Els EUA són diferents

La petita ciutat de Nova Orleans a Louisiana fou fundada vora el riu Mississippi el segle XVII per França per una raó principal: els francesos tenien colònies Franco parlants a Canadà amenaçades per la Gran Bretanya i havien descobert un camí en part per llocs secs i en part per rius per arribar del Canadà al Carib defugint la vigilància dels vaixells anglesos en poques setmanes. Hi havien bastit un petit poble amb cases de fusta i va anar bé per anys. No duraria gaire. En 1682 Louisiana fou comprada per Espanya, però l’interès era tan petit (i les altres colònies encara sense explorar tan grans) que van trigar anys a prendre possessió i introduir canvis a Nova Orleans. Molts lectors es quedaran molt sorpresos, però aquesta nova colònia esdevindria la més exitosa, atractiva per immigrants, ben governada, lliure i pròspera de totes les Amèriques, gràcies sobretot a governadors andalusos. Napoleó va reprendre el gran territori secretament en 1800 però l’adquisició no fou firmada pel rei d’Espanya fins 1802. Enlloc de colonitzar la ciutat, Napoleó va triar vendre l’enorme colònia gairebé desconeguda de Louisiana, que s’estenia fins les Muntanyes Rocalloses i incloïa la ciutat de Saint Louis, als nous Nord-Americans, dels quals en aquell moment era President entusiàstic el gran Thomas Jefferson, autor de la Declaració d’Independència. Fou un moment verdaderament històric per als EUA, que havien nascut com colònies atlàntiques i acabaven d’obrir gràcies a Napoleó el creixement cap al Pacífic i el Sud. És difícil explicar la importància i magnitud per a la Nació de la compra de Louisiana.

Temps Colonial Espanyol.
Només queda un sol record de la breu dominació francesa al segle XVII, una petita casa de monges probablement reconstruïda. La resta de la ciutat vella de Nova Orleans és 100% espanyola, incloent la Catedral, el Cabildo, la Plaça d’Armes (Plaça Major), el Govern, molts habitatges de pisos…Durant la meva darrera visita fa uns 15 anys el govern estava substituint els noms dels carrers en francès (pel menysteniment dels americans en aquells temps contra les coses hispanes probablement empitjorat per la Dictadura franquista, quan els turistes americans a Espanya confonent-la amb Mèxic preguntaven on feien els millors tamales o enchilades). Els noms castellans, per exemple Bourbon Street havia esdevingut i segueix essent la Calle Borbón, i així molts altres llocs.
La raó per aquest canvi? Naturalment el foc. La ciutat francesa fou destruïda per dos focs iniciats a edificis de fusta en 1788 i 1794.
És interessantíssim saber qui vivia a NO. A més d’alguns hispans, hi arribaven gent de molts països d’Europa i algunes races (l’esclavatge va quedar prohibit) i també molta gent de llengua francesa, que n’havien sentit parlar. Molt important fou l’arribada, molt ben tolerada per l’administració, de membres de la comunitat ACADIA del costat atlàntic del Canadà (que també segueixen existint encara a la província canadenca de Nova Escòcia) que eren protestants i estaven perseguits pels Anglesos al Canadà. Diuen que NO va arribar a tenir uns 50,000 immigrants europeus i el francès el parlaven molts. I s’ho voldrien creure tots els lectors? Doncs sí: el Governador malagueny Unzaga va declarar Nova Orleans oficialment bilingüe, cas únic en tot l’imperi espanyol. Sembla que els castellanoparlants no van passar mai del 15%. Com és molt natural, els residents van intentar enderrocar l’autoritat espanyola dues vegades en 1767 i 1769, sense cap èxit.
Hi havia una prosperitat insòlita i extraordinària amb el comerç dirigit a Europa i de fet el govern enviava molts diners a Madrid. El govern era civilitzat i generalment tolerant. Una font excel·lent d’ingressos era el Riu Mississippi que per molts anys era l’única forma que tenien els Americans d’enviar mercaderies, càrregues i passatgers en un vaixell a les parts interiors dels primers estats. Cal afegir que per moltes raons, els residents havien simpatitzat molt amb els rebels Americans lluitant per la Independència i que hi va haver un comitè de ciutadans ocupat de fer la guitza i tant de mal com possible als Anglesos. Probablement es per aquesta raó que hi va haver molt poca guerra al Sud. En general, els llibres Americans i les escoles donen molt poc crèdit per aquesta activitat.

