Els EUA són diferents

Hom ja ha parlat molt de Facebook, una companyia que per anys cobrava pels seus anuncis dirigits, basats en les manifestacions, comentaris i fotografies innocents dels usuaris més que totes les companyies publicitàries nord-americanes juntes. Era aixi d’efectiu. Què devia passar a Catalunya? El Sr. Zuckerberg tenia prou per pagar pel maquillador teatral diari que el fa aparèixer en públic com un ninot desagradable. Ja ha hagut de declarar i retirar mentides en públic manta vegada, però coses noves surten cada dia. El molestaven els veïns al voltant de la seva residència i  no va tenir més remei que comprar les quatre cases més pròximes. La seva intimitat el preocupa més que la  nostra.

Ell i la seva dictadora associada Sandberg deien que mai vendrien texts privats a altres, però el NYTimes ha demostrat que va guanyar molts milions venent precisament això, de fet incloent totes les adreces i coses que Facebook sabia d’una persona en els seus propis mots, perquè el comprador els pogués estudiar millor.

El preu de les seves accions ha caigut brutalment. Segueix estant en un perill molt greu per la qüestió de les lucratives inversions russes començades molt abans de la campanya del 2016. Sembla que Rússia va investir a Facebook per la campanya de Trump més de 30 milions.  Caldria ser molt ingenu per no entendre què feien. No sols Mueller sinó múltiples agències federals tenen i sovint publiquen els noms dels funcionaris russos implicats, gairebé tots des d’ una companyia privada a Saint Petersburg. No era tan sols Rússia: Facebook malgrat queixes i denùncies va permetre la campa

I això els Russos perquè ho feien? S’ho creien ells mateixos que Trump podria guanyar? Qui sap, probablement no. Allò que trobaven aprofitable era enxampar, donar força, veu, arguments i audiència als seguidors de Trump, grups poc educats sovint de classe treballadora i rural amargada pels desenvolupaments econòmics al país,  la pèrdua constant de nivell de vida i la desesperança.

Fa un segle, després de la guerra mundial, els capitalistes sabien que calia compartir els guanys amb tres grups necessaris de forma raonable: els accionistes, els treballadors i els clients. Per molts anys el nivell de vida de tothom va pujar, però avui en dia  els diners van sols als multimilionaris, als accionistes, mentre que els treballadors són empleats al preu mínim que es veuen obligats a acceptar i perden beneficis socials. Molta  gent esperaven una formulació d’un líder carismàtic i fàcil d’entendre: “Doneu-me poder i tornaré a fer gran Amèrica” La idea era efectiva però gens original: Hitler i els seus Nazis l’havien utilitzat molt bé. Els membres, jo diria víctimes d’aquestes tendències que només els perjudiquen, estan disposats a creure qualsevol bestiesa: xenofòbia, antisemitisme, supremacisme blanc, creus esvàstiques, dret a dur pel carrer armes de guerra,   racisme descarnat i queden contents sentint mentides que els agraden i estan disposats a repetir. I trien ignorar as fake news les informacions sobre la corrupció i incompetència dels seus líders, pensant que ells en trauran alguna cosa. I Trump proclama que hi ha molta bona gent entre ells.

Això esperaven els de Putin: estimular, fer agressius, visibles i amenaçadors aquests grups d’homes i dones, en el fons víctimes de les seves mentides, destruir, posar en ridícul i fer mal a la democràcia nord-americana, desprestigiant-la per toy el món. Com totes les guerres, és una guerra bruta amb víctimes. A l’incident de Charlesville va morir una dona jove i molts altres foren ferits.

Com la cara de la Dictadura moderna ha canviat

Hi va haver un temps quan els dictadors com Franco, Oliveira Salazar o Hitler es reconeixien com a tals: no hi havia eleccions, ficaven a la presó  o executaven a qui volien i no permetien cap premsa no controlada. A la ràdio només se sentien mentides.

Els beneficiaris del sistema van entendre que això és antiquat i no fa falta per mantenir-se al poder: es poden fer eleccions, es pot tenir una Constitució de qualsevol mena i interpretar-la com es vulgui,  es poden tolerar diaris adversaris perquè hi ha formes de manipular les eleccions, premiar o castigar líders, dominar els grans mitjans de comunicació. Hi ha governs elegits a Espanya però segueixen fent presos polítics i insulten i maltracten milions de ciutadans, hi ha eleccions a Nicaragua, a Veneçuela, a Polònia, a Hongria, a la Turquia, fins i tot a certs països àrabs i a la Xina. Tots afirmen see com Espanya democràcies vibrants. I al Myanmar, que va fer una neteja étnica dels Rohingyes després d’una campanya d’odi i difamaciò ben pagada a Facebook que ara diu que dissortadament no tenien proud gent que parlés la llengua.

