Els EUA són diferents

L’altre dia va aparèixer una gotera al meu sostre i vaig veure que l’aigua tocava un llum elèctric. Li vaig dir al treballador que allò era un perill. Noooo, em va respondre. Avui en dia l’electricitat està tan ben illada que es completament impossible que passi res. La resposta em va fer riure i un nom em va venir al cap: Damascus, un petit poble de 380 residents al centre de l’estat d’Arkansas a uns 80 qm de la capital Little Rock, en aquell moment en mans del Governador Bill Clinton, que per un miracle es va salvar, ell i mig estat d’Arkansas, de l’explosió nuclear més gran de la historia.

La dissuasió nuclear durant la Guerra Freda

Mentre que moltes parts del món van patir de guerres en representació dels EUA i de la Unió Soviètica (potser Vietnam fou la més horrorosa), aquestes dues superpotències no es van confrontar directament degut a l’existència de bombes atòmiques i míssils intercontinentals  que haurien assegurat la destrucció mútua immediata de totes dues. Hi havia armes nuclears a avions i submarins de locació desconeguda però sobretot hi havia ICBM (Intercontinental Ballistic Missiles) apuntats a objectius enemics mai identificats duent una bomba d’hidrogen, l’arma nuclear pitjor de totes. Als EUA hi havia 18 sitges (silos en Angles) contenint un Titan II míssil, una arma enorme, soterrat verticalment a la sitja amb una profunditat equivalent a 15 pisos i equipats amb una bomba d’hidrogen de 9 megatones, capaç de destruir un territori molt gran. La sitja era coberta per terra i no es podia reconèixer des de l’aire.

Un US Broken Arrow Accident té lloc a Damascus AK

US Broken Arrow és la designació d’accidents de qualsevol país amb significat nuclear no causats per l’enemic o en acció militar (fletxa trencada). Per veure què va passar traslladeu-vos sisplau a un lloc rural amb pocs residents a 5 qm del centre de Damascus on un desastre va tenir lloc entre el 18 de Setembre de 1980 entre les 6:30 de la tarda i la matinada del 19 a les 3:00.

En aquell moment s’estava celebrant una festa entre els militars; Bill Clinton, el Senador Ted Kennedy i altres polítics prominents hi eren i van ser evacuats immediatament. Perquè va passar? Potser un error tecnològic o de computer? Una equivocació a la sala de control? Una falsa alarma? Res d’això: fou causat per una badada d’un treballador de poca importància.

El coet Titan II havia de ser mantingut periòdicament i cal saber que en aquell temps el combustible que utilitzava era líquid (ara és sempre sòlid), però molt especial: consistia de combustible i un gas oxidant mantingut a tancs separats. Tenien la propietat que explotaven tots sols encenent el propulsor quan es posaven en contacte. El coet volava tot sol prement el botó.

El desastre el van causar dos homes de rang militar baix que anaven a comprovar i tornar a omplir els compartiments de l’oxidant, a la part més baixa del míssil. Resulta que els militars tenien llibres amb instruccions per a tot. Per obrir la tapadora del tanc acabaven d’introduir un nou instrument anomenat clau dimanomònica (que jo tampoc sé què vol dir) per substituir el trinquet que s’havia utilitzat fins aquell moment. Els dos homes van entrar a la sitja per la part de dalt baixant entre el míssil i la paret en un ascensor mot estret tocant el coet, quan el treballador més jove de sobte va recordar que  s’havia descuidat la nova clau, que era obligatòria, al cotxe i que seria una llauna tornar a sortir per recollir-lo al cotxe. El treballador més gran va dir fatalment que no calia. Ell tenia el vell trinquet (un instrument d’un metre de longitud pesant uns deu quilos) i que ja l’havia fet servir moltes vegades.

De fet havia passat també moltes vegades que un instrument havia caigut entre la paret i el coet sense conseqüències, però aquest cop va acabar molt malament. Encara que les explicacions són confuses, sembla que van caure el trinquet i la tapa del tanc al mateix temps. Imagineu-vos dos articles metàl·lics de pes molt considerable caient potser d’una altitud  de 10 o 12 pisos. Una de les dues va rebotar al sol dirigint-se pel dret a la paret del tanc inferior de l’oxidant fent-hi un forat o escletxa. Immediatament el gas verd va començar a sortir, pujar i omplir la cavitat al voltant del coet. Un desastre ja inevitable havia començat.

Al comand hi havia per casualitat un lloctinent que tenia interessos tècnics i volia fer carrera i se sabia de memòria tots els manuals, una verdadera biblioteca, que ho cobrien tot. Fou ell qui va veure immediatament com les portes de l’infern s’acabaven d’obrir. El resum de la situació era clar: l’accident no estava previst i no hi havia absolutament res a fer. Ningú podia evitar que el combustible explotés i ningú podia estar segur que la bomba d’hidrogen no explotaria també.

