Els EUA són diferents

Pensant que l’any 2022 no ha acabat fent feliços els que voldríem la llibertat de Catalunya, per alegrar-nos el Nadal ens ajudaria considerar una figura gloriosa lligada als Països Catalans que tant i amb tant èxit va lluitar per la llibertat als Estats Units.

Foto de l’Almirall David Farragut

El gran Almirall fou fill d’En Jordi Farragut Mesquida, un mariner nascut a Ciutadella, actiu com a capità a la marina mercant, que desenganyat amb el seu país va emigrar als nous Estats Units d’Amèrica a temps d’afegir-se a la Guerra de 1776 contra la Monarquia britànica i a favor de la independència. Va contraure matrimoni amb una dona nascuda als EUA d’origen irlandès i escocès. El futur Almirall James Farragut (que després  canviaria el nom de pila a David) nasqué el 5 de Juliol de 1801 a una petita ciutat suburbana prop de Knoxville (estat de Tennessee) anomenada en aquells temps Campbell Station, més tard rebatejada Farragut fins els nostres dies. En Farragut fou sempre, malgrat la lleialtat a la Unió del Nord que va demostrar durant la Guerra Civil, un Sudista. Els seu pare va traslladar la família a Nova Orleans, on dissortadament la dona Elizabeth va morir de Febre Groga quan el nen James només tenia vuit anys. El seu pare es va trobar en una situació dificil: ell havia de marxar sovint de viatge i no podia deixar un nen tot sol, o sigui que va acabar col·locant-lo amb la família d’un amic íntim que ell havia fet durant la Guerra de la Independència. Aquest home, cabdal en la seva adhesió a la marina militar i de qui Farragut va prendre el nom David per honorar-lo, tenia dos fills. Tots dos, igual que  en Farragut, van acabar essent almiralls.

El pare adoptiu va trobar la primera feina naval per al noi quan només tenia 12 anys. Als 22 ja rebé per primera vegada la responsabilitat de capità de vaixell, i ja no se separaria mai de la Marina de Guerra fins la seva mort en 1870. Va encetar una llarga història de servei començant amb la batalla contra els anglesos a Valparaíso abans de la Guerra Civil, on fou fet presoner pels anglesos, després combatent pirates, contrabandistes i al final participant exitosament a la Guerra dels EUA contra Mèxic, adquirint una gran reputació. En aquests anys s’havia establert amb la seva dona i la família a Norfolk, estat de Virgínia, en els nostres dies una gran base de la Navy Americana. Sudista com era, ell va veure la Confederació esclavista amb l’amenaça imminent de Guerra Civil i el trencament de la Unió com una traïció intolerable i es va traslladar a una ciutat a la costa de Nova Anglaterra per deixar-ho ben clar abans que comencés  la guerra. Així i tot va tenir problemes i molts dubtaven la seva bona fe. La primera missió amb un vaixell de la Unió estigué a punt de costar-li un disgust perquè li van manar bombardejar la ciutat de Norfolk, on vivien amics i família i s’hi va negar. Tot es va arreglar reconeixent que en Farragut era un Unionista convençut.

Pl Farragut a Washington DC

La Navy encara no era gran cosa en aquells temps. Molt notable fou la invenció dels “ironclads”, vaixells petits recoberts amb làmines de ferro, que tant els uns com els altres tenien i van esdevenir el primer cas al món de cuirassats, els vaixells de guerra moderns, amb els que en Farragut tingué una mala trobada al Riu Mississipi amb els seus vaixells de fusta (però amb molts més canons). En Farragut aviat va adquirir una gran reputació per les seves fetes històriques, la primera de les quals fou la conquesta de Nova Orleans al començament de la guerra, on en Farragut havia viscut de nen. La població sudista no el va rebre bé. Al poc d’arribar, passejant-se amb alguns dels seus homes pels carrers, una dona desconeguda li va buidar al cap un orinal des d’un balcó. Noi, quina falta de respecte. El Congrés es negava a concedir cap títol d’Almirall en aquell temps i van acabar fent-lo primer un Rear-Admiral, una mena de Quasi-Almirall, però amb el temps arribaria a Vice-Almirall i a primer Almirall de la Nació americana.