I on més? No end cal cap altre Franco.

Això fou el gran descobriment de la Transició: el Dictador era antiquat: hi havia formes millors de frustrar els somnis catalans, escapar càstig i deixar que tot seguís igual com era. Fins i tot no caldria gastar tants diners en sous als treballadors. I si calia, hi hauria formes de tancar patriotes catalans a la presó. Els dos partits principals, un representant la dreta espanyola reaccionària tradicional i els ex-socialistes van firmar un acord per permetre, per breus períodes de temps, l’alternança de poder necessària en un règim que es presentava com si fos democràtic.

A Espanya no hi ha hagut mai bones constitucions. En més de 300 anys als EUA només n’hi ha hagut una, a Espanya segons el web del Congrés han estat 8, una pitjor que l’altra i això sense comptar la de la República Federal Espanyola, que el web del Congrés ignora. Tots els borbons han estat, potser amb la breu excepció d’Alfonso XII, mort de tuberculosi als 28 anys, sempre contra la constitució vigent que han suprimit arbitràriament moltes vegades. Els casos pitjors foren Fernando VII, “el rey felón” com li deia la gent pels crims que cometia i Alfonso XIII que va suprimir una Constitució legitíma i anomenava el seu amic i dictador Primo de Rivera orgullosament “el Mussolini español”. (No tenia la categoria). L’entusiasme constutucionalista dels dos darrers borbons té un vessant sorprenent considerant les posicions arrelades de la seva família.

Qui són els qui només parlen insultant

A Espanya i Europa cal seguir allò que hem après de la intervenció russa als EUA. L’AfB el FPÖ austriac, el Front Popular Francès es fan sentir incitant l’odi i demanant els vots de les minories xenòfobes que hi ha als seus països i odien els immigrants. Grups políticament similars a Espanya utilitzen com a arma única la vella i sempre segura catalanofòbia que alguns pensen que els pot dur al poder.

Diguem que a qualsevol país civilitzat, com ha passat tan sovint, la darrera vegada a Bèlgica, quan una dissensió greu apareix i milers de persones surten pacíficament al carrer demanant els seus drets democràtics, el que cal immediatament és negociar i parlar amb qualcun que sigui representatiu, no alçar la veu amb insults i amenaces i 155s. En un cas com Catalunya, els negociadors internacionals immediatament exigirien aturar les hostilitats, augmentar el poder i atribucions del país frustrat escoltant les queixes (com es va fer al Québec i a Escòcia) per veure si això satisfà prou o no, i establir un temps per a una solució final, un referèndum d’autodeterminació en uns quants anys quan tothom s’hagi calmat.

A Espanya en canvi hem tingut una explosió odi, judicialització i intolerància de la immensa majoria dels partits espanyols, el PP, el PSOE (inclosos els ex-socialistes provincials), Ciutadans, VOX. Tothom, llevat de Podemos que és ben poc. Catalunya és el país més obert i acollidor de l’estat i potser d’Europa, per això ens anomenen xenòfobs, som els més democràtics de l’estat, per això ens diuen nazis. Com ensenya en Trump, qualsevol mentida és acceptable si se sent de bon grau i es pot repetir tranquil·lament.

Gent com Casado, Rivera, Carrizoso, Arrimadas… hi ha algú que es pensi que volen reconciliar-se amb els catalans i fer la pau i restablir la democràcia que ells han trencat?? Ben al contrari. Ells saben que els seus seguidors són una minoria que volen fer créixer les seves minories dividint la societat civil per crear conflicte (A por ellos!), volen donar permís als seus simpatitzants per alçar la veu, amenaçar insultar i oprimir els catalans, assumint que pot acabar de forma violenta, que esdevinguin activistes anti catalans, fent possible una destrucció del país que els pogués dur al poder. De pau, reconciliació res, només dominació i un camí al poder com ja ha passat amb grups similars a altres països.

