Els EUA són diferents

Fa uns dies em va sobtar veure que activistes de Washington DC havien intentat enderrocar l’estàtua del President Jackson, amb qui en Trump sovint es compara. Aquests dos eren gent molt diferent. Trump és un narcisista mentider, cruel i racista, sense qualificacions. En Jackson, al contrari, fou un heroi nacional, el fundador del partit Demòcrata i un home complicat i difícil, sovint perillós, però de molta substància. Com a bon populista, deia sempre que ell volia defensar els ciutadans comuns del aristòcrates corruptes de Washington. Perquè volien enderrocar l’estàtua? Sens dubte per la memoria de la deportació dels indis, in particular de la nació Cherokee del Sud i Sudest, on ja establen establerts com si fossin agricultors blancs, al nou Territori Indi d’Oklahoma, un episodi vergonyós que va costar morts i gran patiment immerescut. Els indis l’anomenen el cami de les llàgrimes, perquè molts van morir i les tribus ho van perdre tot.

• Jackson tenia mal geni i va matar en duel més d’una persona. Es va establir a Nashville, capital de l’estat de Tennessee i fou elegit Representant i després Senador a Washington. Tornat a Tennessee va esdevenir jutge del suprem de l’estat i fiscal general. Va fer una fortuna comprant una plantació amb molts esclaus negres. Els turistes poden visitat l´ Heritage, la seva residència a Nashville. Va conèixer la dona de la seva vida, Rachel, la qual lamentablement ja estava casada. No era cap problema. Va anunciar que havia estat divorciada per l’estat de Virgínia i que s’havien casat a Natchez, a una Hisenda de la colònia encara espanyola de Louisiana. Totes dues coses eren falses però desafiava a un duel a qui expressés dubtes.

Sense cap experiència militar però determinat a assolir la glòria (que sí que l’esperava) va prendre la comanda de la milícia estatal, l’exèrcit de Tennessee guanyant una gran victòria contra els indis de la nació Creek. Mentre tant, els EUA havien declarat la Guerra de 1812 al Regne Unit. Hom va saber que un gran exèrcit britànic, veterà de les guerres napoleòniques venia embarcat en una gran flota a conquerir Nova Orleans. Jackson amb els seus soldats mig descamisats, poc entrenats i mal armats de la milícia es va presentar a defensar la ciutat. Inconcebiblement va organitzar una defensa invencible i va destrossar l’exèrcit britànic a terra com si res, esdevenint un heroi nacional rebut en triomf a la capital. Una petita cosa que ningú sabia és que la pau ja s’havia firmat a París tres dies abans de la batalla que no va canviar res, però el poble Americà n’estava igual d’orgullós.

I ara ve la història de l´incident amb Espanya, ja en aquells temps postimperials un país pobre i decadent. Existia un problema greu entre els colons nord-americans i Espanya, que era que els espanyols es negaven a tornar esclaus negres fugats als EUA, una cosa amb raons molt complicades. El General Jackson fou enviat sempre amb l’exèrcit del seu estat a una guerra contra els indis Semínoles a la Florida. En Jackson, sense ordres ni autorització per fer-ho es va girar contra les guarnicions espanyoles, que van haver de fugir. La dominació espanyola a la Florida havia acabat.

A Washington s’ho van prendre molt malament perquè Jackson havia fet la guerra a Espanya pel seu compte sense ordres, però en el fons tothom estava content. La Unió va acabar comprant la Florida d’España a bon preu. Van nomenar Jackson primer Governador.

Amb els seus ideals va arribar l´hora horrorosa d´entrar a una batalla electoral infernal de llarga duració amb John Quincy Adams, fill dels segon President, un dels Pares Fundadors de la Unió més importants. A la primera de les tres vegades que es van combatre electoralment, van quedar empatats en vots en el Col·legi Electoral però, com manava la Constitució, la Cambra de Representants va resoldre l´empat fent President a Adams. Enfurismat, Jackson va cridar corrupció al cel i va jurar oposició a mort. Quatre anys després (1829) Jackson va guanyar fàcilment per primera vegada i governaria fins 1837.

