Els EUA són diferents

A més de les pèrdues personals relatades a la salut, prou que se senten per tot el món les queixes i preocupacions per l’atur i la situació individual de moltes persones i companyies, tant grans com petites. El cas es pot formular molt simplement: una gran part del món ha deixat de treballar i això ha de desfermar per força una cadena de pèrdues i fallides comercials amb ruïna dels governs per falta d’impostos i un atur desastrós. Gairebé tots els economistes donen per fet que entrarem en una recessió i fins i tot hi ha qui parla d’una depressió com la dels anys 1930. El Sr. Trump és un home sense pietat, mentider, llibertí, cruel i narcisista però s’equivoca qui pensi que és estúpid. Interessat sobre tot en l’economia i els diners, el seu equip va ser entre els primers que van reconèixer l’amenaça que s’acostava. El Congrés ja havia aprovat i ell firmat dues lleis i ordres executives concedint alguns beneficis importants però limitats. Ara fa unes dues setmanes es va sortir amb la proposta de llei pel millorament de la situació econòmica més gran i car de la història dels EUA i potser del món, injectant un total de 2.2 bilions (milions de milions) regalats a les víctimes del virus que més estan patint. I a les grans companyies.

Tothom es pensava que la proposta, rebuda amb entusiasme pels dos partits (quin miracle), seria aprovada immediatament, però cal recordar que els partits no poden donar ordres als seus diputats o senadors, els quals responen dels seus actes només als ciutadans que els van elegir. La proposta incloïa (i inclou) 500.000 milions com a ajut a les companyies privades (diguem línies d’aviació, Boeing, vaixells que fan creuers, bancs i coses semblants), però SENSE CONDICIONS i sota la discreció del Secretari del Tresor Mnuchin (ministre de finances). Al Senat això va desfermar una indignació molt forta, perquè durant la crisi bancaria de 2008 el Govern Obama també va donar subvencions sense condicions a molts bancs, que les van utilitzar per comprar accions seves a Wall Street (apujant la vàlua de les accions individuals propietat dels directors), pagar primes als consellers delegats per l’èxit obtingut i van ajudar molt poc els pobres desgraciats que anaven perdent habitatges. Els senadors van insistir molt en posar condicions aquest cop i establir un comitè de supervisió. El segon problema el va causar l’admirat Bernie Sanders, que va opinar que els beneficis oferts als aturats i petites companyies eren insuficients, comparats amb l’oferta als multimilionaris. Cal saber que per una tradició fosca però antiga del Senat nord-americà, un Senador que pensi que un projecte de llei seria una desgràcia intolerable, o potser la fi del món, té el dret sacrosant de vetar-lo tot sol i diuen que en Bernie va amenaçar fer això mateix. Li van fer petites concessions.

El Senat va aprovar el darrer cap de setmana la versió millorada que sorprenentment els Republicans i Trump seguien aprovant i fou enviada a la Casa dels Representants, regida per la gran Nancy Pelosi (que aquest mes ha esdevingut octogenària però ningú ho diria). El problema era que la majoria de Representants havien fugit de Washington. Si haguessin volgut fer canvis, hauria calgut retornar el projecte al Senat, negociar amb els Senadors i tornar a començar. Al final La Sra Pelosi va aconseguir fer tornar i reunir uns quants membres que vivien aprop i va fixar el vot per ahir. Un altre problema molt gran va aparèixer: el Sr. Massie, un Representant republicà de fe llibertària (com els anarquistes però d’extrema dreta), enemic de mort de la major part d’accions del govern i que no volia tolerar pagaments a individuals o companyies finançat amb impostos, va exigir, com era el seu dret,  un roll call, una exigència que tots els Representants estiguessin presents i s’identifiquessin. Això era impossible degut a malalties i el virus i molts havien tornat a estats llunyans. Indignadíssima, la jerarquia va fer tornar a Washington per avió, tren o cotxe prou representants per fer un quòrum que va negar la solicitud i tots van votar dempeus amb veu alçada aprovant la llei. Trump va signar molt poca estona després i la llei d’autorització ja és vigent.

Les Subvencions

1. Com que l’agència tributària federal (Internal Revenue Service o IRS) té els noms i adreces de tothom que va omplir una declaració d’impostos els anys 2018 i 2019 revelant quants diners cadascú havia guanyat, tots els adults, casats o solters, guanyant menys de 75,000 $/any rebran una transferència bancària o xec federal els dies venidors per 1,200 $. Si té o tenen fills 500 $ addicionals per cada menor. Un matrimoni amb dos fills rebria un pagament únic (per ara) de 3,400 $. Hi ha qui diu que és injust amb els pares o mares no casats amb fills, que no en tindrien prou. No es pregunta la nacionalitat ni surt enlloc a la declaració d’impostos. Els il·legals ho rebran només si han pagat impostos, que probablement la majoria no fan.
2. Ajut als aturats, que cobraran 13 setmanes més de les ja establertes i a més per 4 mesos un suplement de  600 $/setmana. Per primera vegada aquests beneficis s’estenen als qui treballen tots sols, com artistes, o escriptors (que jo crec que son allò que a Catalunya s’anomena “autònoms”)
3. Com que un problema nacional gravíssim és el deute contret per molts estudiants per tal de pagar les matrícules dels Colleges i escoles professionals i obtenir un diploma, aquest deute no es perdona però per 6 mesos no caldrà pagar res sense exposar-se a multes ni a interès afegit.
4. Es dediquen 377 mil milions en préstecs garantits pel govern federal que s’obtindran sense problemes dels bancs i segons com, no caldrà repagar, per ajudar les petites companyies i llocs com restaurants, bars, hotels, cinemes, negocis familiars,…
5. 100 mil milions a hospitals i altres participants en la lluita contra el CoVid (encara que no fa res per reduir les primes de l’assegurança individual ni pels 30 milions d’americans sense assegurança). Diuen que el preu mitjà d’una hospitalització amb intubació i ventilador puja als 70,000 $ o més encara i aquest aspecte no queda resolt. És el problema interior més greu i sense resoldre del país, molt discutit durant les campanyes electorals.
6. Els 500 mil milions que Trump volia regalar sense condicions (oficialment en general in forma de préstecs, cosa que ningú es creu) a les grans companyies afligides per l’epidèmia, potser incloses les de Trump. Ara hi han posat condicions i supervisió. A més, es preveu que les companyies retornin al govern federal part de la subvenció en forma d’accions, que sens dubte el Tresor dels EUA posaria en venda en l’acte, quedant-se amb els diners.
7. També hi ha 150 mil milions per a pagaments directes als estats proporcionals a la  seva població, i també per a ciutats amb més de mig milió de residents.

I això sembla ser tot. Potser cal afegir que previsions per aturar els desnonaments, pujades de lloguer i la tallada del subministre d’electricitat o aigua no hi son, però el govern federal no té cap autoritat sobre res d’això i molts estats ja ho han decretat. La gran pregunta és si n’hi haurà prou per estalviar-nos una recessió greu.

I a Europa què? Farà la Unió Europea una cosa semblant o permetrà als membres fer-la? A diferència dels EUA, els membres de la UE no poden imprimir diners.

Saluts des de Washington DC

Joan Gil

Tags: Atur, Covid epidemia, Recessió, Subvencions federals

1. Ahir al vespre una cadena de TV va ensenyar imatges de Madrid amb malalts tirats per terra damunt una manta a l’hospital i van parlar d’ancians trobats morts o abandonats a una residència i em va fer vergonya. Un govern ha d’acceptar responsabilitat. L’experiència local a tots els estats ha estat acceptar i enfortir les decisions dels governs locals, els quals sovint es coordinen amb els municipis. El govern federal nomes intervé per ajudar, no per donar ordres, quan cal o quan hi ha problemes altrament insolubles o falten diners. No sé quina experiència i coneixements al·lega el senyor Sánchez per lligar les mans  dels governs locals en territoris en situació i recursos tan diferents, si no és la seva fe política en el centralisme. Enfortir la unidad? Aquí veiem molta solidaritat entre la gent que viu i treballa al mateix lloc i entén que les coses son diferents a cada estat, com ho son al Canadà o a Mèxic. Segueixo sentint a la radio informacions sobre el desastre horrorós a Madrid.