No cal preocupar-se’n gaire. No recordeu quan el PP pretenia que el valencià no era una variant oriental del català sinó que ja el parlaven els ibers (!!!). On han anat a parar els descobridors d’aquesta bestiesa? Algun esta a la presó i no pas per raons polítiques com els nostres empresonats. Aquesta gent que cada dia ens insulten acabaran igual, derrotats i oblidats, ofegats en la seva ignorància i manca de rècord. Cal evitar seguir-ne l’exemple. Violència i mal llenguatge MAI, MAI, MAI, perquè es el que ells voldrien i cauran tots sols. La manca de violència els ensorrarà a ells i als nostres els durà a la victòria. Sabeu una cosa que deia el President del Consell d’Europa Tusk que ens aniria bé? “Si necessiteu que algú us doni una mà ajudant-vos, mireu la que teniu al final del braç.”

I aquesta colla d’oportunistes que volen fer carrera al nostre coll,  acabaran com va començar el seu ambiciós  líder Albert Rivera: en pilotes.

Bon Nadal i bon Any Nou a tots, sobretot als nostres Presos Polítics.

Joan Gil

Tags: 155, Alfonso XIII, Arrimadas, Casado, Catalunya, Ciutadans, Constutucions Espanyoles, Fernando VII, PSOE

1. Entenen els lectors que passa a la Casa Blanca? Será Trump acusat d’alguna cosa? Serà destituït? Que fa el Fiscal especial Robert Mueller III? Mueller ha estat extraordinàriament eficaç prevenint filtracions de la seva oficina, cosa gairebé impossible a Washington, però així i tot ha sotmès tres persones a la justícia federal ordinària al Districte de Columbia i a Manhattan, cosa que l’ha obligat a escriure sumaris de les seves raons, referint-se a un misteriós Individual-1, mai identificat o directament acusat, que en part han estat públics. A més els grans diaris, el Times de NY i el Washington Post, contínuament insultats per Trump han conduit moltes investigacions independents. Mentre Mueller no publiqui els seus resultats tot són sospites i res és segur però poc a poc ja anem sabent coses.

Un detall preliminari que cal aclarir és que no entenent el sistema americà, molts lectors quedaran sorpresos llegint que el vell Congres d’abans de les eleccions de novembre segueix en funcions amb plena autoritat. El nou Congrés prendrà possessió el 3 de gener i fins aquell dia l’antic congrés pot seguir fer com vulgui. El costum americà vol que un polític o dignitari dies abans de la seva fi sigui un lame duck, un ànec esmorteït que no pot fer res que no sigui una emergència, però alguna vegada si que han fet coses per causar problemes als nous. I la seva legitimitat constitucional és inqüestionable.

Recordant “the Donald” del passat…

Tothom que viu o ha viscut a Nova York el recorda per la seva arrogància i poca vergonya. Era un playboy incorregible, un lliberti casat tres vegades, dues amb models, un desenvolupador de grans propietats urbans, exitós pero perillós pels socis: quan van obrir la tranquil-la ciutat d’Atlantic City a Nova Jersey als casinos, va fer una fallida fraudulenta on es va arruïnar però van ser els socis i accionistes els que ho van perdre tot. Es vanta sempre de no pagar impostos. Potser feia riure o entrenia, però els novaiorquesos no l’estimaven mai. Estava a favor del divorci i l’avortament pero en la seva versió actual associada amb la dreta religiosa, recomana la pregària després de cada cataclisme i va citar un cop la famosa epístola de Pau als Efesians, tan estimada pels Protestants. I vol prohibir sota pena de presó tots els avortaments.

…tan diferent del President Trump actual

Hi ha raó per estar avergonyits de l’home que dirigeix el Govern federal. Fins ara els Presidents que jo he conegut, tant els bons com els mediocres, eren gent respectable i ben parlada que tenien l’interés de la nació com el seu objectiu final, no el seu narcisisme i set de poder. The Donald no és com els seus predecessors: és un home infamement mal parlat, que crida insultant en públic gent millor que ell, que escriu tuits ofensius amb faltes d’ortografia i mentides, incapaç de cap discreció, que va pujar al poder pensant que seria com el Caudillo Franco, que podria ignorar les lleis, manar el que vulgués sense respecte a la llei ni al Congrés, que exigia “lleialtat” personal (obediència) de gent com el cap de la policia federal i del Departament de Justicia, que només poden ser lleials als EUA i les seves lleis, que va intentar seriosament fer empresonar la Hillary Clinton i l’ex-Director del FBI Comey, que va intentar destruir sense substitució l’assegurança obligatòria de malaltia d’Obama i que segueix denunciant com una estafa xinesa el canvi climàtic, que està promovent la reintroducció de centrals que cremen carbó, que ha eliminat lleis contra la pol·lució dels autos, que ha reduït les mides i superfície dels pars nacionals i permès exploracions petrolieres a llocs sensibles, que diu que els immigrants centreamericans son criminals, terroristes i violadors, que ha manat a l’exèrcit a la frontera amb ordres de disparar a tocar contra immigrants desarmats, que ha separat milers de nens petits de les famílies, que a vegades insulta la OTAN i a vegades dona ordres, que destrossa tots els tractats comercials, que ell vol substituir per tractats bilaterals dictats per ell tot sol, que ha tolerat i suportat l’agressió d’Aràbia Saudita al Iemen, que condueix guerres no declarades pel Congrés a la meitat de països africans, que sense cap raó va reintroduir les poques sancions anti cubanes eliminades per Obama, que guanya diners extra fent propaganda dels seus hotels i golfs…

