Els EUA són diferents

Molts lectors han notat sense dubte la disminució considerable d’informació diària als mitjans d’informació sobre Ucraïna, cosa que molt probablement reflexa l’aparent fallida de l’atac ucraïnès. Hom pot trobar a la Internet nombroses descripcions de la verdaderament extraordinària línia defensiva sense precedents que els russos han bastit i a molts militars els sembla impossible de passar. Dissortadament les fotos de satèl·lit dels diaris no es poden copiar  però es poden trobar fàcilment amb un ordinador. Hom recomanaria el material  de la BBC, que té un servei de verificació molt dur abans de deixar publicar res, i també del NYTimes que sempre h0 ha de confirmar tot. Fa un any l’exèrcit de la Federació Russa va donar un espectacle grotesc d’incompetència amb el seu intent d’anar a Kyiv com si fos un passeig triomfal que seria rebut amb al·leluies i banderes. Va acabar molt malament, però era absurd menystenir, com molts van fer, la capacitat russa de pensar-s’ho i tornar a començar. Vet aquí com semblen estar actualment les coses.

La barrera defensiva no fou bastida al lloc dels combats, sinó alguns qm enrere, basada sobretot en el banc sud del Riu Dniper. Els russos van introduir i desenvolupar màquines anomenades en anglès Trenchers, que poden excavar el sòl a gran velocitat i crear trinxeres de gran profunditat a una velocitat de més de 0.8 qm per hora. La barrera, originalment concebuda amb una llargària de 60 qm paral·lela al riu Dniper aviat fou allargada a prop de 1,000 qm pels dos extrems originals cap a l’oest i cap al nord incloent la costa marítima i la frontera de terra arribant a cobrir tota l’antiga frontera entre Rússia i Ucraïna, bloquejant  de fet tots els moviments ucraïnesos per terra en totes les direccions. És com si hagués atrapat i tancat al seu interior un fragment gros d’Ucraïna que no volen retornar. Les costes, tant a Crimea lluny dels ucraïnesos com a les zones de proximitat russa, han quedat fortament  fortificades. La barrera no és única. Hi ha una segona paral·lela alçada a alguns qm darrera la primera, encara que més curta, limitant-se a les zones més perilloses. Per si això no fos prou, els russos han buidat i envoltat amb trinxeres pròpies una petita ciutat anomenada Tokmat que ha estat buidada de civils i omplerta amb armes i soldats russos, una mica com un castell a l’edat mitja. Com que això no era prou, van estendre una línia ofensiva sortint de la barrera en llarg de la carretera E105 per on russos estan actualment avançant cap a Kharkiv (i potser, qui ho sap, fins Kyiv). La barrera contra tancs es encara mes impressionant. Tornant a les trinxeres de les muralles defensives, estan elles mateixes protegides pel davant i darrera per trinxeres addicionals amples i profundes contra tancs, que, a més, es trobarien si  arribessin a creuar aquestes precaucions amb grans concentracions per terra de dragon’s teeth, (dents de drac) obstacles igualment dedicats a no deixar passar els pocs tancs que hi poguessin arribar. Una altra innovació son certes màquines que poden excavar petites trinxeres circulars on hi caben dos o tres soldats confrontats al foc enemic fora de la trinxera normal i amb necessitat de protecció.
I deixant de banda la línia defensiva, com ha anat amb l’ajut rebut dels EUA i membres de OTAN? És variable i difícil d’informar-se. Un cas notable fou el dels HIMARS, les armes anti-projectil nord-americanes ensenyades tan sovint a les pantalles de televisió, que es consideraven invencibles. Sembla que la indústria militar russa va reeixir desenvolupant un mètode per neutralitzar-les i és per això que en l’actualitat els projectils llençats pels russos semblen poder arribar on volen sense poder ser aturats pels HIMARS. Al començament de la guerra molts membres de l’OTAN, sobretot Alemanya, van enviar diners i moltes armes però en l’actualitat sembla que només els nord-americans ho continuen fent. A molts països ja hi ha queixes, sobretot de l’extrema dreta. A Washington, l’ala Republicana trumpista a la Casa dels Representants més radical del Congrés, de fet comparable a la dreta ultra a Europa, amenaça amb bloquejar els 21,000 milions que Biden està demanant ara, cosa que faria pujar el total de les donacions americans fins ara a 70,699 milions. Dubto molt que aquest bloqueig de diners arribi a ser aprovat, però els congressistes podrien reduir la quantitat de la donació o exigir un temps límit per acabar. Fora interessant saber quant cobren els  fabricants d’armes que treballen dia i nit.

