Els EUA són diferents

Els Nord-Americans estem passant per un temps una mica anguniós, perquè el President Trump un dia diu una cosa i l’endemà (o una estona després) una altra. En lloc de fer-li notar, tots els funcionaris i membres del Partit Republicà (fundat, com cal recordar amb tristor, per Abraham Lincoln) intenten obeir instantàniament, perquè la primera condició per treure el càrrec era obediència incondicional al President. Què vol fer amb l’OTAN i què vol fer amb Ucraïna?

Molta gent no entén bé què vol dir el 2% que fins ara Espanya no ha pagat del tot? NO ÉS la contribució anual a l’OTAN, sinó el percentatge del pressupost que el govern té l’obligació de gastar en la seva defensa nacional a casa seva, sigui amb pagaments per mantenir l’exèrcit o en compres i millores d’armes. La burocràcia de l’OTAN es paga separadament o potser la paga la UE tota sola. Els membres de l’organització es queixen que Espanya sigui l’únic membre que no arribi al 2% manat i exigeixen compliment. Però pot ser molt pitjor encara: la Sra von der Leyen diu que hauria d’arribar potser el 3,5 % i Trump fa unes setmanes que va demanar el 5%. Són coses que haurien de passar nomes  en temps de guerra, quan hi ha militarisme públic descarat.

Història abans de l’OTAN

Fou un producte de l’esclat de la Guerra Freda encetada pel President Harry Truman sota el consell i la pressió d’un grup de milionaris americans que deien que no es podia tolerar una Unió Soviètica comunista al continent. Abans de la Guerra Mundial Stalin havia aconseguit participar en el comerç europeu, cosa que s’havia d’acabar radicalment. Stalin feia en va esforços per mantenir l’amistat americana i europea. Els guerrers freds van establir a Paris una agència que havia d’aprovar qualsevol exportació a l’URSS o als països que ella dominava. Sembla que molts europeus es pensaven que aquesta misèria imposada causaria una revolució, com les que hi va haver a Hongria i Alemanya Oriental, però la fi verdadera del mon soviètic va trigar molt de temps i fou poc violenta. Mentre tant, en temps encara de Lenin, molts països occidentals van participar a la guerra civil russa al costat dels “blancs” que lluitaven contra els “rojos”. Hi va haver entre els blancs molts estrangers dirigits primàriament per Churchill des de Londres, però els EUA van contribuir amb un exèrcit molt fort (alguns diuen que potser 100,000?) que va desembarcar amb un contingent japonès considerable prop de Vladivostok. Diuen que no va anar be a Sibèria topant amb grups jueus que van patir molt i no van aconseguir res. Aquesta guerra civil russa la va guanyar Lenin amb el seu gran amic Trotsky (que anys després moriria assassinat a Mèxic per un català), però absolutament ningú en vol parlar i molt pocs n’han sentit parlar.

La Guerra Freda es va estendre fins al punt que els EUA i la Unió Soviètica van esdevenir verdaders enemics. Retrospectivament però sense dubte la URSS va arribar a tenir un arsenal atòmic temible que la va salvar, però en gairebé tots els altres aspectes era molt inferior als EUA en tot. Els Guerrers Freds exageraven i a molts països petits del Tercer Mon gent va haver de morir víctima de les bales creuades de tots dos. Quan el Nord-Coreà  Kim Il-Sung va visitar Stalin poc després de la Guerra Mundial per segona vegada demanant ajut i permís per començar la Guerra de Corea, segons Kim (avi del President Kim de Nord-Corea actualment), Stalin va respondre que ell ja tenia una bomba atòmica i que era l’única manera d’evitar ser atacat per estrangers com Hitler havia fet contra Rússia. Es veu que encara se’n recorden d’aquest consell a Corea del Nord.