El pitjor de tot va ser l’incident de Charlottesville a North Carolina ara fa més d’un any. Moltes organitzacions de drets civils estaven fent campanya al Sud per fer desaparèixer les estàtues de figures i generals de la Confederació. Potser l’acció sembla exagerada pero és que els Negres les ressentien perquè moltes havien estat construïdes com a resposta orgullosa a la desegració racial. L’extrema dreta, una cosa així com Vox i totes els anti-catalans de Ciutadans, el PP i el PSOE units en una veu van convocar una odiosa manifestació en defensa dels militars esclavistes. Anaven armats, amb torxes i duien banderes nazis i cartells amenaçadors i hi havia crits antisemítics.  La policia, molt alarmada, va intentar arraconar-los tancant el centre i la gent democràtica i progressiva va organitzar una contramanifestacio pacifica multiracial. Va acabar molt malament amb l’assassinat d’una dona per un cotxe llençat contra la mani que a mes va deixar molts ferits molts ferits. En Trump va comentar que “hi havia molt bona gent a tots dos costats i que calia sentir a tothom” I que veia criminals als dos bàndols. Bona gent els que es manifestaven amb esvàstiques i amenaçaven als negres, jueus i hispans? Hem caigut molt baix. Vergonya, Sr. Trump!!

La Col·lusió amb Rússia

La intervenció russa amb abús de Facebook, grups socials i anuncis pagats havia començat molt abans de la campanya, probablement durant els anys de George Bush. Facebook en va treure legalment molts milions de $. La seva intenció era clara i no gaire diferent del què gent com Ciutadans o Vox volen contra Catalunya: crear dissensió i divisió  al pais, apujar el to de les baralles i actuacions, donant permís per insultar fins fer-les incivilitzades i, sens dubte obrir la porta a la violència sense estar-hi directament embolicats. Pretenen crear dubtes sobre la vàlua de la nostra Democràcia al país i amenaçant amb mala reputaciò a la resta del món. Quin interés  podrien tenir aquesta gent en ajudar en Trump? Cap, si no és que van veure una oportunitat molt gran per fer-nos perdre la fe que teníem en la nostra pau interna, sistema judicial i llei.

Trump, que té negocis a molts països del mon, ja feia temps que, impressionat pels nous multimilionaris russos, volia construir un gratacels a Moscou i potser fer altres negocis. Probablement van ser els russos qui es van acostar a la campanya de Trump amb propostes. Notable és una trobada a la torre Trump de la 5a. Avinguda, seu principal del clan, d’una agent russa amb els fills i el gendre de Trump,  i altres notables del grup, on li van fer saber que tenien materials bruts sobre la Sra Clinton. Oferien  publicar „trash“ i els trumpistes van quedar molt satisfets. Als actes electorals  cridaven „lock her up“ (tanca-la a la presó), cosa que el candidat prometia amb gran satisfacció.

Els e-mails i la Hillary Clinton

Té dues parts independents: la primera és que durant el seu temps de Secretaria d’Estat, enlloc d’utilitzar el servidor oficial, escrivia email utilitzant un servidor privat a casa seva. Quan això va ser exposat, abans d’entregar al govern còpies del seu tràfic, va esborrar uns milers d’emails, dient que eren coses privades. El problema es que entre altres coses utilitzava la seva posició oficial per facilitar l’accés al govern de donants a la (molt corrupta) fundació benèfica que ella tenia amb el seu marit, una font immensa de diners. Els donants no pagaven sols per fer caritat. Quan Trump es refereix als emails de la Hillary, es refereix a això.

