Els EUA són diferents

Fa Continuï Llegint »

L’inoblidable Andrew Jackson (1767-1845), un gran heroi nord-americà, fou President dels EUA des de 1829 fins 1837  i esdevingué una personalitat famosa recordada per moltes coses: fiscal general de Tennessee, protagonista d’un afer matrimonial famós, desafiador de duels, vencedor de guerres amb tribus indígenes, conqueridor de la Florida ocupada per Espanya, vencedor de l’exèrcit britànic, enemic mortal de John Quincy Adams, president dels Estats Units, desmantellador del Banc dels Estats Units, martell de tots els indígenes de la costa atlàntica, creador del primer “govern de cuina”, fundador del Partit Demòcrata i moltes més coses, tant bones com dolentes. En resum, Jackson fou un heroi nacional, un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, gran patriota que recordava el passat colonial amb Anglaterra, que odiava molt, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington i que treballava pel poble. Tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona que l’havia ofès, a ell o a la seva estimada muller Rachel (llegiu al final com va anar aquest cas). Era un home estrany i molt perillós. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem del nou estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres i bastint una residència monumental, (“Heritage”), en aquell temps una seu rural com una hisenda,  que els turistes poden visitar encara a la seva ciutat de Nashville (Tennessee).

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria amb les armes contra els indigenes (una glòria que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee, encara molt desorganitzada i bastant inútil. Al capdavant de la milícia, Jackson va marxar cap a la Florida i obtenir el seu primer triomf  militar guanyant una gran victòria sobretot contra els indis de la nació Creek. Va demostrar també una certa determinació que sovint semblava cruel. Era hostil als indígenes. Difícil d’entendre: acabava de destrossar la tribu Creek pero va adoptar un nen indi petit com a fill seu i se’l va endur a casa seva. (moriria molt jove de tuberculosi). Les campanyes contra els nadius van establir la seva inesperada anomenada militar, notada fins i tot a Washington.

En aquell temps va entrar també a la Història d’Espanya: durant les guerres a la Florida va veure i es va trobar amb els representants de l’estat espanyol i va decidir que eren inútils i estaven embolicats en una lluita permanent contra els colons per fer pagar impostos, i molts d’ells eren Nord-Americans. Va decidir expulsar-los. Acabava d’annexionar la Florida als Estats Units. A Washington es van disgustar amb ell, perquè aquest pas no l’havien ni demanat ni autoritzat, però van acabar negociant amb Espanya i pagant un preu de compra. La Florida romandria per sempre més nord-americana.

A Nova Orleans, el 8 Juny 1815, trobant la glòria inesperada.

Els EUA havien declarat la Guerra anomenada del 1812 al Regne Unit, obrint un conflicte bastant absurd i primàriament comercial amb l’Imperi Britànic, que semblava militarment molt superior. Hom va saber que un gran exèrcit britànic molt gran, veterà de les guerres napoleòniques, s’acostava embarcat en una gran flota de vaixells de guerra a conquerir Nova Orleans. Semblava que venien a posar un punt final a una guerra sense sentit. La ciutat de Nova Orleans no està a la costa sinó vora del riu Mississippi a uns 9 o 10 quilòmetres del mar Carib, o sigui que calia desembarcar i acostar-se a peu. El govern federal va triar a Jackson per manca d’altres candidats per anar a la ciutat i organitzar-ne la defensa. Mentre tant hi havia al mar davant dels Anglesos una flota de tots els vaixells armats amb canons que els EUA van poder trobar. No n’hi havia prou per res, caldria lluitar per terra. Jackson es va trobar només amb una milícia voluntària sense soldats regulars amb homes mig descamisats, poc  disciplinats o entrenats amb armes antiquades. Podria aquesta gent aturar un exèrcit  que havia derrotat Napoleó? Quedava poc temps, però calia aprendre la disciplina del General. Jackson no dubtava castigar o fins i tot executar quan calia. En aquella guerra, Espanya estava aliada amb els anglesos, perquè esperava recuperar la Louisiana de dimensions enormes que arribaven a les Muntanyes Rocalloses, que Napoleó, després d’haver-la pres d’Espanya, havia venut als Nord-Americans 15 anys abans.