La cadena de comand fou notificada: el coronel, un general, el Pentàgon, la Casa Blanca. A l’exterior tots els prominents van ser evacuats, així com els pocs agricultors que hi vivien. Un home essent evacuat va reconèixer un amic policia a una de les barreres i li va preguntar què passava. No li podien dir, però li aconsellaven carregar tota la família al cotxe i anar tan lluny com pogués.

Les baralles i ordres contradictòries entre el membres del comand militar van començar. Era lògic: un desastre s’acostava i no es podia fer res. Tristíssimament una autoritat militar va causar l’únic mort que hi hauria: va manar que un home entrés a la sitja a apagar un ventilador elèctric. I en aquell moment l’explosió va tenir lloc. El mort era el millor amic del pobre desgraciat que havia deixat caure el trinquet.

L’explosió

Encara que la fuga tenia lloc al tanc del primer estadi o phase per arrencar que nomes contenia l’oxidant, tothom havia entès que faria contacte amb el combustible i hi hauria una explosió i que no es podia evitar. Va passar a les tres del matí. Primer va explotar el combustible de la primera phase, el més baix. Això va aixecar el coet fent saltar la tapadora de la sitja i obrint el camí del cel. El coet va sortir engegat i aleshores el combustible de la segona phase, més alt, va explotar també més fortament. Esmicolat, fragments del míssil van volar per l’aire per tot arreu. Van pujar tan alts que una pluja de fragments metàl·lics no va començar a caure fins segons després. El míssil, però, no va sortir mai de l’àrea.

I la bomba d’hidrogen? Havia explotat? Si hagues explotat ningú que feia aquesta pregunta estaria viu. Helicòpters i personal de la Forca Aèria la van trobar a un forat bastant profund a uns 100 m de la sitja destrossada i la van recuperar sense més incidents.

I els dos treballadors militars que havien causat l’accident? No foren acusats de res però van ser assignats a treballar a la cafeteria.

Llistat dels accidents “Broken Arrow”

Hem sentit dir moltes vegades que aquests llocs militars, com les centrals nuclears, són absolutament segurs. Que s’ho cregui qui vulgui. Els Estats Units han identificat i fet públics 32 Broken Arrow accidents greus (inclou casos coneguts de l’URSS, on potser fou pitjor del que sabem encara). A l’Estat hom recorda les bombes atòmiques de Palomares que fou l’únic cas conegut al món d’escap considerable de radioactivitat. En Sr Ministre d’Informació i Turisme (o Deformació i Cinisme, com deien alguns) dirigit pel futur PP demòcrata Sr Fraga Iribarne va informar al poble espanyol que tot eren calumnies de la Internacional Socialista i l’Anti-Espanya de sempre. Es va deixar fotografiar a la platja en banyador.

En molts altres cases bombes atòmiques i reactors nuclears de submarins foren perdudes i algunes no van  poder ser recuperades mai. Uns quants pilots van morir als accidents. Al Regne Unit va haver un cas més perillós que el de Damascus, quan un avió es va estavellar contra un edifici que tenia bombes sense assegurar, que no obstant va acabar bé. Uns quants vaixells de les superpotències també van xocar i es van enfonsar. Una bomba fou perduda al mar davant una ciutat important del Sud dels EUA. De tant en tant, encara la busquen

Joan Gil

Tags: Damascus AK, Dissuacio Mutua, Guerra Freda, Hydrogen bombs, Palomares, Titan missils

Potser l’elecció inesperada de l’actor còmic de TV Volodymyr Zelenski a la presidència ucraïnesa ens ajudarà a entendre el problema lingüístic del seu país. Difereix del nostre, però té coses en comú. El cas és que com la majoria d’Ucraïnesos a tot el país, Zelenski és de parla russa, el seu programa de TV era en rus i es defensa bé parlant ucraïnès, potser millor que molta gent. Té molts problemes, un d’ells la tràgica confrontació, sens dubte provocada per ucraïnesos massa radicals, ultranacionalistes i puristes, amb rus-parlants igualment radicals i intolerants a les Repúbliques Populars de Donetsk i Luhansk, que gaudeixen de Putin’s suport. Els polítics de Kíev parlen de forma molt despectiva dels Ucraïnesos que no han volgut fugir d’aquests territoris (on havien nascut i viscut sempre).

Una peculiaritat que els Catalans no respectem es el bilingüisme diguem-ne no-adaptable (non-accomodating en anglès): quan dues persones de llengües diferents es troben, totes dues segueixen parlant en la seva llengua i s’entenen perfectament. La Constitució Ucraïnesa diu “La llengua ucraïnesa és la llengua de l’estat. Tant el país com el govern suportaran i desenvoluparan la llengua russa.” Però els governs nacionalistes que hi ha hagut a més de ser extremadament corruptes i ineptes havien imposat l’ucraïnès com a única llengua oficial i de fet havien eliminat i substituït la Constitució regional de la Crimea. En Zelenski que sembla un senyor molt tranquil diu “La propera generació parlarà ucraïnès” i no vol anar molt més lluny. Segueix parlant rus tan tranquil i fa discursos barrejant les dues llengües.