La segona part es el hack d’emails del Comitè Demòcrata Central sobre la candidata Hillary, en particular del seu director de campanya boicotejant de forma bruta la campanya de Benie Sanders, que estava a punt de guanyar legitimament la candidatura contra Trump i els dubtes del cap de campanya sobre el caràcter, coneixement i capacitat de la Hillary. Un hack del que sigui als EUA és sempre un crim federal, comès sens dubte pels russos, pero no és cap crim sinó us de la llibertat d’expressió divulgar el contingut del hack. Això ho va fer el Sr Assange des de Wikileaks. Diuen (no confirmat) que el llavors  chairman Manafort de la campanya Trump va anar a l’Ambaixada Equatoriana a Londres tres vegades a discutir els detalls. És sens dubte aquest el material brut que havien oferit al clan Trump a la primera trobada.

Tapant boques perilloses

El Sr Trump sembla haver rebut sol·licituds econòmiques (xantatges) relacionades amb les seves relacions sexuals per llarg temps amb una actriu pornogràfica i una model de Penthouse. En tots dos casos a traves del seu advocat i noi de fer encàrrecs Michael Cohen, va pagar quantitats considerables a les dues dones. Resulta que això si que és un crim federal segons tots els juristes que n’han parlat. Pagar per fer callar gent amb informació negativa durant una campanya es il·legal. Si Trump no fos el President, podria ser encausat i jutjat, pero segons doctrina establerta això és impossible mentre sigui President en interés de la nació. Ara bé: n’hi ha prou per un impeachment i destitució? En qualsevol cas, el dia que surti de la Casa Blanca el fiscal l’estarà esperant. La protecció només és un ajornament. El fiscal federal del Districte Sud de NY a Manhattan actuarà. L’ “individual-1”  com diu en Mueller rebrà un nom.

El cas de Manafort

Paul Manafort, antic chairman de la campanya Trump es un individu molt desagradable que sembla haver irritat el fiscal Mueller amb les seves mentides i falta de vergonya. Ell es pensa que no està en perill perquè Trump l’indultaria.

Abans de  l’annexió de Crimea per Putin, Manafort havia esdevingut conseller electoral del President d’Ucraïna, en un règim colossalment corrupte, anti rus i ultra nacionalista. Va cobrar una fortuna molt gran que segons alguns arribaria al 300 milions €. Enlloc de pagar impostos, va rentar molts dels diners. Enlloc de retirar-se a viure la bona vida, va encetar un estil de vida exuberant i luxuriós que ni ell es podia permetre.Va entrar de Chairman a la campanya Trump per uns mesos, on va ampliar els contactes amb el Kreml, intentant organitzar una trobada Trump-Putin i arrencar la promesa que totes les sancions contra Rússia serien eliminades. Segons els documents de Mueller va continuar defensant interessos econòmics de Trump a Rússia, sobretot la construcció de la torre i probablement va seguir rentant diners, a més de visitar Assange. Va indignar Mueller perquè va trucar un testimoni contra ell per intimidar-lo, per mentir repetidament i potser per haver explicat a algú de la Casa Blanca quines coses preguntava Mueller. Com que encara no ha estat condemnat, tenia dret a la llibertat provisional (els EUA no són com Espanya) que Mueller va fer revocar per un jutge federal per la seva mala fe, mentides i falta de cooperació. De tot això, ni cal dir-ho, el Sr Trump no en sabia res.

Com acabarà tot?

Potser algun lector m’ho pot dir. Després d’haver succeït una estona amb les seves barbaritats, ara la Casa Blanca sembla estar enfonsant-se sense direcció i el Partit Republicà que semblava haver caigut en les seves mans, està trontollant. És curiós com l’home persevera amb les seves mentides. El Washington Post el tracta de Pinocchio. L’endemà dels seus tuits i discursos tots els diaris publiquen proves de les seves mentides. Ell ho repeteix tot una altra vegada ignorant-los.

Caldrà esperar a veure que diu l’informe de Mueller. Segons la llei actual, a diferència d’investigadors similars anteriors, no pot presentar-lo directament al Congrés, sinó sols al Fiscal General que sens dubte será fortament pressionat per fer-lo públic en l’acte. La paraula impeachment se sent cada dia mes. Potser la nova Casa de Representants ho faria però el judici ha de ser al Senat on tindria poques possibilitats

Impeachment perquè? La col·lusió entre Rússia i la campanya Trump va existir molt clarament, però era un crim? Els juristes tenen diferents opinions. Políticament fou una abominació i una bufetada a la cara de tots els ciutadans pero no està clar que fos un crim. Confiem que el nou Congres faci una llei.