El cas de les remeses de blat des dels ports del Mar Negre sí que és un problema intolerable, perquè en aquest moment hi ha pel món un 300 milions d’éssers humans que no saben si ells i els seus nens trobaran  menjar demà i depenen exclusivament de les Nacions Unides i organitzacions benèfiques.  Molts d’aquests no tindran absolutament res si no són ajudats i els nens petits són els que més hi pateixen i més aviat moren.  La culpa d’aquest problema tan greu sens dubte la té l’OTAN. S’haurien d’haver presentat amb els EUA a l’ONU demanant que es declarés un estat d’emergència alimentària mundial i es permetés a algun vaixell americà o neutral supervisar els bots carregats sortint del Mar Negre, sense ficar-se en res més. Enlloc d’això el Sr Erdogan de la Turquia va organitzar un petit tractat quasi comercial entre ell, la Federació Russa i Ucraïna, que ha acabat malament. A més, els russos havien descobert que Ucraïna exportava grans també utilitzant un riu que anava a Croàcia i entrava al Mar Negre i ho van bombardejar. Els ucraïnesos igualment estan buscant una altre sortida pel Danubi que no sembla prometedora.

I les famoses sancions contra la Federació Russa anunciades pel President Biden a la TV sense poder controlar la seva ràbia? Hi ha de tot, però molt èxit no van tenir. A mi em molesten les sancions perquè quan jo era un nen vaig veure a tot arreu les cues per comprar pa negre i patates, cafè dolent de Riu Muni barrejat amb herbes i coses rares, dies sense carn, dies, dies, dies… targeta de racionament. Fou part de la decisió de l’ONU de bloquejar totalment l’Estat espanyol degut a la Divisió que Franco, fent costat a Hitler, havia enviat a la Unió Soviètica per lluitar amb els alemanys durant el setge de Leningrad (avui St Petersburg). Els ciutadans en van haver d’aguantar  les conseqüències, però no en tenien cap culpa. Nosaltres en vam haver de patir per anys, però el Dictador i els seus subsidiaris van seguir engreixant-se i jo em penso que deu passar sempre igual. Tot perquè?  Molts ni sabien que era Leningrad. Rússia ha trobat molts ajudants. La Xina fins ara no ha enviat armes de guerra, però sí altres coses, sobretot els xips necessaris per fer armes. Diuen els experts que 2/3 parts de xips electrònics de projectils russos trobats a Ucraïna són de fabricació americana. La indústria de l’armament russa sembla haver tirat endavant força bé.

Pronòstic?  Hom recordarà que Zelinsky havia manat incorporar-se a l’exèrcit a tots els homes fins l’edat de 60. Molts homes a Ucraïna com a Rússia han fugit a l’estranger. Ha creat un problema terrible. Els ucraïnesos han patit pèrdues molt greus,  però ara amb aquest atac que estem veient, les pèrdues de soldats joves han estat esfereïdores, fins al punt que ara els militars han de fer els seus atacs amb soldats més entrats en anys.  Segons els consellers estrangers disposats a parlar d’amagat amb els periodistes, no sembla que ells considerin altes les possibilitats de guanyar la guerra que tenen els ucraïnesos, i que ja pensen que aviat caldria obrir negociacions. Hi ha qui diu que els russos potser plegarien amb un 20% de guanys territorials, cosa que els ucraïnesos rebutgen absolutament. Potser amb 10%? Això serien els russos qui probablement ho rebutjarien.   L’única cosa important és que això s’acabi. Amb negociacions abans de la guerra, Rússia hauria pogut recuperar part del territori fronterer de l’ètnia russa perdut al caos de la ruptura i les declaracions d’independència al final de l’URSS, però qualsevol cosa hauria estat millor que de l’atrocitat abominable que hem estat contemplant. És el problema que hi ha ajudant un dels participants a una guerra: gràcies a l’ajut molts més soldats i civils moren i al final gairebé sempre tot acaba com hauria acabat. No és fàcil trobar una aproximació de les morts que han tingut lloc a Ucraïna, però hi ha qui sospita que són unes 250,000 amb uns 2-3 milions d’exiliats (no confirmat). És el que passa quan es regalen armes a combatents. La Guerra no és mai la Resposta.