La serie de TV (1915-19) d’on va sortir Zelenski

El protagonista interpretat per Zelenski era un mestre d’escola desesperat pel mal sou, la corrupció i el mal govern que un dia fa un discurs molt enrabiat als seus estudiants, els qual ho enregistren en vídeo amb el telèfon, i ho publiquen a l’Internet. L’èxit és aclaparador. El mestre comença a rebre adhesions i diners i de sobte és elegit president. La seva primera mesura és acomiadar 90% d’empleats públics que no serveixen de res i usar els diners per pagar als mestres d’escola.

Antecedents: Què passava a Rússia i la Unió Soviètica

Segur que em deixo alguns però durant principis dels segle XX l’Imperi Rus primer i la URSS després van dominar per algun temps variable com a províncies Polònia, Ucraïna, Finlàndia, Belarús, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Geòrgia, Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, parts de Romania i segur que m’he descuidat alguns. A tots aquests països ara independents es parlen moltes llengües radicalment diferents. La URSS les reconeixia totes, un total d’unes 130 i els carnets d’identitat duien sempre la nacionalitat del ciutadà. Però durant l’stalinisme a les escoles els nens aprenien que una nova nacionalitat soviètica s’estava forjant. No calia afegir que la nova nacionalitat parlaria rus. De fet poc a poc població russo-parlant i la llengua russa van anar estenent-se per tot el territori soviètic. A molts països independents aquests russo-parlants són tractats en els nostres dies de colonitzadors i han patit molts abusos. La dissolució de la URSS fou molt desordenada i es van acceptar com a fronteres nacionals les administratives de l’URSS enlloc de negociar. Crimea havia estat russa per molts segles. Amb motiu del 300e aniversari, el Primer Ministre Kruixtxev, que era ucraïnès, va regalar la Crimea, fent-la passar de la República Federativa Russa a la República Federativa Ucraïnesa. No tenia cap dret a fer-ho.

Els esdeveniments de la Plaça Maidan no aconsegueixen res

Tot el món va saludar l’alçament de la Plaça Maidan com una lluita per la democràcia i llibertat i contra la corrupció, la pobresa i la russofília del Govern. El president va fugir a Moscou i un nou President fou elegit que va repetir la corrupció i no va fer res per millorar el nivell de vida de la població ni va controlar les oligocràcies. És a aquest a qui Zelenski trauria fora.

Les Dues Repúbliques Populars de l’Est

Principalment la rebel·lió armada fou el resultat dels abusos i provocacions ultranacionalistes  de Kíev, confrontats amb una població russa igualment nacionalista i capaç d’odi I violència. La qüestió més interessant es perquè s’hi va ficar en Putin? De fet situacions similars s’havien produït a uns quants territoris fronterers i la sang no va arribar mai al riu. L’incident que va desfermar la violència fou una prohibició d’escriure documents oficials en rus (compra-venda, testament,etc). Els Catalans en sabem molt d’això. Pot algú imaginar-se a Putin entrant a una guerra per defensar els drets lingüístics d’uns milers de russos? Jo no. Cal recordar el cas d’Ossètia del Sud que no volia ni quedar-se a Geòrgia ni escriure amb l’alfabet georgià.

Potser la resposta la tindria l’Administració Obama que amb els consells de Biden va atraure i integrar tots els països de l’Europa Oriental antics clients de l’URSS i membres del dissolt Pacte de Varsòvia a la OTAN i a la Unió Europea aprofitant l’hostilitat anti-russa i por que sentien aquests països. L’objectiu era humiliar i reduir a la insignificança la nova Rússia, impedint la seva integració a l’Occident com un amic més. Van anar massa lluny oferint el mateix tracte a Geòrgia i Ucraïna i aquí és on Putin es va plantar. El seu objectiu era evitar aquest desenvolupament. L’OTAN no podia admetre un país en guerra perquè estaria obligada a entrar a la guerra contra Rússia immediatament. Hi ha optimistes que diuen que potser Putin es retiraria a canvi d’una promesa ferma que Ucraïna mai seria admesa a l’OTAN, que és Putin’s real objectiu. Ara bé: la gent de les repúbliques populars d’Ucraïna de l’Est són molt violents i sovint fanàtics i no està clar que Putin els domini.

Perspectives

Zelinski deu ser un bon home però no sembla entendre res i sap molt poc de política o administració pública. El país necessita urgentment préstecs del Fons Monetari Internacional que no treurà per incompetència del govern. La política de reduir les mides de l’Administració sempre falla. Potser frenar l’odi lingüístic i tornar al seny seria possible. Com ell diu, al final tothom sabrà parlar l’ucraïnès aprés a l’escola. Però el parlaran pel carrer? Com sabem a Barcelona, no s’hi pot fer gran cosa. De moment, la llengua que se’ns tira a sobre es l’Anglès. Però podrà Zelinski frenar els fanàtics i acabar amb la legislació ultranacionalista?

Joan Gil

Tags: Català, Conflicte lingüístic, President Zelinski, Rus, Ucraïna, Ucraïnes