És transparent que d’ençà de la Grip Espanyola del 1918 no havia passat res semblant al món i no hem viscut cap tragèdia similar al país des de la II Guerra Mundial, i cal afegir referencies al desastre financer mundial que sembla estar acostant-se. Però poc a poc va arribant prou informació i dades de com ha anat a molts llocs amb sistemes diferents. Sens dubte aquesta informació serà valorada amb l’objectiu de definir una defensa millor i més coordinada quan la pròxima epidèmia vingui.

El President Trump i els seus seguidors, cada dia més semblants a l’extrema dreta europea, ho han fet molt malament, pretenent que no hi havia cap problema, que tot eren mentides provinents del Partit Demòcrata i que el virus xinès només seria com un refredat. Curiosament al Regne Unit el govern de Boris Johnson seguia la mateixa línia. Fa un mes algunes autoritats britàniques van venir als EUA a parlar amb especialistes. Els van preguntar què pensava fer el govern britànic. Van respondre que res, que el virus quan arribes infectaria causant una malaltia lleu a 60% de la població, la qual cosa resultaria en el desenvolupament de resistència interior al virus. Els americans van respondre amb una rialla, pensant que els visitants feien una broma. Així son la gent que mana al món.

Trump va mantenir el seu punt de vista i va condemnar tots els avisos que la premsa i els funcionaris federals li anaven donant sense fer res. Ell havia dissolt un comitè intern que vigilava la salut mundial i s’enrabiava i feia una escena cada cop que un periodista preguntava, acusant-lo de voler promoure la histèria. Ara ha canviat un xic només, sense millorar. Fins i tot sembla espantat per por a perdre la reelecció. Fa coses absurdes, com insultar la premsa i mentir. Una de les queixes mes grans era la impossibilitat de fer la prova pel coronavirus. Ja fa una setmana que va dir que gràcies a dos laboratoris privats, Quest i LabCorp, ja estava tot result. Les queixes segueixen clamant al cel. Després va sorgir el problema de la protecció del personal sanitari i dels ventiladors (llegiu més abaix) que faltaven. També va dir que tot estava arreglat, mentre que els afectats segueixen cridant. Va acceptar declarar una emergència, va firmar una llei de subministres en temps de guerra per poder manar a les fàbriques que fessin coses necessitades, confessant tot seguit que no n’havia fet cap us. Va confirmar el desplegament de la Guàrdia Nacional als tres estats més afectats, Washington, Califòrnia i Nova York, que vol dir només que el govern federal pagarà els comptes i acceptarà responsabilitat per destrosses i incidents, però  aquests cossos seguiran les ordres del governador. Va enviar dos vaixells-hospitals a NY i Los Angeles que vindran amb metges i personal per es cuidaran sobretot dels malalts normals, no dels pacients CoVid, i l’exèrcit federal està obrint hospitals de campanya. En Trump surt cada dia a la tele, parlant i parlant sense dir res. Se li va acudir recomanar tractament amb una certa medicina discutint amb Anthony Fauci, l’home més expert del país, en públic. Abans de donar medicines, cal estar segur que siguin segures i eficaç, cosa que Trump no entén. Va dir que acceleraria la producció de vacunes, que és impossible en menys d’un any (o molt més). Entre els que han sortit a la Tele, qui ho ha fet millor i ha explicat les coses més clarament sense fer teatre és el Governador Andrew Cuomo de Nova York. Trump, en canvi, sempre està canviant d’opinió. Ara el preocupa mes la situació econòmica (llegiu mes abaix). Va dir que es moren cada any milers de persones per accidents de tràfic i ningú tanca les fàbriques.

L’assumpte de la forma de transmissió

Per frenar la transmissió caldria entendre-la millor. Fins ara els països que semblen haver tingut més èxit son la Xina, Sud Corea i probablement la petita Singapur. Les dues possibilitats que causen l’encomanament, present totes dues, son els aerosols (gotetes petites amb virus produïdes pels malalts) i la contaminació de superfícies. Les gotes enlairades de fluid com forma de transmissió son centrals en altres infeccions millor conegudes. Ara bé: a Singapur van observar que estar a prop d’un malalt infectat, encara no identificat sense símptomes és perillós nomes quan aquesta proximitat dura mitja hora. Si tenen raó, això voldria dir que la infecció per via aèria existeix però es és lenta i no explicaria la rapidíssima expansió del virus. Això deixa només el contagi per contacte: les gotetes es depositen a les superfícies. Sobre metall o plàstic, segueixen essent perilloses per tres dies, sobre el cartró només per un, sobre el coure no sobreviuen. Tot seguit una persona sana posa la ma sempre humida damunt d’un d’aquests dipòsits, els enxampa i es du la ma a la cara, on el virus pot entrar travessant la mucosa de la boca, nas o ulls. Si això és veritat, la conseqüència seria confirmar la recomanació que cal evitar tocar coses als interiors, sobretot als transports públics, que cal rentar-se les mans molt sovint i que cal perdre el costum de tocar-se la cara, cosa que sembla ser dificilíssima. Tot això, les agencies sanitàries ho havien recomanat i és molt seriós.

Els ventiladors

Un nombre petit de malalts pateix d’un problema respiratori tan greu que sense ser ajudat per un ventilador extern dels que existeixen a les UCIs, podria morir immediatament. Encara que passa a un percentatge petit de malalts, quan n’hi ha molts no es pot ignorar un possibilitat que s’està acostant. Segons l’Escola de Sanitat Publica fundada per Bloomberg a la Universitat Johns Hopkins, als EUA hi ha 62,000 ventiladors complets en actiu, generalment a UCIs, uns 98,000 ventiladors bàsics, utilitzats per diferents problemes, per exemple pels anestesistes i el Centre pel Control de Malalties a Atlanta en manté 8,900 per emergències. Segons el Governador Cuomo a l’estat de Nova York hi ha un nombre desastrós d’infectats, uns 25,000 que es dobla cada tres dies i no sembla haver arribat al peak. Diguem que només un 5% necessitaria un ventilador. Hom pot fer comptes com vulgui i és evident que l’estat necessita moltíssims nous ventiladors, segons ell uns 30,000 mentre que la FEMA (l’agencia de procurament federal durant  emergències) li ha oferit nomes 7,000.

Aquest autor ha visitat durant la seva carrera unes quantes UCI modernes i ha quedat impressionat per la complexitat (i probablement dificultat d’operar) d’aquestes màquines, que rarament estaven sense ser utilitzades i la presència de molts assistents ben entrenats. El Sr Trump ha dit que gràcies a ell una fàbrica d’automòbils començarà aviat a fabricar ventiladors (!!) La Food and Drug Administration ha avisat que aquests instruments son molt complicats i que han de ser aprovats per l’agència. El problema no està ni resolt ni en vies de resolució.

Si hom arriba, com sembla que ha passat a Itàlia, a l’extrem terrible d’haver de triar qui rep un ventilador i viu, i qui no, cal considerar fins quin extrem això pot afectar els metges i infermeres. Diuen que a Itàlia hom ha vist metges plorant i hi ha articles de psiquiatres parlant de problemes psicològics greus en aquests professionals, que havien estudiat per fer el contrari. Almenys a Nova York, hi ha regles clares i objectives per resoldre aquests casos, cosa que hauria de fer un comitè de tres metges, i no els que tracten els malalts.

