28 ag. 2019
El Canvi Climàtic i els Huracans
- L’única resposta racional als qui neguen l’escalfament global és que no es pot negar, però mireu què passa pel món: tot el Partit Republicà dels EUA i ja molts radicals de la dreta europea no hi creuen. El President Trump ja va declarar que el canvi climàtic era una mentida (un hoax en va dir) introduïda per la Xina per fer diners. L’estat de la Florida té prohibit als seus empleats escriure l’expressió Escalfament Global. Molts han intentat en va explicar-ho al Sr. Trump i als EUA ja és possible identificar proves contundents que el problema ha començat. La quantitat de CO2 a l’atmosfera es pot mesurar i els seus efectes els pot explicar qualsevol físic. A més, no hi ha cap laboratori qualificat que en tingui dubtes. Però el cap de Política Ambiental del govern nord-americà no hi creu i diuen que la Casa Blanca està organitzant un grup per contradir aquesta mentida i il·luminar el món.
Com va començar el disbarat
Fa ja molts anys (segle XIX) que algun científic va avisar, amb poc èxit, del perill de l’acumulació de CO2 a l’atmosfera i les conseqüències que tindria. Va ser fa molts anys durant l’administració del President Jimmy Carter que algú ho va llegir a un article científic i preocupat ho va presentar al despatx del President. Carter va dirigir-se a la Fundació Nacional de Ciències demanant un dictamen i li van respondre que era veritat. El President Reagan que va substituir Carter no estava inclinat a preocupar-se de la ciència tant com dels negocis i la Guerra Freda, però altres administracions el van succeir i la preocupació va anar creixent arribant a preocupar els sectors industrials que vivien del carbó i petroli i se sentien amenaçats.
Exxon sembla ser la companyia petroliera més important del món i manté un centre d’investigació científica per qüestions d’interès propi molt important. La direcció va demanar als seus científics que estudiessin el problema. També van respondre que era veritat. La direcció s’ho va prendre amb ràbia. Podrien perdre molts milers de milions només pel que anaven dient un parell de científics que fins i tot són difícils d’entendre i van cridar per consultes per segona vegada els seus empleats per parlar-ne a fons seriosament. Molts dels consultats, explicant el cas i com s’havia estudiat, van haver de referir-se a la multitud de factors difícils d’avaluar que determinen els temps, l’evolució i estat final a un cert moment i als problemes matemàtics que hi ha (seguiu llegint). La direcció d’Exxon ho va interpretar com la corda salvadora, dient que el cas era massa difícil per estar segur de res i que tot el que es deia era especulació i que hi havia opinions diferents. Van transmetre aquest punt de vista als cercles econòmics i politics interessats, que el van adoptar en l’acte i segueixen defensant-lo en els nostres dies. En Trump ha repetit manta vegada que la ciència és massa difícil i els savis no es posen d’acord (!) i els homes de ciència sempre es barallen entre ells. En canvi, la indústria de l’energia està creant un mon meravellós i pròsper amb protecció absoluta de l’aigua i l’ambient, creant feina per a molta gent. L’amenaça és una ximpleria incerta. Cal esperar i veure que passa, i si passa alguna cosa, quan passi ja ho arreglarem com hem fet sempre. I prou.
Resposta
És difícil respondre amb calma a una argumentació tan absurda en la que no obstant tanta gent poderosa i gran part de l’extrema dreta pel món creu o pretén creure. Els que ho diuen no ho entenen perquè ni volen ni els convé entendre-ho. Tant les observacions que ja es poden fer, el desglaçament al Pol Nord i Groenlàndia i de tantes glaceres pel món, l’alçament del nivell de l’aigua a molts llocs i l’opinió unànime de tots els científics seriosos que ho han estudiat, inclosos els dels EUA, no permeten cap dubte. Un altre problema relacionat indirectament amb el canvi climàtic és la migració massiva humana sense precedents que estem experimentant per tot el món, la qual te sovint o sempre un rerefons d’empobriment i misèria causat per la sequera i l’escalfament global. La migració imparable massiva està a punt d’esdevenir un dels problemes més greus de tota la humanitat i no es pot aturar dirigint els migrants a camps de concentració situats a països pobres.
Entendre que hi ha un problema és molt fàcil i indiscutible. L’única cosa que és difícil es preveure exactament la forma i el temps quan els canvis aniran tenint lloc. És com passa amb els huracans: no hi ha dubte que existeixen i cal preocupar-se’n per protegir vides humanes però ningú pot predir al començament el trajecte exacte ni on tocaran terra ni amb quina força arribaran fins el darrer moment. Són aquests dubtes raó per ignorar-los i no prevenir-ne els efectes? Els negadors de l’escalfament global confonen intencionalment dues coses, la realitat amenaçadora i els detalls o la causa de la seva existència.
Casualitat i Caos
Com els Presidents americans, molta gent es pensa que quan hi ha un problema hom pot anar a uns investigadors i segur que el resoldran. Alguna cosa sí, altres… probablement algun dia.
