02 març 2020
Washington, una capital molt interessant
Quan vaig encetar aquest blog en 2008 vivia a la Upper East Side de Manhattan, després em vaig mudar a Fort Worth, a l’àrea metropolitana de Dallas, Texas, i ara he esdevingut un resident de Bethesda, situada a l’estat de Maryland, un dels suburbis més importants de Washington DC, la capital federal dels EUA. Escric aquesta pàgina perquè aquesta ciutat tan important és poc coneguda i entesa a Europa.
DC vol dir District of Columbia que és més o menys el nom donat al nou lloc per la Constitució del Segle XVIII que encara ens governa. Tots els locals es refereixen a la capital com a Districte o simplement DC; només els forasters i els diaris en diuen Washington.
El DC fou concebut pels pares fundadors com un
a mena de County (districte) separat de tots els estats que contindria la Ciutat de Washington com a capital federal. En els nostres dies Washington omple àmpliament tot el territori del Districte i els llocs principals històrics, com la Casa Blanca, Capitoli amb les dues cambres del Congrés Federal, (que per costum no es diu Congrés Federal sinó Congrés dels Estats Units), i la majoria de Departaments (ministeris) federals. Gairebé tots estan al voltant de la Mall, una mena de llarg parc que s’estén del Capitoli fins al Monument de Lincoln i conté a l’El·lipse l’obelisc dedicat a Washington i la gran piscina longitudinal (reflecting pool), a més de l’Smithsonian amb molts grans museus, gairebé tots gratuïts, i molts monuments històrics i recordatoris. La Casa Blanca està a prop, a la Pennsylvania Avenue, concebuda originalment com una mena de Champs Elysees o Passeig de Gràcia, en els nostres dies dissortadament tancada i protegida per una tanca que ara estan substituint per una altra de més alta (i electrònica) i mesures de seguretat, al meu parer indignes d’una democràcia. Li haurien de dir Ciutat Prohibida, com a Pequin, només que a Pequin els turistes la poden visitar. Fa molts anys, la Casa Blanca també es podia visitar en part a certes hores i jo de fet vaig poder visitar l’Oficina Oval en temps del President Nixon, centre oficial del poder nord-americà, com si fos una mica el melic del món. A Nixon no li agradava i treballava a un altre lloc. Ara moltes coses han empitjorat. Almenys hi ha un Metro i un servei d’autobusos bastant bo. I un tràfic automobilístic infernal.
Molts ciutadans d’aquesta nació tan gran se senten obligats a visitar la capital almenys un cop a la vida, cosa molt bona per al turisme. De fet, la visita a Washington és un dels viatges preferits pels nois i noies que es graduen al final de la High School. A Europa l’interès turístic ha estat sempre més limitat, però no pas a Àsia, sobretot a la Xina i el Japó. De fet una de les atraccions turístiques principals amb milions de visitants, és el floriment anual dels cirerers (cherry blossom festival) que atrau gentades molt grans. Els cirerers en questió es troben al voltant del Tidal Basin, una mena de pantà artificial a l’est de la Mall que connecta el Riu Potomac amb el Canal de Washington. Als seus bancs a més dels cirerers hom pot visitar els monuments a Martin L King, al President Thomas Jefferson, probablement el més gran dels pares fundadors, i al President Franklin Roosevelt, l’aristòcrata d’esquerres elegit President quatre vegades que va acabar amb la gran recessió i va guanyar la II Guerra Mundial. El floriment tan esperat té lloc entre la darrera setmana de Març (el 25 de Març és el dia més freqüent en anys normals) i la primera d’Abril. Aquest any degut al Coronavirus, ja veurem què passarà amb el turisme. Altrament hi ha una gentada impressionant i un tràfic encara pitjor de de costum. El passeig al voltant del Tidal Basin és bastant considerable. Cal caminar molt.
El govern federal no hi cap dintre del Districte i per això s’ha estès pels dos estats veïns, Maryland al nord i Virgínia al sud. El Districte de Columbia tot sol té uns 700.000 habitants. L’àrea metropolitana de Washington és difícil de definir però probablement arriba als sis milions de residents i els suburbis podrien sobrepassar el milió i mig. El Pentàgon, la CIA, el Cementiri Nacional d’Arlington, i la Base Militar de Fort Myers on està el Cybercommand nord-americà de Fort Myers, que son els guerrers de l’internet (projecte conjunt de la National Security Agency i el Pentàgon) i moltes altres agències estan a Virgínia; en canvi a Maryland tenim el NIH (National Institutes of Health), la Facultat de Medicina militar, el gran Hospital Militar Walter Reed i el Navy Hospital, on el President es fa cuidar (tots tres a Bethesda a quatre passes del meu pis), la Food and Drug Administration, i la seu central de la famosa National Security Agency (NSA). A Baltimore, també a Maryland, una ciutat molt històrica que ha esdevingut gairebé un suburbi de Washington, hi ha l’Assegurança Mèdica dels Ancians i de la Beneficència (Center for Medicare and Medicaid), la Seguretat Social (que només paga pensions però no té res a veure amb l’assegurança de malaltia) i l’agència tributària federal (IRS=Internal Revenue Service). Abans deien que hi tenien tots els superordinadors, però ara es veu que han emigrat a una Cloud al cel. A més hi ha el Goddard Center que sembla controlar les missions espacials, encara que ningú sembla entendre-ho.