Per tancar el tema, com a Catalunya molts Hospital es queixen que no tenen prou articles de protecció (bates, protecció per la cara, màscares, guants) per al personal, cosa molt greu per la importància cabdal del personal. En Trump segueix repetint que tot ja està resolt mentre els Hospitals com el Governador Cuomo estan gairebé en condició de pànic. Cuomo ha dit que havia arribat a oferir diners extra i que no li va servir de res.

La qüestió econòmica

És evident que l’epidèmia no durarà per sempre i quan s’hagi acabat (i abans) tothom voldrà tornar a treballar i guanyar-se la vida. Els economistes que hom sent a la radio o escriuen articles als diaris tenen opinions molt diferents, però tots semblen creure que la conseqüència de l’atur gairebé total del treball conduirà a una recessió gairebé inevitable. Ells apliquen els seus models, que acaben en sortides millors i pitjors. N’hi ha que semblen haver espantat al Sr Trump, per qui economia i diners son l’única cosa que importa. Hi ha qui creu que la situació podria conduir a una Depressió mundial com la dels anys trenta, que va acabar molt malament, amb inflació, atur, fam, agitació, violència social, feixisme i la Guerra Mundial. Un altre home va predir el diumenge que el dilluns hi hauria 2 o 3 milions de treballadors aturats. En va haver 3 1/2, i el problema tira endavant. Hi ha qui prediu un atur del 30% (!!!)

En un moment perillós o fora de control, és impossible evitar el confinament total per un temps limitat. El President Torra té tota la raó i l’actitud de Madrid és incomprensible i intolerable. Escric escoltant la ràdio, i ja s’han referit dues vegades a la situació a Espanya. Es allò que la humanitat en segles anteriors ha fet sempre. De cara al futur, no obstant, caldria estudiar com evitar-ho. Alguna autoritat ha suggerit que caldria trobar un sistema per determinar si una persona està en perill i cal aïllar-la o no, i limitar el confinament als ciutadans que no estan en perill. No és fàcil, però s’hi pot treballar. Diuen per exemple que probablement a la població hi ha molta gent amb anticossos contra el coronavirus degut a infeccions prèvies desconegudes i que aviat hi haurà proves que detecten anticossos i permetrien al públic saber si una persona està en perill o es immune. Un altre grup serien els que han patit la malaltia però s’han recuperat completament, que son la majoria dels encomanats. Fins a cert punt, hom podria considerar que els joves en general pateixen menys, encara que al CDC temen que el virus s’hagi mutat perquè als EUA cada dia hi ha més joves que han de ser hospitalitzats. En qualsevol cas, es tractaria d’una minoria que pogués seguir treballant, que aviat s’ampliaria. Seria possible, tot això? No pas ara, però molts creiem que el futur serà millor.

En qualsevol cas, hi ha ja gent, inclòs naturalment el President i ells seus minyons a la Casa Blanca, que es pensen que ja seria hora de tornar a obrir les fàbriques, els restaurants i els viatges, no obstant l’augment diari dels casos i acabar amb el confinament de mes de 70 milions de ciutadans. Trump diu que no ha sentit dir mai que les fàbriques es tanquin perquè hi ha gent malalta i que no es fa mai per la grip. Ha anunciat que per Pasqua les esglésies estaran plenes, cosa que costaria vides.

El Vicegovernador de Texas (dreta radical) ha declarat que no cal que ningú es preocupi per la gent de mes de 70 anys, perquè ja ens podem cuidar tots sols. A més, Texas ha anunciat que com que les operacions electives estan prohibides, els avortaments també ho estan. Noi, quina oportunitat. També aviat caldrà considerar les queixes que ja hi ha per violació de drets civils i fins i tot a algun lloc la policia ha començat a fer detencions, coses que el poble americà tolera molt pitjor que els europeus. Ja veurem.

AFEGIT 25 MARÇ

Aquesta matinada els dos partits es van posar d’acord en un paquet d’ajuts econòmics per DOS trilions US ( que son DOS bilions aritmètics). Els detalls no se sabran de segur fins que hagi estat aprovat per les dues cambres federals i firmat per Trump però conté més de 1000 $ per cada adult, molts diners pels autònoms. assegurança d’atur general amb bon sou i 500 mil milions per evitar la quebra de grans empreses. Potser aturarà el desastre econòmic però cal dir que els dòlars els hauran d’imprimir. Podrà o permetrà la Unió Europea fer una cosa similar?

Joan Gil

Tags: Coronavirus, Epidèmia, EUA, Governador Cuomo, Prsident Trump, Recessió, Ventiladors

Quan el desastre va començar, tothom, llevat evidentment dels Xinesos, va infravalorar el perill immens del Coronavirus, un agent que ha provat amb quina velocitat pot viatjar i com és d’encomanadís. Els Estats Units son tan grans i diversos que és difícil fer una ullada a tota la situació, que sens dubte és tan greu com a Europa. Avui han dit que el nombre total de casos s´ha duplicat en un dia. Ara tots els diaris parlen d’epidèmies passades, com si poguéssim aprendre’n res. Fins mitjans del segle XX, la veritat és que els serveis de Salut Pública, quan existien, no podien fer res i el govern només es preocupava de protegir els capitosts i amics. El poble tot sol prenia mesures, generalment poc efectives. Ara sí que tenim governs i veiem com gairebé tots han reaccionat, generalment massa tard. Però com son d’efectives les mesures?

El President Trump amb els seus tuits es fa seguir molt, però d’altra banda, deixa darrere seu un trajecte que el retrata. La seva primera reacció quan va sentir parlar del virus per primera vegada? Que era un altre hoax del Partit Demòcrata per fer-lo quedar malament. Hoax es un mot de mala traducció. La millor que se m’acut es mala passada, una mentida inventada per fer mal. Trump ho repeteix molt sovint, cada cop que alguna cosa el molesta. Es pensa que tot allò que passa al país es refereix a ell. No obstant els avisos de les autoritats sanitàries federals sota la seva autoritat, va anunciar repetidament que no hi havia cap problema, que el virus no arribaria a Amèrica i que en tot cas no seria pitjor que un mal refredat. I com a bon supremacista, afegia que es tractava d’un virus estranger. Els mitjans de comunicació i alguns experts van començar a avisar sense que ell canviés la seva posició o fes res. Només algunes autoritats locals i moltes agències ho van entendre i van encetar els preparatius. Quan el problema es va fer palès fa només uns dies i una epidèmia greu amb morts es va declarar primer a l’estat de Washington (a la costa del Pacífic, no pas a la capital) i després es va anar estenent fins arribar a tots els racons del país i crear una crisi econòmica que ja és tan tràgica com dolenta. Ara Trump diu que se sent com un President en temps de guerra. De fet, ja fa molts anys, més de vint, que estem en guerres absurdes, però només es realitza què vol dir quan passa a casa.