En Jackson va començar acostant-se a l’àrea del desembarc  britànic a uns 12 qm i va anar reculant poc a poc fins conduir els invasors al lloc on ell havia bastit una fantàstica línia defensiva a uns 2 qm de la ciutat, davant d’un braç d’aigua anomenat en aquells temps “Canal Rodriguez” (nom canviat actualment per “Línia Jackson”). I així es va acabar la cosa amb un triomf que va deixar amb la boca oberta a mig món: els britànics havien vingut amb 8,392 soldats i van fugir deixant hi 2037 morts; en canvi en Jackson es va presentar només amb 5,359 milicians mal vestits i mal armats i els anglesos en van poder matar només 71. Es va saber a tot el món. Entusiasmat, en Jackson va entrar a Nova Orleans i després a Washington DC. Mentre era universalment aclamat, Jackson es va mirar la Casa Blanca amb interès.

En aquest assumpte de la gloriosa batalla de Nova Orleans és costum afegir que la lluita va tenir lloc uns 10 dies després que una conferència a Europa amb el Regne Unit i els Estats Units hagués declarat la pau i posat fi a la guerra. No ho sabia ningú però no havia servit de res. En qualsevol cas, els Americans n’estaven molt orgullosos i el Congrés americà encara no havia rebut els papers ni tampoc votat. És que hi ha guerres que serveixin de més? No va afectar la glòria i la fama de Jackson.

A la Casa Blanca (1829-1837)

Havia esdevingut un dels homes més famosos dels Estats Units i això li va permetre lluitar per la Casa Blanca. Aquest combat li seria molt difícil i va desembocar en  una mena de guerra contra el que seria el seu predecessor i enemic, John Quincy Adams, fill de John Adams, un dels pares fundadors i segon President dels EUA. Jackson va perdre la primera elecció contra Adams però va guanyar la segona, mentre que els atacs de la premsa i els insults que van haver d’aguantar ell i la seva muller Rachel foren terribles (llegiu al final  com va acabar).  Andrew Jackson havia esdevingut el 7è President dels EUA i serviria per 8 anys. Va manar que el primer dia  a la Casa Blanca després del Jurament les portes quedessin obertes a tots els ciutadans de franc. En van venir tants, que en Jackson no podia ni entrar i li van robar tota la vaixella.

En els seus 8 anys com a cap del govern aquest President va fer coses molt agosarades, algunes bones i altres no, que han entrat als llibres d’història. Probablement no serveix de res enrecordar-se’n però certes coses sí que cal recordar. Ell era hostil a la idea d’un Banc Central Nacional independent d’ell  i va buidar i confiscar les caixes d’un que ja hi havia dintre. El Congrés va intentar en va destituir-lo, i va anar de poc. Li semblava que els seus Secretaris (ministres) eren tots estúpids i inútils i va crear un grup d’amics que es reunien amb ell per dirigir la política, governant de fet, i per evitar ser vistos, entraven a la Casa Blanca per la cuina (i així va nàixer el famós “Govern de la Cuina “o “Kitchen Cabinet” tan conegut al Regne Unit). En aquells temps hi havia dos partits al Congrés, un d’ells els whigs, que esdevindrien pocs anys després el partit original de Lincoln. Jackson i el seu successor, Vicepresident i còmplice Martin Van Buren van fundar junts el nou Partit Demòcrata. Diuen que en el fons tots els Partits compleixen les demandes de la Constitució 0 sigui que hi ha poca diferència i tot depèn de la personalit dels membres, però els Demòcrates van començar la seva existència com a partits esclavistes sobretot al Sud. Pel plaer d’insultar a Jackson, els diaris enemics l’anomenaven no Jackson, sinó “Jackass” que vol dir Ase. Per burlar-se’n, en Jackson va fer de l’ase la mascota del Partit Demòcrata fins als nostres dies.