L’assumpte de la seva estimada Rachel va esdevenir famós a la premsa escandalosa i sense respecte i amb poca ètica del temps. La volien empresonar per bigàmia, però el marit de debò li va concedir el divorci i Jackson es va casar amb ella. Va explicar que tot havia estat un malentès. La pobre Rachel es va morir entre l´elecció victoriosa a la Presidència  i la presa de possessió, sense entrar mai a la Casa Blanca. En Jackson va quedar tan afligit i desesperat que el van haver d’arrossegar plorant de la cambra i vigilar que no es suicidés.

La presidència de Jackson fou digna d’ell. Una neboda li va fer de First Lady. Un dels seus Secretaris (ministre) es va casar amb una vídua que tenia mala reputació i tota la societat fina li va tornar l’esquena. Enrabiat, Jackson va acomiadar tots els critiquejadors que s´en preocupaven i hi havien participat. Va tenir un Gabinet però no es fiava de cap dels Secretaris i governava sense gabinet amb un grup d’amics que entraven discretament a la Casa Blanca per la cuina (el famós concepte del Kitchen Cabinet havia nascut). Va resoldre disputes greus amb França, va evitar que la Carolina del Sud es declarés independent, va dissoldre el Banc Nacional (per molts Americans imprimir diners és una estafa) i va reconèixer la independència de la República de Texas. A la campanya de reelecció, ja es va presentar com Demòcrata -per primera vegada). Va triar el burro com la mascota del nou partit perquè els enemics l´anomenaven Jackass que també vol dir Ase, enlloc de Jackson. Li agradava plantar cara als insults.

Però la qüestió de la deportació d’indígenes embruta i enfosquirà per sempre el seu record. Les anomenades 5 tribus civilitzades índies havien acceptat la realitat de l’existència de l’Amèrica immigrant blanca que volia comprar i posseir terra de conreu (cosa que els nadius van trigar anys a entendre) i havien intentat integrar-se. Fins i tot els havien obligat a comprar esclaus negres com condició per poder establir-se amb casa i terreny propis i bastir pobles. Molts blancs no estimaven gens  els indis i cobejaven el seu terreny. I Jackson (no obstant haver adoptat amb la Rachel un fill indígena) va firmar la seva deportació, que tal com veiem les coses ara, fou una cruel, injusta i sanguinària neteja ètnica que va costar molt patiment i morts, sobretot entre Cherokees, la tribu més gran dels EUA que ni vol ni pot oblidar. Ells havien firmat un tractat de pau amb la Unió que Jackson va violar. És per això que això molts progressius volen destruir la seva estàtua.

Creu algun lector que un home amb l’historial del President Jackson pot ser comparat amb Trump?

Joan Gil

Tags: Andrew Jackson, Batalla de N Orleans, Cherkees, John Q Adams, Marxa de les Llagrimes, Territori Indi a Oklahoma

És la capital verdadera del món i el món l’anomena Washington, però els que vivim al voltant en diem sempre “el Districte” o “DC” (per Districte de Colúmbia). Ha tingut sempre una història dura i complicada, generalment entre inacceptable i poc satisfactòria.

Durant la Guerra Revolucionària el Congrés (i per tant la capital) estava a Filadèlfia, PENNSILVÀNIA. Però després de la guerra soldats que havien derrotant els anglesos es van sublevar i van tancar la casa del Congrés amb els diputats dintre fins que els paguessin els sous. El Congrés va demanar auxili al govern de Pennsilvània, però al governador li va semblar que els sublevats tenien raó i no va voler intervenir. Els Srs Congressistes van aconseguir fugir, però la classe política va decidir que allò no tornaria a passar i que construirien una nova capital a un lloc rural poc habitat, i així ho va manar la Constitució Federal del 1787, encara en vigor.

El Districte despres de perdre el territori de Virginia

Durant els gairebé 10 anys que va durar la Confederació de 13 estats independents original (que fou un desastre total) la capital fou Nova York, però els sudistes van fer saber que ells a NY no hi anaven i prou. El primer President de la Unió triat segons la Constitució va prendre possessió a NY però aviat Filadèlfia va tornar a esdevenir breument la capital provisional. Fou el primer President, George Washington, qui va triar un petit terreny pantanós de cent milles quadrades entre Maryland i Virgínia a la confluència dels rius Potomac i Anacostia, prop de la seva hisenda. Al territori hi vivien molts indígenes de dues tribus diferents que acabarien perdent-ho tot. Es tractava de bastir el Districte de Colúmbia, un lloc petit on també es fundaria una nova ciutat pel Govern, que va acabar essent anomenada Washington DC. Ja fa molts anys que Washington omple tot el Districte.