En la parla normal, hom confon casualitat i caos com si fossin el mateix. Els matemàtics veuen les dues coses de forma molt diferent. Casualitat és un efecte o resultat caracteritzat per una manca total d’organització (com els resultat de jugar amb daus) i qui s’hi interessi científicament ha d’estudiar estadística. El caos en canvi és molt diferent, és un model o esdeveniment que només sembla casual perqué és difícil d’entendre. Les conseqüències que veiem resulten de la interacció i actuació simultània de molts factors i són molt sensibles, sovint de forma desproporcionada a petits canvis en alguna de les causes. El temps està sempre en la condició de caos. Citen com a exemple l’anomenat efecte papallona: una papallona agita les ales creant un corrent d’aire al Brasil i això resulta en un huracà a Texas. És sens dubte exagerat, però fa entendre bé el problema. El temps respon de forma diferent i desigual als factors que el condicionen.0
En altres paraules, caos es un estat organitzat (encara que no ho sembli a primera vista) que és el resultat de diferents causes variables actuant al mateix temps. El resultat éscomplex i difícil d’entendre que sembla casual i desorganitzat sense ser-ho. Per exemple, el temps, és un exemple clar de caos. (Si algú sent inclinacions matemàtiques, li recomano com a introducció l’article Chaos Theory de la Wikipedia americana). Hi ha moltes disciplines científiques on les matemàtiques del caos, gens fàcils i que sovint necessiten ordinadors poderosos, són absolutament imprescindibles.
El primer centre mundial per l’estudi del temps i els seus problemes és sens dubte la National Oceanographic and Atmospheric Administration (NOAA.gov) de Washington, que emplea més de 6,000 científics i investigadors de nivell universitari molt alt i disposa de satèl·lits, avions, vaixells, plataformes marítimes, càmeres de televisió i observadors per tot el món. Cal tenir en compte que el país té bases militars i fa intervencions a tot el món. Els pronòstics del temps de les televisions i els diaris surten sempre d’ells. En general, avui en dia, la majoria de pronòstics són encertats però no sempre perquè representen tan sols la millor probabilitat i no poden fer-ho millor. El temps depèn de moltíssims factors que canvien contínuament i es veu que les matemàtiques del caos encara no son perfectes.
Només es poden predir amb relativa certesa canvis el darrer moment, com passa amb els avisos de tempesta perillosa o tornados imminents que interrompen els programes de TV o ràdio i apareixen als iPhones.
El Centre dels Huracans es una dependència de la NOAA de la que surt tot allò que sabem, sentim o llegint sobre huracans abans que toquin terra. Resulta que a la part alta de l’atmosfera durant aquesta època de l’any es veuen sempre unes 150 perturbacions que podrien transformar-se en huracans. Poques ho fan, però les que ho fan generen tempestes tropicals i huracans. Afortunadament, la majoria es perden i desapareixen a l’ocèan però uns pocs arriben a baixar fins estar a punt de tocar diferents països, aquí als EUA sobretot al Carib. La NOAA els identifica en l’acte i fa prediccions generals sobre la direcció que estan prenent, la quantitat d’aigua que porten i a quina velocitat va el vent, alertant els territoris al seu abast. Aquestes prediccions, no obstant, poden canviar substancialment, com hem vist moltes vegades, en tot. Aquestes tempestes o huracans poden desaparèixer, reforçar-se o afeblir-se o canviar de direcció. Si veieu a un a pantalla els primers dibuixos de l’huracà, veureu que ensenyen no pas un a línia marcant la direcció, sinó una fletxa molt gruixuda, cosa que indica la incertesa del Centre. Diuen que va cap a Miami, però podria tocar terra també 50 qm mes al nord o al sud, o a l’estat de Georgia.
Encara no sabem com serà el canvi climàtic que s’acosta a tot el món d’aquí 50 o 100 anys, però si que ve de camí i que encara podríem fer alguna cosa. No caldria preparar-se?
PS: Considerant el terrible huracà categoria 5 ara en progrés, podria ser que algú s’interessés per llegir més informació sobre la natura i orígens dels huracans que es pot trobar al meu apunt del 7 de Setembre de 2017. Els huracans comencen com a tempestes tropicals i avencen fins Huracans 1, 2, 3, 4, i 5. Els de categoria 5, amb velocitats del vent de més de 300 qm/hora són raríssims i fa molt anys que no n’hi havia hagut cap. Els huracans prenen l’energia de la temperatura de l’aigua i ja sabem que aquest any ha fet molta calor.
PS2: Sentint i llegint notícies a Catalunya sobre l’huracà a Nord-Amèrica, m’ha semblat que alguns no entenen que a més de la pluja i el vent el perill més greu prové de la pujada del nivell de l’aigua del mar, deguda a la baixíssima pressió que existeix sota l’huracà, sobretot l’ull, que actua com una aspiradora. Segons el lloc i la severtitat de l’huracà i la distància de la platja, el nivell de l’aigua podria arribar als 6-7 m, cosa que sembla haver passat a les Bahames i és molt destructiu
Joan Gil
No hi ha resposta