Va cometre una pífia molt considerable durant el setge de Houston. Després que el General Ulysses Grant hagués destruït el fort de Vicksburg al Mississippi que bloquejava el pas de veixells unionistes, de fet obrint el riu als Unionistes, Houston era l’únic forat comunicant la part East amb l’Oest de la Confederació i un gran exèrcit unionista s’havia desplegat a les afores de Houston per acabar amb aquesta situació. El general unionista en comand havia demanat suport marítim i en Farragut es va presentar amb la seva flota. El general li va explicar la complexitat del plan que tenia fet per l’atac, dient-li exactament a quina hora havia d’atacar. En Farragut es va molestar i va atacar com tenia per costum a les 9 del matí, quan els canons de l’exèrcit  de terra encara no estaven llestos per disparar i protegir-lo. No va perdre cap vaixell, però va patir molts desperfectes i el setge va durar sense ell per molt temps, una mica per culpa seva.

La seva hora final de glòria fou la batalla i conquesta de la Badia de Mobile (Alabama). Fou allà quan l’Almirall es va sorprendre notant que el seu vaixell ensenya on ell era semblava reduir velocitat i es va dirigir al seu capità demanant explicacions. Li va respondre que un guaita havia vist a l’aigua “torpedes”, que en aquell temps era com s’anomenaven les mines i Farragut va cridar la famosa resposta “Damn the torpedos and full machine ahead”, que fins i tot els nens d’escola aprenen en els nostres dies. Fou una gran victòria que va obrir per primera vegada les portes de la reelecció a Lincoln. La gent va començar a creure que la guerra es podia guanyar de debò. Esdevingut una figura gloriosa, Farragut va seguir a la Navy fins la seva mort sobtada d’un atac de cor en 1870. Està enterrat a un cementiri de Brooklyn (Nova York).

Glòria pòstuma.

Un heroi tan gran no podia ser oblidat fàcilment. Com queda dit, la ciutat on va néixer va canviar el nom a Farragut. A la capital Washington DC té una plaça cèntrica molt gran a poca distància de la Casa Blanca anomenada per ell amb una estàtua al mig damunt d’una columna molt alta. Dues estacions de Metro en línies diferents porten el seu nom (Farragut Nord i Farragut Oest) Altres estàtues es poden admirar a la Pl Madison de Manhattan i a Boston. Té una pintura a l’oli al Museu de retrats d’homes famosos a Washington, a la Mall. El servei postal va publicar un segell en memòria seva i al Cementeri a Brooklyn hi ha una gran columna damunt la seva tomba. Definitivament el seu nom no ha estat oblidat.

BON NADAL a tothom i un 2023 MOLT MÉS FELIÇ us desitja cordialment

Joan

http://joangil.pubsitepro.com

En principi “sedició” inclou activitats dirigides a atacar, perjudicar i enderrocar, si és possible, el govern d’una nació independent, però es refereix sempre al govern central, mai als estats o territoris dependents que no tenen dret a escriure lleis semblants ni a defensar-se contra acusacions de sedició fetes pels òrgans del govern central. Tothom que ha seguit la reacció dels partits centrals anti-catalans, com ara el PP i el PSOE ranci,  al projecte de derogació d’aquesta llei a l’estat, ha entès perfectament que per a ells “sedició” només significava opressió anti-catalana amb l’oportunitat de castigar durament a qui deixés d’obeir,  i no tenia res a veure amb perills contra el govern central. Es que el vot pacífic popular i un govern impotent local que hi estava a favor, eren sediciosos o posaven en perill el govern central? I es mereixen empresonaments brutals i repressió judicial els polítics elegits amb aquest programa i els activistes? Molts països s’han declarat independents el darrer segle. Només el nostre estat ho ha vist com un crim gravíssim.

Sedició als Estats Units

Hi ha hagut dues lleis amb aquest nom i la història fa veure clarament què eren. De de 1797 els EUA tenien un conflicte seriós sobre diners amb el Directori pre-napoleònic que hi havia a París, amb perill de guerra contra França quan el 14 de Juliol de 1798 el Congrés va aprovar la primera llei de sedició, castigant qui s’oposés a l’execució de lleis federals, els empleats federals que no col·laboressin amb l’execució de lleis i ai las, també els qui practiquessin insurreccions, desordres, o assemblees no autoritzades, o fins i tot contra qui escrigués coses falses, escandaloses o malvolents (sic). En altres paraules, la llei disminuïa els drets civils dels ciutadans tant si tenien relació amb el cas francès o no. Era simplement una llei repressiva. El càstig era una multa de fins $2,000 (molts diners en aquells temps) i un màxim de 2 anys de presó.

La llei fou revocada el 3 de març de 1801. Havien estat condemnades 25 persones, gairebé tots escriptors i periodistes Republicans (en aquell temps el partit més democràtic). Els Republicans van cridar que la llei era innecessària, despòtica i cruel. Un cop elegit, el President Jefferson, un dels grans pares de la Constitució, compartint aquesta opinió, va indultar totes les víctimes.