Trump va reaccionar creant una comissió presidida pel seu titella obedient, el Vicepresident Pence. Qualificacions d’aquest senyor tan religiós i conegut com adversari dels avortaments i homosexuals? En tenia a l’inrevés: va declarar una vegada que fumar no té res a veure amb el càncer; com a Governador d’Indiana es va haver de confrontar amb un brot greu del SIDA, associat amb el consum de drogues intravenoses. Els de la Sanitat li exigien que legalitzés el subministre d’agulles netes, però es va negar fins que l’empitjorament de la crisi no li va deixar cap alternativa. Pence i Trump, després de grans desgràcies públiques com huracans, tiroteigs, inundacions, sempre recorden primer al públic la importància de pregar i estimar-se mútuament. Aquesta setmana han fet conferències de premsa envoltats de trumpistes incondicionals donant informació parcial i accentuant que cal combatre la por i la histèria. Tots els participants en aquestes conferències contestaven molt malament les preguntes crítiques sobre temes preocupants dels periodistes presents, potser perquè no en sabien res. En Trump es va felicitar i atorgar un 10 ell mateix per la seva reacció tan ràpida i eficaç. Al final, ha acabat declarant que vol que els 50 estats s’ocupin sols primàriament del problema i que el govern federal, si cal, ja els donarà suport si ho necessiten. (Sonava com el català “No m’emprenyeu més”) El contrari del que passa a Espanya, on el govern vol imposar una resposta uniform ignorant les diferències i necessitats locals i a més de ser lent i poc eficaç aprofita l’ocasió per repetir el 155, que sembla ser l’obsessió única a Madrid. Trump està tornant a presentar-se, aquesta vegada llegint texts preparats per gent que hi entén i insistint molt en la vàlua de la indústria i el capital privats en la resolució del problema. Insisteix en anomenat el virus “xinès”, no obstant les protestes dels periodistes que comenten que els xinesos americans estan patint discriminació. El públic català s’estranyaria escoltant a la ràdio o TV com son de dures les preguntes dels periodistes. En qualsevol cas torna a fer conferències de premsa cada dia, sempre envoltat dels seus minyons.

L’única cosa que sembla interessar al Sr Trump és el problema gravíssim de l’economia, que aviat entrarà en una recessió a nivell internacional que podria semblar-se a la gran depressió dels anys 1930. Treballadors estan essent acomiadats a totarreu. Qui tindrà diners per comprar? Ha proposat per ara enviar a la gran majoria dels ciutadans un xec per 1,000 US$, (potser 2,000?) El Congrés ho està estudiant. Sembla bé, però hi ha coses a dir. A més, el preu final seria un trilió americà (un bilió aritmètic de $). Què passaria amb el dèficit? Crearia inflació? Quina gent el rebria exactament? I els immigrants legals o il·legals? I els que no tenen assegurança de malaltia? Ja veurem. En qualsevol cas, la idea ve d’un economista, no de Trump mateix. A més, diuen que pagaran subvencions als petits autònoms al bord de la ruina (restaurants, bars i molts més), que cobriran 75%  dels sous perduts per treballadors i salvaran de la ruina les línies aèries.

Mesures en força actualment

És diferent a cada estat i moltes mesures semblen progressives: neixen a un lloc i son assumides per altres. El governador Cuomo de Nova York ho ha fet molt bé en les seves actuacions i explicacions públiques. Hi ha alguns estats amb un problema de moment petit que no semblen preocupar-se’n gaire.

Cal entendre que no hi ha per ara ni vacunes ni tractament contra aquest virus. Molts laboratoris estan treballant en aquestes coses, però és incert i trigarà temps. Al començament el Center for Disease Control (CDC.gov) va cometre un error inconcebible: va distribuir tests diagnòstics mal fets. A més, amb aquests tests tothom havia d’esperar un mínim de tres dies. Ara sembla que Roche ha trobat un test millor. Si jo ho entenc bé, està basat en la tècnica per detectar l’embaràs, o sigui identificant un anticòs contra el virus. Diuen que aviat podrien produir un test contra el virus mateix. De moment segueix essent molt difícil trobar un test a Amèrica, però alguns laboratoris privats sembla que molt aviat començaran a distribuir el nou test. Trump i els seus segueixen repetint que el test està a totarreu i se’l pot fer qui vulgui, que no és veritat.

Una altra cosa que cal entendre és que l’objectiu dels programes en existència no és eliminar la malaltia, cosa impossible, sinó reduir el nombre de malalts que es presentin  al mateix temps  que podrien excedir la capacitat dels hospitals com sembla que ha passat a Itàlia. Només hi ha un nombre limitat de llits, de metges, d’infermeres, de terapistes auxiliars i de ventiladors a la sala de cura intensiva. El propòsit del confinament és alentir la velocitat de propagació per aconseguir que els malalts es vagin presentant a l’hospital més lentament, sense excedir en cap moment les capacitats existents. La declaració d’emergència permet al govern prendre possessió de clíniques privades i fer treballar les fàbriques en allò que fa falta. Als EUA és molt poc probable que això passi, però de moment tenen dos vaixells-hospital de guerra de la Marina, un d’ells de camí a Nova York, l’altre ja a Califòrnia.

Quarantenes o confinaments: Aquest autor en coneix dues, una a la ciutat de San Francisco i una altra a una petita ciutat, New Rochelle, al nord de Nova York i potser n’hi ha hagut també a l’estat de Washington. Es fa més sovint a barris que a tota la ciutat. No se sap com els ciutadans americans tolerarien aquesta mesura si fos generalitzada. Ningú ha parlat de treure l’exèrcit federal al carrer, però hi ha les guàrdies nacionals de molts estats desplegades. No semblen haver utilitzat mai força, detingut o multat ningú per haver trencat l’aïllament.

L’èmfasi de les autoritats es en el distanciament social: cal evitar acostar-se a la gent a menys de sis peus (1.82 m), no encaixar mai ni fer petons o abraçades i sobretot cal rentar-se les mans molt sovint, que és efectiu perquè el virus a l’exterior és  molt poc resistent. A gairebé tot arreu han estat prohibits els grups de més de 10 persones i molts llocs, restaurants, cinemes i locals d’entreteniment han estat tancats o obligats a tallar la seva capacitat per la meitat o deixar un seient buit entre espectadors. Als restaurants, hom permet els “take-outs” o sigui comprar menjar per endur-se’l a casa però no deixen seure. Pràcticament tots els esports i tots els estadis i fins i tot les esglésies estan tancats. És bastant cruel pels avis residents a una llar, pels que reunions i grups son importants. El missatge: Aïllament personal és l’única protecció.

La forma de transmissió es una altra cosa que cal conèixer: en primer lloc, hi ha l’aerosol de líquid amb virus que surt quan el malalt tos; en segon lloc el tocament de superfícies dures cobertes a l’interior que han atrapat petites gotetes que anaven caient de l’aerosol causat pels malalts tossidors. Quan hom toca aquestes superfícies (de metall o plàstic sobretot), el material es passa a la pell humana que sempre és humida. Aleshores, la persona encara sana es toca la cara, cosa que fem tots i és molt difícil d’evitar. En general la pell humana està coberta per un epiteli que és molt difícil de penetrar, però no pas la mucosa que cobreix la boca, els nassos i els ulls, que son els llocs vulnerables. La infecció te lloc quan la ma toca aquestes àrees, que formen una mena de triangle.

Molts especialistes son escèptics sobre l’us que es fa de les mascaretes. Un home que treballa a l’Àfrica intentant evitar que l’Ebola vingui a Europa o Amèrica deia que ell no ho fa mai, perquè el sol emet radiació ultravioleta i perquè l’espai és massa gran. En canvi a lloc tancats el malalt sí que hauria de dur una mascareta i sobretot el personal sanitari. Hi ha qui confon els respiradors (que son mascaretes amb un filtre, i son allò que el personal sanitari hauria de tenir sempre) amb els ventiladors, les màquines que a les sales de cura intensiva fan respirar al malalt greu. Sembla que als EUA no hi havia prou ventiladors i en Trump diu que en volen comprar milers (!!)… si que els troba i sobre tot si sap com entrenar prou gent per utilitzar-los. Fins ara les companyies diuen que no n’ha encarregat cap i els hospitals expliquen que son molt cars. Els metges estan llicenciats per treballar només a un estat però el govern federal ha aprovat una regulació temporal que permet a un metge treballar a l’estat que vulgui. També alguns estat permeten als metges jubilitats tornar-se a registrar fàcilment.