Anys han passat: Hi ha una Guerra Civil entre Sudistes i Unionistes i Nova Orleans ha esdevingut Sudista i esclavista.

Els colons residents a NO en 1862 eren pro-confederats i esclavistes prop del 100%. Estaven molt lluny dels camps de batalla però tenien una costa oceànica amb un port molt actiu i la Confederació rebia moltes armes en canvi pel cotó, un dels seus productes principals. Tant la Unió de Lincoln com els Confederats tenien vaixells de guerra, pocs comparats amb els europeus, però efectius. Els Confederats a més tenien tres submarins protegits per acer (com els Unionistes també: havien lluitat ja una vegada i cap dels dos va guanyar). La petita Navy nordista va decidir atacar i prendre possessió de Nova Orleans, que ja havia estat confederada per 455 dies. La batalla va durar de l’Abril fins al Maig de 1862 i va acabar en una gran victòria per als Unionistes de Lincoln, ensorrant la via principal de comerç i armaments vitals  de la Confederació. Tot gràcies a un home amb nom molt català (amb un pare balear de Ciutadella), heroi nacional amb escultures per tot el país i primer Almirall dels EUA. Es deia David Farragut.

Farragut.

El seu pare era un mariner professional natural de Ciutadella que havia emigrat als EUA en la recerca de la llibertat i s’ havia casat amb una Americana del sud. Va tenir un fill però la gran desgràcia fou que durant una epidèmia la dona va morir, deixant-lo tot sol amb un nen molt petit, en David. Con s’ho havia de fer? Un mariner ha de sortir de viatge per treballar, però no podia deixar el nen tot sol. Va tenir una idea: va encomanar el petit David a un amic seu molt afeccionat amb totes les coses marítimes que ja tenia tres fills, i estava desesperat per la falta d’una marina de guerra. En David va arribar a esdevenir el Primer Almirall i comandant marítim dels EUA i va conquerir NO, entre moltes altres coses. No té res a veure, però els seus tres germanastres també van arribar a almiralls.
Entre els Unionistes i Confederats tenien pocs vaixells impressionants, però tots dos havien estat capaços d’inventar i fabricar els primers submarins coberts d’acer, que van lluitar a una batalla amb empat final. En aquest cas, només els Confederats tenien tres submarins al davant de NO però altrament havien organitzat una verdadera muralla de grans i petits vaixells armats davant de l’entrada a la ciutat que estava a uns pocs quilòmetres al costat del gran riu Mississippi. Els Unionistes de Farragut no estaven gaire millor. En Farragut va obrir foc i lluitar per dies amb tot allò que tenia, i no tenia res de covard. Tot va durar més de dues setmanes però ell va entrar triomfalment a la ciutat de Nova Orleans on fou molt mal rebut per la població. En Farragut era un home molt tossut. Poc temps després es va presentar al port de Houston (hi ha un canal per arribar-hi) a ajudar un grup militat unionista que pretenia conquerir Houston. Va acabar amb un desastre perquè l’almirall va ignorar certes recomanacions i demandes sobre l’hora de l’atac que li feia el general unionista. Però en David va seguir lluitant i organitzant l’armada nord-americana del temps. El seu esforç va acabar sent molt reconegut i celebrat. A mes de les medalles, hi ha dues estacions de metro anomenades Farragut a Washington. Els Americans es pensen que es un nom francès.
Caldria afegir una anècdota. En Farragut va sortir amb companys i escorta a passejar pels carrers de la ciutat, on tothom l’odiava a mort. Encara no hi havia clavegueres i tot i passant sota un balcó, li van buidar un orinal al cap. Diuen i han escrit que és veritat.
Lincoln va nomenar governador un individu amb poca experiència però molt mal geni que va començar a publicar edictes terribles. El pitjor, reconegut a la premsa europea, era una ordre que qualsevol dona trobada insultant o amenaçant el govern o la Unió, seria considerada una prostituta i tractada com corresponia. Quina idea! Però la ciutat patia des de sempre cada any d’una epidèmia infecciosa amb morts que el nou governador va saber terminar.

PRÒXIMAMENT: COM ANDREW JACKSON, EL DONALD TRUMP AMERICÀ I FUNDADOR DEL PARTIT DEMÒCRATA, VA ESDEVENIR UN GRAN HEROI NACIONAL A NOVA ORLEANS I UN CANDIDAT A LA CASA BLANCA.

Joan Gil