Pel final, la qüestió tristíssima del “Camí de les Llàgrimes” o “Trail of Tears” de la nació Cherokee. Ere indis que vivien molt pacíficament cultivant terrenys dels que eren propietaris amb gran èxit a gran part del Sud dels EUA. En Jackson, doblant-se a demandes, envejes, cobeja i intrigues va manar el trasllat obligatori de tots els indígenes Americans que vivien i treballaven pacíficament al Sud al costat d’immigrants blancs fins a l’anomenat “Territori Indi” que en els nostres dies consisteix principalment d’ Oklahoma, molt lluny de l’antiga llar ancestral. La migració fou feta generalment a peu en columnes per força, molt cruelment, sota custòdia policial o militar. Els desterrats van ser forçats a vendre les seves propietats agrícoles de terra a preus ridículs i molts van morir pel camí. En Jackson no té perdó per haver donat aquesta ordre encara que en els nostres dies, els Cherokees són amb els Navajos els indis Americans més nombrosos del país i a Oklahoma algunes coses sí que per ara van bé.

Rachel

Vet aqui que un home tan difícil i autoritari com en Jackson havia trobat una sola dona per la que estava disposat a qualsevol cosa i va haver de tolerar i patir per ella molts problemes greus sense dubtar o recular ni un mil·límetre.

Andrew Jackson va conèixer la Rachel a una casa on ell havia estat invitat a una festa i tots dos es van enamorar instantàniament, només que la Rachel estava dissortadament ja casada i a aquell territori, en aquell moment encara governat per Virgínia, el Congrés local  que no admitia divorcis, i el marit de la Rachel era jove i en bona salut. Així i tot la parella es va ajuntar i van començar a viure al mateix lloc, fins que un dia en Jackson va anunciar a tothom perquè s’en assabentessin que la seva parella tenia assumptes a la localitat de Natchez dintre el territori encara espanyol de Luisiana i que hi anaven de visita tots dos, cosa que en aquell temps era una expedició. Van tornar anunciant que el Parlament de Virgínia havia atorgat a la Rachel un divorci i que els havia enviat una carta confirmant-lo. Probablement en Jackson no ensenyava a ningú la carta, que en realitat només feia saber que havien rebut la sol·licitud de divorci i que algun dia respondrien. Jackson va fer saber a tothom que ell i la Rachel s’havien casat a Natchez. I així és com Jackson i la seva Rachel van viure junts per un temps considerable. Si algú els molestava, l’Andrew el desafiava a un duel. El problema va reaparèixer quan Jackson va presentar-se per primera vegada a l’ elecció per President. Els seus enemics i molts diaris de tots els Estats van descobrir el problema que tenia amb la seva dona i van començar a investigar. A Natchez per descomptat ningú sabia que Andrew i la Rachel s’ haguessin casat mai. Pels diaris, la dona era una bígama, que era il·legal (i sí que n’era) i va sortir a tots els diaris amb dibuixos, insults i characterizations desagradables. La dona i el seu company van patir molt. Al final el marit real va aparèixer, va concedir un divorci i la parella es va casar de debò. Pero el final de l’idil·li ja s’acostava.

En Jackson estava a casa seva a l’ Heritage i ja acabava de guanyar per primera vegada l’ elecció a President dels EUA i en poques setmanes aniria amb la seva Rachel a Washington i viurien tots dos a la Casa Blanca. Una nit, una minyona el va despertar dient que la Rachel durant la nit s’ havia posat molt malalta, potser amb un atac de cor. En Jackson hi va arribar quan ja hi havia un metge i altres persones dintre l’habitació on jeia la Rachel, ja morta. En Jackson, desesperat va començar a cridar i picar  les parets. El van haver de treure per força quan amenaçava suicidar-se.  No es va tornar a casar mai més. Una neboda seva li faria sempre de First Lady a la Casa Blanca.