Va cometre Trump algun crim economic, com per exemple rentar diners o amagar diners? Molts dels seus amics ho feien, pero ningu h pogut dir-ho de Trump.

Pagar diners a dues amants? La definició d’impeachment és que es fa com a resultat de “high crimes and misdemeanors” N’hi per tant? Amb en Clinton ho van provar per menys.

Per  les històries dels emails? Potser Assange rebrà algun dia, peròno Trump. Difondre coses publiques a aquest pais encara no pot ser un crim. Als hackers russos segur que no els enxamparan.

El gran i més amenaçador dels problemes de Trump és Obstrucció de Justícia, el disbarat absurd que va costar el càrrec a  Nixon. El paranoid Nixon havia manat una entrada il.legal a l‘oficina del Comitè Nacional Demòcrata a l’edifici Watergate. Nixon ho va negar tot i va intentar acomiadar els investigadors. I això sí que era un acte criminal. Trump ho ha estat fent descaradament i en públic com si fos un Caudillo intocable por la Gracia de Dios. És per això que de debò està en perill. Ara bé: per ser culpable d’obstrucció cal haver  comès un crim. Si Trump no va cometre cap crim en els seus tractes amb Rússia, té raó d ‘haver-se queixat de la investigació de Mueller i no hi ha obstrucció. Mentretant  en silenci el  Vicepresident Pence cada dia sembla més preparat per qualsevol esdevenimentk

O sigui que ja veurem. El Sr Mueller ja no pot trigar gaire.

Joan Gil

Tags: Advocat Cohen, Col·lusió Rússia, Donald J Trump, Manafort, Robert Mueller

Camí d’entrada als EUA al final de l’era glacial. El nivell de l’aigua de mar era molt mes baix.

Un Concili cristià es va haver de  reunir a Valladolid per debatre si els Indis (un nom absurd) tenien ànima o no. Quin menysteniment tan gran! Avui sabem que  homes d’origen asiàtic van entrar al continent americà cap al final de la darrera era glacial, potser fa 15 o 20,000 anys. En aquells temps quedaven a Amèrica encara dues glaceres o capes de gel enormes estenent-se des de Canadà fins al Sud dels EUA i per tant el nivell  de l’aigua era molt més baix que ara. L’estret de Behring era un camí sec connectant Sibèria amb Amèrica. Hi havia un corredor sense gel entre les dues glaceres i per allí van entrar els protoamericans als EUA. Una mica més tard una segona onada humana baixant per la costa pacífica es va establir a Califòrnia (són els Navajos, els Apaches, potser els Pueblo dels nostres dies). Com a resultat de l’aïllament de les tribus, van desenvolupar moltes famílies de llengües, mai escrites, sovint amb només 2-3 vocals o fins i tot sols consonants.

La majoria de les nacions eren nomàdiques però hi havia excepcions Algunes tenien edificis per refugiar-s’hi a l’hivern. Els indígenes de les planes centrals van desenvolupar centres religiosos similars a les piràmides cerimonials asteques però no pas amb piràmides fetes amb rocs que no tenien sinó amb turons de terra. Al cim dels turons hi havia una mena de temples i alguna vegada enterraments. Unes quantes ciutats-turó han estat excavades a llocs diferents, la més gran amb milers de residents al sud d’Illinois. Ningú sap perquè foren abandonades, probablement per canvis climàtics.

Quan van topar amb Europeus

El diguem-ne “descobridor” d’Amèrica fou el viking Erik el Roig, que es va establir en 980 a Groenlàndia i també a diferents llocs de la costa continental canadenca, sobretot al Labrador. Sembla que les relacions amb els nadius van anar malament i els vikings es van retirar. Està tot documentat amb excavacions i troballes.

L’encontre amb la segona ona d’invasors europeus introduïts pel segon descobridor Colomb seria molt més tràgic i gairebé va causar l’extermini del grup. Es tractava de les epidèmies de variola, xarampió i malària, contra les quals els indígenes no tenien anticossos. És considerat l’incident de salut pública pitjor mai recordat a la història de la humanitat causant entre 3 o 4 milions de morts segons alguns autors optimistes i 18 milions segons un altre. Diuen que l’internament forçat a les Missions pel rentat de cervell creava contactes pròxims que van empitjorar molt el problema. Un altre  cosa que fou molt important i sens dubte fou causada pels espanyols va ser la reintroducció dels cavalls al continent. Històricament hom ho atribueix al robatori dels cavalls dels espanyols perquè no pugessin fugir de Santa Fe, però segur que coses similars van passar a molts llocs moltes vegades.El cas és que ben aviat tots els indis anaven a cavall. El canvi va ser molt fort i tingué conseqüències.