La segona llei contra la suposada sedició fou promulgada el 16 de maig de 1918 quan encara no s’havia acabat la 1a. Guerra Mundial, no com una llei independent, sinó com una addició a l’Acta contra l’Espionatge de 1917. El llenguatge, sense assenyalar ningú, era molt més específic que el de 1798 i atemptava molt més greument contra les llibertats individuals, però sense apuntar. Aviat va quedar clar que tornava a estar dirigida contra Republicans democràtics i contra els activistes socialistes que demanaven justícia per a la classe treballadora. Ningú més en fou víctima i un candidat a la Presidència, el Socialista Eugene V. Debbs fou empresonat durant tota l’elecció (va treure un milió de vots i fou alliberat despres de l’elecció). El Tribunal Suprem no va ajudar gens. Hi ha una cosa de la què ningú parla i el lector probablement no ho ha sentit dir mai. La Revolució Soviètica de Lenin fou combatuda per cossos expedicionaris sobretot anglesos, francesos, nord-americans i japonesos que es van unir durant la guerra civil post-revolucionària a l’exèrcit “Blanc” de l’antic règim capitalista lluitant contra l’exèrcit “Roig” leninista (que encara no s’anomenava comunista sinó socialista). Els blancs, que demostraven tendències antisemítiques molt perilloses, van ser derrotats i van acabar fugint a Crimea. En un moment van estar a punt d’entrar a Moscou, pero Churchill, en aquells temps Ministre de la Guerra britànic, ho va impedir negant assistència dient que no volia cap General manant a Rússia. Els EUA havien enviat un exèrcit fort al Japó que va desembarcar conjuntament amb unitats japoneses a Sibèria a lluitar contra els rojos. En aquell temps, el govern federal americà  va decidir perseguir dos Republicans que s’oposaven a aquesta operació a la Unió Soviètica i van acabar anant simultàniament  al Tribunal Suprem, perdent en tots dos casos. El primer, Schenk, era un home que s’oposava al servei militar i havia publicat coses critiques del Govern, a qui els jutges van respondre que les seves activitats no estaven protegides per la primera Esmena constitucional en la què es basaven els drets individuals. El segon, Abrams, criticava l’enviament de tropes a Sibèria per combatre-hi els soviètics, i li van respondre que expressar insatisfacció amb una guerra aprovada pel govern estava prohibit.

El lector haurà vist que a diferència d’ara, els Republicans, un partit fundat per amics de Lincoln durant la Guerra Civil, eren els progressius i els Demòcrates el contrari. Duraria fins que el President Johnson va proclamar la Llei de Drets Civils per als negres. Tots els Demòcrates del Sud van perdre els escons i foren substituïts per molts anys per republicans amatents a les veus que sentien al Sud, cosa que va durar més d’una generació.

Casos recents de sedició autèntica

Deixem de banda coses velles, com els terroristes lluitant per la independència de Puerto Rico els anys 40. Van intentar assassinar el President Truman i van anar al Congrés a una sessió de la Cambra de Representants amb una arma de foc disparant contra els diputats. Molt més actual és l’assalt horrorós contra el Capitoli el 6 de Gener de 2021. Apart de la interrupció d’una sessió oficial de tot el Congrés per declarar un nou President manada per la Constitució i la substitució intentada de les notificacions dels resultats electorals als estats per butlletes falses, que equivalien a voler substituir un President elegit per un altre que no n’era, la insurrecció va costar la vida a 5 persones i en va ferir unes 250, gairebé tots policies. L’assalt fou dirigit gairebé professionalment pels Oath Keepers, un grup d’extrema dreta  que a més d’organitzar grups tenien armes amagades fora de Washington disposats a usar-les si Trump ho manava. Parlaven de Guerra Civil. I hi havia gent que volia executar el Vicepresident per negar-se a certificar un fals resultat electoral. Van causar una destrossa molt considerable dintre del Capitoli, un edifici vist com un símbol poderós de la democràcia americana. L’FBI (la policia federal) no han perdonat i més de 200 participants han acabat davant jutges federals gràcies a càmeres de televisió entre altres coses,  uns quants rebent sentències d’anys de presó. Veieu, senyors de Madrid com és un verdader acte de sedició?

I cap d’aquestes coses tenia la més petita similitud amb els actes pacífics i democràtics que van tenir lloc a Catalunya aquell 1 d’Octubre.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com