La majoria d’agències federals a Maryland estan al Montgomery County, com la meva Bethesda, que és un lloc curiós: molt pocs centres urbans estan incorporats, que vol dir que no son ciutats ni tenen govern municipal propi. Bethesda, com la majoria dels altres llocs de Montgomery County, només és un centre urbà sota l’administració de Montgomery County que ho fa tot: policia, bombers, carreteres, tràfic… Tothom està encantat. Ens estalviem impostos excessius, alcaldes corruptes i política local. Bethesda només és un agregat urbà amb uns 5 o 6 números d’adreça postal, però no és cap ciutat. Mentre tots els estats han d’estar dividits en counties amb un cert nivell d’autogovern, els ciutadans no tenen cap obligació d’incorporar-hi ciutats, ni falta que fa.
La idea de construir una capital separada a un lloc llunyà amb pocs residents (en aquells temps) es deriva d’un incident que va tenir lloc a Filadèlfia, la ciutat que servia de capital dels rebels durant la guerra revolucionària que va conduir a la independència. Va passar poc després de la guerra. Unitats de l’exèrcit a punt de ser acomiadats es va estacionar a la perifèria del lloc on es reunia el Congrés (Independence Hall a Filadèlfia en els nostres dies) exigint pagaments. El Congrés va demanar auxili a un dirigent militar, el qual es va posar al costat dels insurrectes i els congressistes van haver de fugir una mica vergonyosament. Durant la Revolució, el Congrés havia aprovat una Constitució Confederal que a l’article 2 dels Articles de Confederació reconeixia que les 13 colònies en guerra contra la monarquia anglesa havien esdevingut estats sobirans independents. Era una mica com la Unió Europea, però sense lligams econòmics. El Congrés estaria a Nova York i el President del Congrés seria cap d’estat. Va ser tot un desastre molt gran, amb conflictes comercials i territorials freqüents, però sobretot el problema era que els estats es negaven a pagar res al govern confederal de Nova York i a més els sudistes es negaven a anar a NY per res. Va acabar molt malament amb un incident doble: el govern confederal no tenia prou ingressos per retornar els diners de préstecs obtinguts a Europa per finançar la guerra i al mateix temps una insurrecció absurda va tenir lloc a Massachusetts i ni el govern d’aquest estat ni el confederal tenien un exèrcit per defensar l’estat (es va acabar gràcies a una milícia voluntària finançada per ciutadans rics). En aquest moment els pares fundadors van fer un esforç heroic per dur tots els estats a Filadèlfia a fer una Convenció Constitucional, enderrocar el règim confederal i substituir-lo per un règim federal amb un govern de debò i una Constitució aprovada unànimement pels 13 estats fundadors. Miraculosament, ho van aconseguir i va sortir molt bé. Aquí estem dos segles i mig després. Aquesta Constitució definia molt bé els drets individuals i deixava gairebé tot el poder intern en mans dels estats. Algú deia que el govern dels Estats Units només s’havia d’ocupar dels correus, la política exterior i les finances. Amb el temps, aniria ampliant rel seu poder.
Els autors de la nova Constitució es van inventar una nova capital al Districte de Columbia perquè la història de l’assetjament del Congrés a Filadèlfia I la fugida dels congressistes no es pogués repetir mai més. Com que no hi veien gaire residents permanents, no se’ls va acudir mai atorgar al Districte el mateix dret a l’autogovern i vots federals que tenien els estats (llegiu el pròxim apunt sobre com va anar). El lloc precís va ser triat per pel primer President federal George Washington prop de l’indret on tenia la seva hisenda, a la confluència dels rius Potomac i l’ara anomenat Anacostia, situat a la frontera dels dos estats sudistes de Maryland i Virgínia, entenent que tant Maryland (que hi tenia un port navegable des de l’Atlàntic pel riu Potomac a la ciutat de Georgetown, actualment un barri de Washington) com Virgínia (que hi tenia una ciutat anomenada Alexandria amb un gran mercat d’esclaus) donarien territori. Tots dos estats van accedir a cedir el territori. Les dimensions màximes exigides per la Constitució serien 100 milles quadrades (una milla equival a 1.6 qm). Com sembla natural i per tal de fer-ho senzillament, els constructors van designar un quadrilàter de 10 milles a cada costat a cavall de Maryland i Virgínia, i van posar fites frontereres (que encara existeixen) marcant el territori, que semblava un diamant girat 45 graus. Gairebé cent anys després, poc abans de la Guerra Civil Virgínia va exigir que li tornessin tot el territori cedit. Els residents, sobretot d’Alexandria, havien fet un referèndum que ho exigia. La raó oficial era que els
federals estaven construint edificis de govern i monuments només a l’antic territori de Maryland i que els residents d’origen virginià se sentien menystinguts. La realitat, diuen alguns historiadors, era que el Congrés estava discutint no pas encara prohibir l’esclavatge sinó els mercats de compra-venda d’esclaus dels que vivia molta gent a Alexandria. El Congrés no tenia el dret d’exigir-ho a Virgínia, però sí al Districte. Així és com el Districte va acabar sent irregular, com un diamant trencat. En qualsevol cas, poc a poc, les oficines, laboratoris i bases militars del govern federal es van anar estenent pels suburbis tant a Maryland com a Virgínia, avui en dia connectats tots pel metro i per moltes autopistes i ponts i tothom sembla estar content.
Fins la pròxima
Joan Gil
No hi ha resposta