La diferència clau entre el pensament europeu i el dels l’indígenes

Són dues coses no negociables que farien impossible un acord de convivència just, i costarien vides humanes:

1) La gran majoria de nacions índies eren matriarcals mentre que els europeus eren patriarcals i tractaven les dones malament, cosa que els nadius no podien entendre.

2) Les nacions indígenes eren comunistes molt radicals que ni tan sols entenien què vol dir propietat privada i ho compartien absolutament tot per parts iguals. Però els colons havien vingut a adquirir terra i disparaven contra qui hi volgués entrar, veient els indis com salvatges, lladres i assassins. El gran líder Tecumseh (veieu més abaix) va espetar a un anglès: Comprar la terra? Perquè no compres ni  l’aire ni l’aigua dels ocèans?

Aquestes foren les causes reals de la tragèdia que s’acostava. El President Teddy Roosevelt va dir que els únics bons indis eren els que estaven morts.

Evolució de l’actitud nord-americana

Va canviat moltíssim depenent del moment social i polític. Els colons de parla anglesa que van fer la Revolució no se’n preocupaven gaire i els veien com a ciutadans d’un altre país i hi havia prou terra per a tothom. Però moltes petites guerres ja tenien lloc, com per exemple pels caçadors de pell o l’accés a l’aigua. El mateix George Washington va rebre llenya de mala manera durant una confrontació amb indis abans de la Revolució i va tenir sort d’escapar-se’n amb vida.

Després de la Revolució, Washington va veure els indis com pobre gent sense civilitzar que caldria integrar com si fossin nou-arribats. Al poc temps el Congrés es va sortir amb la idea que els indígenes eren membres d’una nació separada amb la qual calia signar un tractat de pau (cosa que va tenint encara molta cua). En qualsevol ni eren ciutadans ni tenien dret a votar, ni pagarien impostos.

Al cinema només veiem els indis de l’oest, però és que a l’est n’hi havia molts més, entre ells les “cinc tribus civilitzades”. Molts aquests s’havien declarat cristians, vivien a pobles com els mexicans, acceptaven la propietat privada i sobre tot se’ls havia exigit que tinguessin esclaus negres si volien viure al Sud. La tribu més important fou la dels Cherokees que estava molt ben organitzada, era molt democràtica i fins i tot tenia  una bona Constitució. Els pobrets es pensaven que tenien un futur assegurat. No van veure com els blancs cada dia volien més terra conreada per esclaus negres per plantar-hi cotó. Així va arribar una ordre congressista d’expulsió i relocació que en principi es referia només a ells, però a la qual s’hi afegirien molts estats com Nova York o Maryland sempre per hostilitat. La idea era clara: cap indi tenia dret a viure a l’est del riu Mississipi i calia fer-los fora a tots i enviar-los a un territori dintre el futur estat d’Oklahoma a l’oest del Mississipi.

La “marxa de les llàgrimes!!” havia començat. Els esclaus negres van haver de sortir amb els propietaris indis, tots mirant de sobreviure com poguessin i ajudant-se mútuament. Algunes relocacions organitzades per l’exèrcit van anar bé, altres van haver de ser fetes a peu, un guia incompetent va ficar el seu grup a una àrea amb fang, i aigua molt perillosa, on tots van morir, un trasllat d’una tribu per tren fou aturat per tot l’hivern sense menjar. Hi devia haver milers de morts però el grup es va instal·lar al nou territori on encara viuen. Anys després un polític desgraciat que anava pel nom d’ “Alphalpha Bill” va dirigir el procés de transformar el territori d’Oklahoma en un estat lliure i sobirà, com tots els altres de la Unió, però se li va acudir dividir l’estat en dos, un per indis i un altre per blancs creant una Constitució amb noms diferents. Va anar a explicar el seu projecte al President Thodore Roosevelt, un senyor mal parlat que sembla que va respondre amb una vulgaritat. Només hi hauria una sola Oklahoma.

La tragèdia no havia terminat perquè al començament del segle XIX hi va haver una gran expansió dels colons cap l’Oest, cap els territoris adquirits amb la compra de Louisiana. Si els indígenes se sentien molestats i es resistien, l’exèrcit es presentava a resoldre els conflictes. Els indis quedaven cada dia més i més arraconats. Tractats eren ignorats i promeses oblidades.