El Dret al Vot Esdevé un Drama

El Cens d’aquest any en marxa probablement indicarà que el Districte té entre 700 i 800,000 residents. Dissortadament no gaudeixen encara dels mateixos drets com els altres ciutadans nord-americans.

El país no és un estat unificat sinó una unió d’estats ja no independents però sempre sobirans i l’elecció de càrrecs federals la fan els ciutadans exclusivament a través dels seus estats. El problema és que com que el Districte no era ni és cap estat, els seus residents no podien votar res ni auto-governar-se. I això com a càstig per viure a la capital!

Al començament els primers residents podien anar a votar sigui a Maryland o a Virgínia, cosa que el Congrés va terminar amb l’Acta Orgànica del DC de 1801, tallant els lligams als estats veïns. El Districte esdevenia exclusivament federal. I els residents havien de pagar impostos però havien perdut tots els drets polítics.

Les Desgràcies Empitjoren

L’any 1812 fou terrible. Degut a un abús comercial del creixent Imperi Britànic, el President Madison absurdament li va declarar la guerra. Encara no hi havia exèrcit protegint la capital i un grapat de soldats britànics va desembarcar a la costa de Maryland marxant cap al Districte amb males intencions. Heroicament el President Madison en persona els va plantar cara amb una milícia a Bladenburg, un suburbi a Maryland que segueix existint, i va acabar molt malament, però en Madison va salvar la vida i la llibertat. Els britànics van entrar al Districte destruint, cremant i robant-ho tot tant a la Casa Blanca com a tots els edificis notables de la ciutat. Després es van tornar al vaixell a fer la guerra a altres llocs

Pocs anys després Virgínia que havia contribuït al Districte originalment unes 40 milles al voltant de la ciutat d’Alexandria (un mercat d’esclaus molt important)  les va reprendre. El Districte amb la ciutat de Washington que anava creixent va perdre prop d’1/3 de superfície i va quedar reduït al territori cedit per Maryland. Per això el perímetre final seria un quadrilàter trencat.

La població seguia augmentant però els ciutadans  vivien a una colònia sense drets polítics.

Petites Millores

La situació era vergonyosa i insostenible. L’any 1961 finalment el Congrés va escriure l’esmena constitucional XXIII, aviat ratificada pels estats: els ciutadans del DC podrien votar pel President! (però res més). El President és elegit cada quatre anys per un Col·legi Electoral, els membres del qual són triats pels ciutadans dels seus estats. El nombre de membres és el total de representants que l’estat té al Senat (sempre dos per estat) i a la Cambra de Representants (depenent del nombre de ciutadans amb un mínim d’1 per estat). L’esmena constitucional establia que el Districte elegiria tants electors com l’estat que en tingués menys, que evidentment és tres. I així anem, amb tres electors.

I d’autogovern què? No hi havia cap alcaldia elegida ni consell municipal, sinó tres dirigents nomenats pel dit pel Congrés. En 1973 finalment el Districte obtingué del Congres un grau limitat d’autogovern. Podrien elegir alcalde i consell municipal però quedaven sotmesos a l’autoritat final del govern federal i el Congrés que podia fer o desfer allò que volgués (com passa a Catalunya) i com acabem de veure ara, quan Trump absurdament va fer venir soldats federals al Districte a maltractar els manifestants pro-negres contra la voluntat de l’alcaldessa Bowser, cosa que cap estat va voler tolerar i que va avergonyir a membres de les forces armades.