Joan Gil

La petita ciutat de Nova Orleans a Louisiana fou fundada vora el riu Mississippi el segle XVII per França per una raó principal: els francesos tenien colònies Franco parlants a Canadà amenaçades per la Gran Bretanya i havien descobert un camí en part per llocs secs i en part per rius per arribar del Canadà al Carib defugint la vigilància dels vaixells anglesos en poques setmanes. Hi havien bastit un petit poble amb cases de fusta i va anar bé per anys. No duraria gaire. En 1682 Louisiana fou comprada per Espanya, però l’interès era tan petit (i les altres colònies encara sense explorar tan grans) que van trigar anys a prendre possessió i introduir canvis a Nova Orleans. Molts lectors es quedaran molt sorpresos, però aquesta nova colònia esdevindria la més exitosa, atractiva per immigrants, ben governada, lliure i pròspera de totes les Amèriques, gràcies sobretot a governadors andalusos. Napoleó va reprendre el gran territori secretament en 1800 però l’adquisició no fou firmada pel rei d’Espanya fins 1802. Enlloc de colonitzar la ciutat, Napoleó va triar vendre l’enorme colònia gairebé desconeguda de Louisiana, que s’estenia fins les Muntanyes Rocalloses i incloïa la ciutat de Saint Louis, als nous Nord-Americans, dels quals en aquell moment era President entusiàstic el gran Thomas Jefferson, autor de la Declaració d’Independència. Fou un moment verdaderament històric per als EUA, que havien nascut com colònies atlàntiques i acabaven d’obrir gràcies a Napoleó el creixement cap al Pacífic i el Sud. És difícil explicar la importància i magnitud per a la Nació de la compra de Louisiana.

Temps Colonial Espanyol.
Només queda un sol record de la breu dominació francesa al segle XVII, una petita casa de monges probablement reconstruïda. La resta de la ciutat vella de Nova Orleans és 100% espanyola, incloent la Catedral, el Cabildo, la Plaça d’Armes (Plaça Major), el Govern, molts habitatges de pisos…Durant la meva darrera visita fa uns 15 anys el govern estava substituint els noms dels carrers en francès (pel menysteniment dels americans en aquells temps contra les coses hispanes probablement empitjorat per la Dictadura franquista, quan els turistes americans a Espanya confonent-la amb Mèxic preguntaven on feien els millors tamales o enchilades). Els noms castellans, per exemple Bourbon Street havia esdevingut i segueix essent la Calle Borbón, i així molts altres llocs.
La raó per aquest canvi? Naturalment el foc. La ciutat francesa fou destruïda per dos focs iniciats a edificis de fusta en 1788 i 1794.
És interessantíssim saber qui vivia a NO. A més d’alguns hispans, hi arribaven gent de molts països d’Europa i algunes races (l’esclavatge va quedar prohibit) i també molta gent de llengua francesa, que n’havien sentit parlar. Molt important fou l’arribada, molt ben tolerada per l’administració, de membres de la comunitat ACADIA del costat atlàntic del Canadà (que també segueixen existint encara a la província canadenca de Nova Escòcia) que eren protestants i estaven perseguits pels Anglesos al Canadà. Diuen que NO va arribar a tenir uns 50,000 immigrants europeus i el francès el parlaven molts. I s’ho voldrien creure tots els lectors? Doncs sí: el Governador malagueny Unzaga va declarar Nova Orleans oficialment bilingüe, cas únic en tot l’imperi espanyol. Sembla que els castellanoparlants no van passar mai del 15%. Com és molt natural, els residents van intentar enderrocar l’autoritat espanyola dues vegades en 1767 i 1769, sense cap èxit.
Hi havia una prosperitat insòlita i extraordinària amb el comerç dirigit a Europa i de fet el govern enviava molts diners a Madrid. El govern era civilitzat i generalment tolerant. Una font excel·lent d’ingressos era el Riu Mississippi que per molts anys era l’única forma que tenien els Americans d’enviar mercaderies, càrregues i passatgers en un vaixell a les parts interiors dels primers estats. Cal afegir que per moltes raons, els residents havien simpatitzat molt amb els rebels Americans lluitant per la Independència i que hi va haver un comitè de ciutadans ocupat de fer la guitza i tant de mal com possible als Anglesos. Probablement es per aquesta raó que hi va haver molt poca guerra al Sud. En general, els llibres Americans i les escoles donen molt poc crèdit per aquesta activitat.

Anys han passat: Hi ha una Guerra Civil entre Sudistes i Unionistes i Nova Orleans ha esdevingut Sudista i esclavista.