Sobre la qüestió de les escoles, hi ha opinions molt diferents. Molts estats i ciutats (com Nova York i l’estat on jo visc) les han tancat, altres s´hi neguen. El problema és pels pares i mares treballadors de nens d’escola. Com s’ho faran? Un segon problema molt greu és que moltíssims nens pobres necessiten l’esmorzar i el dinar que ofereixen les escoles. Hi ha administracions disposades a ocupar-se’n i algunes caritats també. Arribarà això a tots els nens?

Les ordres de manar a les companyies, si poden, deixar treballar els empleats a casa ja és vigent a la majoria dels estats, cosa que ha reduït molt el tràfic de carretera però ha destrossat els petits restaurants i venedors de menjar que hi havia als voltants de l’empresa. L’internat està massa carregat i no tothom té una connexió ràpida. Un estat ha arribat a manar que totes les companyies han de reduir el nombre d’empleats treballant a l’oficina pel 50%.

I ningú pot dir quant de temps durarà tot això ni si hi haurà sempre prou llits i personal als hospitals. I què passarà als malalts que no pateixen del virus? Els cuidarà algú?

Si algú vol informar-se millor sobre els problemes mèdics, pot llegir els articles ara gratuïts del New England Journal of Medicine (NEJM.org) o encara millor visitar el web del Center for Disease Control (CDC.gov) que és la seu oficial i catedral de la Salut Pública nord-americana i on es poden trobar les darreres  xifres.

ACTUALITZACIÓ 2O MARÇ 2020

Al final els Republicans han acceptat enviar a cada persona adulta que guanya menys de 75,000/any la quantitat de 1,200 $ en efectiu amb 500 $ per cada fill menor. Així un matrimoni amb dos fills rebria 3,400 $ en total. Cal afegir que els demòcrates s’oposen a molts aspected d’aquest projecte de llei que afavoreix massa el capital privat. Ja veurem. Aquest pas demostra fins quin punt els economistes temen una recessió desastrosa que podria acabar com la Gran Depressió. Tots els economistes que en parlen expressen sorpresa. En això no hi havia pensat ningú. S’ha sabut que quatre senadors republicans pocavergonyes després de ser informats en secret d’allò que estava venint, van vendre quantitats enormes d’accions abans del col·lapse de la Borsa. I resulta que les autoritats sanitàries havien avisat del perill que s’acostava fa un any, mentre la Casa Blanca seguia tallant el pressupost de la Salut Pública (potser per seguir construint la muralla) i dissolia un comitè creat per vigilar aquests perills.  Molts comentaristes han demanat que Trump deixi d’aparèixer a les rodes de premsa diàries pels disbarats falsos que diu i els atacs polítics que fa. Ahir va crear un problema parlant de possibles medicaments sense saber què deia. El director de la Food and Drug Administration el va haver de corregir. Hom no pot prescriure medicines sense saber si son segures i efectives! Els humans no som conillets d´Índies. Trump ha dit repetidament que tothom que vulgui pot fer-se el test diagnòstic i obtenir mascaretes, però no és veritat. Com a Europa, molts estats han manat confinaments però els guardies nacionals es limiten a parlar amb la gent i ajudar amb emergències i donar consells, per ara res de multes o detencions (cap “ordeno y mando” estil espanyol). La Florida ha tancat de cop totes les platges perquè s’havien omplert d’estudiants de College de festa. Parlen d’habilitar hotels i vaixells per rebre malalts sense explicar d’on treuran personal competent i equipament. El Governador de Nova York fa notar que l’exèrcit federal sí que personal sanitari. I l’estat de West  Virgínia acaba d’anunciar finalment els primers casos de Covid-19. El virus ja està a tota la Unió!

ACTUALITZACIÓ 21 MARÇ 2020 (darrera vegada)

Ahir al vespre vam sentir que tos dos estats, Califòrnia i Nova York estaven ja sota confinament, al qual aviat es va ajuntar Illinois. Amb això, el total de gent confinada al país havia arribat als 70 milions. No obstant les ordres d’evitar els contactes socials i tancar restaurants i bars, les imatges dels estudiants en „spring break“ entretenint-se a les platges i bars de certs estats van indignar molt. Els joves no estan fora de perill i els governs van prendre acció per acabar-ho. A Washington ahir va començar l‘espectacle del floriment dels ametllers, que també es va omplir. El govern municipal del Districte (que no té governador) va reaccionar tancant dues estacions de metro i reduint la freqüència dels trens a un cada mitja hora. Molts governs estan considerant fer complir les ordres per primera vegada amb us de la policia i les guàrdies nacionals. El pitjor espectacle com de costum el va donar el Sr Trump en la roda de premsa diària. Els professionals al seu voltant van donar breument informació útil, però ell va insultar els periodistes acusant-los de mentiders i de propagar el pànic. Alguns periodistes parlaven per damunt d‘ell al mateix temps. Se li veia la satisfacció explicant com havia tancat la frontera de Mèxic i acabat amb la immigració i.legal (era com Sánchez parlant de la unitat nacional: ara no toca i no té res a veure). Es va empatollar en una discussió ridícula amb Anthony Fauci, (l’epidemiòleg més respectat) sobre el possible us de la hydroxyquinidina (una versió millor de l‘antiga quinina) per prevenir la infecció dient que a ell li semblava bé i sempre tenia raó (!!). La substància està aprovada per la malària, el lupus i l‘artritis reumàtica i la pot receptar qualsevol metge). En Fauci li va respondre que tota l‘evidència és anecdòtica i que caldria provar que és segur i eficaç, cosa que triga temps. La majoria de participants van començar felicitant Trump pel seu gran lideratge. Molt trist.

Un problema greu és el suministre. Els treballadors sanitaris diuen que s‘els acaba tota la protecció contra infeccions i aviat no tindran ni màscares. Tothom es queixa de la dificultat fent-se el test diagnòstic, però Trump contesta que tots els americans ja poden fer-ho i comprar mascaretes. Els supermercats tenen molts prestatges buits. Al final una bona idea: mobiliitzar FEMA, l’agència federal de desastres, per organitzar la distribució d’articles escadussers en temps de crisi: ho han fet moltes  vegades després d´huracans, terratrèmols i tornados a molts països.

I així ens quedem, mirant el futur amb preocupació i mal govern central. Sort que molts governadors d’estat ho fan millor, tenen autoritat i toquen terra.

Joan Gil

Tags: confinament, Coronavirus, Epidèmia, Estats Units, President Trump, Salut Pública

M’ha sobtat escoltar a la TV com algú deia que el Coronavirus només el transmeten persones que ja estan malaltes. És difícil saber si és veritat o no. Caldria fer molta investigació abans d’estar-ne segur, però és fàcil recordar molts casos de portadors en bona salut d’infeccions que no son conscients d’haver-les patit mai. Això passa en moltes malalties infeccioses. El cas de la desventurada Typhoid Mary al Nova York de finals del segle XIX és memorable i està citat a molts llibres de Sanitat Pública. Gràcies al esforços i perseverància d’un dels fundadors d’aquest servei als EUA hom va aconseguir prevenir una contaminació fecal de les aigües que hauria conduit a una desatrossa epidèmia de tifus a la regió. Així i tot, hi va haver morts. Reprodueixo el meu apunt sobre el cas publicat el 15/08/2017.

La desventurada Mary

La Mary Mallon va arribar a Nova York l’any 1884 quan tenia 15 anys.  Va venir perquè hi havia misèria a Irlanda, probablement la memorable “fam de la patata” que va costar moltes vides . Potser ella i els seus pares havien patit fam. No tenia educació ni ofici i com tantes altres dones irlandeses va haver de començar a treballar de minyona. Tenia no obstant un mal caràcter, que li costaria al final molts disgusts. Després d’un parell d’anys va esdevenir cuinera.