=======

Quina sorpresa haver sentit parlar a la Tele i els diaris de NIGER, un país africà molt pobre que poca gent coneix i tothom confon amb Nigèria. Uns militars acabaven de fer un cop d’estat i empresonat el President elegit. Cops militars no són cap novetat gran (!), que ja ha passat moltíssimes vegades tant a aquest mateix com a molts altres estats africans pobres. Al país hi havia una guarnició francesa (que sembla que Macron, amargat, ja ha retirat), uns quants espanyols i uns 1,100 soldats americans, cosa menys coneguda. Es tracta de l’últim país pro-Occidental del SAHEL, una banda transversal gegant de terra desèrtica que s’estén de l’Atlàntic al Pacífic. La major part d’estats del Sahel s’ho passen malament, estan atacats contínuament per bandes jihadistes, alguns estan ocupats pels de Wagner, amb participacions xineses i riquesa mineral (or, diamants) amb poca aigua i molt desert. Niger era ja pràcticament l’únic SAHEL estat encara connectat amb França i els EUA. Declarant que es tractava com a Ucraïna  d’una lluita entre la Democràcia i una Dictadura, una organització de països de l’Oest africà anomenada ECOWAS sembla haver escoltat el consell dels americans i es prepara a fer la guerra (no obstant que hi ha hagut moltíssims cops d’estat previs sense que ningú fes res i que l’Organització Pan-Africana no hi esta d’acord). Perquè? Altres països del Sahel s’afegirien als militars i qui sap si els Wagners també i fins ningú havia dit res. Havia oblidat una cosa: a Niger es troba un jaciment d’urani a cel obert que produeix 5% de l’urani mundial. Es el millor que hi ha al continent africà. A més, acaben de descobrir un segon jaciment, que començarà a ser explotat tan aviat com hagin obert una carretera.

=============

Una baralla de caire comercial entre la nova Xina i els països més rics de l’occident (diguem els USA i la Unió Europea) ja es veia venir des de fa anys i semblava haver culminat amb en Trump, que odiava els xinesos. De fet, els tractats comercials  previs es van firmar quan la Xina encara era un país pobre i subdesenvolupat, però ara els termes dels contractes semblaven abusius. Amb en Biden ha resultat pitjor encara. No sols ha introduït moltes sancions (que aparentment fan riure als Xinesos) sinó que va començar a tractar la Xina d’adversari polític, encara que hom no entenia perquè, ni ningú havia notat accions amenaçadores contra països estrangers que semblessin agressives i costava entendre què volia dir el President. Biden sense deixar de repetir que els xinesos són verdaders adversaris, va organitzar una mena d’OTAN sud asiàtica per vigilar la Xina, amb les Filipines (on els USA han afegit NOU noves bases militars addicionals,  Austràlia (que ha rebut submarins nuclears) i Japó, que tenia fins ara un exèrcit exclusivament defensiu però ara gràcies a Biden ha estat ampliat per poder fer guerres si cal. Aviat hi participaran altres països, com per exemple Corea del Sud. A més polítics americans i també unitats militars van començar moltes visites i manobres anti-xineses provocatives a l’entorn de Taiwan. Ens feia falta, tot això? Cal entendre que una cosa així sempre esdevé una cursa d’armes perquè la Xina sense cap mena de dubte se sentirà obligada a enfortir la seva frontera.

I mentre tant, la tragèdia de l’escalfament global empitjora sense resposta ni pressupostos escaients, amb temperatures i sequeres mai vistes, la guerra d’Ucraïna genera molt CO2, les guerres als països pobres empitjoren (veieu si no Iemen, Sudan, Sudan del Sud, Palestins, Myanmar, Jihadistes,…), el nombre de fugitius i gent sense menjar ni metges augmenta, un gran moviment migratori interminable de gent desesperada s’està estenent pel món, sobretot a la frontera de Mèxic i a la costa Mediterrània. Què caldria perquè els polítics fessin al final alguna cosa?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

El Camp de la Bota, situat a l’àrea del Fòrum on aquest autor va exercir breument la medicina després de rebre el títol, fou un barri enorme d’immigrats espanyols pobres, molt ben descrit a la Viquipèdia. Fundat per un exèrcit francès invasor, la caserna i el camp de tir van adquirir mala anomenada degut a les moltes execucions que hi van tenir lloc, i van anar passant de mà a mà fins al franquisme. Les barraques estaven a ran de la platja i tocaven la vora del Besòs. El nou règim va continuar els afusellaments  per castigar i intimidar. Vaig arribar a conèixer algunes persones que hi vivien i la majoria eren gent agradable i amistosa. A més un antic professor de la meva escola, el Pare B, un home molt progressiu hi residia a una barraca com a “sacerdot obrer”, una categoria introduïda sobretot per l’Església Francesa. Els metges del dispensari dormíem una o dues nits a l’edifici. Un dia un policia gris espanyol em va dir que era molt perillós dormir tot sol a aquell lloc. No m’ho va semblar mai. La majoria de residents eren bones famílies pobres que només volien viure a Barcelona, trobar feina i un pis. Vet aquí què va passar un dia.