I de tenir representants al Congrés, què? Estan igual que a Puerto Rico o Samoa Americana: no en tenen cap. Segons la Constitució l’únic remei seria que el Congrés fes del Districte un nou estat, el 51è. Això no requeriria cap esmena constitucional perquè ja s’ha fet moltes vegades. Els estats originals que van fundar la Unió eren 13 i ara en son 50! Ho veurem? El Partit Democrats està a favor i el Republicà en contra. Hi ha qui diu que és una qüestió racista, perquè la majoria de washingtonesos son negres (potser degut a la gentrificació ara han baixat al 46%). Qui sap, però una altra motivació molt forta és que la ciutat vota sempre de forma progressista o sigui que els Demòcrates en guanyarien per sempre dos Senadors federals i un representant a la Cambra Baixa. Això s’ha discutit molt per moltíssims anys, ja. Ara els Demòcrates ho tornen a estudiar. Però ja veurem.

Joan Gil

Tags: Autogovern de DC, congrés dels EUA i DC, Washington DC

Em passo temps mirant notícies a la TV. Ara fa dues setmanes vaig veure per primera vegada el video de la mort de Floyd. Més que indignat, em vaig quedar estabornit. No podia ser veritat. Acabava de veure com un ciutadà negre completament indefens era cruelment torturat per 8 minuts trenta-set segons i assassinat per un policia en uniforme amb participació i indiferència de tres policies més. Els policies es miraven amb indiferència la càmera que els filmava. La víctima, un home de 47 anys,  per terra boca avall, emmanillat amb tres policies asseguts a l’esquena, un d’ells amb un genoll al coll de la víctima, que va  cridar “I cannot breath” 15 vegades i en el moment de la mort va cridar dues vegades “Mama, Mama”. Al vespre un locutor de notícies de TV va interrompre el butlletí que estava llegint a mig programa i es va dirigir al públic: “Ara fa 8 minuts i 38 segons del començament del programa. Tant de temps  van estar agenollats damunt el coll de George Floyd”

Què havia fet l’home per merèixer aquest tractament? Un botiguer l’havia acusat d´haver passat un bitllet de 20 $ falsificat. Però ho sabia ell? Es castiga amb presidi i pena de mort això? Havia resistit arrest? Els vídeos no ensenyen res d’això. Era racisme, crueltat i sadisme pur. Molts que vivim a Amèrica ja ho hem vist masses vegades. Els darrers anys molts negres han estat morts pel carrer per delictes insignificants o fins i tot per equivocacions. Hi ha hagut sovint protestes però no canvia res. Poc abandonar Dallas va passar un incident molt difícil d’entendre. Una dona policia vivia llogada a un edifici de pisos. Un dia va tornar cansada a casa. Va veure el número del seu habitatge a la porta i va entrar, però dissortadament s’havia equivocat de pis. Molt sorprès el senyor negre que hi vivia es va aixecar. La dona policia, pensant que era un criminal es va treure la pistola i el va matar sense parlar. L’home no estava armat, no havia fet res i estava a casa seva. Demostra que els policies davant d’un negre fan jutjaments desfavorables, esdevenen perillosos i el tracten malament.

A Chicago

El cas de Floyd va tenir lloc a Minneapolis, estat de Minessota, una ciutat de la qual només conec l’aeroport, però ara fa un any vaig anar a passar uns dies a Chicago, una gran ciutat amb arquitectura fantàstica. Volia visitar el lloc on els fets del 1 de maig original havien tingut lloc (si algú s´hi interessa pot llegir el meu apunt del darrer 30 abril). Durant la Prohibició de beure alcohol, la ciutat fou dominada per un mafiós molt perillós anomenat Al Capone. Després de la Prohibició per molts anys ajuntament va prohibir que es rodessin pel·lícules de lladres i bandits a la ciutat però ja fa anys d’això. Avui en dia, no obstant el descens de la criminalitat als EUA, a Chicago el nombre de crims i tirotejos i morts als barris negres ha assolit nous rècords. La cadena NBC té una sèrie setmanal molt exitosa anomenada “Chicago PD” on els negres sempre viuen a llocs miserables i son assassins o negociants de drogues. Pels carrers de Chicago es veuen negres demanant caritat o mal vestits.