La Mary no fou mai una dona modèlica. No volia feina fixa. Treballava i quan havia estalviat uns quants dòlars, se’ls gastava amb un company que tenia, amb el que no va voler contraure matrimoni mai. Era molt poc educada. Com queda dit, no tenia bon caràcter  i quan no hi era la mestressa de la casa, es barallava, renegava, cridava i insultava. A vegades, fins i tot podia ser una mica violenta. Els que van anar a buscar-la a casa seva, van dir que a més era bruta i tenia el pis molt desordenat. Coses que potser eren veritat, i potser eren prejudici de gent benestant contra els  domèstics immigrants pobres.

El tifus

El tifus és una infecció intestinal causada per un bacteri que  és  poc comú, però abans dels antibiòtics era una malaltia greu de la què es moria la gent. A primers del S. XX, la cosa no estava gens clara, però se sabia que la malaltia era causada per la Salmonella typhi i que s’adquiria només menjant o bevent coses infectades, sobretot aigua contaminada per les feces dels malalts, no pas per contacte directe entre malalts. El que cal tenir en compte és que a primers del S. XX la higiene no era com ara i la gent no es rentava les mans ni es canviava de roba tan sovint com fem ara. Si una persona infectada tocava el menjar, tothom que el prenia es posava malalt. En general, no obstant, la majoria de les víctimes havien begut aigua contaminada. El problema amb les cuineres era que sovint utilitzaven el bany sense rentar-se les mans.

Els problemes personals de Mary Mallon van començar a l’estiu de 1907 amb la seva fatal estada de minyona-cuinera a la llar  llogada pel banquer novaiorquès Warren a Oyster Bay (un suburbi car i llunyà de NY a Long Island)  prop de la platja. Primer una de les nenes de la família va contraure el tifus, després la seva mare, després dues minyones i un jardiner i al final una altra filla, tot plegat sis persones. La Mary va haver de cuidar tothom, però després de la mort (sí, la mort) de la primera nena, que ella havia cuidat personalment se’n va anar.

Un detectiu fa fortuna i carrera gràcies a Mary

El propietari de la casa d’estiueig es va quedar esverat.  Si el cas no s’aclaria, ja podria enderrocar la casa perquè ningú més li llogaria. Així és com va decidir contractar un jove enginyer civil novaiorquès anomenat George Soper que ja tenia experiència amb el tifus i s’interessava per problemes mèdics. De fet, aquest senyor és considerat un dels fundadors de l’epidemiologia mèdica moderna.

En Soper va investigar els casos recents de tifus a llars particulars a Manhattan, preguntant qui havia entrat i sortit de l’habitatge en el temps de la malaltia, i va identificar la cuinera Mary Mallon com a únic enllaç entre tots els brots aïllats. Ho va confirmar investigant totes les llars de gent rica on havia treballat la Mary des de 1900. És que ella se n’havia adonat? No ho sabrem mai.

El problema de Soper és que la Mary era una dona ja als trenta-tants amb salut de ferro que no havia estat mai malalta. El detectiu, un dels primers epidemiòlegs coneguts, va trobar un article que descrivia la possibilitat de silent carriers, gent (portadors amagats)  que transmetien la malaltia sense saber-ho i sense haver-la patit, cosa que no era ni acceptada ni coneguda per les autoritats encara. En qualsevol cas, la Mary fou el  primer cas seriosament estudiat.

Soper va decidir presentar-se a Mary a la cuina on treballava. La trobada va acabar molt malament. En Soper diu que ell va mirar de ser amable, però li estava espetant a Mary que ella era responsable per malalties, fins i tot mort de molta gent, que era un perill públic  i  que en Soper  necessitava mostres de les seves matèries fecals. Apart d’això, és evident que la Mary sabia molt bé que la seva mestressa la posaria al carrer en l’acte si en sentia parlar. La dona s’ho va prendre malament. La Mary era mal parlada i es va tirar damunt en Soper amb un gran estri de cuina, dels que s’usen per tallar carn. En Soper es va donar a la fuga.

Al poc temps Soper  es va presentar a l’adreça particular de la cuinera, un pis miserable  que compartia amb el nòvio. La segona entrevista va acabar igual de malament. La Mary no havia fet res i no volia que la molestessin. En Soper no volia afluixar:  l’endemà va tornar a la càrrega amb un company i encara va ser pitjor. Aleshores en Soper se’n va anar al Departament Municipal de Salut Pública i va denunciar la Mary (i es va fer famós publicant una descripció del cas)

Al poc temps una inspectora de salut pública, una metgessa (que acabaria escrivint també un llibre sobre la Mary) es va presentar demanant-li també  caca pel laboratori.  Fóra, fot el camp i no tornis mai més, devia ser més o menys la resposta. Però la metgessa ja l’havia avisat. La tria era entre fer-ho per les bones o les dolentes. Als pocs dies la doctora va tornar amb cinc policies a buscar-la. Seria per les dolentes.

La Mary ja s’ho esperava i els va veure venir. Prenent a la mà un altre cop el seu famós ganivet de cuina, va obrir la porta i es va tirar cridant damunt la metgessa a l’escala. Sorpresos, tots els agents de l’ordre van fugir cap a la porta i la Mary va desaparèixer.

Van trigar cinc hores a trobar-la, però hi havia petjades humanes i una cadira al costat d’una cleda que donava a la casa veïna. Allà la van trobar, amagada dintre d’un petit armari sota l’escala. Se la van endur a la força, enlairada entre tots i repartint llenya. La van ficar a una ambulància on se li van haver de seure al damunt. Sort que eren cinc policies. La doctora escrigué que semblava com si fos una lleona rabiosa. Quantes lleones rabioses havia vist aquesta senyora?

Tancada a North Brother Island

De primer no van trobar els bacils del tifus,  però al final van aparèixer a la caca, on havien d’estar. La Mary fou tancada a l´Hospital Municipal Riverside de malalties infeccioses, que es feia servir per quarantenes. Estava situat a un lloc perfecte, la petita illa de North Brother (germà del nord, així anomenada perquè hi ha una illa similar al sud a poca distància) situada davant del Bronx. Li van donar una caseta petita fora de l’Hospital amb una sola cambra i allí es va passar més de dos anys.

La ràbia de la Mary, demostrada a les seves cartes, era indescriptible. Ella no havia fet res.  El Govern pot tancar la gent sense raó? Com t’agradaria que t’ anomenessin “Typhoid Mary”? Com podien fer Cristians una cosa tan injusta? Dibuixos seus apareixien a la premsa. Tothom la tractava de perillosa i dolenta. Sembla que no li havien explicat el cas bé del tot. Sempre preguntava que quan la deixarien anar. Al final una  infermera li va respondre que la Mary era un cas sense esperança. Mai la deixarien anar, era la terrible resposta.

Gràcies a l’ajut del company (que al final la deixaria plantada) va litigar contra la ciutat exigint la seva llibertat. El cas va tornar a entrar  a la premsa diària, on hi va haver tota mena de comentaris, sovint horrorosos. Hi havia poca gent que simpatitzessin amb ella. Una nena havia mort. Així i tot el tema dels drets civils d’una dona innocent van començar a preocupar.

La Mary Mallon va perdre el plet i va ser tornada a l’illa per passar-hi la resta de la seva vida. La llei afavoria la posició de l’Ajuntament.

Llibertat! Mary Mallon desapareix i Mary Brown apareix del no res.

L’administració municipal de Nova York havia canviat i hi havia un nou Regidor de Salut Pública. Aquest senyor va decidir alliberar la Mary a canvi d’una promesa que no tornaria a treballar mai més de cuinera. Però ella deia que no sabia fer res més. Li van trobar una feina rentant roba (amb sabó i aigua de safareig com es feia abans), que és una feina avorrida, dura i mal pagada. Va desaparèixer i ningú la va poder trobar pels propers cinc anys, que ningú sap on els va passar.