La idea de respectar les tribus com a estats sobirans va persistir i van firmar tractats de pau amb cerimònies… sense deixar de prendre terreny. L’exèrcit també parlava molt de fer coses per necessitat. El Congrés va fer una llei aclarint que sí que els indis eren nacions sobiranes amb autogovern total però que les reserves indígenes eren part integral dels EUA i subjectes a l’autoritat del govern federal. Al final també van ser declarats ciutadans americans amb el dret al vot per eleccions federals. Els indis en general diuen que ells només es tracten amb el Govern federal i ignoren absolutament l’estat on viuen. Altrament sí que tenen un nivell d´autogovern que per Catalunya voldríem i la judicatura és seva.si algú vol apel·lar una sentència tribal ha d’anar directament a un jutge federal. El govern ha reconegut i accepta més de 500 tribus, totes amb tractat de pau.

Finalment poc després de la II Guerra Mundial el President Truman va oferir als indis que volguessin fer-ho lliurement, ajut per instal·lar-se a la ciutat on vulguessin, cosa que va agradar molt. En l’actualitat hi ha menys de 3 milions d’indis a les reserves i uns 4 vivint pel seu compte a llocs diferents però mantenint la seva afiliació i molts costums.

Abans de plegar,cal fer un salut al gloriós Tecumseh de l’ètnia Shawnee, l’home que gairebé  va arribar a imposar als EUA un verdader estat indígena al sud dels Grans Llacs.

Tecumseh era un gran oradori i líder militar. Tenia un germà petit que s’havia autoproclamat Profeta i anunciava com l’home blanc seria expulsat de la terra índia a canvi de certes pràctiques religioses. Tecumseh s’hi va afegir exigint una Confederació  de totes les nacions sota el seu comand. Va fundar una ciutat que els blancs mofant-se en deien “Prophetville” que Tecumseh feia servir per crear un exèrcit fins que al final els colons blancs i l’exèrcit federal van reeixir en cremar-la i fer-la desaparèixer. La seva participació en guerres esdevenia cada dia més perillosa. La  gran oportunitat de Tecumseh fou l’absurda guerra del 1812 entre els EUA i el Regne Unit. Tecumseh es va posar a la disposició dels britànics. Al seu costat, ell va entrar victoriosament a cavall a la ciutat de Detroit.

Però hi va haver una altra batalla que els britànics perdrien i Tecumseh va caure. El seu cos fou mutilat i desacrat i no es va trobar la seva tomba. La Confederació bastida per ell amb tant esforç es va disoldre en l’acte. Al tractat de pau, els britànics van exigir que els EUA reconeguessin un estat indi entre l’Est i l’Oest amb la santa intenció de frenar l’expansio americana cap a l ‘Oest. No es va complir mai. Teecumseh esdevingue amb el temps un gran heroi nord-americà tant al Canadà on tenen monedes seves i edificis públics (els Canadencs anomenen els indis Primeres Nacions) com a Washington.

Historietes recents que fan somriure

Fa uns anys un Consell tribal va decidir que essent sobirans tenien dret a crear passaports. Un dia un grapat d’indis amb els nous passaports es van presentar a aeroports i passos fronterers amb Canadà. El cas era sense precedents i negociadors van haver de volar des de Washington. No senyor, el Tractat no els donava aquest dret.

Un altre cas fou molt més complicat. L’estat de Idaho és un dels que més indis té. A un County situat a la frontera amb Canadà hi ha una tribu que dominant l’art de moure’s ràpidament entre els EUA i Canadà no havia firmat mai un Tractat de Pau amb Washington. Molt  disgustats per la seva situació, van escriure i enviar per Correu una carta al President declarant la guerra als EUA. Les hostilitats consistien en tallar amb barreres les carreteres que travessaven el seu territori i fer pagar´peatge. Aquest cop, els negociadors van haver d’introduir al Congrés un projecte de llei aprovant el tractat de pau i els van donar una reserva que estava bé.

Potser en Borrell i altres han trobat a faltar les referències a cowboys i indis que Hollywood va popularitzar. Dubto molt que el Sr Borrell llegeixi aquest apunt, però és que ja entén com és de perillós posar-se a parlar de coses que no entén? Sembla viure en un món simplificat on la realitat es deixa transformar i adoptar per coincidir amb la ideologia i conveniència. Molts més de 4 indígenes van morir en les guerres entre els EUA i els nadius.

Joan Gil

Tags: Autogovern indígens, indígenes americans, Protoamericans, Tecumseh, War of 1812