Dos residents falangistes

No hi havia tants cotxes com ara. Per anar al Camp de la Bota calia prendre un autobús que arribava fins una mena de plaça amb una sortida al costat del mar que semblava única. Un parell de vegades, arribant a treballar el cap de setmana, vaig veure a la cua pel bus dos homes d’edat mitjana en l’uniform falangista de gala, boina roja incluïda, que havien sortit del Camp, probablement per anar a alguna reunió.. La cosa cridava l’atenció i no em vaig poder estar de preguntar a un conegut qui eren i què feien. Estan bojos, em van respondre. Tots dos havien lluitat amb els Nacionales durant la Cruzada (com anomenaven la Guerra Civil) i havien guanyat medalles i conegut gent poderosa i haurien pogut treure’n molt, però ells enlloc d’aprofitar-se’n preferien viure com tants espanyols en la miséria lluitant per la justícia social. Possiblement podrien ser una parella homosexual, però en aquells temps ningú mencionava una cosa tan terrible.

La Falange era un partit fundat per l’encara jove José Antonio Primo de Rivera, fill del Dictador militar del mateix nom i aristòcrata. En JA es va inspirar en la ideologia i estructura del Partit Nazi que l’enlluernava. Era un home jove, arrogant i poc simpàtic, que utilitzava un llenguatxe que sonava heroic i antiquat, a més de pretensiós. “Tenemos Voluntad de Imperio. Creemos que España volverà a buscar su gloria y su grandeza por las rutas del mar.” Qui s’hi interessi, pot llegir els 20 punts programàtics escrits per al seu partit. En els seus discursos ell sonava sovint amenaçador i cruel. Perquè calia ser amistós i tolerant amb gent que molestaven? Ell defensava la dialèctica necessària dels cops de puny. Degut a la forta connexió alemanya molts afiliats de la Falange eren antisemites, però ell no en volia parlar mai. Escamots seus armats atacaven i mataven adversaris, igual que les SA de Hitler. En 1933 es va juntar amb les JONS castellanes, un grup antisocialista obrer que deia lluitar per la justícia social  i estava dirigit per Ramiro Ledesma.  En JA fou elegit diputat a les penúltimes Cortes d’abans de la Guerra i va començar a intrigar per fer intervenir Hitler a Espanya i acabar amb la República, enviant representants a Berlin. L’elecció del Front Popular en 1933 li va anar molt malament: FE de les JONS va treure només 0’7 % del vot total  i en JA va perdre l’escó. Tingué la desgràcia de ser arrestat per traïció promovent a l’estranger la guerra contra la República i en Març de 1936 fou traslladat a la presó d’Alacant poc temps abans del “Movimiento Nacional”. Ja durant la guerra civil, fou sentenciat a mort per afusellament per un jurat legal de ciutadans. Diuen que la República va oferir a Franco un intercanvi de presoners per salvar-lo, que fou rebutjat. Franco no volia haver de coexistir al costat de JA que li faria molta nossa i no va respondre. JA morí afusellat en Novembre i fou enterrat localment. Franco, content d’haver-se lliurat d’ell, va trobar útil introduir el cult de la personalitat de José Antonio, prenent el Dictador control total del partit, que seria aviat bandejat. Després de la Guerra grups de falangistes van desenterrar en JA ( la seva tombs va quedar oberta, la “huella” del seu cos fou celebrada com una relíquia). El taüt fou traslladat a peu d”Alacant fins l’Escorial i fou enterrat davant de l’altar de la Basílica del Monestir de l’Escorial, fins ser traslladat anys després al Valle de los Caidos. Recentment, quan les coses van canviar, la seva família el va desenterrar per tercera vegada i dur al Cementeri de Sant Isidro a Madrid. El General Franco va començar a usar tots els senyals, expressions i algun principi  de la FE de las JONS, i es va proclamar líder total del partit. En canvi aquest “anti-partit” com deien ells va perdre tot el poder, ignorant les promeses (falses) de “ justicia social” fetes pel partit. L’incident descrit tot-seguit demostra com era de verdadera la “seva justícia social”.