El 1915, ai las, una notícia va commoure la ciutat de Nova York: un brot de tifus havia aparegut a la maternitat de l’Hospital Sloane (desaparegut fa temps). Hi havia 25 mares malaltes del tifus i aviat dues fatalitats. El famós expert George Soper fou contractat també en aquest cas. Era la persona més indicada. Després de mirar-se el cas, en Soper no va dubtar ni un segon: va tirar pel dret cap a la cuina, on es va topar de nassos amb la Mary Mallon, ara anomenada Mary Brown. Es van reconèixer tots dos immediatament. Aquesta vegada, n’hi havia prou, va pensar tothom.

La carrera de Mary s’havia saldat amb 47 malalts i tres morts. Potser més a altres feines anteriors.

Tancada per sempre més

La Mary fou conduïda al seu lloc de detenció a North Brother Island, a la mateixa caseta que havia tingut abans de fugir, dintre la qual passaria els darrers 26 anys de la seva trista vida.

Amb el temps probablement es va resignar. Vés quin remei! Es deixava fotografiar. Va donar alguna entrevista, encara que els periodistes no podien acostar-s´hi ni tocar res (una exageració molt gran en aquell cas). Va començar a treballar fent feines domèstiques i netejant a l’Hospital. Al final la van deixar treballar de laboranta al laboratori microbiològic, on feia feines auxiliars com netejar ampolles i contenidors. Diuen que alguna vegada va cuinar un pastís que tothom es va menjar amb bon apetit i ningú va contraure el tifus.

Fins i tot la van deixar algun cop sortir de l’ illa i anar a Nova York, a visitar una certa família a Queens que ningú sap qui eren. Però es veu que no era ben rebuda. Tothom li tenia por. No tenia no obstant cap altre família, amics o lloc on anar, era pobre i poc a poc s’havia fet massa gran per poder fugir.

Es va quedar estesa al llit, paralitzada, d’un atac de feridura el 1932. La van traslladar a una habitació a l’Hospital, on va viure encara 6 anys, morint el 1938. Poc temps després el Riverside Hospital seria tancat i abandonat. Li van fer una autòpsia, li van trobar bacils del tifus a la vesícula biliar. La van cremar.

L’illa North Brother està situada entre el Bronx i Rikers Island (on es troba la presó de la ciutat), prop de l’Aeroport de LaGuardia i només està a uns 500 metres de la costa del Bronx. Després de la guerra mundial l’illa fou rehabilitada per servir pel tractament de juvenils addictes a drogues i fins i tot hi van obrir una escola. Va fracassar. Avui en dia, l’illa que conté uns 15 edificis en runes, està tancada al públic i coberta per vegetació. Està prohibit posar-hi els peus sense permís de la Coast Guard,  però a l’Ajuntament o al  Govern de l’Estat de tant en tant surt algú amb projectes de revitalització.

Comentari Final: Discriminació

La Mary fou la víctima d’un abús esfereïdor, probablement desfermat per discriminació i prejudicis contra les dones, els irlandesos, els domèstics, els pobres… i la gent malparlada.

El Departament de Salut Pública sabia o hauria hagut de saber, si no al començament, després d’algun temps, que no hi ha cap necessitat de tancar als portadors sans de bacils del tifus. Fins i tot sense antibiòtics, només cal prohibir-los l’accés a la preparació del menjar i vigilar-los, si cal.

Potser algú pensarà que la Mary s’ho va buscar tota sola per escapar-se i causar una nova desgràcia amb morts coneguda a la maternitat. Caldria ficar-se al seu cervell. Ella es pensava que tot eren fantasies per perjudicar-la i no s’ho va creure mai.

Al poc temps van trobar  a la ciutat un altre  portador saludable anomenat Alphonse Cotils que havia causat brots de la infecció i era propietari d’un restaurant. Li van manar només que canviés de feina però al poc temps el van tornar a trobar fent de cuiner. Com la Mary, tampoc s’ho creia. Li van fer firmar una mena de jurament que no entraria mai més a una cuina, però no li va passar res.

La Mary va causar 47 contagis coneguts i tres morts,   però un tercer portador en bona salut d’origen italià que treballava de lleter a Camden (Nova Jersey) va causar 122 casos de tifus i 5 morts. Va estar tancat dues setmanes i alliberat amb instruccions. Evidentment hi va haver discriminació i mals tractes contra la Mary, quan la comparem amb els altres dos portadors que havien causat més malalties.

Això sí, cap d’aquests dos homes va esdevenir tan famós com la Typhoid Mary.

Joan Gil

Tags: George Soper, Nova York, Portadors sans, Salut Pública, Tifus, Typhoid Mary

Quan vaig encetar aquest blog en 2008 vivia a la Upper East Side de Manhattan, després em vaig mudar a Fort Worth, a l’àrea metropolitana de Dallas, Texas, i ara he esdevingut un resident de Bethesda, situada a l’estat de Maryland, un dels suburbis més importants de Washington DC, la capital federal dels EUA. Escric aquesta pàgina perquè aquesta ciutat tan important és poc coneguda i entesa a Europa.

DC vol dir District of Columbia que és més o menys el nom donat al nou lloc per la Constitució del Segle XVIII que encara ens governa. Tots els locals es refereixen a la capital com a Districte o simplement DC; només els forasters i els diaris en diuen Washington.

 El DC fou concebut pels pares fundadors com una mena de County (districte) separat de tots els estats que contindria la Ciutat de Washington com a capital federal. En els nostres dies Washington omple àmpliament tot el territori del Districte i els llocs principals històrics, com la Casa Blanca, Capitoli amb les dues cambres del Congrés Federal, (que per costum no es diu Congrés Federal sinó Congrés dels Estats Units), i la majoria de Departaments (ministeris) federals. Gairebé tots estan al voltant de la Mall, una mena de llarg parc que s’estén del Capitoli fins al Monument de Lincoln i conté a l’El·lipse l’obelisc dedicat a Washington i la gran piscina longitudinal (reflecting pool), a més de l’Smithsonian amb molts grans museus, gairebé tots gratuïts, i molts monuments històrics i recordatoris. La Casa Blanca està a prop, a la Pennsylvania Avenue, concebuda originalment com una mena de Champs Elysees o Passeig de Gràcia, en els nostres dies dissortadament tancada i protegida per una tanca que ara estan substituint per una altra de més alta (i electrònica) i mesures de seguretat, al meu parer indignes d’una democràcia. Li haurien de dir Ciutat Prohibida, com a Pequin, només que a Pequin els turistes la poden visitar. Fa molts anys, la Casa Blanca també es podia visitar en part a certes hores i jo de fet vaig poder visitar l’Oficina Oval en temps del President Nixon, centre oficial del poder nord-americà, com si fos una mica el melic del món. A Nixon no li agradava i treballava a un altre lloc. Ara moltes coses han empitjorat. Almenys hi ha un Metro i un servei d’autobusos bastant bo. I un tràfic automobilístic infernal.

