11 febr. 2021

No hem perdut deu anys

Publicat en 10:54 sota Josep Pallach,Pedro Sánchez,PSC

El Sr Illa segueix repetint que amb la lluita per a la independència i la llibertat, els Catalans hem perdut deu anys. Cal fer-li una resposta.   No senyor: si aquesta lluita per la nostra identitat , lleis, costums i llengua fos una pèrdua de temps, va començar el 1716, fa més de 300 anys i això que dieu ho hem sentit moltes vegades i moltes generacions van abraçar la lluita. Quan el desastre del Covid va arribar, el seu cap, el Sr Sánchez, va anunciar amb trompetes que ell ho dirigiria tot per reforçar la unitat d’Espanya, com si aquest esdeveniment tingués res a veure amb la unidad de España.  Simplement no es volia perdre la oportunitat de fer-ho creure i va seguir repetint-lo. Ell havia fet Ministre de la Salut a un acòlit espanyolista d’origen català (cosa rara a Madrid) que tampoc en sabia res de com combatre una epidèmia, però sí que creia en la unitat d’Espanya.

Ens cal recordar la figura inoblidable de Josep Pallach i Carolà (1920-1977), lluitador incansable contra el franquisme, socialista i català de fe profundament democràtica que molts veien com el primer President de Catalunya, perdut tràgicament quan tenia 57 anys. Fou ell qui va acceptar la fusió del seu PSC amb el PSOE tan diferent d’aquells temps. No he llegit els seus escrits però potser veia el seu partit igual com hom veu a Alemanya el partit conservador de la Sra Merkel i el partit cristianodemòcrata CSU de Baviera, completament independent amb objectius propis i llibertat, però sempre fidel a la CDU a Berlin, no obstant les frequents baralles. O potser veia una Catalunya independent, però en cap cas un PSC reduit a una agrupació territorial humiliada seguidora de l’espanyolisme central. En els primers temps del parlamentarisme postfranquista, el PSC tenia un grup parlamentari propi a Madrid que el PSOE de González va desfer apropriant-se els vots dels diputats. Per uns anys el PSC va poder seguir essent catalanista, fins que un dia Zapatero va cessar Pasqual Maragall com a President català. En Montilla fou un home tolerant, també un ex-ministre, però el PSC va anar caient en la insignificància espanyolista progressiva.

Aquesta situació va culminar en la memorable trobada dels Srs Rajoy i Sánchez per decretar conjuntament el 155 i la repressió que acabaria en l’exili i amb els processos polítics. Quan es tractava de Catalunya, tots els partits espanyols estaven unificats. El famós “A por ellos!!” va adquirir un simbolisme clar. Els del PSC ho van acceptar sense discussions conegudes. Em sembla recordar que el PSC va fer unes primàries, però el Sr Sánchez ha nomenat cap de la llista un polític cessat per ell que ni tan sol s´hi havia presentat. És acceptable això? Poster la pròxima vegada es podrien estalviar l’esforç i la despesa de fer primàries. Ni això tenen dret a fer.

El món ha canviat molt. Per fortuna a molts països desenvolupats i en particular a Europa la idea d’un enderrocament violent o un cop d’estat militar contra el govern ha esdevingut inimaginable per moltes raons, però no pas per desgràcia a l’Orient Pròxim o a Àfrica. D’ençà de 1716 els Catalans hem estat sempre un model de com demanar canvis  amb acció política no violenta. Hem fet manifestacions de més d’un milió i hem donat al món un exemple de pacifisme que potser molts més dels que ens pensem segueixen. Em va emocionar una mica veure a la tele americana un grup de manifestants a Hong Kong amb banderes catalanes. Els de HongKong volien lluitar pacíficament però els van fer callar amb la policia i legislació que el poder central controlava. Darrerement hem vist altres exemples: a Bielorússia, a Xile, a Londres, a Paris,  ara a Myanmar. Tot això son batalles pacífiques que els qui tenen raó i s’han exposat a patir poden perdre. Però sap què, Sr Illa? No és cap pèrdua de temps, perquè al final, els qui tenen raó, guanyen. I els que van patir son recordats.

Joan Gil

 

 

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*