El meu primer vespre estava assegut a una tauleta d’un petit restaurant menjant un entrepà quan veig que se m’acosta una nena negra d’uns 9 o 10 anys amb una caixa de cartró que contenia llaminadures de xocolata que es podien comprar segons la botiga per 1 o 2 $. Em diu que està venent els xocolates per 4 $, però si en compro dos, només em costarà 6. Miro a l’exterior. Dissimulant, una dona mal vestida, la mare probablement, està mirant. Trio un dels paquets i em trec de la butxaca quatre bitllets de dòlar que li dono. La nena vol comptar-los. Un…dos… i es confon. Torna a començar amb el mateix resultat. Era evident que no sabia comptar fins 4. Li prenc els bitllets i els compto damunt la tauleta: un, dos, tres i quatre. La nena riu satisfeta i s’en va. A l’exterior veig com la mare i la nena es fan una abraçada rient. Ai, com està de malament la cosa. Una nena de 9 que no sap comptar fins quatre.

Dos dies després estic caminant per un barri suburbà de Chicago, enredat per una mala informació de Google. Estic buscant el cementiri amb l’enterrament i el monument dels màrtirs del 1 de maig. Em trobo a un barri pobre, predominantment negre. Quan pregunto alguna cosa rebo respostes indiferents o hostils. Trobo un jove descamisat que em mira malament, noies mal vestides amb colors absurds i mala costura, altres em miren, insistentment. De sobte m’adono que em fan por. I això perquè? M’he tractat per anys a tot arreu amb negres, tinc veins negres, tinc amics negres a la feina, m’oposo fermament al racisme… Perquè he de tenir por aquí?

Aviat trobo la resposta. És pel barri on viuen on no poden maldar ni poden sortir. Per sempre més, com els seus pares, viuran a habitatges petits, amb mala higiene, aniran a escoles o no aprendran res, molts no podran guanyar diners honradament i viuran envoltats per lladres i narcotraficants que han trobat el camí de la prosperitat, demà serà com avui o pitjor. El seu estrat socio-econòmic es una gabia fatal de la que no es poden escapar i per això no han après a ser tan amables i amistosos com la majoria de blancs. Els negres són només l’onze percent de la població, però omplen les presons. Pràcticament tots els negres han estat escorcollats per la policia, i aturats quan van en un bon cotxe. La majoria de condemnats a mort son negres. Quan son jutjats, no poden pagar cap defensor bo. La majoria viuen sense esperança,sense poder sortir del forat socio-econòmic on es troben. Els drets civils i el dret al vot no ho han resolt tot i no tenen ara bons líders com ho va ser Martin Luther King.

No està gens clar que les manifestacions arreglin gran cosa. Ja han fallat moltes vegades. Obama va fer discursos magnífics sobre el problema racial però no va ajudar gens. Tant de bo sigui diferent aquest cop.

Joan Gil

Tags: Chicago, drets civils, George Floyd, Racisme, Violència Policial

La observació de la gestió autoritària i incompetent del Sr Sánchez, sobretot el retràs en el reconeixement del perill del nou coronavirus i la fallida de subministrar tests segurs i reconèixer la necessitat de tractar els diferents territoris segons les seves característiques i no seguint les inclinacions polítiques del partit governant, fa necessari considerar l’estat del coneixement científic i influència de la Sanitat Pública a l’estat.

Definició de la Salut Pública

Mentre que el metge s’ocupa de tractar individualment la persona que sol·licita atenció, la Salut Pública, una branca separada de la Medicina, és la ciència que protegeix la seguretat i intenta millorar la salut de tota la comunitat, treballant amb les eines d´educació, investigació, difusió, i contactes polítics quan cal. Si algú s’hi interessa li recomano el web de associació professional nord-americana (http://www.apha.org) que explica en detall les coses que un graduat en Salut Pública pot fer a la política central o local, investigació mèdica, assegurances, epidemiologia, centres socials, grups industrials i més (es pot estudiar a moltes universitats obtenint un grau de Bachelor al College, Masters o Doctor, seguit d’un examen de qualificació). Que jo sàpiga els graduats troben fàcilment feina. Avui en dia tothom els veu com l’autoritat que informa el públic i aconsella els governs sobre com combatre una epidèmia, però fan molt més. Quan cal poden fer investigació estudiant i denunciant contaminacions atmosfèriques, alimentàries o de l´aigua, menjar contaminat, certs problemes socials com la manca d´assegurança, esperança de vida, prevenció de malalties… Com la salut individual, la salut de la comunitat és un dret bàsic de justícia social.