Molts ciutadans d’aquesta nació tan gran se senten obligats a visitar la capital almenys un cop a la vida, cosa molt bona per al turisme. De fet, la visita a Washington és un dels viatges preferits pels nois i noies que es graduen al final de la High School. A Europa l’interès turístic ha estat sempre més limitat, però no pas a Àsia, sobretot a la Xina i el Japó. De fet una de les atraccions turístiques principals amb milions de visitants, és el floriment anual dels cirerers (cherry blossom festival) que atrau gentades molt grans. Els cirerers en questió es troben al voltant del Tidal Basin, una mena de pantà artificial a l’est de la Mall que connecta el Riu Potomac amb el Canal de Washington. Als seus bancs a més dels cirerers hom pot visitar els monuments a Martin L King, al President Thomas Jefferson, probablement el més gran dels pares fundadors, i al President Franklin Roosevelt, l’aristòcrata d’esquerres elegit President quatre vegades que va acabar amb la gran recessió i va guanyar la II Guerra Mundial. El floriment tan esperat té lloc entre la darrera setmana de Març (el 25 de Març és el dia més freqüent en anys normals) i la primera d’Abril. Aquest any degut al Coronavirus, ja veurem què passarà amb el turisme. Altrament hi ha una gentada impressionant i un tràfic encara pitjor de de costum. El passeig al voltant del Tidal Basin és bastant considerable. Cal caminar molt.

El govern federal no hi cap dintre del Districte i per això s’ha estès pels dos estats veïns, Maryland al nord i Virgínia al sud. El Districte de Columbia  tot sol té uns 700.000 habitants. L’àrea metropolitana de Washington és difícil de definir però probablement arriba als sis milions de residents i els suburbis podrien sobrepassar el milió i mig. El Pentàgon, la CIA, el Cementiri Nacional d’Arlington, i la Base Militar de Fort Myers on està el Cybercommand nord-americà de Fort Myers, que son els guerrers de l’internet (projecte conjunt de la National Security Agency i el Pentàgon) i moltes altres agències estan a Virgínia; en canvi a Maryland tenim el NIH (National Institutes of Health), la Facultat de Medicina militar, el gran Hospital Militar Walter Reed i el Navy Hospital, on el President es fa cuidar (tots tres a Bethesda a quatre passes del meu pis), la Food and Drug Administration, i la seu central de la famosa National Security Agency (NSA). A Baltimore, també a Maryland,  una ciutat molt històrica que ha esdevingut gairebé un suburbi de Washington, hi ha l’Assegurança Mèdica dels Ancians i de la Beneficència (Center for Medicare and Medicaid), la Seguretat Social (que només paga pensions però no té res a veure amb l’assegurança de malaltia) i l’agència tributària federal (IRS=Internal Revenue Service). Abans deien que hi tenien tots els superordinadors, però ara es veu que han emigrat a una Cloud al cel. A més hi ha el Goddard Center que sembla controlar les missions espacials, encara que ningú sembla entendre-ho.

La majoria d’agències federals a Maryland estan al Montgomery County, com la meva Bethesda, que és un lloc curiós: molt pocs centres urbans estan incorporats, que vol dir que no son ciutats ni tenen govern municipal propi. Bethesda, com la majoria dels altres llocs de Montgomery County, només és un centre urbà sota l’administració de Montgomery County que ho fa tot: policia, bombers, carreteres, tràfic… Tothom està encantat. Ens estalviem impostos excessius, alcaldes corruptes i política local. Bethesda només és un agregat urbà amb uns 5 o 6 números d’adreça postal, però no és cap ciutat. Mentre tots els estats han d’estar dividits en counties amb un cert nivell d’autogovern, els ciutadans no tenen cap obligació d’incorporar-hi ciutats, ni falta que fa.

La idea de construir una capital separada a un lloc llunyà amb pocs residents (en aquells temps) es deriva d’un incident que va tenir lloc a Filadèlfia, la ciutat que servia de capital dels rebels durant la guerra revolucionària que va conduir a la independència. Va passar poc després de la guerra. Unitats de l’exèrcit a punt de ser acomiadats es va estacionar a la perifèria del lloc on es reunia el Congrés (Independence Hall a Filadèlfia en els nostres dies) exigint pagaments. El Congrés va demanar auxili a un dirigent militar, el qual es va posar al costat dels insurrectes i els congressistes van haver de fugir una mica vergonyosament.  Durant la Revolució, el Congrés havia aprovat una Constitució Confederal que a l’article 2 dels Articles de Confederació reconeixia que les 13 colònies en guerra contra la monarquia anglesa havien esdevingut estats sobirans independents. Era una mica com la Unió Europea, però sense lligams econòmics. El Congrés estaria a Nova York i el President del Congrés seria cap d’estat. Va ser tot un desastre molt gran, amb conflictes comercials i territorials freqüents, però sobretot el problema era que els estats es negaven a pagar res al govern confederal de Nova York i a més els sudistes es negaven a anar a NY per res. Va acabar molt malament amb un incident doble: el govern confederal no tenia prou ingressos per retornar els diners de préstecs obtinguts a Europa per finançar la guerra i al mateix temps una insurrecció absurda va tenir lloc a Massachusetts i ni el govern d’aquest estat ni el confederal tenien un exèrcit per defensar l’estat (es va acabar gràcies a una milícia voluntària finançada per ciutadans rics). En aquest moment els pares fundadors van fer un esforç heroic per dur tots els estats a Filadèlfia a fer una Convenció Constitucional, enderrocar el règim confederal i substituir-lo per un règim federal amb un govern de debò i una Constitució aprovada unànimement pels 13 estats fundadors. Miraculosament, ho van aconseguir i va sortir molt bé. Aquí estem dos segles i mig després. Aquesta Constitució definia molt bé els drets individuals i deixava gairebé tot el poder intern en mans dels estats. Algú deia que el govern dels Estats Units només s’havia d’ocupar dels correus, la política exterior i les finances. Amb el temps, aniria ampliant rel seu poder.

Els autors de la nova Constitució es van inventar una nova capital al Districte de Columbia perquè la història de l’assetjament del Congrés a Filadèlfia I la fugida dels congressistes no es pogués repetir mai més. Com que no hi veien gaire residents permanents, no se’ls va acudir mai atorgar al Districte el mateix dret a l’autogovern i vots federals que tenien els estats (llegiu el pròxim apunt sobre com va anar). El lloc precís va ser triat per pel primer President federal George Washington prop de l’indret on tenia la seva hisenda, a la confluència dels rius Potomac i l’ara anomenat Anacostia, situat a la frontera dels dos estats sudistes de Maryland i Virgínia, entenent que tant Maryland (que hi tenia un port navegable des de l’Atlàntic pel riu Potomac a la ciutat de Georgetown, actualment un barri de Washington) com Virgínia (que hi tenia una ciutat anomenada Alexandria amb un gran mercat d’esclaus) donarien territori. Tots dos estats van accedir a cedir el territori. Les dimensions màximes exigides per la Constitució serien 100 milles quadrades (una milla equival a 1.6 qm). Com sembla natural i per tal de fer-ho senzillament, els constructors van designar un quadrilàter de 10 milles a cada costat a cavall de Maryland i Virgínia, i van posar fites frontereres (que encara existeixen) marcant el territori, que semblava un diamant girat 45 graus. Gairebé cent anys després, poc abans de la Guerra Civil Virgínia va exigir que li tornessin tot el territori cedit. Els residents, sobretot d’Alexandria, havien fet un referèndum que ho exigia. La raó oficial era que els federals estaven construint edificis de govern i monuments només a l’antic territori de Maryland i que els residents d’origen virginià se sentien menystinguts. La realitat, diuen alguns historiadors, era que el Congrés estava discutint no pas encara prohibir l’esclavatge sinó els mercats de compra-venda d’esclaus dels que vivia molta gent a Alexandria. El Congrés no tenia el dret d’exigir-ho a Virgínia, però sí al Districte. Així és com el Districte va acabar sent irregular, com un diamant trencat. En qualsevol cas, poc a poc, les oficines, laboratoris i bases militars del govern federal es van anar estenent pels suburbis tant a Maryland com a Virgínia, avui en dia connectats tots pel metro i per moltes autopistes i ponts i tothom sembla estar content.

Fins la pròxima

Joan Gil

Tags: Bethesda, Constitucio dels EUA, district of Columbia, Washington DC