28 jul. 2021

Cuba: albirant la fi del règim

Publicat en 11:47 sota Castro a l’Àfrica,General

Aquest que us escriu és prou vell per recordar com els diaris franquistes descrivien la Revolució Cubana enmig de la Guerra Freda fa uns 60 anys, nascuda enmig tant de llàgrimes d’alegria de l’esquerra amagada sota el feixisme com dels insults,  burles, mentides i amenaces de la dreta governant. Ara, per primera vegada, després de tants anys i tants esdeveniments sembla que per primera vegada les campanes assenyalant la fi pròxima ja sonen i només ens queda desitjar un resultat sense mort i violència.

Qui n’és responsable? Hi ha una dita castellana que no sé de qui és, que ho explica tot: Entre todos la mataron y ella sola se murió. Ara fa pocs dies, amb gran sorpresa de l’oposició organitzada que no en sabia res, milers de cubans van sortir espontàniament i sense organització al carrer. No hi havia feina, ni diners, ni vaccins, ni menjar als supermercats i exigien un canvi de govern. Fou seguit d’una repressió brutal que encara dura i van tallar l’internet per dos dies.
El govern sempre diu que els nord-americans en tenen la culpa amb un bloqueig i sancions brutals de 60 anys de duració que els escanyen. Obama havia intentat reobrir la illa, potser obrint la porta a una evolució pacífica, però Trump va restablir i endurir les sancions. En Biden no sols no les ha volgut suprimir sinó que les ha endurit encara més. Quan el bloqueig va començar Fidel Castro va trobar les subvencions soviètiques, després diners de petroli a Angola, després la generositat del veneçolà Chaves, però ara tot s’ha acabat. Una altra porta es va obrir: el turisme. Van construir hotels per tot arreu i liberalitzar la feina privada. Va servir una mica. No obstant la seva hostilitat col·lectiva, la comunitat cubana de Miami no sols venia de turista sinó que enviava a la família moltes divises perquè anessin tirant.  Un dia, però, en Trump va tallar l’enviament de diners i prohibir vols i turistes americans. Aleshores va arribar la Covid i el turisme es va acabar. I el virus va arribar també a la illa. Van aconseguir desenvolupar un vaccí propi, del que no se sap res. D’indústria n’hi han tingut poca. I ara què? Hauran de viure de l’agricultura de la illa? Oi que cap home pot viure sense un mínim de diners per tenir sostre, vestits i menjar? Els Cubans sembla que ho tenen molt clar: si estem en la misèria i no podem viure, en té la culpa el govern! És veritat sempre.  Parlen els grans de la Revolució socialista.  Quina Revolució? Ni en sabem res ni ens importa. Tenir menjar cada dia sí que ens importa.

Fidel Castro fou sens cap dubte un dels polítics més famosos, més admirat i més odiat, del segle XX.  A diferència d’altres dictadors no fou corrupte ni mentider i de debò creia com Lenin en la revolució marxista que redimiria el món. Va dir una vegada que estudiant marxisme li va caure la bena que tenia davant dels ulls. Va entendre qui era ell, va valorar la situació geogràfica de la seva illa, però tenia un pla realista? Com pot un jovenet mal alimentat estirar les barbes i insultar un gegant, un veí fort amb muscles sense esperar un cop de puny? Com se li va acudir passar-se un mes sencer a la Unió Soviètica per aprendre coses? Un polític amb seny hauria hagut de valorar realísticament aquest problema. La revolució universal que Lenin havia esperat no va arribar mai però Castro es pensava que en els seus dies després de la descolonització, Àfrica era l’engranatge i la feblesa del món occidental i va enviar molt absurdament els seus soldats a lluitar-hi. Era això en benefici del poble cubà? Hi va haver morts. I la crisi dels coets nuclears a Cuba dirigits als Estats Units? Es pensava algú que els EUA ho tolerarien? I el món va arribar no a dos segons de l’holocaust nuclear, sinó a mig segon, quan un submarí soviètic davant la costa americana va arribar a activar i preparar pel llançament un missil nuclear, tal com el Govern Soviètic havia autoritzat. Sembla que Castro havia afavorit aquesta confrontació tan boja.
Fou un home habilíssim que va guanyar algunes batalles sonades. Després de guanyar amb 29.000 soldats la guerra angolana contra rebels de dretes, a Angola va estar a punt de participar en una guerra contra l’Apartheid al costat d’Angola i les guerrilles del Congrés sud-africà. No era el seu problema. En Mandela ho faria millor. Pocs polítics han estat mai tan agosarats com era ell. I què pot hom dir de la seva gloriosa intervenció a Ogaden? Va enviar-hi  17,000 soldats per recuperar el territori d’Ogaden ocupat pel sinistre dictador Barré de Somàlia i donar-lo a Etiopia, en aquell moment governada pel sanguinari nou dictador General Mariam, que es deia marxista. Ho va fer per Cuba o per la Unió Soviètica? I què feia a Argèlia ajudant l’alliberador Ben Bella contra la resistència? I a la illa caribenya de Grenada? Hi havia un president legítim progressista que fou assassinat per un home més boig i criminal que polític. La illa, ex-colònia britànica, estava construint un nou aeroport més gran pagat pel Regne Unit per atraure més turistes, quan Ronald Reagan va començar a dir que l’objectiu de l’aeroport era facilitar vols de bombarders militars contra els Estats Units (!) i va fer envair Grenada per Marines. Els soldats cubans estaven defensant l’aeroport. Vaig veure a una emissora nord-americana com el poble cubà es va assabentar del resultat: un presentador de TV va llegir un comunicat anunciant que la resistència a l’aeroport havia cessat. Es va posar dempeus com altres empleats davant una bandera cubana mentre sonava l’himne nacional. Al final, els anglesos van acabar l’aeroport.

Però què en va treure al final de tanta audàcia? Els manifestants desesperats que hi ha ara, potser i un final incert i perillós. Com podia negligir la necessitat d’entendre´s amb el veí que tenia a 100 qm?

Joan Gil

 

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*