l’Andrew el desafiava a un duel. El problema va reaparèixer quan Jackson va presentar-se per primera vegada a l’ elecció per President. Els seus enemics i molts diaris de tots els Estats van descobrir el problema que tenia amb la seva dona i van començar a investigar. A Natchez per descomptat ningú sabia que Andrew i la Rachel s’ haguessin casat mai. Pels diaris, la dona era una bígama, que era il·legal (i sí que n’era) i va sortir a tots els diaris amb dibuixos, insults i characterizations desagradables. La dona i el seu company van patir molt. Al final el marit real va aparèixer, va concedir un divorci i la parella es va casar de debò. Pero el final de l’idil·li s’ acostava.

En Jackson estava a casa seva a l’ Heritage i ja acabava de guanyar per primera vegada l’ elecció a President dels EUA i en poques setmanes aniria amb la seva Rachel a Washington i viurien tots dos a la Casa Blanca. Una nit, una empleada possiblement negra, el va despertar dient que la Rachel durant la nit s’ havia posat molt malalta, potser en un atac de cor. En Jackson hi va arribar quan ja hi havia un metge i altres persones dintre l’habitació on jeia la Rachel, ja morta. En Jackson, desesperat va començar a cridar i picar  les parets. El van haver de treure quan amenaçava suicidar-se.  No es va tornar a casar mai més. Una neboda seva li faria sempre de First Lady a la Casa Blanca.

Joan Gil