És curiós que a Catalunya hom a vegades anomeni epidemiòlegs als metges especialitzats en malalties infeccioses. Com haurien après com tractar una epidèmia, que és tan diferent de la seva feina regular? Sempre hi ha hagut metges dintre la Salut Pública però els cal suplementar els seus estudis.

I el rastreig introduit amb gran èxit en 2001 i responsable indispensable de la lluita contra tantes epidèmies? En sabia alguna cosa el Sr Presidente del Gobierno?

Als Estats Units el centre més important de la Salut Pública està no a Washington DC sinó a Atlanta, GEORGIA: Center for Disease Control and Prevention, però hi ha molts centres universitaris i de formació on es pot aprendre i treure el diploma. Entre ells els National Institutes of Health (on estan els Drs. Fauci i Brinx, principals fonts i informadors de l’opinió pública) i grans Universitats com l’Escola Bloomberg de Johns Hopkins U a Baltimore, la Universitat de l’estat de Washington (a Seattle, costa pacífica), la Universitat de Columbia a Nova York i moltes altres amb escoles o departaments de Salut Pública. Una de les coses més difícils durant una epidèmia és fer pronòstics i és per això que les corbes existeixen.Fer-ne una sobre les coses que ja han passat és molt senzill; el problema és predir on anem si les coses segueixen com són o quin seria l’efecte de canviar quelcom.Durant l’epidèmia actual, els grups de Baltimore, Seattle i Columbia han fet prediccions notables però tothom diu que és molt difícil i cal tenir un ordinador molt ràpid.

Quin assessorament tenia el Sr. Sánchez redactant els seus Ordeno y Mandos al BOE?

El Ministerio de Sanidad

No se m’acudiria mai menystenir la capacitat del Dr Fernando Simón. És un metge que va anar a un lloc prestigiós al Regne Unit per aprendre Salut Pública,com molts altres metges han fet. No tinc cap dubte que llegeixi segueix informacions de l’OMS o altres països, però no té accés al clima de centres acadèmics amb professors, estudiants, investigació activa i publicacions. Sense això, que els metges i moltes professions tenen, el nivell científic eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees difícil de mantenir.

Com ha anat als EUA? Malament per culpa de Trump. Aquest home és un narcisista incurable i perillós determinat a usar tot el poder de la presidència per atansar els seus objectius enlloc dels de la nació i no dubta en insultar, mentir, escriure tuits grollers, acomiadar difamant qualsevol que hagi gosat plantar-li cara, fent callar i fent intervencions internacionals absurdes i perilloses. Al començament de la crisi va voler prendre control de tot com en Sánchez però els estats li van plantar cara. La Constitució li negava el dret. El govern, no obstant, havia d’ajudar. No hi havia ni tests ni proteccions. Sortia cada vespre a la TV envoltat per Fauci i Brinx i declarava que gràcies al seu lideratge tot estava resolt (!!!) Els governadors li deien el contrari i ell tornava a mentir, una vegada i una altra, una setmana darrere l´altra. Després va dir que la quinina i després potser injeccions de desinfectants de cuina com el Lysol podrien curar la malaltia. La burrada (que va espantar molt la companyia que feia el Lysol) era denunciada al davant seu per les dues figures de la Salut Pública però ell només responia que ell sempre té raó. Va ser autoritzada una vella llei de guerra autoritzant el President a prendre control de fàbriques per produir ventiladors i material de protecció, cosa que va fer. Però es va negar a manar les seves agències a prendre possessió de la producció a un preu concertat i distribuir el material de forma equitativa.Enlloc d’això va deixar els articles entrar al mercat lliure fent una mena de subhasta a veure qui pagava més amb gran desesperació dels estats. En vista de la reacció negativa del públic a les seves escenes i divagacions, va haver de suspendre les sessions. El Dr Anthony Fauci, a punt de complir els 80 és l’única personalitat coneguda que l’ha contradit en públic… i ha viscut (sense ser expulsat) per explicar-ho.

En resum, hi ha lliçons d’aquesta epidèmia que cal aprendre. Valorar i desenvolupar més l’estudi i pràctica de la Salut Pública en seria una.

Joan Gil

Tags: covid19, Epidemiology, Fernando Simón, Pedro Sánchez, Public Health