Compra-venda de barraques al Camp de la Bota

Els que ja tenim molts anys recordem encara el problema gravíssim, algun cop tràgic, de la falta d’habitages, que en aquells temps eren sempre pissos, i que va durar molts anys acabada la Guerra. Degut a l impossibilitat de trobar un pis, molta gent  sobretot jove no es podien casar o havien de seguir vivint a un racó de la casa dels pares. Entre les mesures populistes introduïdes pel règim, el Govern franquista va inventar una absurditat greu que va empitjorar-ho tot: va prohibir les pujades de lloguer totalment. Oi que sembla bé? El problema és que quan no es poden  guanyar diners o almenys recuperar l’investiment, els propietaris no volen ni fer millores, ni arreglar coses trencades ni construir res perquè perden diners. La catàstrofe lògicament va empitjorar. L’emigració del camp espanyol on no hi havia feina, cap a ciutats com Barcelona i Madrid va augmentar i els immigrants van acabar bastint i vivint en barraques sobretot a Barcelona el Camp de la Bota i Can Tunis a Montjuïc.  En aquest moment, una nova forma d’abús i falta de vergonya va aparèixer: durant una transacció algú amb autoritat insistia en cobrar un traspàs no inclòs al preu  o qualsevol altra despesa legal, que calia pagar addicionalment per poder llogar o comprar un habitatge. De gent que insistia en cobrar aquest traspàs tan cruel n’hi havia a tot arreu.

Una ordenança municipal prohibia vendre la barraca d’una família a una altra. Si alguna família se’n anava o intentava vendre la barraca, un equip municipal es presentaria immediatament disposat a buidar i enderrocar la residència en l’acte i sense compassió. Ara que naturalment pagant un traspàs a un cert funcionari, l’ajuntament no en sabria res i la venda podria tenir  lloc. I aquí és on es va armar la grossa, perquè com això era un robatori  il·legal a gent pobre, tant el nou com l’antic propietari s’havien negat a pagar res. Segur que la llei i la policia els defensarien. Potser ho deien de broma.

Era el matí quan la brigada municipal es va presentar amb homes i màquines per eliminar l’objecte de la discòrdia. Com que molts n’havien sentit parlar, grups de residents van intentar evitar l’enderrocament ficant-se al voltant i dintre, però l’equip municipal venia acompanyat de policies. En aquest moment el capellà obrer, Pare B va intervenint aconsellant als residents indignats que seguissin ocupant la barraca per protegir-la. Era com una petita insurrecció i el capellà seguia cridant i repetint en veu alta les raons. La policia estava a punt d’arrestar-lo, però en aquell moment els dos falangistes residents que coneixien el cas i també estaven indignats, es van presentar, dirigint-se als policies i treballadors per denunciar la injustícia i afegir que com ells dos, antics lluitadors per Déu i per Espanya a la Cruzada, volien recordar a tots els presents que el Movimiento Nacional (títol que els franquistes usaven referint-se a la Falange) havia lluitat i molts havien trobat gloriosament la mort en defensa no sols de la pàtria sinó de la justícia social que no existia a Espanya. Si els agents gosaven destruir la barraca per una denúncia d’un empleat corrupte, ells, tots dos, anirien en l’acte a l’oficina del Governador i “Jefe Provincial del Movimiento”, el seu superior, exigint l’atur del crime i el càstig de tots els culpables. Sense tenir por, els policies i empleats van arrestar per una estona el capellà per treure’l del lloc enviant a casa els residents que seguien protestant. Fet això, van procedir a enderrocar la barraca ignorant al mateix temps els dos falangistes. I aquests desgraciats que havien vist amb els seus propis ulls quina mena de justícia social els franquistes havien imposat, van anar primer a la comissaria de policia, sense treure’n res i després a l’oficina del Governador Civil (actualment representació del Gobierno a Catalunya). A aquest lloc ningú en volia saber res, ni volia acceptar cap denúncia ni prometre res. Els van anar enviant d’una oficina a una altra perquè Su Excelencia el Gobernador Provincial estava ocupat. Desesperats, sens dubte els dos homes havien finalment entès la trama. Gairebé plorant van tornar el vespre al Camp de la Bota dirigint-se a la barraca del capellà catòlic, el Pare B, a qui els policies van alliberar després de l’incident. Els Falangistes van descriure els seus esforços tan sicers com inútils i, quadrant-se davant del religiós, van alçar al mateix temps els braços fent el salut feixista.

Fou un espectable molt trist. Una família necessitada havia perdut la residència i dos homes van aprendre la falsedat del partit a qui havien dedicat tota la seva vida. Havien trobat que tot havien estat mentides.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com