Els colons residents a NO en 1862 eren pro-confederats i esclavistes prop del 100%. Estaven molt lluny dels camps de batalla però tenien una costa oceànica amb un port molt actiu i la Confederació rebia moltes armes en canvi pel cotó, un dels seus productes principals. Tant la Unió de Lincoln com els Confederats tenien vaixells de guerra, pocs comparats amb els europeus, però efectius. Els Confederats a més tenien tres submarins protegits per acer (com els Unionistes també: havien lluitat ja una vegada i cap dels dos va guanyar). La petita Navy nordista va decidir atacar i prendre possessió de Nova Orleans, que ja havia estat confederada per 455 dies. La batalla va durar de l’Abril fins al Maig de 1862 i va acabar en una gran victòria per als Unionistes de Lincoln, ensorrant la via principal de comerç i armaments vitals  de la Confederació. Tot gràcies a un home amb nom molt català (amb un pare balear de Ciutadella), heroi nacional amb escultures per tot el país i primer Almirall dels EUA. Es deia David Farragut.

Farragut.

El seu pare era un mariner professional natural de Ciutadella que havia emigrat als EUA en la recerca de la llibertat i s’ havia casat amb una Americana del sud. Va tenir un fill però la gran desgràcia fou que durant una epidèmia la dona va morir, deixant-lo tot sol amb un nen molt petit, en David. Con s’ho havia de fer? Un mariner ha de sortir de viatge per treballar, però no podia deixar el nen tot sol. Va tenir una idea: va encomanar el petit David a un amic seu molt afeccionat amb totes les coses marítimes que ja tenia tres fills, i estava desesperat per la falta d’una marina de guerra. En David va arribar a esdevenir el Primer Almirall i comandant marítim dels EUA i va conquerir NO, entre moltes altres coses. No té res a veure, però els seus tres germanastres també van arribar a almiralls.
Entre els Unionistes i Confederats tenien pocs vaixells impressionants, però tots dos havien estat capaços d’inventar i fabricar els primers submarins coberts d’acer, que van lluitar a una batalla amb empat final. En aquest cas, només els Confederats tenien tres submarins al davant de NO però altrament havien organitzat una verdadera muralla de grans i petits vaixells armats davant de l’entrada a la ciutat que estava a uns pocs quilòmetres al costat del gran riu Mississippi. Els Unionistes de Farragut no estaven gaire millor. En Farragut va obrir foc i lluitar per dies amb tot allò que tenia, i no tenia res de covard. Tot va durar més de dues setmanes però ell va entrar triomfalment a la ciutat de Nova Orleans on fou molt mal rebut per la població. En Farragut era un home molt tossut. Poc temps després es va presentar al port de Houston (hi ha un canal per arribar-hi) a ajudar un grup militat unionista que pretenia conquerir Houston. Va acabar amb un desastre perquè l’almirall va ignorar certes recomanacions i demandes sobre l’hora de l’atac que li feia el general unionista. Però en David va seguir lluitant i organitzant l’armada nord-americana del temps. El seu esforç va acabar sent molt reconegut i celebrat. A mes de les medalles, hi ha dues estacions de metro anomenades Farragut a Washington. Els Americans es pensen que es un nom francès.
Caldria afegir una anècdota. En Farragut va sortir amb companys i escorta a passejar pels carrers de la ciutat, on tothom l’odiava a mort. Encara no hi havia clavegueres i tot i passant sota un balcó, li van buidar un orinal al cap. Diuen i han escrit que és veritat.
Lincoln va nomenar governador un individu amb poca experiència però molt mal geni que va començar a publicar edictes terribles. El pitjor, reconegut a la premsa europea, era una ordre que qualsevol dona trobada insultant o amenaçant el govern o la Unió, seria considerada una prostituta i tractada com corresponia. Quina idea! Però la ciutat patia des de sempre cada any d’una epidèmia infecciosa amb morts que el nou governador va saber terminar.

PRÒXIMAMENT: COM ANDREW JACKSON, EL DONALD TRUMP AMERICÀ I FUNDADOR DEL PARTIT DEMÒCRATA, VA ESDEVENIR UN GRAN HEROI NACIONAL A NOVA ORLEANS I UN CANDIDAT A LA CASA BLANCA.

Joan Gil