La Marxa Cap a l’Est

Hi havia un costat pro-Soviètic oposat als poderosíssims exèrcits Nord-Americans i un altre costat molt mes poderós pro-Amèrica. Tots dos semblaven grups militars aliats evidentment dirigits respectivament pels EUA i la URSS, que evitaven una guerra frontal horrible, impossible de guanyar, probablement atòmica. Els Soviets van fundar el pacte de Varsòvia i els Americans l’OTAN com a instruments militars dirigits per ells. En el moment de l’ensorrament sobtat i gairebé pacífic de la URSS i del comunisme i la desintegració territorial de Rússia, l’últim President Soviètic Michael Gorbatxov (un home que mereixeria ser recordat) va dissoldre en l’acte el Pacte de Varsòvia i molta gent es va pensar que els EUA farien el mateix amb l’OTAN, però va resultar que no en tenien cap intenció. Els seus polítics i govern van seguir pensant que Rússia per les seves mides i història seguia essent un perill, no obstant la pujada al poder d’un home ex-comunista però ja de dretes com Putin. Perquè aquesta fúria anti-russa quan el comunisme havia caigut de mala manera per sempre? Perquè no deixar-lo entrar a Europa per negociar fent diners com tothom?

Ucraïna

Es podria titular la tragèdia més gran i horrible de la post-guerra Freda. Per molts anys cada vegada que hi havia qualsevol revolució de dretes o d’esquerres a qualsevol país, un dels bàndols rebia el suport americà i l’altre el soviètic. Cuba en va pagar les conseqüències. En el cas de Ucraïna, Biden va cridar que el que feia era defensar la llibertat i independència del país però no va dir res del significat del moviment cap a l’Est amb culminació de la Guerra Freda que ara ell organitzava. Sembla que la negociació de Minsk prèvia a la guerra fou mal feta, Putin es va plantar i no va servir de res, però hi ha llocs com les Nacions Unides amb negociadors professionals que han salvar situacions. Biden va afirmar que n’hi havia prou de negociacions i que tots els països de l’OTAN estaven entusiàsticament i unànime a favor de donar armes al feble exèrcit, que els EUA ja havien estat entrenant amb armes modernes, les quals Biden mateix seguiria facilitant i ampliant a mesura que el conflicte s’allargava.  Fa uns dies, després de la seva baralla publica a crits amb Zelinskyy a la Casa Blanca, Trump va fer tancar les informacions als militars ucraïnesos sobre l’estat del camp de guerra estudiat pels satèl·lits nord-americans. Diuen que en aquell moment, l’exèrcit rus gairebé en l’acte va recuperar el territori rus conquerit per Ucraïna, atacar i creuar la frontera a diferents llocs i posar en gran perill unitats ucraïneses a l’interior, recuperant segons diuen una ciutat important. Potser espantats per això els Americans tornen a compartir informació amb els seus satèl·lits.

Com és de terrible haver de parlar d’això. Ningú coneix el nombre de víctimes als dos bàndols però hi ha qui diu que són 700 mil morts o més. I tres milions de dones han hagut de marxar a l’estranger amb els seus nens i hi ha milions d’homes fugits. I gairebé tota la generació d’homes de 20 anys han mort. En Biden no tenia ni dret ni raó de provocar això. Quasi qualsevol negociació dirigida per gent competent hauria atorgat a Rússia molt menys  terreny del que ara traurà.  Però Biden va viatjar per oferir els dos dolços, la EU i l’OTAN fer fer feliços i rics tant als Ucraïnesos com als Georgians si triaven seguir l’exemple Ucraïnès.

Va aconseguir convèncer els membres de l’OTAN que si no tiren endavant amb la guerra, Putin envairà i conquerirà tota Europa. De fet en Putin va pujar al poder suportat per una majoria estabornida per la desintegració de la URSS i la pèrdua de ciutadans russoparlants a nous governs nacionalistes perifèrics que els volien assimilar. Hi ha pel món molts caps de govern autoritaris, com Recep Tayyip Erdogan de Turquia, gran amic dels Americans. I molts més a l’Àfrica i Àsia Central. I no tenen cap intenció d’envair Europa. L’OTAN diu que el gran avantatge dels membres és que si un fos agredit, tots els membres vindrien al seu ajut. Qui intentarà envair Espanya? França, Portugal o Andorra? El Marroc no, perquè defensar una costa i un lloc tan internacional com l’Estret és massa fàcil. Quin avantatge que valgui el 2 o el 5% del pressupost que es necessiten?

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS